Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XIX’

Els plantejaments europeus de Bismarck

diumenge, 6/03/2011

Bismarck serà l’arquitecte i promotor de l’equilibri de poder entre les potències europees que va regir les relacions internacionals en el darrer terç del segle XIX. Fonamentalment, l’objectiu del canceller alemany seria l’aïllament de França i Gran Bretanya com a líders polítics d’Europa i l’aliança pangermanista permanent amb l’Imperi Austrohongarès contra una possible amenaça provinent de Rússia en el context de la crisi dels Balcans. Així, el canceller cercava fer de la naixent Alemanya una potència incontestable al continent.

bismarck1.jpg

En el context de la signatura del segon sistema d’equilibri amb la configuració de la Doble Aliança (1878-1882), una coalició secreta entre Alemanya i Àustria-Hongria per aïllar la Rússia tsarista després de haver aïllat anteriorment la França de la Tercera República, Bismarck pronunciava aquestes paraules on queda resumit el seu plantejament de les relacions internacionals:

Cal superar la nostra situació present, siguem tan forts que puguem fer front a qualsevol eventualitat […]. Entenc amb això exigir que fem encara esforços més grans que les altres potències a causa de la nostra situació geogràfica. Estem al centre d’Europa. Tenim almenys tres fronts per on ser atacats. França no té més que la seva frontera de l’Est per a defensar i Rússia la de l’Oest.

Nosaltres estem més exposats que cap altre poble al perill de les coalicions, per raó de l’esdevenir de la història del món, per raó de la nostra situació geogràfica, i potser també per la manca de cohesió i unitat que ha presentat fins avui la nació alemanya en comparació a les altres nacions.

Déu ha situat al costat nostre la nació més bel·ligerant i més agitada: els francesos. Ha deixat créixer a Rússia unes tendències guerreres que estaven lluny d’atènyer, els segles passats, les proporcions actuals. Estem esperonats, per dir-ho així, pels dos costats, i estem obligats a fer un esforç que, sens dubte, no hauríem de fer en d’altres condicions. Els lluços que amenacen les carpes a l’estany europeu ens impedeixen esdevenir carpes grosses ja que ens ataquen pertot arreu. Ens obliguen a avançar-nos, i també a mantenir-nos units.

Tolstoi denuncia la repressió i la misèria viscuda a la Rússia tsarista

diumenge, 6/03/2011

La Rússia tsarista era un autèntic bastió de l’Antic Règim, amb un poder absolut del monarca i un clar predomini de l’aristocràcia, que controlava immensos territoris on es mantenia una estructura rural i on la servitud encara era vigent a mitjans del segle XIX. Els petits grups liberals i revolucionaris no sobrepassaven els límits d’una petita burgesia ciutadana i una elit intel·lectual, mentre que la major part del país restava al marge de qualsevol activitat política.

Myasoedov_16.jpg

Així denunciava l’escriptor Lleó Tolstoi la situació de repressió i misèria en la qual es trobava el país en una carta adreçada al tsar Nicolau II datada el 1902:

Un terç de tot Rússia es troba sota “vigilància reforçada”, és a dir, fora de les condicions legals. Les presons i els camps de treballs forçats són plens de milers de detinguts polítics […]. A totes les ciutats i als centres industrials els soldats són llançats contra el poble amb les armes carregades […]. L’únic resultat de l’activitat governamental és que els cent milions d’habitants del camp són cada cop més pobres cada any, de tal manera que la fam s’ha convertit en un fenomen normal a Rússia.

Acta Constitucional francesa de 24 de juny de 1793

divendres, 4/03/2011

La Constitució, o Acta Constitucional, de 1793 es convertia, després de l’experiència de 1791, en un “compromís entre la democràcia representativa i la democràcia directa”.

La deriva jacobina marcava un sistema no aplicat mai, que delimitava totalment el poder executiu de la (des del 1792) República francesa.

El poder hauria recaigut en un Consell Executiu de 24 membres delimitat per la Convenció (parlament) unicameral i escollida per sufragi universal (masculí). L’Assemblea era la que realment centralitzava la majoria del poder. És a dir, tot i la gran avançada democratitzadora, aquesta acta desdibuixava, en certa mesura, la separació de poders.

