Entrades amb l'etiqueta ‘Gran Bretanya’

El sistema institucional britànic en el període d’entreguerres

dilluns, 31/01/2011

El sistema britànic es caracteritza per la tradició i l’existència d’una constitució no escrita. Des del segle XVII s’havia instaurat un règim monàrquic parlamentari basat en la tradició. La monarquia parlamentària britànica es basava en el consens de la nació entorn a la figura del monarca que no tenia cap atribució política, la sobirania residia en el parlament.

El parlament britànic era bicameral. Hi havia una càmera electa escollida per sufragi –la Cambra dels Comuns– i una cambra alta –Cambra dels Lords– on estaven representades aquelles persones (de classe alta) que eren designats per la corona o havien heretat el càrrec. La composició de la Cambra dels Comuns marcarà el signe del govern segons el grup majoritari.

Tot el poder executiu resideix al govern, inclús el control de l’exèrcit. D’altra banda, la Cambra dels Lords, fins 1911, va ser una cambra moderadora i d’apel·lació amb capacitat de veto davant el parlament. Si els Lords vetaven una llei, aquesta no sortia endavant, fet que provocava tensions entre els comuns i els Lords.

El 1911, fruit de la pressió dels partidaris d’obrir el sistema britànic, va acabar-se amb aquesta capacitat indefinida de veto dels Lords. Això va suposar que la cambra alta només tingués dues possibilitats de vetar una llei abans que el parlament la tirés definitivament endavant. El sistema institucional britànic anirà evolucionant empíricament al llarg del segle XX, fins que la Cambra dels Lords acabi convertint-se en un senat similar al que trobem a altres països europeus.

Els comuns eren escollits mitjançant un sufragi limitat que paulatinament va anar ampliant-se. Fins 1929 el sufragi a Gran Bretanya tenia restriccions. Així, el sufragi es realitzava per districtes uninominals amb majoria a una volta. Aquest sistema no estava reglat per un calendari fix i els districtes no tenien una configuració homogènia. Els districtes rurals tenien més pes que els nuclis urbans.

La reforma del sufragi farà que aquest vagi ampliant-se des del segle XIX mitjançant tres lleis prèvies a la universalització del sufragi. Així, el 1867 va ampliar-se el sufragi als propietaris urbans (classe mitjana). El 1884 també van incloure’s els propietaris rurals en el sufragi. El sufragi es basava en la propietat i la riquesa.

Fins 1910 no va haver-hi noves reformes que allunyessin els criteris de vot dels sistemes censataris. Amb la nova reforma del cens electoral podien votar tots els homes majors de 21 anys amb cap càstig penal, no declarats bojos, amb acreditació de residència en una adreça determinada des d’un mínim d’un any i que visquessin independentment.

Si es depenia de l’assistència pública no es podia votar. Els Lords i el clergat tampoc podien escollir els comuns perquè tenien un altre col·legi electoral. Amb aquesta llei només podien exercir el vot aquells que tinguessin una important capacitat adquisitiva ja que la majoria dels obrers vivien de rellogats quedant així exclosos del sufragi.

La mobilitat dels obrers era habitual per la manca de treball estable, el que dificultava l’acreditació d’una residència fixa. La llei de 1910 ampliava el sufragi masculí a les tres cinquenes parts de la població masculina. Els liberals i els laboristes demanaran que s’ampliï més el sufragi masculí i l’extensió del vot a la dona.

El 1912 la Cambra dels Comuns va rebutjar l’ampliació del vot a la dóna en condicions d’igualtat respecte a l’home. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va interrompre les reformes liberals modificant el panorama polític amb la configuració d’una govern d’unió nacional presidit per Lloyd George.

El govern de concentració, davant la llarga durada de la guerra, va prometre una nova reforma electoral per evitar tensions socials. S’universalitzaria el sufragi masculí i s’extendria el vot a la dona.

Evolució del cens electoral de Gran Bretanya (1865-1929):

  • 1865: 1.057.000 electors
  • 1869: 1.995.000 electors
  • 1885: 4.500.000 electors
  • 1910: 7.710.000 electors
  • 1918: 21.400.000 electors
  • 1929: 28.900.000 electors

Així, el juny de 1918, es va reformar novament la llei electoral reduint al mínim les condicions necessàries per emetre el vot masculí, exigint només la residència en una mateixa població durant sis mesos –tampoc votaven els criminals i els bojos– deixant sense dret de vot només el 5% dels homes britànics.

