Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XIX’

La Renaixença: l’articulació d’una nova cultura catalanista

divendres, 4/02/2011

El segle XIX va ser el període de formació de la consciència catalana a través d’un moviment cultural com la Renaixença, que va iniciar la recuperació de la llengua catalana i a reafirmar la pròpia identitat dins d’un Estat que no entenia aquest tret diferencial, i d’un component econòmic com la industrialització davant de l’estructura agrària de la resta de l’Estat. Els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, però conservaven i van potenciar la consciència del seu tret diferencial dins de l’articulació del nou Estat liberal.

11-setembre-1714.jpg

En els inicis del segle, cent anys després de la instauració dels Borbons en el tron espanyol i la promulgació del Decret de Nova Planta després de la desfeta catalana en la Guerra de Successió, el català pràcticament havia desaparegut com a llengua administrativa i de la cultura. La llengua pròpia del país no tenia cap tipus de presència en les esferes de l’administració estatal, en el sistema d’ensenyament ni en la vida oficial eclesiàstica. Fins i tot, una bona part de les elits culturals i polítiques catalanes l’havien abandonat com a llengua d’ús públic i com a vehicle de comunicació escrita.

Tanmateix, malgrat la depriment situació abans descrita, a començaments del vuit-cents el català continuava viu com a llengua en la parla quotidiana entre la majoria de la població del Principat i era usat com a llengua escrita per a cançons i romanços tradicionals, així com als llibres de divulgació de temàtica religiosa o en llibrets d’entreteniment destinats a un públic popular.

A més, malgrat la tendència uniformitzadora que l’Estat havia practicat al llarg del segle XVIII, la societat catalana va ser capaç de mantenir no tan sols la llengua pròpia del país, sinó també bona part dels seus costums i les seves tradicions, especialment en el que es refereix a la manera de viure, és a dir, en el manteniment d’unes formes pròpies i específiques que caracteritzaven l’organització familiar i del treball, de l’estructura de la propietat i, inclús, del desenvolupament econòmic.

Així, la Renaixença pot definir-se com un moviment cultural i de conscienciació nacionalista sorgit en el si de la burgesia catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització del país i emmarcat en el context general del romanticisme literari i artístic, tot manifestant-se en forma d’iniciatives culturals, poemes, novel·les, peces teatrals, revistes i diaris escrits en català.

aribau.jpg

Bonaventura Carles Aribau

Els objectius dels homes de la Renaixença van ser la defensa dels elements de la identitat de Catalunya dins l’Estat liberal espanyol, fonamentalment a través de la normalització social de l’ús del català com a llengua utilitzable a la vida pública i a la cultura, no tan sols en la intimitat, i aconseguir interessar les capes burgeses per la llengua i la cultura pròpia de Catalunya com a tret diferencial de la resta de l’Estat.

Cronològicament, la Renaixença va iniciar-se amb la publicació, simbòlica, el 1833 de l’Oda titulada La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (Què val que m´haja tret una enganyosa sort / a veure de més prop las torres de Castella, / si el cant dels trobadors no sent la mia orella, / ni desperta en mon pit un generós record?). Així, ja des de la publicació del poema d’Aribau podem observar el punts bàsic d’aquest moviment: la identificació total de la llengua amb la pàtria.

És en aquest context que va resultar de particular importància la tasca realitzada per Joaquim Rubió i Ors, gràcies al qual van reinstaurar-se els Jocs Florals, el 1859, com una plataforma per promoure la llengua i la literatura catalanes, fet que va permetre la consolidació del moviment cap a la meitat del segle XIX. Amb la instauració d’aquest certamen es buscava preservar la puresa de la llengua escrita, força allunyada del català que es parlava al carrer i que les elits culturals consideraven més aviat groller.

A partir de la recuperació dels Jocs florals, el nombre de autors i de publicacions escrites en llengua catalana va incrementar-se significativament, i va assolir la seva plenitud en els anys 1870-1880 amb les obres de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. Així, la Renaixença va recollir la tradició oral i va recuperar-se la literatura en català en tots els gèneres després de tres segles de decadència cultural.

ec030900ɨ

Per tal d’assolir els seus objectius, els renaixentistes van aprofundir en els coneixements de la història de l’Edat Mitjana catalana com a període d’esplendor nacional. La defensa del patrimoni documental català o la recuperació dels fets i els noms propis de la història de Catalunya a través de llibres, articles periodístics o conferències van esdevenir un element cabdal de la Renaixença cultural catalana en el vuit-cents.

renaixença.gifIgualment, la publicació de les obres de divulgació històrica d’una nova fornada d’historiadors romàntics com Pròsper de Bofarull, Joan Cortada, Antoni Aulèstia i Pijoan, Antoni de Bofarull o Víctor Balaguer van permetre de recuperar la història de l’antiga Corona d’Aragó, reivindicant el paper dels comtes de Barcelona, i explicant, per primer cop en segles, des d’un punt de vista català les relacions del Principat amb la Monarquia Hispànica.

A la vegada, del moviment van emergir juristes com Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tuyet o Manuel Duran i Bas que van analitzar el dret català com a expressió de l’ànima del país, tot defensant la idea que el manteniment dels usos i costums del passat reflectien la psicologia col·lectiva d’un poble.

Finalment, un bon grapat de filòlegs, folkloristes i músics, entre d’altres, van dedicar-se a regirar en els arxius per a la recopilació de llegendes, cançons i d’altres manifestacions pròpies del país, que esdevinguessin mostra, també, de la personalitat col·lectiva. Entre tots anirien configurant l’imaginari col·lectiu d’una cultura catalana emergent.

En paral·lel, i pràcticament al marge, per no dir en oposició, a aquesta renaixença literària i cultural controlada per les elits, també va desenvolupar-se un moviment cultural de caràcter cultural propi de Catalunya i que defensava la utilització del “català parlat” –és a dir, una llengua plebea allunyada dels cultismes medievals i moderns, arcaics i en desús, que comportava la inserció de paraules incomprensibles i formes artificioses– i que comptava amb la tradició d’una literatura i un teatre populars centrats en temes de la vida quotidiana.

Renaixensa.jpgL’anomenada Renaixença popular va estendre’s gràcies al paper que van jugar homes com Josep Anselm Clavé (impulsor de societats corals que van interpretar cançons en llengua catalana), Abdó Terrades (autor d’obres teatrals d’agitació política republicanes) i Frederic Soler “Pitarra” (renovador del teatre popular amb la introducció de la sàtira política i d’un humor xavacà molt proper al poble), un conjunt d’autors de caràcter progressista, sense pretensions formals i amb gran projecció popular.

No seria fins als anys setanta del segle XIX quan es produiria un acostament entre els corrents cultes i populars de la Renaixença catalana, fet que va permetre sumar impulsos en la defensa de la llengua i convertir els Jocs Florals en una festa veritablement popular i cívica que esdevingués una plataforma de difusió de la llengua i de propaganda dels autors que hi participaven. A més, en el darrer terç de segle començarien a sorgir publicacions de premsa en llengua catalana (La Renaixensa, Diari Català, La Tramuntana, L’Esquella de la Torratxa, etc.) que esdevindrien un altre instrument important per a la penetració del català en l’espai públic.

La nació liberal espanyola i el problema regionalista en la crisi del segle XIX

dijous, 3/02/2011

Els conceptes de nació apareixen en el segle XIX i tenen dues vessants: la nació liberal (Espanya, França, Alemanya, etc) i la nació ètnico-cultural (Catalunya o Euskadi). Mentre que la nació liberal buscava un canvi econòmic i polític respecte a l’absolutisme de l’Antic Règim, els nacionalismes ètnico-culturals, nascuts sota la cultura del romanticisme, recorreran a la cultura, la llengua o a l’existència d’antigues institucions per a reclamar els seus trets diferenciadors.

