Arxiu de la categoria ‘6.1 Història del Món Contemporani’

Els conflictes de la Guerra Freda: la Revolució cubana i la crisi dels míssils

dijous, 12/05/2011

El gener de 1959 Fidel Castro va derrocar el dictador militar Fulgencio Batista (aliat nord-americà) i va ocupar el poder  a Cuba, on va instal·lar un règim revolucionari que mai va ser acceptat pels Estats Units. Les relacions del règim castrista amb el govern nord-americà aviat es deteriorarien irreversiblement a causa del procés de reforma agrària iniciat pels revolucionaris i que va comportar el repartiment de les terres que les grans companyies nord-americanes posseïen a l’illa.

Entrada de Fidel a La Habana.jpg

La resposta dels EUA va ser el boicot a les importacions de sucre, el principal producte d’exportació amb que comptava Cuba. D’aquesta manera, quan, per ofegar el règim castrista, el govern dels Estats Units va decretar el boicot econòmic a l’illa, aquesta va rebre el suport de la URSS i va arrenglerar-se en el bloc comunista.

Pels soviètics, l’aliança amb la Cuba de Fidel Castro era un gran avantatge estratègic en el context de la Guerra Freda. Així, per primer cop, la URSS podia comptar amb un aliat polític en el continent americà, i, a més, situat ben a prop de les costes dels EUA. Per això, el juliol de 1960, Kruixtxov va confirmar el suport soviètic a Cuba “en la seva lluita per la llibertat” i la disposició soviètica a comprar la collita de sucre cubà. Per contra, pels Estats Units, l’existència d’un país aliat de la Unió Soviètica situat a poc més de 150 kilòmetres de la seva costa suposava una amenaça mai coneguda i, a més, podia suposar un factor de desestabilització per a tota l’Amèrica Llatina tot potenciant el naixement de nous moviments revolucionaris a la rereguarda nord-americana.

John_Kennedy,_Nikita_Khrushchev_1961.jpg

Nikita Kruixtxov i John Fitzgerald Kennedy

Davant de l’aliança soviètico-cubana, l’administració del president nord-americà John Fitzgerald Kennedy, en arribar a la presidència el 1961, va plantejar-se diferents alternatives per acabar amb el problema cubà. D’aquesta manera, el govern dels Estats Units va afavorir la invasió de l’illa per part d’un grup de refugiats cubans, procedents dels EUA i sota la direcció de la CIA, amb l’objectiu de derrocar el règim castrista.  L’expedició, que va desembarcar el 17 d’abril de 1961 a la Bahía de los Cochinos, va resultar, però, un fracàs pels nord-americans.

CUBA_1961-Bay-of-Pigs-Invasion_Deployment-of-Forces.jpg

La resposta de Fidel Castro davant del fracassat atac nord-americà i temerós d’una possible invasió dels Estats Units va ser demanar ajuda militar i protecció a la Unió Soviètica. Aleshores, els soviètics van proposar la instal·lació a Cuba d’un sistema de míssils amb capacitat per atacar la costa sud dels EUA. L’operació va dur-se a terme amb un gran secretisme al llarg de 1962.

En aquest context, el moment de tensió màxima entre nord-americans i cubans va viure’s l’octubre de 1962, quan l’espionatge dels Estats Units va descobrir en un vol d’avions espia sobre Cuba que els soviètics es preparaven per instal·lar míssils nuclears a l’illa i que les rampes pel llançament dels míssils ja estaven instal·lades. En resposta, els Estats Units van ordenar un bloqueig marítim que suposava l’aïllament de les costes cubanes per evitar l’arribada de nous subministraments militars, a la vegada que Kennedy posava en alerta l’exèrcit per si era necessari aturar per la força els vaixells soviètics que es dirigien cap a Cuba transportant més material militar.

Cubacrisis_17_Oct_1962.jpg

crisis%20de%20los%20misiles%20cubanos.gif

El missatge nord-americà va ser amenaçant, ja que exigia a Kruixtxov que retirés de l’illa les rampes de llançament de míssils ja instal·lades sota l’amenaça d’una acció militar directa, però a la vegada cridava a la moderació per no posar en perill la pau mundial. Durant els quatre dies que va perllongar-se la crisi dels míssils tot va ser possible. Per primer cop era possible que les marines nord-americana i soviètica s’enfrontessin obertament, fent esclatar una guerra que hauria tingut caràcter atòmic. I aquest enfrontament va estar a punt de produir-se quan els vaixells de la marina nord-americana van tancar el pas a un comboi soviètic que es negava a aturar-se.

crisis_misiles.png

El món va veure penjar d’un fil la pau mundial i com es perfilava l’esclat de la guerra, però, després de dies d’alta tensió internacional, finalment, el 26 d’octubre, els dirigents soviètics van acceptar la proposta nord-americana i van ordenar la retirada dels vaixells i el desmantellament de la rampa dels míssils, esvaint-se així el perill d’una guerra imminent entre les dues grans potències.

La gravetat de la crisi cubana, el conflicte més seriós de la Guerra Freda, va servir perquè les dues potències s’adonessin de la importància de la comunicació directa entre els seus dirigents en el cas de plantejar-se una nova crisi político-militar. A més, era necessari que cadascuna de les potències tingués en compte els interessos de l’altra i limités la seva intervenció en les zones d’influència alienes per evitar repetir una situació semblant. Com a conseqüència d’això, va instal·lar-se l’anomenat “telèfon vermell” que donava pas a una línia directa entre el Kremlin i la Casa Blanca per poder fer front a crisis internacionals greus. I un any més tard es signava un tractat que prohibia els assaigs militars en l’atmosfera. Després de la crisi, s’iniciava una etapa d’entesa molt estable que només es veuria enterbolida en part per la Guerra del Vietnam.

