Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XIX’

L’Imperi Otomà i els problemes amb els europeus

dimarts, 28/06/2011

A finals del segle XIX, l’Imperi Otomà es mostrava en franca decadència. Al llarg del vuit-cents els moviments nacionalistes havien aconseguit desmembrar part del territori i així, desprès de la independència de Grècia (1829), van tenir lloc les de Sèrbia, Romania, Bulgària i Montenegro.

Aquesta situació de revolta generalitzada va fer que les tímides reformes iniciades en un règim autocràtic com el turc (igualtat entre els musulmans i no-musulmans, igualtat davant la llei, etc.) es paralitzessin en la segona meitat del segle XIX i que els soldans adoptessin una política conservadora basada en l’integrisme religiós que va tornar a privilegiar els musulmans sobre els altres grups religiosos i va mantenir un sistema polític de caràcter autocràtic i tirànic.

Istiklal-1895.jpg

Així posava de manifest el soldà Abdul Hamid II (1876-1918) els problemes de l’Imperi Otomà amb les potències europees durant el seu regnat i la resistència i els recels del país a la presència en el país de representants europeus que poguessin introduir idees liberals i democràtiques:

Ahamid.jpgConstantment em presenten noves peticions de concessions per a la construcció del ferrocarril. Els meus paixàs troben un gran plaer i profit a recomanar-me-les. És veritat que necessitem el ferrocarril i, si creem noves línies que obrin l’accés a les províncies, podem incrementar la prosperitat de la població.

Però cal que actuem amb gran circumspecció perquè aquests projectes poden tenir unes conseqüències funestes per a nosaltres. D’una banda, les vies fèrries tindrien una gran importància estratègica [positiva] des del punt de vista de la mobilització de les nostres tropes, però, de l’altra, també podrien, si arribés el cas, facilitar a tropes enemigues la invasió del nostre país.

Per això sento una antipatia ben especial contra les noves vies fèrries que s’han de construir a les nostres províncies frontereres. Alemanya és l’única potència a qui podem confiar amb alguna seguretat la construcció dels nostres ferrocarrils. Podem estar segurs que per a ells el més important són els interessos econòmics i comercials […].

La “Pau Armada”: l’acord defensiu entre França i Rússia

diumenge, 26/06/2011

La caiguda del canceller Bismarck el 1890 suposaria la fi de l’aïllament de França en les aliances internacionals i donaria pas al període que coneixem com la “Pau Armada” (1890-1914). Les relacions entre Alemanya i Rússia havien anat deteriorant-se paulatinament i França no va desaprofitar l’ocasió per tornar al terreny de joc de les relacions internacionals. Ara la Tercera República francesa trobaria en la Rússia tsarista una nova aliada a canvi de l’ajuda financera necessària pel desenvolupament industrial rus a canvi d’un conveni militar.

Així, el 1892, França i Rússia signarien una aliança defensiva que posava els ciments del que seria la Triple Entesa, pels motius que es detallen en aquesta carta del Ministre d’Afers Estrangers rus a l’ambaixador rus a París (1891):

La situació creada a Europa per la manifesta renovació de la Triple Aliança i l’aliança més o menys probable de la Gran Bretanya a les finalitats polítiques que aquesta Aliança persegueix ha motivat […] un canvi d’idees entre l’antic ambaixador de França i jo [el Ministre d’Afers Estrangers de Rússia], orientades a definir l’actitud que, en les circumstàncies actuals i davant de certes eventualitats, podria convenir més encertadament als nostres respectius governs, els quals, restant fora de qualsevol Lliga, tenen també els sincers desitjos de recolzar el manteniment de la pau amb les garanties més eficaces.

Per això hem estat animats a formular els dos punts següents:

1. Amb la finalitat de contribuir i consagrar l’Entesa cordial que els uneix, i amb el desig de contribuir de comú acord al manteniment de la pau que forma l’objecte dels seus vots més sincers, els dos Governs declaren que es concertaran entre si sobre tota qüestió que alteri la pau general.

2. En el cas que aquesta pau sigui posada efectivament en perill i especialment si una de les dues parts és amenaçada d’una agressió, les dues parts convenen entendre’s sobre les mesures a adoptar davant aquella eventualitat, la realització de les quals s’imposaria de forma immediata i simultània als dos Governs […].

El Tractat de la Triple Aliança

dissabte, 25/06/2011

La incorporació d’Itàlia al pacte secret austro-germànic de 1878 donaria lloc a la creació de la Triple Aliança (1882-1915) contra França. El regne italià esperava rebre mitjançant aquesta aliança ajuda en les seves pretensions colonials sobre Tunísia, territori ambicionat també pels francesos. Aquest complex dispositiu de lligams diplomàtics era un cop mestre del canceller Bismarck que aconseguia així agrupar en dues coalicions diferents a tots els Estats de l’Europa central, deixant totalment de banda a la Tercera República francesa, a la vegada que convertia el Reich alemany en l’àrbitre de la política europea.

En vermell els països integrants de la Triple Aliança

El canceller alemany Otto Von Bismarck

Aquest tercer sistema d’aliances es renovaria des del 1887 amb la renovació de la Triple Aliança i es completaria amb un acord naval anglo-italià. A més, Alemanya signaria un tractat secret amb Rússia (el Tractat de Reassegurança), pel qual ambdós països es comprometien a ser neutrals en cas de guerra. D’altra banda, Àustria i Alemanya prometrien ajuda a Itàlia en un suposat enfrontament amb França pels seus contenciosos diplomàtics al nord d’Àfrica. D’aquesta manera, Bismarck aconseguia isolar França totalment, mantenint a la vegada un cert equilibri de forces als Balcans.

Extracte del Tractat de la Triple Aliança, signat a Viena el 1882:

Ses majestats l’Emperador d’Àustria i Rei d’Hongria, l’Emperador d’Alemanya, Rei de Prússia, i el Rei d’Itàlia, animats pel desig d’augmentar les garanties de pau general, d’enfortir el principi monàrquic i de mantenir amb això intacte l’ordre social i polític en els seus estats respectius, han acordat la conclusió d’un tractat que, en virtut de la seva naturalesa essencialment conservadora i defensiva, no persegueix cap altra finalitat que la de prevenir-los contra els perills que puguin amenaçar la seguretat dels seus Estats i la tranquil·litat d’Europa […].

