Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XIX’

L’església de La Madeleine de París

dissabte, 16/06/2012

A l’època revolucionària i napoleònica es basteixen molts edificis neoclàssics que, tot i respectar les formes imposades pel classicisme, tenen una finalitat monumental evident. L’esperit barroc d’exaltació del poder no ha desaparegut. L’exemple més clar el trobem en l’església de la Madeleine de París, una insòlita síntesi entre església cristiana i temple clàssic com a resultat de les complexitats històriques de la seva construcció.

Église_de_la_Madeleine.jpg

En el solar on s’havia projectat construir una església dedicada a Maria Magdalena durant el regnat de Lluís XV, una obra mai executada, Napoleó va decidir bastir-hi un temple cívic en honor del seu exèrcit, la Grande Armée. Per aquest propòsit va escollir un projecte de l’arquitecte Pierre Vignon (1763-1828) basat en el temple romà de la Maison Carrée de Nimes. Caigut l’emperador, Lluís XVIII va voler fer de La Madeleine un temple expiatori que commemorés l’execució de la família reial durant la Revolució. La construcció, però, es va perllongar fins l’any 1842, durant el regnat del rei-ciutadà Lluís Felip d’Orleans, quan l’edifici va ser consagrat com a església parroquial de la Madeleine, segons la planificació inicial, perdent així el sentit de temple laic que Bonaparte li havia atorgat.

La façana dissenyada per Vignon, clarament inspirada en el classicisme grec, compta amb cinquanta-dos columnes que remarquen el seu estil neoclassicista. El projecte de Vignon és el d’un temple octàstil rodejat per columnes exemptes i que a la façana presenta una doble fila de columnes corínties. El temple s’eleva per sobre d’un pòdium i només és accessible per la gran escalinata de la façana principal. Així, l’aspecte exterior és el d’un gran temple clàssic, combinant solucions gregues (columnata) i romanes (pòdium, escalinata, ordre corinti).

Madeleine_Paris.jpg

El fris i els frontons estan esculpits amb escenes religioses. Destaca el frontispici de la façana principal, el qual mostra una representació del Judici Final obra de l’escultor Henri Lemaire (1798-1880) i acabat el 1833.

Paris_-_Eglise_de_la_Madeleine.jpg

L’espai interior és de planta rectangular d’una sola nau elevada. Es divideix en tres trams coberts amb volta esfèrica sostinguda sobre grans columnes corínties i rematats per un absis semicircular. L’obra evoca un gegantesc panteó, més similar a unes termes romanes que amb la tradicional disposició d’una església. Destaca la seva obscuritat, un tenebrisme que no és buscat, sinó la conseqüència del canvi de les llunes laterals previstes per introduir frescos representatius de la vida de Maria Magdalena.

Église_de_la_Madeleine,_Paris_-_interior.JPG

La Torre Eiffel

diumenge, 3/06/2012

L’any 1887, amb motiu de l’Exposició Universal que es celebraria a París el 1889, l’any del centenari de la Revolució francesa, es va encarregar a l’enginyer i arquitecte Gustave Eiffel (1832-1923) la construcció d’una gran torre d’acer que representés el triomf de la tècnica en el món modern. En només dos anys, entre el gener de 1887 i el març de 1889, Eiffel va aixecar aquesta espectacular torre de més de 300 metres d’alçada que encara avui domina poderosament la capital francesa. La Torre Eiffel s’ha convertit en el símbol indiscutible de la ciutat de París, de la mateixa França i d’Europa.

torre eiffel.jpg

Gustave_Eiffel.jpg

Gustave Eiffel

Dimensions_Eiffel_Tower.png

La torre és una construcció sense cap altra funció que fer visibles els elements de la seva estructura, però a la vegada esdevé el gran símbol de la modernitat. És un monument absent de cap caràcter commemoratiu del passat, sense una façana historicista, sinó que celebra l’empenta tècnica del present i dirigeix la seva mirada cap el futur. És a dir, el tema perd la seva importància davant dels elements purament constructius: l’estructura de les peces de ferro, les dilatacions del metall, les tensions arquitectòniques… Un monument a la modernitat i al progrés en estat pur.

El fet de ser una estructura oberta permet la magnificació de la funció estètica de l’estructura composada per 18.000 peces d’acer. És tota la torre la que retalla el cel, no només la seva silueta, transmetent una sensació de lleugeresa que no es correspon amb el seu pes real, que s’apropa a les 9.000 tones. Tot i les seves impressionants dimensions, el pes de la Torre Eiffel està distribuït de manera que un centímetre cúbic de sòl suporti només 4 quilos de pressió (la mateixa pressió que pot exercir un home normal assegut en una cadira). A més, la Torre Eiffel era l’edifici més alt del món fins a la construcció, el 1930, del Chrysler Building de Nova York. D’aquesta manera, la Torre Eiffel amb la seva audàcia constructiva comportava el triomf de la modernitat, de la tècnica, de l’enginyeria, per sobre dels vells artistes de l’arquitectura. En certa manera, el canvi del paradigma estètic que suposava ens trasllada cap el naixement de l’Art Nouveau.

torre7.jpg

torre4.jpg

torre9.jpg

plano13.jpg

La majoria dels intel·lectuals i artistes del moment, amb ben poques excepcions, van criticar la Torre. Per exemple, el 14 de febrer de 1889, en el diari Le Temps apareixia aquesta crítica ferotge, signada per personatges tan significatius com Charles Garnier, Joris-Karl Huysmans i Émile Zola, entre d’altres:

Nosaltres, escriptors, pintors, escultors, i arquitectes, amants apassionats de la bellesa fins ara intacta de París protestem  en nom del bon gust i de l’amenaça feta a la història de França contra el bastiment en el cor de la nostra capital aquesta innecessària i monstruosa Torre Eiffel […]. Per entendre allò que ens espera és necessari imaginar-se per un moment una torre vertiginosament ridícula dominant la ciutat de París com si fos una negra i gegantesca xemeneia de fàbrica, aclaparant -nos amb la seva bàrbara forma […]. Tots els nostres monuments seran humiliats, tots els nostres edificis es veuran empetitits, fins a desaparèixer en aquest malson.