La coexistència pacífica: els anys cinquanta

dimecres, 11/05/2011

La mort de Stalin el 1953, i el canvi presidencial als Estats Units en el gener d’aquell mateix any (Truman va ser substituït per Ike Eisenhower) van afavorir una suavització de les tensions desenvolupades anteriorment i que el risc de conflicte donés pas a una voluntat de desglaç en les relacions internacionals. La persistència de les postures oposades, així com la rigidesa en l’apreciació dels problemes van mantenir-se, però la voluntat de diàleg polític va permetre un coneixement més ampli de les postures d’ambdós blocs.

La voluntat de diàleg va ser facilitada pel gir que el nou equip dirigent soviètic, liderat per Nikita Kruixtxov va donar a les relacions internacionals. En el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, celebrat el febrer de 1956, Kruixtxov va proposar una revisió de la figura de Stalin i de la seva manera de conduir les relacions exteriors de la URSS. D’aquesta manera, la idea de la coexistència pacífica va substituir la idea d’enfrontament.

Dwight_D._Eisenhower.jpg

Ike Eisenhower

Nikita_Khrusjtsjov.jpg

Nikita Kruixtxov

Pel nou equip dirigent soviètic, calia cooperar amb els països capitalistes en benefici propi, per assegurar l’èxit econòmic i polític de la Unió Soviètica. Aquesta cooperació, a la qual la URSS es veia obligada de fet per l’existència de l’arma nuclear, no significava pas la renúncia al socialisme ni al model soviètic, sinó un replantejament dels seus principis. En aquells moments ja es feia evident que el triomf en la Guerra Freda no seria un fet militar, sinó el resultat de la superioritat organitzativa del socialisme enfront del capitalisme aplicat en tots els àmbits: econòmic, polític, cultural, etc.

D’aquesta manera, la coexistència pacífica va combinar períodes de desglaç i negociacions entre nord-americans i soviètics amb períodes de gran tensió internacional que podien abocar el món al conflicte nuclear. De la mateixa manera, després de cada crisi s’iniciaven noves converses i reunions per promoure l’acostament polític i establir nous acords.

El primer conflicte que va posar a prova els mecanismes de diàleg establerts per la política de la coexistència pacífica va ser la crisi del Canal de Suez de 1956. El conflicte, que va implicar tant nord-americans com soviètics, va esclatar quan el president d’Egipte, Gamal Abdel Nasser, va decretar la nacionalització del Canal de Suez, que fins aleshores havia estat controlat per una companyia anglofrancesa.

1956_Suez_war_-_conquest_of_Sinai.jpg

La crisi del Canal de Suez o Guerra del Sinaí de 1956

La resposta a la nacionalització egípcia del Canal va ser un atac combinat per part de França, Gran Bretanya i Israel amb intenció de forçar la tornada a la situació prèvia sota el pretext que la política de Nasser posava en perill el subministrament de petroli a Occident. Davant la crisi egípcia, els Estats Units i la URSS van optar per oposar-se a l’acció militar per por a unes conseqüències indesitjades en el tauler geopolític del Pròxim Orient ja que es tractava d’una agressió amb característiques neocolonialistes. Així, les superpotències van imposar la retirada dels atacants, fet que igualment els beneficiava ja que suposava la fi de la influència europea sobre la regió.

D’altra banda, els grans Estats van mantenir la rigidesa en el manteniment de les seves àrees d’influència com va fer-se evident el 1956. Aquell any a Hongria va esclatar una revolta contra el domini soviètic, i l’esclat va ser ofegat en sang sense que els països occidentals reaccionessin. La dissidència va ser reprimida durament i l’exèrcit va envair el país per sufocar la revolta en aplicació de la doctrina Brejnev: la URSS tenia dret a intervenir en qualsevol país del seu bloc que inicies canvis polítics que afectessin el sistema comunista. Els fets d’Hongria van mostrar que la pau mundial en temps de la Guerra Freda es basava en la submissió dels pobles, sense reserves, a la voluntat de les dues grans potències.

Hungria 1956.jpg

La Revolució d'Hongria de 1956

I és que, malgrat la coexistència pacífica, les relacions entre les dues superpotències va arribar a moments d’alta tensió que no permetien la relaxació interna dels blocs. Per exemple, el 1957, la URSS va desplegar els seus míssils intercontinentals i va llançar a l’espai la primera nau espacial, fet interpretat pels nord-americans com una nova escalada en la cursa d’armaments i que desencadenaria una gran tensió diplomàtica.

En resposta a les accions soviètiques, considerades amenaçants pels Estats Units, el president Eisenhower va enunciar la doctrina de la represàlia massiva. La nova política dels EUA proposava l’ús de la resposta nuclear davant de qualsevol atac soviètic de la URSS contra el país o algun dels seus aliats. Com és sabut, això mai arribaria a produir-se, però diverses crisis polítiques i diplomàtiques (Berlín, Cuba, Vietnam) posarien el món bipolar al límit de la tragèdia.

D’aquesta manera, quan a finals dels anys cinquanta, el problema de la divisió d’Alemanya va tornar a revifar amb la segona crisi de Berlín, el món va posar-se en alerta. El fet que entre els anys 1952 i 1961 marxessin de la República Democràtica d’Alemanya, sota la influència de la URSS, més de dos milions de persones en direcció a la República Federal d’Alemanya, sota la influència occidental, atrets per l’existència d’un millor nivell de vida va fer que les autoritats de la RDA pressionessin Kruixtxov per aturar la sagnia demogràfica i econòmica.

