Arxiu de la categoria ‘6.1 Història del Món Contemporani’

Els Estats Units durant la Guerra Freda: American Way of Life, maccarthisme i problemes socials

dijous, 12/01/2012

L’hegemonia nord-americana en el món de la Guerra Freda es sostenia no tan sols sobre la seva força política, econòmica i militar, sinó també en la creença en la superioritat de la seva manera de viure, l’American Way of Life. Així, el creixement econòmic dels Estats Units en la dècada dels cinquanta va mostrar al món un nou model de vida basat en la societat de l’abundància i el consum massiu. És la imatge de les llars unifamiliars confortables, els automòbils, els electrodomèstics, els còmics, el cinema, la Coca-Cola, etc. Els Estats Units s’havien convertit en la societat de l’opulència.

Però aquesta societat de l’abundància que era envejada i imitada arreu del món capitalista també tenia el seu costat fosc i s’enfrontava a conflictes interns. Amplis sectors socials estaven exclosos de l’opulència. Eren els aturats, els jubilats, els joves sense formació o els assalariats agrícoles. Així, un elevat nombre de persones no disposava d’assistència mèdica o de prestacions socials de desocupació o de jubilació. Les diferències socials eren molt més pronunciades que a Europa o al Japó, les altres referències del món capitalista: a principis dels anys seixanta, una cinquena part de la població nord-americana, uns trenta-cinc milions, vivien en la pobresa. A més, aquesta pobresa no responia a situacions transitòries de manca de feina, sinó que era estructural.

Is_this_tomorrow.jpg

D’altra banda, l’anticomunisme va convertir-se en una de les senyes d’identitat de la societat nord-americana. La por irracional, la intolerància ideològica i la paranoia anticomunista van arribar fins al punt que, en algunes etapes, van inspirar polítiques que vulneraven els drets de la ciutadania. Per exemple, el 1947, van investigar-se els antecedents ideològics de més de tres milions de treballadors del govern; i tot i que només en 212 casos va poder establir-se una base per dubtar de la seva “lleialtat” al país, van ser milers els que van perdre la seva feina. S’estava imposant una mentalitat acrítica força perillosa en els esquemes polítics de la Guerra Freda.

Un altre d’aquests moments, potser el més conegut i simbòlic, va ser la caça de bruixes protagonitzada pel senador Joseph McCarthy entre 1950 i 1953. La caça de bruixes va desfermar una campanya adreçada a perseguir qualsevol sospitós de ser comunista o simpatitzant d’aquesta ideologia. McCarthy sostenia, sense cap tipus de fonament, que s’estava produint una infiltració marxista en el país. Aleshores, les acusacions i els interrogatoris a membres de l’administració i del món de la cultura van posar fi a la carrera de molts, i fins i tot alguns directors de cinema i estrelles de Hollywood van veure’s obligats a abandonar el país o a delatar els seus companys. Des de 1953, el maccarthisme, desprestigiat pels seus atacs a l’exèrcit i censurat pel Senat va anar desapareixent, però la mentalitat acrítica i anticomunista persistiria.

Joseph_McCarthy.jpg

Joseph McCarthy

Un altres dels grans problemes socials del país va ser el fet que la població negra encara sofria una gran discriminació racial, sobretot en els vells Estats esclavistes del sud. Històricament, la minoria negra dels EUA havia estat marginada i en els Estats del sud la segregació dels negres continuava vigent i les diferències en els nivells de vida entre blancs i negres eren abismals. Els afroamericans realitzaven les pitjors feines, eren el grups social més vulnerable enfront l’atur i es trobaven socialment marinats. Fins i tot, en alguns Estats del sud tenien dificultats per exercir el seu dret al vot.

En aquest context, la gradual presa de consciència de la població negra sobre la seva situació va potenciar l’aparició del moviment a favor dels drets dels negres i contra la discriminació racial. La lluita per la igualtat civil va trobar el seu principal líder en la figura de Martin Luther King, un pastor de l’església baptista, activista convençut de les accions no violentes i que va animar miler de negres nord-americans a lluitar pels seus drets. Luther King va impulsar grans manifestacions i marxes multitudinàries com a mètode de reivindicació i denúncia, a més de fomentar la desobediència civil. Guardonat amb el premi Nobel de la pau, va morir assassinat a Memphis el 1968, l’any del gran canvi cultural.

Martin_Luther_King.jpg

Martin Luther King

Cap a finals de la dècada dels cinquanta, els governs nord-americans van començar a garantir la igualtat dels drets civils, però el procés no va culminar fins ben entrada la dècada dels seixanta amb la Civil Rights Act, llei que prohibia la segregació racial en espais públics, vetava la concessió de subvencions a projectes discriminatoris i permetia a la fiscalia la investigació dels registres electorals. A més, el 1965 es va permetre definitivament la incorporació al cens de milers de negres que fins aleshores havien vist com se’ls impedia exercir el seu dret a vot. Però la lluita per la igualtat només havia començat.

Des de mitjans dels anys seixanta, el model social nord-americà, la versió ensucrada de l’American Way of Life, va començar a ser qüestionat. Les organitzacions de població negra es van radicalitzar en la lluita pels seus drets (Black Panthers, Malcom X), la joventut es va revoltar contra els valors imperants (moviment hippie) i va néixer el moviment d’alliberament de la dona (National Organization for Women). La gran crisi de valors que va sacsejar occident va expressar-se en la crítica del principi d’autoritat, és a dir, la crítica a l’ordre tradicional. Les actituds anticonformistes i els esclats intermitents de violència van marcar el canvi cultural del període. Moltes vegades, les desigualtats socials i econòmiques, barrejades amb la discriminació racial, van donar lloc a revoltes urbanes i a seriosos problemes d’ordre públic.

