Entrades amb l'etiqueta ‘Història de Catalunya’

Ramon Llull

Divendres, 10/02/2012

Ramon Llull (1232-1316), un mallorquí, fill d’un cavaller, membre de la petita noblesa originària de Barcelona, on el sobrenom Llull s’havia imposat al cognom familiar original Amat. L’aproximació a la seva figura és difícil, igual que l’anàlisi de la seva obra. Llull va ser un viatger, un místic, un escriptor, un visionari, un ocultista, un filantrop, un apassionat per la Càbala… I molt més. Però, sobretot, s’obre el debat: Llull va ser el més gran escriptor en llengua catalana i un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval o un simple divulgador? Va ser un màrtir de la fe o un impostor? Difícil resposta, el posicionament dels autors que s’han aproximat a la seva figura fa impossible trobar un equilibri. Si hem de buscar una paraula per definir-lo, possiblement la correcta sigui: heterodox.

llull.jpgEls primers rastres sobre la seva biografia els trobem a Mallorca, en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.

Casat amb una Blanca Picany, almenys des del 1257, va tenir amb ella un fill i una filla, Domingo i Magdalena. Tot i això, l’hem de suposar una vida matrimonial irregular, aspecte reflectit en els seus escrits autobiogràfics, en els quals s’acusa a ell mateix de passions desordenades, mundanitat i luxúria, concepte en el qual incloïa també la composició de poemes amorosos en la tradició de la poesia trobadoresca, poemes que, desgraciadament, no han arribat a les nostres mans.

De jove va sentir-se atret per la cort del rei castellà Alfons X el Savi, però no va aconseguir adaptar-se a ella. Aleshores va començar una vida errant que el portaria pels més diversos i llunyans espais del Mediterrani, allà on els mercaders que passaven per Mallorca podien apropar-lo. Llull anava a la recerca de les meravelles del món, però, paradoxalment, seria de la vida interior d’on arribarien aquestes meravelles.

El 1267, pocs anys després d’haver passat la trentena, Llull va experimentar la conversió que el portaria al canvi dràstic de vida. Una nit, quan es trobava escrivint una cantilena a una dama a qui estimava d’amor foll, va veure’s interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en la creu, visió que es repetiria cinc vegades, cosa que el va portar a creure que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. I, de les diverses maneres d’acomplir aquesta voluntat divina, va triar la conversió dels sarraïns.

Amb aquest propòsit, Llull va concebre un pla d’acció en tres fronts que comprenia l’acció missional pròpiament dita; l’elaboració d’una doctrina teològico-filosòfica que, d’una manera racional, demostrés als sarraïns els errors de les seves creences i els portés a convertir-se al cristianisme (del qual hauria demostrat, a la seva vegada , el caràcter veritable) i, finalment, l’establiment, amb el suport actiu del Papa, d’escoles on s’ensenyaria àrab i altres llengües de pagans als missioners.

473px-Codex_St_Peter_Perg_92_03v.jpgDesprés de la il•luminació, Llull va renunciar del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà per lliurar-se lliurà exclusivament a la seva empresa missional. En resposta a aquesta situació, el 1275, l’esposa Blanca Picany va veure’s obligada a presentar una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida espiritual. Llull havia abandonat la vida mundana per dedicar-se en cos i ànima a la religió.

Ara bé, l’èmfasi que va posar en l’explicació racional de les veritats de la fe cristiana van conduir Llull a vorejar l’heretgia. Llull va descobrir que el seu Arbre de la Ciència l’empenyia directament cap a les fronteres del pensament escolàstic. Així, l’Arbre de la Ciència (1295-1296), que constitueix una mena de compendi de totes les ciències conegudes classificades, però, segons el sistema lògic de l’art, el qual estableix una gradació des els principis més abstractes i divins fins a les realitats més concretes i terrenals.

llull15.jpg

Possiblement com a conseqüència d’aquesta perillosa racionalització, camí de l’heretgia, Llull va escriure un veritable manual de la guerra santa: el Llibre de l’Ordre de Cavalleria (1274-1276), un tractat sobre els valors morals i religiosos vinculats a l’exercici de les armes. L’origen i noblesa de la cavalleria, la descripció de l’ofici de cavaller, l’examen de l’aspirant a cavaller, el cerimonial de l’adobament, el simbolisme de les armes ofensives i defensives, els costums propis del cavaller i l’honor que es deu al cavaller… Tot el sentit de la cultura cavalleresca medieval queda emmarcat en aquesta obra.

509px-Codex_St_Peter_Perg_92_04r.jpgTambé va compondre la novel•la de caràcter religiós Blanquerna (1283). En ella descriu amb molta vivacitat i de manera realista la vida medieval, en contrast amb les novel•les de cavalleries de l’època, amb una presència molt més marcada de l’element fantàstic. El protagonista inicia la seva recerca de Déu mitjançant un viatge vital que, en una composició deliciosa, el portarà a ser monjo, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l’estat de màxima perfecció espiritual. No ens hem d’estranyar pel fet que aquesta descripció un pel naïf i exemplaritzant de la vida religiosa medieval sigui una de les referències del New Age dels nostres temps.

Divulgador compulsiu. Fins a 243 obres de Llull han estat autentificades, de les quals s’exclouen les perdudes. Missioner de la paraula de Déu, o de la seva interpretació. Si avui encara ens apropem a la seva obra amb interès és gràcies a la seva heterodòxia, el seu Ars Magma de la lògica, a través del qual redueix les idees de la filosofia a equacions i diagrames, sempre amb l’objectiu de provar mitjançant l’equivalència i la lògica matemàtica les veritats inqüestionables del cristianisme.

Vell i malalt, Llull va retirar-se a Mallorca després d’haver recorregut mitja Europa i el Mediterrani en la seva tasca evangelitzadora. Tot i això, hi ha constància documental de la presència de Llull, el novembre de 1314, a Tunis. La proximitat d’aquestes dates a la d’una suposada data “oficial” del seu traspàs (29 de juny de 1316) ha alimentat la llegenda de la mort de Ramon Llull per lapidació a mans dels infidels. Un final preciós per a la seva missió, però fals. Ramon Llull va morir retornant de Tunis o bé ja instal•lat a Palma i està enterrat a l’església de Sant Francesc de la Ciutat de Mallorca.

Jaume I el Conqueridor

Dimecres, 8/02/2012

Jaume I va néixer a Montpeller, el 1208. La llegenda el fa engendrat gràcies a un estratagema de la seva mare, Maria de Montpeller, la qual, davant el rebuig del monarca, va substituir subreptíciament una amistançada del rei Pere el Catòlic en el llit reial. Finalment la Corona d’Aragó tindria un hereu i Maria pensava que podria viure més segura tot i el distanciament del seu marit. Així, l’infant Jaume va viure sempre allunyat de la figura paterna, massa preocupada per les glòries militars abans que pels assumptes familiars.

jaume_i.jpgAmb tres anys va ser separat de la mare per ser entregat pel rei Pere al seu enemic Simó de Montfort, el cap de la croada albigesa, com a promès d’una filla seva en una cínica combinació política per aconseguir una sortida diplomàtica al conflicte occità. La mort de Pere el Catòlic a Muret (1213) complicaria el panorama. La Corona d’Aragó es trobava derrotada, sense rei i sense hereu, amb el nen Jaume a Carcassona en mans de Montfort.

El papa Innocenci III, però, va moure’s en favor dels interessos catalanoaragonesos i va ordenar el seu legat Pere de Benevento que portés el nen a Catalunya per lliurar-lo als seus súbdits (1214). Així, mentre que el nen era conduit a Montsó, on els cavallers templers l’educarien fins als nou anys seguint la voluntat materna, la regència va ser encomanada al seu besoncle l’infant Sanç. La minoria d’edat del rei va ser aprofitada per la noblesa, dividida en bandositats que practicaven la indisciplina feudal.

Amb tretze anys, el 1220, Jaume va ser casat amb la infanta Elionor de Castella, matrimoni del qual va néixer el primogènit, Alfons. El 1225, ell i la seva muller van ser segrestats a Alagó i conduits a Saragossa com a presoners dels nobles aragonesos. Una expedició de nobles catalans va alliberar el rei, el qual en arribar a Tortosa va posar fi a la regència. Començava el regnat del Conqueridor. La primera etapa del seu govern va ser dominada per les nombroses revoltes nobiliàries que va sofrir, fins que l’any 1227, després de sufocar una sublevació aragonesa, va poder imposar el poder reial.

Pacificat el territori i sotmesa la noblesa, començava un període caracteritzat per les grans conquestes: Mallorca i València.

Ara bé, la primera incorporació territorial del Conqueridor no seria bèl•lica, sinó amorosa. El 1228, després d’aconseguir la separació canònica amb Elionor de Castella, al•legant vincles de parentiu, Jaume va fixar-se en Aurembiaix d’Urgell, l’hereva del comtat d’Urgell, la qual va accedir a un pacte de concubinatge que posaria l’Urgell en mans de Jaume I si aquesta moria sense descendència, com així va ser.

