Entrades amb l'etiqueta ‘Generalitat de Catalunya’

El 19 de juliol de 1936 segons Lluís Companys

dimarts, 19/07/2011

Lluís Companys, el president de la Generalitat de Catalunya, va analitzar en primera persona els fets del 19 de juliol de 1936 a través d’aquestes declaracions que recollia el diari La Voz el 21 de juliol:

companys.jpg

Lluís Companys

A las cuatro de la madrugada, cuando se habían retirado de la Generalidad todos los consejeros y personalidades del Frente Popular que habían acudido a ofrecer su colaboración, quedé completamente solo y muy agotado. En el momento de ir a retirarme a descansar recibí noticias que acusaban una enorme gravedad, ya que el movimiento anunciado, y que se creía habíase aplazado, estallaba. A él se había adherido toda la guarnición, y eran cinco mil hombres armados con disciplina, disponiendo de ametralladoras y cañones, con los que se lanzaban a la calle para apoderarse de la ciudad.

Me di cuenta de la gravedad del momento, y decidí trasladarme a la Comisaría General. Mi presencia en aquel lugar produjo un gran entusiasmo, y, curtido ya por diversas emociones intensas experimentadas desde que inicié mi vida política, confieso que la mayor de todas la recibí en la Comisaría General de Cataluña durante la mañana y la tarde del domingo, hasta conocer la resolución del general Goded.

La incorporación a las fuerzas leales de guardias de Asalto, Seguridad y Guardia Civil y pueblo armado, me dieron la sensación de que podíamos entablar una lucha que debía ser a muerte o victoria decidida a nuestro favor […]. A medida que transcurría la mañana llegaban noticias en las que se decía que la lucha era cruenta. Muchos combatientes leales, heridos de importancia, se presentaban para saludarme, desarrollándose escenas de gran dramatismo, porque guardias, soldados y paisanos, rendidos y ensangrentados, al tenderles yo la mano, decíanme: “Señor Presidente, estamos a su disposición para defender a Cataluña y a la República” […].

Cerca de las once y media de la mañana, y en ocasión de encontrarme en el balcón de la Comisaría, desfilaron, al mando de un coronel, quinientos guardias civiles, que avanzaban lentamente hacia el edificio. ¿Qué iba a ocurrir? Algo emocionante, que provocó un entusiasmo frenético. Los guardias, con sus jefes, desfilaron, saludándome y vitoreando a la República. Este acto de acatamiento decidido al presidente de la Generalidad […] fue en extremo reconfortante.  No lo olvidaré en mucho tiempo.

Regresé a la Presidencia de la Generalidad a descansar, y a las ocho de la noche me anunciaron que traían prisionero al general Goded […].

El 19 de juliol de 1936 a Barcelona

dilluns, 18/07/2011

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional.

Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República. El fracàs de la revolta a Barcelona va propiciar que a la resta del Principat els militars sublevats acabessin rendint-se. La victòria va viure’s com un gran triomf popular. El general Goded va ser arrestat i, posteriorment, jutjat i afusellat.

Aquesta va ser la crònica que el diari La Vanguardia del 22 de juliol va realitzar al voltant dels fets d’aquella llarga jornada:

Durante toda la noche del sábado se notó en las Ramblas y en otras calles céntricas de la ciudad, así como en las barriadas obreras, gran animación y efervescencia entre el público que transitaba por las calles. Circularon insistentes rumores según los cuales en aquella misma noche iban a salir de los cuarteles del extrarradio las tropas iniciando un movimiento subversivo contra la República […].

A las cinco menos cuarto de la madrugada sonaron en la Plaza de la Universidad los primeros disparos […]. El movimiento subversivo se había producido en nuestra ciudad, entablándose entre la Guardia de Asalto y Seguridad y las fuerzas sublevadas que procedían de los cuarteles de Pedralbes […]. Abriendo fuego intentaron avanzar, pero la reacción de las fuerzas leales al Gobierno fue aun más enérgica, consiguiendo impedir el avance […].

La acción de las tropas sublevadas fue decayendo a medida que se prolongaba la lucha. La dispersión total de estas fuerzas se produjo al entrar en combate contra las mismas de Aviación, que operaban al lado del régimen republicano y que con sus ametralladoras desmoralizaron la caballería rebelde […]. Rodeado el cuartel general de la IV División por fuerzas integradas por la Guardia Civil, de seguridad y paisanos, y viendo los sitiados la imposibilidad de resistir, a las seis de la tarde se izó la bandera blanca […]. Las fuerzas leales entraron en el interior del edificio haciendo prisionero al general Goded […].

La_Vanguardia_22_7_1936.png

La Guerra Civil a Catalunya (4): la desfeta de 1939

dilluns, 18/04/2011

Els bombardejos aeris –fins al mes de desembre de 1938 l’activitat va ser intensa–, l’agreujament de l’escassetat de les subsistències, els efectes distorsionadors de l’allau de refugiats, la publicitat quintacolumnista i la generalització de la mobilització militar havien derrotat moralment la rereguarda catalana. Ara, el gener de 1939, es consumaria la derrota militar de Catalunya primer –que seria totalment ocupada per les tropes franquistes– i de la República desprès.

L’entrada triomfal dels homes de Franco en els territoris catalans resistents va anar acompanyada de l’acció de l’aviació que semblava donar l’anunci i la benvinguda als feixistes llançant bombes sobre la trasbalsada població civil que no havia fugit cap a l’exili. Així, en l’etapa final del conflicte l’activitat aèria també va ser intensa, un acte gairebé quotidià que no finalitzaria fins al darrer dia de guerra. Al final de la guerra el nombre de morts com a conseqüència dels bombardejos va arribar als 5.500, la meitat dels quals va morir a la ciutat de Barcelona.

franquistes a la gran via.jpg

S’ha comptabilitzat que prop de 50.000 catalans marxaren cap a l’exili dirigint-se a la frontera francesa en les més penoses situacions. Ells foren els darrers objectius de les bombes de Franco. Així, els darrers atacs aeris els patirien les comarques gironines un cop caiguda Barcelona. Quin era el blanc d’aquests atacs si el territori ja estava vençut? Doncs nuclis urbans que restaven totalment indefensos i col·lapsats per les llargues columnes de fugitius. La població ofegada per la presència de refugiats durant la guerra havia de convertir-se ara en refugiada… i el seu futur no seria gaire agradable.

refugiats.jpg

refugiats 2.jpg

Entre el 27 de gener i el 3 de febrer de 1939 es calcula que mig milió d’espanyols van entrar a França després de creuar la frontera catalana. Una munió de persones de totes les edats i de les condicions socials més diverses, amb cotxes, amb camions, a peu o arrossegant carros, van omplir les carreteres des de Barcelona fins a Portbou i la Jonquera per cercar refugi en el país veí. Una part d’aquests refugiats van ser reclosos en camps de concentració improvisats en les platges properes a Argelers i Sant Cebrià.

exili.jpg

map62.jpg

Posteriorment a l’ocupació franquista la situació de fam es perllongaria. La guerra no seria el període de gana i penúria, sinó que més aviat va resultar com un assaig del que vindria desprès. Si durant 1936-39 la fam era la lògica conseqüència del conflicte bèl·lic, ara esdevindria una arma poderosa a fer servir com a “mecanisme de disciplinament col·lectiu” tot i que els publicistes interiors del règim havien venut les bondats dels rebels. Una frase molt repetida ens il·lustra la situació: “durant la guerra encara es menjava, desprès no”.

ha llegado espana.jpg

L’excepció van ser els primers dies d’ocupació quan sobtadament la població va viure una sobtada abundància de menjar com a conseqüència de l’arribada de donatius procedents de la zona nacionalista, de l’aprofitament d’alguns estocs que el govern republicà guardava per a destinar al racionament i que va ser utilitzat tot d’un cop i de l’assalt a comerços que va donar-se en el breu buit de poder que va donar-se entre la sortida de les autoritats republicanes i l’arribada dels ocupants. Desprès fam i penúries.

