Entrades amb l'etiqueta ‘Il·lustració’

La Il·lustració

Dijous, 16/09/2010

Al llarg del segle XVIII va desenvolupar-se a Europa un moviment intel·lectual, la Il·lustració, que va realitzar una crítica molt profunda dels fonaments de l’Antic Règim. I és que pocs períodes de la història europea han estat tan fecunds en la recerca de solucions noves a les qüestions polítiques i socials com l’etapa final de l’Antic Règim, l’anomenat Segle de les Llums.

La Il·lustració te els seus orígens en l’obra de dos pensadors anglesos que van elaborar les seves teories en el pas del segle XVII al XVIII: John Locke i Isaac Newton. D’una banda, en la seva obra Locke criticava l’absolutisme monàrquic i plantejava, per primer cop, la introducció de la divisió de poders. De l’altra, amb Newton naixia el mètode científic, és a dir, la comprovació i la Raó com a manera d’entendre i d’interpretar el món.

Voltaire_Philosophy_of_Newton_frontispiece.jpg

Il·lustració de la portada d’Elements de la filosofia d’Isaac Newton, obra que Voltaire i Émilie du Châtelet van publicar a França amb un èxit notable.

Així, els pensadors il·lustrats del XVIII partien, bàsicament, de vuit principis que posaven en qüestió tots els principis sobre els quals es basava la societat de l’Antic Règim:

a. Segons els pensadors il·lustrats, era possible realitzar una anàlisi de la societat a través de l’ús de la Raó, és a dir, basada en la intel·ligència humana enfront de la tradició i la revelació. Els sistemes de govern s’havien de regir pel que era més raonable i adequat, i no pel simple manteniment de les tradicions. D’aquesta manera, l’aplicació de la Raó conduiria al progrés continu de la humanitat.

b. L’ésser humà era el centre de les seves teories. Així, els il·lustrats creien que la natura era una font de justícia i bondat i pensaven que l’ésser humà havia nascut per ser feliç. Defensaven que les persones gaudien d’uns drets naturals que el poder no podia suprimir, com per exemple la llibertat individual, la igualtat i la propietat.

c. La crítica esdevenia l’instrument de censura dels trets de la societat, la cultura, la tradició o la religió que s’oposaven a la Raó.

d. Es defensava l’autonomia del poder civil, que fins i tot havia de controlar el poder eclesiàstic.

e. Afirmaven que la tolerància havia de ser la base de la convivència humana i el progrés com a expressió de la pluralitat de creences i d’idees.

f. Pels il·lustrats l’economia i el progrés material de la humanitat eren un focus d’interès perquè eren un mitjà per a aconseguir la felicitat terrenal.

g. L’educació era l’instrument per a difondre l’ús de la Raó, i no per l’adoctrinament, fet pel qual calia que aquesta fos dirigida per l’Estat.

h. Els il·lustrats mostraven un interès extraordinari per les ciències experimentals o “útils” i el sentit pràctic dels avenços que es produïen en aquest camp.

Kant.jpg

Immanuel Kant

En definitiva, la Il·lustració va ser un corrent intel·lectual reformista amb múltiples facetes que va criticar la societat del seu temps, a la vegada que es proposava transformar-la. Quan el filòsof alemany Immanuel Kant (1724 – 1804) va preguntar-se Què és la Il·lustració? (1784) es responia a si mateix que aquesta era un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea.

Les bases socials d’aquest moviment van ser les anomenades “classes educades” de la societat de l’Antic Règim: aristòcrates, sacerdots i d’altres sectors del clergat, metges, funcionaris, militars, advocats i comerciants. Val a dir que, tot i que de manera minoritària, les dones van participar del corrent de pensament il·lustrat. Els “filòsofs”, segons la denominació francesa, serien els encarregats de difondre les noves idees entre les seves bases.

Gairebé tots els il·lustrats van ser deistes. Majoritàriament van mantenir-se fidels a les seves creences religioses tot i expressar dubtes i crítiques a la religiositat popular, la superstició i les tradicions. És a dir, creien en una religió natural que admetia la idea de l’existència de Déu, però no acceptaven la superioritat d’un credo religiós sobre un altre i condemnaven la intolerància religiosa. Alguns il·lustrats, però, van criticar obertament la religió com a instrument que negava la Raó i fomentava el fanatisme i la intolerància.

Els il·lustrats van criticar la societat estamental, que segons ells s’edificava sobre una base injusta. Enfront d’això, defensaven un sistema d’equilibri social i d’igualtat jurídica que permetés el progrés social a tots els individus i que aquest progrés no depengués únicament dels privilegis econòmics o familiars. És a dir, defensaven la mobilitat social, la igualtat d’origen i el mèrit segons la vàlua i la intel·ligència de cadascú. En paraules del filòsof Chevalier Louis de Jaucourt a l’Enciclopèdia:

La igualtat natural […] és el principi i el fonament de la llibertat. La igualtat natural o moral està fonamentada en la constitució de la naturalesa humana, que es comuna a tots els homes, els quals neixen, creixen, subsisteixen i es moren de la mateixa manera […]. El primer estat que l’home adquireix a la natura, i que es considera el bé més preuat de tots els béns, és la llibertat […]. Tots els homes neixen lliures, és a dir, no estan sotmesos al poder de cap ésser superior i ningú no té damunt seu cap dret de propietat.