Les dones també podien votar si eren majors de trenta anys i vivien soles, o casades amb autorització del marit. Així, gairebé el 50% de les dones s’incorporava al sufragi. El 1928 definitivament va extendre’s el dret de vot a la dona en les mateixes condicions que l’home.

També va introduir-se un calendari reglat i van instaurar-se districtes electorals homogenis. Fins 1945 va existir un sufragi corporatiu de les universitats i les grans corporacions econòmiques. Això suposava la prolongació d’una tradició medieval en ple segle XX.

Anglaterra i la qüestió irlandesa

divendres, 26/11/2010

La qüestió irlandesa va convertir-se des de la segona meitat del segle XIX i en el primer quart del segle XX en el principal problema del govern britànic fins a la seva guerra d’independència (1919-1921).

united-kingdom.jpgSota domini oficiós anglès des de finals de l’edat mitjana, l’illa va ser conquerida oficialment per Cromwell en el segle XVII però va mantenir-se com un regne, teòricament, independent fins que la dominació anglesa va recolzar-se legalment en l’Acta de la Unió (1800) que va unificar Irlanda i la Gran Bretanya en el Regne Unit, suprimint qualsevol tipus d’autonomia irlandesa per substituir-la pel dret a enviar més diputats a la Cambra dels Comuns. Irlanda, però, mantindria un desafiament constant contra la incorporació al Regne Unit.

D’altra banda, l’Església anglicana seria l’única oficial, i els irlandesos, majoritàriament catòlics, haurien de pagar-li el delme. Els grans propietaris eren anglesos que gaudien d’avantatges en els arrendaments, mentre una important població de colons britànics i protestants s’establia en el nord, a l’Ulster. A més, s’afegien problemes lingüístics. Així, el problema irlandès combinaria qüestions de protesta social, religiosos i polítics.

El sentiment autonomista irlandès va alimentar-se del record dels greuges patits des de l’època de Cromwell i en la defensa de la religió catòlica i la llengua nacional gaèlica. Tot això agreujat per la greu crisi econòmica dels anys quaranta (especialment les fams de 1845) que va portar a gairebé la meitat dels habitants irlandesos de l’illa a emigrar cap als Estats Units, convertint la situació interna del país en un polvorí.

Integrity-retiring-from-Office-Gillray.jpeg

El 1857 va crear-se a París una societat republicana irlandesa, Fenier, que reclamaria la independència d’Irlanda. Un aixecament, el 1867, forçaria al govern anglès a desestatificar l’Església anglicana, que així deixava de ser un centre de recaptació d’impostos, fet que alleujaria lleugerament l’economia dels camperols irlandesos.

Però, les crisis econòmiques dels anys setanta tornarien a provocar situacions dramàtiques en un país que encara era bàsicament rural, ja que la potent Anglaterra industrial mantenia Irlanda com un territori proveïdor sense possibilitats de desenvolupament industrial, quan milers d’arrendataris irlandesos van ser expulsats de les terres que eren propietat dels terratinents anglesos.

parnell.jpgEn aquest moment, el moviment nacionalista es radicalitzaria i els irlandesos trobarien en la figura de Charles S. Parnell, un terratinent protestant nascut a Irlanda, un líder que dirigiria la lluita per l’autonomia amb partides armades al camp i una política obstruccionista a la Cambra dels Comuns a través del Partit Parlamentari irlandès (1882).

Gladstone seria el polític britànic del segle XIX que més comprensió va mostrar per la problemàtica irlandesa. Les seves primeres reformes van orientar-se cap a la reducció del paper de l’Església anglicana i a realitzar reformes agràries parcials. D’aquesta manera, l’espiral de violència va intentar frenar-se amb una tímida reforma agrària i amb la signatura d’un acord entre el govern britànic i el líder nacionalista irlandès que recomanava moderació al clergat catòlic per evitar enfrontaments que poguessin derivar en una guerra civil.

Tot i això, el problema irlandès persistiria ja que una part important de la població era partidària de l’autonomia. Diversos atemptats i la reunió d’una Convenció Nacional irlandesa a Dublín van portar Parnell a la presó. Aleshores, Gladstone va iniciar converses amb el líder irlandès i pel Pacte de Kilmaiham van anular-se els deutes de 100.000 agricultors que tenien pagaments endarrerits, va indemnitzar-se els propietaris de les terres amb fons del Tresor i va concedir-se la llibertat a Parnell.