La Guerra Civil a Catalunya (3): un país partit i assetjat

dissabte, 16/04/2011

A partir de 1938, la intensificació i eficàcia dels bombardejos sobre el territori català va incrementar-se, fet que va minvar força la ja minsa moral de la rereguarda. Barcelona, Lleida, Figueres, Granollers… el front de guerra cada cop era més proper. Una realitat llunyana esdevenia cada cop més real i mortífera. Els morts, els ferits, les nombroses destrosses materials i la proliferació de refugis antiaeris són les principals característiques que marcaran aquest decisiu període en l’evolució del conflicte.

Sense cap mena de dubte, la ciutat que va patir els atacs més devastadors va ser la capital. Barcelona seria colpida per l’aviació italiana amb base a Mallorca els dies 16, 17 i 18 de març amb una força terrorífica. Els projectils varen afectar de forma indiscriminada els barris més cèntrics de la ciutat, deixant un balanç de prop d’un miler de víctimes mortals, la destrucció total de 48 edificis, la destrucció parcial d’uns 75 edificis més i, el que era més important, el pànic estès entre tota la població. En el total de la guerra, Barcelona va ser bombardejada fins a 384 vegades, fet que va obligar a la construcció de més de 1.000 refugis subterranis.

barcelona bombardejada.jpg

bombardeigs barcelona 1937.jpg

bombardeigs.jpg

bombers bombardeigs.jpg

Deixant de banda els bombardejos sobre Barcelona, que aixecaren una forta crítica internacional, altres poblacions que van patir el pànic de les bombes van ser Lleida, Granollers i Tarragona. La capital lleidatana va veure com s’intensificava el foc a mida que les tropes franquistes avançaven en la conquesta del front oest català. El 27 de març l’aviació causaria quantioses destrosses materials i centenars de ferits. Poc desprès, la ciutat seria sotmesa pels feixistes. Altra població catalana durament colpida pels bombardeigs seria Granollers, el 31 de maig, causant la destrucció total o parcial de diversos edificis i més de 200 víctimes mortals. Els hospitals dels pobles del voltant i de Barcelona no donaven a l’abast per atendre les víctimes que arribaven des de la ciutat vallesana. Precisament, la gran mortalitat es deuria al fet que la població feia cua per aconseguir menjar (“la cua de les faves”), el que va comportar un gran nombre de dones i nens ferits. Finalment, el mes de desembre, a mida que front de l’Ebre es venia a baix, les accions aèries sobre terres tarragonines augmentarien fortament.

Aquesta tàctica d’atacs aeris a la població de la rereguarda era totalment innovadora i va donar lloc a la formació de les anomenades Juntes de Defensa Passiva (una Junta de Defensa Passiva de Catalunya i Juntes de caràcter local), una organització defensiva i de protecció que va haver de desenvolupar-se al llarg del conflicte partint des de zero. Sense cap precedent en el qual inspirar-se, les primeres mides que van prendre’s al llarg del 1937 foren l’organització de sistemes d’alarma, la construcció de refugis particulars a les plantes baixes i els soterranis de les cases, la protecció dels vidres i la instrucció d’apagar les llums per dificultar els objectius als atacants.

Aquestes mesures, però, van demostrar-se totalment ineficients davant l’increment terrorífic dels bombardejos durant el 1938. El següent pas seria la construcció de refugis col·lectius de formigó i ferro sota les places (organitzats per les institucions) i la construcció de refugis a les afores dels municipis aprofitant mines i galeries o simplement la rústica confecció de trinxeres que a l’hora de la veritat van esdevenir inútils i autèntiques trampes mortíferes per a la població. Davant la manca de pressupost, a Barcelona, per exemple, van aprofitar-se els túnels del metro com a refugis improvisats.

La construcció de refugis va posar a prova a la població de la rereguarda i va acabar convertint-se en un dels esforços més grans de la guerra. Les antigues xarxes de les associacions de barri o poble van transformar la seva fisonomia per a fer-ne front ja que les institucions es veien desbordades per l’allau de les complicacions derivades del conflicte. La població civil va reaccionar aleshores i gràcies a la seva iniciativa van poder fer-se plans i aconseguir els diners necessaris per a construir els refugis. Però, tot i el gran esforç realitzat no va poder evitar-se un terrible balanç: fins el 31 d’octubre de 1938 unes 5.000 persones moriren com a conseqüència dels atacs aeris (la meitat a la ciutat de Barcelona). A més, en total, van ser destruïts totalment 2.138 edificis i van veure’s afectats de forma parcial 3.789. no cal insistir en l’efecte demolidor que aquestes tràgiques dades tindrien en la moral de la població.

refugi barcelona.jpg

Altre factor que va contribuir a la desmoralització de la rereguarda catalana va ser el fet que cada cop més persones fossin cridades al front. Això es degué al fet que l’Exèrcit Popular necessitava progressivament de més efectius humans per a poder oferir una mínima resistència als franquistes. La pèrdua contínua de territoris per part de la República comportava la mobilització forçosa en els territoris que encara es mantenien fidels a causa. Això va tenir un important cost humà per a Catalunya: entre 35.000 i 40.000 soldats nascuts a casa nostra van perdre la vida al front. Això sense comptar el que potser podria resultar més dramàtic i palpable per la rereguarda, es a dir, el retorn de ferits, mutilats, la situació de dones vídues i de nens i nenes orfes que veien trencades de cop les seves il·lusions.

Il·lusions que saltaven per l’aire i fam cada cop més acusada. El 6 de gener de 1938 el consell de Ministres de la República decretava la unificació del control dels subministraments a través de la Comisión Nacional de Abastecimientos (comissió que comptaria amb una petita representació de la Generalitat). És un exemple més de com el govern Negrín va anar assumint poders que la Generalitat s’havia atribuït. El president Companys cedia els poders residents en el Departament de Proveïments per “la necessitat d’obtenir el màxim rendiment dels recursos econòmics de que disposen el govern de la República i el de Catalunya, per tal de resoldre de manera efectiva l’important problema del proveïment de la població i del front de guerra”. Cinc dies desprès, l’11 de gener, el Ministerio de Hacienda y Economía dotava la representació de la Comisión Nacional de Abastos, organisme que actuaria sota la presidència del sots secretari d’economia.

