Entrades amb l'etiqueta ‘Catalanisme’

Els orígens del catalanisme polític: un catalanisme d’esquerres?

Dijous, 10/11/2011

Un dels debats recurrents de la historiografia catalana ens situa en els orígens del catalanisme polític i gira al voltant d’una pregunta que amaga un component ideològic evident: el catalanisme va ser originàriament un moviment polític d’esquerres o de dretes? Per als partidaris de la tesi conservadora, el catalanisme polític va néixer de la mà de la burgesia industrial. La realitat, però, és que el catalanisme primigeni del darrer terç del segle XIX va ser una resposta dels sectors progressistes catalans desencantats amb el fracàs del federalisme republicà, que s’articula a partir de la figura de Valentí Almirall i amb uns clars antecedents populars i progressistes. Serà a finals de segle quan la burgesia faci seu aquest moviment i, coincidint amb la diversificació de les esquerres dividides entre el republicanisme, el socialisme i l’anarquisme, el conservadorisme es faci hegemònic entre el catalanisme.

almirall.JPG

Valentí Almirall

Això no vol negar, en cap cas, l’origen polièdric del catalanisme com a moviment polític i de reivindicació nacional en el vuit-cents. El catalanisme va expressar-se a través de corrents culturals diversos i en doctrines polítiques evidentment plurals. Així, durant la Restauració borbònica apareixeria un catalanisme polític diversificat i plural, la base del qual va ser l’existència d’una identitat diferenciada i la progressiva construcció intel·lectual d’una sèrie tradicions i referències històriques que legitimaven l’especificitat de Catalunya.

Ara bé, si hem de cercar els antecedents del moviment hem de remuntar-nos fins a l’esclat dels moviments populars anticentralistes (les bullangues dels anys trenta i quaranta) i al peculiar procés d’industrialització del Principat (fet diferencial fonamental respecte de l’Estat espanyol). Amb anterioritat a l’esclat d’aquests dos elements, Catalunya no havia pres consciència de cap tipus de fet nacional diferencial, fet que és compatible amb la idea de catalanitat, és a dir, el manteniment de la consciència de ser català, la pervivència de la llengua, el manteniment d’uns costums i l’existència d’un passat específic. Aquesta catalanitat, però, estava integrada dins de la naixent nació espanyola de les Corts de Cadis.

Les dificultats en l’articulació de l’Estat liberal espanyol van comportar el naixement de tendències anticentralistes, identificables amb diversos moviments que van anar des dels incipients demòcrates, passant pel naixement del federalisme o els moviments foralistes. Aquesta amalgama de tendències va trobar en la Renaixença, en l’acció cultural i historicista dels intel·lectuals del romanticisme català, una base intel·lectual gestada des de l’esquerra popular.

D’aquesta manera, les primeres aspiracions d’autogovern de Catalunya van començar a concretar-se amb l’aparició del moviment republicà federal, articulat amb el pacte de Tortosa de 1869, el qual, en el context de la Revolució Gloriosa, aspirava a unir els antics territoris de la Corona d’Aragó amb l’objectiu de reclamar una República federal en la qual Catalunya veuria reconeguda la seva especificitat en el conjunt de l’Estat.

El fracàs del republicanisme federal després de la fallida de la Primera República, el 1874, seria el catalitzador que faria evolucionar aquests federalistes cap al catalanisme polític. Així, seria en el marc de la Restauració canovista, amb la imposició de la seva idea restrictiva, essencialista i dogmàtica d’Espanya i la nació espanyola, quan sorgissin els primers moviments polítics identitaris que identifiquem amb el catalanisme. Un moviment catalanista caracteritzat pels principis del republicanisme i el laïcisme.

lo catalanisme.jpgEn aquest sentit, va ser el dirigent republicà Valentí Almirall qui va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán,  el fracàs de la Primera República reconduiria Almirall cap a posicions plenament catalanistes.

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català –el Diari Català– i, el 1880, va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per què, doncs, existeix el debat sobre els orígens del catalanisme com a moviment d’esquerres o de dretes? Perquè l’evolució del moviment va estar marcada per l’evolució conservadora. Si bé els orígens han de situar-se en el marc del progressisme, la burgesia va veure en el catalanisme l’eina necessària per expressar les frustracions i ambicions pròpies d’aquest sector social. En paral·lel, les esquerres es fragmentaven en posicions de republicanisme espanyol, republicanisme catalanista, socialisme i anarquisme. Mentre que la burgesia catalanista va articular un programa polític concretat en el naixement de la Lliga Regionalista en el tombant dels segles XIX i XX i en el context de la llarga crisi del sistema polític restauracionista, l’esquerra catalanista no va ser capaç de vertebrar un programa doctrinal progressista i catalanista fins els anys vint del segle XX. En definitiva, tot i que la dreta burgesa s’apropiés del moviment, els orígens del catalanisme polític els hem de cercar en l’esquerra popular.

Esquerra Republicana de Catalunya: la fundació

Dimarts, 2/08/2011

El 19 de març de 1931, sota l’impuls de Francesc Macià i Lluís Companys, en el marc de la Conferència d’Esquerres Catalanes i com a conseqüència de la unió de tres organitzacions: l’Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup de L’Opinió, així com també de moltes agrupacions locals i comarcals, naixia el partit que estaria cridat a exercir l’hegemonia política a la Catalunya de la Segona República: l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El nou partit esdevindria hegemònic a Catalunya ja que va saber integrar les idees de catalanisme, federalisme, republicanisme i confiança en les llibertats democràtiques coexistents en la societat catalana.

fundacio_ERC.gifLa fusió va tenir el seu origen en el Comitè d’Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d’Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Amb aquests antecedents, la Conferència d’Esquerres va inciar-se el 17 de març a l’Ateneu Republicà de Gràcia, al carrer Verdi. Allà van trobar-se representats uns 16.000 afiliats que cercaven la creació d’un partit republicà i catalanista capaç d’esdevenir una força política dirigent per al país. És a dir, una organització que fos capaç d’apropar les dues grans reivindicacions polítiques del moment: la República i l’autonomia de Catalunya. La nova ERC que naixeria dos dies després en el Foment Republicà de Sants, al carrer Cros de Barcelona, havia d’assumir les reivindicacions històriques del catalanisme, tot esdevenint un partit obert, pletòric d’universalisme i socialment avançat, encara que no podia acceptar en el seu si el concepte rígid de la lluita de classes marxista.

Les vuit ponències presentades al Congrés distingien dos blocs de problemes a afrontar. D’una banda, qüestions democràtiques bàsiques com la llibertat d’expressió i de consciència, el dret d’associació, la igualtat dels ciutadans davant la llei, el reconeixement de la voluntat popular com a única font de poder i la República com a forma d’Estat. A més, el seu programa social defensava la llibertat sindical, el dret de vaga, les prestacions socials avançades, la jornada laboral màxima de vuit hores, la defensa d’un salari mínim, les escoles del treball, les vacances pagades i la jubilació obrera. Tot i això, l’absència del terme “socialista” del nom de la formació i la negativa a constituir-se com un partit de classe va comportar que els delegats de la Unió Socialista de Catalunya (USC) optessin perquè aquest partit no s’hi integrés.