Aquell mateix 1228 va decidir-se la conquesta de la Mallorca musulmana. L’expedició militar es va organitzar a les Corts catalanes, reunides a Barcelona. Les Corts van atorgar Jaume I el finançament que necessitava (la recaptació de l’impost anomenat bovatge) a canvi de participar en els beneficis de la conquesta mitjançant el repartiment de les terres de l’illa. Així, el mes de setembre de 1229 va salpar des del port de Salou l’estol que ocuparia primer la ciutat de Mallorca després d’un setge de tres mesos, i posteriorment la resta de l’illa. Posteriorment, Menorca va ser sotmesa i va esdevenir tributaria de la Corona d’Aragó (1231) i Eivissa ocupada (1235), completant-se el domini sobre les Illes Balears.

L’illa de Mallorca es va repartir, segons els compromisos establerts, entre el rei i els seus magnats (noblesa, Església, ordres militars i grans mercaders). La ciutat de Mallorca i la zona rural mallorquina es van dividir en dues parts gairebé iguals. L’una va anar a parar a mans del monarca i l’altra es va distribuir entre els magnats catalans, els quals, al seu torn, la van distribuir entre els membres de la seva comitiva i altres repobladors.

Mallorca va repoblar-se, majoritàriament, amb població d’origen català provinent de la Catalunya Vella i les ciutats marítimes. Tanmateix, els musulmans que van sobreviure a la conquesta van ser autoritzats a seguir vivint a l’illa, a conservar bona part dels seus béns i, en teoria, a poder practicar la seva religió. En canvi, els que van oposar resistència van ser reduïts a l’esclavitud. Les illes van ser organitzades com a territori autònom al si de la Corona d’Aragó (Regnum Maioricarum ei insulae adiacentes), amb institucions similars a les catalanes.

jaumeI.jpg

Després de l’èxit assolit a Mallorca, Jaume I ho tenia clar: entre Occitània i la reconquesta aquesta darrera sempre seria l’opció prioritària. Per això va fixar un nou objectiu: València, conquesta més llarga i costosa. Abans, però, el 1234, es casaria amb Violant d’Hongria. Malgrat que Jaume mai deixaria de tenir amants, Violant va ser un dels consellers més valuosos del monarca, sobre el qual va exercir una forta influència.

Però tornem a la conquesta. Sembla ser que, inicialment, Jaume I no tenia València entre els seus projectes immediats, però la presa de Morella, l’any 1232, per part de l’aragonès Balasc d’Alagó, va obligar-lo a plantejar-se-la per no cedir la iniciativa a la noblesa aragonesa. Així, el 1232, van iniciar-se les tres llargues campanyes per la conquesta de la taifa de València, que es van perllongar fins el 1245. La reacció del rei davant de la pressió nobiliària es va concretar a la conferència d’Alcanyís, a començaments del 1233, quan es va planificar la conquesta. Així, la presa de Morella va continuar amb la conquesta de Borriana i altres places del nord com Peníscola i Castelló.

A partir de 1236, va desenvolupar-se una segona fase que culminaria amb la conquesta de València (1238) i la plana valenciana fins al riu Xúquer. Per últim, entre 123 i 1245, Jaume I va ocupar els territoris que encara li corresponien (Biar) segons els tractats signats amb Castella. Ara bé, la conquesta de les darreres places valencianes va despertar recels a Castella que veia perillar els seus interessos, i va ser necessària la signatura d’un nou acord, el Tractat d’Almirra, perquè quedessin delimitats els territoris que corresponien a ambdós regnes, fet que va frenar l’expansió cap al sud i cap a l’oest. Així, el darrer impuls reconqueridor de Jaume I va ser la conquesta de Múrcia, repoblada per catalans i lliurada al seu gendre, Alfons X, en compliment dels acords establerts.

València, igual que Mallorca, es va constituir com a regne, tot i que, en aquest cas, federat a la Corona d’Aragó. Un nou regit pels seus propis furs (conjunt de lleis atorgades pel rei o de caràcter consuetudinari) i Corts.

La repoblació valenciana va estar determinada per la permanència d’un important nucli de població d’origen musulmà, superior al cristià en extenses zones de l’interior i del sud del regne. La noblesa aragonesa va repoblar les zones de l’interior, on va impulsar cartes de població inspirades en les lleis aragoneses, favorables al poder senyorial. En canvi, la ciutat de València i les àrees del litoral van ser reservades a la jurisdicció reial i repoblades, majoritàriament, per pobladors d’origen català, i en elles van predominar les petites i mitjanes explotacions. Aquesta dualitat entre un interior dominat per la noblesa aragonesa, i un litoral sota jurisdicció reial provocaria, en el futur, fortes tensions entre els aragonesos i la monarquia pel control del Regne de València.

mapa6.jpg

I mentre la reconquesta peninsular cobria de glòria la figura del Conqueridor, la Provença de la besàvia Dolça desapareixia de les ambicions catalanes. El somni occità havia mort a Muret amb la derrota de Pere el Catòlic i el Conqueridor signaria la seva defunció a Corbeil. Així, a la mort de Ramon Berenguer V sense descendència masculina, la Provença passava a mans franceses mitjançant el matrimoni entre Sant Lluís IX i Margarida de Provença. Amb el Tractat de Corbeil de 1258, la monarquia francesa renunciava als drets que com a hereva de la dinastia carolíngia podia tenir sobre els comtats catalans i, a canvi, Jaume renunciava als drets sobre Occitània. Només restava en mans catalanes, aïllada entre dominis francesos, la ciutat de Montpeller, bressol del Conqueridor. Podem considerar aquest document com la declaració legal de la independència de Catalunya, iniciada, de fet, 273 anys abans.

Els darrers anys de vida del Conqueridor no van ser plàcids. Va fracassar en el seu intent de promoure una croada a Terra Santa; va tenir problemes amb el primogènit Pere, gelós del favor reial que havia guanyat Ferran Sanxes, el seu germà bastard; va haver de fer front a noves revoltes nobiliàries tant a Catalunya com a Aragó; va enfrontar-se amb els intents d’insurrecció dels sarraïns valencians; va fracassar en l’intent d’integrar el regne de Navarra a la Corona d’Aragó… Mai va poder gaudir del descans per refugiar-se en el record i la memòria de les seves gestes.

Jaume-I-arago-ignasi-pinazo-camarlench-1881.jpg

El 27 de juliol de 1276, amb seixanta-set anys, va emmalaltir i va morir en el palau reial de València. Les seves despulles mortals van ser traslladades a Poblet. En el seu testament, Jaume I va dividir els seus regnes entre els seus fills, Pere i Jaume. A Pere, el primogènit, va atorgar-li Catalunya, Aragó i València, mentre que a Jaume li cedia Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i Montpeller. D’aquesta manera es dividien els patrimonis de la Corona d’Aragó i s’iniciava una breu dinastia mallorquina.

Antoni Tàpies, compromís i abstracció

Dimarts, 7/02/2012

Ahir ens deixava el darrer dels grans artistes internacionals catalans: Antoni Tàpies (1923-2012), el mestre de l’art abstracte, una de les figures claus de la pintura europea de la segona meitat del segle XX. Considerat com un dels principals exponents a nivell mundial de l’informalisme, Tàpies va crear un estil propi dins l’art d’avantguarda del segle XX combinant la tradició i la innovació dins d’un estil abstracte però ple de simbolisme. Serveixin aquestes línies com a reconeixement i record a la seva figura i obra universals.

antoni-tapies.jpg

Antoni Tàpies

La Guerra Civil (1936-1939) i la incomunicació del país amb Europa havien comportat un estancament artístic en el context de la postguerra. Espanya es convertia en una illa en la qual les influències d’allò que succeïa a Europa i Amèrica arribaven sempre amb retard i sota l’estricta vigilància de la censura. Però aquesta tendència aviat es trencaria en el camp de la pintura, el 1948, amb el naixement del grup Dau al Set a Barcelona. Iniciativa del pintor gironí Joan-Josep Tharrats (1918-2001), en aquest grup hem d’incloure artistes com Modest Cuixart (1925-2007), Joan Ponç (1927-1984), Josep Guinovart (1927-2007) o Antoni Tàpies, però també a escriptors com Juan Eduardo Cirlot (1916-1973), crítics com Arnau Puig (1926) o poetes com Joan Brossa (1919-1998).

Les primeres obres sorgides des d’aquest col·lectiu va caracteritzar-se per un caràcter màgic o surrealista. Hauríem d’esperar fins el 1948 per a trobar les primeres obres no figuratives i amb una clara tendència a l’experimentació amb els materials més diversos. I la consolidació del moviment abstracte català i espanyol nascut a l’empara del Dau al Set barceloní i l’Escuela de Altamira santanderina arribaria en la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte, el 1951. Arrel d’aquesta exposició, i de les següents biennals, així com de la celebració del Primer Congrés Internacional d’Art Abstracte, els informalistes hispànics van assolir renom a nivell internacional.

tàpies collage arros cordes.jpg

Collage d'arròs i cordes (1947)

D’aquests pintors, Antoni Tàpies va ser el que més va influir en el desenvolupament de la plàstica catalana i espanyola des dels anys cinquanta. Abans d’entrar en l’anàlisi de la seva obra, però, cal tenir present la seva amistat amb el poeta i artista Joan Brossa, una relació íntima que perduraria des del 1946 fins a la mort del poeta. Gràcies a Brossa, Tàpies va poder entrar en contacte amb els artistes de Dau al Set, va visitar Joan Miró (1893-1983) i va conèixer l’obra de Paul Klee (1879-1940).

