Entrades amb l'etiqueta ‘Gran Bretanya’

L’expansió de la Il·lustració

dissabte, 18/09/2010

La Il·lustració es va iniciar en el període 1680-1730 a Anglaterra i les Províncies Unides, i posteriorment va difondre’s a França i algunes regions d’Itàlia i dels Estats alemanys. D’aquesta manera, cap al 1750, aquest corrent de pensament s’havia expandit per bona part d’Europa, esdevenint França el principal centre de difusió del seu ideari.

El focus principal d’aquest reformisme van ser les ciutats portuàries, com Anvers, Londres o Hamburg, i les grans capitals europees del segle XVIII, com París, Viena, Berlín, Sant Petersburg, Madrid o Lisboa. Per contra, el món rural va estar completament allunyat d’aquells nous aires renovadors que portaven els pensadors il·lustrats.

mapa_absolutisme.png

Si bé és innegable que la Il·lustració va ser un fenomen europeu, aviat les idees il·lustrades van estendre’s per molts dels territoris colonials que controlaven les potències europees, especialment per l’Amèrica Llatina, Amèrica del Nord i Austràlia, i serien un dels fonaments de les revolucions que portarien molts d’aquests territoris cap a la independència en els segles XVIII i XIX.

Tanmateix, la Il·lustració és un fenomen plural i divers. Per això, en cada llengua s’anomena a aquest període de manera diferent però predomina la idea de les Llums. Per tant, cada Il·lustració té uns trets específics en el seu marc.

La Il·lustració britànica està marcada per les transformacions polítiques que van viure’s en el segle XVII i el marc geogràfic que abraça aquest moviment ocupa des de Anglaterra i Escòcia a Amèrica del nord. Així, els il·lustrats britànics es van preocupar principalment per qüestions econòmiques i polítiques, però sense ser en cap moment un moviment que s’enfrontés amb el poder polític. A Anglaterra la Il·lustració no serà radical ni anticlerical.

Els referents científics i filosòfics del segle XVII marquen el desenvolupament de la Il·lustració britànica. És per això, que el bressol de la Il·lustració el trobem a Anglaterra amb uns clars referents en el segle XVII com Newton o Locke. Destaca l’aplicació del racionalisme a l’economia, la política i el pensament social amb autors com Hume, Adam Smith, Gibbon o Godwin. La Il·lustració britànica, a més,  va perllongar-se a les seves colònies d’Amèrica del Nord amb personatges com Jefferson o Franklin fundadors dels Estats Units.

D’altra banda, la Il·lustració francesa també estarà marcada pel pensament del segle XVII, especialment per personatges com Descartes. A França la Il·lustració, però, presenta un contrast entre la realitat de la societat de l’Antic Règim i els canvis produïts a la ciència i el pensament.

Per això, els il·lustrats francesos estaran enfrontats amb el poder polític. La majoria es concentraran a París i projectaran els seus pensaments més enllà del seu àmbit geogràfic. A França els antecedents als il·lustrats són Descartes o Pascal. El racionalisme que practicaran els il·lustrats francesos els enfrontarà amb el poder establert (rei i institucions). Les principals figures d’aquest moviment van ser Voltaire, Diderot, Montesquieu, Helvetius o d’Holbach.

Al centre d’Europa, la Il·lustració germànica es donarà en una societat afectada per la Reforma religiosa que va provocar una transformació a la cultura com a cap altre lloc, impulsant la llibertat de pensament individual i el racionalisme. La Il·lustració a l’àmbit germànic, per tant, no és un moviment que renovi les institucions culturals. Tendeix a quedar-se en l’àmbit de les institucions i les elits i és un moviment més aviat moderat.

Alemanya viu una Il·lustració que té una tradició profunda que va arrencar en els segles XVI i XVII amb figures com Leibniz o Pufendorf. És un moviment lligat al mecenatge cultural i no s’enfrontarà amb el poder polític. La Il·lustració germànica serà molt acadèmica i impregnada d’una religiositat marcada. Els autors més destacats són Kant, Wolf o Helder. A finals del segle XVIII hi haurà una prolongació del pensament il·lustrat que influenciarà el pensament del segle XIX. El racionalisme portarà al romanticisme i a plantejaments radicals en el cas alemany.