Article 2. En cas que Itàlia, sense provocació directa per la seva part, fos atacada per França per qualsevol motiu, les altres dues Parts contractants estaran disposades a prestar a la Part atacada auxili i ajuda directa amb totes les seves forces. La mateixa obligació incumbirà a Itàlia en el cas d’una agressió no directament provocada de França contra Alemanya.

Article 3. Si una o dues de les Altes Parts contractants, sense provocació directa per la seva part, fossin atacades i es trobessin en guerra contra dues o més potències no signants del present pacte, el “casus foederis” es presentarà simultàniament per a totes les Altes Parts contractants […].

Article 5 […]. Per qualsevol cas de participació comuna en una guerra, les Altes Parts contractants es comprometen des d’ara a no concloure ni armistici, ni pau, ni tractat sinó de comú acord entre les tres.

Article 6. Les Altes Parts contractants es comprometen recíprocament a mantenir el secret, tant sobre el contingut com sobre l’existència del present Tractat.

La crítica a l’excusa de la missió civilitzadora del colonialisme

dijous, 23/06/2011

A més dels motius polítics, econòmics i ideològics que van tenir un paper essencial en l’expansió colonial dels països europeus, podem trobar una sèrie de connotacions racistes que es sumaven a la ideologia nacionalista exaltada pròpia del final del segle XIX. D’aquesta manera, per tot Europa va proliferar postulats racistes que afirmaven la superioritat de la raça blanca i la seva missió civilitzadora enfront de les races inferiors dels països colonitzats.

Aquesta era una ideologia derivada de l’acceptació del que anomenem darwinisme social, una interpretació de la teoria de l’evolució de Darwin aplicada a la dinàmica de les societats. Segons aquesta teoria, les societats més desenvolupades tenien l’obligació d’imposar-se a les menys desenvolupades per afavorir d’aquesta manera la millora general de l’ésser humà. Polítics, escriptors i suposats científics van defensar aquesta idea i van influir en àmplies capes de la població.

Una de les poques veus crítiques amb aquest pensament majoritari va ser la de Georges Clemenceau, republicà radical, que exposava així la seva crítica sobre la idea de la missió civilitzadora de l’home blanc en un discurs davant la cambra de diputats francesa (juliol de 1885):

Races superiors! Races inferiors! És fàcil dir-ho. Per la meva banda, jo m’aparto d’aquesta opinió, especialment després d’haver vist savis alemanys demostrar científicament que la francesa és una raça inferior a l’alemanya. No, no existeix el dret de les anomenades nacions superiors sobre les anomenades nacions inferiors […].

Georges_Clemenceau.jpg

Georges Clemenceau

La conquesta que preconitza vostè [referint-se a Jules Ferry] és la de l’abús, ras i curt, la de la força que dóna la civilització científica sobre les civilitzacions primitives per apoderar-se de l’home, torturar-lo i esprémer-li la força que té en benefici d’un pretès civilitzador.

Hobsbawm i la necessitat de llegir Marx avui

diumenge, 19/06/2011

Navegant per Internet he topat amb una entrevista concedida per l’historiador britànic Eric Hobsbawm el 2008. Sempre és un plaer llegir les reflexions d’aquest mestre d’historiadors, fins i tot quan no s’està d’acord, però crec que avui dia, davant la crisi d’una esquerra cada cop més difuminada per la pràctica de polítiques de dretes (també mal conegudes com liberals) com a resposta a la crisi econòmica, aquesta entrevista recupera la seva vigència i mereix un cop d’ull. Val la pena que el socialisme rellegeixi l’obra de Marx? Aquí teniu un extracte de les opinions de Hobsbawm al respecte:

Eric Hobsbawm.jpg

Eric Hobsbawm

Cap socialista pot renunciar al pensament de Karl Marx, en el benentès que creia que la seva tesi segons la qual el capitalisme havia de ser succeït per una altra forma de societat es basava, no en una esperança o en la voluntat, sinó en un anàlisi seriós del desenvolupament històric, particularment de l’era capitalista. La seva predicció real de que el capitalisme seria reemplaçat per un sistema administrat o planejat socialment encara avui sembla raonable, tot i que va subestimar la possibilitat que els elements del mercat sobrevisquessin en algun tipus de sistema postcapitalista. Ja que Marx va abstenir-se de formular especulacions al voltant del futur no pot ser responsabilitzat per les formes específiques en les quals les economies “socialistes” van ser organitzades sota el “socialisme realment existent”.

Respecte dels objectius del socialisme, Marx no va ser l’únic pensador contemporani que desitjava una societat sense explotació i alienació, en la qual els éssers humans poguessin veure’s realitzats plenament segons el seu potencial. Ara bé, sí que va ser qui ho va expressar amb més força que ningú, i les seves paraules encara avui mantenen el poder per inspirar les noves generacions.

Tanmateix, Marx no retornarà a ser una inspiració política per a l’esquerra fins que aquesta entengui que les seves obres no poden ser enteses com a tractats polítics, autoritàriament de qualsevol altra manera, ni com a descripcions de la situació del món capitalista d’avui, sinó com una guia per entendre la naturalesa del desenvolupament capitalista. Ni tampoc podem plantejar-nos o oblidar que ni ell mateix no va aconseguir una presentació [un desenvolupament] ben planejat, coherent i complet de les seves idees, tot i els intents d’Engels i d’altres autors per construir els manuscrits de Marx, donant forma a un segon i tercer volum d’El Capital. Això ho deixen palès els Grundrisse [recopilació de les anotacions de Marx]. Fins i tot, un Capital complet només hauria format una part del pla original de l’autor, excessivament ambiciós.

D’altra banda, Marx no retornarà a l’esquerra fins que la tendència actual entre els activistes radicals de convertir l’anticapitalisme en antiglobalisme sigui abandonada. La globalització existeix i és irreversible. Marx ho va reconèixer com un fet i, com a internacionalista, va donar-li la benvinguda. Allò que ell va critica i el que nosaltres hem de criticar és el tipus de globalització que ha produït el capitalisme.

Marx és i romandrà com una de les grans ments de la filosofia i l’anàlisi econòmic del segle XIX, i, en la seva màxima expressió, com a mestre d’una prosa apassionada. També és important llegir a Marx perquè el món en el qual vivim actualment no pot entendre’s sense la influència que els escrits d’aquest home van tenir en el segle XX. I finalment, hauria de ser llegit perquè, com ell mateix va escriure, el món no pot ser canviat de manera efectiva a menys que sigui entès, i Marx roman com una guia fenomenal per a la comprensió del món i dels problemes als quals hem de fer front.