Tot i que és considerat com el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX, l’obra de Brossa no es pot identificar exclusivament amb la poesia. Va ser també un destacat dramaturg, un pintor i un escultor. Però, per sobre de tot va ser una figura compromesa amb el seu temps. Brossa va emprar les paraules, les imatges i els objectes per a crear unes obres d’arrel surrealista que denoten un compromís progressista, lluitador i inconformista. I aquest esperit va transmetre’l a Tàpies, el qual el continuaria en la seva obra. Ambdós personatges van ser sincers i honestos a l’hora de transmetre el seu compromís, defugint de la retòrica i impostura d’altres artistes surrealistes com Dalí.

fre-9x

Matèria en forma de peu (1965)

A partir de la dècada dels anys cinquanta, Tàpies va deixar de banda definitivament el surrealisme dels seus anys de joventut per començar a elaborar un llenguatge personal i intransferible que va caracteritzar-se per l’abandonament de la figura i un interès creixent en la plasmació dels efectes plàstics de la matèria. El primer pas van ser els collages, que aviat s’enriquirien amb les esgarrapades sobre el llenç, les empremtes i la utilització de cordes, sorra, terra i fustes, entre d’altres materials.

L’artista barceloní va mostrar-se sempre interessat per l’expressivitat de la matèria, a la qual va concedir un paper destacat en la comunicació de la seva obra. Mitjançant rics empastaments de materials diversos, des de la pols del marbre fins als olis i les coles, passant per l’ús de diferents textures procedents de teixits, cordes i cartrons, Tàpies va produir uns contrastos inquietants entre les superfícies netes i polides i la presència d’objectes precisos que ens evoquen una actitud màgica de grans transcendència, les esgarrapades i les esquerdes. És una obra que ens recorda els murs dels carrers, ferits pel pas del temps i per l’acció dels homes.

1306148014906.jpg

Forma negra sobre quadrat gris (1960)

Això, però, no volia dir que les referències figuratives desapareguessin completament de la seva pintura: el misteri del cos humà també va ser un tema que el va acompanyar al llarg de la seva vida, especialment en els anys seixanta. A més, en la seva darrera producció, Tàpies va recórrer a l’art pobre amb l’objectiu de sobrevalorar materials misèrrims i efímers que anteriorment no havien estat considerats com dignes de la plàstica. Finalment, les obres dels darrers anys constitueixen, sobretot, una reflexió sobre el dolor -tant físic com espiritual- entès com a part integrant de la vida.

Però la pintura de Tàpies, la seva obra universal, no pot ser reduïda a una investigació formal sobre la matèria pictòrica. El caràcter de la seva producció sempre anirà lligat a la profunda càrrega ideològica i política que l’acompanyaven. És el seu compromís amb Catalunya i amb les idees del progressisme, de l’esquerra. Així, en els anys seixanta i setanta, Tàpies va involucrar-se activament en la lluita antifranquista i va mantenir una relació molt estreta amb els comunistes catalans del PSUC.

WEB_T-2034.jpg

A la memòria de Salvador Puig Antich (1974)

És en aquest moment quan la seva obra adquireix un caràcter polític més elevat, de clara reivindicació catalanista i d’oberta oposició al règim franquista. En general, tota l’obra de Tàpies està lligada a una forta càrrega emotiva, però en molts casos hi ha signes que tenen una significació clara i evident: les quatre barres de la senyera que tenyeixen la seva obra. Aqueix activisme el portaria, 1966, a participar en accions com el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià per constituir un sindicat democràtic d’estudiants o a formar part de la marxa a Montserrat en protesta pel procés de Burgos de 1970, per la que va arribar a ser empresonat durant un curt espai de temps. Així, el catalanisme d’esquerres que Tàpies representava mai va refugiar-se simplement en l’especulació metafísica de la seva obra artística, sinó que va ser portat a l’acció. El seu compromís no va ser gens abstracte.

160309_1237208658_58_2009_04_21-iluminacions2.jpg

Pintura romànica i barretina (1971)

TAPIES- L'ESPERIT CATALA.jpg

L'esperit català (1971)

Alfons el Trobador

Divendres, 3/02/2012

Fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, Ramon va passar a anomenar-se Alfons II d’Aragó (Alfons I en la numeració dels comtes catalans) en honor de la figura d’Alfons el Bataller, el seu oncle-avi. És el primer rei de la Corona d’Aragó ja que el seu pare va ser denominat com a “príncep dominador” i amb ell es culmina el projecte polític de l’Estat dinàstic dissenyat pel seu avi Ramon Berenguer III.

Genealogies_dels_comtes_de_Barcelona-sXV-12.jpg

Alfons devia tenir uns cinc anys a la mort del seu pare. Durant la minoria d’edat, el govern de la Corona va ser exercit pel gran senescal Guillem Ramon de Montcada i Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona. De la tutela de l’infant va fer-se’n càrrec el seu cosí i comte de Provença Ramon Berenguer. Quan encara era un nen, Alfons va jurar com a comte de Barcelona el 1163 i com a rei d’Aragó el 1164. El 1174 va proclamar-se la seva majoria d’edat.

Alfonso_II.jpg

Alfons II el Trobador

Per a molts historiadors, Alfons ha passat a la història amb el sobrenom de “El Cast”. Però, no existeix atribut més erroni per a definir el personatge. En realitat, Alfons va ser un gran seductor, acusat en més d’una ocasió de saltar-se les muralles del monestir femení de Vallbona amb l’objectiu de visitar alguna de les novícies. És per això que sembla molt més adient el sobrenom de “El Trobador” proposat per Martí de Riquer, no només pel fet de ser el primer comte-rei que va composar cançons d’amor en llengua provençal, sinó també en honor al record del seu besavi Guillem IX d’Aquitània.

Ja des de la seva coronació a Saragossa va posar-se de manifest que l’ofici reial s’instal•laria a Barcelona. Tres factors ens expliquen aquesta decisió: primer, una doctrina política orientada a situar el monarca per sobre de la noblesa feudal a la recerca de la supremacia reial; segon, el principi dinàstic que situava el seu poder en oposició a l’imperialisme castellà ; i tercer, l’ús de la memòria com a fonament de la cultura cortès. És a dir, el seu regnat i la seva relació amb la cultura trobadoresca van a la recerca dels valors de la cavalleria com a fonament del poder i supremacia reial en la nova ordenació del territori contra una noblesa feudal inestable. L’Estat dinàstic havia de ser la garantia del poder monàrquic.

Tres llengües van ser les que van marcar el seu regnat. En la cort, els senyors feudals catalans, els eclesiàstics i els jutges de Barcelona que l’envoltaven parlaven en català, tot i que redactaven els seus escrits en llatí. En canvi, la noblesa i l’alt clergat de Saragossa parlava en aragonès, tot i que també escrivien en llatí. I finalment, el provençal, parla que s’introdueix com a llengua de la cultura literària, aquella que empraven els trobadors en les cançons i els sirventesos, més enllà del lloc on haguessin nascut.

Si algú pot rebre l’honor d’haver posat el somni occità dins de l’imaginari de Catalunya, aquest ha de ser per força Alfons. Va estimar-se Occitània i va lluitar per Provença i el Llenguadoc com cap altre comte-rei catalanoaragonès ho faria.

Liber_feudorum_maior.jpg

Així, el 1173 va aconseguir,a Perpinyà, una treva amb l’enemic occità Ramon de Tolosa. I el 1176 va tornar per comprar els drets del tolosà sobre les terres de la seva àvia Dolça. Hi tornaria, tres anys més tard, per negociar una sèrie d’acords amb els seus vassalls de Carcassona. I és que l jove rei va haver d’intervenir moltes vegades en la política occitana. Aquest territori era la seva obsessió política i cultural. El 1181, Alfons va haver de tornar cap a Occitània per un fet més greu: l’assassinat del seu germà Ramon Berenguer a Montpeller a mans dels tolosans. La guerra va esclatar i Alfons, el rei trobador i cavaller, sempre va ser-hi present. El 1185 va signar-se la pau, però era una treva inestable.

En el camp de la política interior i l’expansió territorial catalana, Alfons va completar la reconquesta aragonesa amb la presa de Casp i Terol (1178) i va annexionar els comtats del Rosselló (1172) i el Pallars Jussà (1192) a Barcelona.