Itàlia en el segle XVIII no era una unitat política i la fragmentació va condicionar el desenvolupament del pensament il·lustrat. Així, la Il·lustració italiana es desenvoluparà a Milà que era el gran centre cultural vinculat amb els il·lustrats francesos. Aquesta relació amb França farà que els il·lustrats italians participin de la combativitat i el radicalisme. La diversitat i fragmentació italiana, però, farà que l’enfrontament amb el poder no sigui constant. A determinades zones apareixerà de forma anticipada el nou concepte d’estat-nació propi de les societats burgeses. Val a dir que al voltant dels Estats Pontificis la Il·lustració provocarà tensions religioses.

La Il·lustració espanyola no tindrà projecció social. A Espanya aquest serà un moviment que només afectarà a l’àmbit de la cultura i del reformisme polític per activar la situació econòmica i social. És fonamentalment una Il·lustració del funcionariat. A Catalunya, en canvi, trobem alguns il·lustrats en l’àmbit del comerç.

En resum, la Il·lustració espanyola és un moviment tardà (segona meitat del segle XVIII) influenciat per idees importades de l’exterior en el qual els plantejaments radicals passen a la clandestinitat. A més, la Il·lustració oficial difuminarà els continguts originals del moviment. Les principals figures seran Campomanes o Cadalso. Amb la protecció de la monarquia de Carles III es publicarà el diari El Censor.

A l’Europa oriental el cas més representatiu d’Il·lustració és Rússia que importarà el moviment sense que arribi a arrelar profundament. La Il·lustració russa serà cortesana i enllaçarà amb el reformisme de Pere el Gran i Caterina la Gran. Això sí, aquest corrent de pensament donarà lloc al moviment crític del segle XIX.

El parlamentarisme a l’Europa de l’Antic Règim

dimarts, 14/09/2010

british_parliament.jpg

No a tota l’Europa de l’Antic Règim hi havia monarquies absolutes. Al llarg del segle XVII, a les Províncies Unides i Anglaterra, s’havien imposat uns règims de caràcter parlamentari que van permetre a les classes mitjanes participar per primer cop en el poder polític.

Anglaterra. Si bé els monarques anglesos de la dinastia Stuart van intentar d’instaurar un règim de caràcter absolutista, el Parlament, que des de l’edat mitjana estava dividit en dues cambres –la dels Lords, integrada per la noblesa i el clergat, i la cambra dels Comuns, integrada pels burgesos representants de les ciutats– que limitaven el poder reial, va imposar-se a la pressió reial mitjançant dues revolucions en defensa dels seus drets.

cabezacarlos1.jpgLa primera revolució (1642) va esdevenir una guerra civil entre els partidaris de l’absolutisme monàrquic i els defensors del Parlament i no va acabar fins l’execució del rei Carles I el 1649 i la proclamació de la República. Aquest sistema, però, tindria una curta vida ja que el 1660 el Parlament restablia la monarquia, tot i que el 1679 es votava l’habeas corpus que impedia al rei realitzar qualsevol detenció arbitrària i garantia el principi de la llibertat individual.

La segona revolució anglesa finalitzaria amb la destitució i l’exili del rei Jaume II el 1688 i comportaria l’expulsió definitiva de la dinastia Stuart del tron anglès.

guillermo_iii_orange.jpgUn any després, el 1689, el nou rei, Guillem II d’Orange, va haver de firmar una Declaració de Drets (Bill of Rights) que supeditava els poders del rei a l’acció del Parlament que assumia el poder legislatiu, concedia al monarca el poder executiu, aprovava la independència judicial i garantia un seguit de drets i llibertats individuals als ciutadans. D’aquesta manera s’imposava la separació de poders, base del liberalisme polític (llibertat, igualtat i propietat).

Tanmateix, no hem de pensar que el parlamentarisme anglès de l’època moderna i els inicis de l’època contemporània era una democràcia. Només una minoria (grans propietaris, burgesos, rendistes) tenien dret a votar i participar de les decisions polítiques (es calcula que en el millor dels casos arribaven a un 15% de la població), mentre que els habitants de les colònies no tenien cap tipus de representació i l’esclavitud continuava sent acceptada.