La destrucció de la vida indígena

dijous, 9/06/2011

Des del punt de vista econòmic, la situació va degradar-se per a la majoria de la població com a conseqüència del colonialisme, llevat de l’aristocràcia i la burgesia locals que col·laborarien amb els colonitzadors.

Així, va produir-se un procés d’expropiació de terres a les comunitats indígenes per passar a mans dels colonitzadors. En conjunt, entre 1830 i 1914, els europeus van apropiar-se de més de dos milions d’hectàrees a l’Àfrica.

L’agricultura canviaria en funció de les necessitats de les metròpolis i s’abandonarien els vells conreus tradicionals per potenciar la implantació de sistemes de conreu extensiu, les plantacions, que només responien a les necessitats dels pobles conqueridors. Així mateix, es forçaria l’increment de la productivitat i, com que les colònies havien de comprar productes a les metròpolis, va imposar-se una economia de mercat amb la introducció de paper moneda.

Per exemple, tot referint-se a la destrucció de la vida indígena a l’Algèria colonial, el filòsof Jean-Paul Sartre escrivia aquestes reflexions a la revista francesa Les Temps Modernes (núm. 123, març de 1956):

A Algèria totes les terres bones estaven ja conreades quan hi van arribar les tropes franceses. Així, la pretesa “explotació de la terra” va ser més aviat l’explotació dels seus habitats, que s’ha mantingut durant tot un segle. La història d’Algèria és la d’una concentració progressiva de la propietat territorial en mans dels europeus […].

L'Algèria francesa

Però per si de cas no n’hi havia hagut prou, es va decidir de donar un valuós regals als musulmans: els vam donar el nostre codi civil. Per què tanta generositat? Perquè la propietat tribal era col·lectiva en la majoria dels casos i es volia individualitzar la propietat per permetre als especuladors comprar-la de nou a poc a poc […].

Heus aquí el resultat d’aquesta operació: el 1850 els francesos tenien tan sols 115.000 hectàrees, el 1900 tenien 1.600.000, i el 1950 ja eren 2.505.000. En un segle se’ls havia desposseït de dos terços del sòl.

Afrancesant i dividint la societat s’ha esquarterat la vella societat tribal sense posar-hi res a canvi. S’ha estimulat l’anul·lació de les jerarquies tribals, s’han suprimit totes les forces de resistència, s’han substituït les forces col·lectives per les individuals i s’ha creat una mà d’obra barata. Aquesta mà d’obra era la que compensava les despeses del transport dels productes colonials a la metròpoli i assegurava els beneficis de les empreses colonials. D’aquesta manera, la colonització han transformat la població algeriana en un immens proletariat agrícola.

Però aquest impacte no només va donar-se en el camp econòmic. Així, per exemple, en l’àmbit cultural, les cultures autòctones, de tradició oral i sense elaboracions teòriques, van ser incapaces de resistir l’impacte de la cultura occidental, que els va fer perdre una bona part de la seva identitat i va pertorbar-ne les creences i les tradicions. Sartre denunciava així les accions franceses sobre la llengua àrab:

Com que ha Europa les reivindicacions nacionals s’han fonamentat sempre en la unitat de la llengua, s’ha negat als musulmans l’ús del seu propi idioma. Des del 1830 la llengua àrab és considerada a Algèria com estrangera.

La Guerra de l’Opi

dimecres, 8/06/2011

A la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne.

Lin_Zexu.jpg

Lin Zezhu

En aquesta carta del comissionat xinès Lin Zezhu a la reina Victòria d’Anglaterra, datada el 1839, podem observar la resistència xinesa a la presència dels “bàrbars” comerciants britànics en el seu territori introduint opi provinent de l’Índia, en el preludi de l’anomenada Guerra de l’Opi entre xinesos i britànics:

Comprovem que el vostre país dista de la Xina 60 o 70 milions de li [mesura xinesa que equival a uns 576 metres]. Tanmateix, vaixells bàrbars s’entossudeixen a venir a comerciar aquí amb la intenció de fer grans beneficis. Les riqueses de la Xina són utilitzades en benefici dels bàrbars. Es pot dir que els grans beneficis obtinguts pels bàrbars són arrabassats de la part legítima de la Xina [en el comerç]. Amb quin dret, doncs, fan servir la droga verinosa [l’opi] per perjudicar el poble xinès? Fins i tot en el cas que els bàrbars no desitgessin expressament perjudicar-nos, en el seu immoderat afany de beneficis no es preocupen pel mal que ocasionen al proïsme. Ens preguntem: on és la vostra consciència? […].

Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi quan els comerciants britànics van ser expulsats de la Xina, i en tornar a Londres van presentar una queixa formal davant del govern britànic. Aquest va decidir atacar a la Xina amb la seva flota per obligar-la a comprar l’opi cultivat a l’Índia britànica. Les tropes xineses no van poder fer front a l’exèrcit britànic, i van acabar rendint-se l’any 1842 després de perdre Shanghai.

Second_Opium_War-guangzhou.jpg

Les primeres Guerres de l’Opi finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong (en mans angleses fins 1997) i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. El conflicte, però, no es va resoldre definitivament i va conduir a la Segona Guerra de l’Opi (1856-1860). D’aquesta manera, els britànics van obrir sobtadament, i per la força, la Xina al món.

Louis Antoine Léon Saint-Just, el Terror en la utopia per la democràcia social

dilluns, 6/06/2011

Nascut a Decize, Borgonya, el 25 d’agost de 1767, fill d’un oficial de cavalleria, Louis Antoine Léon Saint-Just provenia d’una família emmarcada en els rengles de la vella burgesia rural i era fill d’un oficial de la monarquia. Amb una joventut agitada (va ser empresonat durant sis mesos a finals de 1786), tot i que el 1789 encara era massa jove per intervenir en els aconteixements polítics del moment, aviat es veuria seduït pel moviment revolucionari i intervindria en la vida política local.

Saint_Just.jpg

Louis Antoine Léon Saint-Just

Va ser escollit membre de la Guàrdia Nacional de Blerancourt (1790), i va viatjar a París on va conèixer Robespierre, però no va poder ser escollit com a membre de l’Assemblea Legislativa. Es donaria a conèixer en l’ambient revolucionari parisenc amb la seva obra Esprit de la révolution et de la constitution de la France (1791), una obra on ja presentava el seu pensament revolucionari de forma prou madura per a la seva joventut, un pensament que imitava el rousseanisme auster de Robespierre.