CatalunyaOccitaniaXII.JPG

Respecte de les relacions amb Castella, el 1173, Alfons va casar-se amb Sança de Castella. L’aliança dinàstica iniciada per la política de Ramon Berenguer III es mantenia. A més, pel Tractat de Cazola de 1179, el rei castellà Alfons VIII i Alfons II van fer una redistribució dels territoris peninsulars que encara restaven per conquerir als musulmans. València, Xàtiva i Dénia eren territoris reservats per a la Corona d’Aragó, el que volia dir que Alfons que renunciava a Múrcia a canvi de no declarar-se vassall del rei castellà pels territoris anteriors.

Alfons el Trobador moriria, com no podia ser d’una altra manera, més enllà dels Pirineus, a Perpinyà, el 25 d’abril de 1196. En testament deixava a Pere, el seu primogènit, els comtats catalans, el regne d’Aragó i els drets senyorials sobre el Llenguadoc; mentre que el segon fill, Alfons, rebia el dot provençal de l’àvia Dolça.

Ramon Berenguer IV

Dimecres, 1/02/2012

Ramon Berenguer IV (1113-1162) va accedir al tron el 1131 a la mort del seu pare. El fill de Ramon Berenguer III i de la seva tercera muller Dolça de Provença tenia divuit anys quan va heretar els comtats catalans. D’altra banda, el seu germà, Berenguer Ramon havia rebut el patrimoni aportat per la seva mare, el comtat de Provença. Però el nou comte de Barcelona havia rebut molt més que un patrimoni, havia heretat una manera de fer política basada en la diplomàcia, els casaments i la guerra. Era un monarca format en la ideologia de l’Estat dinàstic. I aviat es donaria l’ocasió de posar en pràctica aquestes eines desenvolupades pel seu pare.

berenguer4.jpgEl 1134 moria el rei d’Aragó, Alfons el Bataller. Moria sense descendència, però no sense hereus: els regnes d’Aragó i Navarra passaven a mans dels ordres militars del Temple, l’Hospital i el Sant Sepulcre. El Bataller, igual que Ramon Berenguer III, el qual s’havia ordenat com cavaller templer, admirava la tasca dels ordres militars, però la noblesa aragonesa no va acceptar el testament reial. A més, aquesta decisió va tenir diferents efectes negatius pel regne d’Aragó. D’una banda, Navarra, tot aprofitant el buit de poder creat, va independitzar-se d’Aragó. D’altra banda, Alfons VII de Castella va envair Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre com a mesura de pressió per tal d’ampliar els seus dominis.

Davant la gravetat dels fets, la noblesa aragonesa, disconforme amb el testament d’Alfons el Bataller, va elegir com a nou rei un germà del finat monarca: Ramir el Monjo, bisbe de Roda-Barbastre. Ramir, gens interessat en la vida política, va mirar de negociar amb Castella i Navarra, mentre que el seu matrimoni amb Agnès d’Aquitània, de la casa de Tolosa, tenia com a resultat el naixement d’una nena, Peronella, que esdevenia l’hereva del regne (1136). En el context de l’articulació de l’Estat dinàstic, Peronella va convertir-se en l’objecte del desig de les cases reials peninsulars: Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV van demanar la seva mà.

L’arquebisbe Oleguer i el gran senescal Guillem Ramon de Montcada van prendre un paper preponderant en les negociacions per part catalana i van aconseguir que, el 1137, Ramir donés la seva fill d’un any per esposa a Ramon Berenguer IV. Lògicament, el matrimoni no va realitzar-se fins a l’any 1151, quan la nena va arribar a la majoria d’edat. La sobirania aragonesa va ser traspassada al comte de Barcelona i Ramir va declarar nul•les les donacions fetes per ell sense consentiment del comte. Tanmateix, Ramir va retenir el títol de rei i el comte va rebre la nominació de “príncep dominador” d’Aragó.

Esponsales de Petronila y Ramón Berenguer IV - 1137.jpg

Encara, però, restava força tasca diplomàtica per portar a terme. Primer, els barons aragonesos van jurar-li fidelitat, el mateix que farien totes les viles importants del regne. A continuació, restava la part més complexa: aconseguir que els ordres militars renunciessin als seus drets i arribar a un acord de pau amb Castella per recuperar el territori ocupat. El 1140 va aconseguir-se un acord l’Ordre de l’Hospital, el 1141 amb el del Sant Sepulcre i el 1143 amb el del Temple. D’altra banda, les negociacions amb Alfons de Castella, el seu cunyat pel casament amb Berenguera, van desembocar en el Tractat de Carrión. En ell, el comte de Barcelona va retre homenatge al rei castellà a canvi de recuperar bona part del regne d’Aragó que havia estat ocupada per part dels castellans a la mort del Bataller. A més es convenia la unió dels dos regnes per tal d’atacar i repartir-se Navarra i l’ajut militar de Ramon Berenguer IV per a ocupar Almeria. L’Estat dinàstic donava els seus fruits.

La recentment creada Corona d’Aragó representava una mera unió dinàstica, no una fusió entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Era un Estat compost, o confederació, en el qual els monarques eren a la vegada reis d’Aragó i comtes de Barcelona. Per tant, cada territori conservava les seves pròpies lleis i tradicions i els trets característics de la cultura i només compartien la figura del monarca, que portaria el títol de “comte-rei”. D’aquesta manera, Aragó s’assegurava la supervivència com a regne i evitava una possible absorció per part de Castella.

800px-Ramon_Berenguer_conte_Peronella_reyna.jpg

Així, solucionats els fronts aragonesos, el 1148, Ramon Berenguer IV va iniciar accions de guerra per expulsar els musulmans de Lleida i Tortosa. El primer objectiu va ser l’Ebre, amb caràcter de croada, participació genovesa i autorització papal. L’operació militar combinava l’atac naval i terrestre alhora. La ciutat va ser ocupada, segons sembla, el 31 de desembre de 1148. El següent objectiu, el 1149, seria Lleida. Així, amb la cooperació d’Ermengol VI d’Urgell, les forces de Ramon Berenguer IV van establir-se a Gardeny. Simultàniament eren atacades Fraga i Mequinensa. Lleida i Fraga van ser ocupades el 24 d’octubre. I poc després queia Mequinensa. Fins 1153, Ramon Berenguer va dedicar-se a acabar amb tots els reductes musulmans que restaven en territori català.

En aquest context, pel Tractat de Tudellén de 1151, Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella es van repartir la Península. Als catalano-aragonesos els corresponien, per la seva futura conquesta, els territoris de València, Dénia i Múrcia, pels quals el comte-rei retria homenatge i jurament de fidelitat al rei de Castella. També va determinar-se una nova acció sobre Navarra. L’acord suposava el reconeixement implícit de la Serralada Ibèrica com a frontera entre les dues grans monarquies cristianes peninsulars.

Territorio_Ramon_Berenguer_IV.png

corona-aragon-edad-media-formacion-evolucion.jpg

D’altra banda, el 1151, va ser consumat el matrimoni entre Ramon Berenguer i Peronella d’Aragó, quan la reina tenia catorze anys i el comte trenta-set. De la seva unió van néixer set fills: Pere (mort infant), Ramon, Alfons (mort infant), Pere, Sanç, Dolça i Elionor.

El 1162, quan el comte es trobava a Borgo San Dalmazzo, al Piemont, camí d’una entrevista amb l’emperador Frederic Barbarroja, va emmalaltir i va morir. El seu testament deixava els comtats catalans i el regne d’Aragó al seu fill Ramon, el qual es canviaria el nom per Alfons, mentre que Pere, que es canviaria el nom per Ramon Berenguer, rebia la Cerdanya. S’iniciava una nova etapa en la història de Catalunya: el somni de l’Estat dinàstic dissenyat per Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV prenia forma amb l’arribada  al tron d’Alfons.

Ramon Berenguer III el Gran

Dilluns, 30/01/2012

Ramon Berenguer III el Gran va començar a regnar el 1097, tenia només quinze anys però ja feia un temps que ajudava el seu oncle Berenguer Ramon II el Fratricida en les tasques de govern. El seu regnat marca un canvi en la política comtal: Ramon Berenguer III introdueix la teoria de l’Estat dinàstic per a explicar l’organització del poder en els diferents regnes peninsulars i cerca l’establiment d’un pacte durador entre aquests. D’aquesta manera, mitjançant els enllaços matrimonials, cada dinastia quedaria lligada a les altres. I aquesta política aviat tindria resultats importants que canviarien el mapa geopolític de la Península Ibèrica.

Ramon_Berenguer_el_Gran.JPGPerò abans va dedicar els primers anys del regnat a posar ordre als comtats: els pactes, les donacions i els diferents acords signats pel Fratricida van ser anul•lats. El seu objectiu, ja encaminat a l’edificació de l’Estat dinàstic, era augmentar el prestigi i la fortalesa del casal de Barcelona. En aquest sentit, reclamarà Carcassona i el Rasés, arrabassats la casa dels Besiers després de la mort del seu pare. El plet va allargar-se durant uns anys, amb accions militars pel mig, però finalment es va arribar a un compromís (1112): Ramon Berenguer III seria el titular de Carcassona, però Bernat Ató de Besiers regiria en el territori en nom seu. En el cas del Rasés, però, el conflicte tenia difícil situació ja que s’havia lliurat al rei Alfons d’Aragó. Va ser la política de l’Estat dinàstic la que el retornaria al casal de Barcelona dues generacions després.

