Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XIX’

La convocatòria dels Estats Generals el 1789

dimecres, 14/07/2010

Durant l’edat mitjana i l’època moderna, els Estats Generals van ser l’assemblea que representava els tres estaments de la societat francesa de l’Antic Règim (noblesa, clergat i Tercer Estat) i de totes les províncies. Era convocada pel rei per obtenir subsidis extraordinaris i assegurar la unitat al seu entorn. Els electors formulaven prèviament unes peticions (cahiers de doléances) que lliuraven als seus representants, però l’assemblea no prenia decisions.

El 1788, el rei Lluís XVI, a proposta de Necker, va acceptar convocar els Estats Generals pel 5 de maig de 1789, fet que significava un triomf momentani de la noblesa en la crisi econòmica que afectava el regne. En aquesta ocasió, però, els Estats Generals comptarien amb un nombre més gran de membres del Tercer Estat que el dels altres dos estaments junts. Reunits a Versalles, el Tercer Estat refusaria el vot per estaments i exigiria el vot individual. La negativa reial motivaria que el Tercer Estat es proclamés en Assemblea Nacional i més tard en Constituent.

estats-generals-versalles.jpg

Amb aquestes paraules convocava Lluís XVI els que serien els darrers Estats Generals de la monarquia francesa:

Nós tenim la necessitat del concurs dels nostres fidels súbdits per ajudar-nos a superar totes les dificultats en què Nós ens trobem, relatives a l’estat de les nostres finances i per establir, tal com volem, un ordre constant i invariable en tots els aspectes del govern que afecten la felicitat dels nostres súbdits i la prosperitat del nostre regne. Aquests motius tan importants han fet que Nós decidíssim convocar l’assemblea dels Estats de totes les províncies de la nostra sobirania, tant per aconsellar-nos i assistir-nos en els assumptes que se’ls exposaran com per fer-nos conèixer els desitjos i les peticions dels nostres pobles.

Cap a la Revolució: el poble té fam

dimecres, 14/07/2010

A la França del segle XVIII, les continuades guerres, les grans càrregues impositives i les males collites van fer encarir els aliments bàsics i van omplir de pobres els camps i les ciutats del país. El poble menut vivia al dia, i una mala collita podia abocar-lo a una situació desesperada, tal i com ens explica en les seves memòries l’abat Lefeuvre:

image028.jpgDesprés de tres setmanes d’un fred cada vegada més intens, el blat i el vi es van encarir i era molt difícil, fins i tot per a aquells que en sabien, aconseguir diners per a comprar res, ja que ningú en tenia. El nombre de pobres va créixer d’una manera increïble, perquè les pluges continuades de l’any anterior ja ens havien deixat sense reserves de gra. Els pobres no rebien cap ajuda, no tenien ni una trista col als seus horts i fugien en massa a les ciutats, on malvivien de la generositat dels seus habitants.

Aquests, però, aviat no els van poder donar res i els van forçar, sota l’amenaça de duríssimes penes, a tornar a casa. Aleshores es van proclamar uns edictes meravellosos per ajudar-los, els quals, de tota manera, van agreujar la situació, perquè obligaven cada parròquia a alimentar els seus pobres. I això volia dir que els que no teníem res havíem d’alimentar els que no tenien res! L’única manera d’ajudar els pobres, que era rebaixant els impostos tan onerosos, mai no es va posar en pràctica. Ben al contrari, els impostos es van apujar.

Tres dates en la història de la França contemporània: 1848, 1830, 1789

dimecres, 14/07/2010

Extracte de l’obra Fluctuaciones económicas e Historia Social de l’historiador francès Camille-Ernest Labrousse:

Las transformaciones políticas se realizan a pesar de los hombres políticos. Cuando el acontecimiento surge y se convierte en realidad los Gobiernos no creen que sea verdad y el revolucionario medio no lo desea.

Si recordamos las revoluciones de 1848, 1830 y 1789, no hay personaje más tranquilo, la víspera, que Luis Felipe, ni hombre más seguro del provenir que Carlos X en la víspera de las Tres Gloriosas… ¡Y no hablemos de la Corte de Luis XVI entre mayo y julio de 1789!

458833984_9164d33368.jpg

No cabe duda de que se dan muchos tipos de revoluciones. Existen revoluciones populares y pronunciamientos, revoluciones de masas y revoluciones palatinas. La Revolución de 1789 ha sido una revolución de masas. Pero estas pueden ser espontáneas o dirigidas. Las espontáneas las improvisa el ímpetu popular y escapan en mayor o menor medida de la influencia directa de las épocas. Las dirigidas obedecen, por ejemplo, a la influencia decisiva de un partido de masas.

Nada semejante ocurre en 1789. No existe un ejército organizado de la Revolución. Es el levantamiento en masa, voluntario e improvisado. Pero hay muchos tipos a estudiar en las revoluciones de esta naturaleza. Las hay de tipo endógeno y de tipo exógeno. La revolución endógena es la que nace de una situación interior, y sólo de ella, y que sigue libremente su curso hasta su fin. Es el caso de las tres revoluciones francesas.

