Entrades amb l'etiqueta ‘Restauració absolutista’

El pensament legitimista a l’Europa de la Restauració absolutista

dimecres, 6/10/2010

L’etapa de la Restauració va ser en gran part un període de reacció, per tornar a l’Antic Règim. La doctrina dels que propugnaven la reacció era el legitimisme, que defensava la desigualtat social i una aliança entre l’Església i l’Estat per a garantir els drets legítims dels monarques absoluts de l’Antic Règim.

Joseph de Maistre.jpgA les seves Consideracions sobre França (1796), el polític contrarevolucionari i filòsof legitimista Joseph de Maistre exposava bona part del que seria l’ideari legitimista de la Restauració absolutista del primer terç del segle XIX:

Primer. Cap Constitució no és el resultat d’una deliberació. Els drets dels pobles no estan mai escrits […]. Els drets escrits són només títols declaratoris de drets anteriors, dels quals només es pot dir que existeixen perquè existeixen […].

Tercer. Els drets del poble parteixen de les concessions dels sobirans, però els drets dels sobirans i l’aristocràcia no tenen data ni autor […].

Setè. Cap nació no es pot donar la llibertat si no la té […].

Desè. La llibertat sempre ha estat un do dels reis […].

L’Europa de la Restauració

dimarts, 5/10/2010

Reunits en el Congrés de Viena (setembre de 1814 – juny de 1815) a proposta del canceller austríac Metternich, els Estats vencedors de Napoleó van definir els principis sobre els quals s’assentaria l’Europa de la Restauració un cop derrotat l’emperador.

En conjunt, aquests perseguien la definició d’un nou sistema político-ideològic que tendia al retorn a l’Antic Règim, a la restauració de l’absolutisme monàrquic i a la supressió, o almenys al fre, dels excessos revolucionaris que havien caracteritzat el tombant de segle. Fonamentalment, aquests principis serien el legitimisme, el compromís internacional, el sistema de congressos i el dret d’intervenció. El conservadorisme polític del règim de la Restauració es concretaria en la creació d’un mecanisme de garantia del nou equilibri: la Santa Aliança.

Congres de Viena.jpg

Les bases socials que recolzarien el projecte restauracionista serien fonamentalment l’aristocràcia, el clergat i determinats sectors de l’alta burgesia. A França, per exemple, amb la Restauració borbònica gran part de la noblesa exiliada retornava al país per ocupar llocs clau de l’administració estatal. Aquesta aristocràcia, tant a França com a Anglaterra, mantindria lligams a l’alta burgesia enriquida amb els beneficis de la terra, els negocis i els serveis a l’Estat. Aquestes relacions comportarien un matís filoliberal en certs sectors de l’aristocràcia francesa i anglesa. A la resta d’Europa (Prússia, Àustria, Espanya o Portugal) la noblesa seria reaccionària i d’esperit antiliberal.

L’Església, majoritàriament, recolzaria els règims absolutistes perquè els dogmes religiosos havien fet fortuna en la llei civil, vulnerant qualsevol possibilitat de llibertat religiosa, i el liberalisme atacava els seus antics privilegis. El clergat buscaria d’aquesta manera la consolidació de la unió entre “tron i altar”.

Finalment, aquests règims de la Restauració es recolzaran en l’acció policial, controlant així totes les activitats de la població (premsa, teatre, correspondència, associacionisme, etc.) que poguessin atemptar contra l’Estat absolut i les seves institucions. La institucionalització de la criminalització de la llibertat per part dels Estats absolutistes es consolidaria al Congrés de Viena.

Al mateix temps, Àustria, Prússia i Rússia signaven el pacte antiliberal de la Santa Aliança (setembre de 1815) que propugnava la defensa de l’ordre, l’autoritat, la jerarquia i els valors cristians i proposava la renúncia inicial a la guerra per tractar els conflictes internacionals mitjançant una sèrie de conferències. Ara bé, a la pràctica aquesta aliança suposava una preeminència del dret d’intervenció (“solidaritat”) en cas de revolucions liberals en els països absolutistes.