Construction_tour_eiffel.JPG

Juliol de 1887

Construction_tour_eiffel3.JPG

Març de 1888

Construction_tour_eiffel5.JPG

Agost de 1888

Construction_tour_eiffel7.JPG

Març de 1889

torre eiffel europa.jpg

Juliol de 2008

En canvi, a començaments del segle XX, el monument a la modernitat va començar a entusiasmar cada cop més intel·lectuals i artistes: Guillaume Apollinaire i Jean Cocteau van dedicar-li poemes; Henri Rousseau, Marc Chagall i Robert Delaunay van pintar-la en diferents ocassions… I l’historiador de l’art Siegfried Giedion va descobrir a Espacio, tiempo y arquitectura: el futuro de una nueva tradición (1941) la metàfora que s’amagava darrere de la Torre Eiffel, el naixement de l’arquitectura moderna:

En las ventiladas escaleras de la Torre Eiffel […] se tropieza uno con la experiencia básica de la construcción actual: a través de la delgada red de hierro extendida en el espacio aéreo van pasando las cosas, barcos, mar, casas, mástiles, paisaje, puerto. Pierden su forma definida: confluyen en pasos descendentes, se entremezclan con simultaneidad.

Eiffel.jpg

Tour_Eiffel_360_Panorama.jpg

Gilbert du Motier de La Fayette, l’heroi d’ambdós móns

diumenge, 13/05/2012

De nom Marie Joseph Paul Yves Roch Gilbert Motier, el marquès de La Fayette va néixer el 6 de setembre de 1757 al castell de Chavaniac, a Alvèrnia. Aquest aristòcrata liberal i revolucionari va ser conegut, sobretot, pels seus fets d’armes durant la Guerra de la Independència dels Estats Units que el convertirien en un heroi militar a ambdós móns, França i Amèrica.

la-fayette.jpgAmic personal del ministre de finances Jacques Necker, La Fayette va ser un dels nobles de pensament liberal més actius, primer a l’Assemblea de Notables, i després en els Estats Generals i l’Assemblea Constituent. Després dels fets del 14 de juliol de 1789 va esdevenir comandant de la Guàrdia Nacional de París. En aquest context va convertir-se en el cap d’un grup de polítics moderats que intentaria una solució de compromís amb la monarquia, però les seves querelles amb la reina Maria Antonieta, amb Mirabeau i amb els seguidors de Brissot ho impediren finalment.

De la mateixa manera, el seu autoritarisme militar l’enfrontaria amb els sectors radicals dels revolucionaris parisencs, els quals asseguraven que La Fayette disposava d’una important xarxa d’espies a la capital francesa. El denominat “heroi d’ambdós mons”, finalment, s’enfrontaria amb el poble en l’afusellament del Camp de Mart (el 17 de juliol de 1791), cosa que li faria perdre definitivament la seva popularitat, posada ja en entredit per les denúncies realitzades per Marat des de L’Amic del Poble.

Així, la tardor de 1791 va ser derrotat en les eleccions a l’alcaldia de París i va veure’s obligat a retornar a l’exèrcit. Des de l’exèrcit, La Fayette afavoriria la guerra amb l’absolutisme europeu, i després de la jornada del 20 de juny de 1792 abandonaria el front bèl·lic per presentar-se davant l’Assemblea amb la intenció d’encapçalar un front antijacobí; però, sense el suficient ajut va haver de tornar-se’n. Finalment, el 10 d’agost de 1792, es passaria a l’enemic.

Empresonat fins 1797, tornaria a França el 1800, però es mantindria políticament aïllat durant l’etapa de l’Imperi Napoleònic. No seria fins a l’època de la Restauració quan esdevindria un dels caps visibles del liberalisme (diputat en 1818-22 i en 1827-30; i membre dels grups carbonaris) i intervindria decisivament en les accions que portarien a la Revolució del 1830: nomenat cap de la Guàrdia Nacional, afavoria l’entronització de Lluís Felip d’Orleans, però hauria de renunciar el seu càrrec i es retiraria a una oposició discreta fins a la seva mort, el 1834.

La Guerra del Francès a Catalunya: “Quan érem francesos”

dilluns, 26/03/2012

Els inicis de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès cal situar-los en els acords del Tractat de Fontainebleau de 1807, segons els quals Espanya i França es repartien Portugal. Aquest fet va justificar l’entrada de les forces napoleòniques a la Península, però en realitat aquest moviment militar no era més que un pretext: l’Imperi Napoleònic el que realment volia era la incorporació de la monarquia espanyola, tal com estava fent arreu d’Europa, per tal de controlar el país i les colònies americanes.

Les primeres forces franceses van entrar a Catalunya el 9 de febrer de 1808. I amb la seva entrada va iniciar-se la resistència. Inicialment, aquesta resistència va organitzar-se d’una manera més o menys eficaç, fins al punt que les tropes patriòtiques van aturar els francesos (1808-1809) i Napoleó va veure’s obligat a intervenir personalment. Com a resultat, va entrar a Catalunya un nou cos de l’exèrcit francès i va iniciar-se el setge de la ciutat de Girona (maig a desembre de 1809). Amb la caiguda de Girona va començar l’autèntica conquesta de Catalunya, esglaonada per les preses de Lleida (1810), Tortosa (1811) i Tarragona (1811). Paral·lelament al domini territorial napoleònic, la guerrilla i la resistència patriòtica van començar a prendre importància, actuant sovint de forma conjunta amb l’exèrcit regular espanyol i anglès.

