Entrades amb l'etiqueta ‘Crisi de la baixa edat mitjana’

Les monarquies autoritàries europees de la baixa edat mitjana

Divendres, 8/10/2010

Durant l’edat mitjana, Europa va estar dividida en multitud de petits Estats. Però a partir del segle XV molts d’aquests Estats es van unir gràcies a les aliances matrimonials entre els seus sobirans o per mitjà de conquestes. D’aquesta manera, es van crear noves i grans potències, governades per monarquies autoritàries, que en gran part són l’origen dels actuals països europeus.

Anglaterra:

Al segle XI, Guillem el conqueridor, duc de Normandia (un Estat normand del nord de França), va conquerir Anglaterra, i, després d’apoderar-se de les terres dels senyors feudals, les va repartir entre els seus seguidors. Més endavant, va establir un sistema polític en el qual el rei tenia molt de poder.

Bayeux_Tapestry_WillelmDux.jpg

Amb el pas del temps, al segle XIII, l’aristocràcia laica i eclesiàstica, i també els grans comerciants, van aconseguir la creació d’un parlament, o assemblea composta per representants d’ambdós sectors. Al segle XIV, el parlament es va dividir en dues cambres, la dels lords (noblesa i clergat) i la dels comuns (sectors urbans enriquits).

Al segle XIV, el regne d’Anglaterra es va veure involucrat en una llarga guerra amb França, l’anomenada Guerra dels Cent Anys (1337-1453), fet que va propiciar que la dinastia regnant a Anglaterra es cregués amb dret d’ocupar el tron francès. Després d’una ofensiva militar dels anglesos, el poble francès va mantenir una llarga i dura resistència que va culminar al segle XV amb l’expulsió dels anglesos.

BattleofSluys.jpeg

Les famílies pageses i els sectors més pobres de les ciutats es van veure obligats a costejar, amb els seus impostos, les despeses d’aquesta guerra que venia a sumar-se a les dificultats derivades de la crisi i de les pestes. Cap a la darreria del segle es va produir un gran alçament popular, dirigit per Wat Tyler, que, malgrat el seu fracàs, va aconseguir que fos abolida la servitud.

Al segle XV va sorgir un nou conflicte a l’interior d’Anglaterra: la Guerra de les Dues Roses (1455-1487). Aquí van enfrontar-se partidaris de dues dinasties diferents: els Lancaster i els York. O dit d’una altra manera, s’enfrontaven els partidaris de mantenir els privilegis dels nobles amb els de l’autoritarisme reial. El conflicte acabaria amb la coronació d’Enric VII d’Anglaterra, introduint els Tudor com a nova dinastia regnant. La debilitat la noblesa va fer possible que Enric VIII augmentés el poder reial en els següents anys.

França:

A França, el rei havia tingut tradicionalment menys poder enfront dels senyors. Al segle XIV, però, van coincidir diverses dificultats: a les calamitats (males collites, pestes) s’hi va sumar la forta pressió fiscal derivada de la necessitat de defensa enfront de l’atac anglès. Tot això va provocar un ferm alçament camperol al nord del país, la jacquerie. Aquesta revolta va fracassar, però els pagesos van poder obtenir la concessió de majors llibertats personals.

D’altra banda, l’exèrcit organitzat per la noblesa no va ser capaç de resistir l’ofensiva anglesa del segle XIV, i una dona, Joana d’Arc, que va esdevenir un símbol de la nació francesa, va aconseguir d’organitzar una guerra de guerrilles populars que la va dur a la victòria.

Joan_of_arc_miniature.jpg

El desenvolupament i resolució de la Guerra del Cent Anys van permetre que el poder reial es consolidés i iniciés un procés de centralització que s’aniria accentuant en els segles posteriors. Per tant, després de la guerra dels Cent Anys, els reis francesos des de Carles VII fins a Francesc I van unificar el país i van afermar el seu poder.