El 1792, va ser escollit membre de la Convenció i aviat va ser considerat com un dels seus membres més capacitats. En el seu primer discurs va defensar l’execució de Lluís XVI com una mesura necessària per a la “salut pública” després d’haver-se posat fora de la llei i era imprescindible per a la fundació d’un nou règim republicà. Així va atraure l’atenció de la resta de diputats. Des d’aquest moment preconitzaria l’articulació d’un Estat en el qual la representació nacional –sobirana i escollida mitjançant sufragi universal– esdevingués el poder de control del poder executiu i tingués a les seves ordres un exèrcit veritablement democratitzat.

Diputat d’un radicalisme extremat i fervent partidari de Robespierre, formaria part del Comitè de Salvació Pública (1793-94), des d’on propugnà la política del Terror com a defensa de la República davant les insurreccions contrarevolucionàries i federalista. A més, formaria part de diferents missions amb els exèrcits de l’est i el nord.

saint-just-i-robespierre.jpg

Des d’aquest moment, plenament lliurat a la Revolució, reorganitzaria els exèrcits del Rin i del nord, que aconseguiren èxits importants, va actuar amb decisió contra Hébert i Danton i inicià una política de reformes socials, basades en les lleis de ventós, que confiscaven els béns dels sospitosos per a donar-los als indigents (una transferència de propietat que vinculés el poble amb la naixent democràcia). Saint-just somiava, igual que Robespierre, amb una democràcia de petits propietaris, camperols i artesans. La seva acció tendia, mitjançant la pràctica del Terror, a la democràcia social.

Tota la seva obra, però, fracassaria en produir-se termidoriana que va conduir-lo a la guillotina, acompanyant el seu admirat Robespierre al qual mai va trair, el 28 de juliol de 1794.

La immigració a Catalunya en el segle XX: les migracions massives dels anys del desarrollo (1960-1975)

dimarts, 31/05/2011

Amb l’abandonament de l’autarquia i el retorn a un sistema econòmic liberal per part del govern franquista i, especialment, amb l’immens esforç del conjunt de la societat espanyola, l’Estat espanyol i, de forma destacada, Catalunya, van anar sortint de la negra nit de la postguerra i del racionament. Els migrants van ser un dels protagonistes més destacats d’aquest fals miracle econòmic hispà gràcies al seu esforç al marxar a viure a un altre lloc, a la seva lluita per la supervivència i, especialment, al seu treball. Els que havien marxat a l’estranger van retornar els seus estalvis en forma de divises, però els que van desplaçar-se a Catalunya també van enviar part dels seus guanys als seus pobles d’origen contribuint al progrés econòmic de l’Estat.

Quadre 10. Creixement demogràfic per municipis (1940-1965)

Municipis 1940 1950 1960 1965 Creixement absolut
Barcelona 1.081.175 1.280.179 1.557.863 1.655.603 + 574.428
Badalona 48.284 61.654 92.257 125.002 + 76.718
Cornellà 8.214 11.473 24.714 53.049 + 44.835
L’Hospitalet de Llobregat 51.249 71.580 122.813 180.140 + 128.891
El Prat de Llobregat 8.941 10.401 14.131 20.286 + 11.345
Sant Adrià de Besòs 8.342 10.227 15.801 22.515 + 14.173
Sant Boi de Llobregat 10.310 10.811 19.968 29.191 + 18.881
Santa Coloma de Gramenet 17.318 15.281 32.590 58.165 + 40.847

FONT: Elaboració pròpia, a partir de: MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere. “La població catalana de la postguerra, creixement i concentració (1939-1950)”. Publicat a: L’Avenç nº 102 (1987); i RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Si durant les dècades de 1940 i 1950 va produir-se la recuperació del creixement demogràfic català amb l’augment del creixement natural i per la represa del moviment migratori, el veritable boom d’aquest fenomen encara estava per arribar quan des de l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, etc.–. En global, el moviment migratori entre els anys 1950 i 1975 va comportar l’arribada al país de 1.400.000 immigrants, una xifra de rècord. El període de màxima immigració va ser la dècada dels anys seixanta amb l’arribada anual de 72.000 immigrants de mitjana enregistrada, recollint la tendència iniciada en els cinquanta i que es perllongaria durant el primer quinquenni de la dècada dels setanta –amb una mitjana anual de 45.000 nouvinguts–. Si en el període anterior destacàvem el pes dels individus actius, joves i solters, des de 1960 anirà produint-se una generalització del fenomen migratori entre tots els espectres demogràfics. I és que la demanda de mà d’obra que va generar l’arrencada econòmica dels anys seixanta no podia cobrir-se només amb el creixement natural del Principat. A més, amb la seva presència els immigrants van contribuir a modificar l’estructura d’edat, intervenint directament en l’anomenat baby boom dels anys seixanta que va rejovenir el país.

Catalunya seguia sent una terra amb demanda de mà d’obra especialment en el camp de la indústria del metall i la construcció i la immigració venia a ocupar els rengles més baixos d’aquests sectors. Els efectes del desarrollismo van donar lloc a un creixement econòmic accelerat que va canviar la fisonomia de l’economia catalana. Per sectors, l’agricultura baixa fins al 6,4% de la població activa el 1975, la indústria ocupa el 51% dels treballadors i els serveis al 40,7%. Aquesta reestructuració del món laboral a Catalunya no hauria estat possible sense l’arribada de mà d’obra des de la resta de l’Estat, ara ja sense traves per part del règim. Així, el sector del metall va viure una època expansiva amb la popularització i extensió de la indústria de l’automòbil al país (SEAT), l’electrificació d’equipaments i l’expansió dels electrodomèstics. La construcció, per la seva banda, també va créixer amb força, tant en el cas dels habitatges per a la població en expansió com en les edificacions industrials amb la proliferació de polígons.

