Entrades amb l'etiqueta ‘Il·lustració’

París i les llums de la Il·lustració

Dissabte, 29/05/2010

L’abisme social existent a París no va fer més que créixer al llarg del segle XVIII fins arribar a un extrem digne de la caricatura. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, els magnats i aristòcrates s’oferien entre ells sumptuosos sopars de cinc o sis plats –sense comptar els entremesos, les amanides i els hors d’ouvre–. Al mateix temps, unes quantes dames de l’alta societat organitzaven en els seus salons reunions artístiques i literàries en les quals es discutien les idees racionalistes que arribaven d’Alemanya i Anglaterra. D’entre les tertúlies més populars destacaven les de madame d’Épinay, madame du Deffan o Ninon de Lenclos, a les quals hi assistien els principals protagonistes del moviment filosòfic i literari que anomenem Il·lustració.

Encyclopedie_frontispice.jpg

La Veritat, rodejada per la llum (símbol central de la Il·lustració francesa), acompanyada per dues figures simbòliques situades a la seva dreta, la Raó i la Filosofia, que esgarrapen el vel que la cobreix i oculta dels ulls dels homes

Els salons van adquirir una gran significació en els cercles il·lustrats. Així, les dames de l’alta societat van començar a convidar a casa seva a artistes i filòsofs en determinats dies de la setmana. Qualsevol que posseís un mínim d’afabilitat i intel·ligència era ben rebut en aquestes reunions. Alguns, com Rousseau, van criticar l’estil innocu i informal dels salons, però en ells, de la mateixa manera que en els pòrtics, els jardins i els cafès del Palais Royal, on s’intercanviaven novetats, es difonien rumors i es tramaven intrigues (tot i que en connivència amb el joc, la prostitució i d’altres plaers), va modelar-se el poder de l’opinió pública, els talents retòrics van perfeccionar el seu estil i joves ambiciosos arribats de les províncies van posar a prova les seves qualitats com a escriptors o polítics. I entre ells van moure’s també els pares de la Il·lustració francesa: Diderot, D’Alembert, Voltaire i Montesquieu.

Els intel·lectuals, científics i literats de la Il·lustració, anomenats en el París de Lluís XV com els “filòsofs”, constituïen una bona mostra de la societat del període. D’aquesta manera, Rousseau era el fill d’un ric rellotger i joier, Voltaire va ser un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes, Condillac era sacerdot, Condorcet tenia el títol de marquès, Diderot provenia d’una família d’artesans fabricants de ganivets, i D’Alembert era fill natural d’un aristòcrata.

Les seves obres desenvoluparien les idees racionalistes, empiristes i cientificistes que tenien les seves arrels en el renaixement i van tenir una influència fonamental en els aspectes ideològics de la Revolució francesa. Diferents corrents de pensament van subministrar a la Il·lustració les seves armes intel·lectuals i van contribuir al seu dinamisme intern. Així, convivien la teologia reformista i l’ateisme; el pensament filosòfic sistemàtic i l’observació particular de les ciències naturals; la fe en el progrés i l’escepticisme en el futur… Tot i això, cadascuna d’aquestes antítesis generava a la seva vegada una necessitat d’harmonia i reconciliació, de diàleg entre els contraris, com la que oferia, per exemple, la idea d’una Raó universal inherent a les lleis de la natura.

Curiosament, ni l’Estat absolutista ni l’aristocràcia van advertir el risc potencial dels escrits dels filòsofs, als quals protegien i celebraven com un imprescindible matis intel·lectual dins de l’esplendor de la monarquia francesa.

Voltaire.jpg

Voltaire va passar dues setmanes empresonat a la Bastilla el 1726 i després va haver d'exiliar-se a Anglaterra

Les activitats dels il·lustrats no restaven, però, excloses de cert perill. No existia llibertat de premsa i qui rebutjava la censura estatal corria el risc d’anar a parar a la presó, de ser desterrat o de ser condemnat a prestar serveis a galeres. Fins i tot Voltaire va conèixer la Bastilla. És per això que molts dels primers escrits de la Il·lustració van aparèixer impresos a ciutats com Amsterdam o Ginebra. Des d’allí van introduir-se de contraban al país, van reimprimir-se novament a França de forma il·legal o van produir-se mitjançant indicacions inexactes als censors.