La posició que ocupava la ciutat de Berlín, al mig de l’Alemanya oriental, suposava l’existència d’un punt on el contacte entre ambdós blocs era extremadament fràgil. Així, malgrat la previsible reacció negativa dels governs occidentals, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, les autoritats orientals van aixecar un mur de ciment que separava la ciutat de Berlín en dos sectors incomunicats: havia nascut l’anomenat Mur de Berlín.

muro_de_berlin.jpg

muro-de-berlin.jpg

La resposta occidental a la divisió efectiva de la ciutat de Berlín no va anar més enllà de la condemna verbal i la realització de maniobres militars com a acte de força. Però van ser suficients per esclafar la política de blocs fins a límits mai vistos amb anterioritat. Tot i això, el “mur de la vergonya” segons els occidentals o “mur de protecció antifeixista” segons els orientals, seria un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda i no seria fins a la seva caiguda el 1989 que s’iniciaria la fi del conflicte bipolar.

Els conflictes de la Guerra Freda: la guerra de Corea

dissabte, 7/05/2011

Corea formava part de l’Imperi Japonès des dels inicis del segle XX. A la fi de la Segona Guerra Mundial, i després de la derrota japonesa, el nord de la península coreana va ser ocupat per les tropes soviètiques, i el sud per les nord-americanes. Però, malgrat l’acord inicial per constituir un únic Estat coreà, el fracàs de les negociacions per construir el nou Estat va significar que el 1949, després de la retirada de les forces ocupants, Corea es dividís en dos Estats. Així, el paral·lel 38 va marcar la formació de Corea del Nord, vinculada a la URSS, i Corea del Sud, dependent dels Estats Units.

El 1950, el líder nord-coreà, Kim Il-sung, va decidir-se a unificar la península. Així, l’exèrcit de Corea del Nord va envair el Sud amb el suport de la URSS, conquerint amb facilitat gairebé tot el seu territori. En resposta a l’agressió nord-coreana, les tropes nord-americanes, amb el suport del Consell de Seguretat de l’ONU, van intervenir militarment. Així, el que inicialment era una guerra civil coreana va convertir-se en una guerra subsidiària de la Guerra Freda.

El Movimiento de los Frentes de la Guerra de Corea entre 1950 y 1953.jpg

La contraofensiva nord-americana, dirigida pel general Douglas MacArthur, va saldar-se amb la mort de més de 150.000 civils a la província de Pyongyang i va arribar a prop de la frontera xinesa, fet que va impulsar Mao Zedong a ajudar militarment el règim nord-coreà, mentre que la URSS s’abstenia d’intervenir. L’exèrcit xinès aviat va ocupar Seül, tot obligant a les tropes de l’ONU a recular. MacArthur, seria cessat del comandament de les operacions perquè va proposar el bombardeig nuclear de la Xina comunista en resposta a la seva intervenció. Quan les tropes nord-americanes van haver de retrocedir, el govern dels Estats Units va limitar la guerra a un front reduït.

La incapacitat de tots dos bàndols per aconseguir una victòria sense recórrer a l’ús de les armes nuclears va comportar que els contendents iniciessin les converses de pau. Així, el conflicte va finalitzar el 1953 amb la signatura de la Pau de Panmujon entre els representants de l’ONU, els de la Xina i els de Corea del Nord i es va consagrar la divisió de les dues Corees. Prop de milió i mig de víctimes havien mort per no res ja que es retornava a la situació prèvia a l’esclat de la guerra. Les víctimes de la primera guerra on es van enfrontar directament tropes occidentals i comunistes van ser: 900.000 xinesos, 520.000 coreans i 150.000 combatents de l’ONU.

guerra_de_corea_1953.jpg

El Teló d’Acer

divendres, 6/05/2011

El món de la postguerra s’havia dividit en blocs antagònics a causa d’una esquerda profunda que Winston Churchill va denominar com el “Teló d’Acer”. El 1948 era evident que Europa s’havia dividit en dos grans blocs i la bipolarització mundial només acabava d’iniciar-se. D’aquesta manera, en el període final de la dècada de 1940 i els primers anys cinquanta van viure’s alguns dels moments més difícils de la Guerra Freda. Els conflictes van multiplicar-se, i amb ells el risc de degenerar en una confrontació oberta entre les dues grans potències.

La crisi de Berlín. El primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a Alemanya. Acabada la guerra, aquest país havia quedat dividit en quatre zones ocupades per britànics, francesos, nord-americans i soviètics. El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear la República Federal d’Alemanya. Immediatament, les tres zones occidentals de Berlín van reunificar-se.

Com a resposta a aquesta violació dels acords de Jalta i Potsdam, el juny de 1948, la URSS va ordenar el bloqueig terrestre de la ciutat de Berlín, ubicada a la zona soviètica. Així, es va ordenar el tancament de fronteres i es va aïllar el sector occidental de la ciutat impedint que hi arribessin subministraments. Els Estats Units van respondre amb la creació d’un pont aeri, que es prolongaria durant un any, per poder abastar la seva part de la ciutat. Finalment, el maig de 1949, davant la inutilitat de la mesura Stalin aixecaria el bloqueig.

BerlinerBlockadeLuftwege.png

C-54landingattemplehof.jpg

La crisi de Berlín de 1948-49 va accelerar la divisió d’Alemanya en dos Estats: la República Federal d’Alemanya (RFA) integrada en el bloc occidental i la República Democràtica d’Alemanya (RDA) sota influència soviètica. La ciutat de Berlín, per la seva banda, va quedar dividida en dues zones d’influència.

La divisió econòmica d’Europa. Amb l’objectiu de contenir l’avanç comunista, els Estats Units van augmentar el nombre de soldats i bases nord-americanes en territori europeu i van proposar el Pla Marshall de 1948, una ajuda econòmica per impulsar la reconstrucció i reactivació del continent arrasat per la guerra. Així, el secretari d’Estat nord-americà, George Marshall, va dissenyar un pla que arribaria al valor de 13.000 milions de dòlars en inversions.

