Entrades amb l'etiqueta ‘Barcelona’

Els gremis a la Barcelona medieval

Dilluns, 30/08/2010

Barcelona, la vella colònia Julia Augusta Favencia Paterna Bàrcino de l’època romana, havia mantingut durant segles una mateixa configuració inclosa dintre de les muralles del segle IV. Però arribats al segle XIII, la vella Bàrcino va entrar ja de ple en una transformació que, iniciada temps abans, va ser provocada per la necessitat.

La ciutat creixia, les muralles s’havien fet petites i van construir-se de noves. Van sorgir, en conseqüència, nous barris: el de la Ribera i el del Raval van prendre vida. És clar que, en dir nous barris, volem dir gent que hi viu, veïns que s’hi estableixen i que, naturalment, han de comptar amb mitjans de vida.

barchinona.jpg

Entre aquells ciutadans medievals una de les fonts de vida seria, sens dubte, el treball artesà. Treball que permetia instal·lar els obradors o tallers en petits espais, a l’entrada de la casa i, de vegades, fins i tot al carrer.

Els qui treballaven un mateix ofici van anar instal·lant-se tots en un mateix indret, i van donar-li tal caràcter que l’ofici que hi realitzaven va passar fins i tot a denominar el carrer, i amb tal força que molts encara el conserven en l’actualitat. Per exemple, per citar-ne alguns dels molts que hi ha en el barri de la Ribera, podem citar: Argenters, Mirallers, Carders, Corders, Sombrerers o Abaixadors, entre d’altres. Però també en trobem al voltant de la catedral, és a dir, al centre de la ciutat de l’edat mitjana, com són: Dagueria, Llibreteria o Ollers.

Hi havia, però, excepcions. Aquells oficis que causaven molèsties als veïns van ser apartats del centre urbà amb el pas del temps. Així, trobem el cas dels tintorers de cotó, als quals un decret del batlle de l’any 1225 va assenyalar-los un lloc adequat per a instal·lar les seves indústries fora de la ciutat.

A l’edat mitjana els artesans eren anomenats ministeralis, d’on ve la paraula catalana menestral. Els artesans s’agrupaven en corporacions d’oficis, que en el segle XIV es van transformar en gremis. Eren organitzacions que tenien cura de la formació dels artesans i defensaven els seus interessos econòmics i professionals. També controlaven l’excés de producció i marcaven els preus.

Gremi Ofici que realitzaven
Abaixadors Igualaven el pèl dels draps de llana amb tisores grosses.
Apotecaris Preparaven i venien medicaments.
Bastaixos de capçana Traginaven càrregues damunt del cap.
Calafats Fusters de ribera que construïen embarcacions.
Cervellers Fabricants de capells de ferro que cobrien el crani.
Daguers Fabricants de dagues, espases de fulla curta.
Estorers Fabricaven o venien estores
Fustaniers Teixidors de fundes de matalàs de cotó.
Garbelladors Es dedicaven a garbellar cereals per compte d’altre.
Hortolans Conreaven la terra.
Llogaters de mula Llogaven bèsties de càrrega.
Manescals Curaven les malalties a les bèsties.
Pedrenyalers Fabricants d’una mena d’escopeta curta que es disparava amb pedrenyal (pedra foguera).
Rosariers Feien i venien rosaris.
Sellers Feien i adobaven selles i altres guarniments.
Tapiners Produïen tapins, una espècie de sandàlia de dona.
Velers Fabricaven i venien vels.
Xocolaters Feien i venien xocolata.

Cada corporació tenia la seva confraria, agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes.

El mestre artesà treballava a casa amb la col·laboració de la seva dona, els seus fills i filles i, si el negoci anava bé, tenia algun treballador, assalariat o esclau, i algun aprenent.

gremis-sastre.jpgEls gremis eren una associació de treball i com a tal, com explica Pere Molas, eren persones jurídiques amb dret a propietat i, també, amb deutes. A més, cada gremi era diferent d’altres per la seva naturalesa, la seva estructura, el seu funcionament i la seva finalitat.

Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (avui ho anomenaríem estatuts) que fixaven la norma del funcionament, i que indicaven els deures i els drets que es contreien per ser confrare. Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés. La seva redacció, dins les variants pròpies de cada ofici, tenien unes constants.

Els primers capítols eren purament de caràcter benèfico-religiós: compromís a l’assistència a la festa patronal i a deixar de treballar aquell dia. Aquest punt el trobem sempre molt remarcat i els historiadors coincideixen a l’hora d’afirmar que això indicaria que els diumenges i els dies festius també es treballaria. Era obligat, tot i això, d’anar als enterraments dels agremiats i, en alguns casos que estaven especificats, es pagava una determinada quantitat per a quedar exempts d’aquestes obligacions. La quantitat ingressada es repartia entre els més pobres.

Els Capítols determinaven també les quantitats que cadascun havia de pagar en fer l’ingrés en la confraria, després d’una quota que recollien els llevadors. A les confraries hi entraven també les dones i els menors d’edat.

gremio2.jpgA partir del segle XV, quan les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball, en els Capítols s’hi inclouen ordenances referents a la qualitat dels productes, i els qui vetllaven per un control de qualitat eren els “veedors” o inspectors, mestres en la tècnica de l’ofici.

Un Capítol estava dedicat a especificar l’examen o passantia que calia passar als aprenents per a obtenir l’oficialia, sense el qual no es podia obrir un obrador o taller. I no es podia tenir la categoria de mestre si no es tenia un obrador i el senyal o la marca de la fàbrica, que es transmetia per herència.

Sempre hi havia un compromís entre el mestre i l’aprenent amb intervenció del pare o tutor d’aquest. Els gremis regulaven la possibilitat d’accés al mestratge per mitjà d’un examen i d’una matrícula, que pressuposava una capacitat econòmica i una destresa per a accedir-hi.

Per poder presentar-se a l’examen s’havia de ser aprenent durant tres o quatre anys, segons el gremi, que es podien fer a la mateixa ciutat o a fora, però certificant sempre que s’havia acomplert el temps obligat a la casa d’un altres mestre. La condició d’aprenent estava molt subjectada al mestre en tot: l’ofici, el servei que havia de fer a la casa, i el permís per a sortir-ne.

Barchinona, un passeig per la Barcelona medieval

Dimecres, 2/06/2010

Durant l’època medieval, la ciutat de Barcelona (anomenada Barchinona) va créixer de manera constant, tant en nombre d’habitants com en extensió. La Barcelona de l’alta edat mitjana s’agrupava al voltant del barri episcopal i del palau comtal, dins de l’antiga muralla romana, però a mida que va augmentar la població van ocupar-se els camins i van crear-se nous barris extramurs, les viles noves.

Aquest creixement fora muralles va fer necessària la construcció d’una nova línia defensiva que definiria els nous límits de la ciutat. Així, la nova muralla va construir-se entre finals del segle XIII i principis del XIV.

barchinona.jpg

La ciutat de Barcelona cap a finals de l'edat mitjana

Aproximadament en dos-cents anys, la ciutat de Barchinona havia multiplicat per quatre la seva extensió i el seu nombre d’habitants. Aquest perímetre delimitat en la baixa edat mitjana va configurar la fesomia de Barcelona al llarg dels segles i no seria derrocat fins a mitjans del segle XIX.

Quan pensem en una ciutat medieval emmurallada, hem de tenir present la importància que tenia el fet de ser-ne a dins o a fora d’aquesta. D’aquesta manera, fins al segle XIII, els habitants de les viles noves restaven fora del recinte de la ciutat en espai oberts i mal urbanitzats, separats de l’urbs per rieres i malesa. En canvi, amb la nova muralla del segle XIV, quedarien dins els murs que protegien i tancaven a la vegada, que definien el ciutadà amb els seus privilegis i establien un sistema d’impostos.

Muralla endins, els carrers de la ciutat eren estrets i encara es van anar empetitint més amb pedrissos, taules i taulells que complicaven el pas dels vianants. L’ambient general era d’una gran activitat. Arreu es podia observar el tragí de les pedres que venien de Montjuïc.