El 1789, la policia va comptabilitzar a la ciutat de París l’existència de 100 premses tipogràfiques transportables al servei de la producció de llibres il·legals. A més, els textos més radicals circulaven per les àmplies xarxes de correspondència dels il·lustrats en forma de manuscrits secrets, reescrits un cop i un altre. De forma oral, els seus pensaments van divulgar-se per nombrosos cafès, cercles, acadèmies, salons, lògies maçòniques i societats literàries.

El poble parisenc, per la seva banda, no tenia coneixement de les noves idees que circulaven pels salons i les tertúlies à la page. Suficient tenien amb la lluita del dia a dia per sobreviure, i culturalment estaven temporalment idiotitzats per les populars funcions còmiques de lèpoca, bastides sobre un humor escatològic i malparlat. És més, davant de l’agudització de la crisi en el regnat de Lluís XV ni tan sols van donar-se manifestacions de protesta pels carrers de París ni cap aldarull contra els abusos del sistema.

Tot i això, el germen de la rebel·lió introduït per l’obra dels filòsofs sí que va començar a trobar el seu espai en certs grups de la jove burgesia i la baixa aristocràcia, que van veure en les idees de la Il·lustració una alternativa a la decadència cada cop més insostenible del règim.

El punt culminant i símbol de l’augment de la influència cultural de la Il·lustració va constituir-lo l’èxit de l’Encyclopédie editada per Diderot i D’Alembert, sota el subtítol de “Diccionari raonat de les Ciències, les Arts i els Oficis”. Veritable obra capital del racionalisme i model des de la seva publicació de tots els projectes enciclopèdics posteriors, els 35 volums de l’obra van ser publicats entre 1751 i 1780, suposant el salt definitiu per a les biblioteques de tota Europa en referència a la informació.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

El propòsit de l’Enciclopèdia era la transmissió raonada de tot el coneixement disponibles fins al moment. En ella trobem reflectides les idees de Rousseau, Montesquieu, Voltaire o Diderot, i també va recollir els descobriments i mètodes empírics emprats per científics francesos com Linné, Buffon, Lavoisier o Jussieu. En resum, un veritable compendi del pensament i el coneixement humà en la segona meitat del segle XVIII.

La seva obertura cap als continguts crítics al règim va causar forta animositat vers l’obra. Per exemple, el 1757, el clergat va responsabilitzar al “partit dels filòsofs” de l’atemptat sofert per Lluís XV i va aconseguir una prohibició temporal de l’Enciclopèdia. Tot i això, els 4.000 subscriptors de dins i fora del país, als quals s’hauria de retornar els diners avançats per adquirir l’obra, van insistir en rebre els volums que els hi faltaven. Quan, finalment, van poder publicar-se, tot el món europeu era conscient que el nou esperit del període havia acomiadat definitivament el “poder de les tenebres”.

Amb l’Enciclopèdia podem tancar, simbòlicament, el gran cicle de l’absolutisme il·lustrat. Un període d’excessos despòtics i opressió que portarien l’Antic Règim en menys de vint anys a un tràgic final. Possiblement el que es mereixia. D’aquest moment històric hauria de sorgir la Revolució per antonomàsia, la que canviaria substancialment la història de França i Europa, i que tindria com a principal protagonista al poble de París.

El París del segle XVIII, història de dues ciutats

Dilluns, 24/05/2010

La Il·lustració, segons les paraules de Kant de 1783: “la sortida de l’ésser humà de la Unmündigkeit [la minoria d’edat, la incapacitat de fer servir la Raó sense la direcció d’un altre], de la qual el mateix home n’és el culpable”, estava dirigida a tota la Humanitat. Els éssers humans, ens diuen els principis il·lustrats, en la mesura en què estaven dotats de Raó, eren capaços de pensar per si mateixos, tenien la possibilitat d’emancipar-se dels lligams de la tradició i constituir-se una societat més lliure, feliç i moral.

París, l’anomenat “centre del món erudit”, segons l’afirmació de Goethe en els seus Assaigs sobre Art i Literatura (1820), estava considerada juntament amb Londres i Berlín com el centre d’aquest moviment. Una especial situació en el punt de partença, però, generaria aquí en una radicalització que finalment descarregaria entre 1789 i 1799 en la Revolució francesa.