Políticament, la Il·lustració va oposar-se a l’absolutisme i, involuntàriament, va configurar una nova doctrina: el liberalisme. Així, arrel de les idees de Locke, es plantejava la necessitat d’un contracte entre governants i governats que garantís els drets bàsics de l’individu.

Dos il·lustrats francesos acabarien de perfilar la doctrina del liberalisme polític: Montesquieu i Rousseau. Pel baró de Montesquieu, la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) seria bàsica per evitar els abusos del poder. Per la seva banda, Jean-Jacques Rousseau va plantejar el contracte social com a resultat d’un pacte entre els ciutadans, a la vegada que introduïa els principis de la sobirania nacional en la qual el poder hauria d’emanar del lliure consentiment de tots els ciutadans, expressat mitjançant el vot.

ilustracion.jpg

Les idees de la Il·lustració també van influir en els monarques del set-cents donant lloc al despotisme il·lustrat.

Econòmicament, els il·lustrats van introduir les noves idees dels anomenats fisiòcrates i del liberalisme econòmic anglès. S’oposaven al mercantilisme, partidari de l’acumulació de metalls, de la defensa del comerç i de la necessitat d’un Estat fort i intervencionista. Per contra, defensaven la propietat privada, la llibertat de comerç i d’indústria i s’oposaven a qualsevol reglamentació. A més, els fisiòcrates afirmaven que l’agricultura era la font de riquesa principal d’un país, l’activitat econòmica que permetia viure als seus habitants i també acumular i intercanviar productes.

D’altra banda, pensaven que els privilegis d’alguns grups socials –els estaments privilegiats: la noblesa i el clergat– i d’algunes institucions –per exemple, els gremis– també eren un obstacle per al creixement econòmic. És per això que els privilegiats, alertats del perill que representava l’expansió d’aquestes idees per al manteniment dels seus privilegis, van intentar desqualificar els pensadors il·lustrats.

Salon_de_Madame_Geoffrin.jpg

Reunió d’il·lustrats al saló de Madame Geofrin, de Gabriel Lemonnier (1755). Els salons il·lustrats eren els llocs de reunió dels intel·lectuals per a discutir sobre política o cultura o per fer lectures de peces teatrals o filosòfiques. Al quadre podem distingir figures com Rousseau, Diderot, D’Alembert, Choiseul o Turgot reunides al voltant d’un bust de Voltaire.

Les idees il·lustrades, tot i això, van anar escampant-se per l’Europa del segle XVIII, sobretot gràcies a la publicació a França de l’Enciclopèdia, obra dirigida per Denis Diderot i Jean Le Rond D’Alembert i que va veure la llum el 1751. Aquesta obra intentava recollir a les seves pàgines tot el saber del seu temps, però sota la “Llum” de la Raó i de l’estudi de la natura. Per això, molts dels seus articles criticaven tradicions o creences que la Raó demostrava com a falses o injustes.

En la confecció dels trenta-cinc volums de que consta l’Enciclopèdia van participar autors molt destacats de l’època com ara Jean-Jacques Rousseau, François Quesnay o François Marie Arovet, és a dir, Voltaire. A més, l’obra estava il·lustrada amb nombrosos gravats que mostraven amb una gran precisió molts dels conceptes que s’explicaven a l’obra.

La monarquia absoluta a l’Europa de l’Antic Règim

Dilluns, 13/09/2010

L’absolutisme monàrquic era el sistema polític dominant en la major part d’Europa a principis del segle XVIII. El rei concentrava el poder legislatiu, executiu i judicial. És a dir, era el monarca era qui decidia quines lleis entraven en vigor, qui prenia les decisions de govern i qui nomenava els jutges. És per això que es diu que en l’absolutisme és impossible separar els conceptes monarquia i Estat ja que des de la monarquia es controlaven tots els poders de l’Estat.

L’absolutisme se sustentava en les teories polítiques elaborades per pensadors com ara Bossuet, que defensaven l’origen diví de la monarquia, i per això res, cap llei ni institució, no podia estar per sobre de la figura del rei. En definitiva, els monarques absoluts exercien el seu poder sense cap limitació.

La concentració de poder dels monarques francesos, seguint l’exemple de la monarquia de Lluís XIV en el segle XVII, i el triomf del seu model centralitzat que els va permetre subordinar l’aristocràcia era el model a copiar per les monarquies europees. Ara bé, si els privilegiats van acceptar aquest sistema a França va ser perquè el rei, tal com ells volien, els va mantenir els seus privilegis.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV de França, el monarca absolut per excel·lència.