Armas_abreviadas_del_rey_de_España_1864-1931.png

Escut d'armes de la monarquia espanyola en temps de la Restauració borbònica

Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png

Les nacions existeixen al marge de la voluntat dels homes, aquesta és la veritat absoluta amb la que treballen alguns nacionalismes pels quals les nacions són plantejades des d’una òptica filosòfica. La nació situa el seu origen en un passat quan més llunyà millor perquè les nacions són un resultat històric, no una veritat essencial. L’aparició dels regionalismes i els nacionalismes a finals del segle XIX suposarà un dels principals fenòmens polítics de l’Espanya del segle XX. Així, la debilitat de l’articulació de l’Estat liberal espanyol i de l’estat de la pròpia nacionalització del país possibilitaria que, a diferència de França, apareguessin els regionalismes.

La nació liberal és aquella on hi ha un conjunt de persones amb drets polítics (ciutadans). La nació liberal és fruit d’un plantejament polític que apareix en el marc cultural de les monarquies absolutes que vivien en un marc pluricultural amb diverses legislacions en un mateix Estat. La nació liberal apareix amb la Revolució francesa de 1789 i arriba a Espanya amb la Constitució de Cadis de 1812.

D’aquesta manera, les institucions i els furs medievals de Castella havien de desaparèixer per donar pas al nou marc constitucional (Navarra, País Basc, etc). Les corones de Castella i Aragó tenien diferents sistemes fiscal i dins de la pròpia Castella els territoris de Navarra i el País Basc tenien una sèrie de privilegis fiscals. Espanya veurà com s’imposa un sistema liberal centralitzat.

La llengua era diferent en alguns territoris del país, i per unificar la nació s’optaria pel castellà com a llengua oficial perquè era la majoritària del país. Tant els industrials catalans com els bascos defensarien la Constitució de Cadis i una opció liberal centralista que els beneficiava econòmicament. Espanya es convertia així en una nació liberal en front de l’absolutisme borbònic del segle XVIII.

Serà a finals del segle XIX quan, després dels fracassos del Sexenni, apareguin els anomenats nacionalismes perifèrics, català i basc, amb l’articulació d’una ciutadania que tenia la decisió/voluntat de convertir-se en una nació diferenciada de la resta de l’Estat espanyol.

La historiografia no nacionalista considera que el fracàs de la burgesia perifèrica en el seu intent de controlar l’Estat va portar-la a replegar-se en si mateixa demanant l’autonomia per augmentar el seu poder. Val a dir que no és casualitat que el nacionalisme català es desenvolupi en una de les zones més industrialitzades de l’Estat i sota la demanda del proteccionisme econòmic per a la seva indústria. Altres corrents historiogràfics, més progressistes, identifiquen el nacionalisme amb l’impuls de les classes populars que demanaven una democratització del sistema polític espanyol des del particularisme. Segurament, hauríem de buscar una síntesi entre aquestes idees per a entendre el perquè del naixement d’aquests moviments.

En qualsevol cas, l’auge dels regionalismes en l’últim quart del segle XIX es tracta d’una prolongació del procés de recuperació lingüística i històrica que es venia donant des de mitjans de segle. La base social d’aquests moviments era fonamentalment urbana i intel·lectual, però també tenia una important vinculació amb el món rural. Els components ideològics que configurarien el regionalisme van ser força heterogenis, però generalment combinaven continguts del liberalisme i del tradicionalisme, sense oblidar la pràctica federal del Sexenni. I el grau de maduració d’aquests moviments va ser divers:

Renaixensa.jpgEl catalanisme va estar al capdavant dels regionalismes consolidant la recuperació de la memòria històrica (Víctor Balaguer) i lingüística (Renaixença), tot avançant en la construcció de la consciència nacional mitjançant campanyes i mobilitzacions específiques. A més, el desajustament estructural existent entre Catalunya i l’Espanya rural va empènyer la burgesia catalana cap a un replegament regional després del fracàs en l’intent de construir una articulació econòmica moderna del conjunt espanyol.

Així, el regionalisme català combinaria la reclamació del proteccionisme econòmic amb un nacionalisme peculiar el qual, fins i tot, arribaria a incorporar un vessant imperialista amb Prat de la Riba. La iniciativa política de la burgesia catalana serà el model en el qual s’emmirallaran els altres regionalismes peninsulars. En qualsevol cas, no ens trobem davant d’un moviment de caràcter secessionista, i és que el nacionalisme català de finals del segle XIX el que buscava era afirmar la personalitat històrica de Catalunya dins d’una Espanya a la qual busca reconstruir des d’una fórmula diferent al centralisme hegemònic des de l’entronització dels Borbons en el segle XVIII.

Sabino Arana.jpg

Sabino Arana

El nacionalisme basc estarà encarà en un període de desenvolupament amb molta vinculació amb la lluita foral fins l’aparició de la figura de Sabino Arana i la formació del Partit Nacionalista Basc (PNB). El nacionalisme aranista en principi no anava més enllà del territori de Biscaia, i no seria fins 1893 quan donaria clares senyals de la seva activitat arrel de la publicació de l’obra Bizcaya por su independencia. L’efervescència del moviment va ser deguda a que les reformes de caràcter liberal que s’anaven introduint des del govern central apuntaven a un increment imminent de les quotes aforades de Navarra i Euskadi.

El 1894 va constituir-se la primera organització política basca nacionalista, per a la qual Arana va redactar una declaració de principis basada en la confessionalitat, les afirmacions de caràcter racista, la voluntat de restaurar l’ordre jurídic tradicional a Biscaia i l’aspiració de constituir Euskadi. Aquell any va onejar la Ikurrinya per primer cop. Aquest nacionalisme basc de finals de segle semblava capaç de capitalitzar l’alarma de les classes mitjanes locals davant de la creixent mobilització política i laboral dels treballadors immigrats orientats cap a posicions socialistes. Així, des de 1898, a mida que el nacionalisme anés incrementant el seu prestigi entre l’opinió de les classes tradicional dels país, Arana dirigiria el PNB cap a una acció legal i a la col·laboració amb d’altres grups de la dreta catòlica local.

El regionalisme gallec es basarà en el Rexurdimento (recuperació lingüística i històrica) i entre 1886 i 1889 exposarà tres idearis diferents que són una mostra de la diversitat interna del moviment galleguista. El 1887 es presentaria un projecte de Constitució per un Estat gallec que corresponia amb el llegat del federalisme de 1873, però, més enllà d’aquesta fita, el regionalisme gallec encara estaria en la seva fase de configuració i no arribaria a la maduresa fins el primer terç del segle XX.

En el primer terç del segle XX encara apareixerien més moviments d’aquest tipus en d’altres punts de la geografia espanyola que qüestionarien encara més el desenvolupament del procés nacionalitzador de l’Espanya liberal en el segle XIX, com ara el valencianisme (de formulació tardana i representat per Teodor Llorente i Constantí Llombart), l’aragonesisme o l’andalusisme (impulsat per Blas Infante).

El desplegament del socialisme obrer a l’Espanya de la Restauració

dimecres, 2/02/2011

La Nova Federació Madrilenya, de caràcter marxista, va transformar-se, el 1879, en l’Agrupació Socialista Madrilenya, fundada per Pablo Iglesias, organització que seria el nucli originari del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El nou partit presentava tot un programa de reformes immediates que incloïen el dret d’associació, el dret de reunió, el dret de manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball i la prohibició del treball infantil, entre d’altres mesures socials.

L’any 1886 el grup socialista madrileny va publicar per primer cop el seu òrgan de premsa, El Socialista, fet que va significar l’inici de l’expansió marxista a Espanya ja que en el seu entorn naixerien les bases que conduirien cap a la formació del partit (PSOE) i del sindicat (UGT). Així, des del nuclis marxistes de Madrid i Barcelona, el socialisme aniria escampant-se per la resta del país i el 1887 ja hi havia agrupacions socialistes en 28 poblacions espanyoles. Tanmateix, aquestes organitzacions no tenien cap tipus de vinculació entre elles i no totes entrarien en el partit en el moment de la seva fundació.

pablo_iglesias.JPG

Pablo Iglesias

El 1888, el PSOE va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i el 1889 va afiliar-se a la II Internacional. El 1890 va participar activament en la primera celebració del Primer de Maig com a jornada de reivindicació obrera i va participar en les vagues mineres d’Astúries i el País Basc. Recolzant-se en el sufragi universal, implantat per Sagasta el 1890, el PSOE va decidir participar en el procés electoral tot i que encara no s’havien eliminat les pràctiques caciquistes, obtenint alguns èxits considerables en les eleccions municipals, fonamentalment a Bilbao.