Tot va iniciar-se uns cent anys abans amb l’inici de la crisi de l’Antic Règim durant el regnat de Lluís XIV. Paradoxalment, en el moment de màxim apogeu de l’absolutisme, quan l’ordre estamental va fer-se més fort com a nucli polític i social a la cort del Rei Sol començava a germinar la crisi del propi sistema. És cert que el poder i les recaptacions de l’Estat van augmentar i l’administració va fer-se forta mitjançant la centralització. Però l’èxit en la política colonial, els progressos comercials, l’auge dels transports, l’expansió de les manufactures, l’esplendor del món de les ciències i les arts, contrastaven fortament amb una estructura social injusta i evidentment antiquada.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV de França

Els estaments superiors, la noblesa i el clergat, tenien exempcions fiscals. Reaccionaris, van insistir en el manteniment de les seves prerrogatives i ingressos extraordinaris. El Tercer Estat, la resta de la població francesa, estava dividida. Hi havia els que treien profit de l’impuls econòmic i tenien l’ambició d’accedir a l’estament nobiliari, per a gaudir dels seus privilegis, mitjançant la compra de càrrecs. En canvi, la petita burgesia i l’anomenat “quart estament”, les grans masses de població de les ciutats i el camp, patien el pagament d’impostos i taxes.

Quan les collites eren dolentes, els aliments escassejaven en tots els llocs, es produïen fams, epidèmies i, com a conseqüència, disturbis espontanis. En paral·lel a la misèria de les classes mitjanes i baixes, la fortuna en augment de les arques estatals s’invertia en la construcció de palaus (Versalles), la compra de mercaderies de luxe i al finançament de les guerres.

A finals del regnat de Lluís XIV, quan França es trobava totalment dessagnada, els alts funcionaris van començar a criticar el comportament del govern mentre que en els cercles intel·lectuals va començar a prendre forma l’ideari liberal. Aquests primers cercles pre-il·lustrats criticaven la tirania i el despotisme dels governants, l’ociositat i els vicis dels privilegiats, així com l’estreta aliança entre la monarquia i l’Església catòlica. Després de l’expulsió dels hugonots, el 1685, la tolerància religiosa i la condemna del dogmatisme i la “superxeria” del clergat van convertir-se en les exigències il·lustrades per antonomàsia.

El fet que Lluís XIV visqués i regnés fins als 77 anys, unit a les successives morts prematures dels seus hereus, va produir l’extraordinària circumstància de que fos succeït directament pel seu besnét, el futur Lluís XV. El 1712 havien mort el pare del nen, el delfí Lluís, duc de Borgonya, i també l’únic germà viu del delfí, que hauria heretat els drets al tron. Al trobar-se amb un successor de només dos anys d’edat, el Rei Sol va haver de fer retocs en el seu testament per tal de crear un Consell de Regència que regnés fins que el besnét assolís la majoria d’edat.

Tot i això, quan el país encara no s’havia recuperat de la celebració dels funerals pel monarca de la Grandeur, el seu ambiciós nebot Felip d’Orleans va forçar el Parlament de París a no reconèixer la voluntat del rei finat, fent-se designar com a regent del país amb atribucions absolutes.

Tot i que França va tenir d’altres reis infants que van donar lloc a l’acció de regents, quan els historiadors francesos es refereixen a la Regénce, sempre és per fer al•lusió al període de Felip d’Orleans, qui acostuma a ser citat simplement com le Régent, sense necessitat de més puntualitzacions.

Philippe_d'Orleans.jpg

Felip d’Orleans, le Régent

Felip d’Orleans era un home decidit i va ser intel·ligent a l’hora de fer-se amb el poder, però el seu govern no va ser gens destacat. Aficionat a tota mena de diversions i plaers, els parisencs tant podien veure’l a la llotja del teatre acompanyat per dos o tres jovenetes, com trobar-se’l en un saló de joc clandestí o creuar-se’l entrant a qualsevol alberg de dubtosa reputació amb una dama anònima.