A finals de 1811 es pot considerar acabada l’ocupació francesa. A partir d’aquest moment, malgrat que des de 1812 la conjuntura bèl·lica europea evolucionaria desfavorablement pels interessos de Napoleó, i fins els darrers mesos d’ocupació del Principat, cap a 1814, el domini francès sobre Catalunya va ser força intens. Tanmateix, l’activitat resistent de la guerrilla va continuar la seva acció, arribant a controlar alguns territoris. D’aquesta manera, Catalunya va ser la zona d’Espanya que més temps va restar sota el control dels ocupants francesos. Fins al punt que el general Hebert va mantenir-se a Barcelona fins després de la caiguda de Napoleó i la capital catalana no seria alliberada fins el 28 de maig de 1814.

 

En els inicis de la guerra, el règim d’ocupació militar francès tenia com a única finalitat obtenir els recursos necessaris per al manteniment de l’exèrcit imperial i per a la continuïtat de la guerra. Però això aviat canviaria per donar pas a l’annexió del Principat. Així, a mesura que van succeir-se els esdeveniments, especialment des de 1810, els francesos van iniciar una política d’atracció vers els catalans –l’ús del català en les comunicacions oficials, per exemple–. En general, l’Imperi va seguir una política d’afrancesament progressiu amb l’objectiu de facilitar-se l’annexió de Catalunya.

El 12 de gener de 1812, un cop l’exèrcit francès va dominar tot el territori català, Napoleó va ordenar l’annexió de Catalunya a l’Imperi. Es van crear quatre departaments (Ter amb capital a Girona, Segre amb capital a Puigcerdà, Montserrat amb capital a Barcelona i Boques de l’Ebre amb capital a Lleida). L’administració de la Catalunya integrada en l’Imperi depenia de dos intendents i quatre prefectes o caps de departament. Catalunya esdevenia així una província francesa de fet, encara que no fos de dret, però la precarietat de l’assentament francès va impedir la consolidació del sistema.

Una allau de funcionaris es va traslladar a Catalunya per organitzar el país segons el model francès. Els nous funcionaris van intentar impulsar una sèrie de reformes i millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu, com també en les obres públiques. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori i la davallada militar francesa va fer que, des de 1813, es tornés a viure sota un règim militar com en els primers anys de l’ocupació.

Revolució francesa i vida privada

dimarts, 6/03/2012

En temps de la Revolució francesa, les fronteres entre la vida pública i l’esfera privada van esdevenir més inestables que mai. En aquest moment, l’esperit públic derivat de la Revolució va envair moltes esferes de la vida que fins aleshores havien estat qualificades de privades. L’increment dels espais públics i la politització de la vida quotidiana derivaria en una expansió de les esferes públiques de la vida. Possiblement, és en aquest moment quan la intimitat de les persones, la seva vida privada, va haver de fer front a l’atac més sistemàtic que mai s’havia produït en la història. I conèixer aquest procés és fonamental per entendre no només la pròpia societat revolucionària, sinó també la posterior.

En els segles XVII i XVIII allò que es considerava “públic”, és a dir, el conjunt d’activitats relacionades amb l’Estat o amb el servei a l’Estat, va convertir-se en una qüestió desprivatitzada. En conseqüència, allò que era considerat com a “privat” era el que es referia a les activitats que defugien el control estatal. És així com va començar a marcar-se nítidament la frontera entre vida pública i vida privada.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

Amb l’esclat de la Revolució, aquesta distinció entre públic i privat va accentuar-se: cap interès privat podia estar per sobre de la voluntat general de la naixent nació francesa. És més, la política de faccions o partits, la que representava els interessos de determinats grups o individus, va passar a considerar-se com una traïció a la nació. D’aquesta manera, privat va passar a ser sinònim de fraccionari, i la intimitat era equiparada amb el secret que podia donar pas a la conspiració. I, en conseqüència, els revolucionaris van insistir en la necessitat de la “publicitat” sota vigilància i atenció permanent. Només aquesta llibertat vigilada de la vida pública (en el sentit més ampli) podia ser la garantia que evités l’aparició d’interessos particulars.

Per exemple, les reunions polítiques havien d’estar obertes al “públic”. És més, les assemblees de les legislatures revolucionàries es veien legitimades per l’assistència del poble i per les intervencions de quans més oradors millor. D’aquesta manera, qualsevol reunió, saló o tertúlia privada passava a ser sospitós per fraccionari, per possibilitar la defensa d’interessos privats, interessos considerats contrarevolucionaris.

La insistència obsessiva per mantenir les qüestions privades fora de la vida pública i establir una frontera nítida entre aquestes, però, va acabar derivant en que s’esborrés la frontera entre vida pública i vida privada. Aviat, el caràcter privat va acabar per adquirir un significat públic, és a dir, polític. La vestimenta, el llenguatge, l’actitud cap als pobres, el subministrament de llocs de treball, l’ús correcte de les terres… tot servia com a element de mesura del patriotisme revolucionari dels francesos. La frontera entre la vida pública i la vida privada dels individus s’havia esborrat.