  • Promulgada: Constitució de 1793 (aprovada per la Convenció Nacional el 24 de juny de 1793). No va arribar a ser aplicada en la pràctica.
  • Tendència: Democràtica jacobina.
  • Principis d’Organització Política: República: Sobirania Nacional.
  • Poder Executiu: Consell Executiu:
    • 24 membres.
    • Direcció i control de l’administració general.
    • Execució de lleis i decrets del poder legislatiu.
    • Negocia els Tractats.
    • Responsable davant la llei i el poder legislatiu.
    • Resideix amb el poder legislatiu.
    • Es renova per meitats cada legislatura.
  • Poder Legislatiu: Convenció Nacional.
    • 1 diputat per cada 40.000 individus.
    • Parlament unicameral.
    • Proposa lleis i dicta decrets.
    • Legislació civil i criminal.
    • Administració d’ingressos i despeses de la República.
    • Reorganització del territori francès.
    • Instrucció pública.
    • Política de defensa.
    • Política monetària.
    • Ratificació dels Tractats.
    • Convoca el poder executiu.
  • Poder Judicial: Justícia Civil i Justícia Penal.
    • Justícia Civil:
      • Regulat pel poder legislatiu.
      • Escollit anualment.
  • Relació entre els Poders: A través del poder legislatiu (centralització al parlament).
  • Sufragi: Assemblees primàries i Assemblees electorals.
    • Assemblees primàries:
      • Sufragi universal masculí.
      • Elecció directa.
      • Plebiscits sobre les lleis.
    • Assemblees electorals:
      • És ciutadà tot home nascut i domiciliat a França de 21 anys d’edat.
      • 1 elector per cada 200.000 ciutadans.
      • Tot ciutadà que exerceix els seus drets és elegible.
  • Drets i Llibertats Fonamentals: Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà (24 de juny de 1793).
    • Basada en el Dret Natural.
    • Igualtat.
    • Seguretat.
    • Llibertat.
    • Lliure exercici dels cultes.
    • Instrucció comú.
    • Assistència pública.
    • Llibertat de premsa.
    • Dret de petició.
    • Dret de reunió en societats populars.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat:
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Administració departamental i Administració municipal.
  • Control de Constitucionalitat: Tribunal de Cassació.
  • Reforma de la Constitució: Si la meitat més un dels departaments o la desena part de les assemblees primàries en demana la revisió. Convocatòria de Assemblees primàries per donar lloc a una nova Convenció Nacional.

constitution-francaise-1793.png

La conjuntura bèl·lica va impedir que el text tingués vigència, però no va ser totalment oblidat ja que la Convenció (sempre electa) va establir un sistema de govern fortament centralitzat a través del poder legislatiu.

L’Acta Constitucional de 1793 restava en punt mort fins a la seva posterior aplicació un cop solucionada la guerra, però la situació va donar un tomb conservador que cristal·litzaria en una nova constitució que consagraria la victòria del liberalisme conservador.

Text complet en francès: acte-constitutionnel-1793

Text complet en castellà: acta-constitucional-de-24-de-junio-de-1793

Jean-Paul Marat, la Fura del Poble

diumenge, 27/02/2011

Nascut a Boudry, localitat suïssa del cantó de Neuchâtel, el 24 de maig de 1743, Jean-Paul Marat va estudiar medecina a Bordeus, Tolosa i Lió abans de passar una temporada a Holanda, i instal·lar-se definitivament a Anglaterra on va exercir com a metge i veterinari. Durant la seva estança a Newcastle, els seus serveis a la comunitat van ser tan considerats que va arribar a rebre un diploma com a “ciutadà d’honor” de la vila. Els onze anys viscuts en aquella Anglaterra del segle XVIII, mercantil i d’hàbits parlamentaris, esdevindrien el germen del lliurepensament del que seria un dels principals promotors en la França revolucionària.

late 18th century --- <Portrait of Marat> --- Image by © Gianni Dagli Orti/CORBIS

Gràcies a la llibertat de premsa existent a Anglaterra, va publicar la seva primera obra, Les cadenes de l’esclavitud (1774), un violent pamflet on denunciava els “sòrdids atemptats dels prínceps contra els pobles” i aconsellava “no votar als parents ni amics del rei”. El contingut de l’obra no veuria la llum a França fins 1792, quan la caiguda de la monarquia era imminent.

Amb trenta-quatre anys retornaria a França per ser metge de la guàrdia de cos del comte d’Artois (1777), però el caire escandalós dels seus escrits –especialment el Pla de Legislació Criminal (1780)– li féu perdre el càrrec (1783). Dedicat des d’aleshores a la propaganda política, el 1789 edità el Publiciste Parisien i L’Ami du Peuple. Quan esclata la Revolució, Marat ja havia publicat una quinzena d’obres i gaudia d’una certa reputació com a filòsof polemista.

jean_paul_marat_par_viollat.png

Poc abans de l’esclat revolucionari, Marat havia publicat l’opuscle Pla de Legislació Criminal on denunciava la dramàtica realitat del Tercer Estat, desposseït de drets i base de les càrregues fiscals de l’Estat. Advertia als compatriotes del fet que les lleis havien esdevingut un instrument d’opressió de la massa per part d’una minoria. El moll de l’ós de l’escrit el trobem en la qüestió de la propietat, que dóna lloc a una societat on uns pocs ho tenen tot i la majoria res. Tot i això, Marat no demana la supressió de la propietat, sinó que hi subordina el dret a l’existència. Demana una societat que garanteixi la subsistència a aquells que no tenen propietat i considera la insurrecció com l’únic camí per a corregir la injustícia.

marat1.jpg

El 1789, Marat ha entès que la millor contribució que pot fer a la causa revolucionària és escriure i des dels seus pamflets encendra la flama del poble. L’Ami du Peuple era un diari d’opinió, no d’informació, i va arribar a adquirir gran influència (alguns autors calculen una tirada de 2.000 exemplars per número). El radicalisme polític de les idees que hi defensava i les crítiques a Necker, al rei i, més tard, a La Fayette li valgueren denúncies, empresonaments i exilis. Les masses el tenien per un ídol, però els grups amb més influència desconfiaven d’ell.