Aquestes aficions van comportar-li variades i estranyes amistats, com la del financer escocès John Law, que assegurava haver fugit del seu país perseguit per batre’s en duel. Pel regent aquesta fama no va ser cap lacra, sinó un mèrit que va ajudar Law a entrar en el seu cercle més íntim.

L’escocès va proposar al regent de reanimar la malmesa economia francesa mitjançant la circulació de lletres financeres que ell mateix s’encarregaria d’emetre i difondre. Felip va autoritzar, el 1716, la creació de la Banca Law i l’emissió d’aquestes lletres, una mena de paper-moneda sense un clar resguard en metàl·lic, canviables en principi per una quantitat determinada en espècies. La juguesca va sortir bé en un principi, i com l’emissor retenia de cada lletra una taxa, el regent va decidir, dos anys després, la nacionalització de la banca per a donar aire a les arques estatals amb aquelles retencions.

Ara bé, com d’altres sistemes miraculosos, el de Law exigia la constant emissió de lletres cada cop per una valor superior, ja sense cap tipus de suport en metàl·lic. La notable expansió dels negocis financers va aturar-se de cop i volta quan els posseïdors de lletres per valor de 10.000 milions van comprovar que tot el capital que circulava per França no arribava a la desena part d’aquesta quantitat. La Banca Nacional va entrar en bancarrota, així com el tresor reial i milers d’homes des finances grans i petits. Law va trobar-se a punt de ser linxat per una multitud enfurismada, però va poder fugir de París a Marsella i des d’allà a Venècia on moriria en la misèria (1729).

La ciutat de París va patir intensament del declivi generat pel regent i el seu amic escocès. La majoria dels grans financers i comerciants residien a la capital, que era a la seva vegada la seu dels negocis i els contractes que nodrien l’economia. La bancarrota dels poderosos va tenir un dramàtic efecte que va afectar des dels petits burgesos fins al més petit dels artesans. La consegüent paralització del camp va portar novament la fam a la ciutat, mentre que l’atur i la manca d’assistència benèfica van omplir els carrers de sense-sostres i indigents. Els més desesperats van formar part de la delinqüència als carrers. I moltes dones van haver de practicar una patètica prostitució de cantonades i espais obscurs.

Plan_de_Paris_1705.png

La ciutat de París en el segle XVIII

Els cronistes del període sembla que ens parlin de dues ciutats diferents. Per a uns París és una ciutat decadent, bruta, pudenta i tenebrosa, amb vivendes i carrers plens de misèria i vici. En canvi, d’altres s’admiren de l’esplendor de la luxosa capital d’Europa, centre de l’elegància i nucli de la Il·lustració, una ciutat que travessa un dels moments més grandiosos de la seva història. I hem de dir que ambdues descripcions són certes. Això sí, depenent del barri pel qual es passegi el cronista.

Així, a Saint-Germain i Saint-honoré l’aristocràcia i els burgesos rics que encara han salvat la seva fortuna segueixen aixecant luxoses residències apartades de les zones poblades per la xusma. D’entre els edificis privats construïts en aquest període destaquen l’Hôtel de Matignon, actal seu de la presidència del govern a la Rue de Varenne, i el bellíssim Hôtel Carnavalet, actual Museu d’Història de la Ciutat de París.

I l’arribada de Lluís XV a la majoria d’edat no hi posaria remei a aquesta situació. El regent va morir el 1723, curiosament el mateix any que el rei infant arribava a la majoria d’edat i podia fer-se amb el poder. Sota les seves ordres, Lluís Enric de Borbó, el nét del Gran Condé, va ser designat com a primer ministre en un breu mandat on només va fer un acte destacat: el pacte del casament del jove rei amb Maria Leczinka, la filla del destronat rei de Polònia, fet que va suposar trencar el pacte que havia establert el regent per a casar Lluís XV amb la infanta Mariana d’Espanya, filla de Felip V. La núvia, rebutjada, va ser enviada novament a Madrid, enterbolint així les relacions amb Espanya. Aquest error diplomàtic acabaria amb la carrera del ministre que va ser substituït pel cardenal André de Fleury, un vell de 73 anys antic preceptor del rei.