Girondists Force.jpg

El caràcter moral de les persones va vincular-se al comportament polític, ja fos a través dels discursos dels polítics revolucionaris o mitjançant els periòdics i pamflets més incendiaris. En aquest sentit, Marat i el seu L’Ami du Peuple marcaven el camí. Per entendre aquest procés de vinculació entre la moralitat de la vida pública i privada podem recórrer a Robespierre i el seu discurs del 5 de febrer de 1794 sobre els “Principis de la moral política”:

Queremos sustituir en nuestro país el egoísmo por la moral, el honor por la probidad, las costumbres por los principios, la buena apariencia por el deber, la tiranía de la moda por el imperio de la razón, el desprecio de la pobreza por la virtud del vicio, la insolencia por la fortaleza, la vanidad por la grandeza de espíritu, el amor al dinero por el amor a la gloria, la buena compañía por las gentes de bien, la intriga por el mérito, el ingenio por el genio, el brillo por la verdad, el aburrimiento de la voluptuosidad por el encanto de la felicidad, la mezquindad de los grandes por la grandeza del hombre, un pueblo agradable, frívolo y miserable por un pueblo magnánimo, poderoso y feliz, es decir, todos los vicios y todas las ridiculeces de la monarquía por todas las virtudes y las maravillas de la república […].

Puesto que el alma de la República es la virtud y la igualdad, y vuestro objetivo es fundar y consolidar la República, se deduce que la primera regla de vuestra conducta política debe ser dirigir todos vuestros actos al mantenimiento de la igualdad y al desarrollo de la virtud; porque la primera preocupación del legislador debe ser fortalecer el principio del gobierno.

Por lo tanto, todo lo que tienda a excitar el amor a la patria, a purificar las costumbres, a elevar las almas, a dirigir las pasiones del corazón humano hacia el interés público, debe ser adoptado o establecido por vosotros. Todo lo que tienda a concentrarlos en la abyección del yo personal, a despertar el capricho por las cosas pequeñas y el desprecio por las grandes, debe ser rechazado o reprimido por vosotros.

En el sistema de la Revolución francesa lo que es inmoral es impolítico, lo que es corruptor es contrarrevolucionario. La debilidad, los vicios, los prejuicios son el camino de la realeza.

És a dir, Robespierre ens posa sobre la pista de l’esvaïment de la frontera entre vida pública i vida privada en temps de la Revolució: el caràcter privat de les persones i la virtut pública passaven a ser elements íntimament lligats, associats entre si. És una visió rousseauniana de la política. Una vida política (pública) decent i apropiada als principis de la Revolució implicava una vida privada transparent. En la relació entre els individus i l’Estat no podien existir partits que fraccionessin la societat en la defensa d’interessos particulars, no generals. I els revolucionaris associaven aquesta nova moralitat virtuosa a una revolució interior que polititzés la vida privada, que la convertís en vida pública. Només a través de la creació d’homes lliures i polititzats, involucrats en la construcció de la República, sense vida privada, s’avançaria en els principis de la Revolució.

Delacroix: La Llibertat guiant el poble

dimecres, 29/02/2012

El pintor Eugène Delacroix (1793-1863) va ser la gran figura del romanticisme. Fins i tot la seva biografia presenta aspectes propis del món romàntic: d’origen poc clar (alguns autors consideren que podria ser un fill il·legítim de Talleyrand), malaltís, tancat a casa des de molt jove, amic de Chopin i d’altres artistes romàntics, revolucionari en el juliol de 1830 i conservador en l’esclat republicà de 1848… La seva obra va ser el centre del moviment romàtic francès.

L’obra més coneguda de Delacroix és La Llibertat guiant el poble, segurament el quadre polític més conegut i al·legòric de la pintura moderna. Els fets són coneguts: com a protesta contra una sèrie d’ordenaments governamentals que restringien encara més les llibertats de la ciutadania, el 27 de juliol de 1830 esclataven el que coneixem com les Trois Glorieuses, les tres jornades revolucionàries parisenques que conduirien cap a la Monarquia de Juliol. La matinada del 27 al 28 de juliol, els joves republicans es posaven al capdavant del moviment contra l’absolutisme borbònic de Carles X, aixecant barricades en els barris de l’Est de la capital (Saint-Marceau, Saint-Antoine) i el dia 29 els insurgents ja controlaven la ciutat. Els fets de París eren l’inici d’un esclat revolucionari que s’estendria per gran part d’Europa.

delacroix-llibertat-guiant-el-poble.jpg

Delacroix s’enfronta amb la Revolució. Vol esdevenir un testimoni del seu temps. I per a realitzar aquest exercici escull la jornada del 28 de juliol, punt àlgid del procés revolucionari. És la mostra del compromís dels artistes romàntics amb els esdeveniments històrics del seu temps. En aquest sentit, Delacroix va escriure al seu germà, el general Charles Henri Delacroix: “He pintat un tema modern, una barricada, i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per a ella. Això m’ha posat d’un humor immillorable”. El desig de formalitzar el compromís de l’autor amb la Revolució s’evidencia en autoretratar-se en l’escena.

D’aquesta manera, La Llibertat guiant el poble es converteix en el gran manifest de la pintura romàntica. És la primera composició política de la pintura contemporània. És el moment en el qual el romanticisme deixa de mirar cap a l’antiguitat a la recerca de referents per convertir-se en un actor més de la vida contemporània. L’obra es va mostrar al Salo de Paris de 1831, comportant una funció simbòlica propagandística i revolucionaria.

tsi5_delacroix_001f.jpg

La Llibertat: Marianne

Aquesta obra es pot considerar com un quadre cronològic dels fets, la narració dels esdeveniments centrals de la insurrecció, en el qual Delacroix combina magistralment el realisme amb l’al·legoria: la figura femenina que representa el símbol de la Llibertat enarborant la bandera tricolor, un altre element simbòlic que agermana tots els francesos, fa avançar el poble. D’aquesta manera, el pintor romàtic identifica la Llibertat amb la independència nacional, ja que és la França republicana qui encapçala i lidera el grup.