Quadre 11. Naturalesa dels habitants de Barcelona per districtes municipals (1963)

Districte Barris Nascuts a Catalunya Nascuts fora de Catalunya
I Barceloneta, Ribera, Ciutat Vella 64,5% 35,5%
II Poble-Sec, Montjuïc, Can Tunis 25,42% 74,58%
III Sarrià, Bonanova, Sant Gervasi, les Tres Torres, el Putxet 73,77% 26,23%
IV Dreta de l’Eixample, Sant Pere 48,6% 51,4%
V Raval 30% 70%
VI Esquerra de l’Eixample 55% 45%
VII Sants, Hostafrancs, la Bordeta 54,59% 45,41%
VIII Gràcia, la Salut, el Coll, Vallcarca 69,62% 30,38%
IX Sagrera, Sant Andreu, Camp de l’Arpa, Verdum, Roquetes, la Trinitat, Vilapicina 19% 81%
X Clot, Verneda, Poblenou 42,7% 57,3%
XI Les Corts, Esquerra de l’Eixample 77,78% 22,22%
XII Sagrada Família, Guinardó, Carmel, Horta 57,4% 42,6%

FONT: EQUIPO DE ESTUDIOS DE CÁRITAS DIOCESANA. Visión sociográfica de Barcelona, 1965. Citat a: RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Per aquest període podem parlar d’una màxima concentració de la immigració en les àrees urbanes –ara ja metropolitanes– en la mesura que al voltant de la ciutat de Barcelona van anar formant-se grans conurbacions, conseqüència de la saturació de la capital que veu l’inici de l’alentiment de la immigració que es desplaça cap als municipis immediats o propers. Al costat de les ja creixents Badalona i l’Hospitalet de Llobregat, poblacions com Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs o Cornellà, entre d’altres, van esdevenir veritables ciutats dormitori duplicant o triplicant els seus habitants empadronats i, a poc a poc, enclavament de nous polígons industrials. La presència de nouvinguts, però, afectaria la pràctica totalitat del territori –els immigrants andalusos, per exemple, van arribar a ser presents en 700 dels 940 municipis catalans–. Entre totes les comarques catalanes, les més afectades per la immigració van ser el Barcelonès i el Baix Llobregat –on el 1970 el 52,9% de la població total era d’origen immigrant–. L’entramat familiar sobre el qual es recolzaven aquests moviments de població afavorien l’agrupament dels conterranis en les mateixes poblacions. En paral·lel, segueix observant-se el despoblament de les àrees rurals catalanes en favor del món urbà.

En el cas de Barcelona, en aquest període apareixen les noves formes d’assentament de la població que definirien per molts anys la Barcelona immigrant: els grups de polígons i habitatges socials, tant de promoció pública –Obra Sindical del Hogar, Ministerio de la Vivienda, Govern Civil, Patronat Municipal de l’Habitatge– com de semipública o privada. Aquestes van articular-se de forma urgent per eradicar nuclis de barraquisme o donar aixopluc a immigrants procedents d’indrets d’acollida –com el tristament citat Palau de les Missions–, d’inundacions o d’obres de remodelació urbana. Bona part d’aquests habitatges, concentrats a Montjuïc, Sant Martí i Sant Andreu, arribarà a ser considerat com un “barraquisme vertical” i objecte de denúncia i reivindicacions veïnals. Per barris, Ciutat Vella i Montjuïc, juntament amb els de la perifèria nord i est de la ciutat configuraven la Barcelona dels immigrants.

L’any 1970, el 37,7% dels residents a Catalunya no hi havia nascut, això sense comptar els desplaçats interiors des del camp a la ciutat. Aquesta proporció és la màxima observada al llarg de tot el segle i cal considerar que una part important dels 62,3% d’habitants nascuts a Catalunya estava constituïda per fills d’immigrants, ja fossin antics o recents. Per regions, els immigrants andalusos eren els més nombrosos amb diferència (16,5% del conjunt de la població catalana). Si bé els procedents de les zones tradicionals com l’Aragó (3,4%), Múrcia (2,7%) i el País Valencià (2,2%) encara eren importants, havien perdut el pes que tingueren anteriorment mentre que destacaven els contingents arribats d’Extremadura (2,9%) i de les dues Castelles i Lleó (6,1%).

Quadre 12. La immigració per regions d’origen a Barcelona i al conjunt de Catalunya (1961-1965)

Immigrants a la província de Barcelona (1961-1965) Immigrants a Catalunya (1962-1965)
Andalusia 211.594 51,8% 217.064 52,2%
Lleó i les dues Castelles 68.195 16,7% 70.447 17%
Extremadura 45.813 11,2% 48.661 11,7%
Aragó 22.893 5,6% 24.870 6%
Múrcia i Albacete 18.901 4,6% 17.574 4,2%
Galícia 17.612 4,3% 16.404 4%
País Valencià 10.049 2,4% 10.406 2,5%
Altres 13.486 3,4% 10.056 2,4%

FONT: Elaboració pròpia, a partir de: HIGUERAS, A. M. La emigración interior en España (1961-1965) i BANCA CATALANA. La migració a Catalunya. Citat a: RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Quadre 13. Els immigrants a Catalunya en relació a la província  d’origen (1970)

Província Residents a Catalunya Província Residents a Cat. / Província d’origen
Granada 166.327 Terol 36,63%
Jaén 150.330 Almeria 33,95%
Córdova 144.631 Osca 25,84%
Almería 127.321 Jaén 22,74%
Múrcia 106.979 Granada 22,68%
Badajoz 99.747 Córdova 19,97%
Sevilla 97.524 Sòria 19,91%
Màlaga 84.313 Badajoz 14,51%
Terol 62.367 Conca 14,44%
Osca 57.417 Múrcia 12,85%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: inmigració i explosió demogràfica”. Dins: J. NADAL, J. MALUQUER, C. SUDRIÀ i F. CABANA (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Òbviament, els contingents immigratoris dels anys seixanta i setanta ja no eren majoritàriament ni represaliats de guerra ni antics partidaris del bàndol republicà, sinó que eren víctimes d’una altra derrota: la pèrdua de l’esperança en progressar econòmicament en els seus pobles d’origen. Eren persones que van mantenir la seva residència durant les penúries econòmiques tot confiant en que les coses millorarien en algun moment i que, militants o no de l’antifranquisme, van acabar perdent tota esperança en la reforma agrària. L’evolució del món camperol espanyol, dominat encara pels grans propietaris va expulsar molta gent cap a les ciutats, i fins i tot molts petits i mitjans propietaris van veure’s impulsats a emigrar de les seves terres per fugir de la ruïna que els amenaçava en iniciar-se el procés de mecanització del camp.

La immigració a Catalunya en el segle XX: la llarga postguerra (1939-1959)

divendres, 27/05/2011

Amb l’exili que es produeix al final de la Guerra Civil, Catalunya es converteix de nou en terra d’emigració, tot i que només per un breu espai de temps. Es calcula que prop de 440.000 persones van creuar la frontera francesa a primers de l’any 1939 procedents de Catalunya, la meitat de les quals ja mai més retornarien a Espanya. Entre aquest gruix d’exiliats hi havia aproximadament 60.000 catalans.

