Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XIX’

La immigració a Catalunya en el segle XX: de l’èxode rural a les primeres migracions peninsulars (1877-1939)

dijous, 26/05/2011

El primer cens modern espanyol, realitzat el 1857, donava a Catalunya una població de 1.652.291 habitants; el 1877 la població havia crescut fins els 1.752.033 i el 1900 ja era de 1.966.382 persones. El país es dividia geogràficament en dues grans àrees: la litoral o industrial i la continental o rural. A més, ja des de la segona meitat del segle XIX estava clarament definida la macrocefàlia barcelonina –el 1877 amb 353.853 habitants constituïa el 17,3% de la població catalana, arribant al 24% i 544.137 habitants el 1900–. Per tant, Catalunya comença a entrar en el règim demogràfic modern en aquest període, el que comportaria, com a la resta dels països industrials europeus, un èxode del camp cap a la ciutat.

Respecte de les migracions, cal remarcar que fins a finals del segle XIX Catalunya era terra d’emigrants. Molts d’ells sense sortir de Catalunya, d’altres marxant cap a l’Amèrica Llatina –colonial i independent–. Catalunya va créixer en habitants al llarg de la centúria, però aquests es concentraven majoritàriament a l’entorn de la ciutat de Barcelona i els saldos migratoris del país resultaven invariablement negatius. El que es produïa a nivell intern del país era un moviment de la població que anava de la muntanya al pla i de les àrees rurals a les zones urbanes buscant fer fortuna en les grans ciutats en procés d’industrialització. En paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives: “L’estímul dels sous elevats promogué el començament del gran trasbals demogràfic català contemporani, caracteritzat, com arreu de l’Europa occidental, per l’emigració del camp a la ciutat i la transformació del pagès en obrer. Considerables masses humanes canviaren d’horitzons. Aquest fenomen es veié afavorit pel desenvolupament dels mitjans de transport des del regnat d’Isabel II: els ferrocarrils i les carreteres, pujant muntanya amunt, estengueren la xarxa que havia de xuclar cap a la indústria o l’emigració la sang de la pagesia catalana”.

Tot i així, en el període 1857-1877 encara van marxar de Catalunya 68.910 persones més de les que van arribar des de fora i el percentatge de no-catalans residents al país era només del 1,25%. Per tant, Catalunya era en aquest període una terra de sortida i no pas d’entrada d’immigrants. Seria cap a finals de la centúria quan les coses començarien a canviar i de l’Aragó i el País Valencià arribarien els primers grans contingents d’immigrants que convertirien Catalunya en un país receptor net de població en els següents cent anys. El resultat d’aquest procés seria que en el període 1877-1900 la tendència migratòria ja s’havia invertit, donant un saldo positiu  de 83.004 persones –el 3,33% dels residents a Catalunya–. Sense que l’èxode rural interior cap a les ciutats s’aturés, ara començarien a arribar immigrants no catalans –bàsicament valencians, aragonesos i els primers murcians–, a les principals poblacions urbanes i industrials del país com a conseqüència de  l’anomenada “febre de l’or” (1876-1886), de la generació de llocs de treball derivats de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i de l’auge econòmic provocat pel sistema proteccionista de la Restauració.

Des de finals del segle XIX fins a pràcticament la Guerra Civil (1936-1939) la xarxa urbana catalana va anar creixent continuadament reestructurant-se respecte a les característiques pròpies del segle XIX. En especial va créixer la ciutat de Barcelona que va agregar-se el municipis veïns de Gràcia, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, etc. Els moviments migratoris han estat de manera general el principal motor del creixement de la ciutat de Barcelona i no resulta exagerat dir que la gran expansió demogràfica de la capital catalana va alimentar-se gairebé de forma exclusiva de la immigració. També van créixer algunes de les velles ciutats del Principat (Girona, Manresa, Tarragona) i antigues poblacions rurals es convertien en ciutats (Sabadell, Terrassa), mentre que d’altres ciutats tradicionals o s’estancaven o bé retrocedien (Reus, Tortosa, Valls, Vic). Paral·lelament a aquest procés, anaven desenvolupant-se la indústria i el comerç, prenia cos la xarxa de transports ferroviaris i millorava la xarxa de carreteres. Catalunya esdevenia un país urbà i la ciutat de Barcelona era la gran protagonista del procés. L’aportació de la immigració va resultar determinant per aquest procés. Els ràpids creixements de la població no s’alimenten només del creixement natural –resultat de la diferència entre natalitat i mortalitat– perquè la capacitat natalícia d’una comunitat és limitada. Les migracions no només engrandeixen la població del lloc on van a parar per si mateixes, sinó per l’aportació que aquests mateixos provoquen a la natalitat, sempre més baixa, de les àrees urbanes. A més, la major part dels immigrants són gent jove en edat de procrear.

Aquestes primeres migracions vers Catalunya provocarien els primers conflictes interns entre els residents autòctons i els nouvinguts. Tot i ser generalment persones de parla catalana –valencians o aragonesos de la Franja de Ponent–, les tensions entre persones vingudes de llocs diferents i els que es consideraven “autòctons” perquè hi eren abans en el país van sorgir sota el mar de fons de les disputes pels llocs de treball que els autòctons veien amenaçats per l’arribada de nova mà d’obra. L’escenari immediat d’aquesta disputa seria, tal i com pot resseguir-se a la premsa de l’època, la disputa pels llocs d’oci, és a dir les tavernes.

Quadre 1. El creixement de la població catalana (1911-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Increment població
1911-1915 55.181 33.489 21.692 2,65%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 9,56%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 7,12%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 11,13%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 3,55%
1936-1940 620 -59.318 59.938 0,02%
TOTAL (1911-1940) 806.106 149.904 656.202 5,67%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Quadre 2. Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total (1901-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Ara bé, el veritable salt de qualitat arribaria a partir de la dècada de 1910, arribant Catalunya a la xifra de 2.344.719 habitants el 1920, un increment degut fonamentalment a la immigració, que va cobrir l’emigració catalana cap a una França mancada de braços en els anys de la Gran Guerra. Així, el saldo migratori per al període 1911-1930 supera el mig milió d’habitants i suposa el 77% del creixement total del país. Aquest moviment va arrencar amb força el 1916 i va mantenir-se amb intensitat fins al 1930. Els immigrants arribats a Catalunya en aquest període procedien majoritàriament del País Valencià, l’Aragó, Múrcia i Almeria, tant el 1920 com el 1930. Existia una forta atracció, especialment, sobre les províncies frontereres (Castelló, Osca, Terol), que van ser les que van subministrar la proporció més grans dels seus habitants. La seva proximitat geogràfica, cultural i lingüística, sumada al fet que ja havien arribat amb anterioritat altres onades migratòries va provocar una ràpida integració social. En canvi, els immigrants de Múrcia i Almeria representarien més del 10% de la població immigrada total i serien els que més contrastarien tant per la llengua com pels seus costums, provocant el primer debat al voltant del fet migratori en els anys vint i trenta.

Quadre 3. Població activa a Catalunya per sectors (1900-1940)

Sector Primari Sector Secundari Sector Terciari
1900 429.266 52,88% 221.419 27,28% 161.018 19,84%
1910 344.701 36,31% 338.685 37,87% 201.380 22,52%
1920 345.163 33,23% 431.142 41,52% 253.750 24,44%
1930 321.245 26,63% 612.262 50,76% 266.507 22,09%
1940 329.178 26,86% 523.924 42,76% 368.843 30,10%

FONT: CÁMARA OFICIAL DE COMERCIO, INDUSTRIA Y NAVEGACIÓN DE BARCELONA. Informe económico de Cataluña (1968).