L’ordenació dels diferents elements del quadre es realitza de forma piramidal, des d’una base inestable ocupada pels morts fins al vèrtex que ocupa la mà que sosté la bandera. En aquest sentit, podem trobar grans similituds compositives amb El rai de la Medusa de Géricault. Però, a través d’aquest model compositiu triangular podem llegir un altre significat introduït per Delacroix: el triangle equilàter simbolitza la igualtat. Llibertat, igualtat, fraternitat… la Revolució francesa.

tsi5_delacroix_007.jpg

La Llibertat alçant la bandera tricolor, símbol de la Revolució

És la solemnitat de les figures i la seguretat en el dibuix el que emparenta Delacroix amb Géricault. La composició avança cap a l’espectador gràcies a unes figures dinàmiques i amb gest exaltat, seguides per una gernació tot just insinuada mitjançant pinzellades ràpides. El moviment comporta profunditat. Delacroix domina el moviment, el drama, les accions tenses… Trobem un gran dinamisme compositiu, sensació de moviment, una manera de dir que el poble està en moviment, en plena acció, però aquesta acció ve cap a nosaltres. L’autor és testimoni del seu temps i no pot defugir el compromís. El moviment transmet la passió, els sentiments i el drama dels personatges.

Fixem-nos en els protagonistes: la Llibertat, joves, obrers, burgesos… La caracterització precisa de les figures, les quals representen les classes socials implicades en la revolta, és un element realista que suposa un trencament amb la tradició classicista. En aquest sentit, també podem identificar amb precisió l’escenari del fons de la composició gràcies a la presència de les torres de Notre Dame a la banda dreta. París, el poble anònim de la ciutat de París, és un més dels protagonistes de la Revolució.

Eugène Delacroix

Artesà, representant de la burgesia revolucionària. Podria ser un autoretrat del mateix Delacroix

tsi5_delacroix_004.jpg

Estudiant, simbolitza la joventut revoltada per la injustícia i el sacrifici per les causes nobles

tsi5_delacroix_002.jpg

Obrer i Guàrdia Nacional

tsi5_delacroix_003.jpg

Pagès moribund que mira fixament la Llibertat: el sacrifici ha valgut la pena

tsi5_delacroix_005.jpg

Morts per la Llibertat

tsi5_delacroix_006.jpg

La ciutat de París, escenari i a la vegada protagonista de la Revolució

La Llibertat. Una al·legoria. Aquest és el principal protagonista del quadre: una dona amb els pits nus (símbol de l’emancipació i la llibertat), coronada amb el barret frigi vermell (símbol del poble parisenc), armada amb un fusell (símbol de la lluita i la revolta) i que porta la bandera francesa tricolor (símbol del poble francès). No cal donar-li més voltes: estem davant de la Marianne, una al·legoria a la mateixa Revolució, una al·legoria a la llibertat, la fraternitat i la igualtat, una al·legoria al poble francès. La simbologia revolucionària francesa es concentra en una sola figura que encapçala els insurgents en tensió revolucionària. La Llibertat condueix el poble. Una guia, un objectiu, una Revolució. En definitiva, un símbol.

Formalment, un altre element a destacar de l’obra és el sentit del color i de la llum. Delacroix exalta el color, fuig de la paleta apagada pròpia dels neoclàssics. Els colors unitaris i plans deixen lloc a la vibració de les tonalitats i la varietat pictòrica presentada gràcies a una pinzellada solta. Destaquen els colors ocres, i per sobre de tots ells emergeixen els colors de la bandera nacional francesa: vermell, blanc i blau. Pel que fa a la llum, aquesta és irreal, les figures estan il·luminades per una llum que no se sap d’on apareix, portant l’obra cap una sensació de irrealitat. Fins a cert punt, la llum es converteix en una obsessió del pintor, una llum violenta, tensa, que confereix a l’escena bona part de la seva força narrativa. Aquest sentit de l’ús del color i la llum emparentaria el quadre de Delacroix amb grans mestres com Rubens o Goya.



Els intents de proclamació de l’Estat Català de 1873

dijous, 26/01/2012

L’11 de febrer de 1873 es proclamava la Primera República Espanyola, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència d’un monarca. A Catalunya, la totalitat del republicanisme, corrent polític hegemònic des de la Revolució, va pressionar perquè el nou règim s’establís sobre una estructura federal. Però la direcció del Partit Republicà, des de Madrid, va aliar-se amb els monàrquics constitucionals per evitar un reconversió revolucionària que hauria donat la força política real a les ciutats i les regions. És a dir, l’hauria arrencat al poder central.

Alegoría_I_República_Española.jpg

Amb aquest rebuig al federalisme, el govern va guanyar-se l’hostilitat dels federals intransigents. Així, en resposta, van produir-se diferents actes polítics hostils a la República centralista: a Rubí va proclamar-se la República federal, l’Ajuntament de la vila de Gràcia va demanar que la Diputació de Barcelona es constituís en “Convenció” i rebutgés qualsevol règim no federal, l’Ajuntament d’Olesa va demanar la República federal, i a aquesta petició van sumar-s’hi localitats com Riudebitlles, Sant Pol, Sant Esteve de Palautordera o Arenys de Munt, entre d’altres. La flama estava encesa.

La Diputació de Barcelona, en mans dels federals, va veure’s sotmesa a la pressió dels intransigents, els quals volien la instauració immediata d’un règim republicà federal. D’aquesta manera, el 13 de febrer, el diputat provincial Carreras va presentar una proposició segons la qual:

1º. La Diputación provincial de Barcelona proclama la constitución de la provincia de Barcelona en estado republicano federal de Barcelona.

2º. La Diputación se constituye interinamente en Representación soberana del Estado republicano federal de Barcelona, dentro de la federación republicana de España.

