Entrades amb l'etiqueta ‘Catalanisme’

La Renaixença: l’articulació d’una nova cultura catalanista

Divendres, 4/02/2011

El segle XIX va ser el període de formació de la consciència catalana a través d’un moviment cultural com la Renaixença, que va iniciar la recuperació de la llengua catalana i a reafirmar la pròpia identitat dins d’un Estat que no entenia aquest tret diferencial, i d’un component econòmic com la industrialització davant de l’estructura agrària de la resta de l’Estat. Els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, però conservaven i van potenciar la consciència del seu tret diferencial dins de l’articulació del nou Estat liberal.

11-setembre-1714.jpg

En els inicis del segle, cent anys després de la instauració dels Borbons en el tron espanyol i la promulgació del Decret de Nova Planta després de la desfeta catalana en la Guerra de Successió, el català pràcticament havia desaparegut com a llengua administrativa i de la cultura. La llengua pròpia del país no tenia cap tipus de presència en les esferes de l’administració estatal, en el sistema d’ensenyament ni en la vida oficial eclesiàstica. Fins i tot, una bona part de les elits culturals i polítiques catalanes l’havien abandonat com a llengua d’ús públic i com a vehicle de comunicació escrita.

Tanmateix, malgrat la depriment situació abans descrita, a començaments del vuit-cents el català continuava viu com a llengua en la parla quotidiana entre la majoria de la població del Principat i era usat com a llengua escrita per a cançons i romanços tradicionals, així com als llibres de divulgació de temàtica religiosa o en llibrets d’entreteniment destinats a un públic popular.

A més, malgrat la tendència uniformitzadora que l’Estat havia practicat al llarg del segle XVIII, la societat catalana va ser capaç de mantenir no tan sols la llengua pròpia del país, sinó també bona part dels seus costums i les seves tradicions, especialment en el que es refereix a la manera de viure, és a dir, en el manteniment d’unes formes pròpies i específiques que caracteritzaven l’organització familiar i del treball, de l’estructura de la propietat i, inclús, del desenvolupament econòmic.

Així, la Renaixença pot definir-se com un moviment cultural i de conscienciació nacionalista sorgit en el si de la burgesia catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització del país i emmarcat en el context general del romanticisme literari i artístic, tot manifestant-se en forma d’iniciatives culturals, poemes, novel·les, peces teatrals, revistes i diaris escrits en català.

aribau.jpg

Bonaventura Carles Aribau

Els objectius dels homes de la Renaixença van ser la defensa dels elements de la identitat de Catalunya dins l’Estat liberal espanyol, fonamentalment a través de la normalització social de l’ús del català com a llengua utilitzable a la vida pública i a la cultura, no tan sols en la intimitat, i aconseguir interessar les capes burgeses per la llengua i la cultura pròpia de Catalunya com a tret diferencial de la resta de l’Estat.

Cronològicament, la Renaixença va iniciar-se amb la publicació, simbòlica, el 1833 de l’Oda titulada La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (Què val que m´haja tret una enganyosa sort / a veure de més prop las torres de Castella, / si el cant dels trobadors no sent la mia orella, / ni desperta en mon pit un generós record?). Així, ja des de la publicació del poema d’Aribau podem observar el punts bàsic d’aquest moviment: la identificació total de la llengua amb la pàtria.

És en aquest context que va resultar de particular importància la tasca realitzada per Joaquim Rubió i Ors, gràcies al qual van reinstaurar-se els Jocs Florals, el 1859, com una plataforma per promoure la llengua i la literatura catalanes, fet que va permetre la consolidació del moviment cap a la meitat del segle XIX. Amb la instauració d’aquest certamen es buscava preservar la puresa de la llengua escrita, força allunyada del català que es parlava al carrer i que les elits culturals consideraven més aviat groller.

A partir de la recuperació dels Jocs florals, el nombre de autors i de publicacions escrites en llengua catalana va incrementar-se significativament, i va assolir la seva plenitud en els anys 1870-1880 amb les obres de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. Així, la Renaixença va recollir la tradició oral i va recuperar-se la literatura en català en tots els gèneres després de tres segles de decadència cultural.

ec030900ɨ

Per tal d’assolir els seus objectius, els renaixentistes van aprofundir en els coneixements de la història de l’Edat Mitjana catalana com a període d’esplendor nacional. La defensa del patrimoni documental català o la recuperació dels fets i els noms propis de la història de Catalunya a través de llibres, articles periodístics o conferències van esdevenir un element cabdal de la Renaixença cultural catalana en el vuit-cents.

renaixença.gifIgualment, la publicació de les obres de divulgació històrica d’una nova fornada d’historiadors romàntics com Pròsper de Bofarull, Joan Cortada, Antoni Aulèstia i Pijoan, Antoni de Bofarull o Víctor Balaguer van permetre de recuperar la història de l’antiga Corona d’Aragó, reivindicant el paper dels comtes de Barcelona, i explicant, per primer cop en segles, des d’un punt de vista català les relacions del Principat amb la Monarquia Hispànica.