100408_1207824812_81_169907.jpgD’altra banda, les ponències van recollir el drets fonamentals de Catalunya com a nació: després de reivindicar la necessitat de la federació dels pobles ibèrics, els ponents van definir “l’estructura i règim de la vida administrativa, econòmica, social i política catalana amb les facultats que segueixen: manteniment i garantia de la llibertat i de l’ordre […], l’organització de les milícies catalanes sense ingerència del poder federal, excepte en cas de guerra contra l’estranger; legislació social, civil i penal, exceptuant els casos de delictes anomenats federals […], impost i cobrament de tributs de tota mena; l’organització de l’ensenyament en tots els seus graus; la participació en els poders federals”. Aquestes demandes majoritàriament, però, només podien aconseguir-se en el marc d’una República no unitària.

Les conclusions dels delegats comarcals en el Congrés van ser ratificades per unanimitat, donant lloc a la creació d’un partit amb disciplina i doctrina úniques. La nova ERC va ser organitzada en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona). Així, els òrgans de govern eren el Congrés Nacional i el Comitè Executiu Central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l’executiu va estar format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà (L’Opinió), Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separaria del partit pel gener del 1932; uns altres membres destacats van ser Pere Comas, Joan Casanovas (Barcelona), Ricard Palacín (Lleida), Ignasi Iglésies (Tarragona) i Miquel Santaló (Girona), entre d’altres. La secretaria general va recaure en mans de Joan Lluís i Font, que la cediria l’abril de 1931 a Josep Tarradellas. La revista L’Opinió va esdevenir l’òrgan de premsa del partit.

La primera decisió del Comitè Executiu va ser l’elaboració de la tàctica a seguir pel partit en referència a les imminents eleccions municipals, és a dir, optar per l’abstenció, la participació en solitari o la coalició amb el Partit Catalanista Republicà (PCR). Finalment, l’executiva d’ERC va optar per participar a Barcelona en coalició amb la USC, decisió forçada per Lluhí i Companys (Macià era partidari de l’abstenció). En paral·lel, arreu de Catalunya es pactaven coalicions amb d’altres formacions republicanes i catalanistes, esdevenint la més comuna l’aliança entre ERC, USC i PCR.

100408_1207824875_64_172187.jpgArribats a aquest punt, la resta de les formacions polítiques catalanes consideraven que ERC era poc més que un muntatge electoral sense una ideologia perfilada i destinant a desaparèixer després de la previsible clatellada que rebria en les eleccions. Tot i això, les eleccions municipals del 12 d’abril també van reflectir el sentit plebiscitari sobre la monarquia. Així, la Lliga Regionalista va presentar-se davant de l’electorat com una opció política continuista i reformadora, mentre que les forces republicanes, la coalició republicano-socialista i la recentment creada ERC es presentaven com una opció rupturista amb el règim monàrquic.

D’aquesta manera, les coalicions republicanes van imposar-se a Catalunya, significant un clar triomf de l’Esquerra Republicana i una inesperada derrota de la, fins aquell moment hegemònica, Lliga Regionalista. A la ciutat de Barcelona ERC va obtenir 43.000 vots i 25 regidors dels 50 que composaven l’Ajuntament. Ja fos pel carisma de la figura de Macià, pel desig de l’electorat d’un canvi cap al republicà, pel fet que ERC encarnés la nova política de masses o pel populisme obrerista, els resultats de les eleccions van resultar esclatants per ERC.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

Dissabte, 26/02/2011

Des de 1911, la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, havia llançat la idea de crear un organisme comú que mancomunés les quatre diputacions catalanes amb l’objectiu d’introduir la base d’un poder regional, millorar les infraestructures, modernitzar el programa educatiu i fomentar i difondre la llengua i la cultura catalanes. D’aquesta manera, la Diputació de Barcelona va proposar “la reconstitució de la personalitat catalana, regida autonòmicament per una Diputació única” i que aquest acord fos proposat al president del govern i a les altres diputacions catalanes.

Presidents_diputacions_mancomunitat.jpg

Aquest projecte, que va impulsar la Lliga Regionalista a convertir-se en la força capdavantera en la lluita per l’autonomia política de Catalunya, va ser presentat al govern liberal de Canalejas que l’aprovaria a les Corts el 1912. En el seu pas pel Senat, però, el projecte restaria paralitzat a causa de l’assassinat del president del govern a mans d’un anarquista, la divisió dels liberals i l’oposició dels conservadors. Posteriorment, i després de llargues negociacions, el govern d’Eduardo Dato va promulgar un Reial Decret, el 18 de desembre de 1913, que autoritzava les diputacions catalanes a mancomunar-se amb una finalitat exclusivament administrativa.

El 6 d’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència d’Enric Prat de la Riba i vuit consellers (Cultura i Instrucció, Camins i Ports, Obres Hidràuliques i Ferrocarrils, Telèfons, Agricultura i Serveis Forestals, Beneficència i Sanitat, Política Social, i Hisenda). Catalunya aconseguia així el reconeixement del seu particularisme i la Lliga assolia el seu èxit més gran.

mancomunitat.JPG

La Mancomunitat, però, no va ser més que una simple federació de les diputacions, fet que suposava una rectificació de l’anacronisme de la divisió provincial borbònica, que delegaven en aquesta entitat les seves funcions i el seu pressupost. Així, la Mancomunitat va resultar un instrument molt tímid en el terreny administratiu i descentralitzador. És a dir, tot i que molts autors han interpretat la Mancomunitat com un primer intent de descentralització de l’Estat, la realitat és que no va produir-se mai cap cessió de competències de govern ni modificacions pressupostàries que augmentessin els seus recursos. A més, el govern podia suspendre en qualsevol moment la Mancomunitat ja que era un simple ens administratiu.

La Mancomunitat va permetre que la Lliga Regionalista, que la va dirigir durant tota la seva existència, reafirmés la seva superioritat política i desenvolupés una tasca de govern centrada en el desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya. Els seus presidents van ser: Enric Prat de la Riba (1914-1917), substituït a la seva mort per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i Alfons Sala (1923-1925), que va ser nomenat per Primo de Rivera per presidir l’organisme fins que finalment va desaparèixer el 1925.

pratdelariba.jpg

Enric Prat de la Riba

L’obra de la Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Lliga a la Diputació de Barcelona, però va veure’s limitada per la falta de recursos econòmics (no va existir un pressupost propi de la Mancomunitat fins el 1918) i restringida a determinades àrees que la llei li atribuïa. Prat de la Riba va sintetitzar els corrents anteriors del catalanisme nacionalista i cultural i els hi va donar una forma més acabada. Així, la seva actuació va seguir dos grans eixos fonamentals: el desenvolupament econòmic del país i el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu.

En el camp del desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir bona part dels seus recursos en la realització d’un pla de construcció, reforma i millora de la xarxa viària de carreteres i camins provincials, així com en l’establiment d’una completa xarxa postal i telefònica que va fer arribar el telèfon a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya amb l’extensió de 5.871 quilòmetres de línees.

Mapa 1922.jpg

La Mancomunitat també va iniciar l’aplicació d’un pla d’acció agrària que buscava la modernització de les formes de producció i l’augment de la productivitat de l’agricultura i la ramaderia. Per aquest motiu es van crear escoles de tècnics rurals agraris mitjans i superiors, camps de d’experimentació de conreus i granges models, i es va fomentar el cooperativisme agrari.