Aquesta proclamació havia de ser comunicada a les altres Diputacions catalanes i el primer acord a signar seria la proclamació de l’autonomia dels municipis de la província. Segons els intransigents, si Pi i Margall, Figueras i Castelar havien acceptat el poder, només podia ser per instaurar la República federal, i si no ho feien era perquè a Madrid era hegemònic el corrent monàrquic. Per això, l’opció d’homes com Carreras era la pressió des de les províncies per avançar en una articulació federal de l’Estat.

Ara bé, dins del republicanisme català també hi havia persones com Sunyer i Capdevila que, tot i assenyalar que l’aspiració era la proclamació de la República federal, en el context de l’esclat carlí i davant la inestabilitat de la naixent República consideraven que el més assenyat era esperar la decisió d’unes futures Corts constituents, coincidint amb el punt de vista oficial del partit. En conseqüència, la proposta de Carreras no va ser aprovada.

I Republica.jpgL’estat de pau que es vivia a Barcelona va ser precari. Així, el 20 de febrer, desertava el capità general, Eugenio de Gaminde, incapaç de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven de desafecte a la República. Un dia després, esclataven manifestacions que reclamaven a la Diputació la proclamació de la “Convenció de l’Estat de Catalunya”. Tanmateix, la Diputació, temorosa, no va aprovar cap gir revolucionari.

El 9 de març, però, la situació d’agitació revolucionària havia derivat en la formació d’una Junta que pretenia instaurar la República federal i les manifestacions dirigides per l’obrerisme i els federalistes intransigents feien necessària una acció política immediata. Aleshores, el diputat provincial Baldomer Lostau i Prats va iniciar una maniobra política orientada a evitar el conflicte revolucionari mitjançant la dissolució de la Diputació. Això implicava la proclamació de l’Estat Català dins de la República federal espanyola a través de la creació un comitè executiu amb facultats discrecionals nascut en el si de la pròpia Diputació. A més, en un gest cap als sectors revolucionaris, la Diputació dissolia l’exèrcit obligatori i el transformava en un cos voluntari al servei de la República.

La dissolució de l’exèrcit per convertir-lo en un cos voluntari resultava temerària. Així, l’Ajuntament de Manresa i els delegats a Barcelona de les Diputacions Provincials de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears van protestar enèrgicament contra la mesura de Lostau: amb els carlins aixecats en armes no es podia prescindir de l’exèrcit. Per això, de forma immediata va crear-se una Junta d’Armament i Defensa.

La crisi política catalana, conseqüència de l’acceleració del procés revolucionari, havia portat Catalunya a la proclamació, a través de la Diputació de Barcelona, d’un règim federal sense que les Corts haguessin dictaminat encara el tipus de República que s’instauraria. Ni tan sols s’havien realitzat les eleccions que havien de donar pas a una cambra republicana, i que es produirien el maig. El govern de Madrid no podia restar de braços plegats i permetre aquesta deriva federalista sense que unes eleccions legitimessin la naixent República.

Estanislao_Figueras.png

Estanislau Figueras

Aleshores, el mateix president del govern, Estanislau Figueras, va traslladar-se a Catalunya. El seu objectiu era frenar la marxa cap al federalisme per salvar així la República. L’11 de març, després de l’entrevista amb els membres de la Diputació provincial de Barcelona i amb els delegats de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears, la descomposició del poder va ser frenada. L’Estat Català no havia arribat a sortir del bressol que ja havia desaparegut.

Tot i això, el 5 d’abril va produir-se un darrer acte polític dels membres de l’Estat Català quan aquests van enviar al president Figueras una carta demanant la creació d’una Junta d’armament i defensa de Catalunya que havia d’estar formada per quatre delegats de cada província i presidida per l’autoritat militar superior de Catalunya amb l’objectiu d’organitzar el sotmetent català. La proposta de l’Estat Català ja no apareixia en l’escrit.

Els fets transcorreguts entre febrer i març de 1873 ens porten a tres reflexions: en primer lloc, l’Estat Català proclamat per Lostau no va ser mai un intent secessionista de Catalunya, sinó la proposta d’una articulació federalista del Principat en el context de la naixent República espanyola; i en segon terme, aquesta resposta va ser conseqüència de la pressió popular, de l’acceleració del procés revolucionari iniciat el Setembre de 1868, de les reclamacions que es succeïen des dels federalistes intransigents passant per l’obrerisme, i no pas la resposta política articulada a un projecte legislatiu majoritari; i en tercer punt, aquest Estat Català mai va ser un projecte polític efectiu ja que no va donar pas a cap articulació legislativa de la “República catalana”. El catalanisme polític encara no havia nascut. Però seria conseqüència, entre d’altres raons, del desencís produït per la frustració del breu lapse republicà.

La crema de la Fàbrica Bonaplata

divendres, 9/12/2011

Un nou moviment de bullanga, l’agost de 1835, va adreçar-se contra les autoritats militars ja que el general Bassa acudia en una actitud provocadora a castigar els barcelonins després de les primeres bullangues i emparant-se en el context de la Primera Guerra Carlina. Bassa va ser assassinat per un grup d’assaltants i llançat daltabaix del balcó sense que la milícia ni la tropa fessin res per evitar-lo. El cadàver va ser arrossegat i cremat posteriorment a costat de la destrucció de l’estàtua de Ferran VII i la crema de les casetes dels burots i de la fàbrica Bonaplata.

La crema del vapor Bonaplata va ser un acte de ludisme, un atac a la industrialització i mecanització, en un període en que la persistència de la guerra carlina creava dificultats de treball i ocupació. Aquest fet revelava que els burgesos no podien controlar les masses populars amb la facilitat que havien cregut quan van estimular la seva agitació o l’havien tolerada mentre les seves accions respectaven la seva propietat. La crema del Vapor faria néixer el temor a les masses descontrolades, apartaria els més tebis de l’acció revolucionària i donaria lloc a que l’autoritat actués sense contemplacions.