Quadre 4. Evolució de la població activa per sectors d’activitat (1910-1930)

1910 1930 Increment 1910-1930
Actius % Actius % Absolut Relatiu
Agricultura 370.417 41,4% 317.956 26,3% -52.461 -14,16%
Indústria i mines 259.803 29% 554.415 45,8% 294.612 113,4%
Energia i aigua 2.938 0,3% 5.047 0,4% 2.609 107,01%
Construcció 47.852 5,3% 64.390 5,3% 16.538 34,56%
Comerç 58.520 6,5% 71.347 5,9% 12.827 21,92%
Transports 24.185 2,7% 40.564 3,4% 16.379 67,72%
Serveis 131.439 14,8% 156.474 12,9% 25.035 19,05%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Els immigrants arribaven a la Catalunya urbana a la recerca de noves possibilitats d’ocupació i de millora econòmica, partint d’àrees deprimides econòmicament, preferentment rurals. Estimulats pel rellançament industrial de Catalunya a causa de la no bel·ligerància a la Gran Guerra, per la gran quantitat d’obres públiques realitzades a Barcelona –xarxa de metro, obres de l’Exposició de 1929, obertura de la Via Laietana– i pel treball a les mines de sal potàssiques arribarien a Catalunya milers d’immigrants peninsulars. Per tant, la gran empenta al fenomen migratori va produir-se arran de la Primera Guerra Mundial i es mantindria amb un ritme important durant la dictadura de Primo de Rivera. L’estructura de la població activa catalana contrastava amb l’espanyola ja des de finals del segle XIX: un 52% estava dedicat al sector primari, un 27% al secundari o industrial i un 19,8% al terciari o serveis, mentre que al conjunt de l’Estat presentava pels diferents sectors l’estadística de 66,3% sector primari, 16% sector secundari i 17,7% sector terciari. Cap a 1920 la tendència s’havia incrementat ja que Catalunya tenia només un 33% de la població activa en el sector primari –per un 57,3% a Espanya–, un 41,5% en el secundari –per un 22% a Espanya– i un 24,4% en el terciari –per un 20% a Espanya–, i encara era necessària més mà d’obra per cobrir la demanda de treball. Aquesta necessitat de mà d’obra seria l’atracció principal que tindrien els immigrants a l’hora d’emprendre l’aventura.

Les circumstàncies econòmiques viscudes en els llocs d’origen sumades a la situació política que allí patien van impulsar aquestes persones a prendre la decisió de marxar cap a Catalunya, és el que l’historiador Carlos Serrano ha denominat com a grau zero de la revolta, l’acceptació de la impossibilitat de canviar la situació a casa seva i iniciar l’aventura de la immigració incluso cuando se alimenta de sueños de un esplendor futuro y de ilusiones de un regreso venturoso, significa siempre el rechazo a aceptar o la imposibilidad de soportar la vida que su propia sociedad ofrece al individuo. En este sentido, y cualesquiera que sean las explicaciones propuestas, evidencia una profunda distorsión e indica quienes son las víctimas—”.

Durant el primer terç del segle XX la població catalana es concentra al litoral. El destí principal de la immigració, per tant, seria la ciutat de Barcelona –de cada tres immigrants dos anaven a la capital catalana– i les comarques més properes a la capital. D’aquesta manera, la població de la ciutat de Barcelona va incrementar-se en 386.482 persones entre 1915 i 1930, de les quals aproximadament 185.000 eren no-catalanes, a més de 70.000 immigrants procedents de la resta de Catalunya. L’assentament dels immigrants a Barcelona dibuixaria una sèrie d’espais clarament diferenciats. Un d’ells era el de la “Barcelona autòctona”, amb predomini dels nascuts a la ciutat, localitzada principalment a la dreta de l’Eixample, part de Gràcia, el centre de Ciutat Vella i els antics nuclis municipals de Sants, Horta, Sarrià, Sant Andreu i Sant Martí (aquest en menor proporció) ara convertits en barris de la ciutat. Els altres espais configuraven la “Barcelona immigrant” localitzada a Ciutat Vella –el Barri Gòtic– i a la perifèria dels antics municipis com Sant Martí, Gràcia, Sants i la part alta de Sant Andreu. A més, trobem importants concentracions d’immigrants a als barris suburbials de cases barates i de barraques que es trobaven principalment a Montjuïc i la franja litoral, però també a la perifèria de l’esquerra de l’Eixample, la Sagrada Família i les Corts.

Quadre 5. La concentració de la població a Barcelona i les seves comarques immediates (1857-1930)

1857 1910 1930
Barcelona ciutat 13,9% 28,2% 36%
Comarca del Barcelonès 1,3% 2% 3,8%
Comarques immediates 12,5% 12,2% 13,3%
Resta de Catalunya 72,3% 57,6% 46,9%

FONT: TERMES, Josep. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Edicions 62. Barcelona, 1987.

La societat catalana va rebre aquesta immigració de maneres molt diferents segons el punt de vista adoptat: els sectors més conservadors els presentaven com una amenaça, els més progressistes com una esperança de futur. En aquells anys s’arribaria a crear un despectiu “murciano” que serviria per a denominar despectivament els nouvinguts. L’impacte certament havia de ser considerable ja que de l’1,25% de no-catalans residents al país el 1887 es passava a un volum d’immigrants que oscil·lava al voltant del 20% el 1930. Tot i que l’animadversió va centrar-se en els col·lectius murcians (73.826 immigrants) i almeriencs (37.544), la realitat és que en l’any 1930 trobem a Catalunya nombrosos immigrants procedents de València (50.707), Castelló (49.247), Osca (43.675), Terol (38.193), Saragossa (36.478), Alacant (26.211), Madrid (15.106) i les Illes Balears (11.317). La immigració espanyola a Catalunya el 1920 era de 300.871 persones, el que constituïa el 12,83% de la població –percentatge que creix fins el 19,21% de la població si només observem la província de Barcelona–, mentre que el 1930 ja era de 509.721 persones, el que representava el 18,26% de la població total catalana –el que suposava el 25,35% de la població de la província de Barcelona–. Val a dir que els immigrants catalans no barcelonins traslladats a la capital també feien un volum considerable, arribant als 192.226 el 1930.

L’Ajuntament de Barcelona debatria en el gener de 1933 sobre el problema de la immigració a la ciutat, per acabar concloent que no existia cap problema i desviant la proposició de formació d’una comissió destinada a l’estudi de la qüestió cap a la comissió de política social. El regidor radical Santamaria –un dels signants de la proposició– va dir que “tots els treballadors espanyols tenen dret a venir ací” i el regidor Vilalta de l’Esquerra Republicana va aclarir que el seu partit considerava “catalans tots els que del seu treball visquin a Catalunya”. El debat social existia, però les autoritats polítiques no van intervenir per frenar una immigració, que en aquells moments ja davallava per si sola com a conseqüència de la depressió.

L’allau immigratòria que havia caracteritzat els anys vint va estroncar-se en els anys de la República a causa de l’extensió a Espanya de la crisi econòmica europea derivada de la Gran Depressió, tot i que el nombre de nouvinguts pel quinquenni 1931-1935 encara seria considerable i suposava el 50,4% del creixement del país. Seria l’esclat de la Guerra Civil, el 1936, el que acabaria de convulsionar la situació. La importància de les migracions durant els anys de guerra és molt difícil d’avaluar ja que, si bé numèricament es presenta un increment de població importantíssim, realment s’hauria de parlar de desplaçaments forçats per motius de mobilització militar i d’allau de refugiats. Per tant, Catalunya va rebre durant la Guerra Civil gran quantitat de civils refugiats –es calcula una xifra aproximada de 200.000 refugiats “controlats”–, sobretot d’Astúries, el País Basc i l’Aragó, però seria només la conjuntura bèl·lica el que els portava al país i majoritàriament serien aquests refugiats els primers que fugirien cap a França davant de l’entrada franquista al país el 1939 o bé serien retornats als seus llocs d’origen per les autoritats franquistes a través de les anomenades Oficinas de Evacuación de Refugiados.

El Terror Blanc, la repressió contrarevolucionària

dilluns, 23/05/2011

Per Terror Blanc coneixem els períodes de reacció sagnant dirigida pels reialistes contra el personal revolucionari i imperial. És a dir, és la versió contrarevolucionària del Terror. Això sí, amb una diferència important: el Terror Blanc, a la inversa que el Terror del Govern Revolucionari, no es recolzaria en cap moment en una legislació o en decrets.

El Terror Blanc va actuar en tot el territori de l’oest francès i en zones del sud-est. És a dir, l’espai geogràfic de la repressió contrarevolucionària coincideix amb les zones que s’havien revoltat contra la Revolució.

la terreur blanche.jpg

El fenomen de la repressió contrarevolucionària va aparèixer en el moment en el qual va iniciar-se el declivi de les adhesions nacionals a la causa revolucionària, un cop caiguts Robespierre i els seus seguidors. Així, el primer impuls terrorista l’hem de situar el 1795, un cop després de que la Convenció esclafés els sans-culottes parisencs a les jornades de germinal i pradial.

Seguidament, entre maig i juny de 1795, es produirien les matances de presoners jacobins a Lió (98 morts), a Marsella (200 morts) i Avinyó. A Tarascó, cinquanta revolucionaris van ser llançats al riu Roine des de la part alta del castell de la ciutat. A París, els anomenats “petimetres” i la “joventut daurada” van atacar els republicans indiscriminadament.

Terreur_blanche_1795.jpg

Aquesta escalada repressiva contrarevolucionària només s’aturaria parcialment amb el cop de 18 de fructidor.