El año 1789 no ha experimentado la influencia ni de la invasión ni de la ocupación ni de un choque exterior. Se puede establecer la consecuencia de que las revoluciones del primer grupo presentan un mayor carácter social que las del segundo. Estas son más bien de tipo nacional o de tipo mixto, nacional y social.

Prise_de_la_Bastille.jpg

Por último, para realizar una Revolución de las del tipo de 1789, para que las masas se pongan en movimiento, cuando no existe un programa de acción de un gran partido popular ni el choque traumático de la derrota o de la ocupación, la única fuerza suficientemente poderosa será un hecho, un hecho que afecte a las masas: el hecho económico constituye el tipo más perfecto. Existe tensión económica en 1789: dos malas cosechas de cereales. El alza violenta del coste de la vida popular en 1788-1789 la provoca la subida del precio de los granos, cuya fuerza explosiva puede comprenderse si se recuerda que, en el presupuesto popular medio, en el presupuesto del obrero y del peón, los gastos en pan representan entonces, un año con otro, alrededor del 50% de los gastos totales.

Sin embargo, existen crisis económicas decanales, pero no hay revoluciones decenales. Se necesita, para que se constituya esta especie de mezcla explosiva que va a ser la Revolución, que intervengan otros elementos, y, concretamente, es necesario que la crisis económica coincida con la crisis política.

Cronologia de la Revolució francesa (1789-1799)

dimecres, 14/07/2010

De la crisi de l’Antic Règim als Estats Generals (1774-1789):

1774:

L’Antic Règim comença a debilitar-se en aquest període pel procés de crisi de l’absolutisme gràcies a la difusió dels ideals de la Il·lustració.

Els fracassos militars en política exterior que es produeixen des de 1714 comporten el desprestigi de la Corona que ha de frenar constantment el Parlament de París en els seus intents de controlar les lleis reials.

L’excessiva despesa pública, iniciada des del regnat de Lluís XIV, comporta un dèficit crònic per a la monarquia francesa: Lluís XVI nomena Ministre d’Hisenda a Turgot que ordena la liberalització del comerç de cereals.

1775:

Pujada del preu del pa com a conseqüència de la liberalització del comerç dels cereals: Sublevació dels obrers de París (abril).

Turgot veu com hi ha oposicions als seus plans de reforma de l’Antic Règim (abolició d’impostos i obligacions feudals, supressió dels gremis, projecte d’autonomia administrativa i contribució general territorial obligatòria) per part del partit cortesà de Maria Antonieta i els parlaments.

1778:

Aliança amb els Estats Units contra Anglaterra: Comença la guerra.

Necker és nomenat Ministre d’Hisenda: Intentarà fer front als costos de la guerra mitjançant emprèstits.

1781:

Necker es destituït després d’exposar l’estat de la Hisenda a la seva obra Compte Rendu au Roi.

1783:

Pau de Versalles amb Anglaterra: França adquireix Senegal, la illa de Tobago i recupera la Lousiana.

S’agreuja la crisi financera: Calonne nou Ministre d’Hisenda, recupera el projecte reformista de Turgot però serà frenat pel consell de notables del partit cortesà de Maria Antonieta.

1786:

Tractat comercial amb Anglaterra: Crisi industrial produïda per la competència dels productes anglesos.

La crisi industrial, sumada a la carestia per les males collites provoca la fam i la proliferació dels aixecaments populars.

1787:

Reunió de l’Assemblea de Notables (22 de febrer).

Negativa del Parlament de París a registrar les reformes reials, exili dels parlamentaris (juny-agost).

Brienne nou Ministre d’Hisenda: s’imposa la convocatòria dels Estats Generals.

1788:

Bancarrota Nacional: Lluís XVI recorre novament a Necker com a Ministre d’Hisenda.

Necker aconsegueix duplicar el nombre de representants del Tercer Estat en els Estats Generals convocats pel 5 de maig de 1789.

Apareix el pamflet de l’Abat de Sieyès sobre: Què és el Tercer Estat? exigint la participació directa dels representants d’aquest estament en la direcció política del país.

1789:

Eleccions de diputats als Estats Generals (març).

Revoltes a les províncies (abril-maig).

Inici dels Estats Generals segons els paràmetres simbòlics de l’Antic Règim (5 de maig).

El Tercer Estat proclama l’Assemblea Nacional –amb potestat fiscal– desprès d’exigir que la votació sigui nominal i que les deliberacions dels tres estaments es produeixin en comú (17 de juny).

L’Assemblea Nacional Constituent (juny de 1789-octubre 1791):

1789:

El Tercer Estat proclama l’Assemblea Nacional (17 de juny) amb les següents tendències:

  • Dreta: Aristòcrates i monàrquics oposats a la Revolució.
  • Centre: Constitucionalistes (Lafayette, Sieyès, Bailly, Talleyrand, Le Chapelier).
  • Esquerra: Triumvirat (Barnave, Dupori, Lameth).
  • Extrema esquerra: Demòcrates (Robespierre) i Club dels Cordeliers.