Les Províncies Unides. Superada la dominació de la Monarquia Hispànica dels Àustries després de la Pau de Westfàlia de 1648, als territoris de les Províncies Unides va instaurar-se una República. El territori, comprés per set províncies, mantenia els diferents parlaments provincials que es reunien en els Estats Generals per tal de debatre i aprovar les decisions comunes que afectaven a tot l’Estat.

Seven_United_Netherlands_Janssonius_1658.jpg

Les condicions de vida de la classe treballadora en el segle XIX

dissabte, 4/09/2010

Si bé el nivell de vida de la classe treballadora va millorar durant el segle XVIII, poc després va empitjorar sensiblement com a conseqüència del creixement de la població, les transformacions del sistema productiu i les conseqüències de les guerres amb la França revolucionària i napoleònica. Superada aquesta etapa, al llarg del segle XIX, es donaria una millora progressiva dels nivells de vida i benestar de les capes socials més pobres. Però aquesta evolució seria molt lenta.

Així descrivia Edwin Chadwick, membre del Comissionat per a les Lleis de Pobres, les condicions laborals de la classe obrera, tot fet referència a una enquesta de les condicions sanitàries de la població treballadora britànica el 1842:

Després d’un examen tan acurat com m’ha estat possible, els sol·licito fer una recapitulació de les conclusions principals que l’examen esmentat em permet establir:

Primer, pel que fa al grau i efectes dels mals que són objecte aquesta pregunta:

Que són freqüents entre la població de molts llocs del regne diverses formes de malaltia epidèmica, endèmica, o qualsevol altra causa, agreujada o propagada principalment entre les classes que treballen entre impureses atmosfèriques produïdes per la descomposició de substàncies animals i vegetals, per la humitat i la brutícia i prop d’habitatges apinyats; també són presents en indrets on els habitatges estan separats, en pobles rurals, petites o grans ciutats, especialment als barris més pobres de les ciutats esmentades.

Aquesta malaltia, en qualsevol lloc on és comuna, sempre està relacionada amb les circumstàncies físiques que hem indicat abans, i quan aquestes circumstàncies són eliminades per un bon drenatge, neteja apropiada, ventilació adequada o un altre mitjà que disminueixi la impuresa atmosfèrica, la freqüència i la intensitat de la malaltia esmentada disminueix; i allà on els agents nocius s’eliminen, desapareix gairebé del tot.

Que la pèrdua anual de vides humanes a causa de la brutícia i la mala ventilació és més gran que els morts o ferits en qualsevol de les guerres en què el país s’ha compromès en els últims temps. De les 43.000 viudes i 112.000 orfes indigents, alleugerits per les ajudes de la beneficència pública a Anglaterra i Gal·les, la major part ho són per la mort dels caps de família a causa de les raons indicades. L’edat mitjana d’aquestes víctimes no superava els 45 anys; és a dir, 13 anys per sota de l’esperança de vida que té la població de Suècia.

El tancament dels camps a Anglaterra

diumenge, 18/07/2010

El sector agrari va contribuir de manera decisiva a l’èxit de la Revolució Industrial. L’anomenada revolució agrícola es va iniciar a principis del segle XVIII amb les lleis de tancaments de camps (enclosure acts), que es van ampliar al llarg del segle XIX, i la introducció de noves tècniques. També va ser decisiva l’aparició de nous empresaris agrícoles amb mentalitat capitalista.

themes_fieldscapes.jpgGran part del sòl agrícola d’Anglaterra, especialment al sud i a l’est del país, estava dividit en camps oberts (openfields), grans propietats comunals separades en “fulles”. L’explotació col·lectiva permetia que tothom se’n beneficiés, perquè proporcionava llenya i altres productes naturals a tota la comunitat. Les lleis de tancaments de camps, aprovades pel Parlament, van transformar les velles deveses comunals en grans parcel·les privades i tancades.

Aquest procés, iniciat en el segle XVII, va experimentar un increment notable a partir de la dècada de 1760 i es va allargar fins el 1860. Durant aquest segle es van aprovar més de 5.000 lleis de tancaments de camps, amb diverses lleis generals el 1801, el 1836 i el 1845. El resultat va ser un gran canvi paisatgístic de l’Anglaterra rural, que va afectar el 21% de la terra (uns 7 milions d’acres, equivalents a 28.000 km2).