Un segon impuls que reactivaria el Terror Blanc, però, es donaria a l’estiu de 1799 a la Vendée, Normandia, Maine i el Midi. L’aparició de societats com els “Companys de Jesús” i les “Companyies del Sol” combinarien accions de pillatge amb l’acció política contrarevolucionària sagnant. Només la irrupció de Napoleó Bonaparte i la seva política de pacificació posarien fi a aquesta segona fase del Terror Blanc.

Finalment, una darrera reacció contrarevolucionària del Terror Blanc tindria lloc a França els primers anys de la Restauració borbònica en la figura de Lluís XVIII (1815-16), quan els reialistes es van lliurar a un nou exercici de repressió sagnant contra les persones que s’havien significat en l’etapa anterior (1789-1814), bé com a revolucionaris, bé com a bonapartistes. La repressió va veure’s legalitzada, en certa manera, pel triomf electoral dels ultres (1815), fins a arribar a l’extrem que el mateix govern del duc de Richelieu es va veure obligat a posar-hi fi, cap a les darreries de 1816.

execution_la_bedoyere_terreur_blanche.gif

El Gran Terror (setembre de 1793 – agost de 1794)

dissabte, 14/05/2011

La majoria de la Convenció, un cop eliminada l’ala dreta representada per la Gironda després de les jornades de 2 de juny de 1793, patiria de forma creixent la influència dels sans-culottes parisencs i seguiria les directrius de la tendència de la Muntanya. En aquest marc, un dels comitès de l’assemblea, el Comitè de Salut Pública, aniria adquirint paulatinament una creixent importància. D’altre banda, amb ocasió de la festa de la 10 d’agost de 1793, els federats demanarien la suspensió de la Constitució de l’Any I fins a la consecució de la pau i la implantació del Govern Revolucionari.

Els convencionals, sota la direcció de la Muntanya i sotmesos a la pressió de les masses populars parisenques, van adoptar un conjunt de mesures destinades a enfrontar-se amb aquesta situació i van començar a advertir aleshores la necessitat d’estabilitzar el nou règim sorgit arran de la caiguda de la monarquia sota un govern d’excepció. Amb aquest objectiu començarien a treballar-ne els engranatges governamentals.

A l’organització del govern d’excepció, definida mitjançant els textos de 10 d’octubre i 4 de desembre de 1793, la batejarien com Govern Revolucionari, expressió que serviria per a designar el règim polític elaborat per la Convenció sota la pressió de les necessitats i sense referència a cap text constitucional. Així, el decret de 10 d’octubre definiria aquest caràcter d’excepció a l’afirmar que “El govern provisional de França es declara revolucionari fins a la consecució de la pau”.

El Comitè de Salut Pública disposaria des d’aquest moment d’un arsenal repressiu força important i del Terror. Terror, entès com a arma dirigida contra els enemics de la Revolució situats al marge del curs normal de la justícia per a ser jutjats pel Tribunal Revolucionari, que aplicaria un procediment i una escala de penes fixades per la Convenció contra els acaparadors, els revoltats i els aristòcrates. El Terror estava dirigit a acabar físicament amb els enemics de la Revolució i la Convenció va instaurar-lo com a conseqüència de la jornada popular de 5 de setembre de 1793.

Terror Guillotine.jpg

El Terror, en la seva vessant judicial, es recolzaria en la Llei de Sospitosos de 27 de setembre de 1793 i en la xarxa de tribunals revolucionaris instaurats tant a París com a les províncies. La situació de fora de la llei, mitjançant un vot de la Convenció, suprimia tot tipus de procediment i implicava l’aplicació de la pena de mort en les vint-i-quatre hores següents a la detenció. Els rebels que havien estat detinguts amb les armes a la mà caurien sota aquesta condició fora de la llei. A més, les societats populars rebien poders de vigilància i de policia.

En la seva vessant econòmica, el Terror es basaria en les lleis que reprimien l’acaparament, en les lleis del màximum dels preus i els salaris, i en les lleis que obligaven comerciants i productors a declarar els seus estocs i a sotmetre’s als registres i incautacions per part dels ajuntaments. Des del 10 d’octubre, el Comitè de Salut Pública coordinaria la política de subsistències a escala nacional. Així, la fixació dels preus quedava establerta mitjançant un màxim calculat sobre els preus de 1790 incrementat en un 30%, primer per a una llista de vint-i-quatre articles (27 de juliol) i després per a més d’una cinquantena (2 d’octubre). D’altra banda, el mínim dels salaris es calculava sobre el salari de 1790 incrementat en un 50%.

Les finances públiques es sostindrien mitjançant emprèstits forçosos sobre els rics. En darrera instància, tot aquest procés adquiria un cert perfil de política social ja que jugava amb la redistribució de les rendes. Així, els considerats “rics” perdien una part del seu excedent de riquesa en benefici dels menys beneficiats i els indigents. L’Estat faria servir aquests emprèstits per a la realització d’una política d’instrucció i d’assistència. Els agents encarregats de l’execució d’aquesta política serien els exèrcits revolucionaris i els representants en missió.

ben25_tellier_001f.jpg

En paral·lel a la implantació del Terror judicial i econòmic, des de novembre de 1793, tant a París com als departaments, aniria desenvolupant-se una acció dirigida contra l’Església catòlica que s’acostuma a denominar com descristianització. Els orígens d’aquesta política hem de buscar-los en l’acció dels hebertistes, intèrprets dels sentiments dels sans-culottes.

Un dels principals instruments de la descristianització seria l’exèrcit revolucionari, i especialment els destacaments parisencs enviats a l’oest i a la vall de Roine. Alguns representants en missió afavoririen la descristianització, trobant recolzament en les societats populars locals.

Aquesta política pretenia la total desaparició del culte i les costums catòliques. Per exemple, la Convenció va adoptar el calendari republicà que suprimia els diumenges, el dia de culte obligatori dels catòlics en l’Antic Règim, substituint-lo pel decadi, a més de canviar el nom dels mesos i fixar el començament de la nova era en la data de proclamació de la República.

Una part dels convencionals proposaria l’organització d’un culte nacional que permetés la canalització de la religiositat de les masses cap als ideals republicans. Per exemple, s’introdueix el culte als màrtirs revolucionaris republicans: Marat, assassinat el 13 de juliol de 1793; Charlier, executat pels contrarevolucionaris a Lió el 16 de juliol de 1793; Le Pelletier de Saint-Fargeau, membre de la Convenció i diputat regicida assassinat per un fervent monàrquic. Posteriorment, s’incorporarien a la llista personatges com Bara, un tamborer de catorze anys de l’exèrcit republicà que va ser executat pels revoltats de la Vendée després d’haver-se negat a cridar “Visca el rei!”, o Viala, que havia tallat un pont a Avinyó per impedir la retirada dels federalistes i havia resultat mort.

El 20 de brumari de l’any II (10 de novembre de 1793) va celebrar-se a Notre Dame la festa de la Raó. Les autoritats republicanes revolucionàries animaven els sacerdots a renunciar a les seves funcions, a que es dessacralitzessin i dipositessin davant de les autoritats les seves cartes de sacerdoci i a que es casessin; cas en el qual se’ls mantindrien les retribucions derivades de la Constitució Civil del Clergat. Així, per exemple, Gobel, bisbe electe de la ciutat de París, va dimitir de les seves funcions el 6 de novembre. Aprofitant les mesures d’incautació de les campanes i dels objectes de plata de les esglésies, els organismes revolucionaris van imposar molts cops el tancament dels espais de culte.

Fête_de_la_Raison_1793.jpg

En conjunt, si bé la gran majoria d’aquestes accions descristianitzadores van ser resultat de iniciatives més o menys individuals i espontànies –administracions revolucionàries, clubs, societats populars, exèrcit–, el Govern Revolucionari les permetria i faria seves molts cops.

El 25 de desembre de 1793, Robespierre, en un discurs davant de la Convenció justificaria aquesta organització excepcional a causa de la gravetat de la situació i argumenta que la Convenció no podia aplicar la Constitució ni convocar eleccions a causa de la “guerra de la llibertat” que imposava un règim diferent del règim constitucional que seria el de la “llibertat i la pau”. Per tant, el Govern Revolucionari i el Terror serien el règim de la defensa revolucionària contra els aristòcrates i en benefici del poble, sense caure en l’anarquia ja que sempre es recolzaria en les bases reglamentàries existents i votades per la Convenció.

Robespierre seguiria argumentant que existien dos perills en aquesta política: d’una banda, la moderació i la debilitat, de l’altre, els excessos i la temeritat. Segons la màxima figura política del període i home fort del Govern Revolucionari, aquest hauria de situar-se al mig dels dos extrems. Així, Robespierre denunciava el fanatisme religiós i el fanatisme descristianitzador. Finalment, l’Incorruptible apel·laria novament a la teoria del “complot exterior” descobert el mes de novembre i, per això, convidava els diputats a mantenir una actitud vigilant.

