Arxiu de la categoria ‘6.1 Història del Món Contemporani’

L’Orient Mitjà: la qüestió palestina

dilluns, 30/05/2011

Per defensar els interessos palestins després de la creació de l’Estat d’Israel i les derrotes infligides a les coalicions àrabs, el 1964, un cop els palestins van prendre consciència de la seva incapacitat de derrotar Israel, va formar-se l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), una organització política dirigida per Iàssir Arafat des del 1969, la qual comptava amb el suport de la Lliga Àrab. Segons la seva carta fundacional, la OAP tenia com a principal objectiu la destrucció d’Israel i va fomentar la lluita armada i el terrorisme contra Israel i els seus aliats occidentals per aconseguir-ho. La seva seu inicialment va establir-se a El Caire.

Flag_of_Palestine.png

West_Bank_&_Gaza_Map_2007_(Settlements).png

En aquesta primera etapa, la OAP no va dubtar a recórrer a accions terroristes com la captura de presoners i el segrest d’avions per aconseguir els seus objectius. I amb la Guerra dels Sis Dies i la conseqüent ocupació israeliana de Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan, la lluita armada va intensificar-se donant lloc a autèntics banys de sang (Munic, Lod, etc.). Així, la duresa de l’ocupació israeliana, associada a les expropiacions de terra per part dels colons israelians, va donar lloc a la radicalització de la lluita palestina, però a la vegada va comportar una creixent simpatia internacional per la seva causa.

Tanmateix, des de 1974, l’OAP va abandonar la violència i va optar per la via de la negociació amb Israel, fet que va permetre que l’ONU reconegués aquesta organització com a representant dels interessos del poble palestí i li permetés obrir oficines de representació en alguns països mediterranis. Així, el fet de reconèixer i acceptar implícitament l’existència de l’Estat d’Israel va permetre que els Estats Units obrissin una ronda de negociacions oficials amb els representants palestins.

01 Apr 1969, Jordania --- Portrait of the Palestinian leader during his exile in Jordania. --- Image by © Genevieve Chauvel/Sygma/Corbis

Iàssir Arafat

Superada l’etapa del terrorisme, la nova forma de lluita palestina va ser la Intifada de 1987, una revolta de la població civil. L’èxit relatiu de la Intifada palestina va permetre que Arafat combinés una estratègia articulada sobre tres eixos: les manifestacions reiterades de la voluntat de l’OAP de reconèixer el dret a l’existència de l’Estat d’Israel, fet que comportava una oferta implícita de pau; el desplegament d’una ofensiva diplomàtica d’abast internacional per afavorir la causa palestina implicant els Estats Units i la Unió Soviètica en el procés de construcció de l’Estat palestí; i una política de fets consumats per accelerar la construcció de l’Estat palestí.

És a dir, Arafat va combinar el pragmatisme amb la fermesa a l’hora d’exigir els drets històrics palestins. En aquest context, el 1988, Arafat va proclamar unilateralment un Govern Provisional Palestí a l’exili, fet que va obligar l’OAP a desenvolupar una política de control sobre els seus membres més radicals i a desautoritzar els extremismes terroristes de Hamas, Hezbollah i la Jihad Islàmica.

La desaparició de la Unió Soviètica i del bloc socialista europeu el 1991 va ajudar indirectament els interessos de la causa palestina. Després de la Primera Guerra del Golf (1991) i un cop confirmada l’hegemonia mundial dels Estats Units, un dels principals objectius del govern nord-americà va ser aconseguir la signatura d’un acord que garantís el dret a la supervivència com Estat d’Israel i el seu reconeixement per part dels Estats àrabs moderats, així com la concreció dels territoris que havien d’emmarcar-se en una futura autonomia palestina (mai un Estat) i l’afavoriment del lideratge de Iàssir Arafat i dels corrents més moderats i dialogants de l’OAP.

palestina-israel.jpg

Davant de la nova conjuntura geopolítica mundial, l’octubre de 1991 va inaugurar-se a Madrid la Conferència de Pau per a Orient Mitjà sota el patrocini de George Bush, Mikhaïl Gorbatxov i la Comunitat Europea. En ella van participar els dirigents dels principals Estats àrabs, els líders palestins dels territoris ocupats des de 1967 i el primer ministre israelià Isaac Shamir. La conferència de Madrid, rebutjada per les organitzacions àrabs radicals, va posar les bases, les condicions i el calendari de les futures negociacions bilaterals així com per imposar el principi de “pau a canvi de territoris”.

Tot i això, la intransigència de Shamir i dels ultranacionalistes del sionisme aviat tornarien a posar pals a les rodes del procés de pau i alentirien els avenços fins que Isaac Rabin es convertís en el nou primer ministre. Així, seria el 1993 quan el procés tornaria a avançar gràcies als Acords d’Oslo, en els quals va acordar-se la creació a Israel d’un territori autònom sota l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). A Oslo va acordar-se un pla d’autonomia per als territoris de Gaza i Jericó (Cisjordània) que culminava el procés iniciat a Madrid i que seria ratificat per Iàssir Arafat i Isaac Rabin a Washington (1993). El president nord-americà Bill Clinton havia aconseguit el reconeixement palestí d’Israel, l’autonomia de Cisjordània i la franja de Gaza i un futur estatut per a la ciutat de Jerusalem.

Bill_Clinton,_Yitzhak_Rabin,_Yasser_Arafat_at_the_White_House_1993-09-13.jpg

Isaac Rabin, Bill Clinton i Iàssir Arafat ratifiquen els Acords d’Oslo a Washington (1993)

Els acords d’Oslo i Washington, però, no van ser aplicats immediatament. D’una banda, els radicals palestins del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina van enfrontar-se a Arafat per practicar una política de claudicació, i a Israel va produir-se un boicot durant la desocupació de Cisjordània amb la resistència dels colons israelians a abandonar les terres que havien ocupat des del 1967. A finals de 1995, el control de l’ANP suposava només un 30% del total de Cisjordània. Tot i això, a les eleccions autònomes palestines de 1996 el partit Al-Fatah de Iàsser Arafat va aconseguir la victòria i la majoria absoluta del parlament autònom.

L’assassinat del primer ministre israelià Isaac Rabin a mans d’un ultradretà jueu (1995) i l’ascens al govern de l’ultraconservador Likud de Benjamin Netanyahu (1996) van suposar el col·lapse de les negociacions de pau amb els palestins així com un refredament en les relacions israelianes amb la resta dels països àrabs. L’enduriment de la política israeliana va comportar que, el 1998, pels acords de Wye Plantation, els palestins es veiessin obligats a renunciar a més territoris de Cisjordània.

2630841_640px.jpg

Reunió a Camp David entre Iàssir Arafat i Ehud Barak (2000)

El juliol de 2000, el president Clinton va presidir una nova reunió a Camp David entre Iàssir Arafat i el primer ministre israelià Ehud Barak amb l’objectiu de revifar el procés de pau, però les converses van fracassar davant la incapacitat de trobar una sortida consensuada a l’estatut de Jerusalem, ciutat reivindicada com a capital tant per israelians com per palestins. A més, l’endarreriment en la culminació del procés de pau i l’agreujament de la situació entre l’ANP i Israel van conduir, l’any 2000, a l’esclat de la segona Intifada quan Ariel Sharon –líder del Likud i responsable de les matances de Sabra i Xatila de 1982– va visitar la mesquita d’Al-Aqsa, espai sagrat dels musulmans.

Ariel_Sharon.jpg

Ariel Sharon

epa01903862 Palestinian authority President Mahmoud Abbas talks to the media after his meeting with Egyptian President Hosni Mubarak at presidential palace in Cairo, Egypt, 20 October 2009.  EPA/KHALED EL FIQI

Mahmud Abbas

Com a conseqüència de l’aixecament palestí, els laboristes de Barak van perdre el poder a les eleccions de 2001, donant pas a un nou govern del Likud de Sharon, marcat per l’agressivitat vers la causa palestina. A més, entre els palestins van guanyar terreny les opcions més radicals representades per l’islamisme de Hamas, que va utilitzar novament el terrorisme per atacar Israel. Mort Arafat (2004), els acords sobre el control de Gaza, de novembre de 2005, van obrir novament la possibilitat de resolució del conflicte, però el triomf de Hamas a les eleccions palestines de 2006 va comportar un nou allunyament entre israelians i palestins. Així, encara avui, els enfrontaments i la convivència entre jueus i palestins continuen sent molt conflictius, sense que els esforços de la comunitat internacional per aconseguir una solució al problema d’Orient Mitjà acabin d’arribar a bon port.