Els efectes dels tancaments van ser molt importants i els resultats van ser espectaculars, incrementant-se un 90% la productivitat del camp. Ara bé, com que van desaparèixer els béns comunals, els camperols sense terra van tenir serioses dificultats per a subsistir en el camp i van haver de buscar feina a les ciutats, on van entrar a formar part del naixent proletariat industrial.

Aquesta era la crítica dels petits propietaris al tancament de terres segons un extracte dels Commons Journals de juliol de 1797:

Els demandants exposen a la Cort de Justícia els fets següents: que amb el pretext de fer millores a les terres de propietat de la parròquia esmentada, els camperols sense terra i totes les persones que tenen drets sobre les terres comunals que es pretenen tancar es quedaran sense el privilegi indispensable que ara tenen, és a dir, que els seus bous, vedelles i ovelles puguin pasturar de cap a cap de les terres esmentades […].

Acts of enclosure resized.jpgA més, els demandants consideren que el resultat més desastrós d’aquest tancament serà la gairebé total despoblació del seu poble, ara ple de treballadors orgullosos i forts que, igual que els habitants d’altres parròquies “obertes”, són el vigor i la glòria de la nació, i els que mantenen la seva flota i el seu exèrcit. Empesos per la necessitat i la falta de feina, no tindran més remei que emigrar en gran massa cap a les ciutats industrials.

El triomf del parlamentarisme a Anglaterra

dissabte, 5/06/2010

No a tota l’Europa de l’Antic Règim hi havia monarquies absolutes. Per exemple a Anglaterra, al llarg del segle XVII, es va imposar un règim parlamentari en el qual les classes mitjanes van aconseguir participar en el poder polític.

Els reis anglesos van intentar instaurar l’absolutisme, però el Parlament va promoure dues revolucions en defensa dels seus drets. La primera Revolució anglesa va acabar amb l’execució del monarca Carles I el 1649. Una segona Revolució comportaria la destitució i l’exili del rei Jaume II, el 1688. Un any després de la Revolució, el nou rei, Guillem II, va haver de firmar una Declaració de Drets (Bill of Rights) que supeditava el poder del rei al Parlament i introduïa la divisió de poders en el sistema polític anglès.

Extractes de la Declaració de Drets (Bill of Rights) aprovada pel Parlament anglès el 1689:

English_Bill_of_Rights_of_1689.jpg

En aquestes circumstàncies, els anomenats Lords i els Comuns, avui units en virtut de les seves cartes i eleccions, constitueixen la representació plena i lliure de la Nació […] i per això decideixen:

1r. Que el pretès poder de l’autoritat reial de suspendre les lleis o executar-les sense el consentiment del Parlament és il·legal.

2n. Que el pretès poder de l’autoritat reial de concedir les lleis i d’executar-les, poder que ha estat usurpat i exercit en el passat, és il·legal.

4t. Que qualsevol petició de diners per part de la Corona o perquè aquesta en faci ús, sota pretext de prerrogativa, sense el consentiment del Parlament, per un temps més llarg o d’una manera que no sigui consentida pel Parlament és il·legal.

5è. Que és un dret dels individus presentar peticions al rei i que tot empresonament causat per aquestes peticions és il·legal.

6è. Que les eleccions dels membres del Parlament han de ser lliures.

9è. Que ni la llibertat de paraula, ni la dels debats o processos en el si del Parlament no pot ser coartada o discutida en cap Cort ni en cap altre lloc […].

10è. Que per remeiar qualsevol problema, i corregir, enfortir i mantenir les lleis cal reunir freqüentment el Parlament.

Locke i la formació de la societat civil

divendres, 4/06/2010

John Locke (1632-1704), pensador i filòsof anglès, va exercir una gran influència en el pensament polític, social i religiós de la Il·lustració europea. Les seves obres fonamentals van ser l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690), els Dos tractats del govern civil i la Carta sobre la tolerància (1689).

El pensament de Locke es va convertir en el fonament del liberalisme polític. En l’obra Dos tractats sobre el govern civil va criticar l’absolutisme i va defensar el dret de rebel·lió davant de la tirania. Pensava que el poder s’havia de dividir: uns havien d’aprovar les lleis (poder legislatiu) i uns altres havien de governar (poder executiu). Si el poder s’exercia malament, els súbdits tenien el dret de rebel·lar-s’hi. Opinava que els homes són lliures i iguals per naturalesa, i que per a mantenir aquests principis calia un dret polític basat en un pacte social.