També a Barcelona, el 1888, es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT). La nova organització responia al model de sindicat de masses que englobava tots els sectors de la producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat. Per ampliar la seva base social, la UGT va declarar-se no depenent de cap organització política i l’únic requisit que es necessitava per a l’admissió era respectar el reglament i els acords aprovats.

El programa ugetista tenia un caràcter reivindicatiu de millores en les condicions laborals dels obrers i per això va defensar la negociació col·lectiva, sense renunciar, però, a la vaga (controlada pel sindicat) sempre que aquesta mesura fos necessària. Així, el sindicat lluitaria per la millora de les condicions laborals buscant dels poders públics una legislació que afavorís els interessos dels treballadors. Inicialment, el nou sindicat, tot i l’enfrontament inicial amb Les Tres Classes de Vapor, va veure com la major part dels seus afiliats procedien de Catalunya i per això va instal·lar la seva seu a Barcelona.

mapa-socialismo-anarquismo.pngEl PSOE va créixer lentament arreu de l’Estat, i cap a finals del segle XIX ja existien agrupacions socialistes en molts llocs de la geografia espanyola, però va ser a Madrid, al País Basc i a Astúries on el socialisme marxista va arrelar abans i amb més força. En canvi, el seu desenvolupament va ser força difícil en aquells llocs que estaven dominats per l’anarcosindicalisme, com Catalunya i Andalusia.

El poc arrelament del socialisme a Catalunya va comportar que, cap a finals del vuit-cents, de les 78 agrupacions socialistes existents a Espanya només 11 es localitzessin a Catalunya. Tot i això, el socialisme també va tenir els seus adeptes a localitats com Barcelona, Reus i Mataró, població on va ser elegit el primer regidor socialista català. Aquesta escassa presència explica que tant el PSOE primer com la UGT després desplacessin els seus òrgans directius, que inicialment estaven situats a Barcelona, cap a Madrid. Així, la capital es convertia en el centre neuràlgic de l’activitat política i sindical del socialisme espanyol.

A les primeres dècades del segle XX, el PSOE va començar a incrementar el seu nombre d’afiliats: dels 3.000 que tenia el 1899 va passar a 15.000 el 1915, i durant la dècada dels anys vint va arribar fins els 30.000 afiliats. Això va deure’s fonamentalment al fet que el partit, tot i tenir un ideari revolucionari, va participar del revisionisme tot aprofitant les oportunitats de visibilitat que donava el sistema parlamentari i no va rebutjar les aliances amb els partits burgesos. Així, el PSOE va començar a participar de les eleccions des de ben aviat i, el 1910, Pablo Iglesias va aconseguir acta de diputat al congrés dels diputats com a representant de la conjunció republicano-socialista.

pablo iglesias semana tragica.jpg

D’altra banda, el sindicat socialista, la UGT, va tenir un creixement encara més gran que el PSOE en el primer terç de segle: si el 1914 comptava amb uns 120.000 afiliats, en arribar a 1921 ja havia assolit els 240.000. El sindicat, recolzant l’acció del partit, va mostrar-se partidari de l’acció política per aconseguir reformes socials i laborals, i per això defensava la participació dels representants obrers en els organismes estatals. D’entre els seus líders en aquest període va destacar la figura de Francisco Largo Caballero, que el 1918 va arribar al càrrec de secretari general del sindicat.

julian-besteiro.jpg

Julián Besteiro

largo-caballero.jpg

Francisco Largo Caballero

L’esclat de la Revolució Russa i la formació de la URSS va fer que alguns militants del socialisme espanyol es mostressin partidaris de la línia bolxevic triomfant a Rússia i s’escindissin del PSOE. Aquests dissidents acabarien formant un nou partit polític, el Partit Comunista d’Espanya (PCE), un grup que tindria poca influència política fins als anys de la la Guerra Civil, tot i que tenia una militància força activa a Biscaia i Astúries.

L’anarquisme a l’Espanya de la Restauració

dimarts, 1/02/2011

El 1881, la secció espanyola de la Internacional Obrera (FRE), de tendència bakuninista, va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) motivada per la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat del règim de la Restauració que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. Així, un sector dels antics dirigents de l’anarcosindicalisme català, contraris al nihilisme i l’insurreccionalisme, van emprendre el camí de la reorganització de l’anarquisme. La direcció de la FTRE defensava la vaga com a tàctica revolucionària i es mostrava contrària a tot acte violent.

La nova organització, que tenia la seva major implantació entre els jornalers d’Andalusia i la classe obrera de Catalunya, va augmentar el seu nombre d’afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Ara bé, la trajectòria de la FTRE va ser força difícil ja que va haver de fer front a l’aparició en les seves files de dues grans tendències ideològiques: l’anarcocomunisme i l’anarcocol·lectivisme, que suposaven divergències tàctiques respecte de la via d’acció a seguir enfront del règim restauracionista.

L’anarcocomunisme rebutjava el paper predominant dels sindicats. Seguidors de Kroptkin i Malatesta, els membres d’aquesta tendència consideraven que la feina havia de ser el resultat de la pròpia satisfacció personal i no una imposició del sistema econòmic. No rebutjaven l’ús de la violència.

L’anarcocol·lectivisme, per la seva banda, confiava en la lluita sindical com a mètode per a arribar a la revolució a mitjà o llarg termini. Seguidors de Bakunin, els membres d’aquesta tendència defensaven la propietat col·lectiva dels béns i els mitjans de producció per part dels sindicats obrers. La seva ideologia responia a la idea que cada individu produiria segons la seva voluntat o capacitat i rebria un salari en funció del seu treball.

Els desacords dins d’aquesta organització, que la portarien a desaparèixer, i la repressió constant sobre el moviment obrer i pagès van afavorir que una part de l’anarquisme optés per l’acció directa o propaganda pel fet i organitzés grups autònoms revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra el que consideraven com els pilars fonamentals del capitalisme espanyol: l’Estat, la burgesia i l’Església. L’ambient revolucionari que crearien aquests grups va donar lloc a una atmosfera d’inestabilitat fomentada per la conflictivitat social i laboral.

Així, el terrorisme encobert sota la “propaganda pel fet” va adquirir un gran protagonisme, fonamentalment en el període 1893-1897, i van produir-se un bon nombre d’actes de violència anarquista: atemptats contra personatges destacats de la vida política espanyola (Cánovas, Martínez Campos), bombes al teatre del Liceu de Barcelona (institució representativa de la societat burgesa) o bombes contra la processó del Corpus de Barcelona (símbol de la litúrgia popular eclesiàstica). Tanmateix, també van produir-se atemptats que no presentaven una finalitat clara, més propers a la desesperació que a la reivindicació, i que van causar víctimes innocents sense aconseguir cap altre objectiu revolucionari.

oliva.jpg

Atemptat anarquista contra Alfons XII

bomba-teatro-liceo.png

Atemptat anarquista al teatre del Liceu de Barcelona, institució representativa de la societat burgesa

procesion corpus.jpg

Bombes contra la processó del Corpus de Barcelona, símbol de la litúrgia popular eclesiàstica

L’anarquisme va ser acusat d’estar darrere de La Mà Negra, una associació clandestina que va actuar a Andalusia a les darreres dècades del segle XIX produint una important agitació camperola i a la qual van atribuir-se nombrosos assassinats així com l’incendi de collites i d’edificis.