Jurament de la Pilota: Els diputats decideixen no dissoldre l’Assemblea fins que no es redacti una constitució (20 de juny).

Gran part de la noblesa i el clergat s’uneixen al Tercer Estat en l’Assemblea Constituent.

Destitució de Necker i concentració de tropes a Versalles i París (9 de juliol).

Presa de la Bastilla per part del poble de París per fer-se amb les armes de la fortalesa que exercia les funcions de presó de l’Estat (14 de juliol).

L’exèrcit és dissolt i Lafayette assumeix el comandament de la nova Guàrdia Nacional, una milícia ciutadana.

El comte d’Artois emigra a Torí (17 de juliol).

“Revolució Municipal” a les províncies (juliol).

Inici de la “Gran Por” al camp (20 de juliol).

Fi de l’Antic Règim: el clergat i la noblesa perden els privilegis (4 d’agost).

Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà: Basada en el dret natural; es reconeix la propietat com a inviolable i sagrada, el dret a la resistència a l’opressió, la seguretat i igualtat jurídica i la llibertat personal (26 d’agost).

La família reial es conduïda a París pel poble que ha marxat sobre Versalles per obligar Lluís XVI a signar els decrets d’agost (5 d’octubre).

Els béns del clergat es posen a disposició de la Nació, comencen a posar-se a disposició de la Nació els assignats produint inflació (2 de novembre).

1790:

Jacqueries antifeudals a Quercy i Périgord (gener).

Constitució Civil del clergat: Els membres del clergat passen a ser funcionaris de l’Estat, es suprimeixen convents i ordres religioses, els bisbes i sacerdots han de ser escollits, etc. (12 de juliol).

Gran part del clergat es nega a donar el jurament de fidelitat a la Constitució desencadenant un conflicte Esglèsia-Estat.

Concentració contrarevolucionària al camp de Jalès (18 d’agost).

1791:

Pius VI condemna la Constitució Civil del Clergat agreujant el problema religiós (10 de març).

Llei Le Chapelier: Llibertat de comerç de grans i proteccionisme duaner (14 de juny).

Fugida i detenció de la família reial a Varennes (20/21 de juny).

Escissió del Club dels Jacobins: Fuldens (16 de juliol).

Matança del Camp-de-Mart: Una concentració popular a París demanant el destronament de Lluís XVI acaba amb l’aplicació de la llei marcial per part de l’ajuntament controlat per Lafayette, el que suposa que les tropes disparin sobre els manifestants (17 de juliol).

Declaració de Pillnitz: Crida a la unitat dels monarques absolutistes europeus per a “restablir l’ordre a França” (27 d’agost).

Constitució de 1791 (13 de setembre):

  • Monarquia parlamentària amb poder executiu.
  • Assemblea Legislativa electiva per sufragi censatari.
  • El rei nomena els ministres, disposa de vet suspensiu per dues legislatures.
  • Reforma de la justícia i abolició de la tortura.
  • Constitució liberal rupturista amb el passat.

Inici de l’Assemblea Legislativa (1 d’octubre).

L’Assemblea Legislativa (octubre 1791-agost de 1792):

1791:

Inici de l’Assemblea Legislativa (1 d’octubre) amb les següents tendències:

  • Dreta: Feumillants (Barnave) i Girondins (portaveus de la gran burgesia).
  • Centre: Independents.
  • Esquerra: Jacobins (suport de la petita burgesia) i Club dels Cordeliers (suport de la sans-culotterie).

Ministeri fuldens (7 de desembre).

1792:

Agitacions i revoltes a París i províncies per la manca de subsistències (gener-març).

Conspiracions contrarevolucionàries al sud-est i l’oest bretó (febrer-març).

Ministeri Brissotí –amb Roland– (15 de març).

Declaració de guerra: Reacció davant les amenaces austro-prussianes que serveix a la vegada per a distreure els problemes interns i sufocar els cops contrarevolucionaris. Patrocinada per feuillants i girondins i aprovada pel monarca –en un exercici de doble joc per aprofitar la guerra contra la Revolució–, els jacobins s’hi oposaran (20 d’abril).

Dissolució de la Guàrdia Reial (maig).

Detenció dels frares refractaris (juny).

Formació d’un campament de guàrdies nacionals per a defensar París (juny).

Lluís XVI destitueix el Ministeri Roland (12 de juny).

Declaració de “la Pàtria en perill” davant la invasió de França per les tropes austro-prussianes (11-21 de juliol).

Manifest de Brunswick: Amenaça de mort a aquells que defensin París o represalïin a la família reial (25 de juliol).

Les Tulleries són assaltades: Formació de la Comuna popular i insurreccional de París (10 d’agost).

Caiguda de la Monarquia que es destituïda per l’Assemblea (10 d’agost).

Convocatòria de la Convenció escollida mitjançant sufragi universal (10 d’agost).