Extracte de Dos tractats sobre el govern civil de John Locke (1690):

Consegüentment, sempre que un cert nombre d’homes s’uneixen en societat i renuncien al poder d’executar la llei natural, cedint-lo a la comunitat, llavors i només llavors es constitueix una societat política o civil.

John-Locke.png

John Locke, pensador i filòsof anglès

Aquest fet es produeix sempre que un cert nombre d’homes que vivien en l’estat de naturalesa s’associen per formar un poble, un cos polític, sotmès a un govern suprem, o quan algú s’adhereix i s’incorpora a qualsevol govern ja constituït.

En virtut d’això s’autoritza la societat o, el que és el mateix, el seu poder legislatiu, a fer les lleis en nom seu segons convingui al bé públic o de la societat, i a executar-les sempre que es necessiti la seva pròpia assistència (com si es tractés de decisions pròpies seves).

Això és el que fa sortir els homes de l’estat de naturalesa i els situa en una societat civil.

El pacte de Locarno

dilluns, 31/05/2010

L’experiència dels primers anys vint va fer evident que Europa no aconseguiria la seva completa recuperació sense la participació voluntària d’Alemanya en la normalització de les relacions internacionals. Així, el primer pas en aquesta direcció seria el desenvolupament del Pla Dawes (1924) que desdramatitzaria el problema de les reparacions de guerra.

A continuació, el següent pas va donar-se a instàncies de dos polítics de tarannà pacifista: el ministre francès d’Afers Estrangers Aristide Briand i el nou canceller alemany Gustav Stresemann. Gràcies als seus esforços, el mes d’octubre de 1925, es signaven els importants Acords de Locarno que retornaven Alemanya a la normalitat de les relacions internacionals en l’Europa d’entreguerres.

Bundesarchiv_Bild_183-R03618,_Locarno,_Gustav_Stresemann,_Chamberlain,_Briand.jpg

Gustav Stresemann (Ministre d'Afers Extrangers alemany), Joseph Austen Chamberlain (Ministre d'Afers Extrangers britànic) i Aristide Briand (Ministre d'Afers Extrangers francès) en les negociacions de Locarno

Aquest és un extracte del Tractat acordat en les reunions realitzades entre el 5 i el 16 d’octubre de 1925:

Article 1r. Les altes parts contractants garanteixen individual i col·lectivament, com s’estipula als articles següents, al manteniment del status quo territorial, resultant de les fronteres entre Alemanya i Bèlgica, i entre Alemanya i França, i la inviolabilitat d’aquestes fronteres, tal com han estat fixades per i en execució del Tractat de `Pau signat a Versalles el 28 de juny de 1919 […].

Article 2n. Alemanya i Bèlgica, i també Alemanya i França, es comprometen recíprocament a no iniciar, l’una o l’altra part, cap atac o invasió, i no recórrer d’una o altra part, en cap cas, a la guerra. Malgrat això, aquesta estipulació no es durà a terme sempre que es tracti:

1. De l’exercici de la legítima defensa […].

2. D’una acció en aplicació de l’article 16è del Pacte de la Societat de Nacions.

3. D’una acció en raó d’una decisió presa per l’Assemblea o el Consell de la Societat de Nacions, o en aplicació de l’article 15è, paràgraf 7, del Pacte, sempre que, en aquest darrer cas, aquesta acció anés dirigida contra un Estat que hagi atacat primer.

Article 3r. Prenent en consideració els compromisos adquirits pel present Tractat, Alemanya i Bèlgica, i Alemanya i França, es comprometen a solucionar per via pacífica […] totes les qüestions, de qualsevol caràcter, que vinguin a dividir-los i que no hagin pogut ser resoltes pels procediments diplomàtics ordinaris.