Identificat amb les necessitats i les aspiracions del baix poble i esdevingut ídol de les masses de París, formaria part dels cordeliers i, més tard, dels jacobins. El tema principal dels seus escrits seria la denúncia de la conjura aristocràtica en defensa de la Revolució, l’enfrontament entre el poble i el govern. Marat sospitava que els polítics que considerava contrarevolucionaris (Mirabeu, Necker, La Fayette) actuaven organitzadament, estaven en connivència amb el rei, amb els aristòcrates, amb els caps militars… tot era una conxorxa. Davant els traïdors, la solució era la denúncia i l’apel·lació al poble a una actuació violenta. Per sobre de la legalitat, per Marat és el poble qui ha de jutjar la justícia de les lleis i les institucions.

Durant l’Assemblea Constituent, Marat esdevindria el principal combatent davant de la diferenciació entre ciutadans actius i passius amb l’obra Súplica de 18 milions de desgraciats a l’Assemblea Nacional (1790) i amenaçant amb la vaga general des de L’Ami du Peuple. Sense arribar mai a fer un anàlisi econòmic profund, no va deixar mai de denunciar l’estat de misèria en que es trobava el poble. Així, va combatre la Llei Le Chapelier des d’un punt de vista exclusivament polític, com a maniobra de la burgesia per a impedir les reunions del poble.

Ja en el marc de l’Assemblea Legislativa, Marat seria un dels inspiradors i el principal propagandista de la intransigència enfront dels girondins. D’aquesta manera, combatria la política bel·licista de Brissot amb arguments similars als emprats per Robespierre. Membre del Comitè de Vigilància de la Comuna de París, fou un dels responsables de les matances del 10 d’agost i del setembre (1792), si bé no directament per la seva acció sí pels seus escrits.

775px-Triomphe_de_Marat.jpg

Diputat per la ciutat de París a la Convenció, continuaria instigant les masses de la capital a l’acció revolucionària, mentre teoritzava sobre la necessitat de l’exercici directe de la sobirania. El 1793 signà la circular dels jacobins de les províncies contra els girondins; aquests l’acusaren davant la Convenció, però fou absolt, a causa de la pressió popular; pel maig reclamà la suspensió de la Comissió dels Dotze.

D’aquesta manera, Marat exercí un paper important en la caiguda girondina, pel juny, acusant-los de ser uns enemics a l’obra del republicanisme. Ja malat –patia una malaltia crònica a la pell que només podia alleugir prenent banys d’aigua– i refugiat a casa seva, i el mes moriria assassinat a la banyera per Charlotte Corday, fervent seguidora de la Gironda (13 de juliol).

Jacques-Louis_David_-_La_Mort_de_Marat.jpg

Mite revolucionari en morir, però, passaria més tard a ésser considerat com un símbol dels excessos revolucionaris. El seu cadàver seria inicialment enterrat al jardí dels cordeliers fins que, un any més tard seria traslladat solemnement cap el Panteó (21 de setembre de 1794). El gir termidorià, però, l’expulsaria del Panteó per anar a descansar definitivament al cementiri de Saint-Etienne-du-Mont.

Constitució francesa de 3 de setembre de 1791

dissabte, 26/02/2011

En un període de només 4 anys (1791-1795), la França revolucionària va veure com els diferents parlaments signaven tres constitucions diferents. Cada constitució responia a la conjuntura política en que va realitzar-se. Així, mentre la de 1791 ideològica era una aproximació al liberalisme (la seva finalitat principal era el trencament amb el passat), la de 1793 respondria a un avenç democratitzador jacobí i la de 1795 suposaria el triomf del liberalisme conservador.

La Constitució és la llei fonamental en l’organització d’un Estat, la forma real en la que es governa un poble. Així, el model constitucional modern consagrat a la Revolució Francesa es basaria, a grans trets, en el reconeixement de les llibertats individuals, en la separació de poders i en el principi de la sobirania popular.