En un discurs davant del Parlament de París, el 3 de març de 1766, el rei francès Lluís XV deixava clara la seva concepció de l’Estat absolutista:

És tan sols sobre la meva persona on resideix el poder sobirà, el caràcter propi del qual és l’esperit de consell, de justícia i de raó. És a mi a qui els meus cortesans deuen la seva existència i autoritat. La plenitud d’aquesta autoritat que ells només exerceixen en nom meu resideix sempre en mi. Només a mi pertany el poder legislatiu sense dependència i sense divisió. És per la meva autoritat que els oficials de la meva cort procedeixen, no a la creació, sinó al registre, a la publicació i a l’execució de la llei. L’ordre públic emana de mi i els drets i els interessos de la nació, dels quals se sol fer un cos separat del monarca, estan units necessàriament al meu i només descansen en les meves mans […].

Si bé durant molts anys els historiadors van defensar el poder de les monarquies absolutes en les quals els reis dirigien personalment la política i l’acció de govern sense la necessitat del consentiment de cap tipus d’assemblees representatives; disposaven de governs i institucions centralitzades alienes als poders locals; i tenien un exèrcit permanent i una burocràcia que tenien la força suficient per a imposar les decisions del monarca arreu del regne i sotmetre a aquells que no les complissin; la realitat és que, sense negar el lligam entre monarquia i Estat, el poder dels reis estava limitat en diferents aspectes.

D’una banda, els poders locals (senyories, municipis, províncies) no sempre van acatar obedientment els designis reials que procedien des de les capitals. La població de l’Antic Règim obeïa les autoritats locals que eren les que detentaven el poder en la pràctica, més que no pas un rei llunyà al qual no veien mai. D’aquesta manera, en el camp els camperols obeïen els seus senyors, i a les ciutats les corporacions de govern local (ajuntaments) van esdevenir molt poderoses i van començar a prendre decisions que correspondrien al govern central.

absolutisme.jpg

Una altra limitació al poder absolut dels monarques la trobem en la impossibilitat d’establir un control eficient sobre les tasques de govern, especialment quan parlem de grans Estats. És innegable que els reis absoluts promulgaven moltes lleis, però, a la pràctica, eren incapaços d’imposar-les ja que, tot i el gran desenvolupament de l’administració i el nombre de funcionaris, aquesta no era suficient per donar cobertura a tot el territori.

Finalment, l’actitud immobilista de l’aristocràcia i el clergat i l’aparició de nous agents socials també limitaven l’absolutisme monàrquic. Per moltes prerrogatives que haguessin acumulats els monarques, la promulgació de certes lleis encara requeria de l’aprovació de les diferents assemblees representatives dels regnes (Corts, Parlaments, Estats Generals, etc.) i aquests organismes, integrats pels representants dels estaments, podien ser una important limitació per l’acció de govern.

D’aquesta manera, caldria acotar la teoria de l’absolutisme com a doctrina, d’una banda, i la seva pràctica efectiva, d’una altra. Així, només podem parlar d’Estats absolutistes reals a països com Dinamarca, Portugal o Savoia-Piemont, on l’acció directa del govern del monarca era possible gràcies a les petites dimensions dels territoris. A la resta d’Europa, sota la teoria de l’absolutisme, el que existia en la pràctica era un poder restringit o compartit dels monarques amb els poders locals i els grans senyors.

mapa_absolutisme.png

Per tal que el seu poder arribés d’una forma efectiva a tots els racons dels territoris que dominaven, els monarques absoluts van cooperar amb els poders locals, van desenvolupar una burocràcia enorme per intentar ampliar el poder sobre els seus dominis i van bastir un exèrcit reial molt poderós.

I és que els monarques de l’Antic Règim van haver de buscar l’aliança amb els sectors poderosos del regne –els senyors feudals, l’Església, les autoritats locals, els gremis i alguns funcionaris que havien comprat el càrrec i el transmetien de generació en generació– per tal que els qui tenien el poder en la pràctica l’exercissin en consonància amb els interessos de la monarquia. A canvi d’aquesta cooperació, els reis no van tenir més remei que mantenir el poder, l’autonomia i els privilegis d’aquests sectors. Ni tan sols la justícia era impartida de forma exclusiva pels monarques perquè dins de les senyories jurisdiccionals era el senyor qui l’exercia.

Les monarquies absolutes van crear al llarg dels segles XVII i XVIII noves places de funcionaris dependents de l’Estat amb l’objectiu de fer efectiu el seu poder a escala local. Només amb la presència directa de delegats del rei podia ser possible de sotmetre parcialment el poder de les institucions locals i dels grans senyors. Per exemple, amb aquest objectiu, a França va crear-se la figura dels intendents.