Anglaterra rebutjaria el text acordat i forçaria la configuració d’una nova coalició: la Quàdruple Aliança (novembre de 1815) que instauraria una especial tutela sobre França i reafirmaria els principis del Congrés de Viena, establint el “concert europeu” i una sèrie de reunions periòdiques (congressos) per estudiar els seus interessos i problemes comuns. El 1818, a la Conferència d’Aquisgran, la pròpia França s’adheriria al pacte donant lloc a la Quíntuple Aliança.

El legitimisme suposava la reafirmació del principi de monarquia hereditària. El poder de la monarquia (“tron i altar”) era d’origen diví i no podia ser coartat per una constitució votada pels representants del poble. Per tant, es considerarien heretgies polítiques tant la divisió de poders com el concepte de sobirania nacional.

El compromís internacional de les nacions europees suposava que tot Estat tenia en la seva actuació una relació directa amb l’ordre i l’equilibri internacional. En definitiva, era una crida a la prudència i la repressió del liberalisme polític. Per això, aquest equilibri havia de ser mantingut i dirigit per la Quàdruple Aliança.

El sistema de congressos buscava evitar guerres i solucionar els conflictes internacionals mitjançant un sistema de reunions de les potències amb la finalitat de mantenir la pau i l’equilibri entre els Estats.

El dret d’intervenció suposava que qualsevol agressió a l’ordre legítim instaurat en un país afectava als altres Estats perquè els desestabilitzava. Per tant, les potències signants de la Santa Aliança tenien el dret i l’obligació d’intervenir sempre que fos necessari restablir l’ordre legítim. Anglaterra no va subscriure aquest principi i per això no va formar part de la Santa Aliança.

Aquesta política intervencionista en defensa de l’Antic Règim es mantindria als Congressos d’Aquisgran, Troppau, Laibach i Verona. Aquest últim permetria la intervenció francesa a Espanya el 1822 mitjançant els Cent Mil Fills de Sant Lluís per tal de reinstaurar l’absolutisme de Ferran VII.

Metternich.jpegEl Congrés de Viena, encara que va ser promogut pels sobirans de les quatre potències vencedores davant Napoleó, va tenir com a veritable impulsor i teòric dels principis de la Restauració absolutista al canceller austríac príncep de Metternich. Conscient i convençut de que l’origen dels problemes europeus de l’època residien en la pervivència de l’esperit de la Revolució Francesa, Metternich va intentar contrarestar-lo mitjançant un vigilància constant de l’amenaça revolucionària per part de les quatre potències –concretada en els congressos– i de la seva intervenció en altres països per tal de regular l’equilibri polític d’Europa.

És el que s’anomenaria Sistema Metternich. Ideològicament això suposava una reacció legitimista i historicista (en quant es considerava la història com un fet intocable i immutable) contra les idees racionalistes i naturalistes de la Il·lustració i la Revolució que consideraven la història com una evolució social. En restablir les formes polítiques i culturals tradicionals connectava amb les tendències de l’historicisme nostàlgic d’una part del romanticisme que s’estava començant a desenvolupar en la primera meitat del segle XIX.

Una de les finalitats del Congrés de Viena va ser la delimitació de les fronteres europees desprès que Napoleó havia alterat de dalt a baix el mapa territorial d’Europa durant la seva expansió territorial. Ara, cada un dels països vencedors aspiraria a treure fruït del desmantellament de l’Imperi Napoleònic encara que fos a costa d’Estats febles com Bèlgica o Polònia.

La idea inicial era el retorn a les fronteres anteriors a 1792. Tant el canceller austríac Metternich com el ministre francès Talleyrand van maniobrar perquè ni Rússia ni Prússia acaparessin els guanys territorials. Finalment, Prússia i Àustria mantindrien el domini a l’Europa Central, Rússia a l’Europa Oriental, i la Gran Bretanya sobre el mar.

El resultat final de la reestructuració del mapa europeu va ser la modificació de les fronteres buscant l’equilibri europeu a través de la creació d’Estats tap situats entre les potències per tal d’evitar el seu enfrontament directe, però sense tenir en compte les aspiracions nacionals de molts pobles.