Els països participants, Anglaterra, França, Bèlgica, Itàlia, Alemanya, Polònia i Txecoslovàquia van comprometre’s en una sèrie de punts bàsics per a la futura convivència continental:

1. Alemanya va renunciar a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i va acceptar les fronteres occidentals.

2. França, a canvi, va abandonar abans del que estava previst la regió de Renània.

3. La Societat de Nacions va admetre Alemanya com a país membre.

4. Estats Units va aconseguir la rebaixa del pagament alemany de les reparacions de guerra.

5. Els banquers americans van començar a realitzar préstecs i a fer inversions en el país germànic.

La distensió provocada per “l’esperit de Locarno” va afectar considerablement les relacions internacionals, sobretot a l’Europa occidental. Ara s’iniciava un nou clima en les relacions europees que deixava enrere el revengisme de postguerra i que es manifestaria en l’ingrés d’Alemanya en la Societat de Nacions el 1926. Els intents de negociar un desarmament generalitzat començarien a proliferar i una onada de pacifisme s’estendria, finalment, entre els antics països bel·ligerants.

Irlanda: de la guerra civil a la independència

dimecres, 26/05/2010

En el període d’entreguerres la qüestió irlandesa va tenir finalment una solució que va començar a marcar el primer ministre britànic Lloyd George. El moviment independentista irlandès, gestat al segle XIX, es consolidaria en aquest període a la recerca de la sobirania per a Irlanda. El conflicte estava marcat per la qüestió religiosa (anglicanisme i catolicisme) i el problema del repartiment de la terra.

bandera-irlanda.jpg

El principal grup independentista irlandès era el Sinn Fein (Nosaltres Sols) que el 1916 va protagonitzar un primer intent d’insurrecció –la Rebel·lió de Pasqua– que tot i fracassar va reforçar el moviment independentista. L’aixecament de Pasqua va aprofitar la guerra europea per provocar sagnants enfrontaments amb els britànics i proclamar la independència d’Irlanda. Tot i això, va fracassar.

Quan va finalitzar la Primera Guerra Mundial, l’enfrontament entre els independentistes irlandesos i els britànics va agreujar-se amb constants accions terroristes contestades per la presència de l’exèrcit britànic. S’iniciava el camí cap a la independència.

D’aquesta manera quan, després de les eleccions de 1918, els diputats irlandesos van decidir no ocupar els seus escons al Parlament de Westminster i reconstituir a Dublín la primera Assemblea Irlandesa, el Dail Eireann, estaven donant un pas importantíssim cap a la independència del país. Des d’aquest moment, a Irlanda s’enfrontarien dos poders: el britànic, en franca retirada, i el puixant nacionalisme irlandès, protegit, a més, per l’IRA de recent creació.

El Sinn Fein dirigit per De Valera havia aconseguit 73 escons als comicis i havia trencat amb el parlament anglès, organitzant el seu propi parlament, el seu propi exèrcit –l’IRA– i un aparell judicial propi. El Sinn Fein va autoproclamar la República d’Irlanda, tot i que encara restava un bon tros del camí per recórrer.

El mateix Loyd George havia intentat iniciar converses d’acostament amb De Valera, elegit president republicà irlandès el març de 1919, però els dos interlocutors mantenien postures irreductibles.

En un clima de guerra civil larvada i confrontació oberta entre l’IRA i l’exèrcit britànic, el 1920, el govern britànic va aprovar finalment la Ireland Act que consagrava la divisió de l’illa en dues àrees autònomes dins del Regne Unit: el nord amb majoria protestant sota plena sobirania britànica i el sud, amb majoria catòlica, aconseguia una incipient autonomia. Semblava que, finalment, s’havia arribat a una sortida negociada entre els rebels irlandesos i els britànics.

Ireland_1921.gif

Irlanda el 1921

Malgrat això, l’acord va resultar insuficient i a finals de 1921 el govern britànic dotava Irlanda del Sud d’un Parlament amb facultats legislatives pel que feia a la política interna i d’un govern executiu responsable davant d’aquesta cambra. Aquest acord, però, portaria cua perquè molts republicans van refusar-lo al·legant que era una humiliació a l’independentisme irlandès l’obligació de jurar els càrrecs davant de la Corona britànica i, a més, consumava la partició de l’illa.