Lògicament, la revolució triomfant convertiria els Estats Liberals convocats per Lluís XVI en una Assemblea Constituent que tindria com a tasca fonamental la redacció d’una Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) i la primera Constitució de la història de França, aprovada el 1791.

acceptance-constitution-17911.jpg

El punt del que parteix l’Estat liberal de dret es caracteritzarà per la primacia de “l’imperi de la llei” amb una llei de lleis: la Constitució. A aquesta deurien estar sotmesos els actes del propi Estat i a ella es supediten les altres normes jurídiques emanades de la dinàmica legislativa parlamentària. El primer objectiu d’aquesta deriva constitucional no era altre que la limitació del poder absolut del monarca mitjançant una sèrie de regles fixes que reglamentessin l’acció reial i el desenvolupament del govern. El poder quedava, d’aquesta manera, distribuït entre uns cossos diferenciats (separació de poders legislatiu, executiu i judicial), limitats i controlats. S’estava alliberant a la població del control absolut i abusiu exercit per l’absolutisme.

Ara, els ciutadans tindrien una quota legítima de participació (més o menys gran segons el model constitucional) en el procés del poder polític. En definitiva, el que feia la Constitució era donar una nova base de legitimació al poder, de dalt a baix. Tota Constitució devia ésser aprovada pel poble –via referèndum o pels seus representants–, fet que conferia als parlamentaris una nova legitimitat “democràtica”. Així, amb el model francès de 1791 es consagrava el principi de la sobirania popular i un model d’Estat centralitzat administrativament que seria exportat a altres punts del món al llarg del segle XIX.

La Constitució de 3 de setembre de 1791, després d’un llarg període dominat pel reformisme de l’Assemblea Constituent, donava pas a un sistema polític que, a la pràctica, no era ni democràtic ni realment liberal. Aquesta aparent contradicció es deu al fet que els constituents tenien un objectiu principal que era el trencament amb l’Antic Règim.

Tot i això, segons la meva opinió si hem d’etiquetar aquesta carta constitucional l’hauríem de qualificar de liberal. Els principis bàsics d’un model constitucional van ser confirmats en un text que permetia un posterior desenvolupament democratitzador. S’havia aconseguit una “regeneració total” de les institucions, retornant la sobirania al poble, a una Nació composada per homes lliures i iguals en drets. La monarquia constitucional de 1791 garantia la separació de poders i convertia la llei en l’expressió general de la Nació.

constitution1791.jpg

  • Promulgada: Constitució de 3 de setembre de 1791 (aprovada per l’Assemblea Constituent, sancionada pel rei el 13 de setembre i jurada el 14).
  • Tendència: Liberal, busca el trencament amb el passat.
  • Principis d’Organització Política: Monarquia Constitucional: Sobirania Nacional (limitada).
  • Poder Executiu: Rei i Govern
    • Rei:
      • Representatiu de la sobirania de la Nació francesa.
      • Inviolable, però sotmès a la Llei.
      • Nomena i destitueix els Ministres.
      • Dirigeix la Guàrdia Nacional.
      • Vet suspensiu sobre les llei.
    • Govern:
      • Ministres.
      • Realitzen el Jurament Cívic.
      • Responsables davant la Llei.
      • Promulguen les lleis aprovades pel poder legislatiu.
      • Nomena els governs de l’Administració Local.
  • Poder Legislatiu: Assemblea Nacional
    • Característiques:
      • Assemblea unicameral.
      • 742 diputats.
      • President.
      • Política exterior.
      • Negocia els Tractats.
      • Exèrcit.
      • Controla el rei i els Ministres.
      • Vigila la Guàrdia Nacional.
      • Instal·la i dissol els Tribunals.
      • Controla el Tribunal d’Apel·lació.
      • Proposa el Tribunal Suprem.
      • Mandat temporal de 2 anys.
      • El rei no la pot dissoldre.
  • Poder Judicial: Tribunal Suprem, Tribunal d’Apel·lació i Tribunals
    • Tribunal Suprem:
      • Vigila els Ministres i l’Administració.
      • Proposat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunal d’Apel·lació:
      • Dret d’oposició als Tribunals ordinaris.
      • Controlat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunals:
      • Instal·lats per l’Assemblea Nacional que els pot dissoldre.
  • Relació entre els Poders: A través del rei i l’Assemblea Legislativa.
  • Sufragi: Ciutadans Actius i Passius.
    • Sufragi censatari segons la fortuna i la renda.
    • 60% de la població.
    • Escolleixen tots els funcionaris.
    • Escolleixen tots els jutges i jurats.
    • Escolleixen els electors (1 per cada cent ciutadans).
    • Els electors escolleixen l’Assemblea Nacional.
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (26 d’agost de 1789).
    • Basada en el Dret Natural i Civil.
    • Accés als càrrecs en funció de les “virtuts i talents”.
    • Igualtat davant la llei. Mateixa llei per a tot el regne.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de reunió i associació.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Llibertat per escollir els ministres del culte religiós.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat.
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Departaments (83) i Comunes (40.000).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema Nacional.
  • Reforma de la Constitució: Desprès de 3 legislatures consecutives demanant reformes constitucionals, a la quarta legislatura es forma l’Assemblea de Revisió (249 diputats).

constitution-francaise-1791.png

El monarca esdevenia així un simple delegat del poder i es subordinava a la llei. Tot i mantenir el poder executiu estava limitat en les seves funcions. Controlat per un poder legislatiu (Assemblea Nacional) i pel poder judicial; aquests poders es marcaven l’un a l’altre per evitar els excessos. El principal problema d’aquesta Constitució era la seva expressió a través del sufragi del que quedaven exclosos tant aquells homes que no arribessin a una taxa censatària, com les dones i els esclaus de les colònies.