Exécution_des_anarchistes_de_Xérès.jpg

La repressió de l'anarquisme andalús

Els atemptats i les revoltes anarquistes van anar seguits per una gran repressió governamental, en ocasions indiscriminada, que va portar a la generació d’una espiral de violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció, a la vegada que creava nous màrtirs dins de les files anarquistes.

El moment clau d’aquesta espiral serien els anomenats processos de Montjuïc, celebrats el 1897 a Barcelona, la gran causa judicial contra l’anarquisme que havia estat reclamada des dels sectors més conservadors del règim. Finalment, el procés es resoldria amb cinc anarquistes condemnats a mort i vint condemnes a presó. Més enllà d’això, el procés va tenir una gran repercussió a Espanya i a l’estranger i va estar marcat pels incidents que van produir-se: els acusats van relatar al tribunal les tortures a les quals havien estat sotmesos, un dels advocats defensors va suïcidar-se i la manca de garanties judicials va ser una evidència.

montjuicexecucions1897.jpg

La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de mantenir l’acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. Vells anarquistes com Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis grups obrers, especialment a Catalunya, van manifestar-se contraris al terrorisme anarquista i, en conseqüència, van plantejar una nova via d’acció sindical amb la revolució social com a objectiu a mig termini.

Aquesta tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits en els primers anys del segle XX amb una participació destacada en la vaga general de Barcelona del 1902 tot reclamant la reducció de la jornada laboral i l’augment de salaris. Posteriorment, des de l’anarcosindicalisme es promouria la creació de la Solidaritat Obrera (1907), una federació d’associacions de treballadors de caràcter apolític, reivindicatiu i favorable a la lluita revolucionària.

El 1910, aquesta organització va impulsar el naixement de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un nou sindicat anarquista que tenia com a objectiu escampar-se per tot el territori espanyol i donar estabilitat i empenta a un sindicalisme anarquista. Hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, la CNT propugnava la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i es diferenciava tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista.

congreso-fundacional.png

Congrés fundacional de la CNT el 1910

Per a la CNT, l’acció revolucionària contra la burgesia i el capitalisme s’havia de dur a terme mitjançant les vagues i els boicots fins que arribés una gran vaga general revolucionària que acabés amb el sistema. Amb aquests objectius, la CNT tenia com a ideologia quatre pressupòsits bàsics:

  • La independència del proletariat respecte de la burgesia i les seves institucions.
  • L’apoliticisme del moviment obrer i, en conseqüència, l’abstencionisme electoral.
  • La necessitat de la unitat sindical dels treballadors.
  • La voluntat d’enderrocar el capitalisme mitjançant l’expropiació dels burgesos.

Durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, la CNT va passar de 15.000 afiliats (1915) a 700.000 (1919) i ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català. La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per Madrid i Biscaia. Aquest va ser el gran moment dels seus líders, Salvador Seguí “el noi del sucre”, Martí Barrera, Àngel Pestaña i Joan Peiró. En aquest creixement va tenir un paper fonamental la celebració a Barcelona del Congrés de Sants de 1918, en el qual van crear-se els anomenats sindicats únics d’indústria, que tenien la voluntat de substituir els antics sindicats d’ofici i reafirmar l’apoliticisme del moviment obrer així com la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons, sense cap intervenció de les forces polítiques i dels representants de l’Estat.

CNT.jpg

Reformisme i qüestió social a l’Espanya de la Restauració

dilluns, 31/01/2011

La conflictivitat social va quedar soterrada per la forta repressió dels primers anys de la Restauració, però això no va acabar amb els problemes de fons. El procés revolucionari burgés i democratitzador del Sexenni va veure’s tallat amb el cop de Estat del general Pavía al que va seguir la Restauració de la monarquia. Això va suposar una regressió respecte a l’anterior etapa. A més, el 1876, la AIT desapareixia a Filadèlfia debilitada per les escissions patides i per la a repressió que estava sotmesa el moviment obrer europeu.

RAMÓN CASAS LA CARGA.jpg

Així, cap a la dècada de 1880, la duresa de les condicions de vida i treball dels obrers, així com la creixent pressió sindical, van fer que alguns sectors del liberalisme restauracionista anessin prenent consciència de la conveniència de racionalitzar les relacions de treball de la incipient societat industrial espanyola. Per evitar la revolta social, els governs, igual que estava succeint a d’altres països europeus, van plantejar-se en aquest moment la necessitat d’exercir des de l’Estat una acció compensatòria que reglamentés les relacions econòmiques i laborals.

El 1878 van ser aprovades les primeres lleis reguladores dels treballs que eren considerats com a perillosos pels infants, la creació d’asils per a invàlids laborals i la construcció de barris per allotjar el creixent nombre d’obrers a les grans ciutats. Tot i això, l’intent del règim de practicar una política reformista va tenir un èxit nul i va tenir uns resultats totalment inapreciables.

El 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, un òrgan governamental que tenia la finalitat d’informar sobre la condició obrera i promoure el reformisme social, funcionant amb uns objectius i uns mitjans molt limitats. Buscava conèixer les demandes de la classe treballadora i les seves condicions laborals. Tenia un caràcter merament informatiu i la desconfiança, tant del govern com del sindicalisme, va portar-la al fracàs. Només va ser ben acollida pel sindicalisme més reformista del les Tres Classes de Vapor.

El treball d’aquesta comissió ens ofereix dades concretes sobre la jornada laboral, salaris, accidents laborals, treball infantil i femení, associacionisme obrer, educació popular, mentalitat obrera i institucions de beneficència. Les condicions de vida obrera eren tan precàries que ens molts casos es trobaven al límit de la pobresa i era relativament fàcil traspassar el límit. Els treballs eren eventuals i la invalidesa total per accident de treball portava als treballadors, generalment, a una situació d’indigència.

Les societats de socors mutus només podien donar cobertura durant uns mesos a aquells treballadors que no rebien el salari per malaltia, però no tenien solvència per sufragar la retirada laboral dels obrers, la invalidesa permanent per accident o l’assistència sanitària i farmacèutica. Els obrers amb consciència política ideologitzada eren encara una minoria, fet que possibilitava al govern contrarestar la propaganda revolucionària que poguessin rebre. Les societats obreres, tinguessin el signe ideològic que tinguessin, tenien el seu principal objectiu en el socors mutu.

En el Congrés Sociològic Nacional, celebrat el 1883 a València, van participar representants de tot el món laboral. El seu objectiu era millorar les condicions de vida i treball mitjançant el reformisme governamental. El congrés va fracassar per l’oposició al reformisme dels patrons i per les traves que el propi govern va posar ja que la mentalitat reformista de l’Estat restauracionista era molt limitada. Només el sindicat de les Tres Classes de Vapor i el Centre Industrial de Catalunya van implicar-se a fons.

D’aquesta manera, el reformisme governamental va resultar un fracàs, fonamentalment per la no aplicació pràctica de les lleis reguladores del treball. Així, la major part de les lleis reguladores de les condicions de treball i de negociació col·lectiva a Espanya no van ser aprovades fins a les primeres dècades del segle XX.

Els símbols de la República francesa: La Marsellesa, l’himne nacional

diumenge, 30/01/2011

La Marsellesa va ser originàriament un càntic de guerra revolucionari lligat a la idea de llibertat. Progressivament, va anar imposant-se com a himne nacional francès i avui acompanya totes les manifestacions i actes oficials.

marseillaise-RUDE.jpg

El seu origen el trobem en plena Revolució francesa, el 1792, quan després de la declaració de guerra a Àustria, Rouget de L’Isle (1760-1836), un oficial francès en missió a Estrasburg, va composar en la nit del 25 a 26 d’abril un càntic de guerra per a l’exèrcit del Rin. En poques setmanes, l’himne es difon per Alsàcia de forma manuscrita o impresa, fins que nombrosos editors parisencs s’encarreguen de publicar-ne diferents versions. El caràcter anònim d’aquestes primeres edicions impreses va donar lloc al dubte que L’Isle en fos l’autor real, però ha passat a la història per aquest fet.