Per pagar les despeses derivades de l’exercici teòric (el luxe de la Cort) i pràctic de l’absolutisme (la burocràcia, l’exèrcit), els reis van necessitar cada cop més diners, que obtenien dels impostos que satisfeia el Tercer Estat, perquè el clergat i la noblesa no contribuïen al sosteniment de l’Estat. Més enllà de la injustícia del sistema, això suposava una clara ineficiència de la hisenda ja que limitava enormement els ingressos de l’Estat.

Voltaire i l’actitud de la noblesa de l’Antic Règim davant del treball

Dissabte, 10/07/2010

La societat de l’Antic Règim estava basada en la desigualtat d’origen, perquè el naixement determinava la pertinença a la noblesa i al Tercer Estat, i era molt difícil canviar de posició social. Aquesta divisió social, rígida i desigual, va generar l’oposició de certs grups, els quals van adoptar les idees reformistes i revolucionàries, que van esclatar a França el 1789.

Així ens descriu el filòsof il·lustrat Voltaire a les seves Cartes filosòfiques (1734) l’actitud de la noblesa francesa del segle XVIII davant del comerç en oposició amb la societat anglesa del mateix període:

Troisordres.jpgEl comerç, que ha enriquit els ciutadans d’Anglaterra, ha contribuït a fer-los lliures, i al seu torn aquesta llibertat ha estès el comerç. Així s’ha format la grandesa de l’Estat. És el comerç el que ha establert a poc a poc les forces navals per les quals els anglesos són els propietaris dels mars […].

Tot això confereix un orgull just a un mercader anglès i fa que s’atreveixi a comparar-se, no sense certa raó, a un ciutadà romà. Tampoc el germà petit d’un lord del regne no menysprea el negoci. Milord Townshend, ministre d’Estat, té un germà que s’acontenta amb ser comerciant a la ciutat […].

A França […] el comerciant sent a parlar tant sovint amb menyspreu de la seva professió que és prou beneit d’avergonyir-se’n. No sé, no obstant això, qui és més útil a l’Estat: un senyor ben empolvorat que sap exactament a quina hora es lleva el rei, a quina hora se’n va a dormir, i que es dóna aires de grandesa fent el paper d’esclau a l’antecambra d’un ministre o un negociant que enriqueix el país, dóna ordres des del seu despatx a les ciutats de Surat o el Caire i contribueix al benestar del món?

Els efectes del contracte social segons Rousseau

Dissabte, 10/07/2010

Les teories socials, polítiques i educatives de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) estan recollides en cinc treballs fonamentals: Discursos sobre les ciències i les arts (1750), Discursos sobre l’origen i fonaments de la desigualtat entre els homes (1775), Emili (1762), Del contracte social (1762) i Confessions (1782-1789).

Jean-Jacques_Rousseau_(painted_portrait).jpg

Als Discursos Rousseau considerava corrupta la societat en què vivia, perquè creia que estava dominada per la set de riquesa, la competitivitat i la injustícia, opinió que el va allunyar de Voltaire i de la majoria dels enciclopedistes.

A l’obra Del contracte social Rousseau va defensar que l’ésser humà és bo per naturalesa, però la societat el corromp i el converteix en un ésser insolidari. Per això, les persones estableixen una llei que regula la convivència social i cedeixen la seva sobirania a un poder superior, representat per un govern i unes institucions. Però el govern i les institucions tenen l’obligació de legislar i governar per al bé comú, o en cas contrari les persones poden rebel·lar-se i deposar-los.

Extracte de l’obra Del contracte social de Jean-Jacques Rousseau (1762):

social_contract_rousseau_page.jpgAquest trànsit de l’estat de la naturalesa a l’estat civil produeix en l’home un canvi molt important: substitueix en la seva conducta l’instint per la justícia i confereix a les seves accions el caràcter moral que abans no tenien […].

Allò que l’home perd a causa del contracte social és la seva llibertat natural i el seu dret il·limitat a tot el que el tempta i pot assolir; el que guanya és la llibertat civil i la propietat de tot el que té.

Per no enganyar-se en aquestes compensacions, cal distingir bé la llibertat natural, que no té més límits que les forces de l’individu, de la llibertat civil, que està limitada per la voluntat general, i la possessió, que no és més que l’efecte de la força o del dret del primer ocupant de la propietat, que només es pot fundar en un títol positiu.

La tolerància segons Voltaire

Dissabte, 10/07/2010

Voltaire (1694-1778) ha estat considerat el pensador més genuí de la Il·lustració francesa. Admirat en vida per tot Europa, era especialment enemic del fanatisme, la intolerància i la superstició religiosa. En conseqüència al seu pensament, l’Església catòlica va condemnar les seves obres el 1753.

Els treballs més representatius de l’obra de Voltaire van ser el Tractat sobre la tolerància (1763) i el Diccionari filosòfic (1764), dos dels principals bastions de la Raó il·lustrada enfront el fanatisme i la ignorància. D’entre els seus escrits literaris destaca Càndid o l’optimisme (1759), on l’autor satiritzava molts aspectes de la societat del seu temps.