Així, doncs, l’evolució política de les dues principals monarquies europees va ser força divergent: controlada pels estaments a Anglaterra i pels reis a França.

Els regnes de la Península Ibèrica:

Al segle VIII, els musulmans havien conquerit la Península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses del nord, on en èpoques primerenques s’hi havia format petits estats cristians que lentament van ampliar els seus territoris.

Entre els segles XI i XIII van intensificar-se els enfrontaments militars entre aquests regnes, ja de caràcter cristià, i Al-Àndalus. Els regnes cristians van rebre el suport d’altres estats europeus i del Papat, gràcies al qual van poder accentuar la seva agressiva pressió contra el regne musulmà. El territori d’Al-Àndalus va acabar fragmentat en petits regnes i no va poder afrontar la renovada escomesa dels cristians.

IsabellaofCastile.jpg

A la darreria del segle XV, a la Península Ibèrica ja tan sols restava sota poder musulmà el Regne de Granada. Hi havia, a més, els regnes de Navarra, Portugal, Castella i la Corona d’Aragó. La reina Isabel de Castella i el rei Ferran d’Aragó van casar-se i, en qüestions de política exterior, van encetar una política unitària. L’enllaç matrimonial d’Isabel i Ferran va posar les bases de la unió dinàstica dels regnes de la península Ibèrica, llevat de Portugal.

A més, aquests reis, anomenats els Reis Catòlics, van conquerir Navarra i Granada i van potenciar l’expansió cap a les Canàries i Amèrica. A l’interior dels seus respectius regnes, que van mantenir-se separats, van establir-hi el model de la monarquia autoritària. Per tal d’afrontar la població musulmana i jueva sotmesa es van recolzar en l’Església, per reforçar-se mútuament.

La_rendición_de_Granada.jpg

Sacre Imperi Romano-Germànic:

Des de finals del segle X, la major part d’Estats de l’Europa central i el nord de la Península Itàlica van ser integrats en el Sacre Imperi Romano-Germànic.

Imperial_Circles-2005-10-15-en.png

A Bohèmia, un dels Estats més grans de l’Imperi, al segle XV, la influència de l’Església i dels funcionaris imperials, i el poder dels senyors feudals, eren molt grans. Aquesta situació va produir un alçament camperol dirigit per Jan Hus que proclamava també unes embrionàries reivindicacions nacionals enfront dels alemanys, fet que indicava que rebutjaven la ingerència de potències exteriors a la vida política de Bohèmia. Al principi, a l’alçament dels pagesos hussites van participar-hi d’altres sectors socials, com ara la petita noblesa i la burgesia urbana. Però, en advertir la força que anaven agafant els pagesos, aquests sectors van permetre que les tropes imperials esclafessin la revolta.

Progressivament, els prínceps que regien els altres estats alemanys van independitzar-se del poder imperial. I el mateix va passar amb les grans ciutats, per la qual cosa l’Imperi va entrar en una fase de decadència en la darreria de l’edat mitjana.

La Península Itàlica:

Al llarg dels darrers segles del període medieval, a la Península Itàlica es van configurar diversos nuclis importants.

Grandi_Casate_Italiane_nel_1499.png

Al sud hi havia el Regne de Nàpols, que havia estat conquerit per la Corona d’Aragó, amb litigi amb França, que també volia apoderar-se’n.

Al centre s’hi trobaven els Estats Pontificis, que al segle XIV van viure una etapa de grans disputes pel poder. Durant uns anys, la seu del Papat va ser traslladada a Avinyò (va passar a dependre dels reis de França) i se’n va fundar una altra seu a la ciutat de Roma. La cristiandat va quedar dividida: uns estats obeïen el Papa d’Avinyò i uns altres al de Roma. El problema es va solucionar al segle XV, i el Papa de Roma va assolir el poder exclusiu. Aleshores s’iniciaria una etapa en la qual el Papat va recobrar la seva gran influència política en l’àmbit europeu.