Ara bé, el sistema que es pot veure dibuixat en el quadre suposava un trencament total amb el passat i posava la primera pedra per una evolució com la plasmada en el text jacobí aprovat per la Convenció el 1793.

Text en francès: constitution-1791

Text en castellà: constitucion-francesa-1791-castellano

La denúncia de les lluites ètniques i territorials a l’Europa de finals del segle XIX per Victor Hugo

diumenge, 20/02/2011

Un dels eixos principals de la política europea del canceller Bismarck va ser la intervenció diplomàtica com a mitjancer entre Rússia i Àustria-Hongria, que al darrer terç del segle XIX s’enfrontaven pel control dels territoris propers al Mar Negre i els estrets que comunicaven aquest mar amb la Mediterrània. D’aquesta manera, Bismarck buscava evitar els possibles conflictes amb l’Imperi Austrohongarès, enfrontat a la regió dels Balcans amb l’Imperi Turc i l’Imperi Rus.

L’Imperi Austrohongarès va posar en pràctica als Balcans una política de magiarització, és a dir, d’imposició de la llengua i la cultura hongaresa sobre les altres nacionalitats de la seva àrea d’influència en l’Imperi. En paral·lel, els pobles balcànics (Grècia, Sèrbia, Romania i Bulgària) lluitaven per la seva supervivència i pel seu engrandiment a costa dels imperis en descomposició com el turc. Aquest fet acabaria incitant als nacionalistes eslaus de Bòsnia i Hercegovina a cercar, en secret, l’ajuda de Sèrbia contra l’Imperi, fet que derivaria en el principal detonant de la Gran Guerra amb l’assassinat de l’hereu al tron Austrohongarès a Sarajevo el 1914.

Així, ja el 1876, es produïa la crida de Victor Hugo a favor dels serbis denunciant la lluita ètnica i territorial que s’estava produint al vesper dels Balcans mentre Europa mirava cap a una altra banda:

Victor Hugo.jpgEs fa necessari cridar l’atenció dels governs europeus sobre un fet tan petit, pel que sembla, que fa la sensació que els governs no el perceben. Aquest fet és: s’assassina un poble. On? A Europa. Aquest fet té testimonis? Un testimoni: el món sencer. Els governs ho veuen? No […].

El que passa a Sèrbia demostra la necessitat d’uns Estats Units d’Europa. Que sobre els governs desunits triomfen els pobles units. Posem fi als Imperis assassins. Fem callar al fanatisme i el despotisme. Trenquem les espases, esclaves de les supersticions i els dogmes que sostenen al puny un sabre. Ja n’hi ha prou de guerres, de matances, de carnisseries. Pensament lliure, lliure canvi. Fraternitat. És que és tan difícil la pau? La República d’Europa, la Federació continental. No hi ha cap altra realitat política que aquesta.

Interessantíssima reflexió final la de l’escriptor francès avançant-se cent anys al seu temps. Podria haver estat una hipotètica Unió Europea del segle XIX la manera d’evitar el segle de la barbàrie que va ser el segle XX? Mai ho sabrem. Ara bé, pels amants de la història-ficció, la Societat de Nacions, organització precursora del que seria l’ONU, no va servir de res en el període d’entreguerres a l’hora de superar les cicatrius deixades per la Gran Guerra i establir una pau duradora.

Polònia contra la seva russificació

dissabte, 19/02/2011

El tsar Nicolau II (1894-1917) va continuar amb les polítiques iniciades en el regnat del seu pare, Alexandre III (1881-1894), basades en l’acció repressiva i la russificació dels territoris fronterers de Rússia com ara Polònia, les regions bàltiques, Armènia i Finlàndia, entre d’altres territoris, amb l’ajuda de l’Església ortodoxa i del control de l’ensenyament i la cultura.

Nicolas_II_de_russie.jpg

El tsar Nicolau II de Rússia

Aquesta política, però, al contrari dels seus objectius, va aconseguir d’accentuar el descontentament de la població. Així ho posa de manifest aquesta Crida polonesa a tots els governs, partits i cercles polítics, homes d’Estat, diaris i associacions que va ser publicada el 1905:

La nostra llengua és desterrada no solament per totes les institucions públiques i per moltes institucions particulars, exclosa en l’ensenyament obligatori de totes les nostres escoles, prohibida fins i tot en les converses infantils als passadissos i als patis d’esbarjo dels establiments educatius […]. Es permet adreçar-se al govern en totes les llengües europees, excepte en la llengua polonesa […].