Aquest discurs pot ser considerat com tota una declaració d’intencions polítiques que assenyalava amb fermesa la voluntat del Govern Revolucionari d’allunyar-se dels extrems i de buscar l’estabilització.

Terreur_Nantes.jpg

Tot un conjunt de mesures derivades ens indica l’existència d’una intenció per part del govern de replegar-se en relació a les conquestes populars aconseguides pels sans-culottes en les jornades de setembre. Així, es suprimirien els exèrcits revolucionaris, es retirarien els representants en missió i s’abandonaria la política de descristianització.

El 5 de febrer de 1794, Robespierre presentant l’Informe sobre els principis de moral política que han de guiar la Convenció considerava que:

la força del govern popular en una fase de revolució consisteix en la virtut i en el terror. La virtut sense la qual el terror és funest, el terror sense el qual la virtut és impotent […] El govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania […] Que la tirania regni durant un únic dia, i al dia següent ja no quedarà un sol patriota. Fins a quan es donarà que la fúria dels dèspotes sigui anomenada justícia i la justícia del poble barbàrie i rebel·lió?.

Després d’un esforç militar sense precedents, el Comitè de Salut Pública va aconseguir imposar-se als enemics de la Revolució, tant a la guerra interior com a la guerra exterior. A l’interior, durant l’estiu van començar a ser derrotats els alçaments contrarevolucionaris de la Vendée i després de la victòria de Savenay (desembre) va iniciar-se la repressió del moviment a través de les “columnes infernals”. D’altra banda, les victòries aconseguides sobre la Primera Coalició permetrien allunyar el perill, rebutjant els enemics fora de les fronteres de la República. D’aquesta manera, des de l’estiu de 1794, els exèrcits de la Revolució passarien a l’ofensiva.

guillotina.jpgDos faccions s’oposarien a la tendència dominant de la Muntanya, agrupada a l’entorn del Comitè de Salut Pública i de la figura de Robespierre. D’una banda, la facció hebertista que pretenia un reforçament del Terror, mentre que a l’altre extrem, la facció indulgent pressionaria en favor de alleujar el rigor de la repressió. Seguint aquesta política d’equidistància entre els extrems, el març de 1794, els caps hebertistes van ser detinguts i jutjats per temptativa d’insurrecció armada, condemnats a mort i executats. Dies després, Robespierre aconseguiria la detenció dels indulgents que van ser portats davant del Tribunal Revolucionari, jutjats i condemnats a mort el 6 d’abril.

En aquest marc, començaria a desenvolupar-se una política favorable als dits indigents, justificada en la recerca de la igualtat. Així, entre febrer i març de 1794, van aprovar-se un conjunt de lleis que preveien la confiscació dels béns dels enemics de la República, l’inventarització d’aquests nous béns nacionals i el seu repartiment entre els indigents. Amb aquest motiu, l’11 de maig s’obria el Gran Llibre de la Beneficència on havien d’inscriure’s tots els indigents.

D’altra banda, per a permetre l’aplicació de la llei de 25 de desembre de 1793 (5 de nivós), que definia la instrucció elemental com a obligatòria i gratuïta, i aprofitant el canvi de signe de la guerra, va decidir-se el desbloqueig dels crèdits corresponents. També, el 4 de llengües regionals eren sospitoses de federalisme i feudalisme.

El 8 de juny, el Comitè de Salut Pública, encapçalat per Robespierre, faria acte de presència amb tots els diputats en la gran festa religiosa i cívica en honor de l’Ésser Suprem.

En mig de tot aquest conjunt de mesures que buscaven apuntalar i consolidar la Revolució en un moment d’ofensiva, va reorganitzar-se el Terror judicial. Tots els expedients es concentren al Tribunal Revolucionari de París i es suprimeixen els tribunals revolucionaris locals. La llei de 10 de juny de 1794 ampliaria la noció de sospitós i simplificaria el procés del Tribunal. El nombre d’execucions capitals, totes concentrades a París, va incrementar-se fins a arribar a gairebé 2.000 en el mes de juny. La guillotina va començar a funcionar durant sis hores diàries.

Arrestation_de_Robespierre.jpgEl 9 de Termidor, davant de l’escalada del Terror i l’increment, desmesurat per a alguns, de les mesures socials, l’assemblea va declarar fora de la llei a Robespierre i els seus aliats. Amb conformitat a la pròpia llei que havien aprovat, van ser executats sense judici previ al dia següent (28 de juliol).

Rebutjant el que van qualificar de dictadura del Comitè de Salut Pública i la política terrorista, la Convenció va adoptar, durant el segon semestre de 1794, un conjunt de mesures dirigides a desmantellar els mecanismes del Govern Revolucionari. Des del 31 de juliol el Comitè de Salut Pública i el Comitè de Seguretat General restarien sotmesos a la norma de renovació mensual mitjançant elecció de la Convenció Termidoriana i per tal d’evitar els membres permanents, un diputat no podia ser escollit fins després del termini d’un mes. A més, el 24 d’agost, les comissions executives que havien de substituir els ministres van passar a ser dependents cadascuna de l’autoritat d’un dels comitès competents de la Convenció. Finalment, el 12 de setembre es reduiria a tres mesos el període de missions dels diputats i, a més, els representants a províncies haurien de sotmetre’s al vot de la Convenció per a introduir els seus decrets.

En el pla judicial, les lleis terroristes serien paulatinament desmantellades. Així, l’1 d’agost es derogava la llei de pradial. D’altra banda, va procedir-se a la renovació del personal del Tribunal Revolucionari i va reduir-se el nombre de comitès de vigilància deixant tan sols un comitè per barri a París i un per districte a les províncies.

Tot i això, tot i que la Convenció Termidoriana va buscar l’alleujament de la pressió del Terror i permetre que els sospitosos detinguts sense proves consistents recuperessin la llibertat, va buscar-se un fràgil equilibri per tal d’evitar que aquesta reforma obrís les portes a la contrarevolució. Per això, es mantindrien les lleis contra els emigrats i contra el clergat refractari.

El Terror econòmic, d’altra banda, va perdurar durant força més temps del que alguns autors segueixen denominant com centralisme jacobí i el Terror judicial. Així, si bé el 9 de novembre van introduir-se mesures que esmenaven les lleis sobre l’acaparament aquestes només substituïen la pena de mort per penes de confiscació dels productes acaparats. Igualment, va modificar-se la llei del màximum deixant en mans de les autoritats de cada districte la fixació del preu màxim. Seria el desembre de 1794 quan el màximum quedava abolit. La Convenció Termidoriana tancaria algunes de les manufactures estatals i liberalitzaria les importacions.

Respecte del Terror religiós o descristianització, si bé aquesta ja havia viscut una frenada important després de 1793, els termidorians van restablir la llibertat de cultes i permetre el retorn a l’activitat de les esglésies que no havien estats ocupades (21 de febrer de 1795). Gràcies a aquesta mesura, s’acabaria restablint el culte i el clergat constitucional s’organitzaria al voltant de l’abat Grégoire. Inclús acabarien reapareixent els clergues refractaris de 1791, com a mínim aquells que no havien estat declarats sospitosos o havien escapat de la guillotina. Tot i això, val a dir que el culte a l’Ésser Suprem va seguir present en alguns grupuscles.

Des de la perspectiva de la quantitat, i fent servir les dades aportades per Donald Green, el Terror judicial va donar un nombre de morts que arriba fins els 16.594 guillotinats en tot el període –des de març de 1793 fins a l’agost de 1794–. Les xifres més importants correspondrien a novembre de 1793 (3.300) i gener de 1794 (3.500), el que suposa la meitat de les execucions totals.

Cruikshank_-_The_Radical's_Arms.png

Cal destacar, però, que tot i la importància de les xifres i la impossibilitat de comptabilitzar l’impacte d’una sola mort en la població francesa del període, aquestes 16.594 víctimes només suposarien una petita proporció del conjunt de persones que van ser detingudes com a sospitoses, que sumarien un nombre proper a les 500.000.

D’aquestes 16.594 víctimes, el 75% va ser executat en conformitat amb els termes establerts per la llei marcial aplicable en els departaments revoltats –percentatge que es correspon, a més, amb el de rebels detinguts amb armes en mà–. Així, el 15% de les víctimes van ser executades en aplicació del concepte de contrarevolució –conspiració, emigració, traïció o connivència amb l’enemic, entre d’altres–. D’aquests, els clergues refractaris representarien el 2% de les víctimes i els acaparadors l’1,5%.