La febre constructora a Barcelona no va aturar-se durant els darrers segles de l’edat mitjana: edificis religiosos i civils van vestir-se segons el nou estil gòtic, cada vegada hi havia més cases i palaus de pedra que donaven un aspecte a la vegada elegant i sobri a la ciutat.

catedral-del-mar.jpg

Santa Maria del Mar, l'Església del Mar, símbol de l'art gòtic barceloní

Al segle XII, els comtes van arribar a Barcelona amb un patrimoni molt debilitat, fet que provocaria que al llarg del segle es creessin iniciatives per a augmentar i fiscalitzar el seu patrimoni. Això es realitzaria a través dels monopolis senyorials, sobre el sacrifici i la venda de bestiar, sobre els forns, els molins i les peixateries. Aquesta nova fiscalitat afectava l’activitat comercial dels forasters i els habitants de la ciutat, que pagaven impostos en funció de la seva riquesa.

El comte-rei es recolzaria en les noves elits urbanes que l’ajudaven donant suport econòmic a la seva política d’expansió per la Mediterrània, i això va comportar la creació d’unes noves institucions de poder, vinculades al poder municipal encarnat en la institució del Consell de Cent.

10-06-barcelonaarcheologymuseumcourtyard.jpg

El Palau Reial, residència i centre de poder dels comtes-reis d'Aragó a la Barcelona medieval

Al segle XIII, la ciutat va canviar la seva fesomia: en el camp urbanístic i arquitectònic. Barcelona s’havia convertit en el principal port de la Corona d’Aragó i en un dels més importants de la Península. A la ciutat arribaven mercaders i mercaderies de tot arreu: productes de luxe vinguts d’Orient (espècies, sucres, colorants); teles de Flandes i marfil i esclaus d’Àfrica. Des de la ciutat aquests productes es redistribuirien per tota la Península.

L’exportació dels productes locals també va iniciar-se en aquest segle, però va consolidar-se a inicis del segle XIV, quan va créixer la quantitat i qualitat de productes manufacturats que s’introduirien en les rutes comercials internacionals. Això va donar lloc a la creació dels consolats de mar, institucions creades per a vetllar pels interessos dels mercaders de la Corona.

Una de les característiques de les ciutats medievals era la barreja de gent que hi hauríem trobat. Tot i que sempre eren una minoria, hi hauríem pogut trobar menestrals de nacions diverses, com molts occitans i alguns castellans, francesos, anglesos, italians, etc. Aquesta barreja de gent diversa encara era molt més gran en ciutats portuàries i mercantils com Barcelona.

A Barchinona, la majoria de la població era cristiana, però existia una important comunitat jueva que s’agrupava al Call, i una petita comunitat musulmana que es va quedar a viure-hi després de la conquesta franca. Les tres comunitats mantenien una bona convivència, i fins i tot freqüentaven els mateixos banys, encara que en horaris diferents, i tenien negocis en comú.

Però, quan el IV Concili Laterà de l’any 1215 va imposar un seguit de disposicions que comportarien l’aïllament de les comunitats jueves a tota Europa el Call jueu barceloní va restar aïllat.

Call_de_Barcelona.jpg

Plànol del call jueu de la Barcelona medieval

A Barcelona hi havia un dels barris jueus més grans de tota Catalunya on es calcula que, en el segle XIV, hi vivien unes 4.000 persones. Finalment, el Call jueu barceloní va ser assaltat l’any 1391, fet que va provocar la conversió forçosa d’uns, la fugida d’altres i la total desaparició del barri com a entitat diferenciada dins de la ciutat.

La vida quotidiana a la Bàrcino romana

Divendres, 28/05/2010

La cuina:

En qualsevol civilització l’art culinari mostra una característica molt important de la seva cultura, la seva forma de viure i de pensar, per això, estudiant què menjaven i com menjaven els romans podrem aprendre més sobre els nostres avantpassats i el seu llegat en la nostra cultura occidental.