Partitions_of_Poland.png

La partició de Polònia en el segle XVIII

Cap funció superior, influent i ben retribuïda, no és accessible als polonesos […]. dels 558 presidents i vicepresidents de tribunal, jutges i fiscals, només hi ha 21 polonesos […]. A les escoles hi ha el mateix panorama: de la quantitat total de 1.516 professors, només 164 són polonesos […].

Com que l’administració sencera del regne no es proposa cap altre fi que l’explotació fiscal i la russificació, totes les institucions han deixat de respondre als objectius originals que tenien. El tribunal no vetlla per la conservació de la justícia; l’escola no ensenya. Els funcionaris i els magistrats només es preocupen de russificar.

L’Alemanya de Bismarck, entre l’autoritarisme i el liberalisme

divendres, 18/02/2011

El Segon Reich era una monarquia, en certa mesura, autoritària. Els partits polítics tenien una participació limitada en el govern ja que el poder legislatiu estava compartit pel Consell Federal, constituït per representants de tots els Estats federals, i el Reichstag, una cambra de diputats escollida mitjançant sufragi universal. Ambdós organismes no controlarien més que aspectes parcials de la política nacional.

Amb tot, l’existència d’una burgesia forta com a conseqüència de la rapidíssima i potent industrialització i, a la vegada, l’ascens d’un poderós i organitzat moviment obrer, van permetre que l’autoritari règim alemany, comandat pel canceller Bismarck, adoptés una sèrie de reformes per evitar l’esclat revolucionari.

bismarck1.jpg

El canceller alemany Otto von Bismarck

Així, encara que el Parlament no tenia cap control efectiu sobre el poder executiu i que l’emperador el podia dissoldre, el sufragi universal masculí va ser concedit des de la mateixa formació de l’Estat, el 1871. A més, tota una sèrie de mesures van anar ampliant la protecció social. També es van legalitzar els partits polítics.

Així definia Bismarck la nova Alemanya en aquest extracte dels seus Pensaments i records (1899):

Els partits em són completament indiferents […]. El meu objectiu és afermar la seguretat nacional; ja tindrà temps la nació d’organitzar-se a l’interior, quan la seva unitat i la seva maduresa estiguin completament garantides davant les amenaces exteriors. Per assolir aquest objectiu per la via parlamentària, el partit liberal nacional és […] el més idoni […]. No importa que a l’interior ens organitzem d’una manera més o menys liberal o conservadora […]. Això no es podrà examinar seriosament fins que no estiguem a resguard de les injúries del temps.

I en aquest discurs pronunciat davant el Landtag de Prússia el gener de 1873:

Tan bon punt s’adopten criteris de partit, els antagonismes s’aguditzen. Tan sols els rei i tot allò que deriva de la seva personalitat i de la seva concepció política romanen neutrals. Jo crec que aquesta posició (subjecció dels diversos partits i supremacia de la Corona) és la que ha de prevaler en el govern de Prússia. Segons les circumstàncies, pot ser necessari adherir-se a un partit o a un altre de conformitat amb les idees de Sa Majestat o del govern.

Aquests canvis d’opinió es caracteritzen a Anglaterra per la pujada al poder d’un nou ministeri […]. Penso, però, que els antagonismes de partit són massa forts a Prússia i que […] la responsabilitat que cadascú assumeix amb el govern no és tan elevada com pot apreciar-se a Anglaterra.

I, finalment, en aquest discurs pronunciat al Reichstag el març de 1884, on exposa el seu model de política social paternalista:

S.M. Guillem I va dir: “Ja el febrer d’aquest any hem manifestat la nostra convicció que la guarició del malestar social no es pot fer exclusivament per mitjà de la repressió dels excessos dels socialdemòcrates, sinó mitjançant una promoció efectiva del benestar dels treballadors”. D’acord amb això, el primer de tot va ser aprovar una llei d’assegurança d’accidents […].

Ens hem imposat de millorar la situació del treballador en tres direccions:

En primer lloc, fent els passos necessaris per protegir el treball en el seu propi país davant la competència; en altres paraules, hem introduït tarifes proteccionistes per a defensar el treball nacional.

Un segon pla, que ja està en el pensament del govern, és la millora dels impostos.

Un tercer pla de reformes […] conté un suport directe als treballadors […]. el problema real dels treballadors és la inseguretat que tenen en la seva vida. Un treballador no està segur de tenir feina sempre; ni ho està d’estar sempre sa, i preveu que un dia serà vell i serà incapaç de treballar. Però fins i tot si cau en la pobresa com a resultat d’una llarga malaltia, estarà completament desatès si ha de comptar només amb les seves pròpies forces […]. Però l’auxili social deixa molt a desitjar, especialment a les grans ciutats […].

Des del costat progressista, podeu anomenar aquesta legislació com a “socialista”. Jo prefereixo el terme “cristià”.

El cas de l’Alemanya del Segon Reich esdevé, d’aquesta manera, tot un paradigma del model de transició entre l’Antic Règim i el liberalisme, combinant de forma complexa elements moderns i arcaics en la seva organització.