Marseillaisenoframe.jpg

Posteriorment, aquest càntic seria adoptat pels federats de Marsella que van participar a la insurrecció de les Tulleries, el 10 d’agost d’aquell mateix any.

El 14 de juliol de 1795, el govern del Directori declararia la cançó himne nacional de la República francesa.

Prohibida durant l’Imperi Napoleònic i la Restauració borbònica, a partir de la Revolució de 1830, que va portar Lluís Felip d’Orleans al tron francès, seria rehabilitada. El compositor Berlioz realitzaria aleshores una orquestració del càntic. Ara bé, encara hauria de passar un fet decisiu per a consolidar la Marsellesa.

Rouget_de_Lisle_chantant_la_Marseillaise.jpg

Així, seria la Tercera República la que, el 1879, proclamés el vell càntic revolucionari com a himne nacional francès. El problema era que no existia una única versió de La Marsellesa. El 1887, el Ministeri de la Guerra, després de crear una comissió al voltant de l’himne nacional,  va adoptar una versió oficial d’aquesta per a les seves desfilades. Tanmateix, durant la Tercera República les despulles mortals del compositor Rouget de L’Isle van ser traslladades als Invàlids.

El setembre de 1944, després de l’alliberament aliat de França, una circular del Ministeri d’Educació Nacional recomanava que els alumnes cantessin La Marsellesa a les escoles per a celebrar l’alliberament i com a homenatge als màrtirs de l’ocupació. De la mateixa manera, la Constitució de 1946, així com la de 1958, ratifiquen el caràcter d’himne nacional en el seu article segon.

france4.gif

Lletra de l’himne nacional francès:

Allons enfants de la Patrie,
Le jour de gloire est arrivé!
Contre nous de la tyrannie,
L’étendard sanglant est levé, (bis)
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras Egorger vos fils et vos compagnes!

Aux armes, citoyens,
Formez vos bataillons,
Marchons, marchons!
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons!

Que veut cette horde d’esclaves,
De traîtres, de rois conjurés?
Pour qui ces ignobles entraves,
Ces fers dès longtemps préparés? (bis)
Français, pour nous, ah ! quel outrage
Quels transports il doit exciter!
C’est nous qu’on ose méditer
De rendre à l’antique esclavage!

Quoi ! des cohortes étrangères
Feraient la loi dans nos foyers!
Quoi ! ces phalanges mercenaires
Terrasseraient nos fiers guerriers! (bis)
Grand Dieu ! par des mains enchaînées
Nos fronts sous le joug se ploieraient
De vils despotes deviendraient
Les maîtres de nos destinées!

Tremblez, tyrans et vous perfides
L’opprobre de tous les partis,
Tremblez ! vos projets parricides
Vont enfin recevoir leurs prix! (bis)
Tout est soldat pour vous combattre,
S’ils tombent, nos jeunes héros,
La terre en produit de nouveaux,
Contre vous tout prêts à se battre!

Français, en guerriers magnanimes,
Portez ou retenez vos coups!
Epargnez ces tristes victimes,
A regret s’armant contre nous. (bis)
Mais ces despotes sanguinaires,
Mais ces complices de Bouillé,
Tous ces tigres qui, sans pitié,
Déchirent le sein de leur mère!

Amour sacré de la Patrie,
Conduis, soutiens nos bras vengeurs
Liberté, Liberté chérie,
Combats avec tes défenseurs! (bis)
Sous nos drapeaux que la victoire
Accoure à tes mâles accents,
Que tes ennemis expirants
Voient ton triomphe et notre gloire!

Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n’y seront plus,
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus (bis)
Bien moins jaloux de leur survivre
Que de partager leur cercueil,
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre.


El carlisme en els anys de la Restauració borbònica

diumenge, 30/01/2011

Després de la derrota definitiva de la insurrecció carlina el 1876 el nou règim va prohibir de manera explícita l’entrada a Espanya del pretenent Carles VII de Borbó i alguns membres destacats del carlisme, com el vell heroi militar Ramon Cabrera, van reconèixer Alfons XII com a legítim rei espanyol. Tot això va sumir el carlisme en una greu crisi i el partit va trigar temps a readaptar la seva activitat a les noves circumstàncies.

Carlos_(VII).jpg

Carles VII de Borbó

Cándido Nocedal, el principal dirigent carlí i representant del pretenent al país, va aconseguir d’estendre els cercles carlins per tot l’Estat, però la seva força principal va continuar residint a Navarra, el País Basc i Catalunya. La reorganització del carlisme va suposar el reforçament del seu caràcter de moviment catòlic i la pràctica d’una propaganda política agressiva a través dels òrgans de premsa afins. Aquesta agressivitat va portar el carlisme a una escissió dels sectors que formarien la Unió Catòlica, grup dirigit per Alejandro Pidal i que acabaria integrant-se en el Partit Conservador.

La renovació del partit aniria a càrrec de Juan Vázquez de Mella, que el 1886 va proposar un nou programa polític adaptat als nous temps que vivia el país en l’anomenada Acta de Loredán (nom del palau venecià on residia el pretenent Carles VII després de la seva expulsió de França). La proposta mantenia la vigència d’antics principis carlins com la unitat catòlica d’Espanya, la reclamació dels furs, l’autoritat legítima del pretenent carlí o l’oposició al sistema democràtic, però en aquesta actualització ja no hi hauria cap proclama en favor de l’Antic Règim i s’acceptava el nou ordre liberal i capitalista.

En paral·lel a la renovació dels principis carlins, la disputa religiosa va anar guanyant protagonisme al si del partit. Així, des d’un sector del carlisme s’acusava Carles VII i els principals dirigents del partit de no donar prou suport a la política catòlica impulsada des del papat contra el liberalisme, tot acusant el pretenent de “cesarisme” per donar prioritat a la qüestió dinàstica per sobre de la religiosa. El líder d’aquest corrent crític, Ramón Nocedal, fill del vell líder carlí, acabaria protagonitzant una escissió que donaria lloc a la formació del Partit Catòlic Nacional, que va deixar de reconèixer com a rei al pretenent carlista i va passar a actuar com un grup catòlic integrista amb força predicament en els sectors més reaccionaris de la societat.

requeté navarra.jpg

Don_Jaime_de_Borbón.jpg

Jaume de Borbó

El 1907, va fundar-se el Requetè, una organització carlina de caràcter paramilitar que prenia el seu nom dels soldats navarresos que havien lluitat al costat del pretenent carlí en la Primera Guerra Carlina. Aquests grups actuarien com a forces de xoc contra el republicanisme i l’obrerisme allà on el carlisme mantenia la seva força (Navarra, País Basc, Catalunya) i en poblacions d’Andalusia (Sevilla, Huelva) i d’altres regions on van aparèixer nous seguidors del moviment.

La mort de Carles VII de Borbó, el 1909, va convertir el seu fill, Jaume de Borbó, en el nou pretenent a la corona. Tanmateix, les lluites internes en el si del partit iniciades en les darreries del segle XIX amb l’escissió dels integristes van continuar i, amb motiu de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, un sector del carlisme va declarar-se germanòfil en oposició a la postura proaliada del pretenent. Finalitzada la guerra, el 1919, un dels principals dirigents carlins, Juan Vázquez de Mella, va abandonar la militància per fundar el Partit Tradicionalista.

Desapareguts del joc polític i condemnats a la marginalitat parlamentària durant la Restauració, amb la proclamació de la Segona República, el 1931, el carlisme aconseguiria reunificar-se incorporant novament en el seu si a integristes i tradicionalistes, donant lloc a la formació de la Comunió Tradicionalista, un partit minoritari però que jugaria un paper destacat en els anys de la Guerra Civil i en la configuració del franquisme.

Flag_of_New_Spain.png

El Krausisme

dissabte, 29/01/2011

El krausisme va ser un corrent de pensament amb una gran incidència política, intel·lectual i pedagògica a Espanya, desenvolupat a la segona meitat del segle XIX i amb una prolongació que arribaria fins al primer terç del segle XX. Els grans pensadors espanyols del període com Unamuno, Ortega, Besteiro o De los Ríos estaran influïts pel krausisme que va articular-se al voltant de la Institución Libre de Enseñanza. El krausisme serà el motor intel·lectual que modernitzi el país per apropar-lo a Europa.