Des del gener de 1938 també van aparèixer els Tribunals de Subsistències i Preus Indeguts, a més de Jutjats Populars locals. Els delictes que havien de jutjar eren l’alteració dels preus oficials que havia fixat el govern republicà des de pocs mesos desprès de l’inici del conflicte, l’ocultació o acaparament de productes bàsics, les irregularitats en el pes de les mercaderies i l’ocultació de les seves característiques en les trameses comercials, i l’incompliment de les normes establertes pel racionament. El govern havia pres total consciència del greu problema alimentari que estava sobrevolant Catalunya. D’altra banda, van establir-se magatzems centrals per poder realitzar els racionaments en diverses vegueries sota el control de delegats del govern de la República.

Robert Capa 937

En aquests moments, la desnutrició ja començava a fer-se present en la població. Catalunya estava aïllada de la resta de l’Espanya republicana que resistia i el comerç ja era totalment impossible. A més, començava a caure part del propi territori nacional català (Lleida estava ocupada i el front de l’Ebre s’ensorrava). Aquesta conjunció comportaria l’aparició de problemes sanitaris derivats del problema de la subalimentació. Malalties que hom consideraria pròpies del segle XIX –com el tifus, la diftèria i la tuberculosi– van fer la seva reaparició. Per exemple, la mortaldat entre els ancians arribaria a cotes del 80 per cent. Com a darrera mesura desesperada per a solucionar la qüestió dels béns de primera necessitat, el 16 de novembre es constituïa la Junta Reguladora de Abastecimientos, institució depenent del Ministeri de Defensa. Aquest pas suposava la centralització absoluta en la qüestió dels proveïments. Les targetes de racionament i el control dels articles de primera necessitat ja s’estendrien a la pràctica totalitat de la població fins al final de la guerra.

En els darrers mesos del conflicte la publicitat quintacolumnista aniria creixent amb força en el seu intent de culpabilitzar els responsables de la distribució dels articles de primera necessitat. Per a aquests sectors dretans i reaccionaris de la societat catalana, que es mantenien amagats i camuflats, les autoritats republicanes eren la font de totes les mancances que patia la població –no els militars que s’havien aixecat contra l’ordre legalment establert– i no dubtarien en torpedinar des de dins la minvada moral de la rereguarda. La població ja no estava a aquestes alçades per guanyar la guerra, fet que cada cop es veia més impossible, sinó que desitjava el final del conflicte i la recuperació quan abans millor de la normalitat. L’eufòria inicial dels primers dies s’havia esvaït totalment. Molts ja creien que era preferible l’ocupació feixista abans que mantenir el martiri de la fam i la por als bombardejos.

La Guerra Civil a Catalunya (2): un punt d’inflexió, maig de 1937

dimarts, 12/04/2011

Ja el desembre de 1936 la CNT perdria el control dels subministraments. Estem davant de l’inici de l’auge del PSUC. Joan Comorera seria el nou encarregat de la qüestió dels proveïments, substituint l’anarcosindicalista Domènech. El primer objectiu d’aquest canvi era “la centralització política de proveïments i la dissolució de tots els comitès autònoms que actuessin al marge de la Conselleria”. S’havia iniciat una campanya propagandística contra la política de subministraments portada a terme pels cenetistes –amb els seus propis agents comercials– que, sumada a altres qüestions, desembocaria en els enfrontaments fratricides dels Fets de Maig.

comorera.jpg

Joan Comorera

Els canvis en el Departament ens indiquen l’inici del final del domini polític i social de la CNT, que deixaria de tenir aquesta preponderància en favor del PSUC. Seguint amb el cas de Tarragona, durant els Fets de Maig seria assassinat Josep Gallinsà (artífex de l’enllaç comercial amb Marsella i agent comercial cenetista) i la Cooperativa Popular assaltada i clausurada pels escamots de la UGT, integrats per botiguers i dependents, encapçalats pel nou delegat comercial de proveïments –del PSUC, es clar–. En conclusió, desprès dels Fets de Maig la política de subministraments de la CNT va ser desarticulada per passar a mans dels delegats comarcals de proveïments. Es a dir, ara la qüestió seria portada per homes del PSUC i la UGT, fet que no va solucionar els problemes. Es més, l’evolució del conflicte no faria més que agreujar-los.

Si fins a finals de 1936 i inicis de 1937 es podria parlar, malgrat tots els inconvenients relatats, d’una certa normalitat, ara la crisi de les subsistències s’agreujaria. La tasca de subministraments, teòricament centralitzada en el Departament de Proveïments de la Generalitat, es delegaria als ajuntaments, que no podrien satisfer les necessitats creixents de la població. Els batlles serien els encarregats de fer front al règim sanitari, administratiu i fiscal dels mercats municipals, el règim sanitari dels centres receptors o transformadors i dels dipòsits de combustibles. I per si tot això era poc, en el cas de que fos necessari (i ho era), dels serveis de racionament dels veïns. Aquesta delegació de funcions en els governs municipals escapava totalment a les seves possibilitats.

En aquesta etapa apareixerien (o en alguns casos es farien més evidents) el racionament, el mercat negre, la corrupció i els fraus. La dieta dels catalans de la rereguarda començava a empobrir-se significativament davant l’escassetat de productes que des d’aquest moment entrava en una espiral negativa que difícilment podria aturar-se, estigués qui estigués políticament al capdavant de la qüestió de les subsistències. La carn i les patates començarien a mancar des del gener i l’oli seria el següent absent de la dieta de la població. Això sumat a la forta inflació, desencadenada per l’emissió de moneda devaluada i els preus desorbitats per a la compra dels productes de subsistència, donarien lloc a que un producte com el tabac –també escàs– es convertís en element de bescanvi.

Aquesta situació d’increment de la carestia comportaria un enfrontament entre els comitès d’assistència social i les autoritats. La política de subministraments realitzada pel PSUC ara seria durament criticada pels homes de la CNT i d’ERC. En qualsevol cas, per moltes polítiques que volguessin dur a terme qualsevol dels grups crítics, la realitat és que l’evolució negativa de la guerra no deixava espai per a moltes alternatives viables.

En paral·lel a l’aparició del flagell de la fam, els tímids bombardejos inicials de que va ser objecte Catalunya van començar a intensificar-se el 1937. L’aviació va esdevenir una arma importantíssima en la Guerra Civil, especialment per la implicació de les potències estrangeres que van aprofitar el conflicte com a banc de proves del que seria la Segona Guerra Mundial. Les poblacions, tant costaneres com interiors, patirien, especialment des de mitjans 1937, els efectes devastadors dels bombardeigs. Però també els vaixells que transportaven productes de primera necessitat a Catalunya. Mallorca va esdevenir un autèntic portaavions per als italians aliats de Franco i des de la seva base van colpir amb duresa el territori català.

centelles-lleida.jpg

Bombardeig de la ciutat de Lleida

Per exemple, la ciutat de Lleida patiria el 2 de novembre de 1937 el bombardeig més devastador d’aquell any en terres catalanes. Les bombes que plovien del cel sense compassió varen destruir el Liceu Escolar causant una gran mordentat entre els nens que en aquell moment es trobaven a l’escola. De les 210 víctimes mortals de l’atac, hom estima que almenys una quarta part serien infants.