L’esmorzar (ientaculum, iantaculum) dels romans, que es prenia més d’hora o més tard segons l’hora en que s’aixequessin, consistia en pa banyat amb vi o condimentat amb sal, raïm, olives, formatge i ous. El dinar (prandium), que consistia en plats més sòlids, tant calents com freds, es prenia aproximadament cap al migdia, o a l’hora sisena, segons la nomenclatura romana. El menjar principal, o sopar (cena), es prenia sobre les nou, entre el migdia i la posta del sol.

cuina romana.jpg

Les classes més pobres de tots els períodes de la història romana s’alimentaven principalment de farinetes (puls) fetes d’una substància farinosa (far, ador), que servia de pa, a més de vegetals com la col, els raves, alls, cebes, llegums, cogombre, carbasses, melons, etc. La carn només es menjava en ocasions festives.

En els primers temps les disposicions de la cuina dels romans estaven en harmonia amb la senzillesa dels plats que allí es preparaven.

Podem imaginar, segons el receptari d’Apicio, una cuina de gust fort, semblant a la cuina oriental, amb el predomini de les salses capaces de canviar el gust a les carns, així com l’art dels cuiners, que consistia a canviar-les l’aspecte. Per exemple, donar-li a un tall de porc la semblança amb una au o la d’un guisat de peix.

La producció del garum:

Importada des de Grècia, els romans elaboraven una salsa estrella, que era component imprescindible de les seves taules, el garum, salsa que va perdurar fins al Renaixement.

garum.JPG

El garum va tenir la seva màxima expansió a l’Imperi Romà , procedent dels cuiners grecs, que Roma, com amb quasi tot, va fer seus. De fet el seu nom, també d’origen grec, el pren del peix del que s’extreien els seus intestins per a la seva elaboració. Aquesta salsa s’elaborava per maceració i fermentació amb sal , de restes viscerals i petits peixos com la tonyina, el congre o l’esturió, aquest darrer mol usat per fer el garum a l’època medieval.

La base d’aquesta salsa (el garum) consistia en la maceració en sal dels menuts del peix (ous, sang, budells, ganyes, etc.) barrejats sovint amb peixos petits sencers. El seu sabor podia variar si s’hi afegien gambes, garotes, ostres, escopinyes, cloïsses o altres varietats de mol·luscs.

garum 2.jpg

De fet, per a l’elaboració d’aquestes salses es feien servir tot tipus de peixos grans i petits, segons el que oferia la pesca de la zona. Coneixem, per exemple, el garum a la sang, a partir de les vísceres de la tonyina, i el garum negre o garum sociorum, fabricat amb verat, considerats en l’antiguitat dues de les millors varietats de garum. A més, hi havia altres tipus de salsa de peix, tot i que de menor qualitat, com el hallec, la muria i el liquamen.

El consum del vi:

El vi (vinum en llatí) és una beguda obtinguda del raïm mitjançant la fermentació alcohòlica del most o suc. Ja en Egipte, Grècia i Roma es adorava Dionís o Bacus (déu de les vinyes). Juli Cèsar va ser un gran apassionat del vi i el va introduir per tot el món romà.

anfora.jpg

La calç i l’aigua de mar o, en cas que en manqués, l’aigua salada es feien servir en l’antiguitat per a clarificar el vi provocant una reacció química que precipitava les sals. A la instal·lació vinícola de Bàrcino se n’ha pogut constatar l’ús, tal com es descriu, per exemple, en els tractats de Cató o de Columel·la, en els quals s’indica la proporció correcta d’aigua de mar o de sal que s’havia d’afegir al vi.

També se sap que era costum aromatitzar el vi amb tota mena de plantes o d’herbes, com ara la xufla, la canya de sucre o la canyella. Els residus que s’han localitzat a la cella vinària proven que al vi que es produïa a Bàrcino s’hi afegia canyella, mel i algun altre xarop procedent de fruits carnosos en almívar.