Extracte del Tractat sobre la tolerància de Voltaire (1763):

Voltaire.jpgAlguns han dit que si es tractés amb indulgència paternal els nostres germans equivocats, que resen a Déu en mal francès, seria com posar-los les armes a la mà; que veuríem noves batalles de Jarnac, de Saint-Denis, etc.; ho ignoro, perquè no sóc profeta, però em sembla que no és raonar de manera conseqüent dir: “Aquests homes es van rebel·lar quan se’ls tractava malament, per tant, es rebel·laran quan se’ls tracti bé” […].

En fi, aquesta tolerància mai no ha provocat una guerra civil; la intolerància ha cobert la terra de matances. Jutgeu ara, entre aquestes dues rivals, entre la mare que vol que el seu fill sigui degollat i la que el lliura amb la condició que visqui!

[…] Suplico a tot lector imparcial que sospesi aquestes veritats, que les certifiqui, que les estengui. Els lectors atents, que es comuniquen els pensaments, van sempre més lluny que l’autor.

La divisió de poders segons Montesquieu

Dissabte, 10/07/2010

El baró de Montesquieu (1689-1755), d’origen nobiliari, era un admirador de les institucions britàniques. La seva obra fonamental va ser De l’esperit de les lleis (1748). Per a Montesquieu hi havia tres tipus de govern: republicà, monàrquic i despòtic.

Va criticar el despotisme perquè considerava que no tenia lleis ni regles i es basava en el temor. Per evitar l’abús de poder, Montesquieu va defensar la divisió de poders, seguint el model anglès: el poder legislatiu corresponia als Parlaments, en els quals havien d’estar representats tots els grups socials; el poder executiu havia d’estar en mans del rei; i el poder judicial havia de ser independent.

L’aportació més important de Montesquieu a la història del pensament polític és la idea de la divisió de poders, que ha arribat fins els nostres dies.

Extracte de l’obra De l’esperit de les lleis escrita pel baró de Montesquieu (1748):

En cada Estat hi ha tres classes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu dels afers que depenen del dret de la gent o el poder executiu dels afers que depenen del dret civil.

Montesquieu.png

En virtut del poder legislatiu, el príncep o el magistrat promulguen lleis per a un cert temps o per sempre, o esmenen o deroguen les que ja estan fetes. En virtut del segon poder, disposen de la guerra i de la pau, envien o reben ambaixadors, estableixen la seguretat i prevenen les invasions. En virtut del tercer, castiguen els delictes o jutgen les diferències entre particulars. Aquest últim poder l’anomenarem poder judicial, i l’altre, simplement, poder executiu de l’Estat.

Tot estaria perdut si el mateix home, el mateix cos de persones principals, de notables o del poble, exercís els tres poders: el de fer les lleis, el d’executar les resolucions públiques i el de jutjar els delictes o les diferències entre particulars.

París en el camí cap a la Revolució (1774-1789)

Diumenge, 27/06/2010

Lluís XVI va succeir el seu avi Lluís XV el 1774. Segurament els parisencs ja no es feien aleshores gaires il·lusions de millora davant d’un nou canvi de monarca, i menys encara quan els rumors apuntaven que el nou sobirà era curt de coneixements i estava dominat per la seva dona, l’austríaca Maria Antonieta, tan bonica d’aspecte com frívola en el seu comportament, la filla de l’emperador Francesc I.

Lluís XVI.jpg

Lluís XVI de França

Tot i això, el poble de París va participar massivament, primer en les celebracions del casament, i posteriorment en els actes de coronació del monarca. La parella reial era jove i ben plantada, fet que no deixava de ser esperançador per a un poble deprimit. El nou Lluís que accedia al tron, amb només vint anys, desitjava sincerament de reparar els excessos dels seus antecessors, portar el benestar al poble i retornar a França la seva grandesa malmesa en els darrers anys. Segons expliquen alguns cronistes, a la mort del seu pare, quan va passar a ser el delfí i hereu al tron, va confiar al seu cercle més íntim que volia ser un nou Enric IV, el llegendari fundador de la dinastia borbònica.

Marie_Antoinette.jpg

Maria Antonieta d'Àustria

Amb aquest objectiu, el sobirà va començar el seu regnat amb bon peu, designant com a Ministre d’Estat a Cristian Malesherbes, jurista afí a la Il·lustració i que comptava amb el respecte de bona part de l’opinió pública. Els seus projectes, avançats i decidits a salvar la monarquia, incloïen la defensa lletrada dels processats, la llibertat de pensament i premsa, la restauració de l’Edicte de Nantes, i la supressió de la tortura. Totes aquestes mesures havien de ser aprovades, però, en una nova sessió dels Estats Generals. La reacció dels estaments privilegiats davant de l’amenaça del liberalisme d’aquestes mesures no va fer-se esperar. D’aquesta manera, l’aristocràcia va començar a conspirar contra Malesherbes mitjançant la figura del favorit de Lluís i Maria Antonieta, el Primer Ministre Maurepas.