La Convenció i el Govern Revolucionari (agost 1792-octubre 1795):

1792:

Convocatòria de la Convenció (10 d’agost).

Establiment del sufragi universal masculí (11 d’agost).

Matances de presoners a París i províncies: Execucions d’aristòcrates, clergues, refractaris i presos comuns (2-6 de setembre).

Nova onada emigratòria de nobles.

Fi de l’Assemblea Legislativa i inici de la Convenció girondina (20 de setembre) amb les següents tendències:

  • Gironda: Republicans liberals moderats davant la radicalització de la Muntanya; defensen la propietat privada i la descentralització administrativa (Brissot, Roland).
  • Plana: Majoria de la Convenció que fluctua entre la Gironda i la Muntanya segons les circumstàncies.
  • Muntanya: Propugnen la funció social de la propietat, la democràcia política i una administració centralitzada; comptaran amb el suport de la sans-culotterie (Robespierre, Danton, Marat).

Laïcització de l’Estat civil (20 de setembre).

Victòria fracesa a Valmy: Canvia el curs de la guerra amb la retirada de l’exèrcit prussià (20 de setembre).

Abolició de la Monarquia i proclamació de la Primera República Francesa (21 de setembre).

Ocupació francesa de Frankfurt i Magúncia (octubre).

Ocupació francesa de Bèlgica per les tropes de Dumoriez (6 de novembre).

1793:

Execució de Lluís XVI: Es fa impossible tot apropament entre la França revolucionària i l’Europa monàrquica (21 de gener).

Primera Coalició: França declara la guerra a Anglaterra i Holanda (1 de febrer).

Inici de la Vendée com a un aixecament camperol per la lleva en massa per configurar l’exèrcit per a la guerra a Europa (11 de març).

Derrotes militars franceses i traïció de Dumoriez que suposen la pèrdua de Bèlgica (març-abril).

Formació del Tribunal Revolucionari contra els sospitosos: Es formulen, a més, lleis contra els nobles emigrats i els nobles refractaris (març).

Formació del Comitè de Salut Pública dirigit per Danton (6 d’abril).

Inici de la Revolta Federalista a Marsella i Lió (maig).

L’Assemblea nomena un Comitè dels Dotze per a controlar la Comuna davant dels avenços revolucionaris populars (18 de maig).

Inici de la Convenció Muntanyesa: Jornades revolucionàries protagonitzades pels sans-culottes que culminen amb la detenció dels principals líders girondins i del Comitè dels Dotze (2 de juny).

Es vota l’Acta Constitucional de 1793: Caràcter democràtic i referèndum legislatiu, però no és aplicada (24 de juny).

Formació del Govern Revolucionari (10 de juliol).

Charlotte Corday assassina Marat: Context d’assassinats contrarevolucionaris a les províncies i progressos dels contrarevolucionaris tant a l’interior com a l’exterior (13 de juliol).

Robespierre entra al Comitè de Salut Pública (27 de juliol).

Formació de l’exèrcit revolucionari.

Agitació de la sans-culotterie: Reivindicació del maximum i del Terror (4-5 de setembre).

Llei de Sospitosos: S’institucionalitza el Terror: Suspensió dels drets constitucionals, de la divisió de poders i dels drets individuals; creació d’un Tribunal Revolucionari sumaríssim i persecució dels contrarevolucionaris (des del 17 de setembre).

Institucionalització del maximum: Preu màxim pels grans i els articles de primera necessitat i regulació dels salaris (29 de setembre).

El govern de la República Francesa es declara revolucionari fins a la pau (10 d’octubre).

Derrota de la Vendée militar (desembre).

Derrota dels reialistes a Toulon (19 de desembre).

1794:

Supressió de l’esclavitud a les colònies (4 de febrer).

Detenció, procés i execució dels radicals Hebertistes (març).

Dissolució de l’exèrcit revolucionari (24 de març).

Detenció, procés i execució dels moderats Dantonistes (abril).

Unificació de la justícia revolucionària: Els tribunals provincials es dissolen (8 de juny).

Llei del “Gran Terror” (10 de juny).

Victòria francesa de Fleurus davant l’exèrcit austríac (26 de juny).

Cop de Termidor: Complot contra els robespierristes que comporta la caiguda i execució de Robespierre i 21 dels seus seguidors (27 de juliol).

Inici de la Convenció Termidoriana: Controlada per la Plana (27 de juliol).

1795:

Ocupació d’Holanda (gener).

Pau de Basilea entre França i Prússia: Prússia cedeix la part esquerra del Rin, restant aïllada (5 d’abril).

Jornades insurreccionals a París: Motins de la Fam durament reprimits pel govern (maig-juny).

Supressió de la Comuna de París (juny).

Terror Blanc contrarevolucionari organitzat (maig-juny).

Desembarcament d’emigrats a Quiberon (23 de juny).

Execucions massives de montagnards (juny).

La Convenció adopta la Constitució de 1795: Davant el temor a la influència del poble, la Convenció s’orienta cap a un govern de notables (22 d’agost).