El govern conservador de Salisbury intentaria donar a Irlanda un estatus similar al del Canadà, amb un parlament escollit i un govern provincial, però les negociacions secretes van sortir a la llum abans d’hora desencadenant un escàndol polític. El govern conservador va decidir aleshores presentar-se davant de l’opinió pública com el principal defensor de la unió anglo-irlandesa provocant l’ira dels autonomistes. El problema era presentat a l’opinió pública anglesa com una simple qüestió de desordre públic per part d’una minoria d’exaltats “incendiaris” i “terroristes”.

Des del 1885, els nacionalistes irlandesos van ser presents al Parlament britànic i, el 1886, Gladstone va decidir-se obertament a atorgar l’autonomia a Irlanda (la Home Rule), però el seu projecte de llei va ser derrotat en un Parlament dividit, provocant una escissió entre els liberals i la derrota electoral del partit. Posteriorment, el 1902, el projecte de Lord Balfour de concedir un Parlament irlandès propi comportaria l’escissió definitiva dels liberals.

campana-sf-1918.jpg

No seria fins el 1914 quan s’aprovaria l’estatut d’autonomia de l’illa, però ja era tard perquè el moviment dels Sinn-feiners ja reivindicava la independència total per Irlanda. Així, fins a la insurrecció de 1916 a Dublín, que va posar en marxa el procés de partició de l’illa entre el nord, de majoria protestant i fidel al Regne Unit, i el sud, de majoria catòlica, la qüestió irlandesa va restar sense solució. La zona catòlica, obertament nacionalista i contrària a la pertinença al Regne Unit aconseguiria la seva independència en la dècada dels anys vint del segle XX. Encara, però, restaria per solucionar el problema de l’Ulster.

L’Anglaterra victoriana

divendres, 26/11/2010

Gran Bretanya gaudia ja d’una sèrie de llibertats des de la Revolució Gloriosa de 1688 que havia posat fi a l’absolutisme de Jaume II per refermar el parlamentarisme. Des d’aquell moment, el monarca anglès regnava, però no governava. Aquest nomenava un primer ministre que seria responsable davant d’un parlament bicameral format per la Cambra dels Lords (nomenats pel monarca entre la noblesa) i la Cambra dels Comuns (escollits per sufragi). Seria en aquesta cambra on s’enfrontessin les dues tendències polítiques dels període: conservadors (tories) i liberals (wighs).

Així, Gran Bretanya tindria un model de règim liberal parlamentari caracteritzat per la manca de violència (Anglaterra seria un dels pocs països que no patiria les commocions de 1848) gràcies a haver realitzat amb anterioritat les reformes que convertirien el país en un model polític liberal. Sense ser estrictament una democràcia liberal, ja que encara trigaria uns anys a articular un veritable sistema de partits polítics, Anglaterra celebraria unes eleccions on tindria força importància la influència personal dels candidats, més que el programa de govern o la ideologia. Fins a finals del segle XIX, el parlament seria més un òrgan de control i d’interessos i influències que un òrgan legislatiu.

Queen_Victoria_1887.jpgEl llarguíssim regnat de la reina Victòria (1837-1901) suposaria per Anglaterra un període d’esplendor polític i de fort creixement econòmic, esdevenint la primera potència mundial. L’embranzida industrial (esdevenint el “taller del món”) aniria acompanyada amb una política exterior expansionista que conformaria un ampli imperi colonial, subministrador de matèries primeres i mercat excel·lent pels productes britànics. Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que al segle XIX l’Imperi britànic va ser la potència més forta i influent en el context internacional.

Des de mitjans de segle, Gran Bretanya, primera potència econòmica i naval del món, adoptaria la filosofia del lliurecanvisme, amb l’abolició dels aranzels, la supressió de les Actes de Navegació i la signatura de tractats comercials. Això permetrà la importació de blat a baix preu, el manteniment d’una política de pa barat per a la població i la venda en els mercats exteriors dels seus productes tèxtils i metal·lúrgics. L’Anglaterra compradora d’aliments i venedora d’articles industrials va modelant-se en aquest període. Els anys cinquanta constituirien una autèntica dècada daurada on es potenciarien les construccions ferroviàries, s’introduiria el telègraf elèctric i els bancs multiplicarien la seva activitat. Cap a 1860, Gran Bretanya extreia prop de la meitat del mineral de ferro i dos terceres parts del carbó mundial, tenia la més important xarxa ferroviària, una flota mercant que movia el 75% del tonelatge mundial i ports amb modernes instal·lacions. Les innovacions tècniques portarien el país cap a l’era de l’acer.