Louis_XV_France.jpg

Lluís XV de França

Qualsevol que fos l’atractiu de la reina polaca, set anys majors que ell, Lluís XV no va privar-se de mantenir (i fer-ne ostentació) d’una sèrie de favorites, fins al punt d’arribar a oficialitzar aquesta figura en el protocol de la cort de Versalles. La primera amant de Lluís XV va ser Pauline de Mailly-Nesle, marquesa de Ventimille, que va exhibir-se al costat del rei entre 1739 i 1741, un breu període que va ser-li suficient per a medrar a favor de l’entrada de França en la Guerra de Successió d’Àustria.

Entregat, d’aquesta manera, a una vida relaxada i llicenciosa, potser inspirat en el model que havia estat el seu difunt oncle i regent, Lluís XV va deixar els temes d’Estat en mans de Fleury, que va governar fins a la seva mort, el 1743, amb 81 anys. Després de la seva mort, Lluís XV va fer veure que regnava fins a la seva mort i l’arribada al tron de Lluís XVI.

Per acompanyar-lo en el seu regnat, i després de la breu experiència de la Ventimille, Lluís XV va decidir buscar-se una companyia més prudent, i l’honor va recaure en la figura de Joana Antonieta Poisson, marquesa de Pompadour. La posició de la marquesa va ser tan notòria que va arribar a rebre el títol de maitresse en titre, que podríem traduir com “amant titular”. I va resultar impossible de substituir durant més de vint anys, fins a la seva mort el 1764. Tot i ser considerada com una persona frívola, la Pompadour va rodejar-se d’un cercle d’intel·lectuals i artistes, va governar el monarca com va voler, i va tenir una influència decisiva en els afers polítics, fent dimitir i nomenant ministres, generals i diplomàtics.

La seva successora com a favorita reial, la comtessa de Du Barry, no tindria ja la seva importància tot i l’existència de divertits i ridículs enfrontaments amb Maria Antonieta per fer-se amb la primacia a la cort francesa i acabaria guillotinada en la Revolució.

Sí París sempre havia estat al llarg de la seva història tot un mosaic de contrasts i desigualtats socials, l’abisme de la injustícia entre rics poderosos i pobres desemparats va arribar al llarg del segle XVIII a un extrem gairebé insostenible. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, la pompa versallesca assolia el seu màxim esplendor. La llavor de la Revolució estava plantada.

Del Renaixement a la Il·lustració: cap a una Història científica

Dilluns, 17/05/2010

Al llarg del Renaixement, entre els segles XIV i XV, a les ciutats estats italianes, d’entre les quals cal destacar en especial Florència, es revolucionarien les concepcions politico-històriques, conduint-les cap a nous models interpretatius.

D’aquesta manera, el retorn al passat grecoromà que propugnaven els humanistes va tenir com a resultat més important la separació entre la teologia i la història, per l’estudi de les quals va recuperar-se els principis de l’Antiguitat clàssica. Tanmateix, en fer servir el model dels historiadors romans, la història humanística del Renaixement va convertir-se en una font d’ensenyaments polítics i morals que tornava a abusar del sistema dels discursos posats en boca dels grans personatges estudiats.

L’humanista Leonardo Bruni (1370-1444) va obrir aquest corrent intel·lectual, destacant com a representants més destacats les obres de Maquiavel i Guicciardini.

Nicolau Maquiavel (1469-1527) va analitzar la teoria del govern i la mateixa figura del príncep o governant. Aquest florentí va interpretar la història dins d’unes coordenades estrictament humanes i amb una dimensió social. Així, per exemple, a la seva Istorie fiorentine es va proposar d’explicar la història de Florència atenent als conflictes socials que s’hi havien produït per tal de comprendre els fracassos de la república.

Maquiavel.jpg

Nicolau Maquiavel

Per la seva banda, el filòsof i historiador Francesco Guicciardini (1483-1540) va continuar amb aquesta renovació de la història a la seva Storia d’Italia, obra en la qual va aportar una nova exigència de rigor en l’ús de les fonts.

En paral·lel, a Roma van aparèixer els primers intents de crítica històrica sobre els documents amb les obres de Lorenzo Valla (1407-1457).