El rentat de la roba:

Es ben conegut l’ús de la cendra per a fer la bugada en temps dels romans, ja que aquesta actuava com a agent blanquejant, de la mateixa manera que la calç que, a més, amarada i barrejada amb orina, constituïa un detergent força eficaç. Calç i orina s’utilitzaven també a les tintoreries com a mordent per a fixar els colors als teixits. De fet, a les fullonicae de Pompeia i d’Herculà s’han trobat àmfores amb orina, i les fonts clàssiques fan referència al consum de disposar àmfores al carrer al costat de les bugaderies per a recollir l’orina dels vianants.

planolconjmonumental.jpg

Les termes:

Les termes o banys públics eren un lloc d’esbargiment molt important en la vida d’un romà. Podríem dir que tenien tres funcions: higiènica, gimnàstica i fomentadora de la vida social entre ciutadans. Ben segur que les termes de Bàrcino no eren ni tan grans ni tan sumptuoses com les de Roma, però en devien ser una reproducció en petit.

La distribució d’uns banys públics era més o menys semblant arreu de l’Imperi Romà. Del vestíbul es passava a l’apodyterium o sala per a despullar-se amb bancs arran de paret i amb unes fornícules per a deixar-hi la roba que no podien tancar-se. Per això calia que un esclau la vigilés, perquè cap rapinyaire no se l’endugués. A continuació hi havia el tepidarium o sala temperada amb bancs de marbre per tal que els banyistes s’adaptessin a les diferències de temperatura entre el frigidarium, o sala per a bany fred, i el caldarium, o sala amb una gran pica i banyeres, per a prendre banys calents.

termes.jpg

Per a suar hi havia el laconicum, amb una obertura i amb un disc que servien per a regular la temperatura a gust del banyista. La calefacció de l’aire i de l’aigua s’aconseguia amb un forn de carbó i llenya, anomenat hypocausis, amb un sistema de distribució de l’aire calent per entremig de les parets i sota el terra del caldarium, del laconicum i del tempidarium.

A més d’aquestes sales, hi podia haver d’altres locals com la palestra per a fer esport, l’unctorium o sala per a untar-se el cos abans d’anar a la palestra, el destrictorium o sala per a treure amb una strigilis la pols que s’havia adherit al cos untat tot fent esport, la piscina o natatoria i nombroses popinae o establiments per a menjar i beure. A les grans termes, fins i tot hi havia porxos i jardins per a passejar, biblioteca, sales per a conferències, en fi, tot allò que fomentés la vida de societat.

L’horari de funcionament durava des de mig matí fins que es feia fosc. De vegades, les termes tenien dues parts, una per als homes i una altra per a les dones. El més corrent, però, era que només disposessin de dependències úniques. Aleshores calia fixar un horari diferent per a les dones i per als homes.

Les grans termes de Roma eren, generalment, obres imperials. N’hi havia de propietat pública, d’associacions de banyistes i fins i tot de particulars. Les de Bàrcino devien ser administrades pel municipi. El que sabem segur és que van ser edificades cap a principis del segle II gràcies a la generositat de la família Natalis, de la qual una làpida conservada al Museu Arqueològic ens en dóna testimoni.

La família:

Moltes anècdotes relatades amb complaença pels historiadors insisteixen en el caràcter sagrat de la família romana. El pare tenia en les seves mans l’autoritat i durant tota la seva vida conservava els seus drets de vida i mort sobre els fills. Podia, segons la seva voluntat, repudiar la dona, i inclús, després del veredicte d’un tribunal familiar, fer-la matar. En el cas d’un fill jutjat per qualsevol delicte, si era absolt pels jutges públics, devia comptar també amb la sentència del seu propi pare, que molts cops era la més severa.

la-familia-romana.jpg

A la pràctica, la disciplina familiar no tenia cap altre efecte que vigilar la deferència dels joves cap als més grans. I les mostres de respecte mai van faltar. Per exemple, en el Senat podem observar una estricta prelació d’edats. El magistrat més antic en el rang més elevat donava la seva opinió abans que cap altre, i amb la qual, en general, la resta estaria d’acord.

mujer-romana.jpg

Dins de la casa familiar, la dona –a qui la llei considera durant tota la seva existència com una menor que passa del poder patern al poder marital– havia de viure una existència d’abnegació, obediència i treball. Però la dona lliure no estava obligada a qualsevol tipus de feina. Les tasques servils eren realitzades pel servei. L’ama de casa romana filava i teixia.