D’aquesta manera, els Estats Units consideraven que allunyant Europa de la pobresa de la postguerra gràcies a la millora del nivell de vida de la població disminuiria el risc d’expansió del comunisme. Igualment, la reactivació del consum europeu després de la guerra també era una eina per garantir un mercat per a la pròpia indústria nord-americana. La majoria dels països occidentals van acceptar l’ajuda econòmica nord-americana, rebutjada lògicament per la URSS i els països de l’Est.

Marshal Plan Map.jpg

Com que Stalin va rebutjar les condicions del Pla Marshall i va pressionar els països de l’Europa de l’Est sota influència soviètica perquè tampoc s’hi acollissin, la URSS va crear el COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua) com a mecanisme per a coordinar les polítiques econòmiques dels països de l’Est i establir uns mecanismes d’assistència mútua. Els països que van adherir-s’hi van ser la URSS, Hongria, Txecoslovàquia, Alemanya oriental, Polònia, Bulgària, Romania i Albània.

Els blocs militars. D’altra banda, per afermar la cohesió dels blocs, cada potència va organitzar una gran coalició militar de països aliats per actuar de manera conjunta davant qualsevol atac de l’enemic. D’aquesta manera, els Estats Units van crear l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, 1949), una gran coalició militar antisoviètica a Europa. inicialment, l’OTAN estava integrada pels Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, Itàlia, França, Països Baixos, Bèlgica, Noruega, Dinamarca, Islàndia, Portugal i Luxemburg. Més endavant s’hi afegirien Turquia, Grècia i la República Federal d’Alemanya.

otan.gif

La Unió Soviètica, per la seva banda, va respondre l’aliança atlàntica aconseguint desenvolupar el 1949 armament nuclear per no trobar-se en una situació de desigualtat respecte dels Estats Units. A més, un cop aconseguida la bomba atòmica, la URSS va contraatacar l’aliança militar dels països occidentals amb la firma del Pacte de Varsòvia (1955) amb els seus aliats comunistes. Van integra-s’hi la URSS, la República Democràtica d’Alemanya, Polònia, Txecoslovàquia, Romania, Hongria, Bulgària i Albània.

En aquest context, el triomf de Mao Zedong a la Xina el 1949, imposant un model de república popular que seguia el model soviètic, i la Guerra de Corea de 1950-1953 van resultar uns episodis especialment delicats. L’ampliació de la zona de domini comunista i l’augment de la tensió a Àsia van comportar la creació de la SEATO (Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic) on van agrupar-se els Estats Units, França Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda, Pakistan, Filipines i Tailàndia. Igualment els EUA van signar el pacte de Bagdad (1955) i diferents tractats bilaterals amb Taiwan, Corea del Sud i el Japó per potenciar la seva hegemonia al món asiàtic.

mapa mundo guerra fría.png

A la vegada, tot i l’increment de la tensió, la realitat és que el risc de l’esclat d’una guerra a gran escala entre la els Estats Units i la Unió Soviètica, una Tercera Guerra Mundial, cada cop era menor ja que els analistes militars de les dues potències havien arribat a la conclusió que cap d’elles podria guanyar un conflicte nuclear perquè l’agressor hauria de patir tantes baixes com l’agredit o més, podent arribar a la destrucció mútua.

Els orígens del món bipolar

dimecres, 4/05/2011

Fins el 1939, les relacions internacionals havien tingut un caràcter multipolar, en el qual un grapat de potències es repartien el protagonisme en condicions de teòrica igualtat i on la vella Europa (França, Gran Bretanya i Alemanya) encara jugava un paper determinant. Així, abans de la Segona Guerra Mundial, ni la URSS, enfeinada en la construcció de la nova societat comunista, ni els EUA, massa allunyats dels conflictes europeus jugaven un paper essencial en el camp de les relacions internacionals. Però això va canviar radicalment el 1945.

Així, la Segona Guerra Mundial va accelerar el declivi d’Europa. Arribats a la postguerra, Alemanya es trobava arrasada per la guerra i els principals Estats europeus patien l’extenuació de sis anys de conflicte i no disposaven de mitjans militars i econòmics per mantenir el seu antic estatus de potències mundials. Només els Estats Units i la Unió Soviètica tenien la capacitat de dominar política i econòmicament d’altres Estats, convertint-se en els líders de la política internacional.

Tot i que el desenvolupament de la guerra i els primers moments de la postguerra semblaven conduir cap a un període de col·laboració entre els EUA i la URSS, la realitat és que finalitzada la Segona Guerra Mundial el gran antagonisme existent entre els països capitalistes occidentals i la Unió Soviètica va fer-se evident. A més, les conferències diplomàtiques que s’havien anat realitzant a Teheran (1943), Jalta i Potsdam (1945) havien dividit l’Europa de la postguerra en dues grans zones d’influència, i tant els nord-americans com els soviètics estaven decidits a mantenir-les i a impedir que el seu rival pogués guanyar posicions.

conferencia de yalta.jpg

Els britànics i els nord-americans desconfiaven del domini que els soviètics estaven exercint en les zones alliberades per l’Exèrcit Roig, i la Unió Soviètica se sentia amenaçada per la bomba atòmica que en aquell moment únicament posseïen els Estats Units. Però les discrepàncies existents no es fonamentaven només en qüestions territorials o militars, sinó que eren fonamentalment de tipus ideològic ja que tots dos Estats representaven dos models antagònics d’organització social, política i econòmica.

Per afermar el control de les respectives zones d’influència, els Estats Units van obligar a expulsar els comunistes dels governs de coalició que s’havien format en alguns països europeus de la seva àrea d’influència en la immediata postguerra, com va passar a França, Itàlia, Bèlgica i Dinamarca.