Amb posterioritat, a la França de la segona meitat del segle XVI, amb les obres dels intel·lectuals Étienne Pasquier (1529-1615) i Jean Bodin (1530-1596) va desenvolupar-se la crítica de les fonts i van aparèixer les primeres temptatives de realitzar una història econòmica que pretenia explicar la revolució dels preus del segle XVI a partir de l’arribada d’or procedent d’Amèrica.

D’altra banda, el descobriment i la colonització d’Amèrica, en posar en contacte els europeus amb unes societats constituïdes sobre unes pautes totalment diferents i desconegudes, va propiciar l’aparició d’una història que no només relatava les grans accions dels conqueridors, sinó que també buscava deixar constància de les realitats d’aquell nou món acabat de descobrir. És, per exemple el que va intentar el pare Bartolomé de Las Casas (1474-1566). És en aquest moment quan van començar a escriure’s els primers anàlisis econòmics i socials dels efectes de la colonització.

Bartolomedelascasas.jpg

Bartolomé de Las Casas

Finalment, els diferents cismes religiosos del segle XVI van fomentar la crítica al mites que omplien els vells escrits històrics medievals. Els atacs dels protestants a les llegendes pietoses del catolicisme tradicional van obligar Roma a iniciar una depuració crítica des de dins. És el que va anomenar-se com la guerra dels diplomes entre els anomenats bol·landistes (jesuïtes, especialment) i els maurins (encapçalats per Mabillon).

Així, durant el segle XVII, van anar apareixent algunes de les principals ciències auxiliars de la història, com ara la paleografia, la diplomàtica o la numismàtica, consolidant-se el procés de crítica científica de les fonts històriques. El representant més destacat d’aquest procés va ser Jean Mabillon (1632-1707), fundador de la ciència de la diplomàtica.

Si la història s’havia alliberat paulatinament de la influència de la teologia des del Renaixement i s’havia anat dotant d’uns instruments en el segle XVII, el pas definitiu per a esdevenir una veritable ciència social arribaria un segle més tard amb l’aparició de l’obra Scienza nuova del filòsof napolità Giambattista Vico (1725). Vico plantejava en les seves pàgines per primer cop el problema del naixement, progrés, decadència i fi de les nacions i buscava trobar una sèrie de lleis que caracteritzessin aquest procés.

Vico_La_scienza_nuova.gif

Ja dins del moviment de la Il·lustració francesa, cal destacar l’obra Considération sur les causes de la grandeur des Romains et de leur décadence (1734) de Montesquieu (1689-1755), que pot ser considerada amb molta seguretat com l’origen del pensament històric modern. En aquesta transcendent obra, Montesquieu expressava unes idees que són considerades com a pedra fundacional d’una concepció científica de la història:

No és la Fortuna qui governa el món. Hi ha unes causes generals, siguin morals, siguin físiques, que treballen en cada monarquia, la porten cap amunt, la mantenen o la precipiten al buit. Tots els accidents estan sotmesos a aquestes causes, i si l’atzar d’una batalla –això és una causa particular– ha portat a la ruïna a un Estat, és perquè abans hi havia una causa general que aquest Estat hagués de caure per una única batalla.

Montesquieu.png

El baró de Montesquieu

D’aquesta manera, de la mà dels autors Il·lustrats la crítica històrica va anar més enllà de la simple discussió de la validesa d’un document o la certesa d’una dada, per a ser a ser utilitzada com a arma de combat per intel·lectuals com Bayle o Voltaire en la lluita contra el prejudici i la intolerància. Amb tot, però, en aquests autors hi mancaria encara un anàlisi profund dels mecanismes de l’evolució social.

Així, l’elaboració definitiva de la història com a ciència que estudia l’evolució de les societats humanes va realitzar-se a Anglaterra, en els inicis de la Revolució Industrial. A mitjans del segle XVIII, dins de l’anomenada escola històrica escocesa (John Millar, Adam Ferguson, Adam Smith i William Robertson) es concebia per primer cop la teoria dels quatre estadis, segons la qual cada societat passa per quatre estadis consecutius de desenvolupament (dins d’una successió de causa i efecte). Cada estadi es correspondria amb diferents concepcions respecte de la propietat i el govern; el factor essencial dels quals seria el mode de subsistència, del qual en dependrien les lleis i la mateixa organització de les societats. Aquests quatre estadis eren: caça i recol·lecció, ramaderia, agricultura i comerç.