Bàrcino, un passeig per la Barcelona romana

Dijous, 27/05/2010

La Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, que així es deia l’actual Barcelona en l’època romana, s’aixecava al cim del Tàber. L’emplaçament triat per a la Barcelona romana va ser el més adient per a una ciutat en temps de pau. Un paisatge planer al costat del port natural del Rubricatum flumen, l’actual riu Llobregat.

Barcinoii.jpg

La funció principal que havia de dur a terme la nova ciutat era la d’aglutinar i controlar un territori (ager) no gaire extens, però sí molt productiu i ja explotat des de l’època republicana, segons coneixem per les restes de viles a la vora del Llobregat.

Aquest territori va ser convenientment estructurat mitjançant una centuriació o parcel·lació (centuratio) que constituïa el seu primer cadastre, organitzat entorn de dos eixos (cardo i decumanus), que formaven una àrea distribuïda entre els pobladors de la ciutat, en la qual es van reservar zones d’ús comú o públic.

D’aquesta manera, Bàrcino va tenir probablement un recinte més o menys quadrangular, segons els característics cànons romans. Aquesta estructura, arran de la crisi del segle II d.C. i de les destruccions a la ciutat, va ser modificada parcialment.

barcino.jpg

Recreació de la ciutat romana de Bàrcino

barcinoIV.jpg

Planta de la Barcelona romana al segle IV

L’eix major de la ciutat, d’uns quatre-cents metres, anava des de la porta que s’obria a l’actual Plaça Nova, i que encara es conserva, fins el carrer de Regomir. Sembla que aquesta via correspondria al cardo principal. L’eix menor, el decumanus principal, devia tenir uns tres-cents metres i anava des de la Plaça de l’Àngel i el carrer de Llibreteria fins a l’encreuament de Call i Avinyó, aproximadament. La ciutat de Bàrcino tenia, doncs, unes dotze hectàrees.

Si considerem que Tàrraco en tenia seixanta i que Emèrita vorejava el centenar, podem deduir que Bàrcino era més aviat una ciutat petita dins de la categoria de les ciutats mitjanes del món romà peninsular.

La ciutat disposava d’un fòrum, que estava, aproximadament, on ara hi ha la Plaça de Sant Jaume, i ens han arribat restes del temple, de les termes, de diferents locals i habitatges, dels aqüeductes i de les muralles, i elements decoratius del que probablement era un teatre. No sabem amb certesa si existien el circ i l’amfiteatre: el circ de ben segur que no, perquè es tractava d’una ciutat molt petita; en canvi, es probable que existís un amfiteatre encara que no sapiguem quina devia ser la seva situació exacta.

Temple_d'_August_Bàrcino_Barcelona.JPG

Columnes del Temple d'August de la Bàrcino romana

La riquesa del territori de Barcelona era assegurada per la fertilitat de la terra, apta per al conreu dels cereals i la vinya; pels recursos miners amb explotació de ferro, i potser de plata, a la zona de Gavà, i, finalment, per l’abundància de productes del mar, d’entre els quals, al segle IV d.C. el poeta Ausoni alabava encara la salsa de peix i les ostres (no és gens estrany trobar a les excavacions urbanes closques d’aquest mol•lusc, malauradament desaparegut del litoral barceloní).

L’aigua provenia de les fonts d’Horta i del Tibidabo i sembla que les activitats econòmiques predominants van ser el conreu de la vinya, comú a tota Laietania, la pesca i els teixits de lli.

Aqüeducte_Barcino.jpg

Restes de l'aqüeducte de Bàrcino

Pel que ens indiquen les fonts, la vida de la ciutat romana  va transcorrer pacíficament i va arribar al màxim esplendor en l’època de Trajà (98-117 d.C.).

Seria cap al final del segle II d.C., en un moment en el qual l’exèrcit imperial ja era incapaç de mantenir la seguretat de les seves fronteres, quan Bàrcino va resultar parcialment arrasada i destruïda, suposem que per una incursió dels mal anomenats pobles bàrbars franco-alemanys que ja havien sembrat el terror a bona part d’un occident romà en franca decadència.