La convicció dels moderats de que l’ordre era la conseqüència d’una centralització uniforme i d’un rigorós control per part del govern va evidenciar-se clarament en l’àmbit educatiu. Així, aquests van realitzar una ambiciosa reforma de l’ensenyament basada en el criteri de la centralització. La reforma educativa moderada dels anys quaranta va ser completada amb la Llei d’Instrucció Pública de Claudio Moyano de 1857 que marcaria la línea a seguir per l’ensenyament durant el proper segle. Les importants reformes educatives realitzades en el regnat d’Isabel II van ser durament contestades pels liberals més radicals i pels conservadors ultracatólics.

Per als liberals radicals el nou sistema educatiu sota el rígid control de l’Estat significava una limitació per a la llibertat de pensament, mentre que pels ultracatòlics suposava la secularització d’un país essencialment catòlic. La doctrina krausista va introduir-se a Espanya en els primers anys del regnat d’Isabel II procedent d’Alemanya. Sanz del Río va ser becat pel ministre de Governació durant la regència d’Espartero perquè entrés en contacte amb les principals escoles de coneixement d’Alemanya i traslladés a Espanya el que hagués aprés.

krause.jpg

Karl Christian Friedrich Krause

La intenció dels liberals era trencar amb el monopoli que en el terreny intel·lectual i educatiu havien format els moderats. Sanz del Río va ser captat a Alemanya per les idees de Carlos Federico Krause i va difondre els seus plantejaments a la seva tornada a Espanya. La filosofia de Krause estava basada en els valors ètics més enllà dels teòrics. Es tractava d’aconseguir la realització del jo mitjançant l’autodeterminació de la voluntat que seria l’única font de moralitat. Krause va ser un filòsof alemany deixeble de Kant que basava el seu pensament en la pedagogia, l’ètica i la política.

El krausisme entrava en contradicció amb la concepció dogmàtica de les relacions de l’home amb Déu imposada mitjançant els manaments. La doctrina krausista no negava a Déu, però concebia un deisme gairebé panteista i no es mostrava d’acord amb les religions positives. El krausisme va tenir una bona acollida a Espanya entre un grup d’intel·lectuals que van dedicar-se a difondre un nou esperit a la vida espanyola perquè aquesta perdés els vicis endèmics i la seva tendència a paralitzar-se per motius de tradició secular. La seva intenció era contribuir a la humanització del país seguint el sentit de la humanitat de Krause. Això, a més del descontentament que hi havia en alguns sectors del progressisme, va contribuir a la creació del Partit Demòcrata.

El fet de que el krausisme apropés el país a Europa des d’una posició laica va fer que fos perseguit per l’Església catòlica. La repressió eclesial farà que els krausistes acabin expulsats de la universitat per a retornar en el Sexenni. La prohibició de l’ensenyament de doctrines contràries al catolicisme oficial en la Restauració farà que tornin a abandonar la universitat.

El seu sistema de valors es basava en la creença en la bondat de la persona humana. Això connectava amb les idees de concòrdia de classes, el cooperativisme i el mutualisme. Els pensadors krausistes també estaran lligats a corrents filosòfics orientals, entroncarien amb Plató i els corrents espirituals. Amb la introducció de la Restauració entrarà a Espanya el pensament positivista que entroncarà amb el krausisme.

En el terreny on més influència va tenir el krausisme va ser en el camp de l’educació gràcies a les aportacions de Giner de los Ríos, un dels principals deixebles de Sanz del Río, que, a través de la Institución Libre de Enseñanza, va intentar portar a terme d’una forma pràctica el que havia aprés del seu mestre, renovant els mètodes d’ensenyament vigents fins aquell moment.

Davant de la difusió de la doctrina krausista, el catolicisme tradicional va tractar d’adaptar-se a la nova realitat social i política del seu temps mitjançant les figures de Donoso Cortés i Jaume Balmes.

Cal destacar la creació de la Institución Libre de Enseñanza el 1876 com a alternativa a l’ensenyament controlat per l’Església i les forces conservadores integrades en el sistema. La Institución Libre va convertir-se en una institució gairebé revolucionària. La Institución Libre va oposar-se a la memorització repetitiva i a l’acrítica submissió a l’autoritat. Des de la Institución Libre es va propagar l’estudi de les ciències naturals i es va fomentar l’amor per la natura i el desenvolupament espontani de les facultats de cada nen. Va ser un instrument fonamental per fomentar un pensament crític que donarà lloc a les noves generacions de polítics progressistes.

El krausisme serà la base intel·lectual dels principals sectors reformistes del liberalisme, el republicanisme i el socialisme. La seva intenció serà modernitzar Espanya des del reformisme. La paraula clau per entendre el krausisme és el reformisme. Destacaran especialment els socialistes reformistes Julián Besteiro i Fernández de los Ríos. Aquestes posicions faran que Besteiro s’enfrontés amb el sector més marxista del PSOE liderat per Largo Caballero. Tant Besteiro com De los Ríos van tenir una gran influència des de la universitat en els moments en que van poder exercir com a professors. Fins i tot Pablo Iglesias, el fundador del PSOE, havia assistit a cursos d’educació dels krausistes.

Els primers krausistes van donar suport al Partit Demòcrata perquè demanaven llibertat religiosa, política, intel·lectual, etc. Econòmicament, demanaven una política intervencionista moderada amb el rebuig dels privilegis, els monopolis, l’arbitrarietat del poder i la violència estatal. A la dècada dels seixanta va viure’s un auge de la importància social de la “qüestió universitària”. Aquesta qüestió va desembocar en els fets de la Noche de San Daniel com a resultat dels debats oberts pels neoescolàstics, amb Ortí y Lara com a cap, contra la presència a la universitat d’homes com Sanz del Río, Fernández de Castro o F. de Paula Canalejas.

Els krausistes van ser acusats de panteistes i corruptors de la joventut universitària en el moment d’esplendor apassionat que segueix a la publicació de l’encíclica Quanta Cura i el seu epíleg condemnatori titulat Sillabus, potenciat a més en els mitjans espanyols amb la inclusió per part de l’Església en el Índice de llibres prohibits de l’obra de Krause “El Ideal de La Humanidad”.

giner de los rios.jpg

Francisco Giner de los Ríos

A aquesta situació, cal afegir, el moment catastròfic de la Hisenda, la queixa per la venta de béns del patrimoni nacional, la crítica de Castelar contra el control de l’ensenyament i, contra la reina, el debat de premsa… etc. La batalla de paraules en els mitjans universitaris, a les tertúlies i a les redaccions d’alguns diaris creix quan l’any 1865 Ortí y Lara publica les seves Lecciones sobre el krausismo, titllant les seves doctrines d’heterodoxes des del punt de vista religiós; i la discussió pren transcendència política amb els esdeveniments de 1865 i la destitució de Castelar, militant del partit demòcrata, seguida de la dimissió de joves ajudants, relacionats amb el krausisme, Morayta, Fernández Ferraz i Salmerón. A partir de llavors, en van enfrontar dos sector polítics oposats, representats i localitzats en dos institucions, el Govern i la Universitat, que van desembocar en hostilitats fins la violència sagnant de la nit del 10 d’abril.

Davant la ferma convicció del govern què en la universitat es pervertia a la joventut, una Reial Ordre sobre l’ensenyament (27 d’octubre de 1864), responia a les protestes i amenaces dels neocatòlics i de l’Església contra les idees i doctrines pernicioses difoses per alguns professors a les aules. Aquest, recomanava la formació moral dels alumnes amb repassos setmanals de doctrina i moral cristiana. A més, insistia què els preceptes que havien de tenir-se en compte, públicament i privada, eren la “Religió Catòlica Apostòlica i Romana , única i exclusiva en tot el territori espanyol”, la “Monarquia hereditària” i el “Govern Monàrquic Constitucional”; i tot això, a més, d’acord amb el jurament vinculant que ha de fer tot catedràtic en el moment d’acceptar la seva funció, tant en públic com en privat.