D’aquesta manera es relataven els fets que van culminar amb l’incendi de la fàbrica Bonaplata al diari liberal barceloní El Vapor de 10 d’agost de 1835:

el vapor.jpg

La fuerza impotente de la facción carlista del Norte; los repetidos descalabros que nuestro valiente ejército sufrió en Navarra; el aumento escandaloso de la facción de Cataluña, y su insolente audacia; los asesinatos de los urbanos de Manresa, Camarasa, Reus y otras poblaciones; los continuos robos que diariamente estaban haciendo los facciosos a los ciudadanos más pacíficos y honrados, deteniéndolos en los caminos públicos o sacándolos de su casa para exigirles por su libertad cantidades que no podían pagar ni aun desposeyéndose de cuanto tenían; las quemas de las diligencias y de los coches que conducen la correspondencia pública; la obstrucción, por estos medios, del comercio exterior y consecuente paralización de la industria […] hechos eran que hacían penetrar en los espíritus de todas las personas interesadas en el nuevo orden de cosas aquella inquietud que precede ordinariamente las grandes crisis […].

Autorizado con este decreto venía el general Bassa a castigar de un modo ejemplar a los que hubiesen tomado parte en los acontecimientos de la noche del 25 al 26 de julio: la resistencia del Pueblo produjo la muerte del general gobernador.

En ambos días las propiedades de los particulares habían sido respetadas, y en medio del desorden reinaba cierto orden que honraba al pueblo barcelonés; pero por una de aquellas desgracias, inevitables en una población de 150.000 habitantes, un enemigo de las prosperidad pública logró sin duda seducir a algunos sugiriéndoles la idea de que la fábrica de vapor de Bonaplata, Vilaregut, Rull y compañía, perjudicaba al pobre jornalero, porque causaba la disminución en el precio de su jornal.

incendi fabrica bonaplata.jpgCon este engaño los seducidos, en vez de acudir a la Junta de Autoridades pidiendo leyes que mejorasen la suerte de las clases inferiores; que diesen una instrucción proporcionada a sus hijos para que con el tiempo pudiesen ser unos ciudadanos útiles, que disminuyesen los enormes derechos que pesan sobre la clase más pobre y más numerosa; que reformasen la ley de elecciones, para que los Procuradores pudiesen ser verdaderos representantes de la Nación española; que la elección de alcaldes y regidores, como que es un gobierno de familia, pudiese recaer en cualquier ciudadano que mereciese la confianza del pueblo sin necesidad de la autorización del Gobierno; que la policía dependiese exclusivamente del alcalde del pueblo, como autoridad central del Gobierno civil de la Provincia, a fin que la policía no pudiese ser convertida en un medio de opresión del hombre de bien, libertando al pueblo de las engorrosas y dispendiosas trabas con que hasta ahora se le ha mortificado: leyes que autorizasen a los individuos de una compañía de la Milicia ciudadana, protectora especial de los derechos del Pueblo, a nombrar sus oficiales y los capitanes de batallón, la plana mayor; que toda la Milicia de España estuviese organizada por batallones […]; que concediesen libertad de imprenta […], leyes en fin que declarasen nacionales los bienes del clero […].

En vez, repetimos, de ocuparse el Pueblo en pedir estas leyes que podían hacer su felicidad y establecer sólidamente un verdadero gobierno representativo, se detuvo en destruir los elementos de la riqueza nacional quemando la fábrica de Bonaplata y compañía. Con ello, los que lo hicieron, acreditaron las voces de que Barcelona estaba llena de anarquistas que sólo aspiraban a enriquecerse con el robo de la propiedad de los ciudadanos pacíficos […]. Dieron con su ejemplo motivo a otros desórdenes y son responsables de los castigos que algunos desgraciados sufran: desmintieron a los que habían prometido que el pueblo no cometería ningún exceso de este género: privaron al Pueblo inocente y desgraciado de sus mejores defensores que de ordinario son filósofos, que al paso que intentan hacer restituir al pueblo los derechos que le competen, son enemigos del robo y del asesinato: finalmente, fueron ingratos con los jefes de aquella fábrica que en aquel mismo día los habían conducido al combate.

d7eed8d81e047d730dc59d4129290485_1M.png.jpgY cuando todas las naciones de Europa recompensan con munificencia a los inventores de un descubrimiento que acelere los motores de las máquinas de vapor para dar mayor vigor a la industria; cuando por medio de caminos de hierro se conducen por el vapor con extraordinaria rapidez, facilidad y baratura de las primeras materias, los géneros de consumo y los artefactos; cuando por el vapor llegamos con velocidad y tiempo determinado a las regiones más distantes; cuando sin el vapor seremos siempre y necesariamente tributarios de la industria extranjera porque nunca podremos rivalizar ni competir con ella; cuando por carecer España de aguas no pueden abrirse canales; y sin el vapor no puede haber caminos de hierro que nos transporten los granos de que abundan otras provincias para comer el pan barato […] ¿no es un enemigo del Pueblo el que induce a quemar las máquinas de vapor? ¿Podremos nunca sin el vapor fabricar las muselinas, holandas y otras manufacturas que tenemos ahora que comprar al extranjero, y en qué se emplearían los brazos del jornalero español? […].

Pero el mal está hecho: de lo que debe tratarse ahora es de repararlo. La política y la justicia lo exigen. Lo primero, para que se vea que cuando en un trastorno político se causa un mal, se repara; lo segundo, porque si no nos engañamos: y en efecto los gobernantes, siguiendo un sistema erróneo, dieron lugar al estallido popular de resultas del cual se quemó la fábrica, es justo y muy justo que la Nación indemnice a los propietarios de los perjuicios sufridos, toda vez que por carecer de una ley de responsabilidad no pueden los propietarios reclamar la responsabilidad de los agentes del poder.