L’Orient Mitjà: el conflicte araboisraelià

diumenge, 29/05/2011

Després de la desintegració de l’Imperi Otomà com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, el territori de Palestina va convertir-se en un protectorat britànic habitat majoritàriament per població de religió musulmana, però amb una presència important de jueus. La presència jueva es remuntava a finals del segle XIX quan, amb l’aparició del moviment sionista va començar a defensar-se la idea de la creació d’una llar nacional per al poble jueu en aquest territori.

israel_hist_1973.jpg

Sota el mandat de la Gran Bretanya, aquesta va permetre l’arribada gradual de colons jueus a Palestina emparant-se en la Declaració Balfour (1917) que comprometia els britànics a establir a Palestina una llar nacional pel poble jueu. Les successives onades migratòries jueves, essencialment procedents de Rússia i Polònia, i la seva adquisició de terres, van trasbalsar l’equilibri econòmic del territori i van començar a aixecar l’oposició àrab a les migracions jueves.

Però va ser durant la Segona Guerra Mundial quan, fugint de la persecució nazi, l’afluència jueva va esdevenir massiva. Acabat el conflicte, aquesta encara va augmentar més ja que molts jueus van decidir-se a abandonar definitivament Europa. Paral·lelament, el 1945, les milícies jueves de Palestina van declarar una insurrecció per forçar la retirada britànica i pressionar a favor de la creació d’un Estat jueu que acollís els supervivents de l’Holocaust nazi.

Va ser el 1947 quan una resolució de l’ONU va proposar la partició de Palestina en dos Estats, un de jueu i un de palestí, mentre que la ciutat de Jerusalem es mantenia com a espai internacional sense pertànyer a cap dels dos Estats. D’aquesta manera, l’ONU estava preparant el camí perquè, el 1948, mentre els britànics abandonaven el territori, el líder sionista David Ben Gurion proclamés unilateralment el naixement de l’Estat d’Israel. S’iniciava una dura batalla entre àrabs i jueus pel control de Jerusalem i els territoris palestins. Els palestins, fragmentats en regions aïllades, i els seus veïns musulmans no van reconèixer el nou Estat israelià, i en resposta van formar la Lliga Àrab, que integrava Egipte, Síria, l’Aràbia Saudita, Jordània, l’Iraq i el Líban, entre d’altres.

ben gurion independencia israel.jpg

El líder sionista David Ben Gurion proclama unilateralment el naixement de l’Estat d’Israel el 1948

La creació de l’Estat d’Israel va desencadenar la primera guerra araboisraeliana (maig de 1948-gener de 1949). L’anomenada guerra de la independència va acabar amb la victòria israeliana i l’adquisició de nous territoris palestins per part d’Israel. Així, l’Estat palestí que l’ONU havia previst mai va arribar a existir: Israel va ampliar els seus territoris i Egipte va passar a administrar la franja de Gaza.

1948_arab_israeli_war_-_May15-June10.jpg

D’aquesta manera, l’Estat d’Israel aconseguia la capacitat territorial necessària per a rebre nous immigrants: entre 1948 i 1952 s’hi van establir més de 600.000 jueus. Però, en paral·lel, sorgia el problema dels refugiats palestins, amb més de 700.000 persones obligades a abandonar les terres ocupades per Israel i a establir-se a la regió de Cisjordània i al sud del Líban en camps de refugiats sostinguts per l’ONU.

Així, l’acabament del primer conflicte no va conduir a una pau consensuada. En conseqüència, el 1956, va esclatar una segona guerra a causa de la nacionalització del Canal de Suez realitzada pel president egipci Gamal Abdel Nasser. Francesos, britànics i israelians van atacar Egipte i van derrotar els exèrcits àrabs amb facilitat i van exigir la retirada egípcia del Canal, però, en el context de la Guerra Freda, les pressions dels governs nord-americà i soviètic van obligar els vencedors a retirar-se i signar un acord de pau.

Suez_war_-_conquest_of_Sinai_1956.jpg

I el 1967 encara esclataria un tercer conflicte, l’anomenada Guerra dels Sis Dies. Després d’un període de tensió prolongada entre Israel i els seus veïns àrabs, Egipte va bloquejar el golf d’Aqaba, considerat com un espai essencial per a la navegació israeliana. En resposta, els israelians van llançar un atac preventiu que va suposar la derrota de la coalició àrab, integrada per Egipte, Jordània i Síria. La victòria israeliana va permetre que l’Estat jueu estengués la seva zona d’ocupació amb les anomenades “franges de seguretat” com a protecció davant de possibles atacs àrabs ocupant Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan.

1967_Six_Day_War_-_The_Jordan_salient.jpg

Finalment, un quart enfrontament, la Guerra del Yom Kippur, esclataria l’octubre de 1973, quan Egipte i Síria van llançar un atac conjunt per recuperar els territoris perduts el 1967. Novament, els israelians van infligir una derrota severa als seus atacants, però en aquesta ocasió no va aconseguir cap benefici polític ni territorial.

israel.jpg

Des de 1973 no han esclatat més guerres entre Israel i els seus veïns. Inclús, les relacions entre Israel i Egipte van arribar a la normalització gràcies als acords de Camp David de 1978. Ara bé, la manca d’una guerra declarada no vol dir que no hagin existit conflictes indirectes. Per exemple, en la Guerra Civil del Líban de 1975-1990, Israel va ocupar una part del territori libanès, fet que es repetiria el 2006 quan l’exèrcit israelià va penetrar-hi sota el pretext de lluitar contra les milícies terroristes d’Hezbollah.

La descolonització d’Àsia

dimecres, 25/05/2011

El continent asiàtic és allà on van iniciar-se els moviments independentistes del procés de descolonització. Aquesta emancipació va iniciar-se amb les colònies britàniques després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes van oposar-se al retorn a la situació prèvia al conflicte. Cal destacar, però, que l’emancipació colonial va seguir dos model diferents: el primer va tenir lloc en els territoris de l’Imperi britànic, on es va seguir una política de diàleg i negociació amb les elits locals; el segon, en canvi, va comportar l’enfrontament i la guerra colonial, i va afectar els territoris francesos i holandesos. En qualsevol cas, tota la zona va acabar els seus respectius procés d’independència abans de la celebració de la Conferència de Bandung (1955), de la qual els nous països independents van ser-ne organitzadors.

descolonitzacio asia.jpg

Per analitzar el procés de descolonització asiàtic prendrem quatre exemples significatius: l’Índia, el Pakistan, Indonèsia i Indoxina.

L’Índia. La independència de l’Índia, la colònia més important de la Gran Bretanya, l’anomenada “joia de la corona”, va significar la primera fita rellevant en el procés de descolonització i el cas més representatiu d’independència pacífica. Antiga colònia britànica, immensa en extensió, amb la presència de diferents ètnies, religions, idiomes i estructures socials, el seu exemple va ser el model a seguir a bona part del continent asiàtic.

Cal tenir en compte que la descolonització dels territoris de l’Imperi britànic va ser un model poc conflictiu, generalment negociat entre les colònies i la metròpoli per afavorir la Commonwealth (organització de cooperació econòmica entre els antics territoris de l’Imperi britànic). Així, el procés descolonitzador indi, tot i passar per algun moment de violència anticolonial, va fonamentar-se en la resistència passiva, és a dir, la negativa de la població a la cooperació amb les autoritats colonials, i la negociació.

Gandhi_and_Nehru_1942.jpg

Nehru i Gandhi

Els primers intents d’acord entre els britànics i els partits independentistes indis –el Partit del Congrés, liderat per Nehru, i la Lliga Musulmana, liderada per Ali Jinnah– van produir-se durant la Segona Guerra Mundial, però en aquell context no van tenir èxit. No seria fins després de la guerra quan Londres s’adonés de la impossibilitat de mantenir la colònia i que la millor solució a la resistència passiva índia era concedir la independència al país. La Gran Bretanya, a causa de la seva incapacitat econòmica en els anys de postguerra, va mostrar una actitud comprensiva en relació a la colònia tot afavorint l’accés a la independència.

El procés descolonitzador va seguir les pautes del Pla Mountbatten, el qual consistia en la divisió de l’Índia en dos Estats segons les creences religioses de la població: la Unió Índia, que agrupava la població d’origen hindú, i el Pakistan, que agrupava la població musulmana. D’aquesta manera, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència.

descolonizacic3b3n-india.jpg

La primera etapa del nou país va ser gestionada pel president Nehru, el qual va aplicar una variant del socialisme d’Estat, amb l’aplicació de plans quinquennals i d’una reforma agrària voluntària. A més, Nehru va aplicar una estructura política molt flexible, en la qual va permetre’s l’existència de múltiples partits polítics, i que va atorgar una gran autonomia a les diferents regions culturals del país.

Pakistan. Quan, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència, això va suposar el naixement de dos països enfrontats fins a l’actualitat per la regió del Caixmir, un territori inclòs en gran part a l’Índia, però amb majoria de població musulmana. A més, el país va quedar dividit en dos territoris, l’un a l’oest i l’altre a l’est de l’Índia, separats per més de dos mil quilòmetres, un exemple de la insensibilitat occidental cap a les seves colònies. I d’aquesta divisió en naixeria l’Estat de Bangla Desh, un cop s’independitzés la part oriental.