El 1098, com a conseqüència dels acords presos pel seu oncle, Ramon Berenguer III va casar-se amb Maria Rodríguez de Vivar, la filla del Cid, i d’aquest matrimoni va néixer Ximena. Ella seria el primer peó en la construcció de l’Estat dinàstic. Així, el 1107, quan encara era una nena, Ximena va ser casada amb Bernat III, el comte de Besalú, un senyor de cinquanta anys. L’objectiu era evident: la incorporació de Besalú al casal de Barcelona. I aquest matrimoni aviat donaria el seu fruit pel comte de Barcelona ja que Bernat moria el 1111. El casal de Barcelona incorporava Besalú, el Vallespir, el Fenollet i Perapertusa.

Maria va morir el 1105 i aleshores el comte va casar-se amb Almodis, dama que segurament era filla del comte de Mortain. La seva relació, però, va durar pocs mesos. El 1110, Ramon Berenguer tornava a enviudar.

Aleshores va presentar-se la gran ocasió en el projecte de construcció de l’Estat dinàstic: a Provença havia mort el comte-consort, deixant vídua i filles. Ramon Berenguer III va moure una nova peça en la seva política d’enllaços matrimonials i va oferir-se per prendre matrimoni amb Dolça de Provença, la filla gran del matrimoni. D’aquesta manera, el 1112, el comte de Barcelona es casava amb Dolça, a qui la seva mare Gerberga havia donat tots els seus dominis dos dies abans. El dia del casament, Gerberga estenia la donació al seu nou gendre i un any més tard la seva muller realitzava una cessió total de drets vers Ramon Berenguer: Provença, Gavaldà, Millau i Carlat passaven al casal de Barcelona.

En conseqüència, Ramon Berenguer III va passar a anomenar-se comte de Barcelona i de Provença i el casal de Barcelona, entre dominis directes i relacions de vassallatge va passar a estendre’s per una bona part de l’Occitània. A més, aquesta nova situació va donar a Catalunya un lloc destacat en la política europea i va contribuir en una gran part al seu avenç cultural. La terra dels trobadors s’incorporava a Catalunya, i amb ella la seva herència cultural.

Ramon_Berenguer_III.jpgEl 1113, el papa Pasqual II va organitzar una croada contra Mallorca, en mans musulmanes i centre neuràlgic de la pirateria sarraïna en el Mediterrani. Toscans, corsos, sards i llombards composaven l’expedició papal, la qual va sortir de Pisa i va desembarcar a Blanes, on els líders de la croada van posar-se en contacte amb Ramon Berenguer perquè aquest dirigís l’expedició. Aquest, convençut del seu paper en la història, no va dubtar en liderar l’operació i amb l’ajuda dels comtats del Llenguadoc i la Provença va formar una esquadra de cinc-centes naus.

Un any després, l’esquadra cristiana llançava el seu atac contra les Illes. El primer objectiu va ser Eivissa, la qual va caure després d’un setge de trenta dies i els expedicionaris van saquejar-la a fons, a la vegada que enderrocaven les muralles i alliberaven captius cristians. El següent objectiu seria força més difícil d’assolir: Mallorca. I Palma va  resistir el setge cristià fins el 1115, quan la Suda va caure. Un enorme botí va ser arrabassat als musulmans i van ser alliberats els captius cristians. Ara bé, l’objectiu de l’expedició era de càstig, saqueig i botí, no de conquesta. L’operació balear entrava dins del model de guerra de frontera peninsular, era una campanya feudal en el mar.

Tot seguit, el 1116, el comte va projectar una nova gran expedició contra els sarraïns i va embarcar-se cap a Provença i Itàlia per recaptar ajuda. El destí final del viatge era Roma, però no va arribar-hi a causa dels conflictes que enfrontaven el Pasqual II amb l’emperador Enric V. Si bé el projecte de croada contra els musulmans mai va portar-se a terme, els ambaixadors del comte de Barcelona van obtenir la confirmació de l’elecció d’Oleguer com a bisbe de Barcelona i l’ordre papal a aquest perquè acceptés el nomenament. Dos anys després, el 1118, Oleguer seria nomenat arquebisbe de Tarragona, amb la dominació de la ciutat i el territori adjunt. Era la confirmació de la independència eclesiàstica dels comtats catalans.

A inicis de 1117, Ramon Berenguer va incorporar als seus dominis el comtat de Cerdanya i els seus annexos per l’extinció de la seva dinastia comtal. Bernat Guillem de Cerdanya moria sense descendència i amb la seva desaparició la Cerdanya de Guifré el Pelós tornava al casal de Barcelona: Cerdanya, el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donazan engrandien els dominis de Ramon Berenguer. I el 1128 a aquests dominis encara s’hi afegiria Peralada, arrabassada a Empúries .

El 1128, el comte va casar la seva filla Berenguera de Barcelona amb Alfons VII de Castella. Era la culminació de la política matrimonial engegada pel Gran ja que era una jugada que responia a una política de contenció de la puixança d’Alfons I d’Aragó. Ara, si el Bataller aragonès feia perillar la frontera de ponent, Barcelona comptava amb un aliat a l’altra banda del seu regne. L’Estat dinàstic havia teixit la seva teranyina al llarg de la Península.

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-III-de-barcelona.jpg

Fill del seu temps, Ramon Berenguer III va seguir amb interès el naixement dels ordres militars i el seu arrelament a Occident. La seva fascinació per la lluita contra l’infidel protagonitzada pels monjos-guerres va portar-lo, el 1130, a fer-se membre de l’Odre del Temple, potser d’una manera més simbòlica que real.

El 1131, malalt des de feia temps, va demanar ser conduït a l’hospital dels pobres de Barcelona on va morir, el 19 de juliol, als quaranta-vuit anys. Amb Ramon Berenguer III, es pot afirmar que Catalunya va articular-se definitivament al voltant del casal de Barcelona, el qual va reforçar el seu predomini sobre els altres comtats independents, subjectes a relacions de vassallatge, i va incrementar sensiblement els seus dominis directes. I encara més important, la llavor de l’Estat dinàstic s’havia introduït en la política comtal, i aviat donaria els seus fruits.

Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida

Divendres, 27/01/2012

Fruit de l’amor entre Ramon Berenguer I el Vell i la seva estimada Almodis de la Marca van néixer Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes (1053-1082) i Berenguer Ramon II el Fratricida (1053-1097), germans bessons que a la mort dels seu pare heretarien íntegrament el seu patrimoni. Això sí, un patrimoni a compartir. El 1076, amb vint-i-tres ants, arribaven al poder i haurien de governar units segons el desig del seu pare. El vell comte no havia sabut veure l’antagonisme creixent que existia entre els bessons? Segurament, però va tancar els ulls trasbalsat com estava després de l’assassinat d’Almodis a mans del primogènit Pere Ramon. Mai podria imaginar el conflicte que es produiria i tampoc es trobava en posició per escollir un dels fills com a únic hereu ja que la crisi podia haver esclatat molt abans.

En principi, l’únic problema que representava aquest govern conjunt era econòmic: quin havia de ser el repartiment dels diners que arribaven des d’Al-Àndalus? Va costar, però el 1079 els dos germans van arribar a un acord sobre les pàries, un compromís que arribava després de grans discussions. I és que la capacitat d’ambdós germans per entendre’s cada vegada es trobava més debilitada. Tot i això, Berenguer Ramon sempre va considerar-se defraudat per l’entesa ja que considerava que el seu germà coregnant sempre gaudia d’una certa preeminència.

El, 1078, el Cap d’Estopes s’havia casat amb Mafalda de Pulla-Calàbria. D’aquest matrimoni van néixer tres fills: Almodis (recuperant el nom de l’àvia), Mafalda i l’Infant i futur comte de Barcelona Ramon Berenguer III. El casal de Barcelona ja tenia un hereu. Quina seria la reacció de Berenguer Ramon, encara solter i sense descendència?

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-II-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer II

La crisi política esclataria, el 1082, amb l’assassinat de Ramon Berenguer II a Gualba, mentre el Cap d’Estopes es dirigia de Barcelona a Girona. Uns desconeguts, potser els propis acompanyants del comte, van matar-lo a instàncies, possiblement, del seu germà Berenguer Ramon II que des d’aquell dia es guanyaria el sobrenom d’“el Fratricida”. En córrer la notícia tothom va girar la mirada cap a Berenguer Ramon. Potser ell no havia estat l’autor material del regicidi, però tampoc hi havia dubtes que els esbirros que havien liquidat el comte estaven al seu servei.

Tanmateix, la manca de proves va permetre que Berenguer Ramon governés els comtats. Ara bé, la preponderància barcelonina va veure’s greument amenaçada per aquesta crisi. Així, Carcassona i el Rasés van deixar de ser patrimoni dels comtes de Barcelona per passar a la casa dels Besiers, els quals argumentaven que defensaven el territori de les urpes de Fratricida per entregar-lo a Ramon Berenguer III quan aquest assolís la majoria d’edat. Però aquest només va ser el primer desafiament de la noblesa.