  • Abandona el Dret Natural.
  • Directori de 5 membres.
  • Legislatiu composat per dues cambres: El Consell d’Ancians i el Consell dels Cinc-cents.
  • Sufragi censitari indirecte.
  • Elimina la participació popular en les decisions polítiques a favor d’una oligarquia burgesa.

Annexió de Bèlgica (1 d’octubre).

Insurrecció reialista contra la Convenció: Napoleó Bonaparte sufoca l’aixecament (5 d’octubre).

Elecció del Directori (31 d’octubre).

El Directori (octubre 1795-novembre 1799):

1795:

Elecció del Directori (31 d’octubre).

1796:

Supressió dels assignats (19 de febrer).

Victòries de Napoleó a Itàlia (març-abril).

Tractat de Sant Ildefons: Espanya s’alia amb la França revolucionària i declara la guerra a Anglaterra.

Detenció de Baboeuf i els seus seguidors (10 de maig).

1797:

Execució dels Babuvistes: Baboeuf era el líder dels iguals –primitius comunistes– i teòric de l’assalt llampec al poder (27 de maig).

Capitulació de Màntua: Les contribucions dels Estats italians derrotats per Bonaparte salven de la crisi financera el Directori (juny).

Cop d’Estat del Directori contra els reialistes (4 de setembre).

Pau de Campoformio: Àustria cedeix a França la part esquerra del Rhin i el Milanesat (17 d’octubre).

Incorporació de les Repúbliques Germanes: Milà i Gènova: Sistema francès d’Estats vassalls.

1798:

Creació de la República Helvètica –Suissa– (abril).

Napoleó desembarca a Egipte: S’ocupa El Caire (juliol).

Servei Militar obligatori: Llei Jourdan (5 de setembre).

1799:

Eleccions legislatives (març-abril).

Els Consells recuperen el control del Directori en un gir polític cap a l’esquerra (16-18 de juny).

Sublevació reialista al sud-oest (5 d’agost).

Extensió de la chouannerie (octubre-novembre).

Cop d’Estat del 18 de Brumari de Napoleó amb ajuda dels militars contra el Directori i els Consells (9 de novembre).

Inici de l’Època Napoleònica amb la formació del govern provisional amb Fouche com a cap de la policia i Talleyrand al front del Ministeri d’Afers Exteriors.

Final de la Revolució francesa?

El programa polític del PSOE en el segle XIX

divendres, 11/06/2010

A Espanya, el 1879, es fundava el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), dirigit per Pablo Iglesias i amb una presència més forta a Madrid i entre els obrers asturians i biscaïns que en la industrialitzada Catalunya o a Andalusia, on l’anarcosindicalisme mantindria la seva hegemonia entre els treballadors. Ahir va fer cent anys que aquest partit, mitjançant Pablo Iglesias, va aconseguir el seu primer escó al Congrés dels Diputats. Aquest era el seu programa polític en aquells temps:

Extracte del Programa elaborat al Congrés Obrer de Barcelona (1888):

[…] El Partit Socialista declara que té per aspiració:

pablo_iglesias.JPG

Pablo Iglesias, fundador del PSOE

1r. La possessió del poder polític per part de la classe treballadora.

2n. La transformació de la propietat individual o corporativa dels instruments de treball en propietat col·lectiva […].

3r. L’organització de la societat sobre la base de la federació econòmica i de l’usdefruit dels instruments de treball per part de les col·lectivitats obreres, tot garantint als seus membres el producte total del seu treball […].

En resum: l’ideal del Partido Socialista Obrero Español és la completa emancipació de totes la classe treballadora; és a dir, l’abolició de totes les classes socials i la seva conversió en una sola classe de treballadors, amos del fruit del seu treball, lliures, iguals, honrats i intel·ligents.

I, com a mitjans per acostar-nos a la realització de l’ideal aquests:

  • Llibertats polítiques.
  • Dret de coalició i legalitat de la vaga.
  • Reducció de les hores de treball.
  • Prohibició de treballar per als menors de 9 anys i de fer qualsevol treball poc higiènic o contrari als bons costums per a les dones.
  • Lleis protectores de la vida i la salut dels treballadors […].
  • Protecció a les caixes de Socors Mutus i pensions als invàlids […].
  • Creació d’escoles gratuïtes d’ensenyament primari i professionals.
  • Justícia gratuïta i jurada per a tots els delictes […].
  • Adquisició per part de l’Estat dels mitjans de circulació i transport, de les mines, boscos, etc., i concessió dels serveis a les associacions obreres.

La Història en l’època contemporània

dimarts, 18/05/2010

Fonamentalment, hi ha quatre grans elements que han acabat de configurar l’estudi de la història en els darrers dos segles: l’impacte de les Revolucions liberals, el positivisme, el materialisme històric i l’Escola dels Annals. Podríem dir que de l’evolució i la síntesi d’aquests quatre grans moviments sorgeix la Història tal i com la concebem actualment.

