Entrades amb l'etiqueta ‘Crisi de la baixa edat mitjana’

Ferran el Catòlic i Catalunya (1479-1516)

Diumenge, 24/10/2010

Ferran II el Catòlic va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni.

Fernando el Católico.jpgLa política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. En començar el seu regnat va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança de 1480 que definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país.

A més, va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Així, Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la sentència arbitral de Guadalupe (1486) que abolia els mals usos i donava la llibertat als remences. També va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana.

A partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per algunes mesures reials (acabament de la crisi social agrària, sanejament de la moneda, reducció del dèficit de les institucions públiques, protecció a l’agricultura, enfortiment del comerç, proteccionisme industrial, reforma institucional), va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya. Amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar Nàpols, per la qual cosa Ferran II, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

Malgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. D’aquesta manera, a la mort del rei Ferran, Carles V, fill de Joana la Boja, va heretar el tron de la Corona d’Aragó.

La monarquia dels Reis Catòlics

Dissabte, 23/10/2010

Durant el segle XV, en uns quants dels Estats europeus, com Castella, França o Anglaterra, els monarques es van enfrontar a la noblesa i van aconseguir d’imposar la seva autoritat. D’aquesta manera, es va consolidar un nou model d’organització del poder: la monarquia autoritària, embrió de l’Estat modern característic de l’Antic Règim.

La unió dinàstica de Castella i Aragó:

L’any 1469, van unir-se en matrimoni el príncep Ferran, fill i hereu del rei Joan II d’Aragó i hereu del tron de la Corona d’Aragó, i la princesa Isabel, germana del rei Enric IV de Castella.

reis catòlics.jpg

Isabel, per accedir al tron de Castella va haver d’enfrontar-se a la seva neboda Joana la Beltraneja, hereva al tron castellà i que comptava amb el suport d’una part de la noblesa i de l’Església, que eren contràries a l’enfortiment del poder reial que suposava el projecte d’Isabel.

D’aquesta manera, va desencadenar-se una guerra civil a Castella (1474-1479) que, tot i estar decantada sensiblement a favor d’Isabel des de la batalla de Toro, no finalitzaria de fet fins a la pau amb Portugal (1479) que suposava la victòria definitiva de la reina catòlica. Això va permetre-li esdevenir reina de Castella, concentrar el poder en mans de la monarquia i imposar la seva autoritat sobre la noblesa i l’Església.

Isabel y Juana.JPG

Ferran, per la seva banda, a la mort del seu pare, el 1479, va convertir-se en rei de la Corona d’Aragó, integrada per tres Estats associats (Catalunya, Aragó i València), cadascun d’ells amb una organització pròpia i unes Corts diferents, una per cada regne.

D’aquesta manera, l’any 1479 van quedar units dinàsticament els dos regnes més extensos de la Península Ibèrica i es va crear una nova entitat política: la Monarquia Hispànica. Però aquesta unió va ser tan sols dinàstica, ja que, tot i que els anomenats Reis Catòlics governaven conjuntament els seus territoris, la Corona d’Aragó i la de Castella es van mantenir clarament separades i cada una va conservar les seves pròpies fronteres, les monedes, les lleis i les institucions.

Tanmateix, des del primer moment, els Reis Catòlics van unificar les forces militars (creant un exèrcit professional i permanent que es va convertir en un dels més efectius d’Europa), però en les relacions amb els altres Estats europeus van actuar sempre en nom dels dos regnes.

És per això, després de la mort d’Isabel (1504) la unió dinàstica va estar a punt de desfer-se. El tron castellà va passar a la seva filla Joana la Boja, mentre que Ferran va continuar com a rei d’Aragó. La malaltia mental de la reina Joana, però, la va incapacitar per a ocupar el tron i va ser Ferran qui va acabar exercint la regència fins que Carles V, fill de Joana, va tenir edat suficient per a ocupar el tron de les dues corones el 1516. D’aquesta manera la unió dinàstica entre les corones de Castella i Aragó va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles i els seus successors.

L’articulació de la nova monarquia:

Un cop acabada la guerra de successió a Castella, Ferran i Isabel es van dedicar a pacificar els seus regnes. Així, amb aquest objectiu, els Reis Catòlics van proposar-se d’imposar als seus Estats l’autoritat reial per damunt de qualsevol altre poder feudal (noblesa i Església). D’aquesta manera, els anys del seu regnat són considerats l’inici de la monarquia autoritària a la Península Ibèrica.

Però, el resultat d’aquests esforços reials va ser diferent a Castella, on l’autoritarisme monàrquic va triomfar plenament, en relació a la Corona d’Aragó, on Ferran no va poder retallar totalment el poder que tenien la noblesa i els burgesos barcelonins tot i que va aconseguir limitar-lo.

La Corona de Castella. Després de la guerra civil, a Castella, hi havia una situació d’anarquia i de desordre. Davant d’això, els reis es van presentar com els únics que podien garantir la pau i la seguretat.

Isabel la Católica.jpg

Amb aquesta finalitat van crear la Santa Hermandad, una guàrdia rural encarregada de perseguir i atrapar els bandits. La Santa Hermandad controlava el bandolerisme en els camins i en general els furts, però també va esdevenir un mecanisme de lluita contra els excessos de la noblesa.