El nord, en canvi, es trobava dividit en nombrosos i petits estats, constituïts per grans ciutats i els seus territoris circumdants. D’entre aquestes ciutats van destacar especialment Milà (rica per les seves indústries manufactureres), Florència (bressol del gran moviment cultural del Renaixement), Gènova i Venècia (ciutats que rivalitzarien pel control del comerç marítim mediterrani).

L’Imperi Rus:

Al segle XIII, els territoris de Rússia, Hongria i Polònia van ser envaïts pel poble mogol (tàrtars), el qual va crear, al sud de Rússia, un gran Estat denominat l’Horda d’Or. Al segle XV, la ciutat de Moscou va aconseguir de derrotar l’Horda d’Or, sotmetre el territori rus i crear l’Imperi Tsarista sota el comandament d’Ivan III el Gran l’unificar el país i es autodesignat tsar (emperador) de Rússia.

Mapa Rusia Ivan III.jpg

La zona bàltica:

Al segle XII, es va crear, als estats cristians de l’est d’Europa, un ordre religiós militar, l’ordre Teutònic, que, un segle més tard, va dirigir una croada per a sotmetre i cristianitzar els pobles de les terres que vorejaven la Mar Bàltica. Després d’imposar una organització feudal i estendre el seu domini, al llarg del segle XIV, aquest ordre va iniciar la seva decadència.

D’altra banda, els regnes escandinaus de Suècia, Noruega i Dinamarca van pactar, a la darreria del segle XIV, en la Unió de Kalmar, la seva “fusió perpètua”, tot i que, a la pràctica, aquesta unió mai va arribar a consolidar-se.

L’Imperi Otomà:

Els turcs otomans havien aconseguit fer-se amb el control de l’Imperi Islàmic. Al segle XIV, procedents de l’Àsia Menor, van penetrar als Balcans i van sotmetre servis i búlgars. I, finalment, el 1453, van conquerir Constantinoble, capital del ja força disminuït Imperi Bizantí, a la qual canviarien el nom pel d’Istanbul. Des d’aquest moment, l’Imperi Otomà va constituir una greu amenaça pels estats europeus durant l’època moderna.

Transformacions polítiques, guerres i monarquies autoritàries a la darreria de l’edat mitjana: el naixement de l’Estat modern

Dimecres, 15/09/2010

Les nombroses guerres entre els estats també van incidir en la crisi generalitzada dels segles XIV i XV. En aquesta època les monarquies van adquirir un poder territorial més gran: algunes dinasties van aconseguir conquerir altres petits estats i augmentar les terres que estaven sota el seu control. Així va començar a configurar-se el futur mapa polític europeu vigent en els segles posteriors.

A més, els monarques també van aconseguir intensificar el seu poder a l’interior del regne, la qual cosa, en molts casos, va anar en detriment de l’autonomia política i militar de la noblesa feudal, així com de l’Església, dels municipis i dels parlaments. D’aquesta manera va començar a dibuixar-se un nou marc: el dels estats moderns amb el poder centralitzat en la figura del rei, en detriment de les pressions de la noblesa i les Corts.

europe_15_century.jpg

Al segle XV, la majoria de les dinasties europees van fer redactar conjunts de lleis que incrementaven el poder del rei, ja que es tractava de lleis que pretenien tenir validesa en tot el territori, fins i tot a les senyories. Van crear també sistemes d’administració molt més desenvolupats. El conjunt de persones i organismes dedicats a administrar i controlar per escrit la vida social els denominem burocràcia.

El desequilibri econòmic i social de la baixa edat mitjana va tenir, d’aquesta manera, repercussions polítiques: els monarques es recolzarien en la força creixent de la burgesia que els hi donaria suport perquè amb les unificacions territorials obtenia una major amplitud dels seus mercats.