Partició de l'Índia el 1947.jpg

Tot el contrari que en el cas indi, el Pakistan va néixer com una dictadura, la qual comptava amb el suport de Londres. El fet de ser un règim autoritari va suposar que el Pakistan practiqués una política hostil cap als seus veïns, primer contra l’Índia per la qüestió del Caixmir, després contra l’Afganistan i el règim de Kabul i finalment contra el població del Pakistan Oriental, majoritàriament bengalí.

Indonèsia. El territori d’Indonèsia havia estat una colònia holandesa des del segle XVIII, però després de la Segona Guerra Mundial va declarar-se independent. El govern holandès, però, no va reconèixer la seva independència i va iniciar una guerra per mantenir el seu domini colonial. Així, des de 1947, va esclatar un breu conflicte que comportaria la derrota holandesa a causa de la pressió internacional i les dificultats econòmiques que va trobar per abastar el seu exèrcit. Finalment Indonèsia accediria a la independència el 1949.

indonesia.jpg

El nou Estat va establir un govern federal dirigit per Surkano, el líder independentista, el qual va seguir el model indi, però sota un estricte control personal. Progressivament, Surkano acabaria concentrant cada vegada més poder en les seves mans, fins que Indonèsia va esdevenir un país autoritari de caràcter paternalista i amb vagues al·lusions a la socialització. Surkano no seria expulsat del poder fins el 1965, quan Suharto va protagonitzar un cop d’Estat.

Indoxina. A la Indoxina francesa, el final de la Segona Guerra Mundial va representar la declaració unilateral d’independència per part de la Lliga per la Independència del Vietnam, l’anomenat Vietminh, l’organització político-militar creada per Ho Chi Min que havia estat protagonista de la resistència contra l’ocupant japonès durant la Segona Guerra Mundial. França no va acceptar la independència vietnamita i va enviar a Indoxina un exercit expedicionari que donaria pas a un conflicte armat el 1946.

Indochine_française_(1913).jpg

guerre.gif

La guerra a Indoxina va allargar-se durant vuit anys, fins que l’exèrcit francès va ser derrotat de forma definitiva a Dien Bien Phu el 1954. Després d’aquest desastre militar, França va reconèixer la independència de les seves colònies indoxines a la Conferència de Ginebra de 1954, la qual va aprovar la independència de Cambodja i Laos i va dividir el territori vietnamita en dos Estats: el Vietnam del Nord, de caràcter comunista, i el Vietnam del Sud, sota un règim dictatorial prooccidental.

Etapes de la descolonització

dimarts, 24/05/2011

El procés de descolonització que va iniciar-se al subcontinent indi va desenvolupar-se al llarg de quaranta anys i va passar per diferents etapes, les quals ens permeten establir una cronologia del procés vinculada als territoris afectats:

La primera fase descolonitzadora va començar a Àsia després de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes van oposar-se al retorn a la situació prèvia al conflicte, i va afectar sobretot el continent asiàtic i els països de l’Orient Mitjà. Així, el 1947, la Gran Bretanya va veure’s obligada a acceptar la independència de l’Índia; i el 1949, Indonèsia va convertir-se en Estat independent. El 1954, i després d’una guerra de nou anys, França va ser obligada a abandonar Indoxina, donant lloc a la proclamació de l’Estat del Vietnam.

descolonitzacio asia.jpg

La segona etapa de la descolonització va afectar fonamentalment el nord d’Àfrica i va començar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania. El 1956, França va reconèixer la independència del Marroc i de Tunísia, però a canvi va centrar tots els seus esforços a conservar Algèria. La qüestió d’Algèria va derivar en una llarga i cruenta guerra que culminaria amb la independència del país nord-africà el 1962.

La tercera fase del procés afectar l’Àfrica Subsahariana i es va estendre entre el 1955 i el 1965, quan la majoria de les colònies britàniques (Kènia, Nigèria, etc.), franceses (Guinea, Mauritània, Madagascar, etc.) i belgues (Congo) van proclamar-se independents. Aquesta etapa també va significar la presa de consciència de l’existència del Tercer Món i del no-alineament, el màxim exponent del qual el trobem a la Conferència de Bandung de 1955. Igualment, l’ONU va jugar un paper important amb l’aprovació de la Resolució 1514 de 1960, la qual va esdevenir el document constitucional dels processos descolonitzadors.

La darrera etapa de la descolonització va afectar el con sud d’Àfrica i va ser força tardana en comparació amb les anteriors. Així, el 1975 van desaparèixer les darreres colònies portugueses (Angola i Moçambic) i el 1990 Namíbia va proclamar-se independent. A Sud-àfrica, la independència de la qual havia estat declarada pels colons blancs el 1961, va patir el règim de l’apartheid fins el 1993, moment en què van ser abolides les lleis discriminatòries per a la població negra.

descolonitzacio africa.jpg

Igualment, tot i la desaparició relativament recent dels darrers reductes colonials existents a diferents llocs del món (Hong Kong, Timor Oriental), l’ONU considera que encara avui existeixen alguns territoris no autònoms com a reminiscències dels antics imperis colonials, com, per exemple, seria el cas de Gibraltar.

El Maig francès del 68, de la utopia al desencís

dissabte, 21/05/2011

Maig del 68 marcaria l’imaginari de tota una generació. Ja se sap: sota les llambordes, la platja… I així, fins els nostres dies, aquell ideal utòpic ha estat present, especialment en la joventut. Com s’hi va arribar? Què va passar exactament? Quines conseqüències immediates tindria?

La França de 1968 dormitava sota l’ombra del general De Gaulle, home del segle XIX. Paternalista, sermonejant, era l’home que encarnava el passat, pare de la V República, figura de l’alliberament a la Segona Guerra Mundial i solució de la crisi d’Algèria que acabaria amb la IV República, resistia en la presidència de l’Estat als seus setanta-vuit anys. Els preus estaven pujant, el govern s’enfrontava a la inflació, els treballadors es veien afectats per l’atur i els salaris baixos, la immigració europea i nord-africana no deixava de créixer. El malestar es generalitzava. El Maig francès no només seria un moviment d’estudiants, tot i que aquests esdevinguessin la seva avantguarda, sinó que comptaria amb una forta participació obrera i un considerable recolzament burgés o de les classes mitjanes; uns perquè creien que a França havien disminuït les llibertats públiques, altres per solidaritat, i, finalment, un grup de professionals que en aquells moments descobrien les misèries de la seva professió i als quals se’ls feia necessari un canvi per aprofundir en la seva capacitat de treball o en la seva inventiva castrada per l’ordre jeràrquic de la societat i l’estatalisme de la V República.

mai-68_grove.jpg

Però, la realitat és que l’esclat de Maig de 1968 va suposar un fenomen totalment inesperat. Només a posteriori els analistes han pogut trobar uns tímids antecedents o unes arrels relatives en fets, aparentment, aïllats com la publicació, el 1966, d’un pamflet titulat De la misèria en els mitjans estudiantils per part de l’Assemblea General d’Estudiants d’Estrasburg que deia que “l’estudiant és la criatura universalment més menyspreada a França, a banda dels sacerdots i els policies […] Ara, l’objectiu del sistema educatiu és un especialista produït mecànicament. Un sistema econòmic modern la producció en massa d’estudiants sense cap educació i als quals s’hagi pres la capacitat de pensar”; l’estrena de la pel·lícula La Chinoise de Jean-Luc Godard, el 1967, on es deixava veure la bona acollida del maoisme entre el jovent; les manifestacions de febrer de 1968 a París contra els plans que proposaven l’anomenada “orientació selectiva” per entrar a la Facultat de Ciències; les manifestacions del mateix febrer contra la destitució de Henri Langlois, fundador de la Cinemateca, per part d’André Malraux; l’agitació constant a la Universitat de Nanterre, ocupada el 22 de març per 142 estudiants que realitzaven una jornada de protesta contra la guerra del Vietnam; o la publicació a Le Monde, el 15 de març, de l’article “França avorreix” pel periodista Pierre Viansson-Ponté, on es posava de relleu l’existència d’una societat en evolució constant enfront d’un règim estancat… Molts antecedents, però massa dispersos com per esperar un esclat com el que suposaria el Maig francès.

d13-201.jpg

La realitat, és que aquesta situació d’avorriment o desencís a la qual s’enfrontava el jovent francès derivava de la pròpia evolució de la societat industrial que havia elevat a la categoria de dogma el fet que existís una estabilitat social a través de la integració de la classe obrera mitjançant l’acció dels sindicats, eliminant la confrontació violenta contra l’explotació capitalista.