A més, van reorganitzar la justícia i van crear la Reial Audiència, màxim organisme judicial, per fer més eficaç la justícia i assegurar-se’n el control. En els municipis, amb l’objectiu d’augmentar el seu poder davant les ciutats, es va instaurar la figura dels corregidors, uns funcionaris encarregats d’imposar l’autoritat pertinent en l’àmbit municipal castellà.

D’altra banda, els Reis Catòlics també van emprendre una operació política de gran envergadura: la submissió dels nobles a la seva autoritat. Així, van restringir als nobles el dret d’assessorar i d’acudir en defensa del rei, propis de les velles monarquies feudals de l’edat mitjana.

Per això, es va crear un sistema de Consells, formats per juristes (experts en lleis) escollits i pagats pel rei. L’exèrcit, per la seva banda, va quedar format per soldats mercenaris (a sou). Així, es va remodelar el Consell Reial en les Corts de Toledo de 1480 fent-lo més estructurat i dividint-lo en parts. També van reforçar el sistema de recaptació d’impostos, per a la qual cosa van crear la Comptadoria Reial d’Hisenda i van arrabassar privilegis i terres que els seus antecessors havien atorgat a la noblesa.

Catalunya dins la Corona d’Aragó. El model de monarquia autoritària de Castella no es va poder imposar a Catalunya. Així, Els Reis Catòlics gairebé no van modificar el sistema polític de la Corona d’Aragó. En arribar al tron Ferran II, la Corona Catalano-aragonesa també sortia d’una cruenta guerra civil (1462-1472) que havia enfrontat Joan II, qui volia imposar l’autoritat reial per sobre de les institucions, amb les classes dirigents del Principat.

Fernando el Católico.jpg

Per tal de pacificar el país, Ferran el Catòlic va fer un seguit de reformes. En primer lloc, va dictar la Constitució de l’Observança, on es fixava l’obligació del monarca de governar segons les lleis del Principat, encara que es reforçava l’autoritat reial. Es confirmava així el sistema pactista de govern, segons el qual el poder del rei depenia d’un “pacte” amb els grups més rics i poderosos de cada regne.

Es van mantenir les institucions tradicionals, com la Generalitat i el Consell de Cent (govern de la ciutat de Barcelona), encara que es van crear institucions noves, com el Consell d’Aragó o el càrrec de virrei.

Per tal de posar fi als enfrontaments entre les classes privilegiades pel control de les institucions, Ferran va instaurar el règim d’insaculació, consistent en l’elaboració d’unes llistes amb tots els ciutadans aptes per a ocupar el càrrec. Un cop aprovades pel rei, els noms eren convertits en unes boletes que es col·locaven en una bossa (s’insaculaven). Quan calia ocupar un càrrec, un nen treia les boles corresponents i així quedava decidit qui l’ocupava. Aquest sistema va introduir-se a la Generalitat el 1493, al Consell de Cent el 1493 i més endavant a la resta d’institucions catalanes.

Catalunya i els Trastàmares (1412-1479)

Divendres, 22/10/2010

Ferran I (1412-1416). El primer rei Trastàmara va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana (sobretot quan el seu rival en la successió Jaume d’Urgell es va revoltar contra ell) promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences.

Ferrando_I_de_Aragón.jpg

Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat.

No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder del monarca, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller, quan el rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo.

La seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Va reforçar el domini català sobre Sardenya i Sicília, revoltades durant l’interregne, i va cercar acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.

Alfons IV el Magnànim (1416-1458). A la mort de Ferran d’Antequera va pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim. Amb ell Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior apareixien greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al que s’estava arribant.

Alfonso-V-el-Magnanimo.jpg

Alfons IV va realitzar una política imperialista al Mediterrani. Va pacificar Sardenya (on els sards s’havien revoltat novament), va intentar ocupar Còrsega (illa controlada per Gènova), va conquerir Nàpols (enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat) i va provar d’estendre la seva influència als Balcans i a Rodes i Xipre enfrontant-se a Egipte.

Aquest imperialisme va resultar, tanmateix, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia als interessos mercantils dels catalans sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.

A Catalunya el rei va topar amb la noblesa i amb l’oligarquia barcelonina per causes diverses:

1. La castellanització de la cort.

2. El seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.

3. El seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava a l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal.

Davant d’aquests problemes, Alfons el Magnànim va respondre abandonant Catalunya i traslladant-se a Nàpols, on va passar vint-i-vuit anys dels quaranta-dos que va durar el seu regnat, voltat d’una cort renaixentista. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil que va esclatar durant el regnat del seu germà Joan II.

Joan II i la Guerra Civil Catalana (1458-1479). En morir Alfons el Magnànim sense descendència legítima, el seu germà Joan II, rei de Navarra, va succeir-lo en el tron de la Corona d’Aragó, i el seu fill il·legítim Ferran va succeir-lo en el regne de Nàpols.

Joan_II_d'Aragó.jpg

Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien pel Regne de Navarra Joan II i el seu fill Carles de Viana. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il·legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme del seu pare.

Per la concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva, i no podia entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i es nomenava lloctinent reial del Principat a Carles de Viana.

Proclamació_del_príncep_de_Viana-Entrada_del_Príncep_de_Viana_a_Barcelona.jpg

La concòrdia establia de fet un règim constitucional, però la mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei. Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys.

La guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya, però també la conseqüència de les agitacions socials del camp català, del conflicte barceloní i, en general, de la greu crisi econòmica que envoltava el Principat.