L’autoritat del Fratricida va ser greument qüestionada pels altres comtes i magnats catalans, els quals van unir-se al voltant de la figura del comte Guillem Ramon de Cerdanya, el qual, casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I el Vell, va rebre la tutoria del fill del Cap d’Estopes el 1085. Ara bé, Guillem Ramon de Cerdanya era un home ambiciós i el seu objectiu no era només tutelar els comtats fins a la majoria d’edat del primogènit, sinó exercir com a autèntic sobirà dels territoris catalans.

Així, el 1086, davant el desafiament a l’autoritat comtal que protagonitzava Guillem Ramon de Cerdanya, d’altres famílies de la noblesa van alinear-se amb el Fratricida per evitar una guerra civil que hauria desviat el veritable objectiu de la política comtal: Al-Àndalus. Els Montcada, els Cabrera, el bisbe d’Osona, els Queralt, els Cardona… tots van mostrar-se partidaris de l’entesa. Només després de llargues negociacions Berenguer Ramon va poder recuperar el seu estatus: mantindria el poder i esdevindria el tutor del seu nebot, però només durant onze anys, els que quedaven perquè Ramon Berenguer III assolís la majoria d’edat. Arribats a aquest moment, el Fratricida li traspassaria el poder. Sembla ser que també van exigir-li que es mantingués solter.

Deslliurat momentàniament dels problemes amb la noblesa feudal, Berenguer Ramon va poder dedicar-se a governar i a liderar la lluita contra els sarraïns. La lluita contra els musulmans a la recerca de pàries van portar-lo a establir aliances amb altres senyors de la frontera musulmana com al-Munḏir de Lleida i Tortosa. L’objectiu era Saragossa, però allà va topar amb el Cid Campeador, Rodrigo Díaz de Vivar, aliat del cabdill Aḥmad ibn Yūsuf al-Musta’īn en el seu intent per derrotar València.

Berenguer Ramon II i el Cid van topar diverses ocasions, però la més important va produir-se al pinar de Tévar, a Morella, el 1090. El comte de Barcelona va ser derrotat i fet presoner juntament amb molts dels seus cavallers, d’entre els quals destacava la figura de Guerau Alemany de Cervelló. El conflicte va acabar amb la fixació d’un rescat per vuitanta mil marcs d’or de València, quantitat que el comte va haver de pagar per la seva llibertat. Igualment, i amb l’objectiu d’arribar a una entesa amb el Cid, Berenguer Ramon va pactar el casament de la filla del Cid, Maria Rodríguez de Vivar, amb el seu nebot Ramon Berenguer III.

Superat el conflicte amb el Cid, Berenguer Ramon va projectar l’ocupació de Tarragona amb l’objectiu de recuperar-la com a seu de l’església catalana. Així, el Fratricida va aconseguir del papa Urbà II, l’any 1091, la separació de Narbona i la restauració de l’arquebisbat de Tarragona, al qual s’assignaven tots els bisbats catalans més Ribagorça. Berenguer d’Osona se’n faria càrrec de l’arquebisbat. Amb aquesta maniobra, a la independència política ara s’hi afegia la religiosa, però encara restava molta feina per fer a Tarragona, en aquells moments un munt de rues amb entitat jurídica religiosa, poc més.

Abans de completar el seu govern, el grup contrari al Fratricida va incrementar la seva pressió sobre el comte. Finalment, i davant la gravetat de les seves insinuacions, Berenguer Ramon II va acceptar de sotmetre’s a judici per la mort del seu germà. Aquest judici s’havia de realitzar en una cort neutral i va escollir-se la d’Alfons VI de Castella. Declarat culpable, el 1097 desapareix de la documentació i de la història. Segons els Gesta comitum, esdevingut mut, va morir a Jerusalem com a pelegrí, però ni tan sols podem confirmar l’any.

Els intents de proclamació de l’Estat Català de 1873

Dijous, 26/01/2012

L’11 de febrer de 1873 es proclamava la Primera República Espanyola, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència d’un monarca. A Catalunya, la totalitat del republicanisme, corrent polític hegemònic des de la Revolució, va pressionar perquè el nou règim s’establís sobre una estructura federal. Però la direcció del Partit Republicà, des de Madrid, va aliar-se amb els monàrquics constitucionals per evitar un reconversió revolucionària que hauria donat la força política real a les ciutats i les regions. És a dir, l’hauria arrencat al poder central.

Alegoría_I_República_Española.jpg

Amb aquest rebuig al federalisme, el govern va guanyar-se l’hostilitat dels federals intransigents. Així, en resposta, van produir-se diferents actes polítics hostils a la República centralista: a Rubí va proclamar-se la República federal, l’Ajuntament de la vila de Gràcia va demanar que la Diputació de Barcelona es constituís en “Convenció” i rebutgés qualsevol règim no federal, l’Ajuntament d’Olesa va demanar la República federal, i a aquesta petició van sumar-s’hi localitats com Riudebitlles, Sant Pol, Sant Esteve de Palautordera o Arenys de Munt, entre d’altres. La flama estava encesa.

La Diputació de Barcelona, en mans dels federals, va veure’s sotmesa a la pressió dels intransigents, els quals volien la instauració immediata d’un règim republicà federal. D’aquesta manera, el 13 de febrer, el diputat provincial Carreras va presentar una proposició segons la qual:

1º. La Diputación provincial de Barcelona proclama la constitución de la provincia de Barcelona en estado republicano federal de Barcelona.

2º. La Diputación se constituye interinamente en Representación soberana del Estado republicano federal de Barcelona, dentro de la federación republicana de España.

Aquesta proclamació havia de ser comunicada a les altres Diputacions catalanes i el primer acord a signar seria la proclamació de l’autonomia dels municipis de la província. Segons els intransigents, si Pi i Margall, Figueras i Castelar havien acceptat el poder, només podia ser per instaurar la República federal, i si no ho feien era perquè a Madrid era hegemònic el corrent monàrquic. Per això, l’opció d’homes com Carreras era la pressió des de les províncies per avançar en una articulació federal de l’Estat.

Ara bé, dins del republicanisme català també hi havia persones com Sunyer i Capdevila que, tot i assenyalar que l’aspiració era la proclamació de la República federal, en el context de l’esclat carlí i davant la inestabilitat de la naixent República consideraven que el més assenyat era esperar la decisió d’unes futures Corts constituents, coincidint amb el punt de vista oficial del partit. En conseqüència, la proposta de Carreras no va ser aprovada.

I Republica.jpgL’estat de pau que es vivia a Barcelona va ser precari. Així, el 20 de febrer, desertava el capità general, Eugenio de Gaminde, incapaç de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven de desafecte a la República. Un dia després, esclataven manifestacions que reclamaven a la Diputació la proclamació de la “Convenció de l’Estat de Catalunya”. Tanmateix, la Diputació, temorosa, no va aprovar cap gir revolucionari.

El 9 de març, però, la situació d’agitació revolucionària havia derivat en la formació d’una Junta que pretenia instaurar la República federal i les manifestacions dirigides per l’obrerisme i els federalistes intransigents feien necessària una acció política immediata. Aleshores, el diputat provincial Baldomer Lostau i Prats va iniciar una maniobra política orientada a evitar el conflicte revolucionari mitjançant la dissolució de la Diputació. Això implicava la proclamació de l’Estat Català dins de la República federal espanyola a través de la creació un comitè executiu amb facultats discrecionals nascut en el si de la pròpia Diputació. A més, en un gest cap als sectors revolucionaris, la Diputació dissolia l’exèrcit obligatori i el transformava en un cos voluntari al servei de la República.

La dissolució de l’exèrcit per convertir-lo en un cos voluntari resultava temerària. Així, l’Ajuntament de Manresa i els delegats a Barcelona de les Diputacions Provincials de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears van protestar enèrgicament contra la mesura de Lostau: amb els carlins aixecats en armes no es podia prescindir de l’exèrcit. Per això, de forma immediata va crear-se una Junta d’Armament i Defensa.

La crisi política catalana, conseqüència de l’acceleració del procés revolucionari, havia portat Catalunya a la proclamació, a través de la Diputació de Barcelona, d’un règim federal sense que les Corts haguessin dictaminat encara el tipus de República que s’instauraria. Ni tan sols s’havien realitzat les eleccions que havien de donar pas a una cambra republicana, i que es produirien el maig. El govern de Madrid no podia restar de braços plegats i permetre aquesta deriva federalista sense que unes eleccions legitimessin la naixent República.

Estanislao_Figueras.png

Estanislau Figueras

Aleshores, el mateix president del govern, Estanislau Figueras, va traslladar-se a Catalunya. El seu objectiu era frenar la marxa cap al federalisme per salvar així la República. L’11 de març, després de l’entrevista amb els membres de la Diputació provincial de Barcelona i amb els delegats de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears, la descomposició del poder va ser frenada. L’Estat Català no havia arribat a sortir del bressol que ja havia desaparegut.