La revolta dels estudiants es basava, entre d’altres qüestions, en la consciència que més endavant no tindrien oportunitat de desenvolupar en la societat un paper que s’avingués amb les seves aptituds. Una universitat de classe on s’aplicava un ensenyament neutre. En definitiva, l’existència d’unes estructures inadequades que farien que a la sortida de la Universitat només els esperés l’atur era la base del desencís. A aquest fet s’han de sumar mesures puntualment irritants com la prohibició de les relacions sexuals a les residències universitàries, les restriccions en les sales de reunió, la prohibició de premsa a les residències universitàries o les proves de selecció previstes en el pla del ministre Christian Fouchet.

El detonant de l’esclat de la primavera el trobem en el tancament de la Universitat de Nanterre el 30 de març i en la seva immediata conseqüència: la intervenció de la policia, el divendres 3 de maig, a la Sorbona durant una assemblea on vells militants comunistes, professors i estudiants debatien com hauria de continuar la lluita iniciada a Nanterre. Seguidament, anirien sortint a la llum una sèrie d’animadors del moviment com Jacques Sauvageot, vicepresident de la UNEF (Unió Nacional d’Estudiants de França) i estudiant de dret i història de l’art, Alain Geismar, secretari general del SNES (Sindicat Nacional d’Ensenyament Superior) i professor de física, o Daniel Cohn-Bendit (Dany el roig), estudiant alemany de sociologia participant en els fets del 22 de març.

Per tant, ens trobem davant d’un petit grupuscle que s’aixecava contra els grupuscles que ostentaven el poder, ja fos la burocràcia estatal, sindical o dels propis partits polítics (inclosos els comunistes i els maoistes). L’esperit de maig s’encarnaria en els seus múltiples eslògans: “Prohibit prohibir”, “Fes l’amor i no la guerra”, “Ens hem d’endurir, sense perdre mai la tendresa”, etc.

mai68 etudiants ouvriers.jpg

No podem dir que existís un programa de Maig del 68, el que trobem és una crítica radical al sistema, una contestació. El moviment critica l’organització universitària, la “fabricació” de futurs comandaments policials, de futurs repressors dels obrers. Així, s’inspiraria en Herbert Marcusse, qui pensava que els estudiants constituïen, en una societat industrial avançada, la veritable força de qüestionament. Així, la Sorbona, denunciada com a instrument del poder, esdevindria durant Maig “la universitat autònoma i popular de París”. Apareixia, per primer cop, la idea d’universitat crítica a l’estil del que estava desenvolupant-se a Berlín, amb dret a l’expressió i l’acció política dins de les facultats. Els ocupants de la Sorbona diuen “prendre el poder” just abans de que s’iniciessin els enfrontaments al Barri Llatí.

Les primeres setmanes de maig, després de l’empresonament de manifestants pacífics i de les primeres vagues de l’ensenyament (unint-se els liceus d’ensenyament secundari a la lluita dels universitaris), comencen a cremar els vehicles i s’inicien els enfrontaments violents amb els CRS antidisturbis (“CRS = SS”). El dilluns 6, les autoritats tancaven la Sorbona i Nanterre, pensant que així deixarien inactius els estudiants. La lluita, però, es traslladaria al carrer i les barricades nocturnes serien part del paisatge parisenc. La nit del divendres 10 de maig els enfrontaments serien constants. Hi ha moltes més imatges, però les que ens ha deixat la memòria són aquestes, donant una imatge deformada del que va ser el Maig francès. Tot i això, aquella nit de barricades, de gran violència, va marcar l’inici d’un primer canvi.

MAI68-01.jpg

Fins aquell dia, les organitzacions sindicals i el Partit Comunista s’havien mostrat distants, quan no hostils, davant del moviment: “Cohn-Bendit, aquest anarquista alemany”, havia escrit Georges Marchais a L’Humanité. El prefecte de París, Grimaud, no havia optat encara per una repressió oberta. Pompidou i Peyrefitte van optar per la distensió amb l’alliberament d’alguns dels empresonats per a calmar la situació. La policia es veia desautoritzada.

Així, sindicats i partits van anar modificant les seves postures davant del moviment i, paulatinament, van anar sumant-s’hi. L’ocupació de l’Odeon. El moviment, inicialment aïllat, va passar a comptar amb el suport d’una vaga general el 13 de maig.

SS.JPGD’aquesta forma, el moviment estudiantil, en comptes de donar lloc a una societat contracultural com als Estats Units o contrapolítica com a Alemanya, va esdevenir un element que arrossegaria altres moviments socials, passant de la revolta estudiantil a una crisi social i política.

L’oposició tradicional, els sindicats, buscaria controlar el moviment i gestionar les seves accions, en la mesura en que partia de la base superant els propis directius. Davant els eslògans revolucionaris i l’inici de les primeres vagues solidàries (des del 7 de maig, Flins) el dirigent sindical Séguy, de la CGT, contestava: “Hi ha un moment per a cada cosa”. Els sindicalistes “clàssics” es sentien marginats i no acabaven de comprendre el que estava passant. El sindicalisme clàssic lluitaria contra la utopia i buscaria solucions tangibles i pràctiques a la crisi. Els obrers que es sumaven al moviment ho feien com a conseqüència directa de l’acció dels estudiants i sota dues consignes: era inútil lluitar per una millora salarial o dels horaris perquè comportaven inflació, l’alça dels preus i la necessitat de recórrer a les hores extraordinàries o a un segon treball anul·laven aquestes millores de forma immediata i la participació en els comitès paritaris de les empreses era estèril perquè finalment els patrons acabaven imposant les seves decisions sota un cert vernís. Per tant, el moviment vaguístic associat a Maig del 68 prenia la forma i el sentit del canvi total de la societat propugnat pels estudiants. L’únic canvi real arribaria en el moment en que els obrers es fessin amb el control de les empreses.

La novetat en el món del treball serà el canvi de la condició de l’individu. En aquell moment, la situació dels treballadors havia canviat menys que la posició de les empreses en una economia global. A partir dels sectors d’alta tecnologia era possible paralitzar el conjunt de la producció, donant lloc a l’aparició d’una nova versió de la lluita de classes en el bell mig de l’aparell productiu, no des de la seva perifèria més perjudicada com anteriorment. Les noves reivindicacions ja no es centrarien en els increments salarials o els dies de vacances, sinó en l’organització de les responsabilitats, ja fos a l’empresa, a la universitat o al periodisme. D’aquesta manera s’enfronten les reivindicacions sobre la gestió de la societat amb les reivindicacions tradicionals de la massa obrera que, al contrari que els estudiants, no atacarien a la nova societat de consum.

maig 68 (3).jpg

Igualment, els intel·lectuals es troben marginats: no es compta amb ells. Pensadors de la categoria de Raymond Aron o Roland Barthes s’oposen al moviment, enfocant-lo des d’una visió reformista.

Aquesta diversitat ideològica i l’heterogeneïtat dels seus components expliquen com un moviment vaguístic d’una magnitud importantíssima com el desenvolupat a la segona meitat del mes de maig no fos capaç d’arribar a articular una reivindicació comuna. Entre els obrers que van sumar-se als Fets de Maig predominarien les demandes de caràcter econòmic i social; les més revolucionàries serien les referides a la gestió, qüestionant  l’organització del treball en si mateixa. Per a la Patronal, aquestes demandes eren una qüestió innegociable, com tampoc per a la direcció de l’ORTF (ràdio i televisió públiques) ho era el control de la informació per part dels periodistes, o al CNRS (Centre Nacional d’Investigació Científica) la definició dels objectius d’investigació per part dels científics en detriment de l’Estat. Per a protegir-se d’aquesta inversió de l’ordre social, a les negociacions de Grenelle, Pompidou tancaria un acord amb els sindicats, cedint en la qüestió del salari mínim o la jornada laboral, però no en la reorganització del treball, tal com demanava el dirigent de la CFDT, Edmond Maire.

D’aquesta manera, els sindicats van sumar-se al Maig del 68, transformant el conflicte inicial en un enfrontament polític amb una aposta reivindicativa.

maig 68.jpg

El poder va mantenir-se durant molts dies al marge dels esdeveniments, deixant que les forces d’ordre intervinguessin cada cop amb més duresa, tot i la dimissió del prefecte de policia. De Gaulle s’havia negat a fer de la revolta l’eix de la seva agenda política i el 14 de maig marxava en viatge oficial a Romania. Quan va tornar a París, el dia 18, va anunciar el retorn a l’ordre amb una lacònica frase: “La reforma sí, la mascarada no”. A continuació, parlaria de la convocatòria d’un referèndum sense especificar què era el que s’havia de votar. En paral·lel, tant la CGT com el Partit Comunista, satisfets amb els acords de Grenelle, buscaven la fórmula per sortir d’un joc que no podien controlar. En canvi, les bases es neguen a finalitzar la vaga.