Així, els monarques s’enfrontarien al poder de la noblesa fins a imposar un nou tipus de monarquia més centralitzada i autoritària on la institució monàrquica es feia càrrec del poder militar, dels drets d’encunyar moneda i de l’administració de la justícia. Aquest va ser el cas dels parlaments anglesos, els Estats Generals del regne de França i les Corts castellanes, en una lluita que va provocar grans enfrontaments, que a vegades van derivar en l’esclat de guerres civils.

Els monarques també van haver d’enfrontar-se a la gran influència política i social de l’Església, que en alguns casos es va transformar en un enfrontament obert. En altres, com els regnes de la Península Ibèrica, els monarques es van recolzar en la jerarquia eclesiàstica per a reforçar el seu poder.

cisma d'occident.gifEl prestigi del Papat va travessar un dels seus pitjors moments durant la crisi del món medieval: va ser el moment del trasllat a la ciutat d’Avinyò (1309-1377). La tornada del Papat a Roma (1377), com a conseqüència de la inestabilitat política del regne de França, va originar l’anomenat cisma d’Occident (1378-1417), que va representar l’existència de dos, i fins i tot de tres, papes en un mateix moment.

En aquest context d’inestabilitat i de descrèdit de les institucions eclesiàstiques sorgiren pertot arreu veus crítiques contra el poder temporal de l’Església, teories conciliaristes i moviments heterodoxos: al regne de França es va arribar a buscar la creació d’una Església “estatal” sotmesa al poder civil (gal·licanisme a partir de la pragmàtica Sanció de Bourges).

concili de constança.jpgA Anglaterra el professor d’Òxford John Wyclif i a Bohèmia Jan Hus van ser els ideòlegs de la crisi ideològica de l’Església. Ambdós refusarien totalment l’autoritat de l’Església i defensarien la formació de comunitats de predestinats que preparaven el camí a la Reforma protestant en el segle XVI.

Al concili de Constança (1414-1417) es posava fi al cisma amb l’elecció de Martí V com a única autoritat. Amb tot, a la pràctica, no se solucionarien problemes plantejats com l’autoritat del Papa o del Concili, o el de l’excessiu luxe eclesiàstic. D’aquesta manera, el segle XV, i sobretot el XVI, serien un moment de profundes commocions i d’enfrontaments religiosos.

Als segles XIV i XV també es van transformar les forces armades controlades pels monarques, i es van començar a construir els anomenats exèrcits permanents. Els càrrecs militars es reservaven per a persones d’origen noble, mentre que la tropa estava composta per professionals que rebien una paga per la seva permanència en l’exèrcit.

Aquests exèrcits reials van esdevenir molt més potents i nombrosos que les tropes de les quals disposaven tradicionalment els senyors feudals. Ara, per a dur a terme les seves empreses bèl·liques el monarca ja no dependria de l’aportació voluntària d’homes armats proporcionats per la noblesa.

El manteniment d’un aparell burocràtic, cada cop més desenvolupat, centralitzat i professionalitzat, i d’un exèrcit permanent a les ordres del monarca va fer augmentar enormement les despeses de la monarquia, fet que va portar aquesta institució a veure’s obligada a cercar noves fonts d’ingressos, i per això es van establir nous impostos.

Com que molts territoris gaudien d’immunitat (és a dir, només el senyor feudal o l’Església podien recaptar-hi tributs), els monarques van procurar obtenir els diners necessaris de les noves activitats com, per exemple, el comerç.

Quan un monarca volia conèixer l’opinió dels seus súbdits sobre alguna qüestió (una guerra, un nou impost) i recaptar diners, convocava una assemblea, les corts, composada per representants dels tres ordres, a parts iguals: clergat, noblesa i patriciat urbà. Els sectors privilegiats aspiraven, a través de les Corts, a controlar l’activitat del monarca perquè no perjudiqués els seus interessos.

europa 1500.jpg

Aquesta nova manera de governar, basada en un poder del rei molt més gran que en èpoques precedents, va donar lloc al que coneixem com a monarquies autoritàries. L’establiment de la monarquia autoritària va suposar una retallada dels drets jurisdiccionals locals dels senyors i va causar més d’un conflicte armat, però en el fons també va servir per garantir els privilegis econòmics dels terratinents. Per exemple, enfront dels alçaments pagesos, van resultar més efectives les tropes reials i les lleis dictades que les forces locals dels senyors feudals.