Europe 1946.gif

Per la seva banda, la URSS va propiciar que els Partits Comunistes d’obediència soviètica es fessin amb el control exclusiu del poder als països que es trobaven sota la seva influència, incomplint l’acord previ de convocar unes eleccions lliures que permetessin a la població decidir lliurement el seu futur. Així, als Estats ocupats per l’exèrcit soviètic –Polònia, Romania, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Alemanya Occidental, Albània i Iugoslàvia– va impulsar-se la formació de les anomenades democràcies populars, en les quals va imposar-se un model comunista basat en el soviètic. Pels nord-americans, la conversió que la URSS va fer d’aquests Estats en satèl·lits seus suposava el primer pas de l’expansionisme soviètic per dominar el món.

El primer conflicte entre els EUA i la URSS va produir-se el 1946 i en un escenari prou allunyat de l’espai europeu: l’Iran. Després de l’ocupació del país com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, les tropes aliades havien de retirar-se del territori iranià, però la URSS va trencar els acords i va mantenir el control d’algunes de les províncies del nord del país. Finalment els soviètics haurien de recular davant la pressió nord-americana, però als ulls del món occidental la URSS havia comés l’error de mostrar les seves intencions expansionistes.

El trencament definitiu entre els blocs va tenir lloc el 1947, quan el president nord-americà Harry S. Truman va exposar el que es coneix com a Doctrina Truman i que podem definir amb una sola paraula: contenció. Els Estats Units denunciaven la creació del nous règims comunistes als països ocupats per l’Exèrcit Roig i proposaven la intervenció nord-americana per frenar l’amenaça comunista a Europa. Així, els governs europeus disposats a frenar la influència soviètica a Europa tindrien dret a rebre l’ajuda dels EUA.

truman.jpg

Harry S. Truman

Com a contrapartida, la Unió Soviètica de Stalin va proposar l’Informe Jdànov, un exercici de control ideològic que denunciava l’actuació dels Estats Units com una via de dominació d’Europa. D’aquesta manera, en resposta a la Doctrina Truman, la URSS va manifestar la seva decisió d’ajudar els països que no es volguessin sotmetre a la influència nord-americana i va potenciar la fundació del Kominform, una organització que reunia els països comunistes i els convertia en un instrument de la política stalinista.

jdanov.jpg

Andrei Jdànov

En aquest context, la Doctrina Truman va ser aplicada per primer cop en la Guerra Civil Grega (1946-1949), el primer conflicte bèl·lic de la Guerra Freda i la primera prova de les àrees d’influència que havien acordat els aliats. En acabar l’ocupació nazi, els comunistes no van voler participar en unes eleccions si abans no es votava sobre la continuïtat de la monarquia i la negativa al desarmament de les milícies van portar al conflicte armat. Així, enfrontats pel poder els partidaris de la monarquia i la guerrilla favorable al règim comunista, els Estats Units van decidir intervenir a favor dels bàndol monàrquic, mentre que la guerrilla controlada pel Partit Comunista rebia el suport dels països comunistes (Iugoslàvia, Albània i Bulgària) sota l’empara de la URSS. Finalment, la victòria cauria del bàndol monàrquic que integraria el país a la OTAN i il·legalitzaria el Partit Comunista de Grècia fins el 1989.

Nord-americans i soviètics van acusar-se mútuament d’haver intervingut a Grècia amb l’objectiu de doblegar la voluntat popular en favor dels seus interessos. En qualsevol cas, més enllà de la propaganda governamental, la realitat és que la intervenció de les grans potències en el conflicte grec va posar de manifest que l’aliança antifeixista havia passat a la història per donar pas a un conflicte marcat per la bipolarització.

Què va ser la Guerra Freda?

dimarts, 3/05/2011

La Guerra Freda va ser un model de relacions internacionals que va desenvolupar-se després de la Segona Guerra Mundial, fonamentat en l’antagonisme entre els blocs liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica, i que es mantindria des del 1945 fins el 1991. El conflicte entre aquestes dues grans potències no seria només polític, sinó que seria al mateix temps econòmic, ideològic i cultural. Dos conceptes antagònics s’enfrontaven per l’hegemonia al món.

guerra freda.jpgDesprés de la Gran Depressió dels anys trenta, la guerra va portar la prosperitat als Estats Units. Allunyat el territori nord-americà dels grans escenaris bèl·lics del conflicte, la seva capacitat industrial i tecnològica va esdevenir bàsica per guanyar la guerra a l’Eix. Després d’una dècada de crisi, la guerra va proporcionar als habitants dels EUA el treball, el benestar i la confiança en ells mateixos que necessitaven per sortir de la depressió. La derrota dels totalitarismes feixistes va suposar pels nord-americans un èxit del país i dels seus valors tradicionals: l’esperit emprenedor, l’individualisme, la llibertat d’empresa, la democràcia política… una victòria del liberalisme i el sistema capitalista.

Per la seva banda, la Unió Soviètica, tot i haver sofert la devastació de la guerra en el seu territori i comptar amb grans pèrdues humanes i materials, després de la victòria sobre el feixisme va veure com el seu poder militar resultava reforçat i, a la vegada, guanyava terreny ideològic a Europa. Als ulls del món, en poc més de vint-i-cinc anys, des les runes de la Rússia tsarista s’havia aixecat un gegant internacional que fonamentava la seva influència política i econòmica en l’aplicació dels principis del marxisme.

Aquesta situació va generar un sistema bipolar en el qual cada bloc representava una concepció política, econòmica i ideològica radicalment oposada. El bloc occidental, liderat pels Estats Units, defensava un sistema polític democràtic, una economia capitalista i una ideologia liberal. Per contra, el bloc comunista, liderat per la URSS, defensava un sistema polític totalitari, una economia planificada i una ideologia marxista. Tanmateix, tots dos blocs no van dubtar a l’hora de donar suports a règims contraris als seus principis ideològics si així aconseguien afeblir el contrari.