L’estudi de la Revolució francesa va suposar l’aparició del poble com a protagonista d’una història que fins aleshores només s’havia fixat en la vida i els fets dels grans homes (reis, conqueridors, etc.). Va ser a les obres de l’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) on trobem representat per primer cop aquest canvi d’orientació.

Jules_Michelet.jpg

Jules Michelet

A la vegada, l’experiència de les transformacions socials provocades per la industrialització va fer veure als contemporanis que l’evolució històrica i econòmica no podien estudiar-se de forma separada perquè, com va dir l’economista francès Jérome Adolphe Blanqui (1798-1854), “la primera proporciona els fets i la segona ens explica les causes i permet deduir-ne les conseqüències”.

D’aquesta manera, el desenvolupament de l’economia liberal i l’aparició dels moviments de masses en la vida pública van permetre al polític i historiador francès Louis Blanc (1811-1882) avançar una interpretació de la història en funció de la lluita de classes en la seva obra Histoire de dix ans, 1830-1840 (1841).

Però, seria amb l’obra de Karl Marx (1818-1883) quan prendria cos la teoria de la lluita de classes com a motor de la història. Així, Marx no va intentar explicar la història d’una manera mecànica partint d’una sèrie de fets econòmics, sinó que va buscar explicar el perquè les circumstàncies materials en les quals es desenvolupa la vida de les societats humanes condiciona la seva organització política i com és que aquestes societats tendeixen a crear una consciència social i una concepció del món coherent.

Karl_Marx.jpg

Karl Marx

Dels plantejaments de Marx neix l’expressió materialisme històric aplicada a la concepció marxista de la història. Aquests conceptes que el marxisme després aplicaria a l’anàlisi de la història apareixen, fonamentalment, en els Manuscrit econòmics i filosòfics (1844), el Manifest Comunista (1848) i El capital (1867). Marx considerava que l’evolució històrica venia determinada, en darrer terme, pels conflictes entre les diferents classes socials, conflictes derivats a la seva vegada de la pròpia estructura econòmica de les societats.

D’altra banda, i en paral·lel al desenvolupament de la teoria marxista, en el segle XIX va aparèixer una història conservadora i acadèmica, en la qual va destacar la figura de l’historiador alemany Leopold von Ranke (1795-1886). Ranke va esdevenir el màxim representant de l’historicisme, una metodologia de treball que intentava separar l’estudi del passat de totes les passions del present amb la finalitat d’obtenir la màxima objectivitat.

Leopold_Von_Ranke.jpg

Leopold von Ranke

Més endavant apareixeria el positivisme, una teoria filosòfica que anava més enllà encara negant la possibilitat de que l’historiador realitzés cap tipus d’interpretació dels fets històrics que explicava, ja que pels positivistes la història havia de ser quelcom neutre i limitat únicament a presentar els fets del passat degudament verificats per la documentació existent als arxius.

Fent el salt al segle XX, en el període d’entreguerres, i com a reacció davant de l’extensió del positivisme i el marxisme, va sorgir una nova via d’investigació històrica. El 1929 es fundava la revista Annales d’histoire économique et sociale de la mà dels historiadors francesos Lucien Febvre (1878-1956) i Marc Bloch (1886-1944). Des de les seves pàgines, aquests autors aspiraven a una “història total” que integrés l’estudi dels fets polítics, l’evolució econòmica i la cultura.

annales.jpeg

Portada de la revista Annales d'histoire économique et sociale

També en el període d’entreguerres, el materialisme històric havia assolit un gran desenvolupament teòric a partir dels treballs clàssics d’autors com el socialista francès Jean Jaurès (1859-1914), l’italià Antonio Gramsci (1891-1937), el britànic Maurice Dobb (1900-1976) o l’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957).

Després de la Segona Guerra Mundial, la renovació del marxisme va centrar-se en les discussions sobre grans les qüestions teòriques, com la plantejada per Dobb al voltant de la transició del feudalisme al capitalisme; o la que l’historiador britànic Eric Hobsbawn va obrir al voltant de la crisi del segle XVII; o la polèmica sobre la crisi del segle XIV i l’expansió del XV que va enfrontar partidaris de la lluita de classes amb els defensors d’altres concepcions estructurals, com l’historiador francès Emmanuel Le Roy Ladurie que destacava la importància del clima i la demografia en l’evolució històrica; i així podríem enumerar innumerables discussions teòriques que van omplir milers de fulles.

En paral·lel al desenvolupament teòric del materialisme històric, una altra tendència historiogràfica va anar obrint-se pas des dels anys setanta del segle passat fins a convertir-se en tot un referent: la història de les mentalitats, que té com a base l’estudi de la societat a través de la seva ideologia i les seves creences. Un dels seus millors representants va ser l’historiador francès Georges Duby (1919-1996).

duby.jpg

Georges Duby

La caiguda de la Unió Soviètica, el desprestigi conseqüent del marxisme i la hegemonia del capitalisme va permetre als partidaris d’aquest nou ordre mundial profetitzar la mort de la història amb obres com La fi de la Història i l’últim home del politòleg nord-americà Francis Fukuyama. Ara bé, no crec que valgui la pena perdre el temps en desacreditar aquest certificat de defunció després de veure (i patir) les conseqüències del capitalisme salvatge de la primera dècada del segle XXI i que han portat a la gran crisi econòmica i financera iniciada el 2008. Es refundarà el capitalisme? Cap a on camina la societat del segle XXI? Afortunadament, encara queden moltes pàgines de la història per escriure.