Les conseqüències no es van fer esperar, donat que la circular estava en contradicció legal i política amb els drets constitucionals dels ciutadans i, podia ser denunciada contra la llibertat de la ciència. Així, es va iniciar el curs 1864-1865, amb la polèmica crescuda i amb una sèrie d’articles publicats per Castelar i Salmerón, culpant als neocatòlics de les protestes i de les denúncies que havien conduït a la Circular de Foment.

Des d’aquest primer enfrontament només teòrico-doctrinal, es desencadenà un estat de violència que tenia com un dels factors precipitants la crisi hisendística de l’Estat i la decisió governamental què fossin cedits al poble part del béns pertanyents al patrimoni de la Corona, com un manera d’obviar o reduir el dèficit de l’Erari Públic. Com a resposta, Castelar va publicar uns articles en els quals interpretava la cessió reial com un bon negoci per a la reina. Llavors, el govern va ordenar el segrest del diari al qual els publicà i el processament de l’autor.

Davant la negativa del Consell d’Instrucció Pública de facilitar al ministre l’expulsió de Castelar de la seva càtedra i la similar resposta del rector Montalbán, quan el ministre el va voler obligar a reunir el Consell Universitari, el rector va ser destituït i nomenat en el seu lloc el Marqués de Zafra. La resposta de l’alumnat va ser anunciar una serenata, com a símbol d’adhesió al rector cessat. Amb la presa de possessió del nou rector, el dilluns dia 10, els estudiants van provocar aldarulls, el control dels quals va ser impossible i, va generar, des de l’inici de la nit en un enfrontament brutal entre la guàrdia civil, tropes i estudiants, que finalitzà amb nou morts i més d’un centenar de ferits. Fet que va comportar una forta impopularitat per al govern.

Les repercussions varen ser tan importants, tant a la Cort, centre neuràlgic de la política, com a tot el país, que durant la primera va estar tothom pendent dels problemes plantejats, sorgits o derivats d’aquella nit. La radicalització de postures als sectors oficials i a l’oposició va accentuar la crisi política, i va col·laborar a un canvi de govern, al juny de 1865, que portà a la presidència del Consell al general O’Donnell. Però, la repercussió política va anar més enllà d’aquesta esmentada nit d’abril.

Personatges destacats influïts pel krausisme van ser Jaime Vera, un dels cofundadors del PSOE i Rodolfo Llopis, el qual va arribar a ser president de la República a l’any 46, a l’exili, i suposà un enllaç entre el PSOE i l’ILE. Pel que respecta a Azcárate, va ser president de l’Institut de Reformes Socials, dedicades a les problemàtiques del moviment obrer. Va estar molt en contacte amb els medis socialistes tot i que va estar dins del republicanisme. En l’àmbit republicà destaquen personatges com Salmerón (deixeble de Sanz del Río), Pi i Margall, Azaña i Ortega i Gasset, entre d’altres.

Els primers krausistes es van englobar al partit Democràtic i hi dipositaren els seus fonaments. Aquest partit demanava llibertats que no existien a Espanya: llibertat religiosa, de consciència, política, intel·lectual, social, de premsa… Pel que respecta a les llibertats econòmiques, aquestes no eren desitjades, en contraposició al seu desig i demanda d’un intervencionisme de l’Estat moderat per tal d’incidir als aspectes econòmics que mancaven a la societat. S’ha d’afegir que l’Estat també havia de prendre una postura en l’àmbit educatiu i de la instrucció. Tota reforma de modernització havia de passar per l’educació del poble.

Els integrants de l’esmentat partit també rebutjaven el privilegi nobiliari, els monopolis, l’arbitrarietat del poder, la influència monopolística de l’Església i la violència. La generació d’Antonio Machado està molt influenciada pel krausisme, però el krausista per excel·lència serà Azcárate. Cal destacar que l’any 1912 es va crear el Partit Reformista, on es van afiliar molts krausistes.

El republicanisme en els anys de la Restauració borbònica

divendres, 28/01/2011

Després del fracàs de l’experiència de la Primera República, el republicanisme va haver de plantar cara al desencís d’una part dels seus seguidors i a la repressió exercida des del govern que marginaria el republicanisme del nou sistema polític tot i ser una força amb un important suport popular. A més, els republicans van arribar al període de la Restauració fortament dividits en diverses tendències polítiques i van patir una continuada reorganització de les seves forces, fets que van restar eficàcia i suport electoral al seu programa polític tot i que els republicans tenien una clara voluntat d’inserció en el sistema parlamentari.

L’adaptació més ràpida a les noves condicions de la vida política restauracionista la va protagonitzar el vell dirigent republicà Emilio Castelar, el qual va evolucionar cap a postures cada cop més moderades i va crear el Partit Republicà Possibilista, que acceptava el joc polític de la Restauració i participaria de la vida parlamentària de forma simbòlica. El seu principal referent exterior el trobem entre els oportunistes francesos. Així, Castelar va ser elegit diputat per Barcelona el 1876, a la vegada que s’iniciava la participació del partit en el govern de municipis i diputacions, una participació sempre minoritària.

Emilio_Castelar.jpg

Emilio Castelar

El possibilisme es convertiria en un pont entre el món popular i la cúpula política. D’aquesta manera, el partit va ser un interlocutor vàlid entre el govern i els obrers quan es produïen conflictes. Així, tot i la seva moderació, els possibilistes establiran lligams amb el moviment obrer més reformista. Ruiz Zorrilla intentarà aprofitar les concessions mínimes que oferia el sistema restauracionista per a defensar el republicanisme des de la moderació. Finalment, però, el 1888, el partit acabaria fusionant-se amb el Partit Liberal després d’haver realitzat una política d’apropament polític cap a ell.

El cas contrari a la política possibilista de Castelar el trobem en el polític progressista Manuel Ruiz Zorrilla, el qual va virar cap a un republicanisme radical que no descartava les accions violentes contra el sistema monàrquic. Ruiz Zorrilla va fundar el Partit Republicà Progressista, que va arribar a tenir certa influència en alguns cercles militars i va protagonitzar alguns intents frustrats d’insurrecció contra el règim restauracionista (el més rellevant dels quals va ser el del general Villacampa de 1886). El seu fracàs, però, va cloure definitivament el cicle insurreccional republicà.

Ruiz Zorrilla.png

Manuel Ruiz Zorrilla

El fracàs dels republicans progressistes va portar molts dels seus membres a incorporar-se al Partit Republicà Centrista de Nicolás Salmerón, partit que pretenia convertir-se en un pal de paller de les diverses sensibilitats del republicanisme de finals de segle.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg

Francesc Pi i Margall

A Catalunya, la principal força republicana dels anys de la Restauració va ser novament el Partit Republicà Federal de Francesc Pi i Margall, formació que en els primers anys del nou sistema polític va practicar el retraïment electoral mentre patia diverses divisions internes i escissions com la protagonitzada per Valentí Almirall (Centre Català). A partir del congrés de 1883 i de l’ascens de Josep Maria Ribot a la direcció del partit el federalisme es va dotar d’un nou programa i va rebre un nou impuls. Exclòs del sistema del torn de partits que van establir conservadors i liberals, aquest partit serà el que mantindrà un major contacte amb el món obrer des d’una postura reformista.

Aquesta formació s’adheriria a la II Internacional i defensaria els interessos de la pagesia, a la vegada que defensava la nacionalització dels serveis públics de l’Estat (mines, ferrocarrils, etc). el federalisme va construir una simbologia pròpia amb himne (La Marsellesa), dates de referència com l’11 de febrer, el 14 de juliol o la commemoració de la Comuna de París i la referència a personatges com Garibaldi, Marat, Robespierre o Jefferson. El seu punt de trobada i transmissió de les idees eren els ateneus. Mantindran contacte amb el lliurepensament, la maçoneria i els corrents espirituals i tindran una gran capacitat per a la mobilització de les masses obreres. La tendència localista del federalisme, però, va dividir novament el partit i el va abocar al fracàs.