D’altra banda, i per complicar més el panorama de la rereguarda, l’allau de refugiats va intensificar-se des d’aquest any, produint la saturació dels centres d’acolliment i comportant a la vegada una intensificació del problema del ja malmès proveïment. Cap a finals d’any es calcula la presència d’uns 700.000 refugiats. Aquesta segona onada de gent que fugia de l’ocupació franquista es derivava principalment de la caiguda del front del nord peninsular (Bilbao el mes de juny i Astúries a l’octubre). Per donar solució als problemes creixents, l’agost de 1937, el conjunt de tasques derivades d’aquesta nova arribada de desplaçats va centralitzar-se en el Comissariat d’Assistència als Refugiats, adscrit a la Direcció General d’Assistència Social.

madrid_front.jpg

Refugiats de guerra

A més, derivats de la massiva presència de sobrepoblació refugiada, apareixerien problemes sanitaris i d’allotjament. Els nouvinguts foren començats a instal·lar en cases particulars. Així, cada família d’acollida havia de proporcionar un matalàs, una flassada, un coixí i dos llençols per a l’atenció dels refugiats. La seva manutenció va esdevenir un altre problema per la manca de subsistències ja ressenyada.

Poc a poc, a mida que la guerra es perllongava, va passar-se de rebre els arribats amb mostres d’afecte i solidaritat per la desgraciada situació que vivien a veure’ls amb recel per la disminució acusada de les condicions de vida. La qüestió de l’idioma i les diferències culturals no deurien ser cap problema greu o insalvable, ja que Catalunya des de finals del segle XIX havia esdevingut ja un país d’acollida. La intervenció d’organitzacions humanitàries i l’ocupació dels refugiats –els pocs que estaven en condicions de treballar ja que la majoria eren nens, dones i gent gran– en treballs complementaris de la indústria, alleugeririen una mica aquesta tensa situació.

La Guerra Civil a Catalunya (1): de l’eufòria inicial a la crua realitat de 1937

dilluns, 11/04/2011

Un miratge va enlluernar l’inici de la Guerra Civil a Catalunya. La imatge de la Barcelona posterior al fracassat cop d’Estat del 19 de juliol era la representació d’una ciutat certament eufòrica i triomfant, almenys aparentment. El proletariat s’havia fet amb el carrer i semblava que un cop apaivagat el foc encès pels militars per fi havia arribat la seva hora. Poc a poc, però, la crua realitat de la guerra va anar imposant-se.

Aviat arribarien multitud de persones procedents d’altres punts de la península, refugiades davant l’ocupació del territori per les tropes feixistes, símbol de que la guerra no anava tant bé com alguns volien creure; els béns de primera necessitat començarien a ser escassos; els bombardejos posarien la por al cos de la població civil, causant nombroses morts i destrosses en el territori; i, finalment, la militarització de la societat a mida que avançava el conflicte era evident. Així, la moral dels catalans de la rereguarda aniria minvant paulatinament, produint una sensació de lenta derrota fins arribar a la desfeta final.

La primera imatge que ens deixa la Guerra Civil a Catalunya és d’eufòria. El proletariat triomfant del cop d’Estat del 19 de juliol va conquerir el poder. I la desintegració del poder donava lloc a l’inici d’una revolució que comportava la il·lusió del canvi enyorat. Tot era un miratge, havia esclatat una guerra i les estampes de normalitat que alguns mitjans volien retransmetre d’aquells moments són, com a mínim, distorsionadores.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

En paral·lel a la presa del carrer per una població proletaritzada i uniformada a través de l’anar en mànigues de camisa, es donava l’assalt a comerços i la crema d’esglésies. Això va motivar les crides del govern de la Generalitat a la tranquil·litat. L’eufòria havia d’aturar-se perquè havia esclatat una guerra, però tot i així, els anarcosindicalistes de la CNT van prendre el poder i van iniciar un canvi social sense precedents, integrant-se fins i tot en el govern català.

La guerra no seria curta i la seva prolongació aviat començaria a fer-se present. Tot i la relativa llunyania del front de guerra, la presència cada cop més massiva de refugiats, ja des dels primers mesos, farien veure a la rereguarda que tot no seria tant fàcil. La República no tenia, ni molt menys, la victòria assegurada. L’aspecte de les poblacions catalanes aniria transformant-se amb l’arribada dels nouvinguts que fugien de l’assetjament dels insurrectes.

En un primer moment serien principalment grups d’infants que venien a parar a territori català fugint de l’assalt sobre Madrid, però aviat serien un rosari de persones procedents de gairebé tot el territori espanyol. Hom calcula que a finals de 1936 ja havien arribat a casa nostra prop de 300.000 refugiats, xifra que creixeria ràpidament amb l’arribada de població procedent de terres andaluses. Aquesta primera onada de refugiats va comportar la creació, a la tardor del 1936, del Comitè Central d’Ajut als Refugiats i de Comitès Comarcals coordinats des de la Direcció General de Sanitat i Assistència Social.

Amb l’objectiu de fer front a la crisi ocasionada per l’esclat de la guerra i l’arribada de sobrepoblació refugiada, des dels primers moments funcionarien uns comitès d’assistència social amb fons “recaptats” a les capes benestants de la població que restaven en el territori o incautats directament a aquells que havien fugit cap a la zona nacionalista. Així, van anar activant-se mecanismes de solidaritat amb la població de rereguarda consistent en l’aparició de menjadors populars o les iniciatives de cuina obrera, entre d’altres.

Aquests comitès, a mida que avanci el conflicte aniran convertint-se en un mecanisme importantíssim de distribució de productes bàsics per a la població. Tot i el seu caràcter espontani, el control efectiu i centralitzat d’aquests comitès es mantindria en mans de les autoritats municipals –especialment quan totes les forces polítiques estaven representades, i tenint en compte les particularitats de cada localitat–. D’aquesta manera, convivien els mecanismes de solidaritat creats per les societats obreres de resistència i aquells més institucionals creats per les corporacions municipals i el govern català. La seva tasca, a més, resultava força complementària.

El problema de les subsistències, per tant, ja es va fer present des dels primers moments del conflicte. Mancaven queviures i productes de primera necessitat com ara combustibles o tabac, problema que afectava tant els combatents al front com a la població de la rereguarda. Havien esclatat els circuïts comercials tradicionals de producció, distribució i consum, el bescanvi havia quedat totalment alterat per la manca de paper moneda i la necessitat d’autoconsum local deixava desassistides les xarxes de mercat que encara funcionaven. Les institucions devien plantejar-se solucions, i ràpidament.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Reunió del Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Així, es crearia el Departament de Proveïments –lligat a la Conselleria d’Agricultura– amb la “tasca de procurar, per tots els mitjans possibles, el proveïment normal de queviures i primeres matèries”, segons consta en el seu decret constitutiu. Aquest Departament primer romandria en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), posteriorment de la Generalitat i, finalment, del govern de la República. D’altra banda, el govern republicà buscaria solucions prohibint, el mes d’agost, l’augment dels preus mitjançant un decret.