D’altra banda, en l’àmbit de la cultura i l’ensenyament, la Mancomunitat va iniciar un ambiciós projecte de redreçament centrat en la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes en el qual s’incloïen mesures com la creació de Biblioteques populars (1918), les Escoles experimentals (1918) i la introducció dels Estudis normals (1919). També es va posar èmfasi en la divulgació i la protecció del patrimoni cultural català mitjançant la constitució de la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments.

Amb l’objectiu de normalitzar la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans, que s’havia creat el 1907, va iniciar una ingent tasca d’unificació ortogràfica, que va ser realitzada pel filòleg Pompeu Fabra, el pare de la llengua catalana moderna, i que no es culminaria fins anys més tard amb l’elaboració del Diccionari General (1932).

ensenyança.jpg

Paral·lelament, des de la Mancomunitat va impulsar-se la renovació pedagògica que va permetre la introducció a Catalunya dels mètodes de l’educadora italiana Maria Montessori, així com l’impuls de l’Escola Industrial, l’Escola del Treball i l’Escola de l’Administració local, escoles exemplars en el seu temps. La missió d’aquestes noves institucions educatives va ser la potenciació de la diversificació professional i la formació professional de quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç.

La unitat de Catalunya que s’havia viscut de forma breu en la Solidaritat ara era atesa de nou, però d’una forma operant, constructiva. Catalunya s’assemblava a un petit Estat, però amb uns mitjans ben esquifits. El binomi Prat de la Riba-Cambó va ser la principal clau de l’èxit de la Lliga Regionalista a l’hora de capitalitzar l’acció de govern de la Mancomunitat. Seria gràcies a la seva tasca que la Lliga guanyaria molt del seu prestigi. Ni el republicanisme catalanista ni el que restava dels cacics monàrquics i menys encara els radicals, disposaven d’homes idonis que es mesuressin amb els líders de la Lliga.

Reorganització i efervescència del catalanisme d’esquerres durant la crisi de la Restauració

Dimarts, 22/02/2011

La desfeta electoral patida per la Lliga Regionalista el 1903 va evidenciar les desavinences entre un grup d’intel·lectuals i professionals de tarannà més progressista, que es mostraven més intransigents davant la qüestió de la negociació de les reivindicacions regionalistes amb el govern de Madrid, i la majoria dels dirigents del partit, que eren partidaris d’una política de caràcter possibilista que arribés a acords amb el partits dinàstics governants. A més, els sectors més esquerranosos de la Lliga (Carner, Sunyol) van encaixar malament el fet que sectors catòlics s’anessin incorporant a la formació regionalista.

La crisi entre ambdós sectors esclataria el 1904 quan, arran de la visita del jove monarca Alfons XIII a la ciutat de Barcelona, un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, va desobeir els acords presos per la pròpia direcció del partit amb l’objectiu de boicotejar la visita reial. El monarca va ser rebut per una multitud, a mig camí entre l’entusiasme i la curiositat, que el volia veure de prop. Cambó va aprofitar l’ocasió per llegir davant d’Alfons XIII un manifest en català que reconeixia, de facto, la institució monàrquica a la vegada que exposava les necessitats i els drets del poble català. La direcció lligaire va aprovar la seva actitud, fet que va empènyer el sector més crític amb el possibilisme a abandonar la formació i fundar una nova organització de caràcter catalanista i republicà.

Així, el 1906, els escindits de la Lliga, encapçalats per Jaume Carner i Lluís Domènech i Montaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà, un partit que es definia com a nacionalista, democràtic i republicà, i al qual s’hi afegirien alguns republicans provinents del vell federalisme de Pi i Margall. Tot i això, la seva incidència electoral va ser escassa a causa de que el lerrouxisme captava en aquells moments una gran part dels vots republicanistes i de l’èxit de la Solidaritat Catalana. Ara bé, des del Centre Nacionalista Republicà sí que van ser capaços de realitzar un gran activisme a través del diari El Poble Català i de fundar nombrosos ateneus.

Jaume Carner.jpg

Jaume Carner i Romeu

També, el 1903, des de les organitzacions societàries nascudes arran del desenvolupament industrial i del món dels serveis, va crear-se el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) vinculat a l’obrerisme reformista i al catalanisme. Al llarg de la seva llarga existència (1903-1939), el CADCI no va deixar d’incrementar el seu nombre de socis, esdevenint un dels puntals del catalanisme i una força hostil amb el lerrouxisme. A la vegada, tot i decantar-se políticament cap a les posicions del catalanisme d’esquerres, el CADCI va esdevenir un punt de trobada del catalanisme popular allunyat de les disputes entre lligaires i republicans d’esquerres.

valles i ribot.JPG

Josep Maria Vallès i Ribot, president de la Unió Federal Nacionalista Republicana

La crisi de la Solidaritat Catalana arran dels fets de la Setmana Tràgica va contribuir a l’apropament entre les forces republicanes d’esquerra, que el 1910 van crear la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), formació que va aconseguir un bon resultat en els comicis celebrats aquell any. Tanmateix, la UFNR aviat va veure que no podria superar electoralment ni a la Lliga ni als radicals lerrouxistes i va veure’s en perill d’esdevenir una força política residual.

Per això, el 1914, la Unió Federal Nacionalista Republicana va acceptar una aliança amb el Partit Radical de Lerroux a través del Pacte de Sant Gervasi. La coalició lectoral, però, va desagradar als seus elector d’ambdues formacions, els quals van castigar-les fortament en les eleccions, fet que va donar una nova victòria a la Lliga. La desfeta va comportar la crisi de la UFNR i la seva posterior desaparició el 1916, així com al conjunt de l’esquerra catalanista.

Després de la crisi de la UFNR i davant el que van anomenar com la “claudicació de la Lliga a Madrid”, les forces d’esquerres van proposar-se una renovació dels seus principis basada en la necessitat de catalanitzar el republicanisme després de l’empremta deixada pel lerrouxisme i de republicanitzar el catalanisme amb l’objectiu de posar fi a l’hegemonia de la Lliga a Catalunya. A més, també van buscar d’atreure sectors de l’obrerisme amb l’objectiu que abandonessin l’apoliticisme propugnat per l’anarcosindicalisme i esdevinguessin la base electoral del catalanisme d’esquerres.

D’aquesta manera s’iniciava un període efervescent que va suposar el naixement de diverses formacions que enfortirien el catalanisme d’esquerres. Primer, el 1917, Francec Layret i Lluís Companys van organitzar el Partit Republicà Català. Posteriorment, el 1922, un grup d’intel·lectuals i professionals descontents amb la política de la Lliga van abandonar el partit i van crear Acció Catalana. Aquell mateix any, Francesc Macià va crear la primera organització catalanista amb uns postulats independentistes: Estat Català. Finalment, el 1923, un grup de militants del PSOE, encapçalats per Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, va escindir-se del partit per crear una nova organització socialista amb una base estrictament catalana: la Unió Socialista de Catalunya.