Els refugiats de guerra que van restar a Catalunya van haver d’emprendre el camí de retorn cap a casa seva. Com a desplaçats de guerra que s’havien instal·lat a la rereguarda republicana passaven a ser sospitosos davant els ulls dels règim franquista que va tractar-los sense cap mirament perquè “continuando en esta ciudad familias de refugiados y evacuados de poblaciones ya liberadas y que indebidamente ocupan viviendas ajenas, agravando además con su presencia el problema de la alimentación benéfica que con tanto celo distribuyen los camaradas de “Auxilio Social” se les advierte la obligación de presentarse en las oficinas de “Evacuación de Refugiados” donde previos los trámites necesarios y la aprobación de la autoridad militar, les será facilitado un pase para el regreso a sus respectivas procedencias”. Els refugiats havien perdut el dret a residir on volguessin dins de l’Estat espanyol i eren obligats a tornar al lloc de sortida, segurament per la seva condició de “rojos” sospitosos.

La Catalunya de postguerra restava convertida en un niu de misèria. De la prosperitat, riquesa i desenvolupament pròpies de l’època contemporània es passava a la pobresa i el racionament. Així, si bé els salaris tornaven per decret als nivells de 1936, els preus no van deixar de pujar i la fam que ja s’havia fet present durant la guerra per la manca de productes bàsics no va fer més que agreujar-se ja que amb els excedents de producció arribats de la “zona nacional” no n’hi havia suficient per abastir tot l’Estat. I la solució econòmica autàrquica que va emprendre el règim encara empitjoraria més les coses al no poder recórrer a la importació de productes de l’estranger. La solució a la manca de productes seria l’intervencionisme econòmic mitjançant el racionament, fet que només va servir per estimular el mercat negre fomentant l’estraperlo. La gana s’instal·laria a Catalunya durant molts anys i amb ella reapareixerien malalties desaparegudes anteriorment com la tuberculosi i el tifus.

Durant els anys quaranta, la immigració procedent de fora de Catalunya va continuar tot i que les autoritats franquistes portaven a terme una política obertament contrària a les migracions cap a les grans ciutats. Així, ja des de la més immediata postguerra van reprendre’s les migracions anteriors a 1936. Les xifres dels saldos migratoris mostren aquesta imatge de represa desigual a Catalunya: les àrees urbanes rebran immigrants, i les àrees rurals n’expulsarien. Per tant, migracions interiors de catalans i migracions peninsulars conviurien com havia passat anteriorment. Les males condicions de vida en serien l’impuls més evident, però per força n’hi havien d’existir d’altres de complementàries ja que la misèria econòmica era general a tot l’Estat. Així, especialment des de 1946, arribarien a Catalunya un nombre molt important d’immigrants que abandonaven la seva terra cercant un lloc de treball, responent a les necessitats de la indústria catalana que insistia en la manca de mà d’obra per a les seves fàbriques, especialment en el camp del tèxtil que tenia un ampli mercat per abastir. La manca de mà d’obra va convertir-se en “motivo que ha obligado a los organismos correspondientes a autorizar, en forma metódica, la inmigración y, de forma prudencial, el trabajo de las mujeres casadas”.

Quadre 6. La immigració, clau de la recuperació demogràfica catalana (1940-1950)

1940 1950 Increment Creixement natural Immigració
Barcelona 1.931.875 2.232.119 15,54% 58.338 241.906
Tarragona 339.299 356.811 5,16% 13.655 3.857
Girona 322.360 327.321 1,53% 1.259 3.702
Lleida 297.440 324.062 8,95% 17.370 9.252
CATALUNYA 2.890.974 3.240.313 12,08% 90.622 258.717

FONT: RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Quadre 7. El creixement de la població catalana (1941-1975)

Creixement Catalunya Creixement natural Immigració Increment població
1941-1945 182.280 21.406 160.874 6,31%
1946-1950 167.059 71.215 95.844 5,44%
1951-1955 293.871 93.994 199.877 9,07%
1956-1960 391.595 151.598 239.997 11,08%
1961-1965 567.628 213.466 354.162 14,46%
1966-1970 629.160 262.880 366.280 14,00%
1971-1975 640.224 308.393 231.831 12,50%
TOTAL 2.771.817 1.122.952 1.648.865 72,86%

FONT: Elaboració pròpia, a partir de: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: J. NADAL, J. MALUQUER, C. SUDRIÀ i F. CABANA (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

El 1940 Catalunya tenia una població de 2.890.974 habitants, segons dades censals, xifra que suposava un estancament demogràfic respecte al creixement anterior com a conseqüència dels efectes de la Guerra Civil, però durant la dècada dels anys quaranta ja podem observar un creixement considerable fins arribar als 3.240.313 habitants amb un increment de 349.339 habitants i un saldo migratori positiu de 258.717 persones (el 8,94%), el que suposava un increment del creixement natural i, especialment, una represa del corrent migratori que ja superava el produït durant els anys deu, recuperant el ritme de creixement aturat durant la crisi econòmica de la dècada dels anys trenta.

La immigració dels anys quaranta i cinquanta va caracteritzar-se pel pes específic dels grups d’adults joves (de 15 a 34 anys) en el seu conjunt. Així, entre els nouvinguts destacaven els individus actius, joves i solters, però la quantitat d’homes i dones resultaria força equilibrada en contra de la creença general del paper masculí com a pioner de la immigració. El nombre de majors de 66 anys, és a dir gent inactiva, era certament insignificant (2,14%). Per tant, els immigrants eren majoritàriament contingents de gent activa que venia a treballar al país.

Els emigrats arribats a Catalunya en la postguerra procedien de les zones més deprimides de l’Espanya rural. Cal destacar que la procedència regional de la immigració va experimentar un canvi en aquest període, passant per primer cop del component murcià majoritari a la preponderància del component andalús. El 1957, la meitat dels immigrants arribats a Catalunya serien d’origen andalús, seguits pels procedents d’Extremadura, Castella la Nova i Aragó, a més dels immigrants procedents de les àrees interiors catalanes que encara protagonitzaven l’èxode rural. Per exemple, el 1950 a la ciutat de Barcelona si bé l’àrea llevantina (València i Múrcia) continua sent el primer lloc d’origen de la població no-catalana resident amb el 9,44% dels habitants –retrocedint del 10,19% de 1940–, la població d’origen andalús passa a representar el 7,01% –quan el 1940 només suposava el 4,36%–.