Aquesta expansió econòmica només es veuria enterbolida cíclicament per les crisis de la industrialització capitalista. Per exemple, el 1857 un excés de negocis va produir el crac de moltes empreses i en els anys seixanta la guerra nord-americana creava problemes de provisions de cotó per la indústria tèxtil. El país resoldria aquestes problemàtiques substituint el cotó americà per l’indi i la inauguració del Canal de Suez permetria una nova expansió del tràfic marítim.

La guerra franco-prussiana de 1870 suposaria un moment crític per a les exportacions britàniques, però a la seva finalització, bancs i companyies angleses van llançar-se novament sobre el continent, provocant una especulació econòmica que desembocaria en la crisi de 1873, de la qual va costar sortir-ne. El descens dels preus agrícoles provocada per l’arribada de cereals americans a Europa suposaria un gran negoci pel país que compraria, a baix preu, cada cop més aliments.

Edward_vii_england.jpgLa relativa estabilitat interna de la vida política i econòmica permetria a Anglaterra la seva màxima expansió colonial en els regnats de la reina Victòria (1837-1901) i d’Eduard VIII (1901-1910). Només la qüestió irlandesa i la greu crisi econòmica d’inicis del segle XX enterbolirien lleugerament aquest panorama.

En aquest context, van anar introduint-se reformes progressives en el sistema polític britànic com a resultat de la pressió dels sectors populars i sempre per la via legislativa i parlamentària. Els partits conservador i liberal s’alternarien en el poder sense greus crisis i dirigirien la vida política en funció dels interessos dels electors. Peel, al front dels conservadors, i Palmerson, al capdavant dels liberals, serien els polítics que s’alternarien en el poder fins a 1865.

A mitjans del segle XIX Gran Bretanya mantenia unes estructures polítiques pròpies del XVIII. Seria a partir de 1867 quan, el ministre conservador Disraeli, conscient de que era millor realitzar reformes polítiques a haver de fer front a una revolució, va introduir els primers canvis: va eixamplar-se el cens electoral per donar entrada primer a les classes mitjanes, i desprès als obres, en el sufragi; va atorgar-se reconeixement legal als sindicats obrers, les Trade Unions (1871); i va instaurar-se el vot secret (1872). Poc desprès, el ministre liberal Gladstone implantaria el sufragi universal (1885) amb l’excepció d’aquelles persones no emancipades econòmicament.

Així, conservadors i liberals van anar ampliant progressivament el dret de vot i, el 1913, amb la darrera ampliació del cens, excepte els indigents, els criats i les dones, tots els ciutadans gaudien del sufragi. A més, diverses lleis van anar democratitzant paulatinament la societat anglesa: a finals de segle l’ensenyament era gratuït entre els 5 i els 13 anys; el 1906-08, el Partit Laborista (obrerista) impulsaria una sèrie de reformes socials com la reducció de la jornada laboral a vuit hores a les mines i la creació de comissions per instaurar assegurances mèdiques, de vellesa i d’atur, en definitiva era la introducció de la seguretat social a Anglaterra, finançada a través de la càrrega impositiva. D’altra banda, el 1911, els liberals obtenien a partir de les Parliament Acts el predomini de la Cambra dels Comuns sobre la dels Lords en qüestions financeres, s’estaven limitant els poders de la cambra aristocràtica en favor d’aquella escollida per sufragi.

En el camp de les relacions internacionals, Gran Bretanya va mantenir en aquest període una postura d’equilibri, sempre buscant d’evitar el predomini de cap Estat europeu per sobre dels altres, a la vegada que s’aprofitaria de qualsevol circumstància per mantenir i finançar el seu imperi colonial, com l’annexió de Xipre (1878) o l’ocupació d’Egipte (1882) que li assegurava el control del Canal de Suez.

El debat sobre la Home Rule per a Irlanda

dissabte, 20/11/2010

Irlanda va ser un dels grans problemes de la política interna britànica des de la seva incorporació al Regne Unit (Act of Union, 1800) fins a la seva independència el 1921.

mapa_geografico_irlanda.gif

William Gladstone seria el polític britànic del segle XIX que més comprensió va mostrar per la problemàtica irlandesa. Les seves primeres reformes van orientar-se cap a la reducció del paper de l’Església anglicana i a realitzar reformes agràries parcials. Tot i això, el problema irlandès persistiria ja que una part important de la població era partidària de l’autonomia.