Durant els deu anys que va allargar-se la guerra civil podem distingir les següents etapes:

Aliança entre Joan II i Lluís IX de França. Davant l’hostilitat de la Generalitat, Joan II va cercar l’ajuda militar del rei francès, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya.

La destitució de Joan II. L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés Joan II enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV, enemic de Joan II.

Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.

El regnat de Pere de Portugal (1464-1466). Després de la renúncia del rei castellà a Baiona, Pere de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català, el qual no va arribar a entendre’s mai amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa.

El regnat de Renat d’Anjou (1466-1472). En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar nou rei a Renat d’Anjou, amb la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra.

JUA7.pngLa capitulació de Pedralbes de 1472. Aquesta capitulació va posar fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul·lació de sentències) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme.

Les conseqüències de la guerra van ser importants al Principat. Les despeses i les destruccions generalitzades pel conflicte van gravar encara més la malmesa economia catalana, i van aguditzar la crisi que ja patia el país. A més, els comtats de Rosselló i la Cerdanya van romandre en mans de França i el conflicte dels remences, revoltats durant la guerra a favor de Joan II, encara no va ser resolt.

A la mort de Joan II, el 19 de gener de 1479, el seu hereu, Ferran el Catòlic, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara per resoldre.

La crisi de la baixa edat mitjana a la ciutat: la Busca i la Biga

Dijous, 21/10/2010

Les dificultats econòmiques per les quals va travessar Catalunya durant el segle XV van traduir-se en conflictes socials com el dels remences al camp o el de la Busca i la Biga a la ciutat de Barcelona.

remensa.gifEl control del govern de la ciutat de Barcelona era molt important no només per a la defensa d’uns determinats interessos, sinó perquè des de Barcelona es podia influir en els monarques i en les Corts. Resulta evident, doncs, que la Biga volgués mantenir el seu monopoli municipal i que la Busca intentés per tots els mitjans trencar-lo.

La Busca representava els interessos d’un sector dels mercaders (els que es dedicaven a l’exportació), dels artesans (mestres dels gremis més importants de la ciutat), i dels menestrals dels gremis. La Busca, (l’astella, en oposició a la Biga) aspirava a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona.

El programa de la Busca per a superar la crisi econòmica es recolzava en tres punts: la devaluació de la moneda per a facilitar les exportacions; l’aplicació de mesures proteccionistes orientades a afavorir la producció industrial catalana; i la democratització del govern municipal.

La Biga, per la seva banda, representava els interessos de l’oligarquia urbana (ciutadans honrats) i dels grans mercaders dedicats a la importació d’espècies i de blat. La Biga, en analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici (la ciutat), es considerava, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s’oposaven als sectors vinculats a l’economia productiva.

Des de la Biga s’oposaven al programa buscaire perquè una devaluació monetària perjudicaria els seus interessos econòmics per les inversions realitzades en béns immobles (finques urbanes, terres) i títols de deute municipal. A més, consideraven que el proteccionisme propugnat per la Busca limitaria les seves activitats comercials basades en les exportacions.

El conflicte barceloní va aguditzar-se a causa de la intervenció reial, interessada a participar en tots allò que portés a un afebliment dels grups socials més poderosos.

Tot i això, inicialment, entre la Busca i la Biga, Alfons el Magnànim mantindria una postura ambigua, ja que d’una banda necessitava diners i els acceptaria tant de buscaires com de bigaires i d’altra banda, aspirava a imposar la seva autoritat en les Corts i sobre la noblesa.

El Magnànim era conscient de la coincidència d’interessos amb els buscaires al compartir el mateix enemic conjuntural: l’oligarquia urbana, oposada tant a les pretensions preeminents de la monarquia com a la política reformista dels buscaires.

Tal com estava conformat el sistema d’elecció dels càrrecs municipals, resultava impossible l’accés dels membres de la Busca, a menys que hi hagués una intervenció reial. Així, el 30 de novembre de 1453, Galceran de Requesens, governador de Catalunya durant el regnat d’Alfons el Magnànim, va facilitar la instal•lació de la Busca en el poder municipal. El lloctinent general va suspendre les eleccions a consellers i va nomenar una nova conselleria buscaire.

D’aquesta manera s’iniciava una etapa de set anys durant la qual els buscaires van aplicar el seu programa econòmic sense assolir bons resultats. Van implantar-se les mesures tradicionalment reivindicades pels buscaires: mesures proteccionistes, defensa del comerç marítim (acta de navegació de 24 d’agost de 1453), devaluació de la moneda (decretada el 4 de gener de 1454), sanejament de l’administració municipal (rebaixa dels sous dels funcionaris i investigació de fraus i corrupció dels bigaires), tot amb l’objectiu d’afavorir els productes propis enfront dels importats.

JUA7.pngMalgrat tot, el programa de canvis buscaire no va tenir èxit a causa de l’oposició aferrissada de la Biga. A més, la Biga va aconseguir el suport de l’oligarquia rural i la noblesa laica que havien estat perjudicats pel fet remença, reforçant-se per plantar cara a la monarquia que havia desafiat els seus privilegis.

El fracàs de la Busca, amb la consegüent pèrdua de suport popular, i les pugnes entre Joan II i el seu fill Carles de Viana, van facilitar la recuperació del poder per part de la Biga. D’aquesta manera, el 1462, en esclatar la guerra civil, els bigaires van recuperar el poder.