La Solidaritat Catalana

Dissabte, 19/02/2011

A les eleccions de 1905, en la confrontació entre republicans i regionalistes, la Lliga va obtenir un gran èxit perquè, després de cinc derrotes consecutives enfront del lerrouxisme, el resultat de les municipals (14 regidors republicans i 12 regionalistes) va poder ser celebrat amb un banquet de la victòria ja que tots els tots els candidats regionalistes van ser escollits. Tampoc es pot parlar d’un fracàs del republicanisme lerrouxista, però si de l’èxit regionalista.

Així, la Lliga va organitzar un “banquet de la victòria” com a celebració. Aleshores, el setmanari humorístic Cu-Cut! va publicar un acudit en el qual es podia observar un militar preguntava ¿Qué se celebra aquí que hay tanta gente?” i un civil responia “El banquet de la victòria”, i el militar reflexionava: “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos”. L’acudit pressuposava que els militars espanyols no aconseguien victòries i això, dit després de la brutal desfeta colonial de 1898, va molestar moltíssim a l’estament militar de Barcelona que estava poc preparat per entendre el que estava passant a Catalunya i estava carregat de prejudicis espanyolistes. Per als militars tota expressió de catalanisme era igual a separatisme.

cu-cut!.jpg

La reacció militar a l’acudit del Cu-Cut! va ser típica d’un militarisme anticonstitucional, ferit en el seu orgull després de la derrota colonial i que culpava al govern i a la ciutadania de la derrota i el desprestigi. Així, uns 350 militars van dirigir-se al carrer Avinyó, on s’imprimia el setmanari, van destrossar el material i van cremar mobles al carrer. Després van dirigir-se als locals de La Veu de Catalunya, l’òrgan de premsa de la Lliga Regionalista, i van rebentar-ho tot. El conflicte resultant va ser força greu amb la publicació d’editorials per part de La Veu de Catalunya reclamant serenitat i mediació i la suspensió de la publicació del Cu-Cut!.

Així s’inaugurava una llarga etapa d’intervenció de l’exèrcit en la vida pública espanyola després del parèntesi que havien suposat els primers anys de la Restauració. El govern, seguint el procediment habitual, en comptes de prendre mesures disciplinàries contra els militars, va suspendre novament les garanties constitucionals a Catalunya i el cap de govern, Montero Ríos, va acusar els autonomistes de separatistes. García Prieto va arribar a dir que les Bases de Manresa eren un document separatista. El govern de Montero Ríos va dimitir i el nou gabinet liberal de Segismundo Moret va suspendre la publicació de La Veu de Catalunya i del Cu-Cut!. A més, va iniciar-se un projecte de Llei de Jurisdiccions que proposava posar sota jurisdicció militar totes aquelles expressions que resultessin ofensives per a la unitat de la pàtria, els seus símbols i l’exèrcit.

Paral·lelament, a Catalunya, davant dels atacs i a partir del rebuig massiu a la Llei de Jurisdiccions, s’estava gestant un acord patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita pels drets del país entre els republicans catalans i els regionalistes. Aquest seria l’origen de la Solidaritat Catalana, que aplegaria totes les forces, des dels carlins fins als republicans federals passant per la Lliga, a excepció dels partits dinàstics i dels lerrouxistes.

Per la seva banda, Lerroux va publicar un article de clar to espanyolista on exaltava als militars per contrarestar aquest possible acord catalanista. Lerroux deia: “Hace menos de seis años imperaba en Barcelona el catalanismo político, hijo degenerado de un contubernio mostruoso”. A més, qualificava les de Bases de Manresa de “incongruentes, reaccionarias, mantenedoras de privilegios antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatistas, inspiradas en un espíritu clerical y aprobadas por obispos de maldita memoria”. A més, Lerroux qualificava Els Segadors com uns “melenudos de dudoso sexo” i deia que d’haver estat militar hauria cremat La Veu, el Cu-Cut!, la Lliga i el palau del bisbe. Lerroux afirmava alegrar-se dels fets succeïts.

Tot i les crítiques del lerrouxisme, el gener de 1905 era nomenat un Comitè Executiu de Solidaritat Catalana amb representants de la Lliga (Cambó), dels nacionalistes republicans (J. Carner), dels republicans independents, de la Unió Catalanista, dels republicans federals, de la Unión Republicana i dels carlins. Salmerón també va sumar-se al moviment. La premsa catalana majoritàriament va mostrar-se a favor de la Solidaritat i la Lliga Regionalista, hàbilment dirigida per Cambó, va convertir-se en la punta de llança del moviment cívic que va formar-se.

portada-cu-cut.jpg

Davant de les eleccions de 1907, els partits integrants de la Solidaritat van decidir presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tívoli), que defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern. A les eleccions a les diputacions provincials, la Solidaritat va aconseguir un gran triomf amb el 36% dels vots dels cens a Barcelona amb 18.000 vots. El lerrouxisme, per la seva banda, es quedava en el 17%.

solidaritat catalana 3.jpg

El 1907, va caure el govern liberal que va ser substituït per un gabinet conservador encapçalat per Maura. Ara s’aproximaven les eleccions generals i després d’un míting de la Solidaritat realitzat al Casinet de Sants, un grup d’homes van disparar contra el vehicle en el qual anaven Salmerón, Cambó, Corominas i altres. D’aquest frustrat atemptat van ser acusats el lerrouxisme. Tanmateix, això no va arronsar la coalició solidària que va obtenir un èxit esclatant a les eleccions, just en el moment en que Lerroux començava a davallar a Catalunya, fent-se amb 41 dels 44 escons en pugna.

solidaritat catalana 2.jpg

solidaritat catalana.jpg

La presència dels diputats solidaris al Congrés va obligar al govern Maura a canviar la seva estratègia i començar a negociar les lleis amb la minoria catalana, tot amb l’objectiu d’integrar les forces catalanistes en el sistema. Així, els fets i l’èxit de Solidaritat Catalana van marcar un tombant en la vida de Francesc Cambó que des d’aquest moment projectaria la seva personalitat sobre la política espanyola.

Els solidaris van realitzar una bona tasca al Congrés, però el grup era massa heterogeni i Cambó capitalitzava tota l’acció solidària a favor de la Lliga Regionalista. Això provocaria la crisi de la Solidaritat, donant lloc a l’esclat de les discrepàncies entre els diferents partits que formaven la coalició. Així, les tensions començarien a aflorar al si de la Solidaritat Catalana, tot i que de cara a l’exterior no es trenqués l’acord, arran del projecte de Llei de l’administració local de Maura. Mentre que Cambó i els membres de la Lliga volien aprofitar-se’n de la situació per a negociar amb el govern el projecte com a primer pas cap a la descentralització, les forces de l’esquerra solidària jutjaven el projecte com poc democràtic.

Les diferències entre els solidaris cada cop eren més gran. Un nou enfrontament intern va produir-se quan, el 1908, la Lliga, defensant els interessos de l’Església, va oposar-se a un projecte de l’Ajuntament de Barcelona que comportava la introducció a les escoles de la cooficialitat de la llengua catalana, a la vegada que implantava la coeducació i la neutralitat religiosa. El cop final a la coalició solidària, però, no arribaria fins als fets de la Setmana Tràgica de 1909, quan la Lliga va veure amb bons ulls la repressió de la revolta i els republicans van criticar amb duresa l’actuació del govern.