Bloques guerra fria.jpg

Va ser un enfrontament molt tens, sense arribar mai a l’esclat d’una confrontació bèl·lica entre les dues grans potències, però en el qual aquestes van desenvolupar una gran cursa d’armaments (en especial, el nuclear) i van adoptar una actitud molt bel·ligerant. Així, les dues grans potències van intentar mantenir la seva seguretat i ampliar les zones d’influència per tots els mitjans disponibles, però evitant el conflicte bèl·lic directe que podia comportar la destrucció mútua. Així, la guerra va quedar localitzada als territoris perifèrics pels quals ambdós blocs intentaven expandir el seu domini.

La tensió entre els blocs va comportar també l’ús del joc brut, de la propaganda hostil contra l’enemic i de l’espionatge, que es justificava per la necessitat de defensar-se de les amenaces del bloc rival. I és que els conflicte que enfrontava els dos Estats més poderosos del planeta anava molt més enllà dels aspectes propis de la política internacional. Tant el govern nord-americà com el soviètic van aconseguir que les societats consideressin el conflicte com a propi arribant a límits malaltissos. Una propaganda desmesurada i simplificadora va comportar la identificació dels “bons” amb els nostres i els “dolents” amb els altres, tot generant persecucions i atacs cap als elements sospitosos de traïdors.

El camp de concentració d’Auschwitz

diumenge, 1/05/2011

El racisme contingut en l’ideari nazi va comportar un crim monstruós que marcaria la història del segle XX: l’Holocaust, la persecució i extermini de milions de persones pel motiu d’haver nascut jueus. L’horror de l’Holocaust, o Shoà, seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar Auschwitz, el camp de concentració i extermini de majors dimensions. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig. Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

Sortie par le portail du camp d'Auschwitz I pour aller au travail. Peinture de Wladyslaw Siwek, 1946 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

auschwitz_plan.jpg

Aquest és el testimoni que Rudolf Höss, el primer Kommandant del camp de concentració d’Auschwitz entre maig de 1940 i desembre de 1943, va donar durant els judicis de Nuremberg, en els quals resultaria condemnat a mort:

Rudolf Höss.jpg

Rudolf Höss

Vaig formar part de la direcció d’Auschwitz fins a l’1 de desembre de 1943, i calculo que hi van ser executats i exterminats pel gas i les flames uns dos milions i mig de persones. Cinc-centes mil més van morir de fam i diverses malalties, de manera que en total resulta una xifra de tres milions de morts. Aquesta quantitat representa aproximadament el 70% o 80% de les persones que van ser enviades a Auschwitz com a presoners; la resta va ser seleccionada i ocupada en treballs forçats en els establiments industrials dels camps de concentració.

Entre les persones executades i cremades hi havia uns 20.000 presoners de guerra soviètics (que havien estat seleccionats prèviament per la Gestapo als camps de presoners de guerra) que a Auschwitz havien estat destinats als transports de la Wehrmacht. La resta de víctimes, fins al total enumerat, correspon a 100.000 jueus d’Alemanya, i un nombre considerable de súbdits, majoritàriament jueus, d’Holanda, França, Bèlgica, Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Grècia i d’altres països. Només a Auschwitz van ser exterminats uns 400.000 jueus hongaresos durant l’estiu de 1944 […].

Les execucions en massa per gas van començar en el decurs de l’estiu de 1941 i es van prolongar fins a la tardor de 1944. Jo controlava personalment les execucions a Auschwitz, fins a l’1 de desembre de 1943, i durant el període del meu servei d’inspector dels camps de concentració de la WVHA [Oficina Central de l’Economia i l’Administració] va ser quan es van efectuar aquestes execucions en massa. Totes les execucions en massa per mitja de gasos es duien a terme en virtut d’una ordre expressa de la RSHA [Oficina Principal de Seguretat del Reich], sota el seu control i la seva responsabilitat. Jo rebia directament de la RSHA les ordres pertinents per realitzar aquestes execucions en massa […].

Map_auschwitz_deportation.jpg

Per “Solució Final” s’entenia l’extermini de tots els jueus d’Europa. Jo tenia l’ordre de deixar en disposició de funcionar els procediments d’extermini a Auschwitz, el mes de juny de 1941. Aleshores ja hi havia uns altres tres camps d’extermini en el Govern General: Belzec, Treblinka i Wolzec. Aquests camps estaven sota la direcció de la Seguretat General i l’SD [Servei de Seguretat]. Jo havia visitat el de Treblinka per veure com s’hi duia a terme l’extermini. El comandant en cap em va dir que havia liquidat 80.000 presoners en sis mesos. S’havia hagut d’ocupar especialment de l’extermini del ghetto de Varsòvia […].

auschwitz_arrivee.jpg

El nostre mètode per seleccionar les víctimes era aquest: a Auschwitz, dos metges de les SS tenien la missió d’examinar les expedicions de presoners quan hi arribaven; se’ls feia desfilar davant d’un d’aquells metges, el qual, mitjançant una senyal indicava la seva decisió. Els que eren considerats aptes pel treball se’ls enviava als camps; els altres eren conduits immediatament als llocs d’extermini. Els nens petits eren exterminats sense excepció, ja que per la seva edat eren incapaços de treballar […].

auschwitz-2.jpg

Hauria calgut efectuar secretament aquests exterminis, però la pudor i la pesta nauseabunda, productes de la combustió continuada de cossos, es van escampar per tota la regió fins al punt que els habitants de les poblacions de les rodalies sabien molt bé que a Auschwitz es duien a terme exterminis […].

Els metges tenien ordre d’omplir paperetes de defunció regulars i hi podien fer constar qualsevol malaltia que coneguessin com a causant de la mort […].