Les reformes liberals, en especial la introducció del sufragi universal, van estimular la formació de coalicions com la Unió Republicana, que aplegava les diverses tendències republicanes, amb l’excepció dels possibilistes, per a superar les limitacions del sistema. Així, el 1886, es configuraria la primera coalició electoral republicana a les Corts que va acabar en un fracàs. Posteriorment, el 1891, a les Corts es produiria la unió de les formacions republicanes que desembocaria en la coalició electoral de 1893 que va suposar un triomf polític i un èxit a les grans ciutats amb el resultat de 45 diputats al parlament, constituint per primera vegada una important minoria republicana a les Corts. La coalició va repetir el 1896, però no va poder assolir l’èxit anterior.

Tot i que les diferents aliances electorals van permetre que, puntualment, els republicanistes augmentessin la seva representació parlamentària, el creixement del socialisme suposaria una important fuga de vots republicans, a la vegada que la influència de l’internacionalisme anarquista entre la classe obrera va conduir una part de les seves antigues bases socials cap a l’abstencionisme polític. I a Catalunya els republicans també patirien una important fuga de vots que nodririen els nous moviments de caràcter catalanista que s’estaven articulant en aquest període.

Salmeron.jpg

Nicolás Salmerón

Arribats al segle XX, el republicanisme va constituir, juntament amb el catalanisme polític, la principal força d’oposició al sistema de la Restauració. A això va contribuir la consolidació de la Unió Republicana liderada per Nicolás Salmerón, fet que va permetre al republicanisme esdevenir una minoria parlamentària rellevant. En aquests mateixos anys, a Barcelona emergia el republicanisme liderat per Alejandro Lerroux, amb força influència entre les classes populars gràcies al seu caràcter demagògic, anticatalanista i anticlerical, fet que li va permetre aconseguir èxits electorals notables en les eleccions de 1903 i 1905.

Alejandro_Lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

Amb l’objectiu de voler ampliar el seu camp d’acció, el 1907, la Unió Republicana va integrar-se en la coalició catalanista de Solidaritat Catalana, el que va fer que Salmerón sortís elegit diputat per Barcelona. Aquest apropament al catalanisme, però, va ser rebutjat per una part del partit encapçalada per Vicente Blasco Ibáñez a València i Lerroux a Barcelona. Com a conseqüència, Lerroux acabaria separant-se de la Unió Republicana per fundar el Partit Radical el 1908.

La Restauració borbònica: el pacte religiós Església-Estat i el reformisme catòlic

dijous, 27/01/2011

Com és habitual a Espanya, la qüestió religiosa va ser una de les principals fonts de polèmica i conflicte en la transició de la República cap al sistema de la Restauració. La definició del règim de tolerància religiosa (article 11é de la Constitució de 1876) va provocar un ampli debat que va finalitzar amb un acord amb la Santa Seu i un enfrontament del catolicisme més reaccionari amb el règim canovista. El pes de l’Església a l’Espanya contemporània es basava en una sèrie de privilegis heretats des del període medieval i que amb l’avenç del liberalisme s’havien posat en dubte suposant una pèrdua de poder per polític i econòmic a l’estament eclesiàstic (desamortitzacions).

Segons el Concordat de 1851, l’Església va acceptar les desamortitzacions liberals realitzades a la primera meitat del segle XIX a canvi de que l’Estat es comprometés a realitzar una dot al culte catòlic i al clergat, a assegurar la unitat religiosa, a donar una inspiració religiosa a l’ensenyament i a respectar els béns eclesiàstics. L’existència d’aquest Concordat marcarà les relacions Església-Estat i les discussions a l’hora de promulgar la nova Constitució. La instauració del sistema de la Restauració significava la necessitat de realitzar un nou pacte religiós per estabilitzar el sistema amb el suport d’una institució que assegurés l’ordre social i polític.

Demandes principals de l’Església:

  • Confessionalitat de l’Estat.
  • Caràcter inqüestionable de l’Estat catòlic i l’ensenyament.
  • Finançament de l’Església.

A canvi l’Església ofereix a l’Estat:

  • El reconeixement del règim.
  • Suport a la política d’ordre del sistema.

La tolerància religiosa reconeguda a la Constitució van ser restringides per a tranquil·litzar a la jerarquia catòlica espanyola i guanyar el seu suport. Tot i les protestes inicials per “l’article de la tolerància” a la Constitució, les relacions entre Església i Estat van ser fluides i basades en el pragmatisme. Així, es pot constatar un pacte entre l’Església i la burgesia espanyola. El Vaticà va decantar-se per la via alfonsina en detriment de la via carlista.

Les instàncies estatals van esforçar-se en instrumentalitzar en el seu benefici la funció estabilitzadora i legitimadora que va jugar l’Església. El marc legal en que va moure’s l’Església durant la legislació resulta força ambigu perquè el Concordat de 1851 seguia vigent, però la Constitució marcava una certa tolerància religiosa.

Evolució del nombre de convents a l’Espanya de la Restauració*:

  • 1868 → 900 convents (16.000 religiosos).
  • 1902 → 3.015 convents (50.000 religiosos).

*Espanya va rebre milers de religiosos exiliats de la França republicana i laica.

Escoles religioses a Espanya:

  • 1870 → 2.500.
  • 1900 → 6.000.

El pacte Església-Estat no va aconseguir-se fàcilment. El règim va haver d’acceptar el reconeixement del matrimoni canònic i la supressió del valor del matrimoni civil. Finalment. l’Estat va arribar a un acord amb la Santa Seu en el que es reconeixia la potestat de l’Estat per regular els efectes civils del matrimoni. El Vaticà necessitava un suport com Espanya després de trencar relacions amb la Itàlia unificada i per al sistema canovista això va suposar una autèntica benedicció.

Polèmica i clau per entendre el pacte Església-Estat va ser l’aprovació d’una Llei d’Instrucció Pública que ja el 1878 va haver d’ajornar-se per la pressió exercida per l’Església i la Santa Seu. Els bisbes impugnaven l’obligatorietat de l’ensenyament primari perquè suposava la pèrdua del monopoli de la docència i entenien que no es garantia l’ortodòxia doctrinal.

És significativa una circular del Ministre d’Educació, Orovio, dirigida als directors de universitat en la qual donava ordres de controlar que no s’ensenyés res que fos contradictori amb el “dogma catòlico” i la “sana moral”. D’aquesta manera es prohibia que es contradigués la religió catòlica, i de pas la monarquia constitucional i el règim polític del país perquè podia conduir a “funestas faltas sociales” (sic).

Després d’aquest gest, l’arribada d’Alejandro Pidal y Mon al Ministeri de Foment va servir per a portar endavant els criteris catòlics. L’ensenyament privat religiós va anar creixent en importància gràcies a les mesures que va aprovar Mon des del seu ministeri. Pidal procedia de la Unión Catòlica que representava al Neocatolicisme i aglutinava el descontentament polític.

El pontificat de Lleó XIII (1878-1903) va suposar una certa obertura del Vaticà cap al liberalisme enfront dels sectors més integristes de l’Església als quals va desqualificar a l’Encíclica Cum Multa de 1882 per, posteriorment, donar suport al sindicalisme catòlic a l’Encíclica Rerum Novarum (1891).

L’objectiu dels governs conservadors i liberals va ser aconseguir per part de l’Església catòlica jeràrquica la benevolència que els permetés contrarestar la intransigència dels catòlics a un règim liberal (“el liberalismo es pecado” havien arribat a dir). Així, a través de la relació de solidaritat i comprensió amb el Vaticà, es va desqualificar als més intransigents i es va guanyar un suport ideològic importantíssim per la gran influència social que tenia i tindrà l’Església a Espanya com a poder legitimador i estabilitzador dels règims polítics conservadors davant les teòriques amenaces revolucionàries.