Des del 1885, els nacionalistes irlandesos van ser presents al Parlament britànic, i un any després el primer ministre liberal (whig) Gladstone va presentar la Home Rule, que hauria convertit Irlanda en un territori autònom dins del Regne Unit. El debat d’aquesta llei va dividir els whigs i, com a conseqüència de la polèmica, el propi Gladstone va haver d’abandonar la política el 1894. A més, el projecte de llei va ser derrotat al Parlament.

No seria fins el 1914 quan s’aprovaria l’estatut d’autonomia de l’illa, però ja era tard perquè el moviment dels Sinn-feiners ja reivindicava la independència total per Irlanda.

Extracte del discurs de William Gladstone al Parlament britànic en el debat sobre la Home Rule (7 de juny de 1886):

Gladstone.jpgÉs la primera vegada, en la nostra història parlamentària, que la veu d’Irlanda s’expressa amb autenticitat i que l’escoltem amb atenció […].

Ara podem comprendre aquest pas, ens trobem en situació de saber quines són realment les seves aspiracions i la seva voluntat. Com es presenta avui el problema? Els meus honorables col·legues van somiar que entrarien en conflicte amb una nació? Quin obstacle pot aturar la reivindicació d’una nació, quan no és excessiva ni perillosa? I hi ha, ho sé, milions i milions de persones que consideren que la reivindicació no és excessiva ni perillosa.

Des del nostre punt de vista, només s’hi pot objectar una qüestió: saber en quin moment i en quines circumstàncies s’ha de donar aquesta resposta satisfactòria. Perquè aquesta resposta positiva es donarà, n’estem segurs. Donar-la lliurement i de manera digna, rebent testimonis de gratitud i de reconeixement, o bé donar-la sota l’amenaça i el ressentiment […]. En això hi ha, des del nostre punt de vista, una diferència fonamental, i aquesta és la raó essencial per la qual actuem avui així.

Hem donat a Irlanda una veu. Tots, nosaltres també, hem de parar atenció a aquest moment. Tots, nosaltres també, hem d’escoltar-la, als dos costats, dividits, crec, per un abisme infranquejable […].

El sistema polític anglès del segle XIX vist per un francès

dimarts, 16/11/2010

Contràriament al que es vivia a la majoria dels països europeus, a Anglaterra els avenços polítics liberals del segle XIX van produir-se en un marc d’estabilitat institucional de la monarquia parlamentària, sense que el país es veiés afectat per onades revolucionàries que van sacsejar el continent.

El filòsof i historiador francès Hippolyte Taine ho explicava així a les seves Notes sur l’Anglaterre (1871):

taine.jpgLa Constitució política és estable i no corre el risc, com la nostra, de ser violentament derogada i mal reformada cada vint anys. És liberal i invita els particulars a participar com actors i partícips en els assumptes públics, i no a mirar-se’ls com a simples curiosos.

Dóna la pauta que cal seguir a la classe superior, que és la més capacitada per governar el país i que troba en aquesta tasca la seva feina natural, en lloc de llanguir o de perdre’s per falta d’objectius, com passa al nostre país. Se la sotmet sense gaires problemes a millores continues i produeix finalment el bon govern: el que respecta més la iniciativa dels individus i col·loca el poder a les mans dels més dignes. Els ciutadans parlen i s’associen com els plau, no hi ha al món una premsa tan ben informada, ni assemblees tan competents.

De tendència positivista i alhora determinista, la posició filosòfica de Taine comportava una explicació de la Història a partir de lleis equivalents a les de les ciències de la natura.

La Reforma protestant a Anglaterra: l’Església anglicana

divendres, 12/11/2010

Un cas especial de la Reforma protestant va ser el d’Anglaterra, país on va ser dirigida pels mateixos monarques i es va dur a terme en diverses etapes.

El primer pas cap al trencament amb l’Església catòlica va ser donat per Enric VIII (1509-1547). Gran defensor del catolicisme enfront de les idees luteranes, Enric VIII desitjava, no obstant això, exercir un control més gran sobre el clergat i les seves riqueses, molt superiors a les de la mateixa monarquia.