Children_in_the_Holocaust_concentration_camp_liberated_by_Red_Army.jpg

De tant en tant també es realitzaven experiments mèdics amb els presoners, com, per exemple, l’esterilització i experiències relatives al càncer. La major part de les persones que morien a causa d’aquests experiments havien estat prèviament condemnades a mort per la Gestapo.

En els camps de concentració i extermini com Auschwitz, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.

La Llei de Préstecs i Arrendaments de 1941

dissabte, 30/04/2011

Inicialment, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la Segona Guerra Mundial, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.

El Secretari d’Estat nord-americà entre 1943 i 1945, Edward Reilly Stettinius, va destacar a la seva obra El arma de la victoria (1945) la importància que aquesta llei va tenir de cara a aconseguir la victòria aliada en el conflicte:

Edward_Stettinius.jpg

Edward Reilly Stettinius

Quan es va procedir a la votació al Congrés, el Préstec i Arrendament va ser aprovat per una gran majoria. La Llei va ser signada l’11 de març de 1941. Havíem considerat la qüestió públicament i detalladament, havent decidit aleshores amb llibertat total que la nostra seguretat anava lligada a la seguretat dels altres pobles del món amants de la pau. La defensa d’aquests pobles era vital per a la nostra pròpia defensa.

A partir d’aleshores, la defensa dels Estats Units hauria d’estar protegida per una defensa doble. Enviaríem armes als altres països a fi que ens ajudessin a tenir a ratlla l’Eix. Mentrestant, aquí, als Estats Units, armaríem i entrenaríem una gran força militar destinada a protegir-nos en el cas que fóssim atacats. El Préstec i Arrendament podria, possiblement, evitar que l’agressió arribés al nostre país. Però, tot i no ser així, ens proporcionaria un temps valuós per preparar les defenses que tan seriosament necessitàvem.

Durant els mesos que van seguir, vam enviar subministraments bèl·lics a la Gran Bretanya i la Xina, i a la Unió Soviètica després de l’atac de què va ser objecte aquesta nació. Aquests països tenien la garantia que hi havia moltes més per enviar-les-hi. Van ser ells els que van suportar tot el pes de l’Eix i encara lluitaven quan ens va arribar l’hora […].

El Préstec i Arrendament s’havia convertit en un mecanisme vital, gràcies al qual era possible que les nacions unides combinessin tots els seus recursos, tant en homes com en material, contra l’Eix. Les armes americanes, a les mans dels nostres aliats, disparaven sobre el mateix enemic que les armes americanes que utilitzaven els nostres propis soldats. Ajudaven els aliats a guanyar la guerra.

A la Gran Bretanya, els soldats americans rebien milions de tones de subministrament de guerra sense que nosaltres els paguéssim. Les nostres tropes travessaven les mars en grans paquebots britànics convertits en transports. Vaixells americans, sense costar-nos res, eren reparats en els ports britànics escampats arreu del món. Gairebé tots els aliments que els nostres soldats consumien a Austràlia i Nova Zelanda ens els oferien aquests països. Al nord d’Àfrica, els homes, els vaixells, els avions, els canons britànics i americans havien estat amalgamats en una sola i poderosa força combatent.

Tot allò que els nostres aliats necessitaven de nosaltres, i tot allò que nosaltres necessitàvem d’ells per lluitar junts en millors condicions i amb major eficàcia, ens ho abastàvem fins al límit extrem de les nostres possibilitats. Igualment, havíem comprovat que qualsevol americà ho podia tenir previst, que la força estava en la unió. Estàvem estalviant milers de vides i molts milions de dòlars a tots nosaltres. Forjàvem la victòria.

El pacte entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica de 1939

dijous, 21/04/2011

La  darrera reivindicació de l’Alemanya nazi prèvia a l’esclat de la Segona Guerra Mundial es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per defensar Danzing.

Un cas contrari al de les democràcies occidentals podia ser l’actitud de la URSS de Stalin ja que aquest sí tenia interessos en el territori de Polònia. Aleshores Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Joachim Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg soviètic Viacheslav Molotov la neutralitat de la URSS davant la invasió de Polònia. I la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió.

A les seves memòries, Entre Londres y Moscú. Recuerdos y últimos escritos publicados por Annelies Von Ribbentrop (1955), Joachim Von Ribbentrop recordava el procés de negociacions que van conduir al pacte entre la URSS i el Tercer Reich:

Stalin_und_Ribbentrop_im_Kreml.jpg

Stalin i Von Ribbentrop a Moscú

Jo vaig començar la conversa dient que Alemanya desitjava un canvi en les relacions germano-soviètiques, i també arribar, en tots els àmbits, a un acord satisfactori per als interessos de tots dos països. Vaig recordar que, a través del discurs pronunciat per Stalin a la primavera, havíem arribat a la conclusió que Rússia tenia els mateixos desitjos que nosaltres. Stalin va girar-se cap a Molotov i li va preguntar si volia respondre’m de seguida. Molotov a pregar a Stalin que ho fes ell mateix.

Després va parlar Stalin, el qual va expressar-se breument, concís, sense cap retòrica. El que va dir va ser clar i a mi em va fer la impressió que volia arribar a un acord amb Alemanya. Stalin va dir que durant anys ens havíem estat llançant sacs de fems per sobre, però que això no era motiu perquè no ens poguéssim suportar de nou. Havia pronunciat el discurs de primavera per demostrar la seva bona predisposició a entendre’s amb Alemanya. Així doncs, semblava que nosaltres havíem interpretat el seu discurs amb molt d’encert.