Per categories socials, els camperols amb el 28% d’execucions i les diferents categories “treballadores” amb el 31,25% serien els principals damnificats del Terror, fet que dóna una bona mostra del caràcter popular que en alguns llocs va tenir la contrarevolució, i assenyala el caràcter defensiu de la repressió terrorista.

Finalment, analitzant la distribució geogràfica de les víctimes, podem concloure que la repressió terrorista estaria clarament relacionada amb les zones amb un major potencial contrarevolucionari: el 70% de les víctimes procedien de París (2.639), els departaments del Loira, la Vendée (7.050) i el Roine (1.880). Així, el 20% de les víctimes provenia de les zones que podem qualificar d’insurrecció secundària.

Ara bé, per a realitzar un anàlisi complet del que va suposar quantitativament el Terror a la Revolució francesa caldria afegir-hi les víctimes de les execucions sumàries i les matances en represàlia que van produir-se tant a la Vendée com a l’oest del país.

Del 10 d’agost al 21 de setembre de 1792, un primer Terror?

diumenge, 8/05/2011

La nit del 10 d’agost de 1792, en trobar-se vacant el poder executiu a la França revolucionària després de la caiguda de la monarquia, va plantejar-se el problema de l’exercici del poder a l’espera de la convocatòria, inevitable en aquells instants, d’una nova Assemblea constituent.

Tuileriensturm1792.jpg

L’Assemblea legislativa, doncs, va designar un consell executiu de sis membres per a realitzar la transició. Entre els seus membres es trobaven els antics ministres girondins Clavière, Roland i Servan; Danton, un dirigent de la Muntanya; i dos polítics propers a Brissot com Monge i Le Brun.

Robespierre2.jpg

Robespierre

Sorgia aleshores un poder competidor amb la Comuna de París, reforçada per la insurrecció i, immediatament després, per les eleccions mitjançant sufragi universal de 11-13 d’agost. Robespierre, escollit a la Comuna després del 10 d’agost, va impulsar aquesta cap al poder, però els seus membres dubtaven davant de la idea de trencar un cop més la legalitat i provocar la dispersió de l’Assemblea.

A partir del 10 d’agost, l’Assemblea adoptaria importants decisions respecte dels cossos de l’exèrcit als quals s’enviarien a dotze dels diputats: aquests representants en missió disposaven de poders que anaven fins a la possibilitat de destituir els generals o als funcionaris públics. És a la vegada una mesura de defensa nacional i una precaució política contra la reacció de La Fayette davant la caiguda del rei.

El 17 d’agost, la pressió de la Comuna sobre l’Assemblea arrencaria a aquesta la decisió de constituir un tribunal extraordinari per a jutjar els “crims del 10 d’agost”, format per jurats i per jutges escollits per les seccions parisenques.

La situació exterior exigia mesures de defensa nacional i la Comuna aprova la decisió de fortificar París, forjar armes i autoritzar els aplanaments domiciliaris dels sospitosos (27 d’agost). L’Assemblea ratificaria aquestes mesures, tot i la resistència d’alguns dels seus membres respecte d’aplicar la coerció. Així, començarien a executar-se els decrets contra els clergues refractaris i en pocs dies uns 3.000 sospitosos van ser detinguts.

Das_Volk_von_Paris_vor_dem_Rathaus.jpg

D’altra banda, la Comuna va iniciar una línea política anticlerical dirigida contra l’Església constitucional amb l’objectiu darrer d’instaurar una política de descristianització. Així, van incautar-se els palaus episcopals, les campanes de les esglésies, va prohibir-se lluir els hàbits religiosos fora de l’església i van prohibir-se les processons. Els revolucionaris més radicals ja han traspassat la línea i sembla que ens alguns sectors ja no existeixin distincions entre el clergat refractari i el juramentat. Un sector dels revolucionaris buscarà l’eliminació de la influència de l’Església catòlica per trobar-se vinculada amb la monarquia i la contrarevolució.

L’Assemblea acabarà aprovant aquestes mesures amb retràs i amb la resistència d’alguns dels seus membres. Després, a partir del 25 d’agost, algunes de les seccions del centre i l’oest de París retirarien els seus representants de la Comuna. Arribats a aquest punt, el poder d’aquesta, lligat a la insurrecció parisenca, sembla força fràgil.

Tuileriensturm.jpg

Les matances de setembre (2 a 5 de setembre) que seguirien a la instauració d’aquestes mesures serien el resultat de les males notícies arribades de la guerra: traïció dels generals, emigració de La Fayette i de Lukner, avenç de les tropes austro-prussianes, caiguda de Longwy i setge de Verdum.

La corda s’està tensant i des del moviment popular es busca una nova energia que revitalitzi la Nació i la Revolució. Si tots els homes marxen de París per a defensar la pàtria en perill s’està deixant sense defensa enfront els contrarevolucionaris les dones, els nens i els ancians que resten a la capital. Una situació que es tensa encara més en córrer el rumor que els contrarevolucionaris s’estarien organitzant per a realitzar una matança de patriotes.

Des de les seccions comença a preparar-se la resistència, tot i que també hi ha sectors radicals que volen desfer-se dels empresonats que el tribunal format el 17 d’agost encara no ha arribat a jutjar.

D’aquesta manera, entre el 2 i el 5 de setembre, s’organitzen una sèrie de tribunals de forma espontània i sense dret per

SeptemberMassacres.jpg

a jutjar els detinguts de les diferents presons parisenques. Aproximadament, 1.500 sospitosos van ser executats, dels quals gran part en són presos comuns, tot i que la majoria pertanyen al clergat. A les províncies, els revolucionaris locals també realitzaran execucions sumàries (Reims, Caen, Lió, Meaux).

El període del primer Terror posava en evidència, potser per primer cop de forma tan diàfana, que més enllà de les diverses polítiques, a la Revolució començaven a ser evidents els antagonisme socials. La Revolució ja no es plantejava tan sols a nivell dels polítics, dels diputats, de les tendències, dels clubs o el rei. Des de l’agost de 1792, les masses populars que s’havien forjat un paper polític i social des de la presa de la Bastilla de 1789 van optar per influir directament en la política i fer-se o controlar directament el poder.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els sans-culottes

diumenge, 17/04/2011

A partir d’un vestit, d’una aparença, el París revolucionari va crear una categoria política i social: els sans culottes. Aquests són les masses urbanes, en particular les parisenques, que van anar prenent un clar protagonisme en el procés revolucionari. Aquesta gent modesta no portava culotte (maies o calzes) sinó que vestien uns pantalons que els arribaven fins als talons.

Sans-culotte.jpg

No resulta fàcil fer una definició d’aquest grup social perquè no es tractava realment d’una classe social, sinó d’un conglomerat heterogeni format per les classes populars urbanes i que en la seva vessant més activa en la Revolució estava formada pels treballadors urbans més modests –artesans i tenders– als quals es sumarien el que avui denominaríem com a obrers. Aquests, en la seva majoria, no són el que acostumem a classificar com a proletaris ja que encara no existeix una veritable indústria capitalista.

Així doncs, molts d’aquests assalariats són els oficials dels mestres artesans (compagnons) que estan en una fase de formació professional per a realitzar un ofici en el futur. Vivien a la casa del patró, menjaven a la seva taula, participaven dels seus problemes i la seva mentalitat i esperaven establir-se com a mestres d’ofici independents en el futur… És a dir, no formaven una classe social amb consciència de ser-ho.

sansculotte.jpgÒbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.

Una categoria intermitja seria la formada pels artesans dependents, però que jurídicament eren treballadors independents, posseïdors dels seus instruments de feina o fins i tot patró amb uns pocs treballadors a les seves ordres, però que realment era un assalariat de l’empresari comerciant que explotava el treball domèstic.

Amb aquest conglomerat social i jurídic es configura el moviment popular de la Revolució, un grup que s’uniria davant d’una potent i simple idea: l’oposició als rics explotadors de la seva feina, els nobles i la burgesia mercantil.

El moviment popular i les masses urbanes van tenir un comportament destacat durant la Revolució que cristal·litzaria en un gran protagonisme durant el Govern Revolucionari. Si podem parlar de moviment popular és perquè aquest va assolir un alt grau d’organització i orientació, a més d’un alt grau de presa de consciència per part dels seus membres i de l’articulació d’un mínim programa conegut que els situava enfront dels altres grups socials i polítics tal i com afirma Albert Soboul. Aquest moviment popular es caracteritzaria pel seu caràcter urbà i es confondria fàcilment amb l’articulat pels sans-culottes tant en París com a les províncies. Si bé podem parlar d’un moviment urbà destacat, a París la constitució i acció de la sans-culotterie seria, d’una forma autònoma, qui jugaria el paer més destacat i específic en les jornades revolucionàries.