Enric VIII.jpg

Enric VIII

Una qüestió d’ordre personal va oferir al monarca l’ocasió d’aconseguir els seus objectius: va sol·licitar al papa Climent VII l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó per a poder casar-se amb Anna Bolena. Davant el refús del Papa a la seva petició de divorci, Enric VIII va promulgar, després de la seva votació al Parlament, l’Acta de Supremacia (1534), per la qual el monarca es proclamava cap suprem de l’Església d’Anglaterra.

by Unknown artist Unknown artist,painting,1570

Anna Bolena

D’aquesta manera va instaurar-se la primera Església de caràcter estatal, desvinculada de l’Església de Roma. Des d’aleshores, els monarques anglesos van arrogar-se el govern de l’Església, i per tant el dret a cobrar les seves rendes eclesiàstiques, que fins aquell moment eren percebudes per la Santa Seu. També van ser clausurats alguns monestirs i els seus béns (sobretot terres) van ser incorporats a la Corona. La venda d’aquests béns va crear una aristocràcia addicta a la Reforma.

La nova Església d’Anglaterra (posteriorment anomenada anglicana) va oscil·lar, durant tot el segle XVI, entre el catolicisme i el protestantisme.

El regnat d’Eduard VI (1547-1553) va comportar l’avenç protestant i el reconeixement del calvinisme, mentre que el de Maria Tudor (1553-1558), filla de Caterina d’Aragó, va suposar un retorn a la pràctica catòlica.

Maria_Tudor.jpg

Maria Tudor

Finalment, en el regnat d’Isabel I (1558-1603), la filla d’Anna Bolena, va optar-se per una solució de compromís quan la reina va fundar l’anglicanisme: una religió protestant, de clara inclinació calvinista, però que mantenia alguns elements del catolicisme, com els dogmes, la litúrgia i les jerarquies eclesiàstiques.

Elizabeth_I.jpg

Isabel I d'Anglaterra

Així, l’Església Anglicana es va implantar com a religió oficial i única tolerada al país. Tant els catòlics com els partidaris d’una reforma calvinista més profunda i radical, denominats puritans, van ser perseguits i els seus béns confiscats per l’Estat.

Canterbury_Cathedral_-_Portal_Nave_Cross-spire.jpeg

La Catedral de Canterbury, centre de l'església anglicana.

Les reformes del sistema liberal britànic

dilluns, 8/11/2010

Conservadors i liberals van anar introduint de forma progressiva reformes en el sistema liberal britànic al llarg del segle XIX com a resultat de la pressió dels sectors populars. Així, el dret a vot va anar ampliant-se paulatinament fins que, el 1913, excepte els indigents, els criats i les dones, tots els altres ciutadans britànics gaudien del sufragi. En el següent quadre pot observar-se aquesta evolució:

ELECTORS A LA GRAN BRETANYA (1831-1910)
1831 440.000
1832 717.000
1866 1.200.000
1867 2.250.000
1883 3.000.000
1884 6.000.000
1900 6.330.00
1910 7.200.000

D’altra banda, diverses lleis van anar democratitzant la societat anglesa. Al final de segle, l’ensenyament ja era obligatori i gratuït des dels 5 anys fins als 13; el 1906, impulsada per la pressió del Partit Laborista, es va aprovar la reducció de la jornada laboral a vuit hores a les mines i es van crear comissions per a introduir assegurances mèdiques, de vellesa i d’atur.

Per acabar amb aquesta sèrie de reformes, el 18 d’agost de 1911, amb l’aprovació de la Parliament Act es va limitar els poders de la Cambra dels Lords (no elegida) i va augmentar els poders de la Cambra dels Comuns (l’única elegida per sufragi). Aquí podeu llegir-ne un fragment:

Considerant que cal prendre noves disposicions per reglamentar les relacions entre les dues cambres del Parlament, que existeix un desig de substituir la Cambra dels Lords, tal i com és actualment, per una segona cambra de base popular i no hereditària […], i que el Parlament en el futur ha de dur a terme aquesta substitució per limitar i definir els poders de la segona nova Cambra, aquesta llei s’encarregarà de restringir les atribucions de la Cambra dels Lords.

passing_of_the_parliament_bill_1911.jpg

Article Primer. Si un projecte de pressupost, aprovat primer per la Cambra dels Comuns i transmès a la Cambra dels Lords un mes abans del final de la sessió no és votat sense esmenes per la Cambra dels Lords en el mes que segueix a la tramesa, aquest projecte esdevindrà llei del Parlament en el moment de la signatura de l’aprovació reial, a pesar de la manca de consentiment de la Cambra dels Lords […].