El catalanisme polític en el tombant dels segles XIX i XX: naixement i consolidació de la Lliga Regionalista

Dijous, 17/02/2011

Arribats al tombant cap al segle XX, el catalanisme s’anava estenent i començava a arribar a les multituds del carrer. D’aquesta manera, la primitiva ortodòxia del catalanisme del segle XIX es veia trencada per l’aparició de tota una sèrie de tendències, agrupacions i escoles, en les quals es manifestaven totes les idees de l’època, fins i tot les més extremes. Els antics programes i bases eren estrets pel nou catalanisme.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

El 1899, el fracàs del projecte regeneracionista del polaviejisme i el govern Silvela va posar-se de manifest després de la protesta ciutadana del tancament de caixes, en el fet de no concedir el concert econòmic a Catalunya, en la manca de reformes “regeneracionistes”, en la inadequació a la realitat social espanyola i catalana, i en la repressió del moviment de gremis. Tot això va fer que un sector dels industrials catalans, que durant anys havien seguit la política de negociar privadament amb el cap de govern de torn o amb algun ministre, decidissin que la forma d’imposar els seus criteris era pressionar amb un partit propi.

Així, el 1899 naixia la Unió Regionalista formada principalment pels antics membres del polaviejisme català, destacats industrials, dirigents del moviment del tancament de caixes i representants de la burgesia agrària. La Unió Regionalista proclamava als seus estatuts que lluitaria per l’autonomia política i administrativa de les regions per tots els mitjans legals, sempre dintre de la unitat de l’Estat espanyol. Era un partit amb una àmplia base social, però mancat d’un projecte polític clar i de dirigents amb experiència política.

Paral·lelament a la formació de la Unió Regionalista, el 1900, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar definitivament la Unió Catalanista per fundar el Centre Nacional Català. Aquesta formació estaria integrada per joves professionals com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner i Lluís Duran i Ventosa, que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. Així, era un partit amb un programa polític possibilista i amb uns dirigents experimentats, però mancat de suports socials clars.

miting cambó.JPGEl 1900, Eduardo Dato, Ministre de la Governació, va visitar Catalunya. La premsa catalana havia fet Dato responsable directe de l’empresonament dels botiguers a causa del tancament de caixes. Això va fer que Dato fos rebut amb una vaga general de botiguers i amb manifestacions d’hostilitat. El ministre va ser xiulat a Manresa, va viure una vaga del comerç a Manresa i li van cantar el cant d’Els Segadors. Davant d’aquests fets, el govern va proclamar l’estat de guerra a Barcelona, va destituir l’alcalde de Reus i va suspendre la publicació de La Veu de Catalunya. Aquesta reacció del govern va portar el Centre Nacional Català a demanar a la Unió Regionalista de fer una candidatura conjunta, i aquesta va acceptar.

lliga regionalista banquet.JPGLa confluència d’interessos entre ambdues formacions va afavorir la unió dels dos grups, donant pas a una candidatura unitària per a les eleccions de maig de 1901 que seria l’embrió del naixement de la Lliga Regionalista. L’objectiu del nou partit era participar a les eleccions a Barcelona amb una candidatura formada per homes de prestigi ciutadà, l’anomenada “candidatura dels quatre presidents”. La tria realitzada per la candidatura regionalista estava configurada per homes com el doctor Bartomeu Robert (expresident de la Societat d’Amics del País), Albert Rusiñol (expresident del Foment del Treball Nacional), Lluís Domènech i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès) i Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial). La tria estava ben feta perquè eren homes que tenien popularitat i representaven coses complementàries en la societat catalana.

La campanya va ser preparada a consciència ja que era la primera vegada que es produïa un enfrontament directe del catalanisme amb el caciquisme. A més, els interventors de la Lliga eren una garantia del respecte al vot i permetien esperar que les votacions no podrien ser falsejades aquest cop. Les eleccions de 1901 van ser un èxit per a la candidatura unitària que va obtenir quatre diputats, per dos dels republicans (Pi i Margall i lerroux) i un dels dinàstics. D’aquesta manera, les eleccions de 1901 van significar un canvi radical en la política catalana i la primera derrota del caciquisme.

L’èxit electoral va comportar la fusió definitiva dels dos grups en la Lliga Regionalista, partit que va convertir el diari La Veu de Catalunya en el seu principal òrgan de difusió i que va reforçar la força electoral del catalanisme. A la junta directiva de la nova organització, presidida pel Doctor Robert, hi estarien Verdaguer Callís i el doctor Fargas. La Lliga esdevenia així la primera formació política moderna de l’Estat espanyol, trencant el monopoli de les classes benestants i dotant-se d’una organització eficaç (afiliats, centres polítics, secretaria electoral, publicacions, etc.).

enric prat de la riba.jpgA les eleccions municipals del mateix any, la Lliga va obtenir onze regidors a l’Ajuntament de Barcelona, mentre que els republicans n’aconseguien onze i els partits dinàstics només quatre. Per primer cop, les candidatures no dinàstiques triomfaven a Barcelona. A partir d’aquell moment, el joc polític a Catalunya ja no passaria pel torn dinàstic entre conservadors i liberals, sinó que l’hegemonia electoral es disputaria entre republicans i catalanistes com a forces polítiques majoritàries. A més, la victòria barcelonina de la Lliga va servir per demostrar la coherència de la seva línea de participació política. El carlisme català anava perdent força i a començament de segle bona part dels seus simpatitzants –ja fossin gent del poble o petits i mitjans hisendats–havien passat a les files del catalanisme.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista es consolidaria com el partit hegemònic a Catalunya sota l’ideari definit per Enric Prat de la Riba a l’obra La Nacionalitat Catalana (1906). La Lliga reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política, però es mostrava disposada a intervenir en la vida política espanyola amb l’objectiu de modernitzar i descentralitzar l’Estat. Així, mentre Prat de la Riba es convertia en el principal referent de la política lligaire “Catalunya endins”, Francesc Cambó exerciria el seu paper de defensor dels interessos catalans a Madrid.

Els primers anys de la Lliga, però, no van ser gens fàcils ja que el nou partit va haver de fer front a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes entre els homes de tarannà més progressista i la majoria dels dirigents més conservadors i possibilistes. Així, després dels èxits electorals de 1901, les eleccions de 1903 no van ser favorables als seus interessos ja que les forces republicanes van imposar-se tant a les generals com a les municipals. Igualment, la Lliga també seria derrotada a les eleccions de 1905.

L’impacte de la crisi de 1898 a Catalunya: del polaviejisme al tancament de caixes

Dimecres, 16/02/2011

El “Desastre de 1898” va tenir un abast econòmic i militar arreu l’Estat, però a Catalunya va comportar també una sèrie de canvis polítics específics que van significar l’eclosió definitiva del catalanisme en la vida política espanyola. Així, després de la desfeta, l’opinió pública, les corporacions oficials, la premsa, els partits i la majoria d’organitzacions catalanes estaven expectants. Arribava el moment del catalanisme enfront de l’oligarquia dinàstica, i aquest comptava amb uns líders consolidats, un cos doctrinari amb suficient entitat i una notable mobilització social.

caricatura regeneracionisme.jpgAmb la pèrdua de les restes de l’imperi colonial va néixer la “generació del desastre” i l’exèrcit va veure’s devaluat per la derrota ja que l’opinió pública de forma majoritària va culpar-lo de la derrota. Espanya es quedava sense flota militar i l’exèrcit feia culpable als civils dels desastres militars. Així, amb la crisi desencadenada per la pèrdua de les colònies, a Catalunya naixerà la “generació de 1901” com a reacció al desastre. L’opció catalana serà la creació dels seus propis partits polítics.