Els immigrants van distribuir-se de forma molt desigual en el territori català, esdevenint la regió de Barcelona, la franja litoral i els eixos fluvials del Llobregat i el Ter les àrees que van rebre el major volum d’aquestes migracions, és a dir: les àrees més industrialitzades. La població barcelonina continuava augmentant el seu pes relatiu al conjunt català en aquest període. Dels 349.339 nous habitants, 300.244 corresponen a la província de Barcelona. Els nuclis urbans de l’àrea metropolitana de Barcelona, i en conjunt de la província, experimenten un gran creixement gràcies a la immigració. Així, el 1950 el 78,04% de la població barcelonina viu als disset municipis de més de 10.000 habitants de la província –que en el seu conjunt representen el 53,76% de la població total de Catalunya–. Als anys quaranta el creixement relatiu va ser superior al cinturó industrial que a la pròpia Barcelona: és l’inici del gran creixement de municipis com l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Terrassa, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, i Badalona, que són els municipis de màxim creixement del període i ho seguiran sent en la dècada de 1960. Per exemple, el 1950 a l’Hospitalet de Llobregat trobem 16.780 immigrants per una població total de 71.580 habitants.

Quadre 8. Distribució segons l’origen de la població dels municipis barcelonins amb més de 10.000 habitants (1950)

Població Total Nascuts al propi municipi Nascuts a altres municipis de la província Nascuts a altres províncies Immigració
Barcelona 1.280.179 47,81% 6,13% 44,3% 52,19%
Badalona 61.654 44,95% 15,86% 38,4% 55,06%
Cornellà 11.473 27,5% 29,12% 42,33% 72,5%
Granollers 15.480 45,9% 27,13% 26,38% 54,1%
L’Hospitalet 71.580 24,01% 25,78% 49,03% 75,99%
Igualada 16.945 52,68% 22,05% 24,64% 47,32%
Manresa 40.452 43,62% 25,88% 29,78% 56,37%
Mataró 31.642 52,85% 17,52% 28,47% 47,16%
El Prat de Llobregat 10.401 37,39% 17,23% 44,57% 62,61%
Sabadell 59.494 46,46% 17,98% 34,58% 53,55%
Sant Adrià 10.227 26,95% 28,57% 43,31% 73,05%
Sant Boi 10.811 34,29% 29,59% 35,54% 65,71%
Santa Coloma 15.281 25,99% 33,49% 39,58% 74,01%
Terrassa 58.880 40,65% 13,16% 45,5% 59,36%
Vic 16.975 55,69% 27,66% 16,54% 44,31%
Vilafranca del Penedès 11.177 46,41% 25,56% 27,21% 53,59%
Vilanova i la Geltrú 19.483 50,73% 12,61% 35,99% 49,27%

FONT: MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere. “La població catalana de la postguerra, creixement i concentració (1939-1950)”. Publicat a: L’Avenç nº 102 (1987).

A la ciutat de Barcelona, el 1945, el 43% dels censats eren nascuts a la ciutat, el 16,7% procedia de la resta de Catalunya i el 30,3% procedia d’altres províncies espanyoles. Les pautes de l’assentament a la ciutat en els anys quaranta i cinquanta diferien poc respecte dels anys anteriors a la Guerra Civil. Els immigrants es concentraven majoritàriament als districtes de caràcter popular i obrer de Ciutat Vella, Sants, Nou Barris, Gràcia i Poblenou. Cal destacar, però, la consolidació i ampliació de les àrees de barraquisme a Montjuïc, el Somorrostro i el Camp de la Bota, a més de l’aparició de nous nuclis al Carmel, al Guinardó i a algunes zones de Sants i les Corts. Tot això sumat a l’aparició de vivendes d’autoconstrucció, especialment a Sant Andreu. El problema de l’habitatge i la proliferació del barraquisme, com veurem amb detall més endavant, serà un dels principals problemes a que hauran de fer front els nouvinguts.

En qualsevol cas, aquestes arribades sempre respondrien a unes xifres de mínims ja que parlem de migracions enregistrades ja fos a través dels censos o dels padrons municipals i, per tant, no comptabilitzen les migracions “il·legals”. Com és lògic, aquells nouvinguts que van arribar a Catalunya en els anys quaranta per instal·lar-se en una barraca, en una cova o de rellogats il·legals no van donar-se d’alta en el padró. Per tant, considerem que fins els anys seixanta aquestes xifres de les migracions les hauríem de qualificar d’immigració mínima –i, d’igual manera, a l’hora d’analitzar les xifres dels anys seixanta haurem de tenir en compte que molts immigrants es donaven d’alta quan regularitzaven la seva situació habitacional després de portar ja diversos anys al país i perquè el règim va deixar de perseguir les migracions el 1957–.

La immigració va convertir-se en una de les principals causes del creixement econòmic català i de la recuperació del nivell de vida en els anys cinquanta. Els immigrants haurien d’acceptar qualsevol feina, en les condicions que fos. No tenien gaire possibilitats d’escollir perquè eren un grup de persones sense o amb pocs estudis, inclús alguns d’analfabets, sense contactes personals i amb una qualificació laboral molt baixa sense experiència prèvia en les ocupacions industrials. Els homes podien fer de peons a la construcció o a les fàbriques industrials i les dones com a empleades de la llar o minyones. A més, van provocar un impuls “cap amunt” de part dels autòctons en ocupar aquests esglaons més baixos de l’oferta laboral ja que en engrandir amb la seva presència la força productiva i certes indústries els autòctons passaven a ocupar càrrecs de responsabilitat. La major part de la població activa catalana treballava en aquest període en el sector secundari. Relacionant aquestes dades amb les dels municipis amb percentatges més elevats d’immigració podem concloure que la immigració s’ocupava primer en el sector de la construcció i després anava passant a altres sectors productius dels sectors secundari o terciari. D’altra banda, aquest procés continuat de migracions faria que amb l’arribada de nous immigrants per ocupar els estrats més baixos s’impulsés cap amunt les primeres onades de la postguerra.