Maurepas.jpg

Jean Frédéric Phélypeaux, comte de Maurepas, Primer Ministre de Lluís XVI

Tampoc no van tenir una bona acollida les mesures proposades per l’economista fisiòcrata Turgot, baró de l’Aulne, incorporat al Consell d’Estat amb la finalitat de sanejar les pràctiques comercials i moderar les càrregues tributàries. El seu pla consistia a suprimir els rígids sistemes gremials –que des de l’edat mitjana obligaven els artesans a estar sotmesos a la jerarquia dels mestres–, assegurar la llibertat de comerç, abolir les prestacions personals obligatòries i retallar la càrrega impositiva mitjançant una taxa territorial obligatòria i igual per a tots els habitants. Malesherbes i Turgot es veurien obligats a dimitir el 1776 i les escasses reformes que havien aconseguit posar en marxa van ser anul·lades.

Anne_Robert_Jacques_Turgot.jpg

Anne-Robert-Jacques Turgot, inspector general de finances de la monarquia de Lluís XVI

El poble de París, recelós, tampoc no va donar suport a aquelles mesures que, en teoria, els hi eren favorables ja que van desconfiar de les veritables intencions que podia haver-hi darrere. Possiblement, aprofitant els dubtes que aixecaven les reformes entre el poble, els agents de Maurepan i l’aristocràcia van fer córrer la veu de l’existència d’una trampa amagada darrere d’aquests beneficis. En qualsevol cas, la realitat és que ningú va sortir al carrer a defensar els ministres destituïts.

Lluís XVI va substituir va substituir Turgot per un altre ministre reformista, el banquer i diplomàtic suís Jacques Necker, que es faria amb les finances del regne el 1777. Tot i que va regular la possessió de la terra i va reduir els impostos agraris, la principal acció de Necker va ser de caràcter polític. Amb el suport del monarca va realitzar el que podem qualificar d’“assaig” administratiu en dues assemblees provincials. Allà va augmentar el nombre de representants del Tercer Estat fins al mateix nombre que comptaven junts la noblesa i el clergat. Maurepan, però, davant d’aquestes mesures no va trigar gaire a exigir al rei la dimissió del financer que, a més, no comptava amb les simpaties de Maria Antonieta.

Necker acabaria deixant el seu càrrec el 1781, esgotant d’aquesta manera els dèbils esforços de Lluís XVI per a fer valer el seu dèbil caràcter favorable al reformisme a les circumstàncies que el rodejaven. Des d’aquest moment el sobirà resignaria els seus frustrats intents reformistes als interessos de l’aristocràcia més despòtica i als capricis de la reina austríaca. Possiblement carregat de bones intencions, Lluís només va aconseguir aplanar el camí cap a un inevitable infern per a la monarquia.

Necker,_Jacques_-_Duplessis.jpg

Jacques Necker, responsable de les finances de la monarquia francesa de Lluís XVI en els anys 1776, 1788 i 1789

Paral·lelament, París, pel setembre de 1776, rebia un visitant il·lustre: Benjamin Franklin, enviat pel president nord-americà George Washington per a demanar l’ajuda francesa en la guerra d’alliberament que els Estats Units lliuraven contra Anglaterra. L’enviat nord-americà va ser rebut per Lluís XI a Versalles. També va protagonitzar diferents intervencions en tertúlies polítiques i reunions informals, despertant un cert entusiasme del poble de París per la causa dels Estats Units i pels principis republicans i progressistes de la Declaració d’Independència.

Curiosament, seria un noble, el marquès de Lafayette, qui organitzaria immediatament una expedició de voluntaris per a lluitar al costat de les tropes de Washington. Posteriorment, Lluís XVI i Franklin signarien un tractat d’aliança, el febrer de 1778. La guerra oberta contra Anglaterra proporcionaria a França una sèrie de victòries, especialment navals, i donaria una fama important a Lafayette. El Tractat de Versalles, de 1783, comportaria el reconeixement de la independència dels Estats Units i la recuperació francesa de nombroses colònies a l’Àfrica, la Índia i Amèrica (exceptuant el Canadà).

Gilbert_du_Motier_Marquis_de_Lafayette.jpg

Gilbert du Motier, marquès de Lafayette

Si bé el triomf en la guerra nord-americana va reforçar el prestigi i el poder polític i militar de França de cara a l’exterior, a l’interior del país el conflicte tindria conseqüències negatives. Les ja minvades arques de l’Estat va resultar exhaustes. Les despeses de la guerra havien estat massa elevats i els deutes s’acumulaven en els despatxos dels successius ministres de finances, que no aconseguien imposar a la cort ni una sola de les nombroses i imprescindibles reformes socials i econòmiques que resultaven imprescindibles per a redreçar la situació.