Article Segon. Si un projecte [de llei] adoptat per la Cambra dels Comuns en tres sessions successives i transmès a la Cambra dels Lords durant cadascuna d’aquestes sessions és refusat per la Cambra dels Lords durant cadascuna d’aquestes tres sessions, aquest projecte esdevindrà una llei del Parlament en el moment de la signatura de l’aprovació reial, a pesar de la manca de consentiment de la Cambra dels Lords, a condició que hagin passat dos anys entre la data de la segona lectura d’aquest projecte a la Cambra dels Comuns durant la primera d’aquelles sessions, i la data en la qual aquest text serà votat per la Cambra dels Comuns durant la tercera d’aquelles sessions.

El cartisme

dimecres, 27/10/2010

Seria a la Gran Bretanya on, per primer cop, el moviment obrer va perdre la iniciativa d’organitzar-se al voltant d’un projecte polític propi: el cartisme.

El 1836 un grup d’obrers britànics fundava la Working Men’s Assotiation, que el 1838 publicava la Carta del Poble. Els cartistes reclamaven el sufragi universal, secret i idèntic per a tots els homes, idèntica divisió dels districtes lectorals (per posar fi al predomini dels districtes rurals davant dels urbans), sou pels diputats, la immunitat parlamentària i altres mesures destinades a iniciar la democratització de la societat britànica.

ChartistRiot.jpg

Aquestes peticions van presentar-se a la Cambra dels Comuns i van anar acompanyades de vagues i manifestacions a les ciutats industrials. El 1842 es creava una Associació Nacional de la Carta, dirigida per Feargus O’Connor, que pot considerar-se com el primer partit dels treballadors. Tot i no aconseguir tots els seus objectius, el cartisme va forçar una reducció de la jornada laboral (primerament a dotze hores, i desprès a deu) i la mobilització i la conscienciació política d’àmplies capes de treballadors.

Petició dels cartistes de Birmingham (1838):

Als honorables membres dels Comuns de la Gran Bretanya i d’Irlanda, reunits al Parlament, [els adrecem] aquesta petició:

Nosaltres diem […] que el treball de l’obrer no pot ser privat durant més temps del seu just salari. Que les lleis que provoquen l’encariment dels aliments i les que facin que no hi hagi gaires diners han de ser abolides. Com a preludi essencial d’aquestes reformes i d’altres, per tal d’assegurar al poble els mitjans necessaris per defensar i assegurar eficaçment els seus interessos, nosaltres demanem […] que, en l’elaboració de les lleis, s’escolti la veu de tots sense cap entrebanc.

Nosaltres complim els nostres deures d’homes lliures i volem tenir-ne els drets. És per això que demanem el sufragi universal. Aquest sufragi, perquè sigui lliure de la corrupció dels rics i de la violència dels poderosos, ha de ser secret […]. Les eleccions freqüents són essencials; demanem que l’aprovació dels electors sigui l’únic criteri exigit i que tot diputat cobri del tresor públic una remuneració justa durant el temps que hagi estat cridat al servei de la nació […].

Que plagui, doncs, a la vostra honorable cambra prendre la nostra petició en seriosa consideració i esforçar-se amb afany, amb tots els mitjans constitucionals, per fer promulgar una llei que garanteixi a tot ciutadà […] el dret de votar els diputats al Parlament i que institueixi el vot secret per a totes les eleccions parlamentàries […] i aboleixi tots els criteris de propietat dels seus membres […].

Proclama del sector radical cartista dirigit per Feargus O’Connor (Londres, febrer de 1839):

Creiem que el sufragi universal ens donarà cervesa, pa i carn. El sufragi universal procurarà la felicitat universal; la felicitat universal existirà, o els nostres tirans, els nostres opressors, compartiran la misèria que nosaltres hem suportat durant tant de temps. Creieu-me, no hi ha cap argument comparable al sabre, i el fusell no té rèplica […]. El poble és entusiasta i està decidit, s’arma i es disposa a provar la virtut de l’acer.

La prohibició als treballadors britànics d’associar-se

dimecres, 27/10/2010

El primer ministre britànic, el conservador William Pitt (el Jove), davant del temor a l’esclat de motins populars, va promoure les Combination Acts de 1799-1800, que van prohibir qualsevol associació amb finalitats laborals.

Aquesta legislació va ser el resultat de la por produïda pels esdeveniments viscuts a la França revolucionària. Les Combination Acts van estar en vigor fins el 1824, quan el Parlament va derogar la legislació mitjançant una llei que permetia la lliure associació, però va continuar sense autoritzar els sindicats obrers, que no es van legalitzar fins al període 1871-1875.