Els sans-culottes –literalment “sense calces”– eren aquells membres del poble, polititzats i organitzats, que portaven la vestimenta pròpia de la gent comuna: pantalons botonats a la jaqueta en comptes dels culottes que caracteritzaven als rics i als aristòcrates, a més del típic cabell curt que marcava distàncies respecte a la perruca nobiliària. En el si de la sans-culotterie convivien tot tipus d’artesans i treballadors més o menys dependents; però el seu gruix provenia del món de les corporacions gremials i dels arts i oficis del París del set-cents. Si la Revolució va triomfar davant la triple pressió exercida durant 1793 (crisi bèl·lica, crisi federalista i crisi contrarevolucionària) va ser gràcies a la seva reacció entusiasta en favor de la defensa dels avenços aconseguits fins aleshores. El seu protagonisme va ser creixent i va donar lloc a un moviment urbà específic i diferenciat d’aquell que va produir-se a les províncies a favor de la Revolució.

Sans-Culottes.jpg

En els seus orígens va ser clau la situació econòmica i social crítica de la França pre-industrial del segle XVIII. La continuació de la tendència cap a la crisi inflacionista i la carestia després del 1789 va contribuir a la definició del seu comportament específic i va ser clau en el forjament d’un grup on podien conviure tant burgesos com assalariats. Seguint el complex flux d’aconteixements revolucionaris (que van influenciar-lo i en els que va influir) va anar configurant-se fins arribar al seu zenit el setembre de 1793, fins arribar al seu descens a la caiguda del Govern Revolucionari des de la primavera de 1795.

Del procés de configuració del pensament del moviment popular sobresortia la sortia la figura de Marat que va ajudar a formular la teoria de la democràcia directa i a través del seu diari L’Amic del Poble va tenir la gran plataforma per a organitzar la col·lectivitat popular. Així, per la sans-culotterie l’acció directa en política esdevenia l’únic mitjà per evitar les estretors del marc que limitava l’acció de la Constituent i assolir la veritable democràcia política. Així, la sobirania popular va convertir-se en un dels principals punts de l’ideari sans-culotte: la democràcia directa. La crítica al sistema representatiu de la separació de poders i la reivindicació de la sanció de la llei per un poble que controlés els poders van ser punts crucials del pensament popular i van posar-se en pràctica en els anys del Govern Revolucionari. El “dret a la insurrecció” seria el darrer recurs per a l’exercici de la sobirania popular (una insurrecció no necessàriament violenta, també mitjançant manifestacions).

Un_sans-culotte_instrument_de_crimes_1793.jpg

Caiguda la Monarquia, les seccions parisenques van esdevenir el suport més destacat del moviment popular Des de l’agost de 1792 les seccions van convertir-se en uns “governs” independents dels barris i que des de les seves assemblees generals exercien la representació política del poble que podia d’aquesta manera influir en els assumptes polítics del país. En aquesta altra cara, més organitzada, del moviment popular dominaven els ciutadans de condició modesta amb la incorporació de treballadors i professionals liberals i intel·lectuals. Per Soboul hi havia tres categories dins del moviment seccionari: productors independents, una minoria de l’elit assalariada i un grup pròpiament burgés.

El prototipus de sans-culotte era un home d’un quaranta anys i cast, tot i que des de 1792 van emergir amb força les dones en el moviment. Tot i que la seva presència es deuria més a individualitats que a una acció col·lectiva, la realitat es que la dona jugava un paper destacat ja que des de la seva formació intel·lectual i una sòlida cultura política reafirmada per la constant presència en les assemblees, va mostrar un gran compromís que res no té que envejar amb el rol jugat pels homes en la Revolució popular.

sans_culottes.jpg

Els sans-culottes serien una versió específica de la Revolució que s’oposaria al individualisme de 1789 des d’un col·lectivisme emergit de la seva mentalitat gremial. La República era per a ells una i indivisible que resultava de l’exercici de la sobirania popular i que es materialitzava a través d’una política econòmica basada en el dirigisme econòmic perquè tothom tingués la possibilitat de gaudir en la major igualtat de les subsistències i del dret de propietat.

L’ideari sans-culotte pot trobar-se, no per escrit i sistematitzat, sinó a través del seguiment del debat de les seccions i societats populars, en les peticions fetes a les assemblees i a proclames i discursos revolucionaris. Per últim, destacar el paper dels enrages, una cara del moviment sans-culotte que podríem definir com la seva expressió més radical i que s’expressava a través del marc urbà parisenc. Els seus principals líders van ser membres de la secció dels Gravilliers, del clubs dels cordeliers i de la societat de dones Republicanes Revolucionàries. En qualsevol cas, el moviment popular també adquireix un perfil multiforme característic que no pot amagar la seva coherència i gran importància en el devenir polític del període.

El superhome de Nietzsche

dimarts, 12/04/2011

L’ambient de crisi cultural explica el sorgiment de filosofies antimaterialistes i la reacció contra el positivisme en les darreries del segle XIX, amb la publicació d’obres tant perdurables com les de Friedrich Nietzsche. Aquest filòsof alemany va manifestar, en obres com Així parlà Zaratustra (1883-1885), la necessitat d’una reorganització total dels valors que la societat occidental havia considerat normals en el darrer segle. Zaratustra anunciava l’arribada d’un nou tipus d’home, d’un heroi que se situaria per sobre dels valors ja caducats del segle XIX, un superhome viril i guerrer, el constructor d’un nou ordre.

Nietzsche.jpg

Friedrich Nietzsche

Aquest és un extracte de l’obra del filòsof alemany:

Vosaltres, homes superiors, heu d’aprendre això de mi: al mercat ningú no hi creu en els homes superiors. I si voleu parlar allà, bé, però la plebs dirà parpellejant: “tots som iguals” […]. Davant Déu! Però ara, aquest Déu és mort. I davant la plebs nosaltres no volem ser iguals. Vosaltres, homes superiors, marxeu del mercat! […] Déu ha mort. Ara, nosaltres volem que visqui el superhome. El superhome és el que jo estimo […]. El que puc amar de l’home és que és un trànsit i un capvespre. Avui, en efecte, les gents petites s’han convertit en senyors: totes prediquen la resignació i la moderació, i la cordura, i la laboriositat, i els miracles, i el llarg etcètera de les petites virtuts. El que és d’espècia femenina, el que procedeix d’espècie servil i, especialment, la barreja plebea. Això és el que vol fer-se l’amo de tot el destí de l’home.

Tot i que la dreta radical va manipular considerablement el pensament del filòsof alemany, no es pot negar que la imatge que evoca el seu Zaratustra sembla un perfecte antecedent dels líders carismàtics del feixisme dels anys vint i trenta del segle XX.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Jacobins

diumenge, 10/04/2011

El Club dels Jacobins va ser una associació política que va funcionar a la França revolucionària entre 1789 i 1799. Creada el 1789 a Versalles amb la participació del club dels anomenats bretons dels Estats Generals (Le Chapelier, Lanjuinais), el trasllat a París de l’Assemblea Constituent va fer que al nucli original es sumessin diputats de diferents províncies (Sieyès, Barnave) i que sota la denominació de “Societat d’Amics de la Constituent” s’instal·lessin al refectori del convent dels dominics del carrer Saint-Honoré. Aviat faria fortuna el nom de “jacobins” al ser aquest el nom amb el que els dominics eren coneguts al París de l’època.

Jacobin Club.jpg

El Club dels Jacobins a la rue Saint-Honoré

Al club dels jacobins podien anar no només els diputats de la Constituent, sinó tots aquells que paguessin la quota de soci, força elevada. En aquest període inicial la seva tendència era més aviat moderada, fundant diferents filials a les províncies i aconseguint ràpidament una important influència en l’opinió pública.

Seria després de la fugida de Varennes quan gran part dels seus membres s’escindirien dels seus rengles per fundar el club feuillant o falletista (juliol de 1791). Des d’aquell moment el club jacobí va fer fer-se més democràtic en el seu funcionament sota la direcció de Robespierre i Pétion, fet que comportaria la marxa dels membres de la Gironda del club (setembre de 1792) al qual s’havien anat incorporant durant la Legislativa. El club va esdevenir des d’aquest moment com a òrgan rector de la Muntanya en la Convenció sota el domini i lideratge de Robespierre.