Mentre Lluís XVI seguia frustrant-se en els seus intents reformistes, Maurepas, Maria Antonieta i l’aristocràcia cortesana bloquejaven qualsevol intent de canvi, agafant-se al privilegiat i pompós estil de vida que va fer de Versalles el centre de la frivolitat i la dilapidació de les escasses fortunes del regne. Només la mort de Maurepan va permetre a Lluís XVI cridar novament a Necker per a buscar un intent desesperat de salvar les desastroses finances del regne. Ja era massa tard.

El castigat poble de París va començar a conèixer les idees dels filòsofs a finals del segle XVIII en un lloc paradoxal: el Palais Royal. El seu propietari, el progressista duc d’Orleans, cosí del rei, que passaria a la història amb el nom de Philippe Egalité (Felip Igualtat), va deixar instal·lar en els grans patis i jardins de la residència diversos cafès, cellers, restaurants, espais de joc, un petit teatre i un mal dissimulat bordell. Situat en el centre neuràlgic de la ciutat, aquest complex, un parc temàtic del set-cents,  on convivien diversions i plaers va esdevenir la gran atracció dels petits burgesos i les classes populars, i una improvisada tribuna de profetes i agitadors, els discursos incendiaris dels quals el duc no tan sols permetia, sinó que aplaudia. Des d’aquest espai, fervorosos oradors difonien a crits les doctrines liberals igualitàries o vaticinaven l’arribada d’una nova era universal dominada per la ciència, una era on es viatjaria en globus aerostàtics com el que acabaven de provar amb èxit els germans Montgolfier.

Louis_Philippe_Joseph_d'Orléans.jpg

Lluís Felip II duc d’Orleans, més conegut com Philippe Egalité

Mentre el poble començava a conèixer algunes de les idees de la Il·lustració en els discursos del Palais Royal, els intel·lectuals i futurs revolucionaris van començar a reunir-se en clubs polítics que, en la seva major part, tenien la seva seu en convents i monestirs de la ciutat. Així, els jacobins es trobaven a l’antic recinte dels dominics, situat a la Plaça Vendôme i a l’Església de Sant Roc; els cordeliers en l’espai franciscà de la Rive Gauche; i els feulliants en el monestir ubicat a la cantonada de la Rue Saint Honoré amb la Castiglione. Òbviament, els religiosos d’aquestes comunitats difícilment combregaven amb les idees materialistes i molts cops ateistes de part dels tertulians però els deixaven fer, potser pel que pogués passar en el futur.

Arribats a 1789, la situació a París resultava caòtica. Els ministres del govern, molts cops enfrontats entre ells, eren desautoritzats pel Parlament. Reformistes i immobilistes del govern havien de conviure amb les intrigues de l’aristocràcia, dividida al seu torn en diverses faccions. A més, els discursos revolucionaris havien traspassat els patis del Palais Royal per arribar al carrer i les places de la ciutat, recorregudes per grups de manifestants, molts cops enfrontats per les seves posicions. L’anarquia començava a dominar la ciutat i Lluís XVI era incapaç de fer-hi res. El monarca només va saber fer-se a un cantó i convocar finalment els Estats Generals. No ho sabia, però acabava d’encendre la flama de la Revolució.

El significat de l’Enciclopèdia

Dijous, 10/06/2010

A la França del segle XVIII es va formar un grup de filòsofs que es van definir per l’actitud crítica, la vocació pedagògica i la vinculació amb el món real en el qual vivien. L’Enciclopèdia o Diccionari raonat de les ciències, de les arts i dels oficis, el primer volum de la qual es va publicar el 1751, va ser la gran obra d’aquest grup. A l’Enciclopèdia defensaven la tolerància, la modernització de l’economia i l’interès per la ciència i la tècnica.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

Els directors d’aquesta obra van ser el matemàtic Jean le Rond D’Alembert (1717-1783) i el filòsof Denis Diderot (1713-1784), que es va inspirar amb Bacon, Newton i Locke, els grans pensadors anglesos del segle XVII. Després de molts entrebancs, L’Enciclopèdia es va acabar el 1772, amb 28 volums (1751-1772), més sis de suplementaris (1776-1780). En aquesta obra van col·laborar els pensadors més destacats de la Il·lustració francesa (l’anomenat enciclopedisme). Aviat va ser traduïda a diverses llengües i es va reimprimir diverses vegades.

Extracte del “Discurs preliminar” de l’Enciclopèdia escrit per D’Alembert (1751):

Jean_d'Alembert.jpeg

Jean le Rond D’Alembert, matemàtic i director de l'Enciclopèdia

L’obra que comencem (i que volem acabar) té dos objectius: quant a enciclopèdia, ha d’exposar en la mesura que pugui l’ordre i l’encadenament dels coneixements humans; quant a diccionari de les ciències, les arts i els oficis, ha de contenir sobre cada ciència i cada art, liberal o manual, els principis generals en què es basa i els detalls més essencials que en constitueixen el cos i la substància […].