Què és la pesta negra?

Diumenge, 12/09/2010

La pesta negra –també coneguda com a Mort Negra– va ser una epidèmia de pesta, que va devastar Europa i Àsia a mitjans del segle XIV i es calcula que va provocar la mort d’aproximadament un terç de la població europea.

pesta.jpg

La pesta és una malaltia epidèmica causada pel bacil de Yersin-Kitasolo (Pasteurella pestis), que va poder ser aïllat el 1894, a Hong Kong, durant una epidèmia, pel microbiòleg suís Yersin.

Després d’un període d’incubació silenciosa, la malaltia es manifesta produint una febre elevada, acompanyada de calfreds, nàusees, set i sensació d’esgotament i d’angoixa. Després d’aquest inici, que es produeix de manera brusca, la malaltia no segueix un quadre clínic idèntic, sinó que es presenta sota tres formes inconfusibles.

peste_negra_italia_1348.jpg

La primera, i més clàssica, és la bubònica. A l’engonal, les aixelles o el coll apareix el bubó, un bony dolorós i molt evident format en un gangli. Existeix tota una iconografia que representa els empestats amb grans tumors de la mida d’un ou en la part superior de la cama, porta d’entrada més habitual de la infecció. Aquesta forma bubònica és la més habitual i coneguda, a causa de l’afinitat del bacil pel sistema limfàtic.

La segona forma, la pulmonar, és de simptomatologia més reduïda. Testimonia una infecció directa de l’aparell respiratori per la inhalació de partícules amb el bacil. Es manifesta també sobtadament, acompanyant-se de febres altes, ofec, tos i esputs sangonosos.

Finalment, la forma septicèmica es produeix per la disseminació del bacil des dels bubons ganglionars o bé el pulmó. Un cop instaurada aquesta septicèmia (la més funesta de les formes clíniques) és irreversible i acaba sempre amb la mort del pacient. De forma extraordinària, a l’inici de les epidèmies, pot presentar-se sense antecedents bubònics o pneumònics, afectant sobretot els lactants joves.

Black_Death.jpg

Durant la septicèmia s’observen hemorràgies cutànies per tot el cos amb gran plaques d’extravasació, que, pel seu color negre blavós, contribueixen al coneixement de la malaltia com a pesta negra o mort negra.

Però, tot i la seva extraordinària simptomatologia, potser allò que més sorprèn de la pesta és el seu mecanisme de transmissió tan complicat. La pesta pertany al grup de les zoonosis transmissibles, processos morbosos susceptibles d’afectar els animals i l’home.

rpc12_34f1.jpgEn aquest sentit, la pesta és una malaltia dels rosegadors que, només d’una forma secundària, pot afectar l’home. En els territoris poblats, els rosegadors domèstics són els que s’infecten amb més facilitat, i al davant de tots ells la rata, en les seves dues varietats: gris o de claveguera (Rattus norvergicus) i negra o de les llars (Rattus rattus). No és estrany observar, en èpoques de pesta, que també els ratolins pateixen el mal.

La infecció de l’home es produeix per mitjà de la intervenció de la puça de la rata (habitualment la Xenopsylla cheopis), peça fonamental en la cadena de transmissió. Efectivament, la puça pica la rata que pateix la pesta, i xucla sang amb bacils. Aquests, dins l’insecte, es multipliquen de forma espectacular i obstrueixen una petita bossa (proventricle) situada sobre el seu esòfag. Aquesta ocupació impedeix que el paràsit es pugui alimentar. Aleshores, la puça pica un cop i un altre per saciar la seva fam. Però, com que no pot ingerir sang, regurgita i inocula els gèrmens del seu tub digestiu que es troben en un cultiu pràcticament pur.