Emmanuel Joseph Sieyès, l’abat del Tercer Estat

dijous, 17/02/2011

Nascut a Frejús (Provença), el 1748, Emmanuel Joseph Sieyès, fill d’un funcionari de correus, va fer la seva formació sacerdotal a París. Vicari del bisbat de Chartres, va ser comissari d’aquesta diòcesi a la Cambra del Clergat de França, fet que va permetre-li de passar freqüents estades a París on va prendre contacte amb els ambients polítics pre-revolucionaris.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Emmanuel Joseph Sieyès

Quan Lluís XVI va convocar els Estats Generals i va autoritzar la publicació d’idees sobre les reformes que s’haurien d’aprovar, Sieyès va contribuir amb dues obres que influirien decisivament en els inicis de la Revolució francesa: Essai sur les privilèges (Assaig sobre els privilegis, 1788) i, sobretot, Qu’est-ce que le Tiers État? (Què és el Tercer Estat?, 1789). En aquestes obres Sieyès demostrava que era un bon exemple del que era el “polític il·lustrat”, un il·lustrat que creia en les Llums de la Raó. El seu objectiu polític sempre serà treure el poder a la noblesa i entregar-lo a la Nació de ciutadans, una Nació que possibilités un sistema productiu basat en la llibertat econòmica i lapidés definitivament el sistema feudal de l’Antic Règim.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpg

Qu’est-ce que le Tiers État?

La popularitat que va assolir gràcies a aquests escrits va facilitar-li la seva elecció com a membre del Tercer Estat per la circumscripció de París. Diputat i un dels impulsors del jurament del Jeu de Paume, inicialment fou membre del Club dels Jacobins, però el 1791 evolucionà cap a posicions més moderades i formà part del Club dels Feuillants. La seva influència va ser molt important en la primera fase de la Revolució i quedaria reflectida en la Constitució de 1791. I gran va seguir sent la seva influència durant la resta del període revolucionari, tot i que l’exercia des de l’ombra. Robespierre va arribar a qualificar-lo com “l’esquirol de la Revolució”. Si bé a la Convenció va votar a favor de la mort de Lluís XVI, quan després del Terror era preguntat per la seva actuació en aquells anys es dedicava a dir que “he viscut”.

Escollit com a membre del Directori, ràpidament va dimitir fins que quatre anys després, el 1799, formaria part del Consell Executiu del Directori, i, per tal de consolidar les conquestes revolucionàries burgeses en un govern fort enfront de la pressió dels jacobins i dels monàrquics, va instigar el cop d’Estat del 18 de Brumari (9 de novembre de 1799) que suposaria la sortida militarista a la Revolució.

Va ser un dels tres cònsols provisionals, acompanyat de Napoleó i Roger Ducos, i va col·laborar en la redacció de la constitució del Consolat (Constitució de l’any VIII) que concentrava gairebé tot el poder en la figura del primer cònsol, Napoleó. Tot i això, aquest va introduir moltes reformes en el text projectat per Sieyès. Aviat, quan no va acceptar la instauració de l’Imperi Napoleònic, fou bandejat dels llocs de decisió, passant a presidir el Senat.

En produir-se la Restauració borbònica en la figura de Lluís XVIII, fou desterrat (1816-30). Només va poder regressar al país després de la Revolució de Juliol de 1830 que portaria Lluís Felip al tron. Va morir a París el 1836.

El catalanisme polític en el tombant dels segles XIX i XX: naixement i consolidació de la Lliga Regionalista

dijous, 17/02/2011

Arribats al tombant cap al segle XX, el catalanisme s’anava estenent i començava a arribar a les multituds del carrer. D’aquesta manera, la primitiva ortodòxia del catalanisme del segle XIX es veia trencada per l’aparició de tota una sèrie de tendències, agrupacions i escoles, en les quals es manifestaven totes les idees de l’època, fins i tot les més extremes. Els antics programes i bases eren estrets pel nou catalanisme.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

El 1899, el fracàs del projecte regeneracionista del polaviejisme i el govern Silvela va posar-se de manifest després de la protesta ciutadana del tancament de caixes, en el fet de no concedir el concert econòmic a Catalunya, en la manca de reformes “regeneracionistes”, en la inadequació a la realitat social espanyola i catalana, i en la repressió del moviment de gremis. Tot això va fer que un sector dels industrials catalans, que durant anys havien seguit la política de negociar privadament amb el cap de govern de torn o amb algun ministre, decidissin que la forma d’imposar els seus criteris era pressionar amb un partit propi.

Així, el 1899 naixia la Unió Regionalista formada principalment pels antics membres del polaviejisme català, destacats industrials, dirigents del moviment del tancament de caixes i representants de la burgesia agrària. La Unió Regionalista proclamava als seus estatuts que lluitaria per l’autonomia política i administrativa de les regions per tots els mitjans legals, sempre dintre de la unitat de l’Estat espanyol. Era un partit amb una àmplia base social, però mancat d’un projecte polític clar i de dirigents amb experiència política.