Tot i aquestes mesures, ja el mateix 1936, començarien a aparèixer cues davant dels comerços. Alguns poders locals van legislar per evitar aquestes imatges (o com a mínim controlar-les), ja que podien causar el desànim de la població, però tots els esforços van resultar inútils. El greu trasbals ocasionat per la guerra es veia incrementat pels efectes de la revolució que afectaven i distorsionaven clarament els circuïts de distribució i mercat. L’acaparament de productes amb fins especulatius, la desorganització de la xarxa de comunicacions –tant exterior, a causa dels bombardeigs dels avions italians que partien de Mallorca, com interior– i la depreciació de la moneda eren les causes de l’escassetat.

Una altra mesura posterior seria la creació del Comitè Central de Proveïments (un apèndix del CCMA) que funcionaria entre el 23 de juliol i el 17 d’octubre de 1936. La seva tasca era l’aprovisionament de les milícies i la regulació de la circulació de productes. Desprès de la seva dissolució, serien els sindicats únics de la CNT els que seguirien desenvolupant aquestes tasques de distribució, però ara de forma autònoma. En el cas de Tarragona, per exemple, la Comissió de Proveïments (controlada per la CNT) seria l’encarregada de regular l’exportació de productes de la terra i la importació de mercaderies tot connectant el port tarragonès amb Marsella. També a Tarragona es crearia la Cooperativa Popular per controlar la comercialització al detall i evitar l’alça especulativa dels preus. Mesures que resultaren ineficients i que despertarien recels, resistències i boicot per part de la resta de forces polítiques.

La darrera mesura d’aquest període es donaria amb la formació del govern Tarradellas. Aleshores començaria a funcionar un Departament de Proveïments autònom (octubre de 1936) amb la “funció de procurar el proveïment normal de queviures i primeres matèries tant al front de guerra com a la rereguarda”. Aquest Departament l’ocuparia en un primer moment la CNT mitjançant la figura de Joan Domènech. Però malgrat els esforços de les autoritats la qüestió de les subsistències només podia anar a pitjor. Així, les relacions camp-ciutat anirien deteriorant-se pel control creixent dels aliments per part de les diferents organitzacions i comitès. I és que si a la ciutat es passava gana, el camp no era aliè a la carestia.

Dissidències polítiques i enfrontaments entre els republicans: els Fets de Maig de 1937

dissabte, 2/04/2011

L’inici de la Guerra Civil havia comportat l’inici d’un procés revolucionari que es concretava tant en aspectes polítics com econòmics i socials. Així, durant els primers mesos del conflicte ni el govern central ni el govern de la Generalitat posseïen de fet el poder real. Aquesta situació va originar nombrosos problemes i friccions entre les diverses forces polítiques que integraven el bàndol republicà.

D’una banda, els anarquistes de la CNT-FAI, recolzats pels comunistes del POUM i per l’ala més esquerrana del PSOE, eren partidaris d’aprofundir la revolució com a única garantia de guanyar la guerra i es resistien a integrar les milícies en l’exèrcit regular. Per contra, els partits republicans, el PCE, el PSUC i l’ala dretana del PSOE defensaven la restauració de les institucions anteriors a l’inici de la guerra, el control de les col·lectivitzacions, la reconstrucció de l’Estat, la paralització del procés revolucionari i la centralització dels esforços en la guerra.

Així, a Catalunya les tensions polítiques van augmentar fins el punt que, el desembre de 1936, Andreu Nin, secretari polític del POUM, va ser exclòs del govern de la Generalitat arran de la seva postura antiestalinista i per la pressió exercida pel PSUC a través d’una campanya de calumnies i difamacions. D’aquesta manera començava una nova etapa on l’equilibri de forces canviaria: el POUM cercaria el suport de la CNT mentre que el PSUC esdevenia el partit marxista més poderós de Catalunya.

andreu nin.jpg

Andreu Nin

Durant el 1937 van seguir les pugnes i les rivalitats entre la CNT i el PSUC. El mes de gener van produir-se uns enfrontaments armats a La Fatarella (Tarragona), la responsabilitat dels quals va ser atribuïda als anarquistes. Posteriorment, el mes d’abril la tensió política va augmentar quan a Puigcerdà van reproduir-se els enfrontaments armats entre els anarquistes i les forces d’ordre públic de la Generalitat. A més, a Barcelona va produir-se l’assassinat de Roldán Cortada, militant del PSUC i membre del Comitè de Catalunya de la UGT.

La tensió va arribar al seu màxim durant el mes de maig a causa dels assassinats de dirigents comunistes i anarquistes durant el mes d’abril; la inestabilitat social i el clima d’inseguretat regnant per culpa dels escamots dels diferents partits que actuaven de forma descontrolada; l’encariment dels productes bàsics i l’escassetat general de queviures; i el descens de la influència dels ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero. Es presagiava una generalització dels enfrontaments.

En aquest context, el fet que la policia ocupés per ordre de la Generalitat l’edifici de la Telefònica de Barcelona, en mans de la CNT, per controlar les comunicacions va desencadenar un enfrontament obert entre els anarquistes, amb el recolzament del POUM, i els comunistes del PSUC recolzats per la resta de partits, disposats a frenar definitivament l’avenç de la revolució.

fets de maig.jpg

Així, entre els dies 3 i 6 de maig, Barcelona va estar sotmesa a una lluita fratricida que va omplir els carrers de barricades i conflictes armats. A més, va servir com a pretext perquè el govern republicà intervingués a Catalunya, en detriment de la capacitat política del govern de la Generalitat, tot incorporant 5.000 guàrdies d’assalt per a posar fi a la crisi. La lluita va provocar dos-cents morts i uns mil ferits d’un i altre bàndol i va significar la derrota política dels anarquistes i el POUM, així com una profunda crisi de govern.

Els Fets de Maig de 1937 van posar en evidència els dos grans problemes del bàndol republicà. D’una banda, les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció militar i política de la guerra i del procés revolucionari. De l’altra, les diferències entre el govern republicà i la Generalitat per les reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar i dirigir la guerra, a més de considerar que Catalunya no col·laborava prou en l’esforç bèl·lic de la República.

Quan finalment va retornar la calma, les conseqüències derivades d’aquests esdeveniments comportarien importants modificacions polítiques que marcarien la posterior evolució del bàndol republicà, i en especial de Catalunya: els nivells d’autonomia de la Generalitat van veure’s limitats, fet accentuat arran del trasllat del govern republicà a Barcelona l’octubre de 1937; el POUM va ser declarat il·legal i el seu cap, Andreu Nin, assassinat; la CNT va abandonar el govern de la Generalitat i va perdre bona part de la seva influència; i el PSUC va esdevenir la principal força política de Catalunya, sobretot després de la caiguda de Largo Caballero i el nomenament de Negrín com a president del govern.

Guerra i Revolució a la Catalunya republicana

divendres, 1/04/2011

El domini de la CNT-FAI. El fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya.

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

Davant l’esclat de la revolució social, la Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així, el 20 de juliol, el president Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI i els va oferir la formació d’un comitè que agrupés les diferents forces polítiques i sindicals fidels a la República.

Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, constituït el 21 de juliol de 1936, presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, i que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat. Aquest òrgan estava integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Primera reunió del Comité de Milícies Antifeixistes de Catalunya (Barcelona, 1936)

D’aquesta manera, durant l’estiu de 1936, el govern de Catalunya va restar en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el qual va actuar sobre tres grans eixos: restablir l’ordre públic mitjançant patrulles de control formades per milicians, organitzar les columnes de voluntaris formades per milicians que van sortir cap al front d’Aragó, i socialitzar l’economia a través del Consell d’Economia.

Tanmateix, l’actuació del Comitè durant els primers mesos de la guerra no va solucionar els greus problemes plantejats per l’aixecament del 18 de juliol. L’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós; els milicians van fracassar en els seus intents de recuperar Osca i Saragossa; i les col·lectivitzacions no van donar el resultat esperat.

cartell guerra civil.jpg

El govern Tarradellas. Després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny i aquest retrocés va impulsar-la a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

La Generalitat reassumia la iniciativa política amb el govern Tarradellas i la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Els objectius del nou govern passaven per posar ordre en la caòtica situació en la qual es trobava el territori català tot aprofitant el fet que, després del cop del 19 de juliol, el buit de poder de l’Estat a Catalunya havia incrementat, de fet, l’autonomia de la Generalitat, configurant una situació particular en el si de les zones controlades per la República.

TARRADELLAS AMB COMPANYS.jpg

Josep Tarradellas i Lluís Companys

En aquest context, les prioritats del govern Tarradellas van ser: l’aturada dels assassinats indiscriminats i la violència incontrolada, recollint les armes que circulaven a la rereguarda, centralitzant els serveis policials en una Junta de Seguretat Interior i reconstruint l’aparell judicial; la substitució dels comitès locals per nous ajuntaments; l’organització d’un Exèrcit Popular de Catalunya que pogués afrontar amb garanties la presa de Saragossa i Osca al front d’Aragó tot militaritzant les milícies; i la racionalització de l’activitat econòmica intervenint per ordenar i controlar les col·lectivitzacions.

Els resultats de les polítiques del govern Tarradellas, però, no van ser els esperats, a causa sobretot de les diferències que existien entre les diferents forces polítiques que integraven el govern. Així, la CNT veia la necessitat de formar un exèrcit regular, però no va facilitar-ne la formació; i els partits i els sindicats coincidien a l’hora d’afirmar que s’havien de lliurar les armes, però cap d’ells ho acabava de fer. Estaven en joc coses que anaven més enllà de la pròpia conjuntura bèl·lica i cap dels interessats volia cedir, pensant en els seus plantejaments de present i, sobretot, de futur.

Les col·lectivitzacions. El procés de revolució econòmica i col·lectivitzacions a Catalunya protagonitzat pels organismes populars va afectar fonamentalment a les empreses industrials mentre que, llevat de les comarques tarragonines, la col·lectivització agrària va ser poc important. El procés de col·lectivitzacions va iniciar-se d’una manera espontània quan, un cop va reprendre’s el treball després de les jornades de juliol, els obrers van trobar-se amb el fet que molts propietaris, gerents o directors havien abandonat les empreses. A partir d’aquest moment va iniciar-se un procés d’incautacions com a pas previ a la col·lectivització.

cartel cnt.jpg

Amb l’objectiu de coordinar i dirigir el procés, l’11 d’agost va constituir-se el Consell d’Economia de Catalunya, en el qual estaven representats tots els partits i els sindicats catalans. El Consell va elaborar, no sense tensions internes, un Decret de Col·lectivitzacions que va ser aprovat el 24 d’octubre pel govern Tarradellas i que seria l’instrument per a regular la nova economia i establir un pla d’organització econòmica per a Catalunya basant-se en l’autogestió obrera i amb l’objectiu de construir una societat socialista. El decret era un fidel reflex de la conjuntura catalana.

Els criteris de col·lectivització que s’establien en el decret eren: col·lectivització obligatòria per aquelles empreses que tenien més de cent treballadors o havien estat abandonades pels seus propietaris; col·lectivització de les empreses que comptaven entre cinquanta i cent treballadors si dues terceres parts dels treballadors ho demanaven; i control dels propietaris sobre les empreses de menys de cinquanta treballadors, però fiscalitzades per un consell obrer.

Cartel POUM.jpg

Els més perjudicats pel procés de col·lectivitzacions decretat pel govern Tarradellas van ser els grans propietaris, mentre que la petita burgesia va sortir menys malparada ja que va mantenir les seves empreses i fàbriques, tot i que sota el control dels treballadors.

Els problemes que van tenir les indústries en general, i que en conseqüència van determinar el resultat de les col·lectivitzacions, van ser els lògics en una economia de guerra: mancança de primeres matèries, especialment d’aquelles que s’obtenien de la resta d’Espanya, ja fos perquè es trobaven en mans del bàndol nacional o per les dificultats que comportava el seu transport; escassetat de combustible; bloqueig de les exportacions per compensar el deute de l’Estat espanyol; i represàlies de companyies estrangeres que havien patit la col·lectivització de les seves empreses a Catalunya.

teatre i revolucio.jpg

El resultat de les col·lectivitzacions va ser irregular. Alguns sectors, com el metal·lúrgic i el químic, van actuar amb autosuficiència, mentre que d’altres van fracassar a causa de l’excessiu intervencionisme dels consells i la falta d’experiència dels seus gestors. Al final de la guerra hi havia unes 4.500 empreses controlades pels comitès obrers, unes 2.000 de col·lectivitzades, i entre 5.000 i 6.000 que formaven part d’agrupacions socialitzades.

Al camp català, a diferència del que va passar a l’Aragó, Andalusia, la Manxa o el País Valencià, les col·lectivitzacions agràries van tenir poca importància a causa del predomini de la petita i mitjana propietat i de l’oposició del govern autònom de la Unió de Rabassaires, de la UGT, del PSUC i d’ERC, així com per l’escassa implantació de la CNT al medi rural. Així, la situació dels pagesos propietaris va ser bastant més favorable que la dels treballadors industrials i l’estructura de la propietat no va veure’s excessivament alterada.

Des de l’agost de 1936, tots els pagesos formaven part obligatòriament de la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya, a la qual havien de vendre les seves collites al preu indicat per la Conselleria d’Agricultura a canvi de productes de primera necessitat a preus raonables. Tot i això, els camperols només venien una part de la seva collita i l’altra se la reservaven o la venien al mercat negre, on es pagaven millors preus a causa de l’escassetat que es patia.

La Generalitat republicana

dimecres, 23/03/2011

Evolució de la política catalana. Aprovat l’Estatut d’Autonomia a Madrid es tancava l’etapa de provisionalitat del govern català. Políticament, la Generalitat republicana va estar marcada per l’hegemonia de l’Esquerra Republicana de Catalunya i pel domini del seu líder carismàtic, Francesc Macià, “l’Avi”. Així, les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932 van suposar una nova victòria d’ERC aconseguint 56 escons dels 85 de la cambra, mentre que la Lliga es consolidava com el primer partit de l’oposició amb 16 diputats. Lluís Companys era escollit com a president del Parlament i Macià ocupava novament la presidència de la Generalitat.

francesc-macia-.jpg

Francesc Macià

No obstant això, l’ambient laïcitzant de la República, la creixent inestabilitat social, l’absentisme polític del moviment obrer liderat per la CNT i l’ambient internacional favorable a la puixança del feixisme van provocar que en les eleccions generals de 1933 les forces dretanes s’imposessin a les urnes, obrint un període de retrocés polític conegut com el Bienni Negre. També a Catalunya les dretes van imposar-se i la Lliga va vèncer ERC. Era el preludi d’un canvi que va veure’s accelerat per la mort de Macià el dia de Nadal de 1933.