A la vegada, del moviment van emergir juristes com Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tuyet o Manuel Duran i Bas que van analitzar el dret català com a expressió de l’ànima del país, tot defensant la idea que el manteniment dels usos i costums del passat reflectien la psicologia col·lectiva d’un poble.

Finalment, un bon grapat de filòlegs, folkloristes i músics, entre d’altres, van dedicar-se a regirar en els arxius per a la recopilació de llegendes, cançons i d’altres manifestacions pròpies del país, que esdevinguessin mostra, també, de la personalitat col·lectiva. Entre tots anirien configurant l’imaginari col·lectiu d’una cultura catalana emergent.

En paral·lel, i pràcticament al marge, per no dir en oposició, a aquesta renaixença literària i cultural controlada per les elits, també va desenvolupar-se un moviment cultural de caràcter cultural propi de Catalunya i que defensava la utilització del “català parlat” –és a dir, una llengua plebea allunyada dels cultismes medievals i moderns, arcaics i en desús, que comportava la inserció de paraules incomprensibles i formes artificioses– i que comptava amb la tradició d’una literatura i un teatre populars centrats en temes de la vida quotidiana.

Renaixensa.jpgL’anomenada Renaixença popular va estendre’s gràcies al paper que van jugar homes com Josep Anselm Clavé (impulsor de societats corals que van interpretar cançons en llengua catalana), Abdó Terrades (autor d’obres teatrals d’agitació política republicanes) i Frederic Soler “Pitarra” (renovador del teatre popular amb la introducció de la sàtira política i d’un humor xavacà molt proper al poble), un conjunt d’autors de caràcter progressista, sense pretensions formals i amb gran projecció popular.

No seria fins als anys setanta del segle XIX quan es produiria un acostament entre els corrents cultes i populars de la Renaixença catalana, fet que va permetre sumar impulsos en la defensa de la llengua i convertir els Jocs Florals en una festa veritablement popular i cívica que esdevingués una plataforma de difusió de la llengua i de propaganda dels autors que hi participaven. A més, en el darrer terç de segle començarien a sorgir publicacions de premsa en llengua catalana (La Renaixensa, Diari Català, La Tramuntana, L’Esquella de la Torratxa, etc.) que esdevindrien un altre instrument important per a la penetració del català en l’espai públic.

La nació liberal espanyola i el problema regionalista en la crisi del segle XIX

Dijous, 3/02/2011

Els conceptes de nació apareixen en el segle XIX i tenen dues vessants: la nació liberal (Espanya, França, Alemanya, etc) i la nació ètnico-cultural (Catalunya o Euskadi). Mentre que la nació liberal buscava un canvi econòmic i polític respecte a l’absolutisme de l’Antic Règim, els nacionalismes ètnico-culturals, nascuts sota la cultura del romanticisme, recorreran a la cultura, la llengua o a l’existència d’antigues institucions per a reclamar els seus trets diferenciadors.

Armas_abreviadas_del_rey_de_España_1864-1931.png

Escut d'armes de la monarquia espanyola en temps de la Restauració borbònica

Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png

Les nacions existeixen al marge de la voluntat dels homes, aquesta és la veritat absoluta amb la que treballen alguns nacionalismes pels quals les nacions són plantejades des d’una òptica filosòfica. La nació situa el seu origen en un passat quan més llunyà millor perquè les nacions són un resultat històric, no una veritat essencial. L’aparició dels regionalismes i els nacionalismes a finals del segle XIX suposarà un dels principals fenòmens polítics de l’Espanya del segle XX. Així, la debilitat de l’articulació de l’Estat liberal espanyol i de l’estat de la pròpia nacionalització del país possibilitaria que, a diferència de França, apareguessin els regionalismes.

La nació liberal és aquella on hi ha un conjunt de persones amb drets polítics (ciutadans). La nació liberal és fruit d’un plantejament polític que apareix en el marc cultural de les monarquies absolutes que vivien en un marc pluricultural amb diverses legislacions en un mateix Estat. La nació liberal apareix amb la Revolució francesa de 1789 i arriba a Espanya amb la Constitució de Cadis de 1812.

D’aquesta manera, les institucions i els furs medievals de Castella havien de desaparèixer per donar pas al nou marc constitucional (Navarra, País Basc, etc). Les corones de Castella i Aragó tenien diferents sistemes fiscal i dins de la pròpia Castella els territoris de Navarra i el País Basc tenien una sèrie de privilegis fiscals. Espanya veurà com s’imposa un sistema liberal centralitzat.

La llengua era diferent en alguns territoris del país, i per unificar la nació s’optaria pel castellà com a llengua oficial perquè era la majoritària del país. Tant els industrials catalans com els bascos defensarien la Constitució de Cadis i una opció liberal centralista que els beneficiava econòmicament. Espanya es convertia així en una nació liberal en front de l’absolutisme borbònic del segle XVIII.