Si l’home pateix la picada, el bacil passa al seu curs sanguini i, en acantonar-se en els ganglis limfàtics, es forma el bubó. Quan la infecció és massiva sobrevindrà la septicèmia. Un cop instaurada l’epidèmia, altres paràsits propis de l’home, com la puça o els polls, poden col·laborar en la transmissió entre éssers humans.

Calen, d’altra banda, determinades circumstàncies climàtiques especials perquè la cadena entre rata-puça-home es pugui articular, perquè la rata només pot viure en una temperatura compresa entre els 15 i 20 graus i, sobretot, li cal una humitat del 90 al 95%. Això explica la presència de la pesta durant l’estació càlida i després de pluges abundoses, com ja havien observat els tractadistes medievals i renaixentistes.

pesta negra.jpg

Contràriament, les formes pulmonars de la pesta, que es transmeten d’home a home, sorgeixen habitualment en els mesos freds.

la-peste-negra.jpgA l’edat mitjana es pensaven que aquesta malaltia la portaven els gats i van començar a exterminar-los. La cosa va anar a pitjor perquè els gats es menjaven les rates, i en matar els gats, el nombre de rates augmentava i també el nombre d’afectats per la malaltia. La majoria d’investigadors atribueixen la Pesta Negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si bé en l’actualitat, alguns experts qüestionen el mode de transmissió de l’epidèmia. Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que aquesta es va propagar va donar lloc a l’aparició de les altres variants.

Durant els primers dies, i coincidint amb el període d’incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.

El Compromís de Casp de 1412

Dissabte, 11/09/2010
Marti_l'humà.jpg

Martí l'Humà, el darrer rei del casal de Barcelona.

La mort sense descendència del rei Martí l’Humà i sense la presència d’un clar successor al tron catalano-aragonès va obrir un període de tensions polítiques i una greu crisi successòria que només es van acabar, després d’un interregne de dos anys, amb la decisió que van prendre a la ciutat de Casp nou compromissaris, tres per cada regne de la Corona d’Aragó.

La Diputació del General de Catalunya va establir un govern provisional amb un Parlament al qual es van presentar com a candidats al tron Jaume d’Urgell i Lluís d’Anjou, duc de Calàbria. Els aragonesos, després de diverses lluites internes, van proposar com a candidat el trastàmara Ferran d’Antequera.

Aleshores, el papa Benet XIII, que recolzava la candidatura de Ferran, va aconseguir aprovar el projecte de nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó (Mallorca va quedar-ne al marge de la decisió), que, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà.

Teòricament, a Casp s’havien d’examinar els drets dels diferents candidats al tron, especialment els de Jaume d’Urgell (besnét d’Alfons el Benigne i nomenat lloctinent per Martí l’Humà, càrrec que ocupaven els hereus de la Corona d’Aragó) i els de Ferran d’Antequera (nét de Pere el Cerimoniós i germà del rei castellà Enric III).

EL COMPROMISO DE CASPE.jpgEn la pràctica, però, era gairebé impossible dictaminar a favor de cap candidat, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal·litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.

La decisió va ser favorable a Ferran d’Antequera, el candidat que va saber maniobrar amb més habilitat, gràcies als sis vots aconseguits (els tres vots dels representants d’Aragó, dos dels de València i solament un per Catalunya). En el moment de la votació, els representants dels catalans es van mostrar indecisos, mentre que aragonesos i valencians, més vinculats al comerç de la llana i a altres interessos econòmics castellans, van optar per Ferran.

El_Compromiso_de_Caspe_1867_Teófilo_de_la_Puebla.jpg

La proclamació de Ferran d’Antequera va suposar l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmares a la Corona d’Aragó i, per tant, a Catalunya.