Així doncs, és en el si de la muntanya on trobem l’expressió política dels jacobins, un moviment heterogeni i de definició imprecisa i que mai va arribar a convertir-se en la tendència hegemònica de la Revolució, ni tan sols durant el Govern Revolucionari. Ells mateixos es denominaven a si mateixos patriotes o republicans i fins el seu domini (1793-1794) no van ser començats a ser identificats com a una tendència diferenciada que practicava el Terror com a política (terme molt discutible perquè tots els governs van practicar un “terror” d’una o altra manera). A més, van ser calumniats al qualificar-se’ls d’anarquistes, terroristes o sanguinaris i per “pervertir” el sistema representatiu. Cal ser rigorós en el discurs, i aclarir que si els jacobins eren una minoria dins de la minoria de la muntanya, va ser la Convenció la que va aprovar la seva política (no es sostenible la teoria de que una minoria imposa una política a la majoria).

opening_devise.jpg

El jacobinisme va ser un moviment que va anar configurant-se al llarg de la Revolució a través dels aconteixements i que evolucionava segons les diferents conjuntures. Tota mena d’elements polítics republicans es poden distingir en el seu si. així, existeix un model jacobí parisenc (hegemònic en la interpretació historiogràfica), però també un model de les províncies i una derivació radical que pot arribar a confondre’s amb el moviment de les seccions i la sans culotterie.

Robespierre2.jpg

Maximilien Robespierre

També cal puntualitzar que el robespierrisme és una tendència en el si del jacobinisme, això si, la única tendència capaç de realitzar una síntesi del programa igualitarista del moviment popular i de teoritzar una fórmula de societat coherent, al temps que donava solucions concretes a les necessitats que el dia a dia anava imposant a mida que el context revolucionari es radicalitzava. D’aquesta manera, va ser el robespierrisme el que va donar l’impuls definitiu al Govern Revolucionari per salvar i desenvolupar les conquestes realitzades en els anys anteriors. Així, el moviment cordelier i jacobí va ser salvat en el seu programa per la seva tendència més radical.

Per tant, el jacobinisme s’ha d’entendre com la diversa estructura de clubs i societats populars que van anar sorgint des de 1789 generant una opinió pública creixentment republicana i democràtica. Aquesta diversitat explicaria la política d’aliances de la muntanya en la Convenció per consolidar la Revolució i guanyar la guerra. Aquesta heterogeneïtat derivada de la conjunció dels diversos clubs explica que, tot i la importància de les elits polítiques i culturals en la seva composició, cada cop hi trobem una major presència de capes populars acomodades (en detriment de l’oligarquia mercantil). Aquestes capes populars acomodades de tenders i artesans acabarien esdevenint una autèntica classe política en l’any II de la Convenció.

La formació del moviment jacobí no va ser lineal ni homogènia ni lineal ja que va recollir gran multiplicitat d’expressions del republicanisme polític francès. Sense l’important impuls que els militants de les diferents associacions van donar a les societats jacobines i populars, la Convenció no hauria estat capaç de superar les crisis i restablir la unitat nacional francesa, ni solucionar els problemes d’abastiment de la població i l’exèrcit, ni salvar la cara a la guerra contra Europa. Això sí, tot i que la tendència a la unitat era una nota predominant, les divisions existien tant a París com a les províncies, entre cordeliers, jacobins i robespierristes, els principals grups que composaven la muntanya. Especialment en el que es refereix al model d’organització del poder executiu (centralitat legislativa robespierrista i federalisme jacobí, per exemple).

Comite_de_Salut_Public.jpg

Després del cop de Termidor (11 de novembre de 1794), el club dels jacobins va ser clausurat. Tot i així, a començaments del període directorial, Babeuf i Lebois van reorganitzar-lo sota el nom de “Societat d’Amics de la República” o club del Panteó. Les seves intrigues subversives portarien a una nova dissolució el 1796.

Una nova reorganització del grup sota la direcció de Prieur de la Marne, Bouchotte i Le Peletier va impulsar per darrer cop el grup sota la denominació de “Societat dels Amics de la Llibertat i la Igualtat” o club Manège (perquè es reunien a la sala amb aquest nom del Palau de les Tulleries, on s’havia reunit la Constituent anteriorment). Va arribar a estendre noves filials per les províncies, però aviat va veure com se li prohibia l’accés a la Sala del Manège i va haver de traslladar-se a Saint Thomàs-d’Aquin, abans de desaparèixer definitivament l’agost de 1799.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Girondins

diumenge, 3/04/2011

La Gironda va ser un grup polític francès que va actuar en el si de l’Assemblea Legislativa i de la Convenció. Els principals caps girondins van ser: Brissot (diputat per París i líder del grup anomenat “brissotí”), Condorcet i diversos diputats de la zona de Bordeus (Gironde) encapçalats per Vegniaud. És a partir d’aquests darrers d’on prové el nom de girondins que donaria veu a tota la tendència política. Els girondins freqüentaven el famós saló parisenc de Madame Roland on es reunien habitualment.

Delaroche_Girondins.jpg

D’entrada, hem de puntualitzar que establir els límits dels continguts i termes que aquí analitzarem és força complicat ja que en cap cas ens trobem davant de partits polítics, sinó de tendències que a la seva vegada es fragmenten en el seu propi si. Es a dir, quan parlem de Gironda, muntanya, etc. hem de tenir clar que ens referim a una divisió més o menys artificiosa que es practica per a estructurar les tendències del període. D’aquesta manera, la Gironda s’ha d’entendre com un grup complex que no pot reduir-se a l’enemic –o força oposada– a la muntanya. Era un conjunt amb una filosofia pròpia que ja va manifestar-se des del primer moment de la Revolució com un moviment que esdevindria clau en el desenvolupament del pensament democràtic i transmissor dels corrents intel·lectuals. Formada majoritàriament per intel·lectuals i juristes sorgits de la burgesia mitjana de les províncies, era la representació de la utopia il·lustrada.

girondins.jpg

Representava la lluita contra l’Antic Règim econòmic i social que limitava el desenvolupament d’una societat de petits i mitjans productors, sense cap trava a la lliure circulació i la formulació d’un Estat compromès en l’economia com a eina per aconseguir l’harmonia social a través d’evitar l’excessiva desigualtat i cercant un ordre social que contribuís al desenvolupament de la iniciativa privada dels individus. És una formulació plenament integrada en el liberalisme primerenc del segle XIX (llibertat, igualtat i propietat).

Jérôme_Pétion_de_Villeneuve.jpg

Jérôme Pétion de Villeneuve, alcalde de París

La Gironda estava allunyada del capitalisme comercial de caire més antic i del liberalisme salvatge regit només per la norma del mercat, tot i que la muntanya anirà uns passos més enllà en la seva concepció (i pressionat per l’aliança amb

el moviment popular). Es a dir, el pensament girondí no era tant diferent del montagnard en la seva filosofia política. Ambdós compartien una idea similar del paper de l’Estat en la societat (com també de la centralitat de París), tot i que els fets (revolució federalista) i les interpretacions posteriors ens donen una imatge diferent. Si la Gironda va tenir una estreta relació amb les províncies, va ser pel temor a un perill derivat de l’ultra-revolucionarisme practicat pels sectors més radicals. El federalisme mai va estar present en les seves proclames polítiques i si va haver un aixecament contra París, aquest només pot entendre’s per l’aliança de la muntanya i els sans-culottes des de 1793.

Comptaven amb una forquilla de 135 a 165 diputats i dominaven en especial el litoral atlàntic, al nord i est de París, a la zona de Lyon, a la Provença i en el Llenguadoc. La seva implantació a l’est de França va ser força més limitada. Generalment integrats per una generació uns deu anys major que els montgnards, els girondins estarien més influïts per l’optimisme de la Il·lustració. Republicans convençuts, els diputats de la Gironda i la plana junt amb els nuclis “brissotins” van trobar la seva unitat en la defensa de la legalitat republicana.

Ideològicament, els girondins eren contraris a la ideologia igualitària del poble de París i es recolzaven principalment en les administracions departamentals i en la burgesia dels negocis. Volterians, desitjaven el triomf la burgesia il·lustrada i van oposar-se als avenços revolucionaris produïts des de 1792. El seu propòsit va ser sempre el pacte amb una monarquia nacional un cop modificada l’actitud “errada” dels monarques, fet que va donar-lis gran popularitat en els primers moments de la Revolució.

Jean-MarieRoland.jpg

Jean-Marie Roland, un dels líders de la Gironda

El 1791, un girondí, Pétion, va ser alcalde de París amb el suport de la cort i, el 1792, Roland, Clavière i Servan va ser cridats per Lluís XVI per formar part del gabinet ministerial encapçalat pel general Dumoriez. Ràpidament compromesos pels fracassos d’un gabinet de govern que ells no controlaven directament i per les derrotes militars dels exercits francesos, els girondins van haver d’endurir la seva política. Lluís XVI va destituir-los del govern, però, un cop caigut Dumoriez, va jugar novament amb la possibilitat de fer-los tornar al poder, atraient-los novament a la seva òrbita.