La pèrdua de les darreres colònies de l’imperi espanyol va comportar el desprestigi definitiu dels partits dinàstics i va posar de manifest la seva ineficiència per a portar a terme una veritable regeneració de la vida política espanyola com es demanava des de molts sectors socials del país. La Guerra de Cuba i la desfeta espanyola va ser un element que va condicionar l’economia catalana i els homes del sistema, com Duran i Bas o Mañé i Flaquer, van marcar les distàncies amb el règim i van demanar l’evolució i la depuració del mateix.

El FTN va demanar novament el concert econòmic per a Catalunya. El centralisme situat com un dels causants de la desfeta colonial. Així, va acordar-se redactar un missatge a la reina regent on es parlava de la necessitat d’implantar l’autonomia administrativa “que devuelva la iniciativa y la fuerza a las grandes regiones en beneficio de la vitalidad nacional”. Des de Catalunya es considerava que era necessari transformar el sistema parlamentari ja que existia un “absolutisme” de les majories falsejades. El catalanisme demanava un sistema veritablement representatiu on tinguessin presència les forces socials i col·lectives i el sufragi fos lliure.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

En aquest període va sortir a la llum pública el general Polavieja que representava un propòsit de regeneracionisme. Havia estat capità general a Cuba (1889-90) i de les Filipines (1896-97) i quan va ser cessat va ser ben rebut a Catalunya per les “forces vives” del país. El general, animat per la bona rebuda, cada cop va apropar-se més als industrials. La causa autonomista va anar imposant-se poc a poc ara que, fins i tot, els sectors que tradicionalment s’hi havia oposat –burgesia industrial i polítics de Madrid com Polavieja– començaven ha estar-hi d’acord.

Ara es podien acceptar reivindicacions parcials com la Diputació única i el concert econòmic. Polavieja va contestar a aquestes demandes de la Lliga Regionalista i el FTN que en aquelles circumstàncies era impossible aplicar-les, però si que era possible realitzar el concert econòmic i crear una Diputació catalana única sempre que ell arribés a formar govern. A Madrid, Polavieja s’aliava amb el conservador Silvela –el gran regeneracionista polític espanyol– i a Catalunya, la col·laboració amb el polaviejisme es va convertir en el tema de batalla.

La divisió del catalanisme davant d’aquesta situació era un fet real i el cisma es confirmaria amb una forta polèmica entre els diaris La Renaixensa i La Veu de Catalunya. Així, des de La Veu de Catalunya s’intentava afalagar a la burgesia industrial i comercial que començava a sortir de la indiferència política, seguia un criteri catòlic ben arrelat i seguia una prudent política catalanista.

Francisco_Silvela.JPG

Francisco Silvela

El 1899, Silvela formava govern amb Polavieja com a Ministre de la Guerra i la presència de Duran i Bas, que entrava al gabinet com a Ministre de Justícia i Gràcia. El problema del govern Silvela, però, va ser la impossibilitat de realitzar grans reformes i quan van realitzar-ne alguna, aquesta va ser mal vista a Catalunya.

Un país com Espanya, que acabava de perdre les seves colònies i que es trobava en plena crisi moral i política va rebre malament la primera reforma del govern: l’anunci de més impostos. El govern Silvela per tractar d’estabilitzar l’economia espanyola, equilibrar els pressupostos, remuntar el dèficit ocasionat per la guerra amb els Estats Units, contenir els preus i revaloritzar la pesseta, va crear un nou impost d’utilitats que descansava sobre professionals i funcionaris, sobre les propietats urbanes i, sobre la indústria i el comerç, es a dir, gravava a la burgesia i les classes mitjanes. L’opinió pública, i en especial les classes mitjanes i productives, va rebre malament la proposta ja que considerava que l’única mesura que es prenia era fer-la pagar més.

Així, els gremis de Barcelona van iniciar una campanya de mítings de protesta el 1899: el “tancament de caixes”. L’enfrontament entre el govern i els gremis davant l’aprovació dels nous pressupostos va fer-se inevitable. Davant d’aquesta situació, el Foment va haver de definir-se entre els dos antagonistes, decantant-se per la protesta. D’altra banda, la premsa republicana i catalanista va animar als gremis de comerciants i botiguers a seguir amb la protesta.

La Cambra de Comerç de Barcelona va trigar a posicionar-se, però també ho va fer a favor dels gremis, participant així en els mítings de protesta on s’atacava al govern i al règim restauracionista. El govern va sortir tant tocat de la protesta ciutadana que el general Polavieja va dimitir.

robert.jpg

Bartomeu Robert

El govern va mostrar una forta intransigència davant de les protestes dels botiguers i remetia totes les solucions al conflicte a l’aprovació parlamentària. Paral·lelament, El FTN va sumar-se a les protestes amb mítings. Entre abril i juny de 1900, va organitzar-se una vaga de contribuents que incitava a la resistència contra el pagament d’impostos. Les manifestacions van ser especialment violentes a Barcelona, des d’on s’entrellaçaren les causes econòmiques amb les nacionalistes. Es va arribar a declarar l’estat de guerra.

La reacció des de baix va ser espontània. El “tancament de caixes” va produir una gran tensió que va provocar l’estat de guerra a Barcelona, les dimissions de Duran i Bas i de l’alcalde Robert. El regeneracionisme del govern va esvair-se i es retornava a la realitat: era un més dels governs caciquistes de torn. Un govern, a més, enfrontat a una societat espanyola en crisi econòmica i d’autoritat, que havia perdut la confiança en ella mateixa, i enfrontat a una Catalunya en desacord públic amb l’Espanya oficial.

Al Congrés, els diputats van debatre el conflicte obert amb els gremis i ho van fer amb un to marcadament anticatalanista que va fer que els diputats catalans defensessin el país. La vaga va fracassar i els gremis van deposar la seva actitud, però el govern Silvela havia quedat tocat.

L’autoritat militar va respondre a les protestes amb detencions i el tancament de botigues. Davant aquesta situació, va produir-se una vaga general d’una setmana de duració que va aconseguir la llibertat dels botiguers empresonats.

La negativa catalana a pagar els impostos va ser utilitzada pel catalanisme polític com a element catapultador. La majoria de grans institucions o “caixes” a Catalunya estaven dominades pels catalanistes i l’extensió del moviment a la ciutadania va permetre el desenvolupament del catalanisme.