S’havia arribat a una situació de buit de poder i la vida econòmica estava paralitzada. Els polítics, absents fins aquell moment de l’escena, considerarien que havia arribat el seu moment. Així, en el gran míting del 27 de maig en l’estadi Charlety, el sindicat estudiantil UNEF i el PSU (Partit Socialista Unificat) de Michel Rocard, apostarien per una sortida revolucionària al conflicte.

El dia 29 es diu que De Gaulle ha desaparegut. La seva reaparició serà per donar la primera mostra de força del govern, determinant la seva convicció de mantenir-se al poder, recolzar el seu primer ministre i apel·lar als seus partidaris convocant una manifestació que reuniria, el 30 de maig, unes 5.000 persones.

De cop i volta, la iniciativa havia passat a una dreta renascuda que era capaç de sortir i ocupar el carrer. Pompidou reorganitzaria el seu govern, eliminant els considerats “tous” com Christian Fouchet i Louis Joxe i els que havien demostrat incapacitat per a desenvolupar el càrrec com Alain Peyrefitte, ministre que havia declarat, setmanes abans de l’esclat estudiantil, que la principal satisfacció de la seva vida política havia estat la tasca realitzada al Ministeri d’Educació Nacional.

maig 68 (2).jpg

Els moviments d’esquerres cridarien “eleccions, traïció”, però les forces tradicionals ja havien iniciat el funcionament de la seva maquinària per a una cita tradicional amb les urnes. La marejada gaullista que s’havia desfermat el 30 de maig va anar deixant els animadors del Maig sense control dels esdeveniments i esgotant el seu crèdit. L’opinió pública cada cop estava més cansada, quan no espantada en la part que tocava als esdeveniments més violents de les jornades de protesta. La reacció política de la dreta asfixiaria a una esquerra que era presentada com a còmplice d’un moviment al qual havia estat aliena i que l’havia superat des d’un primer moment, tot i els esforços per recuperar-lo i dirigir-lo.

En aparença, el retorn a l’ordre es faria sense cap gran trencadissa. Cinc setmanes de conflicte es saldarien amb un nombre reduït de morts, pocs empresonaments (tret dels inicis) i sense que s’instaurés un esperit revengista en la societat. La reforma d’Edgar Faure proclamaria l’autonomia de les universitats, el que suposava que el professorat ja no podria monopolitzar l’organització dels estudis i el personal docent participaria de la gestió dels centres; ara bé, quan arribessin les eleccions dins de les universitats, la victòria seria per a les opcions més conservadores. Respecte de la vida política, aquesta ràpidament recuperaria el seu curs tradicional. Pompidou seria rellevat com a primer ministre per Couve de Murville, però sense desencadenar cap crisi seriosa. Seria un any després quan Maig del 68 es cobrés la gran víctima política: el general De Gaulle convocaria i perdria el seu referèndum, abandonant la presidència d’una República que ell mateix havia dissenyat a la seva mida.

En definitiva, Maig del 68 deixaria una petjada molt profunda en la societat francesa. El principi d’autoritat havia esta qüestionat i ridiculitzat des de la universitat, en els partits polítics, en els sindicats, en les empreses, en el món de l’espectacle, en les famílies. Aquest seria l’esperit de Maig i que sobreviuria durant les dècades següents, tot i que els seus líders acabessin sumant-se a la nomenclatura que havien volgut desacreditar i desestabilitzar. La irrupció del jovent havia canviat l’estat d’ànim d’un país ensopit fins aquells dies.

Orígens i causes de la descolonització

divendres, 20/05/2011

El món bipolar que va emergir després de la fi de la Segona Guerra Mundial va veure com els imperis colonials construïts des de la segona meitat del segle XIX estaven condemnats a desaparèixer. Així, tot i que durant el període d’entreguerres ja s’havien iniciat diversos moviments d’independència, va ser des de la postguerra quan va fer-se present un nou fenomen anomenat descolonització, un procés a través del qual els pobles anteriorment dominats i explotats per Occident assolirien la independència, emancipant-se de les velles metròpolis. Només entre 1945 i 1960 aquesta descolonització afectaria a prop de 600 milions de persones.

La descolonització és, sense cap mena de dubte, un dels processos polítics més importants que van viure’s a nivell mundial en la segona meitat del segle XX. No només pel que va significar a nivell qualitatiu, sinó perquè va canviar significativament la fisonomia del planeta. Tanmateix, aquest procés, que va portar l’accés a la independència a bona part de les nacions del món, no va ser senzill i va veure’s colpejat per un gran nombre de dificultats que encara avui estan ben lluny de desaparèixer.

Els grans imperis colonials.jpg

decolonization.jpg

D’entre les causes que van afavorir el procés de descolonització podem destacar aquestes:

1. Les revolucions nacionals europees que van sacsejar el continent des del segon terç del segle XIX van difondre idees com llibertat, independència, nació, sobirania… I amb l’Imperialisme de finals de segle, Europa va convertir-se en la dominadora del món, fet que va suposar que aquests ideals tard o d’hora arribessin a les colònies. Des de finals del segle XIX, els principals potentats comercials i administratius indígenes van enviar els seus fills a estudiar a les metròpolis on es formarien els futurs llibertadors. Així, Europa va ser qui va donar als pobles colonitzats les armes que acabaren amb la seva hegemonia.

2. El desig d’independència de la majoria de la població de les colònies enfront de les metròpolis que hi havien imposat les seves formes de vida i de cultura, les governaven despòticament i havien desarticulat les seves economies mentre que hi contagiaven la crisi econòmica dels anys trenta.

3. La puixança dels moviments independentistes que, sota la inspiració de diferents ideologies (comunisme, islamisme, nacionalisme), van veure’s finalment amb forces per enfrontar-se als colonitzadors. Els desitjos d’independència, lligats a les idees de llibertat i democràcia, van penetrar amb força al món colonial.

4. La Primera Guerra Mundial va ser el primer detonant del procés, tot i que els seus efectes immediats van resultar molt limitats, ja que només van afectar a l’Orient Mitjà i algunes colònies britàniques com Austràlia i Canadà. D’aquesta manera, va ser després de la Gran Guerra quan països com l’Aràbia Saudita o el Líban van accedir a la seva independència. Igualment, la influència dels Catorze Punts de Wilson, que incloïen l’autodeterminació, seria un fet a valorar.

5. La Conferència de Baku de 1920, organitzada pels bolxevics, va platejar dos conceptes fonamentals i que s’integrarien en les lluites anticolonials: l’antiimperialisme i l’autodeterminació. Igualment, la Internacional Comunista va impulsar la creació de partits nacionalistes emancipadors en el món colonial.

6. La disminució del prestigi de les potències colonials que durant la Segona Guerra Mundial havien estat derrotades per l’Eix i havien vist com bona part de les seves colònies asiàtiques havien estat ocupades pel Japó. Aquesta mostra de debilitat posava fi a la llegenda de la superioritat de la raça blanca i de la impossibilitat de derrotar les potències europees. També, les colònies que van restar aïllades de les seves metròpolis van haver de realitzar l’esforç econòmic d’autoabastar-se a si mateixes, quan no a la pròpia metròpoli. A més, en alguns casos les colònies van aportar tropes a l’exèrcit metropolità. Això va permetre que les colònies prenguessin consciència de la viabilitat de la seva existència com a Estats-nació. Finalment, en alguns casos, les potències europees van veure’s obligades a negociar la promesa d’independència en la postguerra per evitar que els seus territoris ultramarins acabessin aliats en el bàndol de l’Eix.

7. L’expansió d’una opinió internacional favorable a la descolonització, la qual va manifestar-se a través de la Carta de l’Atlàntic de 1941, que condemnava els engrandiments territorials en contra del desig dels pobles amb dret a l’autogovern, i la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en les quals es proclamava el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, és a dir, el dret d’autodeterminació. Finalment, el 1960, l’ONU condemnava l’imperialisme a través de la resolució 1514.

8. El procés de descolonització no pot analitzar-se al marge del context històric global en el qual va produir-se: la Guerra Freda. El suport a la descolonització per part de les dues grans superpotències ja que ni els Estats Units ni la Unió Soviètica comptaven amb imperis colonials i, a més, tenien interès en afeblir la potència de les velles potències europees. La URSS va veure en aquests països un espai on ampliar la seva àrea d’influència i la ideologia comunista. Mentre que pels Estats Units la desaparició dels imperis comportava l’eliminació de les traves econòmiques que limitaven el lliure mercat així com la possibilitat de controlar un mercat essencial: el del petroli de l’Orient Mitjà.

descolonitzacio africa.jpg

descolonitzacio asia.jpg

Respecte de les característiques que van marcar aquests processos, és molt difícil establir un patró comú ja que cada país descolonitzat va aportar la seva especificitat. Tanmateix, aquests països i els seus moviments d’alliberament sí que van compartir alguns trets comuns com ara unes estructures socials arcaïtzants i en alguns casos desestructurades; l’endarreriment tècnic i industrial; una productivitat insuficient; una demografia pròpia de l’Antic Règim (alta natalitat i mortalitat); problemes d’abastaments de la població; i problemes d’adaptació del model d’Estat-nació a les seves estructures tradicionals.