Ferrando_I_de_Aragón.jpg

Ferran I d'Aragó, primer monarca catalano-aragonès de la dinastia castellana dels Trastàmara.

En l’entronització de Ferran d’Antequera cal destacar diversos factors:

a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.

b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.

c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.

d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Sant Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.

El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important.

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència.

La crisi de la baixa edat mitjana

Divendres, 10/09/2010

El desenvolupament agrari que havia permès el ressorgiment de la vida urbana i l’increment del comerç en la plenitud de l’edat mitjana va començar a assolir el seu límit a les darreries del segle XIII. Així, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, les guerres i les malalties.

Crisi econòmica. S’havia produït la rompuda de moltes noves terres, però degut a l’esgotament dels sols va arribar un moment en el qual només restaven terres conreables d’una qualitat força menor. Això va produir un descens de la productivitat: tot aplicant el mateix esforç (les mateixes tècniques i les mateixes hores de treball) s’obtenien collites més pobres.

D’altra banda, el segle XIV va començar amb una onada de fred glacial, que va fer créixer la fam i la misèria.

A més, com que la població continuava creixent, es va produir un major desequilibri entre població i recursos alimentaris. La crisi va agreujar-se pel desequilibri entre una població en alça i una producció d’aliments estancada dins del marc de l’agricultura senyorial.

Tot i que alguns sectors socials, com ara els terratinents i els comerciants, s’havien enriquit, una àmplia majoria de la població va començar a patir serioses dificultats econòmiques. Com la producció de cereals era insuficient va generar-se un augment de preus que va estendre la fam, la misèria i la mortaldat dels més humils.

Els anys de males collites els preus de molts productes bàsics pujaven, i els qui podien emmagatzemar alguns productes, com ara el gra, per exemple, el retenien i esperaven que l’escassetat augmentés per a vendre’l més car. A això se li diu acaparació.

Aquestes penúries econòmiques, que feien que la majoria de la gent estigués mal alimentada i, per tant, amb menys defenses davant de les malalties, es van veure agreujades amb l’aparició de pestes i guerres. Així, dos factors externs van provocar una veritable catàstrofe demogràfica.

La Guerra dels Cent Anys i les guerres civils castellanes, entre d’altres, van posar noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una economia rural dèbil.

Durant tota l’edat mitjana van produir-se cíclicament fases d’expansió agrària i de crisi, degudes a l’escassetat d’aliments. A vegades, la població patia terribles fams que produïen morts massives. Als moments de més grans dificultats solien escampar-se amb gran rapidesa les pestes, o malalties epidèmiques.

La pesta negra. Però va ser la pesta negra, el fet que va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi.

553px-Pestilence_spreading_1347-1351_europe.png

Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allí, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. La pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

Black_Death.jpg

En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. L’epidèmia només va acabar al final del segle, després de successius rebrots.

untitled 2.tif

Moltes terres de treball van restar abandonades, i la producció artesanal de les ciutats i també el comerç van patir una greu paralització. El descens demogràfic de la població europea, va notar-se amb força en el camp i la depressió agrària va comportar conseqüències socials i econòmiques: el despoblament rural, la manca de mà d’obra, el retrocés dels conreus, una greu diferència dels preus i els salaris i la caiguda de les rendes senyorials.

Com a conseqüència, els preus de les mercaderies van experimentar una gran alça, fet que va aguditzar encara més les tensions socials. La diferència d’interessos dels diversos grups socials, que en èpoques de prosperitat era resolta sense excessiva violència, es faria insuportable des d’aleshores.

Tensions socials. Els terratinents, la riquesa dels quals es basava en el cobrament de rendes feudals de les famílies pageses, van veure com es reduïen els seus ingressos com a conseqüència de la crisi econòmica i demogràfica. Aleshores van intentar acumular la mateixa quantitat d’excedent, però a partir d’una major explotació de la població camperola que seguia viva, i van tornar a cobrar en espècies i en treball.