Serà a finals del segle XIX quan, després dels fracassos del Sexenni, apareguin els anomenats nacionalismes perifèrics, català i basc, amb l’articulació d’una ciutadania que tenia la decisió/voluntat de convertir-se en una nació diferenciada de la resta de l’Estat espanyol.

La historiografia no nacionalista considera que el fracàs de la burgesia perifèrica en el seu intent de controlar l’Estat va portar-la a replegar-se en si mateixa demanant l’autonomia per augmentar el seu poder. Val a dir que no és casualitat que el nacionalisme català es desenvolupi en una de les zones més industrialitzades de l’Estat i sota la demanda del proteccionisme econòmic per a la seva indústria. Altres corrents historiogràfics, més progressistes, identifiquen el nacionalisme amb l’impuls de les classes populars que demanaven una democratització del sistema polític espanyol des del particularisme. Segurament, hauríem de buscar una síntesi entre aquestes idees per a entendre el perquè del naixement d’aquests moviments.

En qualsevol cas, l’auge dels regionalismes en l’últim quart del segle XIX es tracta d’una prolongació del procés de recuperació lingüística i històrica que es venia donant des de mitjans de segle. La base social d’aquests moviments era fonamentalment urbana i intel·lectual, però també tenia una important vinculació amb el món rural. Els components ideològics que configurarien el regionalisme van ser força heterogenis, però generalment combinaven continguts del liberalisme i del tradicionalisme, sense oblidar la pràctica federal del Sexenni. I el grau de maduració d’aquests moviments va ser divers:

Renaixensa.jpgEl catalanisme va estar al capdavant dels regionalismes consolidant la recuperació de la memòria històrica (Víctor Balaguer) i lingüística (Renaixença), tot avançant en la construcció de la consciència nacional mitjançant campanyes i mobilitzacions específiques. A més, el desajustament estructural existent entre Catalunya i l’Espanya rural va empènyer la burgesia catalana cap a un replegament regional després del fracàs en l’intent de construir una articulació econòmica moderna del conjunt espanyol.

Així, el regionalisme català combinaria la reclamació del proteccionisme econòmic amb un nacionalisme peculiar el qual, fins i tot, arribaria a incorporar un vessant imperialista amb Prat de la Riba. La iniciativa política de la burgesia catalana serà el model en el qual s’emmirallaran els altres regionalismes peninsulars. En qualsevol cas, no ens trobem davant d’un moviment de caràcter secessionista, i és que el nacionalisme català de finals del segle XIX el que buscava era afirmar la personalitat històrica de Catalunya dins d’una Espanya a la qual busca reconstruir des d’una fórmula diferent al centralisme hegemònic des de l’entronització dels Borbons en el segle XVIII.

Sabino Arana.jpg

Sabino Arana

El nacionalisme basc estarà encarà en un període de desenvolupament amb molta vinculació amb la lluita foral fins l’aparició de la figura de Sabino Arana i la formació del Partit Nacionalista Basc (PNB). El nacionalisme aranista en principi no anava més enllà del territori de Biscaia, i no seria fins 1893 quan donaria clares senyals de la seva activitat arrel de la publicació de l’obra Bizcaya por su independencia. L’efervescència del moviment va ser deguda a que les reformes de caràcter liberal que s’anaven introduint des del govern central apuntaven a un increment imminent de les quotes aforades de Navarra i Euskadi.

El 1894 va constituir-se la primera organització política basca nacionalista, per a la qual Arana va redactar una declaració de principis basada en la confessionalitat, les afirmacions de caràcter racista, la voluntat de restaurar l’ordre jurídic tradicional a Biscaia i l’aspiració de constituir Euskadi. Aquell any va onejar la Ikurrinya per primer cop. Aquest nacionalisme basc de finals de segle semblava capaç de capitalitzar l’alarma de les classes mitjanes locals davant de la creixent mobilització política i laboral dels treballadors immigrats orientats cap a posicions socialistes. Així, des de 1898, a mida que el nacionalisme anés incrementant el seu prestigi entre l’opinió de les classes tradicional dels país, Arana dirigiria el PNB cap a una acció legal i a la col·laboració amb d’altres grups de la dreta catòlica local.

El regionalisme gallec es basarà en el Rexurdimento (recuperació lingüística i històrica) i entre 1886 i 1889 exposarà tres idearis diferents que són una mostra de la diversitat interna del moviment galleguista. El 1887 es presentaria un projecte de Constitució per un Estat gallec que corresponia amb el llegat del federalisme de 1873, però, més enllà d’aquesta fita, el regionalisme gallec encara estaria en la seva fase de configuració i no arribaria a la maduresa fins el primer terç del segle XX.

En el primer terç del segle XX encara apareixerien més moviments d’aquest tipus en d’altres punts de la geografia espanyola que qüestionarien encara més el desenvolupament del procés nacionalitzador de l’Espanya liberal en el segle XIX, com ara el valencianisme (de formulació tardana i representat per Teodor Llorente i Constantí Llombart), l’aragonesisme o l’andalusisme (impulsat per Blas Infante).