La desaparició del bloc comunista i el final de la Guerra Freda

dijous, 19/05/2011

A mitjans de la dècada dels anys vuitanta, l’agressiva política nord-americana practicada per l’administració Reagan va coincidir amb un període de debilitat de la Unió Soviètica. Les grans despeses militars que s’havien produït amb la rebrotada de la Guerra Freda i l’estancament de la producció van conduir el país a la crisi econòmica, element al qual s’havia de sumar el desgast entre l’opinió pública pel desgast que suposava la calamitosa guerra que es lluitava a l’Afganistan.

Així, amb l’arribada, el 1985, a la presidència de la URSS de Mikhaïl Gorbatxov s’iniciaria un canvi radical en la política internacional soviètica. Des de 1986, dues paraules russes esdevindrien famoses a nivell mundial: perestroika i glasnost, i marcarien l’evolució de les relacions internacionals. S’obria un període decisiu en tots els àmbits.

Mikhail Gorbachev.jpg

Mikhaïl Gorbatxov

Per Perestroika s’entén el procés de canvis profunds en l’organització política i social del sistema soviètic, canvis que sempre sorgien des del propi socialisme. Per aconseguir la reforma de la URSS calia introduir l’anomenada glasnost, és a dir, la política de transparència en la informació, requisit indispensable en qualsevol procés reformista, i mitjà imprescindible per a articular un veritable opinió pública. Així, les pràctiques polítiques tradicionals del món soviètic (ocultació i engany en les informacions per part de l’elit dominant si algun fet era contrari als seus interessos) havien de desaparèixer.

Les primeres resistències al canvi no van trigar a aparèixer en el camp de la nomenklatura soviètica, és a dir, aquells que gaudien de privilegis manifestos com a caps del partit, els quals van llançar un atac directe contra els plans de reforma endegats per Gorbatxov. L’ofensiva conservadora per mantenir la situació de poder tradicional en la URSS va partir de dues àrees de poder: en primer lloc de l’anomenat complex militar industrial, un lobby polític que reunia les jerarquies de l’exèrcit i la KGB i els directors de les principals indústries estratègiques orientades a la producció de la tecnologia militar; i en segona instància, per part dels quadres dirigents del partit tant de les regions russes com de moltes de les repúbliques soviètiques, els quals esdevindrien autèntiques màfies en l’exercici de la seva autoritat. Aquests sectors farien tot el possible per frenar i desvirtuar els objectius reformistes de la cúpula dirigent soviètica.

A nivell internacional, la nova administració soviètica va intentar rellançar el diàleg i la coexistència pacífica després de la celebració de la cimera entre els presidents Reagan i Gorbatxov. I és que per fer efectius els canvis que implicaven la perestroika i la glasnost era necessari introduir canvis en l’anomenada política de blocs. Per al govern Gorbatxov, era necessari convertir la coexistència pacífica en una realitat efectiva que permetés que bona part de les inversions dedicades a qüestions militars es derivessin en inversions cap a la modernització de l’aparell productiu de la Unió Soviètica.

Com a conseqüència d’aquest procés, el desembre de 1987, va signar-se a Washington el primer tractat que preveia la destrucció de les armes nuclears, preferentment tots els míssils d’abast mitjà que comptessin amb caps nuclears amb un radi d’acció entre els 500 i els 5.500 kilòmetres. Aquest va ser l’inici d’un procés accelerat de millora en les relacions internacionals que viuria el següent episodi quan Gorbatxov, el febrer de 1988, va anunciar la retirada de l’Exèrcit Roig de l’Afganistan. El desglaç de les relacions entre els dos blocs ja era un fet.

Reagan_and_Gorbachev_signing.jpg

L’avenç de la reforma política a la Unió Soviètica va anar lligada a la liquidació de la Guerra Freda. Per això, entre el 1988 i el 1989, les iniciatives de distensió van multiplicar-se, tant per part de l’administració soviètica com dels Estats Units. Així, a la destrucció de l’armament nuclear van sumar-se la reducció dels efectius i de l’armament convencional, fet que reforçava la voluntat d’acabar amb qualsevol tipus d’enfrontament.

La rapidesa dels fets que van produir-se des de 1989 va deixar enrere moltes de les propostes de canvi. I és que en menys de dos anys la política de blocs va desaparèixer, simplement perquè un dels blocs va deixar d’existir. Els camins de la política internacional haurien de passar, des d’aquests moments, i forçosament, per d’altres camins.

Als països de l’Europa Oriental, des del 1989, i com a conseqüència de la suavització del control ideològic i polític soviètic, va desfermar-se una onada de manifestacions públiques i d’insurreccions pacífiques que va donar lloc a les revolucions democràtiques. Aquests moviments van comportar la caiguda en cadena dels règims comunistes europeus (Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania). També val tenir present que a d’altres països comunistes, com a la Xina, la insurrecció democràtica va ser esclafada per les autoritats.

El 1989, a la cimera de Malta, els presidents George Bush i Mikhaïl Gorbatxov van proclamar oficialment l’inici d’una nova era en les relacions internacionals. Tanmateix, podem considerar que la Guerra Freda, com a expressió que simbolitzava una època de les relacions internacionals, va morir arran de dos esdeveniments: la desaparició del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, el gran símbol de la divisió del món en blocs antagònics, i la reunificació d’Alemanya el 1990; i la desaparició del Pacte de Varsòvia i la desintegració de la Unió Soviètica quan, el 21 de desembre de 1991, els dirigents d’onze de les repúbliques soviètiques van adreçar a Gorbatxov un missatge en el qual liquidaven la URSS dividint-la en diversos Estats, i amb ella la seva presidència.

muur berlijn ANP-2368280_1.jpg

muro-de-berlin-1.jpg

Soviet_Union_Administrative_Divisions_1989.jpg

division-rusia7.jpg

D’aquesta manera es posava fi a la política de blocs que havia marcat les relacions internacionals des de la fi de la Segona Guerra Mundial. I els Estats Units es convertien de forma indiscutible en la primera potència mundial.

La rebrotada de la Guerra Freda en els anys vuitanta

dimecres, 18/05/2011

Els acords de cooperació entre els Estats Units i la Unió Soviètica que van signar-se en els anys setanta no van significar la desaparició de les rivalitats i dels interessos contraposats entre les superpotències, especialment en els països del Tercer Món. Així, ja des de la segona meitat dels setanta, pot observar-se una ofensiva soviètica en el conjunt del món subdesenvolupat que acabaria comportant una rebrotada de la Guerra Freda.

D’aquesta manera, la URSS va anar incrementant el seu suport a tots els moviments revolucionaris que anaven apareixent pel Tercer Món, tendència reforçada pels efectes de la crisi econòmica mundial derivada de l’increment del preu del petroli de 1973. En conseqüència, a Àfrica (Angola, Moçambic, Etiòpia) i a l’Amèrica Llatina (Nicaragua) van aparèixer règims d’inspiració marxista que van tensar la situació entre soviètics i nord-americans.

revolucion-sandinista.jpg

Triomf de la Revolució sandinista a Nicaragua

A més, el 1977, la URSS va iniciar el desplegament de míssils nuclears d’abast mitjà per l’Europa Oriental amenaçant directament l’Europa Occidental amb l’objectiu d’intimidar els països europeus sota l’amenaça atòmica i que aquests s’allunyessin políticament de l’òrbita de Washington.

Va ser, però, la invasió soviètica de l’Afganistan i la posterior guerra que va esclatar, el desembre de 1979, el fet que va dinamitar definitivament la coexistència pacífica i la distensió per conduir cap a una revifalla de l’enfrontament entre blocs al llarg dels primers anys vuitanta. Governat per un règim afí a la URSS, l’Afganistan patia l’acció de diferents grups guerrillers armats de caràcter islamista. Per això el govern afganès va demanar ajuda a la Unió Soviètica.

L’ocupació de l’Afganistan per part de la URSS va representar un canvi molt important en la seva política exterior: per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial la Unió Soviètica estenia la seva àrea d’influència per la força. I pels Estats Units significava el final de la distensió i el pas a una nova etapa d’enfrontament.

Soviet Invasion Afghanistan Map.png

Els soviètics van presentar la intervenció a l’Afganistan com una demostració de la doctrina Brejnev, la doctrina de la sobirania limitada, segons la qual la sobirania nacional havia d’estar subordinada a la solidaritat entre els països socialistes, és a dir, en funció dels interessos soviètics. Així, els objectius que perseguien els soviètics amb la invasió del país eren: la contenció del fonamentalisme islàmic a les repúbliques amb majoria de població musulmana integrades en el bloc comunista; el manteniment del govern aliat i la presa de posicions a l’Oceà Índic i el Golf Pèrsic; i, a més, donar un cop d’atenció als altres països aliats que poguessin tenir la intenció d’allunyar-se de l’òrbita soviètica.