La mort del president Macià va portar a l’elecció d’un nou president de la Generalitat per part del Parlament de Catalunya, elecció que va recaure en la figura de Lluís Companys, que es mantindria en el càrrec fins el 1940. Aquest, davant del tomb conservador que s’havia produït arreu de l’Estat després de les eleccions de 1933, va formar un govern de centreesquerra integrat per Esquerra Republicana (la força majoritària al Parlament), el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, la Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana.

Les relacions amb el nou govern conservador de Madrid van ser difícils des del primer moment, ja que l’actitud d’aquest va ser de reticència davant l’autogovern català, frenant els traspassos de competències a la Generalitat. Des d’aquest moment, la Generalitat es trobaria amb dos fronts de conflictes: un govern central antiautonomista i la lluita de classes, que es mostrava en dos fronts: al camp, amb els rabassaires enfrontats als propietaris rurals, i a les zones industrialitzades, amb la CNT anarquista obertament enfrontada als patrons.

companys.jpg

Lluís Companys

L’obra de govern de la Generalitat republicana. Des de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de 1932, la tasca política a Catalunya va seguir dos eixos molt definits. D’una banda, es va desenvolupar una important labor legislativa en la qual va destacar la creació d’un Estatut interior de Catalunya, on s’organitzava l’autogovern i el desenvolupament de les institucions del Principat, i, d’altra banda, es van començar a fer efectius els traspassos del govern central.

Un primer camp d’actuació del govern de la Generalitat va ser l’econòmic. Van crear-se els serveis d’estadística, l’Institut d’Investigacions econòmiques i les Caixes de Dipòsits. En agricultura va fomentar-se la creació de cooperatives i de centres d’experimentació agrària, i va plantejar-se la qüestió dels arrendaments, especialment dels rabassaires agrupats en la Unió de Rabassaires. Entre d¡altres mesures, la Generalitat va aprovar una reducció del 50% de les rendes que els rabassaires pagaven als propietaris i va iniciar-se la redacció de la Llei de Contractes de Conreu.

Respecte a la política social, la Generalitat va traçar un programa d’acció per organitzar els serveis de sanitat i assistència social (Llei de Bases de 1934). Amb uns recursos escassos va millorar-se la xarxa d’hospitals, l’assistència als malalts, l’atenció psiquiàtrica i van introduir-se les campanyes de prevenció, vacunació i higiene pública.  També es van crear organismes de suport social (Institut Contra l’Atur Forçós, Consell de Treball) així com l’organització dels serveis d’assistència i previsió social.

En el terreny de l’ensenyament, van fundar-se nombroses escoles i centres d’ensenyament secundari i professional, d’entre els quals destaca l’Institut Escola. També van crear-se noves escoles per formar mestres (Normal Mixta) i va dotar-se d’autonomia la Universitat de Barcelona. Les condicions laborals i salarials dels mestres van ser revisades a l’alça, va introduir-se la coeducació i la laïcitat i es van introduir les pautes dels moviment de renovació pedagògica.

En l’àmbit cultural, en el terreny lingüístic va destacar la determinació per aprofundir en el procés de normalització de la llengua gràcies a la publicació del Diccionari de Llengua Catalana de Pompeu Fabra, que va ser una eina determinant a l’hora de fixar i difondre el català normatiu. També va establir-se el bilingüisme a les escoles primàries i el català va avançar en tots els nivells de l’ensenyament. En definitiva, el català va esdevenir una eina de comunicació social de primer nivell i, per exemple, 27 capçaleres de premsa van editar-se en aquest llengua.

Finalment, es va proposar una nova divisió territorial de Catalunya, oposada a les províncies, que va introduir les comarques com reunió d’un conjunt de municipis, però aquesta divisió no va ser aprovada fins a l’agost de 1936 i no va poder portar-se a terme pel desenvolupament de la Guerra Civil.

generalitat-republica-companys.jpg

Govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys

La Llei de Contractes de Conreu. El camp català també va estar agitat en aquest període a causa de l’anomenada qüestió rabassaire. Els pagesos, els rabassaires, demanaven una revisió dels contractes de conreu, a la qual causa s’oposaven els propietaris. El moviment va estendre’s amb força pel Penedès, el Bages, el Vallès i el Camp de Tarragona.

En el context polític del Bienni Negre, la promulgació de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament català l’abril de 1934, va enrarir encara més el clima polític. Aquesta llei es tractava d’un intent moderat de reforma del camp català que pretenia, en especial, aportar una solució a la situació dels rabassaires que veien garantit per llei l’accés a la propietat de la terra que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d’uns preus de traspàs prèviament taxats pel govern. Els propietaris tenien l’oportunitat d’anular el traspàs si es comprometien a conrear directament la terra durant un període de 6 anys.

La reacció dels propietaris va ser immediata i, agrupats al voltant de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, van pressionar perquè la Lliga Catalana aliada amb la majoria conservadora a les Corts espanyoles i el govern de Samper presentés un recurs d’inconstitucionalitat, el qual va ser aprovat pel Tribunal de Garanties Constitucionals que va declarar la Generalitat incompetent per legislar en matèria social agrària.

Rabassaires.jpg

Manifestació rabassaire en favor de la Llei de Contractes de Conreu

La sentència minimitzava clarament l’autonomia catalana i va ser mal rebuda per extensos sectors socials. Aleshores, ERC va prendre una mesura de força i va retirar-se del Parlament espanyol sota l’argumentació que la República s’estava desnaturalitzant. L’expresident Azaña va sumar-se a aquests arguments proclamant que “l’únic poder republicà que resta en peu a la Península és el govern català”.

El govern de la Generalitat no va acceptar l’anul·lació de la llei i el 12 de juny va tornar a aprovar, sense tocar ni un punt ni una coma, l’anterior llei en l’escenificació d’un acte de resistència autonòmica. Novament el govern central va anul·lar-la, però va obrir la porta a la negociació. La possibilitat d’un acord al voltant de la Llei de Contractes de Conreu entre la Generalitat i el govern central, encara que suposés suavitzar els seus punts més polèmics, va irritar els propietaris, que van començar a allunyar-se de la Lliga per apropar-se a la CEDA.

Finalment, el 12 de setembre de 1934, la Generalitat va tornar a aprovar la Llei de Contractes de Conreu, però modificada en els seus aspectes executius. Mentre que el govern radical de Samper estava satisfet amb les modificacions introduïdes, la CEDA i altres grups de la dreta reaccionària van oposar-s’hi. L’enfrontament posava en evidència les grans diferències polítiques i socials tant entre les dretes i les esquerres catalanistes, com entre el govern de la Generalitat i el govern central, és a dir entre el centralisme i l’autonomisme.