En els orígens del Primer de Maig

dissabte, 1/05/2010

La incidència de la Segona Internacional va ser força superior que la que havia tingut l’AIT, ja que agrupava a milions de treballadors i els seus debats tenien un ampli ressò polític i d’opinió pública. Al seu si es debatrien els grans problemes de la política internacional i es donarien les directrius a seguir pel socialisme mundial. Seria la Segona Internacional la que introduiria alguns dels grans símbols del moviment obrer com l’himne “La Internacional” i la festa reivindicativa del Primer de Maig.

Resolució del Congrés de París de la Segona Internacional aprovant la celebració del Primer de Maig (1899):

S’organitzarà una gran manifestació en data fixa, de tal manera que simultàniament a tots els països i a totes les ciutats, el mateix dia convingut, els treballadors demanaran a les autoritats la reducció, per mitjà d’una llei, de la jornada de treball a vuit hores, i que es dugui a terme la resta de resolucions del Congrés de París.

Fichier:1ermai1891.jpg

En vista que una manifestació anàloga ja estat aprovada per al dia 1 de maig de 1890 per la Federació Nord-americana del Treball (American Federation of Labor) en el seu congrés celebrat a Saint Louis el desembre del 1880, s’adopta aquesta data per a la manifestació internacional. Els treballadors dels diversos països celebraran la manifestació en les condicions que els siguin imposades per la situació especial de cada país.

L’autocràcia tsarista i la crítica de Tolstoi

divendres, 30/04/2010

Arran de l’atemptat sofert pel tsar Alexandre II, el 1881, els intents reformistes que havien caracteritzat la segona meitat del segle XIX rus van ser abandonats definitivament. D’aquesta manera, en els regnats d’Alexandre III (1881-1894) i Nicolau II (1894-1917) es retornaria a l’immobilisme polític i a la repressió sistemàtica de qualsevol forma d’oposició al règim.

D’aquesta manera, l’Imperi rus mantenia a començaments del segle XX una monarquia absoluta en la qual el tsar estava investit d’un poder autocràtic que, com en el cas dels monarques il·lustrats europeus del segle XVIII, provenia de la gràcia de Déu i en el que l’arbitrarietat era la norma general de l’Estat.

Ningú no podia controlar els actes del tsar, que governava mitjançant els decrets (els anomenats ukases), i cap institució representava ni protegia els súbdits davant de l’omnipotència de la monarquia absoluta. Així, l’Estat rus es basava en quatre pilars fonamentals: la burocràcia, l’exèrcit, l’Església ortodoxa i la policia (l’okhrana), que són l’exemple de l’arbitrarietat d’aquest sistema.

Fins i tot, el gener de 1902, l’escriptor Lleó Tolstoi va adreçar una carta al tsar Nicolau II denunciant la situació de repressió i creixent misèria en què vivia el país:

 Benvolgut germà,

Crec més oportú aquest tractament, ja que m’adreço més aviat a l’home germà que al tsar. Un terç de Rússia es troba en estat de prevenció, és a dir, fora de la llei. L’exèrcit de policies uniformats i secrets augmenta sense parar. Les presons, els llocs de desterrament i els presidis són plens, a més de centenars de delinqüents comuns, de presos polítics, als quals ara també s’afegeixen els obrers. La censura ha arribat a tanta absurditat en les prohibicions com mai no havia arribat en els pitjors temps […].

Tolstoi.jpg

L'escriptor rus Lleó Tolstoi

I com a resultat d’aquesta intensa i despietada tasca de govern, la població agrícola […] es va empobrint d’any en any fins al punt que la fam s’ha convertit en un fenomen normal […].

L’autocràcia és una forma de govern caduca que pot correspondre a les exigències d’un poble situat a en algun racó de l’Àsia Central, apartat del món sencer; però no a les exigències del poble rus, que cada vegada s’il·lustra més.

La fam a la Rússia del segle XIX

dijous, 29/04/2010

Com a resultat de la reforma del camp rus que va abolir la servitud va començar un nou procés de diferenciació social que va donar pas al naixement d’una nova burgesia agrària, els anomenats kulaks. En paral·lel a l’aparició d’aquesta burgesia, el pagament del rescat i la forta pressió fiscal van fer augmentar el nombre de camperols empobrits, que van rebre el nom de mugics.

Molts d’aquests mugics, sense terres i fortament endeutats, van haver de marxar cap a les ciutats per a buscar una feina a les naixents indústries que començaven a proliferar. Uns altres van restar al camp, on havien de suportar unes condicions de vida miserables.