Quadre 9. Classificació de la població activa dels municipis barcelonins de més de 10.000 habitants segons l’activitat (1950)

Agricultura Indústria Construcció Comerç Transport Serveis
Barcelona 1,41% 41,46% 8,88% 15,54% 6,94% 22,83%
Badalona 4’98% 65,71% 5,66% 7,34% 5,49% 12,17%
Cornellà 11,74% 58,44% 10,16% 5,49% 2,55% 6,13%
Granollers 10,77% 54,17% 4,95% 12,17% 3,35% 10,63%
L’Hospitalet 8,6% 51,48% 12,37% 9,14% 4,73% 10,73%
Igualada 5,2% 62,63% 6,02% 9,95% 3,82% 9,73%
Manresa 5,72% 0,58% 4,31% 7,75% 5,86% 14,57%
Mataró 9,97% 60,38% 3,35% 7,58% 2,9% 13,99%
El Prat de Llobregat 23,39% 52,65% 4,95% 5,62% 5,19% 7,29%
Sabadell 2,51% 72% 3,58% 6,6% 2,42% 10,44%
Sant Adrià 4,84% 51,67% 10,63% 6,55% 7,15% 10,13%
Sant Boi 19,49% 41,88% 7,44% 4,49% 3,36% 19,76%
Santa Coloma 5,51% 52,14% 9,05% 6,66% 6,85% 7,93%
Terrassa 3,44% 70,03% 5,48% 5,9% 2,37% 9,12%
Vic 11% 47,31% 6,28% 9,27% 6,19% 17,1%
Vilafranca del Penedès 13,75% 33,11% 5,84% 16,93% 6,72% 18,16%
Vilanova i la Geltrú 12,16% 59,43% 6,13% 4,85% 8,67% 6,42%

FONT: Elaboració pròpia a partir de: MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere. “La població catalana de la postguerra, creixement i concentració (1939-1950)”. Publicat a: L’Avenç nº 102 (1987).

Salaris minsos i dificultats per viure en condicions dignes. Així les coses, per què aquestes persones van buscar l’aventura de la immigració cap a Catalunya? La manca d’esperances de millora per part dels sectors més humils de la societat, especialment dels vençuts en la guerra, va ser el que va impulsar el nou èxode que mica en mica aniria incrementant-se, en paral·lel a la normalització de les comunicacions i els transports. Els antics partidaris del bàndol republicà, si s’havien lliurat d’anar a la presó, molts cops tenien dificultats per trobar feina, especialment a les àrees rurals, i molts d’ells van pensar que la millor opció era començar de nou en un lloc on fossin uns desconeguts no marcats per les seves antigues conviccions polítiques i es trobessin protegits de les represàlies que van patir els republicans en la postguerra. Les ciutats esdevenien així el territori perfecte per passar desapercebuts l’aiguat repressiu. Davant aquesta realitat les autoritats franquistes tancarien les fronteres i restringirien els moviments de població pel territori per facilitar les tasques repressives. Segons la historiadora Ángela Cenarro:

aquellos que volvían al pueblo en situación de libertad no podían cambiar de residencia, pues se había establecido que por guardia civil pueblos o alcaldes se llenará ficha clasificadora, lo que hacía evidente que las comunidades locales actuaron como auxiliadoras del control y la clasificación social que ejercían las autoridades franquistas centrales […] no es difícil atisbar que por debajo de las razones económicas, que se hacen explícitas [a les sol·licituds d’emigració], subyacen otro tipo de motivaciones que tienen que ver con las experiencias personales vividas durante la guerra, como la pérdida o el encarcelamiento de familiares, la fuerte enemistad surgida con ciertas familias del pueblo o la inhabilitación profesional motivada por los antecedentes izquierdistas.

Les autoritats franquistes limitarien de forma permanent la llibertat de residència, especialment a les grans ciutats de l’Estat perquè, com descriu l’historiador Francisco Moreno Gómez: “en medio de la aglomeración se hacía difícil mantener las vigilancias reglamentarias de la libertad condicional. Así pues, para dirigirse a estas ciudades había que demostrar vínculos con ellas anteriores al 18 de julio de 1936, además de otros variados informes. La Subdirección General [del Servicio de Libertad Vigilada] de Madrid llegó a precisar toda una relación de localidades y zonas prohibidas como lugar de residencia para los liberados. Se solicitaba también a las Juntas Provinciales que designaran las zonas o lugares prohibitivos en cada provincia, de manera que los pudiera tener en cuenta la Subdirección General y la Comisión Central a la hora de fijar los lugares de residencia de los confinados. Por supuesto eran zonas prohibidas todas la limítrofes con las fronteras de Portugal, Francia y Gibraltar”.

Els candidats a immigrants deixaven de ser lliures d’anar allà on volguessin, fins i tot dins del territori espanyol, donant lloc a un nou fenomen: l’aparició de la figura de l’immigrant espanyol il·legal –o “sense papers”– en la pròpia Espanya per la dificultat per obtenir la documentació necessària que permetés el canvi de residència. Així, les migracions dins de l’Estat van ser constantment interferides i les detencions d’“il·legals” esdevingueren una constant fins a l’any 1957. D’aquesta manera, els ajuntaments franquistes molts cops van respondre davant del fenomen de la immigració amb deportacions cap al lloc d’origen com es pot observar en el següent document:

El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos […]. Este problema inmigratorio tiene una importancia extraordinaria y absorbe gran cantidad de medios personales y económicos de carácter municipal […]. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen.

Mancat de cap mena de drets, els immigrants restaven sotmesos a l’arbitrarietat de les autoritats. L’acció més espectacular la portaria a terme el Govern Civil de Barcelona que el 1945 habilità l’antic Palau de les Missions de Montjuïc com a camp de concentració per aquests immigrants il·legals que arribaven a Barcelona sense casa ni feina fixa –anomenant-lo Centro de Clasificación de Indigentes–. Les ordres del governador civil, Felipe Acedo Colunga eren les següents: “se impedirá en lo sucesivo la entrada y la subsiguiente permanencia en sus respectivos términos municipales de aquellas personas que por no tener domicilio tuvieren que recurrir a la vivienda no autorizada debiéndolos remitir a este Gobierno Civil para su evacuación por el servicio que se encuentra a este efecto establecido”. Així, entre 1952 i 1957 van ser deportats 15.000 “sense papers”cap als seus llocs d’origen a la resta d’Espanya, molts d’ells detinguts a les estacions de la ciutat de Barcelona tal i com arribaven des dels seus llocs d’origen. Ara bé, totes aquestes mesures repressives servirien relativament de ben poc i els immigrants anirien arribant en un degoteig continuat a Catalunya on trobaven feina i amb el temps podien arribar a instal·lar-se en un habitatge legal.