La Generalitat provisional i l’Estatut d’Autonomia de 1932

dimarts, 15/03/2011

De la República Catalana a la Generalitat provisional. L’esclatant victòria de les candidatures republicanes i d’esquerra a les eleccions del 12 d’abril de 1931, triplicant el nombre de regidors aconseguits per la dreta, van portar Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República.

Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

macia proclama estat català.jpg

Macia-proclama-Republica-Catalana.jpg

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. Així, durant uns dies Catalunya va viure independent de l’autoritat del govern espanyol. La reacció del govern provisional de Madrid, però, no va fer-se esperar ja que la instauració d’un projecte federal com el que pretenia Macià no entrava en els seus plans.

macia constitucio generalitat 1931.jpgEl 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el govern de la Generalitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. El 21 d’abril, per signar aquest acord amb el president Macià, el mateix president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va traslladar-se a Barcelona.

El govern de la Generalitat, en mans de republicans i catalanistes d’esquerres, comptava amb una força més moral que real ja que, en espera de les competències que es cedirien en el promès Estatut, només podia actuar amb les atribucions de l’antiga Mancomunitat, ja que s’havien suprimit les antigues diputacions provincials.

L’Estatut de Núria. L’elaboració del projecte d’Estatut que havia de definir el marc institucional de l’autonomia catalana i les competències que assumiria va ser ràpida. Va crear-se, en primer lloc, una comissió, presidida per Jaume Carner, que seria l’encarregada de la seva redacció, la qual va reunir-se a la vall de Núria. A continuació, l’avantprojecte, l’anomenat Estatut de Núria, va ser aprovat per la Diputació provisional (una assemblea de representants dels municipis) i, posteriorment, sense esperar que la Constitució estès enllestida va ser aprovat per referèndum.

Així, el 26 de juliol el text de Núria va ser aprovat per 1.063 municipis catalans (98%); i el 2 d’agost de 1931, el poble català es pronunciava a favor de l’Estatut amb un 75% de participació, i 595.205 vots a favor (99%) per només 3.286 en contra. L’Estatut naixia amb un amplíssim suport a Catalunya, però encara faltava el tràmit més feixuc: la seva aprovació per les Corts espanyoles.

L’articulat de l’Estatut de Núria era ambiciós i defensava “el dret que té Catalunya com a poble a l’autodeterminació” a la vegada que reconeixia Catalunya com un “Estat autònom dintre de la República espanyola”. I és que el text partia de la base que la República tindria un caràcter federal i que la sobirania, en conseqüència, residiria en el poble de Catalunya. A més, l’Estatut de Núria declarava el català com a llengua oficial a Catalunya, acceptava la possibilitat de la federació dels països de parla catalana i establia les atribucions del poder de la República i de la Generalitat a Catalunya.

La Generalitat, d’aprovar-se el text, es dotava de competències exclusives en l’ensenyament, la cultura, la policia, l’ordre públic, la sanitat, les obres públiques, l’agricultura, la regulació del dret civil, l’ordenació territorial, el règim municipal i els tribunals de justícia. Per al finançament autonòmic, la Generalitat disposaria de la gestió dels impostos directes, mentre que els indirectes serien gestionats pel govern central.

rambles 1932 manifestacio estatut.jpg

L’Estatut d’Autonomia de 1932. El debat celebrat a Madrid al voltant de l’Estatut va ser llarg, laboriós i farcit de pressions, com ho prova el fet que, havent estat presentat l’Estatut el 18 d’agost de 1931, les discussions no van iniciar-se fins al mes de maig de 1932 i no van finalitzar fins el 9 de setembre del mateix any, havent-se accelerat l’aprovació a causa dels efectes de l’intent de cop d’Estat protagonitzat pel general Sanjurjo.

L’optimisme inicial respecte del text de Núria aviat va ser apaivagat per l’aprovació d’una Constitució que proclamava l’Estat unitari i que feia inviable la permanència en la redacció final de bona part de l’articulat presentat pel propi Macià a Madrid. Paral·lelament, amplíssims sectors socials a dreta i esquerra van mostrar la seva aversió a la sortida estatutària, que titllaven de separatista, i no van dubtar a mobilitzar la població espanyola a favor de la unitat indissoluble de la pàtria a través de mítings, manifestos i campanyes de boicot al productes catalans.

guerra a l'estatut.jpg

D’aquesta manera, la discussió a les Corts va ser llarga i els temes més polèmics van girar al voltant de la llengua, l’ensenyament, l’ordre públic, la capacitat legislativa i la hisenda. Des de Catalunya s’observava amb força desencís com el projecte avançava amb lentitud i amb contínues modificacions del text original. I només els efectes de l’intent de cop d’Estat protagonitzat pel general Sanjurjo, el 10 d’agost de 1932, sumats a la ferma defensa que Manuel Azaña, cap del govern, va fer de l’autonomia catalana van ser capaços de crear un clima polític favorable a la solució de la qüestió estatutària amb l’objectiu d’ampliar els suports a una República que començava a veure’s amenaçada.

el-part-de-l-estatut.jpg

L’Estatut aprovat a Madrid el 9 de setembre de 1932 (400 dies després d’haver-lo lliurat a les Corts), amb 334 vots favorables i 24 contraris, havia estat retallat per uns diputats que tenien una concepció de l’Estat espanyol i el seu sostre de competències molt allunyat del plebiscitat pels catalans. Tot i això, encara van conservar-se institucions bàsiques com el Parlament i el Consell de govern de la Generalitat.

estatut 1932.jpgAixí, Catalunya ja no era considerada un Estat autònom, sinó una regió autònoma; no es contemplava la ciutadania catalana, sinó l’espanyola; el poder de Catalunya ja no emanava del poble, sinó de les Corts; la llengua catalana ja no era l’única oficial, sinó que compartia aquest caràcter amb el castellà; la Generalitat no assumiria les competències dels centres d’ensenyament existents, sinó que n’havia de crear de nous; i la recaptació de tributs ja no corresponia íntegrament a la Generalitat.

En el repartiment de competències, l’Estat assumia en exclusiva la legislació en defensa, exèrcit, polítiques aranzelàries, tributs, moneda, banca, legislació laboral i relacions amb l’Església. Per la seva banda, corresponia a la Generalitat la legislació del dret civil, el règim administratiu intern de Catalunya, l’ordre públic, obres públiques, l’administració de justícia i les relacions laborals. Els conflictes entre la Generalitat i l’Estat s’haurien de resoldre mitjançant el Tribunal de Garanties Constitucionals.

Tanmateix, l’Estatut d’Autonomia de 1932, acceptat de forma desigual per la població catalana, era una eina útil per iniciar el camí autonòmic ja que tancava el període provisionalitat, reconeixia la Generalitat com a institució de govern de Catalunya i acceptava l’existència d’un Parlament i d’un Tribunal de Cassació com a òrgan suprem d’apel·lació. Ara bé, la seva utilitat dependria de la promptitud amb la qual es rebessin els traspassos i les assignacions pressupostàries corresponents. I aquest procés va ser lent i deficient.