En acabar el conflicte (1472), la Capitulació de Pedralbes no va castigar als instigadors per tal de tenir una pau perdurable, amb la qual cosa la Biga va continuar al govern municipal. No seria fins el regnat de Ferran el Catòlic quan s’iniciés la necessària reforma del Consell de Cent de Barcelona.

La crisi de la baixa edat mitjana al camp: el conflicte remença

Dijous, 21/10/2010

El camp, durant els segles XIII i els primers decennis del XIV va estar molt poblat. A la Catalunya Vella, on predominaven els masos dispersos, es conreava pràcticament qualsevol terreny. Gràcies a aquesta agricultura extensiva la producció es va mantenir abundant i estable. Els nobles, l’Església i alguns burgesos van invertir diners en la creació de masos i van dividir les unitats de producció per tal d’aconseguir més masovers o parcers.

La crisi demogràfica va incidir sobre l’economia i va provocar que els segles XIV i XV en conjunt es caracteritzessin a Catalunya per la successió de crisis agrícoles i els conflictes socials. En el context expansiu del tres-cents, la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana i l’inici del declivi de la producció van tenir un doble efecte en el camp català:

image020.jpgD’una banda, la crisi que es va iniciar al segle XIV va provocar una davallada de la població al camp, a causa de la mort o de l’emigració cap a la ciutat a la recerca de millors condicions de vida. En canvi, els pagesos que van sobreviure a la pesta negra i van mantenir el seu patrimoni van poder incrementar-los, en molts casos, amb la incorporació de les terres que van restar desocupades per la mort o l’emigració dels pagesos que les treballaven (masos rònecs).

D’altra banda, els senyors van veure com els seus ingressos en base a les rendes agràries minvaven per haver quedat moltes terres improductives per manca de mà d’obra. A més, com que la crisi afectava a tota Europa, molts dels productes agraris que s’adreçaven a l’exportació no trobaven sortida en els seus mercats tradicionals, amb la qual cosa els senyors van perdre una important font d’ingressos.

Per superar aquesta situació, la noblesa va endurir les condicions de la pagesia aplicant els mals usos i exigint el pagament dels censos. Així, per tal d’assegurar-se la mà d’obra els senyors van reforçar la vinculació dels pagesos a la terra, al mateix temps que incrementaven els drets feudals i miraven de recuperar les terres ocupades amb la finalitat de vendre-les a una burgesia que, davant la crisi econòmica general, invertia els seus capitals en terres en lloc de fer-ho en el comerç.

Aquest increment de la pressió feudal va provocar l’odi dels pagesos i va esdevenir una de les causes dels greus conflictes socials dels segles XIV i XV. La reacció dels remences va ser lluitar per la seva llibertat i per l’abolició dels drets feudals, com també conservar les terres adquirides. Ara bé, no tots els pagesos van reaccionar de la mateixa manera ni tenien els mateixos objectius. Els més pobres, que predominaven a la muntanya, eren partidaris de la lluita armada. En canvi, els benestants o grassos es conformaven amb l’abolició dels mals usos i eren partidaris de negociar amb l’ajuda del monarca.

023.jpgPer tal d’assolir aquests objectius, els pagesos van organitzar-se i van comptar amb el suport dels monarques, interessats en debilitar la noblesa i d’aquesta manera augmentar la seva autoritat política i el seu poder econòmic. Així, els monarques es van mostrar favorables a convertir els mals usos en censos perpetus i evitar d’aquesta manera les revoltes camperoles.

Aquesta política filoremença per part de la monarquia va ser especialment significativa durant el regnat d’Alfons el Magnànim. Així, a mitjans del segle XV, Alfons el Magnànim va permetre que els pagesos formessin un sindicat remença per mantenir litigis contra els senyors i va proclamar la Sentència Interlocutòria, que donava llibertat als pagesos remences i suspenia els mals usos. L’oposició a la Sentència del bisbe de Girona i els senyors feudals de la Catalunya Vella, amb el suport de la Generalitat, va ser molt forta. Finalment, Alfons va deixar en suspens la Sentència interlocutòria.

El seu successor, Joan II, es va mostrar decidit a fer complir la Sentència Interlocutòria. Això va portar al trencament definitiu entre l’oligarquia barcelonina i el monarca. Pel maig de 1461, la pagesia es va declarar favorable al rei.

La primera revolta remença va esclatar l’any 1462, coincidint amb la guerra civil entre Joan II i la Generalitat (1462-1472). Els pagesos remences, acabdillats per Francesc de Verntallat des d’Hostoles, van fer costat al rei i van actuar preferentment a la muntanya. Tot i això, quan, deu anys més tard, Joan II va guanyar la guerra, no va abolir ni les servituds ni els mals usos. La qüestió camperola seguia sense solució.

mapaca2.jpg

No és d’estranyar que durant el regnat de Ferran el Catòlic, el 1485, els remences es revoltessin novament, ara dirigits per Pere Joan Sala, cap d’un sector més radical. La segona revolta remença, però, va ser ràpidament esclafada.

La solució al conflicte remença va arribar amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486.

Amb la Sentència es redimien els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i s’abolien els drets a maltractar i molts altres abusos senyorials de caràcter menor. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.

Així, els remences van obtenir la seva llibertat i l’abolició dels mals usos esdevenint pagesos emfitèutics. Pel contracte emfitèutic, un propietari (el senyor) cedia en règim d’usdefruit (domini útil) unes terres a un pagès (emfiteuta), perpètuament o a llarg termini, a canvi d’un cens o altres serveis o prestacions.