La insurrecció del 10 d’agost a les Tulleries, que va suposar la fi de la monarquia, i en la qual els girondins no varen participar, va marcar el final del seu període de poder i domini a l’Assemblea. Des d’aquell moment, els girondins van veure’s cada cop més desplaçats i acorralats pels jacobins triomfants en la Convenció. En un darrer intent per recuperar el poder, van explotar al màxim el terror de la burgesia davant les matances de setembre i van aprofitar l’alleujament temporal provocat per la victòria de Valmy (20 de setembre de 1792) per a obtenir alguns èxits a la Comuna de París.

Tot i això, la seva actitud “legalista” durant el procés a Lluís XVI va ser considerada com una traïció a la causa revolucionària. Els jacobins els farien responsables dels fracassos militars de la primavera de 1793 i, l’espurna definitiva de la seva caiguda en desgràcia, es veurien compromesos amb la traïció de Dumoriez. Aquest cúmul de circumstàncies va fer que els girondins passessin a realitzar una política agressiva en la denúncia del Terror: van portar Marat acusat d’injúries davant el Tribunal Revolucionari (que va declarar-lo innocent), van crear una comissió per a investigar les exaltacions de la Comuna i van impulsar la detenció d’Hébert (amenaçant amb la destrucció de mig París que demanava des dels carrers el seu alliberament).

Aquestes mesures agressives que buscaven la pròpia supervivència del grup polític van suposar la pèrdua definitiva de popularitat entre els sectors populars, provocant l’assalt dels sans-culottes parisencs a la Convenció el 31 de maig de 1793, fet que va marcar la seva fi. Quaranta-un membres de la Gironda van ser condemnats a mort i d’altres, com Roland i Pétion, van haver de fugir a províncies on van intentar, sense èxit, promoure l’agitació federalista i van acabar suïcidant-se.

Girondists Force.jpg

Els supervivents al Terror van haver d’esperar a la reacció termidoriana per a recuperar els seus llocs a la Convenció (juliol de 1794).

La Carmagnole, himne revolucionari

dimecres, 30/03/2011

La Carmagnole és un cant revolucionari francès, compost i difós a París a partir del 1792. El nom prové d’un tipus de jaqueta, pròpia de la localitat piemontesa de Carmagnola, estesa per la Provença a partir del segle XVII i portada a París pels revolucionaris marsellesos, i que adoptaren els jacobins (amb una armilla tricolor i una gorra vermella) i els sans-culottes. Per interpretar correctament la cançó hem d’aclarir que Madame Veto seria la reina Maria Antonieta i Monsieur Veto el monarca Lluís XVI.

PF_1950545~La-Carmagnole-Patriotic-Song-of-the-French-Revolution-from-Le-Chambard-Socialiste-1894-Posters.jpg

Lletra:

Madam’ Veto avait promis (bis)
De faire égorger tout Paris (Bis)
Mais son coup a manqué
Grâce à nos canonniers

Dansons la carmagnole
Vive le son, vive le son
Dansons la carmagnole
Vive le son du canon!

Monsieur Veto avait promis
D’être fidèle à son pays
Mais il y a manqué
Ne faisons plus quartier

Amis restons toujours unis
Ne craignons pas nos ennemis
S’ils vienn’nt nous attaquer
Nous les ferons sauter.

Antoinette avait résolu
De nous faire tomber sur le cul
Mais son coup a manqué
Elle a le nez cassé

Son mari se croyant vainqueur
Connaissait peu notre valeur
Va, Louis, gros paour
Du temple dans la tour

Les Suisses avaient promis
Qu’ils feraient feu sur nos amis
Mais comme ils ont sauté
Comme ils ont tous dansé!

Quand Antoinette vit la tour
Ell’ voulut faire demi-tour
Elle avait mal au coeur
De se voir sans honneur.

Lorsque Louis vit fossoyer
A ceux qu’il voyait travailler
Il disait que pour peu
Il était dans ce lieu.

Le patriote a pour amis
Tous les bonnes gens du pays
Mais ils se soutiendront
Tous au son du canon.

L’aristocrate a pour amis
Tous les royalist’s de Paris
Ils vous le soutiendront
Tout comm’ de vrais poltrons!

La gendarm’rie avait promis
Qu’elle soutiendrait la patrie.
Mais ils n’ont pas manqué
Au son du canonnier

Oui je suis sans-culotte, moi
En dépit des amis du roi
Vivent les Marseillois
Les bretons et nos lois!

Oui nous nous souviendrons toujours
Des sans-culottes des faubourgs
A leur santé buvons
Vive ces francs lurons!


houchard_4.jpg

Constitució francesa de 22 d’agost de 1795

divendres, 11/03/2011

La nova Constitució de la República aprovada el 22 d’agost de 1795 i que donava pas al règim del Directori, suposava un exercici d’equilibrisme lingüístic per conciliar una desigualtat elitista amb l’exercici de la sobirania nacional i una igualtat formal de drets.

El poder polític quedava reservat a uns pocs, en el que era una clara reacció contra la política practicada pels executors del Terror en el bienni anterior i també contra el desenvolupament que havia anat prenent la Revolució des de 1789 en la seva fase ascendent.

18.jpg

Els avenços democràtics senyalats anteriorment eren rebutjats pel liberalisme conservador que preferia que el poder residís en unes “elits riques i cultivades” (es a dir, en ells). S’havia configurat un Estat allunyat de la societat i que rebutjava el principi que feia universal la Revolució: l’exercici de la sobirania popular.

  • Promulgada: Constitució de la República Francesa de 22 d’agost de 1795 (aprovada per la Convenció Nacional).
  • Tendència: Liberalisme conservador.
  • Principis d’Organització Política: República:Sobirania Nacional (restringida a una elit).
  • Poder Executiu: Directori:
    • 5 membres escollits per 5 anys i no renovables en més de 1/5 part cada any.
    • Nomena els ministres.
    • Assegura l’execució de les lleis.
    • Direcció de la política exterior.
    • Controla les administracions mitjançant els compromissaris.
  • Poder Legislatiu: Assemblea:
    • Diputats escollits per 3 anys.
    • Es renoven en un terç cada any.
    • A través de 6 comissaris independents i responsables administra el tresor.
    • Consell dels Cinc-cents (500 membres de més 30 anys): Iniciativa en les lleis i prenen resolucions.
    • Consell dels Ancians (250 membres de més de 40 anys): Rebutgen o aproven les lleis proposades pels Cinc-cents després de 3 lectures.
    • Designen el poder executiu: D’una llista de 50 candidats de la que escolleixen 5 directors.
  • Poder Judicial: Justícia:
    • Magistrats.
    • Tribunals dels departaments.
    • Tribunal Suprem.
  • Relació entre els Poders: A través del poder legislatiu.
  • Sufragi: Assemblees primàries i Assemblees electorals departamentals
    • Assemblees primàries:
      • Sufragi censatari: Ciutadans masculins i contribuents des de 21 anys.
      • 4.500.000 ciutadans.
    • Assemblees electorals departamentals:
      • 30.000 electors de més de 25 anys.
      • Un per cada 200 ciutadans amb una renda igual a 150 o 200 jornades de treball (segons el nombre d’habitants).
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (22 d’agost de 1795).
    • No es basa en el Dret Natural.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de culte.
    • Llibertat de comerç.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Inviolabilitat del domicili.
    • Limita l’associació política.
  • Relacions Església-Estat: Separa ció Església-Estat:
    • Aconfessionalitat de la República (teòrica).
    • No reconeix els vots religiosos.
    • Es regula a través de la Constitució.
  • Règim Local: Administració departamental i Administració municipal.
    • Administració municipal:
      • 1 municipi per cantó (a París 12 districtes).
    • Administració departamental:
      • Directori departamental (5 membres).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema de Justícia.
  • Reforma de la Constitució: A través de la petició del Consell d’Ancians. Requereix la ratificació del Consell dels Cinc-cents. Han de passar com a mínim 9 anys per a convocar l’Assemblea de Revisió.

20b_desc.JPG

En qualsevol cas, tot i aquesta deriva conservadora i restrictiva final, el sistema liberal constitucional que havia sorgit durant la Revolució Francesa esdevindria una referència per a tot el món i els seus principis s’estendrien al llarg del segle XIX per Europa i Amèrica donant lloc a una nova concepció de la política. Aquest és el veritable triomf de la Revolució Francesa.

Text complet en francès: constitution-1795

Text fragmentari en castellà: constitucion-1795-castellano