Paral·lelament a la formació de la Unió Regionalista, el 1900, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar definitivament la Unió Catalanista per fundar el Centre Nacional Català. Aquesta formació estaria integrada per joves professionals com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner i Lluís Duran i Ventosa, que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. Així, era un partit amb un programa polític possibilista i amb uns dirigents experimentats, però mancat de suports socials clars.

miting cambó.JPGEl 1900, Eduardo Dato, Ministre de la Governació, va visitar Catalunya. La premsa catalana havia fet Dato responsable directe de l’empresonament dels botiguers a causa del tancament de caixes. Això va fer que Dato fos rebut amb una vaga general de botiguers i amb manifestacions d’hostilitat. El ministre va ser xiulat a Manresa, va viure una vaga del comerç a Manresa i li van cantar el cant d’Els Segadors. Davant d’aquests fets, el govern va proclamar l’estat de guerra a Barcelona, va destituir l’alcalde de Reus i va suspendre la publicació de La Veu de Catalunya. Aquesta reacció del govern va portar el Centre Nacional Català a demanar a la Unió Regionalista de fer una candidatura conjunta, i aquesta va acceptar.

lliga regionalista banquet.JPGLa confluència d’interessos entre ambdues formacions va afavorir la unió dels dos grups, donant pas a una candidatura unitària per a les eleccions de maig de 1901 que seria l’embrió del naixement de la Lliga Regionalista. L’objectiu del nou partit era participar a les eleccions a Barcelona amb una candidatura formada per homes de prestigi ciutadà, l’anomenada “candidatura dels quatre presidents”. La tria realitzada per la candidatura regionalista estava configurada per homes com el doctor Bartomeu Robert (expresident de la Societat d’Amics del País), Albert Rusiñol (expresident del Foment del Treball Nacional), Lluís Domènech i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès) i Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial). La tria estava ben feta perquè eren homes que tenien popularitat i representaven coses complementàries en la societat catalana.

La campanya va ser preparada a consciència ja que era la primera vegada que es produïa un enfrontament directe del catalanisme amb el caciquisme. A més, els interventors de la Lliga eren una garantia del respecte al vot i permetien esperar que les votacions no podrien ser falsejades aquest cop. Les eleccions de 1901 van ser un èxit per a la candidatura unitària que va obtenir quatre diputats, per dos dels republicans (Pi i Margall i lerroux) i un dels dinàstics. D’aquesta manera, les eleccions de 1901 van significar un canvi radical en la política catalana i la primera derrota del caciquisme.

L’èxit electoral va comportar la fusió definitiva dels dos grups en la Lliga Regionalista, partit que va convertir el diari La Veu de Catalunya en el seu principal òrgan de difusió i que va reforçar la força electoral del catalanisme. A la junta directiva de la nova organització, presidida pel Doctor Robert, hi estarien Verdaguer Callís i el doctor Fargas. La Lliga esdevenia així la primera formació política moderna de l’Estat espanyol, trencant el monopoli de les classes benestants i dotant-se d’una organització eficaç (afiliats, centres polítics, secretaria electoral, publicacions, etc.).

enric prat de la riba.jpgA les eleccions municipals del mateix any, la Lliga va obtenir onze regidors a l’Ajuntament de Barcelona, mentre que els republicans n’aconseguien onze i els partits dinàstics només quatre. Per primer cop, les candidatures no dinàstiques triomfaven a Barcelona. A partir d’aquell moment, el joc polític a Catalunya ja no passaria pel torn dinàstic entre conservadors i liberals, sinó que l’hegemonia electoral es disputaria entre republicans i catalanistes com a forces polítiques majoritàries. A més, la victòria barcelonina de la Lliga va servir per demostrar la coherència de la seva línea de participació política. El carlisme català anava perdent força i a començament de segle bona part dels seus simpatitzants –ja fossin gent del poble o petits i mitjans hisendats–havien passat a les files del catalanisme.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista es consolidaria com el partit hegemònic a Catalunya sota l’ideari definit per Enric Prat de la Riba a l’obra La Nacionalitat Catalana (1906). La Lliga reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política, però es mostrava disposada a intervenir en la vida política espanyola amb l’objectiu de modernitzar i descentralitzar l’Estat. Així, mentre Prat de la Riba es convertia en el principal referent de la política lligaire “Catalunya endins”, Francesc Cambó exerciria el seu paper de defensor dels interessos catalans a Madrid.

Els primers anys de la Lliga, però, no van ser gens fàcils ja que el nou partit va haver de fer front a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes entre els homes de tarannà més progressista i la majoria dels dirigents més conservadors i possibilistes. Així, després dels èxits electorals de 1901, les eleccions de 1903 no van ser favorables als seus interessos ja que les forces republicanes van imposar-se tant a les generals com a les municipals. Igualment, la Lliga també seria derrotada a les eleccions de 1905.