Extracte de les Combination Acts (1800):

I. Queda sancionat […] que tots els contractes, convenis i acords de tota mena que en qualsevol moment s’estipulin des d’ara entre qualsevol obrer de la indústria i altres persones amb l’objectiu d’obtenir augments salarials per a ells mateixos, o per a qualsevol altre obrer a jornada o treballador, o un altre de qualsevol indústria, comerç o feina o amb l’objectiu de disminuir o alterar l’horari habitual o el temps de feina, o per obstaculitzar o impedir a una o més persones que contractin qui considerin més adequat per a la feina o amb l’objectiu de controlar o limitar les persones que dirigeixen una indústria, comerç o empresa […], serà il·legal, nul i sense efectes […].

III. Tot obrer […] que després de l’aprovació d’aquesta llei ingressi en qualsevol associació amb la finalitat d’obtenir un augment de sou o per reduir o alterar les hores o la durada de l’horari de treball, o per reduir la quantitat de feina, o amb qualsevol altre objectiu contrari a aquesta llei o que, per mitjà de diners o de persuasió, incitació o intimidació, o qualsevol altre mitjà, s’esforci amb premeditació o malícia a allunyar un obrer, treballador o altra persona sense feina d’una indústria, comerç o empresa, o impedeixi que una altra persona que vulgui tenir feina en aquesta indústria, comerç o empresa pugui ser contractada per un industrial, comerciant o persona que dirigeix l’empresa; i que sigui declarat culpable segons la llei d’una de les esmentades transgressions, després de la pròpia confessió o després del testimoni d’una o més persones dignes de confiança, davant de dos jutges de pau del comtat […] o del lloc on es cometin els delictes, en el termini de tres mesos solars serà condemnat per aquests jutges […] a presó per un període no superior a tres mesos solars; o bé a una casa de correcció […] per un període no superior a dos mesos solars.

Gran Bretanya, el liberalisme sense revolució

dijous, 14/10/2010

El primer cop contra l’Antic Règim a Europa va produir-se a l’Anglaterra del segle XVII. En aquest país existia una potent classe burgesa desenvolupada dins de les estructures del feudalisme i el poder absolut del rei no havia arribat tant lluny com en altres països d’Europa gràcies a la pervivència d’un parlament estamental actiu.

Els intents absolutistes de Carles I van enfrontar-lo amb un parlament dominat per la petita noblesa i la burgesia desencadenant una guerra civil (1640). El rei i l’alta noblesa serien derrotats pels parlamentaris (1647) i desprès de la dictadura republicana de Cromwell (1649-1658) va restaurar-se la monarquia sota una important retallada del seu poder. El 1688, un nou intent absolutista, ara de Jaume II, provocaria el seu destronament. En aquell moment s’oferiria la corona a Guillem d’Orange que regnarà, però no governarà segons els principis de l’Antic Règim i el poder residirà en un parlament dominat per nobles i burgesos.

british_parliament.jpgAbatut l’absolutisme anglès, no va establir-se, ni molt menys, un règim democràtic amb sufragi universal. En el sistema anglès només un petit nombre de propietaris (uns 50.000) estaven admesos en la designació dels representants del parlament. Desprès d’haver-se beneficiat força de la política mercantilista impulsada per la monarquia, la burgesia va saber utilitzar el suport dels moviments populars contra l’absolutisme i al llarg del segle XVIII mantindria un prudent compromís amb la noblesa, compartint el poder enfront de les classes populars.

A Anglaterra la tendència conservadora va ser representada pels tories, el partit conservador, i la liberal pels whiggs, el partit liberal. El sistema polític anglès ja funcionava en el segle XIX amb un parlament (càmera baixa) on s’enfrontaven les dues posicions polítiques i un Senat (càmera alta) com a feu de la vella noblesa i element de contenció de possibles excessos liberals. Paulatinament, els liberals anirien guanyant posicions i es prendrien decisions com la liberalització del comerç exterior, el reconeixement implícit de les associacions obreres, o la igualtat de drets d’anglicans i catòlics.

Quan el 1830 els whiggs van arribar al poder va votar-se una nova llei electoral favorable a la participació de la burgesia liberal, van dictar-se les primeres disposicions de protecció i previsió socials i va donar-se pas al lliurecanvisme amb la supressió de les duanes, fet que suposaria la base del futur imperialisme comercial britànic i de la seva hegemonia com a principal potència econòmica en el segle XIX.