Malgrat la massiva intervenció soviètica, amb més de 100.000 soldats i un important desplegament de recursos militars (2.000 carros de combat i 200 avions), el govern prosoviètic només va aconseguir controlar les ciutats i la capital, Kabul, mentre que les forces opositores van dominar les zones rurals. Aquestes guerrilles de mujahidins van rebre ajuda econòmica i armamentística dels Estats Units, el Pakistan i l’Aràbia Saudita; així com de gran nombre de voluntaris pertanyents a grups fonamentalistes islàmics procedents dels països musulmans.

Evstafiev-afghan-apc-passes-russian.jpg

Enter your caption here

El fet que la invasió derivés en una llarga guerra de desgast (1979-1989) i la incapacitat soviètica per derrotar les guerrilles de mujahidins van provocar un gran problema econòmic i polític a la URSS. El malestar entre la població i l’exèrcit per l’elevat nombre de baixes cada cop va fer-se més evident, tot i la fèrria censura soviètica, mentre que l’economia s’apropava al col·lapse a causa del desmesurat nombre de recursos que absorbia la política exterior i militar del país. A més, la derrota soviètica afeblia la seva posició internacional davant dels Estats Units, però també enfront dels seus aliats que van viure com una traïció als ideals comunistes l’agressió imperialista protagonitzada per la URSS.

En el context internacional, si bé durant la presidència de Jimmy Carter (1977-1980) la política exterior dels Estats Units va mantenir la línia del diàleg i la negociació per disminuir la tensió internacional, l’arribada a la Casa Blanca de Ronald Reagan com a nou president dels EUA el 1980 va suposar la instal·lació a Washington un partidari agosarat de la fortalesa militar nord-americana.

President_Reagan_1981.jpg

Ronald Reagan

El seu programa de política exterior era simple: restaurar uns Estats Units forts amb capacitat de lideratge, en pau amb el món i amb ells mateixos. Així, per a Reagan la coexistència pacífica dels anys setanta era una via en sentit únic que només afavoria la URSS. Per això, a la vegada que mantenia contactes amb Moscou, el nou govern nord-americà va mantenir una política de sosteniment militar de tots aquells moviments o Estats que s’oposessin a l’expansionisme soviètic, tot i que el respecte pels drets humans o la democràcia d’aquests fossin dubtosos o simplement nuls. La duresa i l’agressivitat van ser les principals característiques de la política exterior de Reagan.

D’aquesta manera, la rebrotada de la Guerra Freda va comportar la revifalla de conflictes ja actius en èpoques anteriors. Això sí, els enfrontaments sempre van produir-se en territoris que es trobaven en la perifèria del sistema de blocs, països allunyats de la URSS i els EUA i no aliats directes, és a dir que no significaven un perill seriós d’esclat de guerra oberta entre les grans potències. En definitiva, tant nord-americans com soviètics van continuar respectant-se en el marc d’un repartiment del món en el qual les regles del joc (dissuasió, diàleg, lluita per incrementar les àrees d’influència) no havien canviat.

guerra de las galaxias.jpg

Davant del desplegament de míssils soviètics a Europa, el govern Reagan va plantejar un ultimàtum a la URSS anomenat “opció zero”: o els soviètics acceptaven que totes dues potències retiressin els seus míssils del territori europeu o els EUA desplegarien els seus míssils a l’Europa Occidental. El trencament de les negociacions va suposar que els Estats Units instal·lessin més de 500 míssils d’abast mitjà, els euromíssils.

D’altra banda, els Estats Units van assajar des del 1982 una nova estratègia armamentística. L’objectiu de Reagan era forçar la URSS a iniciar una nova cursa d’armaments basada en les noves tecnologies del moment, i així demostrar que els soviètics havien quedat endarrerits en molts d’aquests sectors i, en darrera instància, provocar el col·lapse econòmic del gegant comunista. És per això que l’administració nord-americana va incrementar el capítol de despeses del Departament de Defensa, arribant a suposar més d’una quarta part del pressupost global del govern federal el 1987, una xifra desconeguda des dels temps de la Segona Guerra Mundial.

US_and_USSR_nuclear_stockpiles.png

Igualment, va ser en aquest context que el president Reagan va anunciar, el 1983, el seu projecte de “Guerra de les Galàxies”, nom amb el que es va denominar l’immens programa de recerca científica i tecnològica que, sota el nom de “Iniciativa de Defensa Estratègica”, tenia per objectiu eliminar definitivament l’amenaça nuclear soviètica sobre el territori nord-americà mitjançant la creació d’un sistema de defensa format per satèl·lits i plataformes espacials en òrbita al voltant de la Terra, amb capacitat per interceptar qualsevol míssil soviètic abans que aquest pogués caure en territori dels Estats Units.

Space_Laser_Satellite_Defense_System_Concept.jpg

Des de l’òptica nord-americana, aquest projecte, que presentava elements de molt difícil realització, va servir per crear una alarma creixent en les autoritats soviètiques i fer-les conscients de les seves dificultats internes. I la realitat és que el programa d’Iniciativa de Defensa Estratègica va servir per provocar greus contradiccions dins del sistema econòmic soviètic i conduir el país cap al col·lapse. Així, l’acceleració en la cursa d’armaments va ser un factor bàsic per explicar els darrers canvis en els països socialistes, i ajuda a entendre com, en menys de cinc anys, va enterrar-se el sistema de relacions internacionals que dominava el món des de la postguerra.

La coexistència pacífica: els anys seixanta i setanta

dimarts, 17/05/2011

Al llarg dels anys seixanta i setanta la convivència i la distensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica va estendre’s tant en el domini militar com en el domini polític. Així, nous factors van contribuir a modificar les relacions internacionals en favor de la distensió després que els greus conflictes dels anys anteriors haguessin posat el món en un veritable perill de guerra nuclear. És així com l’acostament entre nord-americans i soviètics va convertir-se en una necessitat per a tots dos països.

En l’aspecte militar, en aquestes dues dècades van inaugurar-se una sèrie d’acords i tractats que tenien com a objectiu limitar els espais on podia emprar-se l’armament nuclear. Així, el 1959 va excloure’s el continent antàrtic; el gener de 1967, com a conseqüència dels avenços en l’exploració espacial la no militarització va estendre’s a la Lluna i l’espai que envolta la Terra; el 1968 va signar-se el Tractat de No Proliferació Nuclear; el 1971 els fons marins van ser exclosos com a territori per assajar l’armament nuclear; i el 1972 van limitar-se les armes biològiques. Ara bé, dos països amb armament nuclear van deixar de signar el Tractat de No Proliferació Nuclear: la Xina i França.

Més enllà del desarmament parcial esmentat, arribats als anys seixanta les dues superpotències buscaven establir un control en la cursa armamentística. Per això, el 1966, el president nord-americà Lyndon B. Johnson va proposar als soviètics obrir les negociacions per limitar el desenvolupament de les armes nuclears. Les motivacions eren la reducció de la creixent despesa econòmica que la cursa armamentística representava per als EUA i la URSS, així com el fet que només amb els mitjans ja acumulats les superpotències comptaven amb armament suficient per a destruir diverses vegades els territoris nord-americà i soviètic. A més, el risc de conflicte nuclear va comportar l’aparició de moviments pacifistes entre la població que pressionaven els governs occidentals.

salt 1.jpg

Richard Nixon i Leonid Brejnev signant l’acord SALT-I a Moscou

Aquestes negociacions van concloure el maig de 1971 amb la signatura a Moscou de l’acord SALT-I per part dels presidents Leonid Brejnev i Richard Nixon, que limitava l’armament estratègic d’ambdós països. I les bones relacions continuarien amb la signatura del SALT-II de 1979. Aquests acords, tot i que suposaven un fre en la cursa d’armaments, en realitat el que establien era un principi de dissuasió nuclear, un equilibri del terror que, paradoxalment, era el que garantia la seguretat mundial.

Carter_Brezhnev_sign_SALT_II.jpg

Jimmy Carter i Leonid Brejnev signen l'acord SALT-II

La cooperació política entre les dues grans potències es basava en la idea que només elles eren les responsables de la seguretat mundial i, en conseqüència, aquesta depenia dels seus objectius estratègics. I la base d’aquestes relacions seria la d’evitar qualsevol tipus de conflicte armat. El nou clima de convivència d’aquestes dècades cal cercar-lo tant en elements de política interior de les grans potències com en l’extensió d’un sentiment d’optimisme referent a les relacions internacionals.