En alguns llocs on la mortaldat havia estat especialment intensa, la noblesa va voler tornar a implantar la servitud per tal d’impedir que la pagesia pogués escapar al seu control i deixés de proporcionar-los rendes. En definitiva, la depressió econòmica va perjudicar els senyors que, en resposta, van augmentar els vells drets senyorials (mals usos) i els impostos sobre els pagesos.

DeathWatTylerFull.jpgAquest enduriment de les exigències dels senyors laics i eclesiàstics és el que coneixem com a increment de la pressió senyorial, la qual es va generalitzar per tota Europa i va provocar moviments de resposta pagesa. Entre els segles XIV i XV es van succeir els alçaments armats dels pagesos en contra dels abusos senyorials.

En molts casos, els pagesos apel·laven a la monarquia perquè intervingués i obligués als senyors a mantenir els vincles existents anteriorment. Així, van esclatar a tota Europa una sèrie de revoltes antisenyorials, com ara la Jacquerie francesa (1358) o les revoltes als regnes hispànics en el segle XV (aixecament remença a Catalunya, la revolta dels forans a Mallorca i la revolta Irmandiña a Galícia). A Catalunya la crisi econòmica i el desequilibri social provocaria, en temps de Joan II, una guerra civil que devoraria els darrers recursos del país.

En línies generals, aquests conflictes es resoldrien de dos maneres diferents:

A l’Europa occidental, malgrat que en els conflictes armats va perdre sempre la pagesia, aquesta va aconseguir que la monarquia hi intervingués i dictés lleis que abolien molts dels lligams feudals, amb la qual cosa els pagesos obtenien un major grau de llibertat.

GeorgheDoja.jpgA l’Europa oriental, en canvi, els senyors van vèncer rotundament, fet que va comportar la consolidació de molts dels mecanismes d’explotació sorgits arran de la crisi econòmica baixmedieval. Per això podem parlar d’una segona servitud.

Al món urbà també van accentuar-se els conflictes. Les calamitats del segle XIV agreujarien les tensions existents. Així, en moltes ciutats es van produir enfrontaments entre la massa populars d’artesans, els petits comerciants i els assalariats i el patriciat urbà, dedicat sobretot al gran comerç i a la producció artesanal a gran escala.

En moltes ciutats, després d’una primera època més assembleària (que no democràtica), el patriciat havia aconseguit el control dels governs municipals. Des dels ajuntaments es dictaven lleis que afavorien els grans comerciants perquè permetien i afavorien l’acaparament i l’alça dels preus.

Les capes populars de les ciutats, que es veien obligades a comprar l’aliment a preus cada cop més alts, van reaccionar davant d’aquests abusos i van exigir un canvi de política o una participació més gran en la gestió municipal. Aquestes revoltes urbanes tenien objectius concrets: accés als càrrecs municipals, dret al treball o augment dels salaris i tindrien un caràcter més polític que les revoltes pageses.

En alguns llocs el conflicte va assolir cotes de gran violència. Les revoltes van estendre’s per les grans capitals europees occidentals (París, Gant, Florència, Barcelona) i finalitzarien amb l’entrada dels artesans dins els consells municipals.

Richard_II_meets_rebels.jpg

Un altre grup que va pagar les conseqüències de la crisi va ser el dels jueus. Les grans calamitats, com ara malalties, pestes o males collites, van ser interpretades per l’Església com a càstigs divins per la conducta dels cristians, els quals, entre d’altres coses, toleraven l’existència d’altres grups religiosos.

Aquesta condemna de l’Església va sumar-se al fet que, en general, eren els jueus els que controlaven els negocis d’usura i comerç més pròspers, que en èpoques de crisi despertaven l’enveja i la ira de la resta de la població.

Això explica el fet que es produïssin nombrosos pogroms, o violents atacs de la població cristiana als barris jueus, que solien saldar-se amb matances en massa.