Si nuestro dictamen debiese prevalecer, la Junta de Autoridades autorizaría a la de Comercio para que abriese una suscripción voluntaria y recaudase las sumas que entregasen para la indemnización: la Junta de Autoridades pediría la Reina Gobernadora el terreno de uno de los conventos derruidos de esta ciudad para que vendiéndolo se aplicase su producto a la indemnización entregando lo restante, si lo hubiese, al Ayuntamiento para el equipo de los que se alistasen ahora a la Milicia Urbana y no tuviesen facultades para costearse el uniforme.

La restitució absolutista de Ferran VII el 1823

dimecres, 7/12/2011

La intervenció francesa de 1823 per mandat de la Santa Aliança va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu del sistema de l’Antic Règim a Espanya.

Manifiesto Regio de Ferran VII (1 d’octubre de 1823)

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

Bien públicos y notorios fueron a todos mis vasallos los escandalosos sucesos que precedieron, acompañaron y siguieron el establecimiento de la democrática Constitución de Cádiz en el mes de marzo de 1820; la más criminal traición, la más vergonzosa cobardía, el desacato más horrendo a mi real persona, y la violencia más inevitable, fueron los elementos empleados para variar esencialmente el gobierno paternal de mis reinos en un código democrático, origen fecundo de desastres y desgracias […].

Sentado ya otra vez en el trono de San Fernando por la mano sabia y justa del Omnipotente, por las generosas resoluciones de mis poderosos aliados y por los denodados esfuerzos de mi primo, el duque de Angulema y su valiente ejército, deseando proveer el remedio a las más urgentes necesidades de mis pueblos, y manifestar a todo el mundo mi verdadera libertad he venido en decretar lo siguiente:

1º. Son nulos y de ningún valor los actos del gobierno llamado constitucional (de cualquier clase y condición que sean) que ha dominado a mis pueblos […], declarando, como declaro, que en toda esta época he carecido de libertad; obligado a sancionar las leyes y a expedir las órdenes, decretos y reglamentos que contra mi voluntad se meditaban y se expedían en el mismo gobierno.

2°. Apruebo todo cuanto se ha decretado por la Junta Provisional de gobierno y por la Regencia del Reino […].

La revolució espanyola de 1820 i las jornades de juliol de 1822 segons Mazzini

divendres, 2/12/2011

Giuseppe Mazzini (Gènova, 1805-Pisa, 1872) va ser un polític i filòsof italià. Influenciat pel romanticisme, va esdevenir uns dels principals pensadors de la unificació italiana, així com un dels més destacats teòrics dels moviments europeus democràtics i republicans. Interessat des de molt jove per l’evolució política espanyola, ja que va mantenir contacte amb els revolucionaris liberals tant de l’exili com de l’interior del país, el 1829, a París, va escriure la seva obra De l’Espagne en 1829 considérée par rapport à la France, on exposava la seva visió, entre d’altres qüestions, sobre els fets del Trienni Liberal:

Giuseppe Mazzini.jpg

Giuseppe Mazzini

Al fin triunfa el genio protector de España, y la revolución de la isla de León viene a coronar de éxito merecido los esfuerzos de los verdaderos españoles. Esta revolución, efectuada en poco tiempo por el concurso del pueblo y de las tropas, sin la menor efusión de sangre, sin que se lance un insulto contra la persona real, quedará como monumento imperecedero de la virtud española y de la unanimidad que reinaba en los corazones en favor de la libertad. Entonces Fernando [VII] por del decreto de 7 de marzo de 1820 promulgó su adhesión a la Carta española [la Constitució de 1812]; entonces juró voluntaria y solemnemente mantenerla como ley del Estado porque, decía, en su decreto, se ha pronunciado la voluntad del pueblo.

Entonces el pueblo español ofreció el espectáculo de una gran familia, reunida a sus jefes por el amor y la confianza. Las potencias europeas conservaron sus embajadores en Madrid, y reconocieron así la legitimidad del nuevo gobierno. Todo parecía garantizar un largo futuro de felicidad y, sin embargo, el despotismo conspiraba en la sombra, se urdían tramas, y los miserables establecían en el seno de la capital la sede de sus cobardes maquinaciones. El pueblo español, a quien la mala fe de la administración pública y las traiciones del jefe del poder ejecutivo, daban el derecho de proveer a su seguridad por todos los medios posibles; el pueblo español, siempre grande, siempre magnánimo, ahogaba el grito de venganza que legitimaban los lamentos de tantas víctimas, y se limitaba a deshacer los complots por una actitud enérgica y marcial.

El pueblo español hacía más: defendía, con las armas en la mano, el Palacio Real, contra el furor del populacho indignado. Fueron los mismos hombres que Fernando envió a la muerte unos años después, los que le garantizaron de todo ultraje en la jornada del 7 de julio de 1822. ¡Jornada que será siempre memorable! En este día los españoles han justificado la reputación de lealtad, que les acompañó siempre a través de los siglos y que permitió a sus Reyes dormir sin guardia en el palacio hasta fines del siglo XVII.

Sobre este día reposa la completa justificación de la Revolución española, porque se vio entonces el espectáculo único de un pueblo armado para la defensa de los mismos que le traicionaban. Se vio a los simples ciudadanos acudir para asegurar la vida de quien les había sacrificado a su desmesurada ambición, aquel que más tarde les castigaría con la muerte. La virtud española brilló ese día sin mancha: mostró al mundo asombrado lo que puede la libertad, lo que puede la generosidad en un pueblo a quien la opresión no había dejado otro patrimonio que el furor. Ah, ¡Los que calumnian la Revolución de 1820 deben comenzar por borrar el recuerdo de esta jornada de los fastos de la historia de los corazones justos y virtuosos!