Així, l’illa va dividir-se en dos parts, el nord sota sobirania britànica i el sud independent. Les eleccions per revalidar el tractat van donar el triomf al partidaris de la independència, encara que només ho suposés per a una part de l’illa. Així, el 1922 naixia l’Estat Lliure d’Irlanda (EIRE), que es relacionaria amb l’Imperi Britànic a través del reconeixement de la Corona.

mapa_geografico_irlanda.gif

La Irlanda independent

Pel nord d’Irlanda es mantenia un estatut diferent perquè era un territori majoritàriament protestant. Aquest acord, però, no va satisfer els catòlics del nord que eren partidaris de la seva unió amb una Irlanda independent i van mantenir les seves reivindicacions nacionalistes. Amb la independència de la Irlanda catòlica s’encenia definitivament la metxa d’una guerra civil inevitable.

Fets com l’assassinat del mariscal de camp Wilson, l’ocupació i el bombardeig del Palau de Justícia de Dublín, la retirada de De Valera al sud-est de l’illa i el seu suport a la rebel·lió van ser els trets fonamentals d’una guerra caïnita que va ensagnar totes les famílies irlandeses i de la qual, encara avui, perduren els efectes polítics.

Després d’uns mesos de reacció violenta, la insurrecció va començar a perdre força cap al maig de 1923, i el mateix De Valera va ordenar als seus correligionaris la fi de les hostilitats. Començava aleshores un llarguíssim procés de reconciliació nacional. I de reconstrucció del país.

El febrer de 1932, De Valera obtindria la victòria electoral, fet que li permetria formar un nou govern com a president del Consell Executiu i cobrir l’últim tram cap a la independència total respecte la Gran Bretanya.

Eamon_de_Valera.jpg

Éamon de Valera

L’ocasió es presentaria el 1937 amb la crisi constitucional britànica provocada per l’abdicació del rei Eduard VIII. De Valera va aprofitar-se de la conjuntura per a presentar un model de Constitució en el qual Irlanda es configurava com a República independent. A les eleccions del mateix 1937 es ratificaria la nova Constitució que feia d’Irlanda, ara sí, un Estat de ple dret a l’Europa occidental, sense cap tipus dependència britànica.

Encara, però, restaria per resoldre la qüestió de l’Ulster, el nord sota domini britànic. Qüestió que encara a dia d’avui resta pendent.

Les conseqüències econòmiques dels tractats de pau de París

dimarts, 25/05/2010

Els tractats de pau signats a París el 1919 i que van posar fi a la Primera Guerra Mundial van tenir, a curt i mitjà termini, diversos efectes negatius per a l’economia. No solament es van imposar fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més es van fragmentar els grans imperis de l’Europa central i oriental, és a dir, Alemanya, Àustria-Hongria i l’Imperi Otomà.

Europa_antes_y_despues_de_la_Gran_Guerra.jpg

Europa abans i després de la Primera Guerra Mundial

Els països vençuts haurien de patir les conseqüències econòmiques com a culpables de la guerra. Amb aquesta decisió es van desmantellar molts dels avenços econòmics del segle XIX: es van fragmentar grans espais econòmics unificats, es va trencar la unitat monetària, van néixer noves fronteres duaneres i es van desorganitzar els sistemes de transport.

Alemanya, per exemple, va perdre algunes de les seves regions mineres i industrials més importants (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’Alta Silèsia) mentre requeien sobre ella gran part de les reparacions de guerra. Així, Alemanya va perdre el 10% de la seva població i el 15% de capacitat productora a causa de les pèrdues territorials. L’estat alemany va perdre el 48% de la seva producció de ferro, el 24% de la producció de plom i el 16% de la producció de carbó en un món marcat pel mercats controlats. A més, va perdre les seves colònies.

alemanya 1920.jpg

D’altra banda, Àustria-Hongria va ser fragmentada donat lloc a una nova Àustria germanoparlant que va perdre la seva capacitat de relació econòmica amb Bohèmia (industrial) i Hongria (agrícola). D’aquesta manera es trencava la relació entre els territoris de l’antic Imperi.

A més, a aquestes conseqüències catastròfiques per a una economia de postguerra s’afegirien, a llarg termini, dos problemes més que dificultarien encara més la recuperació econòmica: la falta d’entesa entre Europa i els Estats Units sobre la qüestió dels deutes entre els aliats, i el pagament de les reparacions de guerra que havien d’afrontar les potències derrotades.