Tot i això, el 5 d’abril va produir-se un darrer acte polític dels membres de l’Estat Català quan aquests van enviar al president Figueras una carta demanant la creació d’una Junta d’armament i defensa de Catalunya que havia d’estar formada per quatre delegats de cada província i presidida per l’autoritat militar superior de Catalunya amb l’objectiu d’organitzar el sotmetent català. La proposta de l’Estat Català ja no apareixia en l’escrit.

Els fets transcorreguts entre febrer i març de 1873 ens porten a tres reflexions: en primer lloc, l’Estat Català proclamat per Lostau no va ser mai un intent secessionista de Catalunya, sinó la proposta d’una articulació federalista del Principat en el context de la naixent República espanyola; i en segon terme, aquesta resposta va ser conseqüència de la pressió popular, de l’acceleració del procés revolucionari iniciat el Setembre de 1868, de les reclamacions que es succeïen des dels federalistes intransigents passant per l’obrerisme, i no pas la resposta política articulada a un projecte legislatiu majoritari; i en tercer punt, aquest Estat Català mai va ser un projecte polític efectiu ja que no va donar pas a cap articulació legislativa de la “República catalana”. El catalanisme polític encara no havia nascut. Però seria conseqüència, entre d’altres raons, del desencís produït per la frustració del breu lapse republicà.

L’Abat Oliba

Dimarts, 24/01/2012

Figura excepcional del seu temps, l’Abat Oliba (971-1046) era el tercer fill dels comtes de Cerdanya i Besalú, emparentat així amb Guifré el Pelós, el seu besavi. Format a Ripoll, en retirar-se el seu pare, va titular-se i va exercir com a comte de Berga i de Ripoll, però el seu caràcter tranquil i reservat va fer que aviat es retirés del govern temporal, renunciant als càrrecs comtals per entrar com a monjo a Santa Maria de Ripoll (1002). Iniciava així una carrera eclesiàstica que el convertiria en l’home clau per entendre la penetració del romànic a Catalunya. Tant en el que es refereix a l’arquitectura com a la importància cultural, política i social dels monestirs medievals.

Abat Oliva (Ripoll, Catalunya)Oliba va ser nomenat abat de Ripoll el 1008 i posteriorment abat de Cuixà, els dos monestirs més importants de l’època a Catalunya. De seguida va emprendre la reconstrucció espiritual i material d’ambdós cenobis, amb la reclamació dels béns que havien estat usurpats per la noblesa, la construcció dels edificis segons els principis de l’art romànic i amb l’impuls a les escoles i escriptoris respectius. La seva immensa tasca cultural va convertir el monestir de Santa Maria de Ripoll en un centre intel•lectual de primer ordre. També va ser un renovador de l’esperit monàstic a Catalunya, no sols als dos monestirs que governava, sinó a d’altres que va fundar, com Montserrat (1023) o Sant Miquel de Fluvià (1045).

El 1018, va ser nomenat bisbe de Vic, segurament pel suport exercit per la comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, de la qual sempre va ser un bon amic, conseller i mitjancer en els temps difícils com els conflictes amb el seu fill Berenguer Ramon i el seu nét Ramon Berenguer. En les disputes que enfrontaven la casa comtal de Barcelona amb els altres comtats catalans, l’abat Oliba es va mantenir fidel al casal de Barcelona i a la seva voluntat de primacia sobre tot el territori. Ara bé, sempre més proper a la impostura d’Ermessenda que a la dels propis comtes de Barcelona.

Tenia trenta-vuit anys i des d’aleshores la seva activitat de govern es repartiria entre la diòcesi osonenca i els seus monestirs predilectes. Durant el bisbat, va exercir una gran activitat judicial, enfocada sobretot a la protecció dels béns i drets eclesiàstics. De la mateixa manera, va ser un ferm impulsor de les assemblees de Pau i Treva de Déu. Aquesta és la gran tasca de l’Abat Oliba: la creació d’un discurs i una iconografia completa de com hauria de ser l’activitat humana conforme a la moral cristiana en l’edat mitjana.

D’aquesta manera, Oliba cercarà raons històriques, doctrinals i bíbliques per a defensar la seva ideologia: la guerra és un fet negatiu per a la humanitat. I és que la guerra s’havia convertit, des del govern de Ramon Borrell, en la principal activitat de l’aristocràcia catalana i els seus vassalls. El país s’estava convertint, a gran velocitat, en una nació de guerrers, en una Catalunya de bellatores, la qual posava en perill la cultura de la pau defensada i somiada per Oliba. En aquell temps, l’ús de les armes era el desig, l’objectiu, dels joves sense terra. A la Catalunya comtal els castells de l’aristocràcia guerrera eren més importants, més nombrosos, que les ciutats episcopals i els monestirs.

L’abat va adonar-se’n del perill que suposava la gran influència d’aquesta aristocràcia guerrera en la presa de decisions de la política catalana de l’època. I, des de les seves conviccions, va ser conscient del seu paper en la història: havia d’enfrontar-se amb aquesta cultura de la guerra nascuda en els territoris de la frontera, ja fos entre els castellans, els castlans o els milites, els quals invertien grans quantitats de diners en la compra d’armament. Res no podia trobar-se més allunyat dels plantejaments d’Oliba que un sistema social fonamentat en la guerra. Ara bé, aquesta oposició al signe del seu temps en revela, a la vegada, un coneixement i una reflexió profunda i fonamentada sobre la societat de l’any 1000.

Cleric-Knight-Workman.jpgL’Església i l’Imperi Carolingi van ser les institucions més antigues en el monopoli del poder a la Catalunya medieval. Poques coses quedaven fora del seu domini i la realitat política es definia per la relació de forces entre els eclesiàstics i l’aristocràcia carolíngia, amb revoltes ocasionals protagonitzades pels pauperes. Trencats els lligams amb l’Imperi, política però no emocionalment, la integració de Catalunya en l’Europa medieval havia de passar necessàriament per l’Església mitjançant l’activitat dels monestirs, encarnació i execució de la seva obra. Això és el que Oliba va entendre a la perfecció.

La construcció d’una societat en la qual la guerra esdevenia l’eix principal va suposar un desafiament a l’equilibri de forces existent entre l’aristocràcia comtal i l’Església. És un debat català, però també europeu. És el debat sobre la gènesi del feudalisme. Això sí, amb les característiques peculiars que proporcionava la presència sarraïna a la Península Ibèrica.

És en aquest context quan Oliba propugna una societat sota la tutela dels bisbes. En absència del rei carolingi, independitzats de fet els comtats de la nova dinastia franca dels Capets, Oliba presenta l’Església com a únic garant de la pau i l’ordre públic. És una proposta que proposa definir les relacions socials no segons la cultura de la guerra, sinó conforme a la moral de l’Església. I aquesta proposta no significa oposar-se a l’autoritat del comte de Barcelona, sinó al model social sobre el qual descansa el seu poder.

Sobre aquesta concepció neixen les assemblees de Pau i Treva de Déu, institució que, probablement va ser inspirada per Oliba a Elna el 1022 i que va proclamar a Toluges (al Rosselló) el 1027. L’èxit de la iniciativa va portar-lo a anar eixamplant les assemblees en sínodes successius, com els celebrats a Vic el 1030 i el 1033, i que va acabar per traspassar les fronteres catalanes per introduir-se a l’Europa feudal.

Oliba.JPGLes assemblees de Pau i Treva es celebren en benefici dels propietaris de terres, homes i dones lliures amb dret a vendre, permutar o deixar en penyora els seus alous. Igualment, és un temps que permet que aquests homes i dones lliures portin davant la justícia eclesiàstica els seus problemes legals. En definitiva, és la conjunció de la utopia d’Oliba i el debat polític que proposa: durant uns dies la guerra i el pillatge són substituïts per la treva imposada per l’Església. Per tant, les assemblees de Pau i Treva neixen d’una necessitat política, de l’enfrontament entre dues concepcions del món oposades: la guerra i les ràtzies com a centre de l’ordenament jurídic i social contra la matriu agrícola i la pau com a fonaments d’una vida de treball.

Finalment, l’obra escrita personal d’Oliba va ser menor i de poques pretensions. Això sí, és una obra sempre pulcra i sensible amb el seu temps. Així, es coneixen quatre sermons panegírics, nou poemes i epitafis en vers, alguns de molt breus, dues encícliques mortuòries i vuit cartes. Entre els seus corresponents hi havia el rei Sanç III de Pamplona i els arquebisbes Gauslí de Bourges i Raiambald d’Arle. Els seus deixebles li sotmetien a la correcció els propis escrits o els hi dedicaven, com en el cas de Garcies de Cuixà o d’Oliba monjo.