El catalanisme conservador de finals del segle XIX

Dimarts, 8/02/2011

El 1887 va produir-se una escissió en el si del Centre Català que trencava amb la unitat del catalanisme i va suposar la marxa de la major part dels seus afiliats, que formarien una nova organització: la Lliga de Catalunya, integrada per homes com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Joan Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Ferran Alsina. La nova organització tenia un caràcter força més conservador del que havia presentat el projecte de Valentí Almirall, fet que va suposar una major connexió entre la Lliga i els membres de la burgesia catalana, però tampoc era un partit polític preparat per a presentar-se a les eleccions amb una base social definida.

prat de la riba.JPG

Enric Prat de la Riba

La Lliga de Catalunya va fer seves les reivindicacions d’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil, el proteccionisme i la pràctica d’una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser l’elaboració d’un Missatge a la reina regent (1888), adreçat a Maria Cristina amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, on reivindicaven l’autonomia política per a Catalunya tot recollint novament els greuges i les aspiracions del catalanisme moderat.

L’any següent, el 1889, la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del dret civil català i contra el projecte de reforma del Codi Civil espanyol que s’estava discutint a les Corts. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil, fet que va ser presentat a l’opinió pública com la “primera victòria del catalanisme”.

El 1891, arran de la lluita mantinguda per la defensa del dret civil català, va fer-se present la necessitat d’organitzar millor el moviment catalanista i, amb aquest objectiu, la Lliga de Catalunya va proposar-se la fundació d’una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals. Així va crear-se la Unió Catalanista, una entitat que agrupava a diferents sectors catalanistes en una mena de federació que implicava a grups, centres, associacions, ateneus i publicacions catalanistes.

La nova organització catalanista tenia com a objectius la propagació de les idees regionalistes i la realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes. La Unió va tenir un suport important a la Catalunya rural, fet que entroncava amb la voluntat que mostrava per donar més participació a les organitzacions de caràcter comarcal i evitar l’hegemonia barcelonina que havia caracteritzat el catalanisme fins aquell moment.

Així, la base social de la Unió Catalanista es trobava en els propietaris mitjans, però també entre comerciants, professionals liberals i un sector dels intel·lectuals. La seva militància directa, però, era més aviat escassa. Va ser la seva estructura, fonamentada sobre el model de federació d’entitats catalanistes, la que va possibilitar que la Unió abracés una gran amplitud geogràfica i comptés amb la possibilitat de fer difusió de les seves iniciatives entre un públic força ampli.

La nova organització va jugar un paper important en el creixent desvetllament de la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis pròpiament catalanistes que posaven l’èmfasi de les seves reivindicacions en l’obtenció d’un ampli autogovern per a Catalunya, anant més enllà de l’organització descentralitzada de l’Estat espanyol. El seu punt feble, però, va ser la tensió continuada a la que va haver de fer front com a conseqüència de l’existència de diferents faccions en el seu si, enfrontades per la possibilitat de fer el pas a la participació en la vida política .

bases de manresa.JPG

Assamblea catalanista a la sala de sessions de la casa de la ciutat de Manresa (15 d'abril de 1892) en la qual van ser presentades les Bases de Manresa

Un dels primers actes de la Unió Catalanista va ser convocar una reunió dels seus delegats a la ciutat de Manresa, on van redactar-se les bases per a una futura constitució política de la regió de Catalunya. Les Bases de Manresa de 1892 van ser la plasmació del pensament catalanista conservador i tradicionalista, tot recollint els principis del catalanisme polític i expressant el paper que Catalunya hauria de tenir en la vida política espanyola.

Les Bases, en la redacció de les Bases va tenir un paper destacat Enric Prat de la Riba, estaven estructurades en disset articles que definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. En elles s’establia una organització de Catalunya amb un caràcter medievalitzant, basat en les comarques i els municipis.

Les Bases de Manresa constituïen un desafiament inadmissible per a l’Estat centralista i uniformista ja que entre les demandes que incloïa hi havia la presència del català com a única llengua oficial, la dependència directa de l’ordre públic del poder regional i competències exclusives en el control de les finances i del sistema tributari, l’educació i la iniciativa legislativa. Les competències de l’Estat haurien restat força limitades d’haver-se portat a terme aquest model.

Només els catalans tindrien dret a exercir càrrecs públics a Catalunya, el Tribunal Superior de Catalunya havia de ser inapel·lable i el servei militar obligatori substituït per un contingent de voluntaris. El caràcter arcaïtzant del document era evident en la defensa del restabliment de les d’antigues institucions com l’Audiència i les Corts i la idea de la vinculació entre Catalunya i Espanya mitjançant un pacte d’aquestes institucions amb la corona. D’altra banda, la composició de les Corts catalanes, escollides mitjançant el sufragi corporatiu, era un exemple de corporativisme reaccionari.

El catalanisme s’inclinava així per un tradicionalisme antiliberal, però també allunyat del carlisme i de d’intransigència del clergat. En qualsevol cas, aquesta posició tradicionalista no podia tenir cap futur en una Catalunya industrial, cada cop més urbanitzada i camí de la secularització cultural.

Aquesta via “pairalista” trobava simpaties entre el vigatanisme, un moviment catòlic cultural i intel·lectual impulsat fonamentalment pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. Aquest grup tradicionalista va dotar-se d’un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i de la mà del bisbe de Vic Josep Torres i Bages com a màxim exponent, va articular un catalanisme d’arrels cristianes. En els anys noranta, el vigatanisme traslladaria les seves postures al setmanari La Veu de Catalunya de Barcelona i acabaria diluint-se entre el nou catalanisme conservador hegemònic.

Els inicis del catalanisme polític: Valentí Almirall i el Centre Català

Dilluns, 7/02/2011

Les aspiracions d’autogovern de Catalunya van començar a concretar-se amb l’aparició del moviment republicà federal, però seria en el marc de la Restauració canovista, amb la seva idea restrictiva i dogmàtica de la idea d’Espanya, quan sorgissin els primers moviments polítics identitaris. Així, apareixeria un catalanisme polític diversificat i plural, la base del qual va ser l’existència d’una identitat diferenciada i la progressiva construcció intel·lectual d’una sèrie tradicions i referències històriques que legitimaven l’especificitat de Catalunya.

El factor desencadenant del catalanisme va ser l’existència d’unes condicions polítiques, econòmiques, culturals i socials que van provocar el sorgiment d’una sèrie d’interessos comuns generalitzats i que van crear unes solidaritats verticals enfront de l’Estat. Així, a Catalunya van aparèixer formes i circuits de solidaritat i d’acció comú entre diversos grups. El moviment nacionalista català va desenvolupar-se en un context polític, administratiu i cultural que dificultava l’acomodament de gran part dels grups socials catalans dins de la vida política i cultural oficial espanyola.

El funcionament del sistema canovista va accentuar a Catalunya la sensació d’exclusió de la política i la no influència en les instàncies reals de poder. Per exemple, durant la primera etapa restauracionista, de 1875 a 1900, només va haver-hi tres ministres catalans sobre 150. L’afirmació i actuació com a catalanista significava un autèntic desafiament al poder oficial de l’Estat-nació i per això va buscar-se l’articulació d’un moviment que funcionés al marge dels circuits oficials de la política restauracionista. Van crear-se importants xarxes de sociabilitat pròpies i van sorgir noves organitzacions, publicacions i plataformes ciutadanes que permetessin a gent de diversa procedència sumar-se a la causa del catalanisme.

valentí almirall.jpg

Valentí Almirall

Aquest procés significava l’enfrontament de “tota una comunitat” i l’Estat, mentre els catalans proclamaven l’existència de la seva pròpia comunitat diferenciada com un fet evident i indiscutible. La politització del sentiment de pertinença, de l’existència d’una personalitat pròpia, va portar el catalanisme a exigir unes institucions polítiques i administratives pròpies per a Catalunya com a part de l’Estat. Els valors de la identitat catalana ja eren diferents, s’havien “nacionalitzat”.