Els aliats no van ser capaços d’arribar a cap compromís per a resoldre conjuntament els deutes i les reparacions alemanyes. Així, mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a donar l’ajut financer necessari per a portar a terme la reconstrucció dels països europeus, en particular de França, a la vegada exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seves economies estaven en la ruïna.

Així va descriure la situació viscuda en la postguerra el periodista Frank H. Simonds la situació de la posteguerra a la seva obra Histoire de l’Europe d’après guerre. De Versailles au landemain de Locarno (1929):

Per a ells [els Estats aliats], els deutes de guerra i les reparacions eren uns obstacles per al restabliment de la vida econòmica amb normalitat al món sencer. Els Estats Units, com la Gran Bretanya, eren una nació comerciant. Estaven interessats en la reobertura dels mercats i en la restauració del poder adquisitiu a tots els països. Però aquest renaixement era impossible que es produís mentre el corrent ordinari del comerç internacional estigués travat per la situació anormal resultant d’uns pagaments tan forts com les reparacions i els deutes entre els aliats.

L’anul·lació [dels deutes] era, doncs, per als francesos un acte de justícia, i per als anglesos, gairebé un deure de bona política […].

Havent rebutjat el poble dels Estats Units la tesi francesa pel fet de considerar-la desproveïda de cap fonament moral, i la tesi britànica perquè imposava a Amèrica totes les despeses d’aquesta operació general d’anul·lació, els deutors europeus es van trobar davant del fet que Amèrica volia cobrar. Van saber, també, que Amèrica els notificava la intenció de rebutjar l’accés dels seus mercats financers a totes les nacions que refusessin consolidar els deutes concrets i començar els pagaments.

Però en aquest moment, els préstecs americans encara eren el fonament de tota la reconstrucció europea.

Davant de la falta d’entesa i en aplicació de les clàusules signades al Tractat de Versalles, la Comissió de Reparacions va fixar, el 1921, en 132.000 milions de marcs or (uns 33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya hauria de satisfer en 42 anualitats. Una nova imposició que inflamava encara més els ànims dels alemanys i posava per enèsima vegada la guillotina en el coll de la jove República de Weimar.

En paraules de l’economista John Maynard Keynes a la seva obra Les conseqüències econòmiques de la pau (1919) aquest era un acte de “bogeria política”:

La campanya de compliment per fer pagar a Alemanya les indemnitzacions de guerra ens sembla un dels actes més greus de bogeria política de què mai hagin estat responsables els nostres homes d’Estat.

keynes.jpg

John Maynard Keynes

L’examen científic de la capacitat d’Alemanya per fer els pagaments va ser bandejada des del principi […]. La situació financera de França i Itàlia era tan dolenta, que era impossible que aquests països escoltessin raons en la qüestió de les indemnitzacions d’Alemanya, tret que se’ls indiqués al mateix temps algun altre mitjà per superar les dificultats financeres que tenien. Segons la nostra opinió, els representants dels Estats Units van cometre un greu error en no plantejar cap proposta constructiva per oferir a una Europa trastornada i malalta.

Lloyd George i la pau amb Alemanya

dimecres, 21/04/2010

A la pau de París Gran Bretanya, a través del seu Primer Ministre Lloyd George, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic que seria en la postguerra. A més, respecte d’Alemanya i les sancions de guerra, presentava una opinió més moderada que els francesos. Aquesta era l’opinió del premier britànic respecte de la pau amb Alemanya:

Si tenim seny oferirem a Alemanya una pau que, alhora que justa, constituirà una alternativa al poder bolxevic. Jo voldria, doncs, encapçalar la Pau amb la següent idea: quan Alemanya hagi acceptat les nostres condicions, particularment les reparacions, li obrirem l’accés a les matèries primeres dels mercats mundials, en condicions d’igualtat, i farem tot el que estigui a les nostres mans per retornar al poble alemany la possibilitat de tornar a alçar-se. No podem, a la vegada, destrossar-la i esperar que ens pagui.

A la fi, hem de proposar unes condicions al govern alemany que es pugui considerar capaç de complir-les. Si presentem a Alemanya unes condicions injustes i excessivament oneroses, cap govern conscient de les seves responsabilitats ho signaria. Des de tots els punts de vista, em sembla que hem d’esforçar-nos per establir la reglamentació de la pau com si fóssim àrbitres imparcials.