La resposta de Stalin va ser tan positiva que, després de la primera conversa, vam acordar establir un pacte de no agressió i de seguida vam tenir en compte l’aspecte materials dels interessos mutus que poguéssim defensar sobre la qüestió de la crisi germano-polonesa. Tot i que els soviètics tenien fama de diplomàtics durs, des del principi va regnar una atmosfera força favorable. Es van determinar els interessos recíprocs sobre els països situats entre la Unió Soviètica i Alemanya. Finlàndia, gran part dels països bàltics i Besaràbia es van fixar com a zones influència soviètica. Per al cas que es produís un conflicte armat entre Alemanya i Polònia, conflicte que en aquelles circumstàncies no era del tot improbable, es va assenyalar una línia de “demarcació”.

Durant la primera part de les converses, Stalin va dir que desitjava determinades zones d’influència. En aquestes zones d’influència, l’Estat que s’hi interessés tractaria amb independència amb els governs respectius, sense que l’altra part hi intervingués per a res. Stalin em va dir, tanmateix, que no tenia intenció de modificar l’estructura interior d’aquests Estats. Aprofitant que es tractava el tema de les zones d’influència […] i considerant que els polonesos mostraven una actitud cada cop més agressiva, cosa que podia desembocar en un conflicte amb Alemanya, vaig creure convenient fixar una línia de demarcació polonesa a fi d’evitar una topada d’interessos germano-soviètics. La línia de demarcació va seguir el curs dels rius Weichel, San i Bug. En aquella ocasió vaig dir a Stalin que Alemanya havia fet tot el possible per tallar d’arrel el conflicte per la via diplomàtica.

D’aquesta manera, el pacte Ribbentrop-Molotov va ser signat el 23 d’agost de 1939 i va suposar, a més de l’establiment dels principis de la No Agressió Germano-Soviètica , la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Besaràbia.

MolotovRibbentropStalin.jpg

Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:

El govern del Tercer Reich alemany i el govern de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, guiats pel desig d’enfortir la causa de la pau entre Alemanya i la URSS, i des de les disposicions de base del Tractat de Neutralitat signat entre Alemanya i la URSS a l’abril de 1926, han arribat al següent acord:

1. Les dues parts contractants es comprometen a abstenir-se de qualsevol acte de violència i de tota maniobra agressiva, i de tot atac l’una contra l’altra, i això, tant sola com amb l’ajuda d’altres potències.

2. Donat el cas que una de les dues parts contractants sigui objecte d’agressions militars per part d’una tercera potència, l’altra part es compromet a no donar suport de cap tipus a aquesta altra potència.

3. Els governs de les dues parts contractants romandran, d’ara endavant, en contacte per consultar-se i informar-se mútuament dels problemes relatius als problemes comuns.

4. Cap de les dues parts contractants podrà participar en agrupacions de potències que, d’alguna manera, estiguin dirigides directa o indirectament contra l’altra part.

5. Si sorgeixen diferències o conflictes entre les parts contractants sobre qüestions de diferent naturalesa, les dues parts contractants resoldran les seves diferències o conflictes per la via de l’intercanvi amistós d’impressions o, si cal, mitjançant el recurs a comissions d’arbitratge.

6. El present Tractat es realitza per un període de deu anys, convenint-se que, mentre que una de les dues parts no ho manifesti un any abans de l’expiració de l’esmentat termini, la duració de l’esmentat contracte s’estén automàticament per cinc anys més.

7. El present contracte haurà de ser ratificat en el termini més breu possible. El canvi d’instruments de ratificació ha de tenir lloc a Berlín. El Tractat és vigent des del moment de la seva signatura.

Protocol secret del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:

1. En el cas que es produïssin modificacions político-territorials als Estats bàltics (Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània), la frontera septentrional de Lituània es considerarà que el límit natural de les zones d’influència d’Alemanya i la URSS.

2. Davant l’eventualitat de certs canvis político-territorials a la zona d’influència de l’Estat polonès, el límit de les esferes d’influència d’Alemanya i la URSS serà aproximadament l’assenyalat pel rius Narew, Vístula i San.

3. Pel que fa als territoris del sud-est d’Europa, la part soviètica fa destacar el seu interès evident per Besaràbia […].

4. Totes dues parts signatàries han de mantenir en secret el contingut d’aquest document.

Ribbentrop-Molotov.png

L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya. En qualsevol cas, a més dels polonesos, les principals víctimes del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic van ser els comunistes europeus, els quals restaven ideològicament indefensos davant del feixisme.

Goebbels i la “revolució legal”

dimecres, 20/04/2011

El 1928, Hitler va imposar-se definitivament en la direcció del Partit Nazi aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada. Aleshores, el führer va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I és que el nazisme rebutjava el sistema democràtic i simplement el considerava com un instrument més en la seva presa del poder.

joseph-goebbels.jpg

Joseph Goebbels

El mateix 1928, en un article publicat a Der Angriff, Joseph Goebbels, l’home que seria l’encarregat de l’organització propagandística del nazisme, ja deixava clars quins eren els veritables objectius que perseguia el NSDAP a través de la seva inclusió en el joc parlamentari, moviment que va qualificar de “revolució legal”:

Vam entrar al Reichstag per proveir-nos d’armes en el mateix arsenal de la democràcia. Ens vam presentar a diputats per paralitzar la democràcia de Weimar amb el seu propi ajut. Si la democràcia és tan estúpida que ens concedeix dietes i viatges pagats perquè puguem fer la nostra tasca carnissera, és problema seu […]. Si en aquestes eleccions aconseguim introduir seixanta o setanta agitadors del nostre partit als diferents parlaments, l’Estat mateix muntarà i finançarà el nostre propi equip de combat […]. Mussolini també va entrar al Parlament, i malgrat això no va tardar gaire a desfilar amb els seus camises negres per Roma […]. No s’ha de creure que el parlamentarisme és la nostra meta […]. Venim com a enemics! Venim com un llop que ataca el ramat […].