Placa_remença_Amer.jpg

La importància d’aquesta sentència resideix en el fet que va ser la primera vegada a Europa en la qual uns serfs de la gleva van aconseguir de forma col·lectiva la seva llibertat. Al mateix temps, l’evolució del pagès remença cap a ser un pagès lliure va implicar un procés de modernització de les estructures socials del camp català, per bé que ni el règim senyorial va desaparèixer ni tots els pagesos van sortir beneficiats del canvi.

La caiguda del comerç i la fallida de les finances

Dijous, 21/10/2010

L’activitat comercial es va mantenir en un bon nivell fins a l’any 1430, tot i que amb anterioritat a aquesta data ja havien aparegut els primers símptomes de la contracció econòmica.

La rivalitat amb les ciutats italianes pel control del comerç entre Itàlia i Flandes va decidir-se en favor d’aquestes, especialment de la ciutat de Gènova. De la mateixa manera, els mercaders catalans van ser desplaçats pels genovesos en els mercats andalusos.

Tanmateix, va produir-se una lenta però decidida penetració dels navegants castellans, bascos i gallecs pel Mediterrani aprofitant la pugna político-comercial amb Gènova.

A més, va donar-se una substitució de la presència catalana en les costes atlàntiques d’Àfrica per part de castellans i portuguesos. La conquesta castellana de les Illes Canàries i l’expansió portuguesa pel Golf de Guinea els van suposar el control de l’or africà, que va deixar d’afluir les places del nord d’Àfrica, causant una greu pèrdua a l’economia catalana.

També va produir-se un endarreriment tècnic del comerç català. Mentre venecians i genovesos basaven el seu comerç en la rapidesa dels viatges i l’especialització dels intercanvis, els catalans en el segle XV continuaven practicant un tràfic de cabotatge.

Cal afegir que la política imperialista d’Alfons el Magnànim va contribuir, probablement, a accentuar la decadència mercantil.

A partir de 1430 el nombre de viatges de vaixells procedents de Barcelona cap a Orient i el volum de tràfic van disminuir espectacularment, deixant palesa la davallada del sector que havia dirigit la prosperitat anterior.

Tràfic del port de Barcelona (1432-1456):

Anys Volum de tràfic
1432-1433 2.317.500 ll.
1448-1449 460.500 ll.
1449-1450 312.500 ll.
1459-1451 772.500 ll.
1452-1453 386.750 ll.
1454-1455 423.750 ll.
1455-1456 444.140 ll.

D’altra banda, la davallada demogràfica i la crisi econòmica van provocar un descens dels ingressos fiscals a Catalunya, de tal manera que aquests van resultar insuficients per a cobrir les despeses de la monarquia, els municipis i les diferents institucions del Principat. Els remeis als quals es va recórrer van ser els préstecs i l’endeutament.

Els préstecs es podien aconseguir per dues vies:

1. La banca privada i els prestamistes jueus.

2. L’emissió de deute públic mitjançant els censals o rendes perpètues, que tenien un interès del 7,14%, i els violaris o rendes vitalícies, a un interès del 14,28%.

Com a conseqüència de les fallides bancàries i del constant endeutament de la ciutat de Barcelona, a començaments del segle XV el govern de la ciutat va crear la Taula de Canvi de Barcelona.

Aquesta nova banca municipal tenia per funcions la centralització de tots els cobraments i pagaments de la ciutat; el finançament de les compres de queviures que Barcelona necessitava (especialment de blat); i l’administració del deute públic municipal.

La gestió realitzada per la Taula de Canvi de Barcelona, a la qual va afegir-s’hi la Diputació del General, tot i que va passar per moments de dificultat, en general va contribuir a fer front a la crisi econòmica i financera.

La davallada demogràfica de la Catalunya medieval

Dijous, 21/10/2010

Durant el segle XIV, fins a l’any 1348, la població catalana va viure una etapa de creixement, tot i que aquesta va començar a remetre a partir de 1333 (el conegut com “lo mal any primer”) quan la falta d’aliments causada per les males collites i la fam van començar a aparèixer arreu del Principat.

Fogatge Nombre Habitants de Catalunya (4,5 per foc) Habitants de Catalunya (5 per foc)
1365 104.069 468.310 520.345
1378 83.171 374.269 415.855
1479 59.544 267.948 297.720
1512 61.389 276.250 306.945
1553 75.384 339.228 376.920

Amb l’aparició de la pesta negra, portada des de la península de Crimea per comerciants genovesos, Catalunya va experimentar una gran mortaldat, principalment entre els sectors populars de les ciutats i els pagesos pobres, i el nombre d’habitants del Principat va reduir-se gairebé en una tercera part.

La pesta negra és una malaltia infecciosa que es pot manifestar de dues maneres: la pesta bubònica i la pesta pulmonar. La primera tenia aleshores un índex de mortalitat d’un 80%, mentre que la segona el tenia d’un 100%. Si a aquest grau de mortalitat afegim que la pesta va manifestar-se de forma cíclica durant un segle i sovint anava acompanyada de males collites o de catàstrofes naturals, resulta fàcil comprendre els efectes que va tenir per a Catalunya.

pesta.jpg

Les catàstrofes demogràfiques a la Catalunya de la baixa edat mitjana:

1333 “Lo mal any primer”.
1347 Crisi de subsistències.
1347-1351 Època de les grans pestes.
1358 Plaga de llagostes i pèrdua de bona part de les collites.
1362-1363 Reaparició de la pesta: mortaldat dels infants.
1371 Nova epidèmia de pesta negra: mortaldat dels mitjans.
1373 Terratrèmols.
1375 Pesta negra a Barcelona i crisi de subsistències a l’Empordà.