El dirigent republicà Valentí Almirall va ser el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia i pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol, esdevenint una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. El fracàs de la Primera República el reconduiria cap a posicions plenament catalanistes.

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català –Diari Català– i el 1880 va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

veucat.jpgAixí, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra va mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges.

memorial-b.jpgEl Memorial de Greuges, dirigit al rei Alfons XII, era un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La mort del monarca va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte a Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar l’acostament del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols i que fins aquell moment només havia defensat el proteccionisme i presentava unes posicions descentralitzadores força tímides.

lo catalanisme.jpgAlmirall basava les seves tesis catalanistes en el particularisme de Catalunya. Així, la seva proposta, presentada a partir d’aquestes experiències i de la seva reflexió doctrinal a l’obra Lo catalanisme, era modificar l’organització de l’Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Eren les bases ideològiques d’un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força política amb força suficient per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia restauracionista.

La proposta progressista d’Almirall, però, aviat va demostrar-se inviable en el context del període i va anar perdent suports. La renúncia a l’anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d’Almirall i mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s’imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per a esdevenir una força política operativa i alternativa ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme.

Finalment, la forta oposició mostrada per Valentí Almirall i els seus seguidors a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, promoguda fonamentalment per l’alcalde Francesc Rius i Taulet, perquè representava una revalidació del pacte entre la burgesia catalana i la Restauració mitjançant els homes del sistema a Catalunya, va contribuir al seu progressiu aïllament i al distanciament definitiu amb una burgesia que no renunciava a participar de la política dinàstica. La unitat del catalanisme no va poder mantenir-se i, el 1887, va produir-se una escissió en el si del Centre Català que suposaria la sortida de la majoria dels seus afiliats en direcció a una nova entitat, la Lliga de Catalunya. Poc després, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d’Almirall dins del catalanisme va esdevenir cada cop més feble.

Els orígens del catalanisme polític: de la crítica al centralisme al federalisme

Dissabte, 5/02/2011

A més del component cultural de la Renaixença, en la presa de consciència catalana del segle XIX també va existir un component polític i econòmic ja que Catalunya va convertir-se en un nucli industrialitzat enfront de l’estructura agrària endarrerida i escassament industrial de la resta d’un Estat que es mostrava ineficaç.

bullangues.JPG

Les bullangues

Amb anterioritat al segle XIX no existia una “nació” catalana, com tampoc existia una nació espanyola, i durant el segle XIX les identitats comunitàries van tenir un caràcter molt fluctuant i inclús ambivalent. Les diferents constitucions del nou Estat liberal espanyol del vuit-cents van definir Espanya com una nació única, amb les Corts com a úniques dipositàries de la sobirania nacional (compartida només amb la monarquia). Així, l’Estat liberal va suposar la consolidació d’un model d’organització estatal basat en el centralisme polític, administratiu, jurídic, militar i econòmic.

En oposició al centralisme estatal, a Catalunya va existir una aspiració d’autogovern durant tot el segle XIX que ja va manifestar-se durant les bullangues dels anys trenta i en la constitució de les juntes revolucionàries dels anys 1835 i 1840. El progressisme català discrepava d’una concepció tan radial de l’Estat i reclamava un major nombre d’atribucions pels ajuntaments i les diputacions. Així, tant en la insurrecció de Barcelona de 1842 com en la Jamància de 1843 podem observar la formulació de projectes de reforma de l’Estat, amb un fort contingut anticentralista, federal i popular.

duran i bas.jpg

Manuel Duran i Bas

La Dècada Moderada, però, va suposar una nova onada centralitzadora acompanyada, a més, d’una política d’ordre públic extremadament dura, i que a Catalunya va concretar-se en la declaració de l’Estat de guerra en diferents ocasions. La centralització, l’uniformisme cultural i la repressió van comportar que els mateixos moderats catalans iniciessin un procés de distanciament dels seus homònims espanyols, tot reivindicant el particularisme català i la descentralització estatal. Aquests moderats crítics amb el centralisme van ser figures com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer o Manuel Duran i Bas.

Finalment, com a conseqüència del centralisme va sorgir una proposta d’identitat catalana que va anar evolucionant, madurant i radicalitzant-se fins a nacionalitzar-se. I és que per aconseguir que la nacionalització espanyola fos realment eficaç en una societat tan evolucionada i modernitzada com la catalana, el nou projecte identitari espanyol hagués tingut que ser considerat com a propi per bona part dels catalans, cosa que no va ser possible.

La identitat nacional que acompanyava i justificava el nou Estat liberal hauria de ser vista pels catalans com un autèntic progrés civilitzador que els permetés participar de la gestió d’una comunitat millor. Aquesta nació dels nacionalistes espanyols que buscava imposar-se des de les instàncies oficials no només no era sentida com a pròpia a Catalunya, sinó que tampoc resultava moderna, atractiva i propícia per a la construcció d’un projecte de futur comú que millorés la situació que es vivia.

D’altra banda, l’evolució política del segle XIX, a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, va afavorir la formació d’aquesta presa de consciència. Primer el carlisme reclamant els furs, després les posicions de l’Església catalana i finalment el republicanisme que va permetre, amb Valentí Almirall, la consolidació del catalanisme. Així, amb el naixement del moviment republicà l’esperit d’autogovern català va començar a concretar-se.

almirall.JPG

Valentí Almirall

El republicanisme català tenia un caràcter fonamentalment federal, consolidant-se aquesta tendència en les eleccions de 1868, quan les forces republicanes van triomfar a les principals ciutats del Principat. Francesc Pi i Margall va ser el principal teòric del federalisme, argumentant que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels seus ciutadans, l’exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Amb aquests objectius, l’Estat hauria d’organitzar-se des de baix, partint del respecte a l’individu. A més, Pi i Margall defensava que el nou Estat federal havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles i regions peninsulars.

Un dels dirigents més destacats del federalisme català va ser Valentí Almirall, el qual juntament amb Josep Anselm Clavé va signar el Pacte de Tortosa, el 18 de maig de 1869, amb representants republicans dels antics territoris de la Corona d’Aragó (Aragó, Balears, Catalunya i València), amb l’objectiu de reconstruir l’Estat espanyol sota un model federal, un Estat que tindria en compte la realitat històrica de l’antiga Corona Catalano-aragonesa i que es fonamentaria en la sobirania popular.

El fracàs de l’experiència de la Primera República i la nova situació generada per la instauració del règim de la Restauració borbònica, amb la seva idea restrictiva i dogmàtica de la idea d’Espanya, però, van determinar la pèrdua d’influència del federalisme a Catalunya i que molts republicans, entre ells Almirall, s’orientessin cap a posicions més catalanistes.