Amb 75 anys, Oliba moria a Cuixà. Era el 30 d’octubre de 1046. L’encíclica mortuòria que a van redactar conjuntament els monjos de Ripoll i de Cuixà en la seva memòria va viatjar per bona part de l’Europa romànica tot recollint elogis d’ambients monàstics i catedrals ben allunyats de Catalunya. La seva figura, el seu pensament i el seu discurs havien esdevingut universals.

Ramon Berenguer I el Vell

Dissabte, 21/01/2012

El comte Berenguer Ramon el Corbat va morir jove, el 1035, abans d’arribar als trenta anys. El seu testament, coherent amb el període, va repartir els dominis: el fill primogènit, Ramon Berenguer, de només onze anys, rebia l’extingit comtat de Girona i la part del de Barcelona situada a l’esquerra del Llobregat; el segon fill, Sanç Berenguer, assumia el control de les terres esteses entre el Llobregat i les terres sarraïnes, amb capital a Olèrdola; el tercer fill, Guillem Berenguer, nascut del segon matrimoni amb Guisla de Balsareny, va heretar el vell comtat d’Osona, que havia de governar conjuntament amb la seva mare mentre aquesta no tornés a casar-se. És a dir, el testament de Berenguer Ramon I no va afavorir la recuperació del poder comtal i va contribuir a la inestabilitat feudal.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ermessenda de Carcassona, vídua de Ramon Borrell, amb més de seixanta anys, i com a conseqüència del testament del seu marit, conservava el condomini de tots els comtats a més de les seves possessions personals. A més, com que els hereus comtals encara eren uns infants, l’avia Ermessenda va haver d’exercir el govern efectiu del comtat de Barcelona com a tutora del seu nét Ramon Berenguer I, comptat amb la col·laboració de les mateixes personalitats que en l’època anterior, el seu germà Pere i l’abat Oliba. És a dir, Ermessenda era la sobirana real del territori català.

Ramon Berenguer I va casar-se molt jove, amb només setze anys, amb Elisabet de Gascunya, la néta del comte Ramon I de Narbona. Corria el 1039. Tot i la tutela d’Ermessenda, el jove comte aviat va intentar exercir el govern sobre els seus territoris recolzant-se en la noblesa, però l’avia no veia preparat el seu nét i així van iniciar-se les primeres friccions.

La guerra amb Al-Àndalus, però, va permetre una certa treva en el conflicte que s’apropava. Els sarraïns estaven realitzant incursions en les terres del seu cosí Ermengol d’Urgell i l’exèrcit comtal va haver d’intervenir (1041). A més, Mir de Geribert dominava Olèrdola en detriment de Sanç Berenguer i Ramon Guifred, comte de Cerdanya, atacava les terres d’Ermengol d’Urgell i Ramon Berenguer. La inestabilitat feudal era un fet. La rebel·lió de Mir Geribert va resoldre’s amb la renúncia de Sanç al comtat (1049) perquè Ramon Berenguer se’n fes càrrec i posés fi, el 1059, a la rebel·lió nobiliària. Igualment, Guillem va renunciar al comtat d’Osona en favor del comte de Barcelona (1054).

D’altra banda, el 1041, l’àvia Ermessenda va refugiar-se a Girona, a casa del seu germà Pere. En l’antic comtat de Girona Ermessenda va exercir una senyoria quasi absoluta sobre el territori. Però els conflictes entre àvia i nét van ser un fet recorrent, agreujats per la posició poc sòlida de Ramon Berenguer com a conseqüència del repartiment propiciat pel testament del seu pare. Una vegada més, la mà de l’abat Oliba va ser decisiva. Ell va fer possible el retrobament entre àvia i nét, els quals, el 1043, van fer les paus en pactar una avinença que deixava Ermessenda com a mestressa de les terres gironines.

El 1050 moria Elisabet de Gascunya, amb qui Ramon Berenguer havia tingut quatre fills. El comte aviat es casaria amb Blanca de Narbona, però un any després va repudiar la seva nova muller. Enamorat d’Almodis de la Marca, dama lligada a la noblesa de Carcassona, Ramon Berenguer, en un episodi propi de la millor narració trobadoresca, va raptar Almodis per convertir-la en la seva dona el 1052.

169929634.jpg

Almodis de la Marca era una dona amb tota una història al seu darrere: casada amb Hug de Lezignan, va ser repudiada pel seu marit; aleshores va tornar a casar-se amb Ponç de Tolosa, amb qui havia tingut quatre fills. Raptada per Ramon Berenguer, va abandonar el seu marit per casar-se amb el comte de Barcelona. S’entén així que l’àvia Ermessenda no estigués gens d’acord amb la nova situació. A més, àvia i nét ja no podien comptar amb la mediació de l’abat Oliba, mort el 1046, ni del bisbe Pere de Girona, desaparegut el 1050.

La resposta d’Ermessenda als actes de Ramon Berenguer va ser l’enfrontament directe: fent ús de les seves poderoses influències en el terreny eclesiàstic, especialment la de l’arquebisbe de Narbona, l’àvia va aconseguir que Roma excomuniqués Ramon Berenguer i Almodis. El trencament entre àvia i nét semblava definitiu, i la posició del comte de Barcelona s’afeblia com mai hagués suposat.

Ara bé, gràcies a la crisi, Ramon Berenguer s’havia convertit en un home d’Estat i va saber jugar les seves cartes. Morts els antics consellers, el comte va buscar la col·laboració de Guillem, el nou bisbe de Vic, el qual, amb molta paciència, va aconseguir que àvia i nét arribessin a una nova entesa el 1057. Aquesta vegada, una anciana Ermessenda va renunciar als seus drets i va aconseguir del papat la fi de les excomunions. Ramon Berenguer havia recompost el nucli central dels comtats: Barcelona-Girona-Osona. Consolidada la seva posició havia arribat l’hora de portar a terme el seu projecte polític, fonamentat sobre tres eixos: la guerra als musulmans, la feudalització i la consolidació del casal de Barcelona.

La guerra a Al-Àndalus va ser fonamental. En la dècada dels anys 1050, Ramon Berenguer va fer avenços importants en el projecte d’expansió territorial: Tamarit (1050), Granyena (1054) o Tàrrega (1057) van engrandir els seus dominis. En paral•lel, el comte va promoure la repoblació de la Conca de Barberà i del camp de Tarragona. El 1063, després d’una llarga campanya, tota la Baixa Ribagorça estava en mans comtals i s’instauraven els castells defensius a la frontera.

Ramón_Berenguer_con_sus_armas_personales_-_Cruz_de_San_Jorge.jpg

Així, la riquesa andalusí es convertia en un objectiu prioritari i un dels factors de la revolució política del període: la feudalització. És el moment de la fixació dels tributs, les pàries, que consolidarien les formes de vida de la noblesa feudal: s’estava instaurant la maquinària política i administrativa del feudalisme. Ramon Berenguer s’assegurava així la fidelitat de la noblesa, que entrava en la cort. S’instauraven els vincles de fidelitat personal i els feus (béns privats lliurats pels senyors als vassalls mitjançant els juraments de fidelitat). L’estructura de la Catalunya feudal estava prenent forma, un ordre feudal dominat pel comte de Barcelona. És el temps dels castells, dels castlans, un dels hipotètics orígens del nom “Catalunya”.

I finalment, l’hegemonia política del casal de Barcelona: Besalú (1057), Urgell (1063) i Empúries (1067) van signar pactes jurídics que així ho establien mitjançant el vassallatge. Però no només això, Ramon Berenguer, enriquit per les pàries, va poder comprar dos comtats del Llenguadoc: Carcassona i els Rasés. L’hegemonia política de Barcelona i l’inici de la revolució feudal comportava un retorn als orígens per tancar una etapa, l’etapa del projecte polític iniciat Guifré el Pelós, mitjançant un retorn als territoris originals.

ramon 2.jpg

Ara bé, la cúspide del projecte polític de Ramon Berenguer va comportar un nou conflicte familiar. Quan semblava que la crisi que havia envoltat les figures d’Almodis i Ermessenda ja havia cicatritzat, el fet que els nous comtats fossin posats a nom de Ramon Berenguer II, un dels fills bessons del comte i Almodis de la Marca, va ser un insult per a Pere Ramon, el primogènit, el fill del matrimoni entre Ramon Berenguer i la desapareguda Elisabet de Gascunya. Aquest, en un gest d’ira, va degollar Almodis, a la qual culpava de la seva posició secundària a la cort en benefici dels bessons. Va ser la tomba política de Pere Ramon i l’inici de la decadència del comte.

La mort de l’estimada, la dona per la qual s’havia jugat tot el que tenia en la seva lluita amb Ermessenda va ser un cop duríssim. El 1076, després de trenta-nou anys de govern, Ramon Berenguer moria. Però un darrer gest polític en la construcció de la nació catalana encara estava per ser desvetllat: tots els seus dominis, sense excepció, van passar als seus fills bessons, nascuts del matrimoni amb Almodis: Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida. Després d’anys de vinculació a la tradició carolíngia de fragmentar l’herència, ara el patrimoni comtal restava unit. Era el darrer gest de la revolució política feudal que el comte havia protagonitzat.

tumba ramon berenguer I.jpg