La primera crisi de subsistència es va deixar sentir l’any 1333, i les cròniques de l’època el van anomenar “lo mal any primer”. En aquest context de crisi agrícola i demogràfica va arribar a Catalunya, el 1348, l’epidèmia de pesta negra, que va reaparèixer els anys 1381, 1396, 1397, 1410, 1429, 1439, 1448, 1465-1466, 1476, 1483, 1486, 1493-1494, 1497, 1501, 1521 i 1521. D’altra banda, els terratrèmols sacsejarien el territori els anys 1410, 1427-1428 (destrucció d’Olot) i 1448.

Les conseqüències de la pesta negra van viure’s tant a les ciutats com en les zones rurals catalanes. Per exemple, el cas de la ciutat de Barcelona és paradigmàtic en aquest sentit: cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s’havia reduït fins a 20.000, és a dir, la ciutat de Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle.

Tanmateix, l’existència dels anomenats masos rònecs (terres que van restar desocupades, ja fos per la mort dels seus habitants a causa de l’epidèmia de pesta negra o per motius econòmics) a les zones rurals de la Catalunya oriental són un exemple dels efectes devastadors de l’epidèmia en el món pagès.

Catalunya i la crisi de la baixa edat mitjana

Dimecres, 20/10/2010

Des de mitjans del segle XIV i fins a finals del segle XV, Catalunya va veure’s immergida en una etapa de crisi i agitacions socials que li van fer perdre la seva hegemonia en el si de la Corona d’Aragó i en el context del Mediterrani occidental.

L’inici del període de crisi s’ha fixat en l’any 1333, anomenat “lo mal any primer”, quan una mala collita de blat va provocar una gran pujada dels preus i la fam. Es calcula que Barcelona aquest any va perdre uns 10.000 habitants i que molts pagesos pobres van morir.

Quinze anys més tard, el 1348, va arribar procedent d’Orient la Pesta Negra. La malaltia era generalment mortal, molt contagiosa i no se’n coneixia cap remei eficaç. Els anys següents i fins a la fi del segle XV, epidèmies i males collites es van anar alternant. Les epidèmies van afectar especialment les ciutats, per la concentració de la gent i la manca d’higiene. Catalunya va perdre en aquesta etapa la meitat de la població.

Les crisis dels segles XIV i XV van frenar el creixement de l’activitat econòmica. Al camp, va disminuir la producció d’aliments i l’increment abusiu de la pressió dels senyors sobre els pagesos va impulsar l’emigració cap a les ciutats. A la indústria, la pujada dels preus i dels salaris va treure competitivitat als productes catalans. Els mercaders i els artesans catalans van demanar mesures proteccionistes per evitar l’entrada de manufactures estrangeres, sobretot draps, i la devaluació de la moneda per fer competitius els productes catalans. Paral•lelament, a moltes poblacions catalanes, la banca va fer fallida. El gran comerç va començar a caure.

Tot i això, l’evolució de la conjuntura socioeconòmica catalana en la baixa edat mitjana presenta paradoxes i contradiccions aparents.

La crisi es va manifestar a les ciutats amb més retard que al camp. Fins i tot, per a molts historiadors, el període 1350-1450 assenyala la plenitud del comerç català, mentre que en aquesta etapa la situació de la demografia i la pagesia començava a ser crítica.

Els elements que van caracteritzar la crisi de la baixa edat mitjana a Catalunya van ser:

1. La davallada demogràfica.

2. La crisi al camp.

3. La crisi a la ciutat.

4. La caiguda del comerç i la fallida de les finances.

Any Fets
1333 “Lo Mal Any Primer”.
1348 Introducció de la pesta negra.
1350-1380 Etapa inflacionista.
1363 Mortaldat dels infants.
1371 Mortaldat dels adults.
1380-1420 Etapa deflacionista.
1381 Fallides de les banques privades de Barcelona.
1412 Compromís de Casp.
1420-1445 Etapa de recuperació.
1420-1445 Nou impuls comercial i estabilitat monetària.
1445-Segle XVI Esclat i agudització de la crisi.
1453 La Busca assoleix el poder a Barcelona.
1460 Pugna entre la Busca i la Biga.
1462 Conflicte Remença.
1462-1472 Guerra Civil Catalana.
1472 Capitulació de Pedralbes.
1486 Sentència Arbitral de Guadalupe.

Tenint en compte aquests fets, la cronologia de la crisi catalana va seguir els següents passos:

Període d’inflació, entre 1350-1380. L’alta mortalitat causada per la pesta negra a Catalunya va originar un increment dels salaris, a causa de la manca de mà d’obra, i un augment dels preus com a resultat de la concentració de la riquesa en les mans dels supervivents.

Etapa de deflació, entre 1380-1420. Els preus van començar a baixar com a conseqüència dels esdeveniments que la crisi provocava. Així, van produir-se les primeres fallides de la banca, els pagesos i el poble menut van revoltar-se (pogroms de 1391), i la presència catalana al Mediterrani va començar a presentar símptomes d’esgotament. El resultat mateix del Compromís de Casp és un clar exponent de la situació en què es trobava Catalunya.