D’aquesta manera, els nord-americans van incrementar les relacions comercials amb els soviètics pensant que aquest fet podria ajudar a crear una sèrie d’interessos comuns i facilitar la cooperació. I pels soviètics, la limitació de la cursa d’armaments i la cooperació econòmica amb els nord-americans permetia desviar recursos econòmics que havien de dedicar-se a l’àmbit militar cap a l’adquisició de béns de consum per a la població. I és que, després de cinquanta anys de sacrificis en benefici de la Revolució, la societat soviètica demanava una millora efectiva de les seves condicions de vida.

Quant a les relacions internacionals, el procés de descolonització i el sorgiment de nous Estats independents a Àfrica i Àsia, tots ells amb molts problemes econòmics i amb una forta dependència respecte de les antigues potències colonials, va suposar l’existència d’un terreny propici per a l’extensió del socialisme. A ulls de moltes de les societats de l’anomenat Tercer Món, dominades per les grans companyies capitalistes, el model soviètic representava un camí per a sortir de l’endarreriment al qual s’havien vist condemnades per l’imperialisme capitalista. Per això, els dirigents soviètics van creure compatible el fet de cooperar amb els EUA al mateix temps que estenien la seva àrea d’influència.

US_and_USSR_nuclear_stockpiles.png

Pels nord-americans, el cost econòmic de convertir-se en el guardià del món era massa elevat i començava a repercutir negativament en l’economia del país així com en la pròpia societat. Per exemple, l’experiència de la guerra de Vietnam que s’estava desenvolupant en aquells moments era vista molt negativament per part del món occidental i de la mateixa societat nord-americana. A més, molts dels antics aliats nord-americans, com Europa i el Japó, havien aconseguit millorar substancialment les seves economies i ja competien amb els Estats Units de forma avantatjosa ja que no havien de suportar la despesa militar. En relació amb la URSS, l’administració nord-americana considerava que la integració de l’economia soviètica en els circuits comercials internacionals capitalistes faria més fàcil la cooperació.

La culminació de la nova política d’entesa i distensió internacional va viure’s al continent europeu. D’una banda, des del 1969, l’arribada al poder del socialdemòcrata Willy Brandt a la República Federal d’Alemanya va permetre el naixement de l’anomenada Ostpolitik, una política d’acostament a l’Est que va comportar la signatura d’un tractat de no agressió i el reconeixement  mutu dels dos Estats alemanys, així com la inviolabilitat de les seves fronteres. La normalització de les relacions polítiques entre els dos blocs era un fet.

Willy_Brandt.jpg

Willy Brandt, president de la República Federal d’Alemanya

Finalment, la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa celebrada a Hèlsinki l’agost de 1975 entre 35 països integrants de l’OTAN, el Pacte de Varsòvia i d’altres no alineats va permetre el reconeixement de les fronteres sorgides després de la Segona Guerra Mundial, el reforçament de la cooperació econòmica entre ambdós blocs i el compromís del bloc comunista a la defensa dels drets humans i les llibertats. S’establia així un fòrum de diàleg permanent que mantindria la seva funció en els anys vuitanta.

Helsinki,_KSZE-Konferenz.jpg

Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa celebrada a Hèlsinki

Els conflictes de la Guerra Freda: la guerra de Vietnam

divendres, 13/05/2011

Un dels conflictes de màxima tensió de la Guerra Freda, emmarcat en el context de la “coexistència pacífica” dels anys seixanta i setanta, va localitzar-se al sud-est asiàtic, on van derivar-se greus dificultats com a conseqüència de la pèssima descolonització francesa d’Indoxina. En aquest territori, les forces comunistes del Vietminh havien proclamat la independència el 1945, però França no va acceptar la insurrecció i l’exèrcit colonial, amb el suport dels Estats Units, va iniciar una dura guerra contra les forces nacionalistes independentistes, que van comptar amb el suport soviètic.

Els acords de Ginebra de 1954 que van posar fi a la guerra de descolonització van silenciar les tensions en un primer moment, però la divisió de Vietnam en dos Estats  i la fragilitat de països com ara Cambodja o Laos van convertir aquest territori en una zona especialment inestable. D’aquesta manera, s’establien els règims del Vietnam del Nord, dirigit per un govern comunista liderat per Ho Chi Minh, i del Vietnam del Sud, governat per un règim dictatorial prooccidental, separats pel paral·lel 17. Els acords de Ginebra, a més, preveien la reunificació del país després de la celebració d’eleccions.

guerre.gif

Després de la retirada francesa d’Indoxina, els Estats Units, d’acord amb el seu pla per establir un cordó sanitari que esdevingués un mur de contenció per a l’extensió del comunisme a Àsia, van considerar el Vietnam del Sud com un espai privilegiat per a la seva estratègia. Es volia evitar a qualsevol preu el fet que el triomf de la revolució comunista a Vietnam comportés el contagi entre els països veïns i l’establiment de governs prosoviètics en el tauler asiàtic.

Però, per aconseguir els seus objectius, els nord-americans van haver de mantenir en el poder un règim obertament corrupte i impopular encapçalat per Ngô Dinh Diem, al qual van equipar amb un modern exèrcit de 200.000 homes perquè pogués fer front a les guerrilles del Front Nacional d’Alliberament (Vietcong), partidàries de la reunificació amb el Nord. El Vietcong comptava amb el suport del govern nord-vietnamita i amenaçava d’enderrocar el govern prooccidental.

Així, els Estats Units, temorosos que el comunisme s’imposés a tot el país, van trobar-se cada cop més involucrats en el conflicte vietnamita. Si bé inicialment el govern nord-americà va limitar-se a enviar consellers militars, des del 1963, i davant l’increment d’accions per part del Vietcong, els EUA van haver d’enviar el seu propi exèrcit i deixar caure el règim de Ngô Dinh Diem. Però ni amb aquest gir estratègic van aconseguir guanyar terreny en un Vietnam que estava controlat en el 80% del seu territori pel Vietcong. Aleshores va començar l’escalada militar nord-americana i l’agressió directa al Vietnam del Nord des de 1965.

Guerra Vietnam.jpg

L’ofensiva comunista llançada pel Vietcong el 1968 va mostrar que el principal i més potent exèrcit del món mai podria imposar-se en el que s’havia convertit en una guerra de guerrilles. Ni l’increment continuat del número d’efectius militars, ni la manifesta superioritat tecnològica, ni els atacs amb armes químiques, ni els bombardeigs massius del nord del país van aconseguir doblegar un enemic que es recolzava en tàctiques guerrilleres però comptava amb un gran suport popular. A això es sumava la creixent oposició al conflicte que mostrava la població occidental, així com una part dels propis ciutadans nord-americans.

Amb l’arribada a la presidència de Richard Nixon aquell mateix any, i davant la impossibilitat de guanyar la guerra, els Estats Units van llançar una ofensiva política i militar que consistia a reforçar l’exèrcit a Saigon mentre que, durant quatre anys, es retiraven progressivament els 500.000 soldats nord-americans. La política de “vietnamització” de Nixon va resultar un nou fracàs pels nord-americans que va culminar amb la gran ofensiva del Vietnam del Nord i el Vietcong de 1972.

Burning_Viet_Cong_base_camp.jpg

vietnam girl.jpg

Vietcong.jpg

L’alto al foc arribaria el 1973 amb la signatura dels acords de París que establien la retirada de les tropes nord-americanes, la fi de la guerra i la reunificació dels dos Vietnam. Però la guerra entre el nord i el sud encara es prolongaria fins 1975 quan va produir-se l’entrada de les forces del Vietcong i del Vietnam del Nord a Saigon. Un any després, el 1976, el país restaria novament unificat amb la creació de la República Socialista de Vietnam, que immediatament s’integraria en el bloc comunista.

D’aquesta manera, pels Estats Units la guerra de Vietnam va suposar un enorme desprestigi internacional i un gran fracàs militar, amb un saldo de més de 50.000 soldats morts i 150.000 ferits, perquè suposava la derrota militar més gran d’aquest país en el context de la Guerra Freda. Des d’aquest moment, els successius governs nord-americans de la Guerra Freda limitarien les intervencions militars a l’exterior per evitar noves derrotes simbòliques davant dels soviètics.

Tanmateix, tot i la retirada nord-americana del territori, el sud-est asiàtic va continuar sent un territori explosiu. Gairebé al mateix temps que el Vietnam s’incorporava al bloc comunista els països veïns de Laos i Cambodja, involucrats en la guerra des de 1965, també van incorporar-se a l’òrbita soviètica. Posteriorment, el 1978, Vietnam, aliat incondicional de la Unió Soviètica, va envair Cambodja amb l’objectiu de fer fora del país els khemer rojos proxinesos i instaurar-hi una república popular, però aquesta maniobra va comportar la intervenció militar de la Xina en el nord de Vietnam (1979). En definitiva, el tauler asiàtic de la Guerra Freda encara havia de patir molts moviments abans d’arribar a una relativa estabilització.