El nou mapa europeu:

Prússia rebria la resta de Polònia, part de Saxònia i les riques zones mineres de la Renània i el Ruhr.

Àustria recuperava el Tirol (a canvi de Bèlgica) i rebria el Regne Llombardo-Vèneto amb la costa de Dalmàcia. A més, dirigiria la nova Confederació Germànica –l’associació federal de 39 Estats alemanys amb un parlament permanent de representants de tots els Estats anomenat Dieta–.

Rússia conservaria Finlàndia, rebria la Bessaràbia (separada de l’Imperi Otomà) i la major part de Polònia.

Regne Unit va fixar-se com a prioritat el desenvolupament del seu poder marítim. Així, va aconseguir Helgoland en el Mar del Nord, Malta i les Illes Jòniques a la Mediterrània i l’Illa Maurici a les Antilles. Amb aquests enclavaments estratègics Gran Bretanya dominaria i controlaria les rutes marítimes comercials a nivells mundial.

França va tornar a les fronteres anteriors a la guerra de la Convenció de 1792 amb alguna petita incorporació com Avinyó.

Bèlgica va ser annexionada al Regne d’Holanda passant a formar els Països Baixos.

Noruega va ser annexionada al Regne de Suècia.

Europa Restauració.png

És evident que els Estats petits on la legitimitat del poder no era hereditària van sortir clarament perjudicats a favor de les grans potències. Aquest fet va esperonar un constant creixement dels sentiments nacionalistes. Al llarg del segle XIX conflictes derivats del repartiment territorial de Viena ja que les fronteres acordades molts cops esdevenien artificials i no coincidien amb les nacionalitats històriques reivindicades pel romanticisme nacionalista. Els principis de la Restauració propugnats pel canceller Metternich serien clarament antiliberals i antinacionalistes, però l’herència de la Revolució francesa serà viva. Els valors de llibertat i igualtat estesos per l’administració imposada per Napoleó no solament no desapareixerien amb la seva derrota, sinó que augmentarien.

La Carta Atorgada de Lluís XVIII

dimarts, 5/10/2010

A França la Restauració absolutista va suposar la pujada al tron de Lluís XVIII, germà del decapitat Lluís XVI, i per tant el retorn de la dinastia anterior a la Revolució de 1789. Era l’intent de retornar a l’Antic Règim. Amb tot, el nou monarca, després de l’experiència revolucionària i els canvis que aquesta havia introduït, va concedir al país una Carta Atorgada que recollia algunes de les aspiracions revolucionàries com la igualtat de tothom davant la llei o els impostos.

Extracte del preàmbul de la Carta Atorgada de Lluís XVIII (1814):

Louis_XVIII.jpgL’estat actual del regne requeria una Carta Constitucional. L’havíem promès i la publiquem. Nós, hem considerat que encara que a França l’autoritat resideix completament en la persona del Rei, els nostres predecessors no havien dubtat mai a modificar el seu exercici a tenor de l’evolució dels temps […].

Nós, Lluís XVIII, hem pogut apreciar, seguint l’exemple dels reis predecessors nostres, els efectes dels progressos sempre creixents de les Llums, les noves relacions que aquests nous progressos han introduït a la societat, la direcció donada als esperits des de fa mig segle, i les greus alteracions que n’han resultat. Hem reconegut que el desig dels nostres súbdits per una Carta Constitucional era l’expressió d’una necessitat real, però en accedir a concedir aquest desig, Nós hem pres totes les precaucions necessàries perquè tal Carta sigui digna de Nós i del poble el qual estem orgullosos de comandar. Homes savis, procedents dels primers cossos de l’Estat, s’han reunit amb comissaris del nostre Consell per treballar en aquesta important obra.

Al mateix temps, hem hagut de recordar també que el nostre primer deure envers els nostres pobles era conservar, pel seu propi interès, els drets i les prerrogatives de la nostra Corona. Nós hem esperat que, instruïts per l’experiència, els pobles estaran convençuts que quan la saviesa dels reis coincideix amb el desig dels pobles, una carta constitucional pot ser d’una gran durada. Però que quan la violència arrenca concessions a la feblesa del govern, la llibertat pública està tan en perill com el mateix tron.