Segons aquest informe d’un oficial d’Estat Major, aquesta era la situació a la província de Riazam en el darrer terç del segle XIX, il·lustrativa de la situació en la qual vivien els camperols russos del període:

L’alimentació dels pagesos és habitualment molt simple i uniforme: pa de sègol, xtxí [una sopa de col] i katxa [un tipus de farinetes] constitueixen diàriament els àpats del migdia i del vespre, i això els dies que sopen […].

Tant els dies que han de fer magre com els dies grassos preparen la xtxí amb col fermentada, sense cap més acompanyament, llevat que, els dies grassos, a vegades hi afegeixen magre de porc o nata, o simplement llet. A molts pocs se’ls hi acut d’espesseir la xtxí amb farina o mantega tot i que és líquida, insípida, completament austera. La katxa és generalment de blat negre, de xeixa o de mill. Es fa amb llet o oli, i els dies magres amb llavor triturada. Prendre katxa és ja signe d’una certa posició benestant.

Pel que fa a la carn, és molt estrany que n’hi hagi a la taula dels pagesos, i només en prenen en les grans festes. El peix encara és més escàs als llocs allunyats dels rius […]. Els llegums es fan servir poc, atesa l’absència de bones hortes. Les patates, que podrien ser un element nodridor i agradable de l’alimentació dels pagesos, són pràcticament desconegudes. Només és conreen en llocs esparsos i en quantitats insuficients […]. Els camperols amb prou feines coneixen els llegums. Les fruites es destinen a la venda, i als districtes del nord del país són desconegudes […]. Es consumeixen molts xampinyons, sense els quals els camperols ho passarien molt malament els dies difícils […].

D’aquesta manera, la possessió de la terra seguiria sent la gran reivindicació dels camperols russos un cop entrats ja en el segle XX i a les portes de la Revolució de 1917.

L’abolició de la servitud a la Rússia del segle XIX

dimecres, 28/04/2010

Al llarg del segle XIX el camp rus va viure gairebé al marge de les grans transformacions agrícoles que s’estaven produint en d’altres Estats europeus. L’aristocràcia concentrava a les seves mans la major part de la terra, i la pagesia va viure fins ben entrat el segle en un règim de veritable servitud feudal.

Una bona part dels serfs russos estaven sotmesos a uns forts lligams de servitud que comportaven la manca de llibertat personal i l’obligació de fer prestacions (pagament de censos en forma de treball personal pel senyor) i de pagar impostos en metàl·lic (els anomenats obrok).

A les comunitats pageses, els caps de família formaveb el MIR, que era l’assemblea de la comunitat rural. El MIR s’encarregava de distribuir periòdicament les terres de conreu, cedides pel senyor feudal, entre els membres de la comunitat.

Aquestes condicions de vida tan dures que havien de suportar els camperols russos van provocar que molt sovint l’Imperi es veiés afectat per una sèrie de revoltes agràries que, finalment, l’any 1861, van forçar el tsar Alexandre II (1855-1881) a promulgar l’abolició de la servitud.

Així, amb aquest Estatut General s’establia la llibertat personal dels serfs, que deixaven d’estar lligats a la terra, i la seva igualtat civil. Les terres van quedar dividides en dues parts: una part la conservava l’antic senyor i l’altra és donava en règim d’usdefruit als pagesos. Aquests, a més, podien rescatar les terres que conreaven fent ús del dret a pagar una indemnització als senyors.

Aquest és un extracte de l’Estatut General per als pagesos russos alliberats de la servitud (19 de febrer de 1861):

1r. És abolida per sempre més la servitud dels pagesos que pertanyen als terratinents […].

2n. Els pagesos i els servidors domèstics alliberats de la servitud […] rebran els drets civils que corresponen a les persones i als béns dels camperols lliures.

3r. Tot guardant el dret de propietat sobre el conjunt de les seves terres, els terratinents cediran als seus pagesos, en usdefruit perpetu, a canvi d’un cens:

Les cases rurals i les seves dependències.

A més a més, per assegurar-los la subsistència i per permetre’ls de complir les seves obligacions envers l’Estat i els propietaris, se’ls facilitarà una quantitat de terres conreables […] l’extensió de les quals serà determinada pels reglaments locals […].

4t. Pel lot que se’ls atribuirà conforme a l’article precedent, els pagesos hauran de pagar al terratinent les prestacions en diners o en treball que determinin els reglaments locals […].

12è. Amb el consentiment dels terratinents, els pagesos podran adquirir en plena propietat, a més de les seves cases i dependències, les terres laborables que els han estat concedides a perpetuïtat […]. Després de l’adquisició en plena propietat dels seus lots […], quedaran abolits tots els lligams de dependència entre els propietaris i els pagesos […].

18è. El terratinent conservarà el dret de policia senyorial i la tutela de les comunitats rurals mentre durin els lligams de dependència respecte al propietari […].

Aquest decret i el nou Estatut General, però, van decebre els pagesos russos perquè es veien obligats a endeutar-se si volien rescatar les terres, que els senyors van taxar a uns preus que sovint superaven per molt el seu preu real.