Etapa de recuperació, entre 1420-1445. Per un espai de vint-i-cinc anys, els catalans van conèixer un període relativament alcista. A la relativa pau social que es va viure en el període cal sumar-hi un excel•lent nivell comercial en les rutes de Llevant i Flandes, encara que les coses no van anar tant bé al sud de França, on la ciutat de Marsella va desplaçar els comerciants catalans.

Esclat i agudització de la crisi, des de 1445. Durant aquesta etapa va produir-se una sensible davallada dels preus i els salaris. A més, a la contracció econòmica va afegir-s’hi la crisi política i social (guerra civil, conflictes dels remences i conflictes entre la Busca i la Biga al municipi barceloní). Tot això, va ocasionar que, en acabar el segle XV, Catalunya i Barcelona perdessin l’hegemonia en el si de la Corona d’Aragó en favor de València.

La crisi de la baixa edat mitjana a Castella

Dimecres, 20/10/2010

La crisi del segle XIV, que va afectar d’una manera molt profunda els regnes de la Corona d’Aragó, no va ser tan intensa a Castella. Tot i això, la Corona de Castella es va veure afectada per contínues rebel·lions nobiliàries i per guerres civils protagonitzades per una noblesa que volia imposar la seva voluntat al monarca i mantenir els privilegis socials de que gaudia tot resistint-se als intents reials d’avançar cap a l’Estat modern.

La guerra civil castellana. A la mort d’Alfons XI (1311-1350) va iniciar-se a Castella un conflicte dinàstic, que hem d’emmarcar dins de l’escenari de la Guerra dels Cent Anys, entre els seus fills Pere i Enric. Alfons XI havia contret matrimoni amb Maria de Portugal, de la qual va tenir el seu hereu, l’infant Pere. No obstant això, el rei també va tenir amb Elionor de Guzmán diversos fills naturals, d’entre ells l’infant Enric, comte de Trastàmara, que va disputar el regne a Pere I una vegada aquest va accedir al tron.

Pedro_I_of_Castilla.jpg

Pere I de Castella

El nou monarca Pere I de Castella (1350-1369) va voler imposar el seu poder sobre els nobles, desenvolupar l’economia de les ciutats i afavorir els artesans del sector tèxtil per evitar que la majoria de la llana fos exportada als Països Baixos. En resposta, l’alta noblesa i l’Església s’hi van enfrontar i van proposar com a rei el seu germanastre Enric.

El rei només va comptar amb el suport de la minsa burgesia castellana i de la petita noblesa. Tanmateix, Pere I, en la seva lluita contra Enric de Trastàmara, va aliar-se amb Eduard de Woodstock, l’anomenat “Príncep Negre”, el qual va derrotar els partidaris d’Enric a la Batalla de Nájera l’any 1367. El “Príncep Negre”, però, veient que el rei no complia les seves promeses, va acabar per abandonar el regne de Castella.

Battle_of_Montiel.jpg

Enric de Trastàmara, refugiat a França, va aprofitar la circumstància per a reprendre la lluita per la corona i vèncer Pere I a la batalla de Montiel l’any 1369, en la qual va morir el rei castellà. Així, després d’uns anys de guerra civil, el bàndol nobiliari es va imposar i, com a conseqüència, Enric de Trastàmara va ser proclamat rei de Castella.

La nova dinastia dels Trastàmara. En general, la nova dinastia dels Trastàmara va estar en mans de l’alta noblesa que l’havia conduit al tron castellà. D’aquesta manera, Enric II de Castella (1369-1379) va ser anomenat com “el de les Mercès”, perquè va haver de concedir als nobles molts privilegis i moltes riqueses per pagar l’ajuda que li havien prestat en el conflicte contra el seu germanastre.

Enrique II de Castilla.jpg

Enric II de Castella

El seu successor, Joan I (1379-1390) va haver de concedir encara més beneficis a la noblesa, que li havia fet costat en el seu intent d’annexar-se el regne de Portugal. Posteriorment, el desordre i la rapinya senyorial es van generalitzar a la Castella baixmedieval durant els regnats del altres dos monarques de la família dels Trastàmara, Joan II (1406-1454) i Enric IV (1454-1474), uns reis particularment dèbils i amb poca personalitat. Quan el rei Enric IV va morir el 1474, els castellans es van dividir entre els partidaris de la seva filla Joana (anomenada la Beltraneja) i els de la seva germana Isabel. Aquesta última va ser proclamada finalment reina de Castella, després d’una guerra civil que va durar cinc anys.

El segle XV: creixement econòmic i transformacions socials

Dimecres, 20/10/2010

Europa va iniciar, des de mitjans del segle XIV i sobretot al segle XV, una recuperació econòmica i demogràfica després de la crisi de la baixa edat mitjana, arribant a superar la recessió generalitzada a tot el continent.

Creixement demogràfic. Durant el segle XV la situació demogràfica va millorar significativament i la població va començar a recuperar-se lentament. D’aquesta manera, al llarg del segle es va produir un creixement continuat de la població a causa, fonamentalment, de la desaparició de les grans epidèmies del segle anterior (la pesta negra, per exemple), d’una època de relativa estabilitat política i de la reactivació del comerç. Així, en les darreries del segle, la població va assolir, i fins i tot va superar, les xifres anteriors a la crisi. I el creixement encara seria més accentuat en la centúria següent.