Per poc que es reflexioni sobre els vincles que els descobriments tenen entre si, és fàcil advertir que les ciències i les arts es presten auxilis mutus, i que per tant hi ha una cadena que els uneix. Però si sovint es difícil reduir a un petit nombre de regles o de nocions generals cada ciència o cada art en particular, no ho és menys encabir en un sol sistema les branques infinitament variades de la ciència humana […].

L’enteniment només s’ocupa de les seves percepcions de tres maneres, segons les seves tres facultats principals: la Memòria, la Raó i la Imaginació […]. D’on resulta una distribució general del coneixement humà […] en Història, que es refereix a la Memòria, en Filosofia, que emana de la Raó, i en Poesia, que neix de la Imaginació.

ENC_SYSTEME_FIGURE.jpeg

Estructura de l'Enciclopèdia segons les tres facultats principals de l'enteniment humà: la Memòria, la Raó i la Imaginació

Locke i la formació de la societat civil

Divendres, 4/06/2010

John Locke (1632-1704), pensador i filòsof anglès, va exercir una gran influència en el pensament polític, social i religiós de la Il·lustració europea. Les seves obres fonamentals van ser l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690), els Dos tractats del govern civil i la Carta sobre la tolerància (1689).

El pensament de Locke es va convertir en el fonament del liberalisme polític. En l’obra Dos tractats sobre el govern civil va criticar l’absolutisme i va defensar el dret de rebel·lió davant de la tirania. Pensava que el poder s’havia de dividir: uns havien d’aprovar les lleis (poder legislatiu) i uns altres havien de governar (poder executiu). Si el poder s’exercia malament, els súbdits tenien el dret de rebel·lar-s’hi. Opinava que els homes són lliures i iguals per naturalesa, i que per a mantenir aquests principis calia un dret polític basat en un pacte social.

Extracte de Dos tractats sobre el govern civil de John Locke (1690):

Consegüentment, sempre que un cert nombre d’homes s’uneixen en societat i renuncien al poder d’executar la llei natural, cedint-lo a la comunitat, llavors i només llavors es constitueix una societat política o civil.

John-Locke.png

John Locke, pensador i filòsof anglès

Aquest fet es produeix sempre que un cert nombre d’homes que vivien en l’estat de naturalesa s’associen per formar un poble, un cos polític, sotmès a un govern suprem, o quan algú s’adhereix i s’incorpora a qualsevol govern ja constituït.

En virtut d’això s’autoritza la societat o, el que és el mateix, el seu poder legislatiu, a fer les lleis en nom seu segons convingui al bé públic o de la societat, i a executar-les sempre que es necessiti la seva pròpia assistència (com si es tractés de decisions pròpies seves).

Això és el que fa sortir els homes de l’estat de naturalesa i els situa en una societat civil.

Immanuel Kant: Què és la Il·lustració?

Dijous, 3/06/2010

El filòsof alemany Immanuel Kant (1724 – 1804) creia en la Il·lustració com un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea.

Així doncs, la Il·lustració va ser una actitud global que postulava una concepció de la vida el centre de la qual era l’ésser humà, que havia d’alliberar-se de les limitacions que li imposaven la tradició social, l’exercici de la política i el pes de la religió. Ara aquest nou “home il·lustrat”, guiat per les “llums” del saber i la raó, es veia capaç de dominar la naturalesa, estudiar-la i comprendre-la a través de ciència experimental i l’anàlisi racional, cosa que el faria “feliç”. La felicitat apareixia com el gran objectiu assolible per cada ésser humà com a individu i com a ésser social en perfecta harmonia.

Extracte de Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? d’Immanuel Kant (1784):

La Il·lustració és la sortida de l’home de la minoria d’edat en la qual es troba […].

Immanuel_Kant.jpg

Immanuel Kant, filòsof il·lustrat alemany

La majoria d’homes, malgrat que la natura els ha alliberat des de fa temps del guiatge dels altres, es mantenen gustosament sota aquest guiatge tota la vida a causa de la peresa i la covardia. Per això als altres els és molt fàcil erigir-se en tutors. És tan còmode ser menor d’edat! […].

Però, en canvi, és possible que els homes s’il·lustrin a ells mateixos, sempre que se’ls deixi en llibertat; fins i tot, gairebé és inevitable. En efecte, sempre hi haurà homes que pensen per ells mateixos, fins i tot entre els tutors instituïts per la massa […].

No obstant això, per a aquesta Il·lustració només s’exigeix llibertat i, per cert, la més inofensiva de totes les que duen aquest nom, és a dir, la llibertat de fer ús públic de la pròpia raó íntegrament. Però sento exclamar arreu: “no raonis!”. L’oficial diu: “no raonis, instrueix-te!”. El prestador diu: “no raonis, paga!”. El pastor diu: “no raonis, tingues fe!” […].

Per tant, si se’ns preguntés si ara vivim en una època il·lustrada, respondríem que no, però sí en una època d’Il·lustració. Encara falta molt perquè tots els homes, en la seva condició actual, siguin capaços o puguin servir-se bé i amb seguretat del propi enteniment, sense recórrer al guiatge d’altres.