Creixement econòmic. Durant els segles XV i XVI, l’economia europea va experimentar una fase de prosperitat. La producció agrària, amb algunes transformacions, es va recuperar gràcies a que el creixement de la població comportava la necessitat de més productes agrícoles. En algunes zones, com Anglaterra i Castella, a causa de l’escassetat de mà d’obra que es va produir al segle XIV, moltes terres de consum es van dedicar a la ramaderia comportant un auge del sector en iniciar-se la recuperació econòmica.

278v43n160-13130796fig14.jpg

El desenvolupament del comerç, que també es va recuperar i intensificar en aquest període, va tenir com a conseqüència l’augment de la població artesana i el creixement de ciutats que eren centres comercials o ports importants com ara Gènova, Venècia, Florència, Bruges, Anvers, Lisboa, Londres o Hamburg, les potències econòmiques més grans d’aquella època.

comerç segle xv.gif

Per a poder realitzar els intercanvis comercials, els mercaders necessitaven moneda, fet que va donar impuls a la introducció de nous sistemes monetaris. I aquesta necessitat va estimular l’explotació de les mines de plata a l’Europa central i la recerca d’una ruta marítima que els conduís fins a l’or del Sudan, cosa que va fer augmentar la massa monetària, fet que a la seva vegada facilitava el comerç.

A més, es va generalitzar el consum d’aplaçar els pagaments de les compra-vendes mitjançant cartes de pagament o lletres de canvi que aplegaven comerciants adinerats per a empreses que exigien molt de capital. Així, es van perfeccionar els mètodes de pagament i de préstec, fet que es va traduir en una millora del sistema bancari.

En definitiva, a les darreries del segle XV, a la societat europea hi havia moltes raons que estimulaven l’ampliació del comerç. Per exemple, es van iniciar nombrosos viatges d’exploració per tal de descobrir noves rutes que portessin cap a Orient i, en particular, a l’Índic, on es produïen les espècies i altres mercaderies desitjades i valorades a Europa.

Una societat rural i estamental. Malgrat aquests canvis econòmics, l’Europa moderna va continuar sent una societat rural i estamental i, igual que en l’edat mitjana, es trobava profundament dividida entre els privilegiats (clergat i noblesa) i els no privilegiats (el Tercer Estat, és a dir, pagesos, artesans i burgesos, entre d’altres). Tanmateix, podem trobar alguns canvis significatius.

La noblesa i l’alta jerarquia de l’Església van continuar sent els estaments privilegiats de la societat moderna: dominaven la societat, gaudien d’honors i de càrrecs estatals i estaven exempts de pagar impostos directes. I, tot i que de mica en mica van anar perdent part del poder econòmic en favor d’una burgesia marginada del poder polític, van mantenir la seva supremacia econòmica i el control de la majoria de les terres. Eren grups minoritaris, tot i que el nombre dels components que els formaven va créixer molt al llarg de l’època moderna.

D’altra banda, la major part de la població (aproximadament un 80%) estava formada per pagesos, sotmesos d’una manera o altra al poder nobiliari. L’agricultura, de rendiment escàs, era la principal font d’ingressos per a poder sobreviure. Practicaven una economia de subsistència i només ocasionalment es produïen intercanvis o participaven en les fires i mercats.

Ara bé, les relacions entre pagesos i senyors també van variar en el tombant cap a l’edat moderna. En lloc dels vells contractes que els vinculaven entre si, molts senyors es van estimar més lliurar les seves terres mitjançant contractes d’arrendament o parceria a curt termini, l’avaluació dels quals variava en funció de les oscil·lacions dels preus. En moltes d’aquestes terres, arrendades a pagesos rics o a gent de la ciutat, s’empraria mà d’obra assalariada. En conseqüència, l’agricultura de mercat va anar estenent-se.

SW1wcmVtdGEgc2VmbGUgWFY=_78292_6608_1.jpgL’auge de la burgesia. El creixement de l’activitat econòmica va tenir com a conseqüència l’acumulació d’enormes beneficis a mans d’una burgesia (composada fonamentalment per mercaders i comerciants) que va assolir una gran preeminència. Aquest grup, ja important a la baixa edat mitjana, va consolidar el seu poder i la seva riquesa i va començar a invertir en l’explotació de terres, en la compra de finques urbanes i en el préstec de diners a nobles i monarques.

És a dir, la puixant burgesia de l’edat moderna no només dedicava els seus diners al consum de béns, sinó que invertien en el finançament de noves activitats econòmiques. Així, es va originar un poderós grups social: la burgesia de tipus capitalista, la força i la influència del qual ja no es trobava només en la propietat de les terres, sinó en la possessió de capitals. Formada per les famílies dels grans comerciants i banquers, que tenien enormes riqueses i poder, alguns dels seus membres es van enllaçar amb famílies nobles per buscar més reconeixement social.

La possessió de grans quantitats de diner per a prestar amb interessos a comerciants individuals o a companyies, per tal de finançar algun negoci, es va convertir en un sistema amb el qual aconseguir enormes guanys. Algunes famílies riques es van especialitzar en això: els Mèdici de Florència, els Függer d’Alemanya o els Coeur de França, els quals poden ser considerats com els primers banquers. La relació directa dels Függer o els Welser amb els reis més poderosos del seu temps, als quals prestaven diners, els va comportar grans privilegis.