Els Estats Units durant la Guerra Freda: evolució econòmica

dimarts, 10/01/2012

La Segona Guerra Mundial va constituir per als Estats Units una bona conjuntura econòmica. Un cop finalitzat el conflicte, els EUA no només emergien com a Estat hegemònic del bloc capitalista, sinó que també eren el país més ric. El creixement va quedar reflectit tant en l’augment del PIB (de 95.000 a 215.000 milions de dòlars) com en la vertiginosa disminució de l’atur. A més l’Estat nord-americà va beneficiar-se del fet de no ser un escenari directe de la guerra, no haver patit destruccions al seu territori ni haver de fer front a un nombre de víctimes comparable a l’europeu o al soviètic.

Així, l’economia nord-americana va sortir reforçada de la guerra. La despesa pública requerida per l’esforç bèl·lic havia comportat el finançament de la producció industrial i la consecució de la plena ocupació. Per evitar que la desmobilització de les tropes provoqués un atur sobtat després de la guerra, el president Truman va aplicar un programa de construcció d’obres públiques i d’augment del dèficit pressupostari. Va ser una política econòmica força similar a la del New Deal del període de la Gran Depressió. Tot i l’èxit en la contenció de l’atur, aquestes mesures van derivar a llarg termini en un considerable augment de la inflació.

Des de la postguerra i fins a la crisi econòmica mundial de 1973, l’economia nord-americana va continuar creixent i modernitzant-se. Així, la pau va esquivar la temuda recessió, donant pas a un període de creixement continuat. Tanmateix, la seva privilegiada posició de sortida feia que aquest creixement resultés inferior al que presentaven economies en reconstrucció com França, Alemanya o el Japó.

Us_unemployment_rates_1950_2005.png

Les causes de l’expansió econòmica dels Estats Units hem de cercar-les en l’augment continuat de la productivitat i en el creixement de la renda, fet que a la seva vegada va  permetre l’increment del consum intern. Igualment, tant el Pla Marshall com la participació en la Guerra de Corea van permetre l’estimulació de determinats sectors productius i financers de l’economia nord-americana. En l’àmbit intern, les facilitats creditícies van afavorir el mercat immobiliari i la venta de béns de consum (automòbils, electrodomèstics, etc.) que van proliferar gràcies a la reconversió de les indústries de guerra.

Una part important de l’èxit econòmic dels Estats Units en els trenta gloriosos va ser deguda a l’esforç en innovació científica i tècnica. Les innovacions, a més, van tendir a difondre’s cada vegada amb més rapidesa. De la mateixa manera, la millora de les tècniques publicitàries va ajudar a l’increment del consum. A més, gràcies a les continuades inversions dels governs, la població va poder mantenir la seva capacitat adquisitiva.

En els anys seixanta, la política econòmica dels governs demòcrates de Kennedy i Johnson va orientar-se cap a l’augment del creixement i la millora de la protecció social en el marc d’una política keynesiana. Aquest període va comportar una gran expansió fins arribar a taxes de creixement anual properes al 7%. El nivell de vida dels ciutadans nord-americans va millorar fins a límits insospitables pocs anys abans. Van ser els anys en els quals l’American Way of Live va viure el seu màxim esplendor.

historiaeconomiaestadosunidos.jpg

Ara bé, en la dècada dels setanta, i en el context de la crisi econòmica mundial derivada de la crisi del petroli de 1973, l’economia nord-americana va començar a presentar símptomes d’esgotament. L’augment de les importacions va deteriorar la balança comercial, i el dèficit públic va disparar-se com a conseqüència de la despesa militar provocada per la cursa armamentística i els conflictes de la Guerra Freda. Això, sumat als problemes financers (excés de crèdit, descens de les borses, etc.) va obligar al president Nixon a devaluar el dòlar.

Amb el retorn dels republicans a la Casa Blanca en els anys vuitanta la situació econòmica va millorar, almenys en teoria. La política neoliberal instaurada per Reagan va permetre un creixement important, però sobre una base inestable: la negació del keynesianisme. La disminució de la despesa pública i dels impostos aplicada pels neoliberals es basava en la hipòtesi que si la ciutadania pagava menys impostos això comportaria un increment del seu poder adquisitiu que reactivaria l’economia.

D’aquesta manera, la reducció d’impostos i l’aprimament de l’Estat, units a l’increment del pressupost militar, van derivar en un nou cicle expansiu de l’economia nord-americana, però també van agreujar el dèficit públic. A més, per a compensar la manca d’ingressos estatals, les prestacions socials van veure’s reduïdes, fet que va perjudicar les capes més pobres de la societat. A més, les diferències en els ingressos entre les diferents classes socials van anar accentuant-se en perjudici dels sectors més fràgils. S’havia iniciat una etapa econòmica expansiva, però a la vegada s’havien introduït les bases per a la següent crisi financera del capitalisme, que esclataria el 2008.

Els Estats Units durant la Guerra Freda: evolució política i lideratge del món capitalista

dissabte, 7/01/2012

La Segona Guerra Mundial va comportar la consolidació de l’hegemonia nord-americana sobre el món capitalista occidental. En aquest sentit, el predomini i lideratge dels Estats Units descansava sobre tres grans pilars: econòmic, polític i militar.

a. La superioritat tecnològica i econòmica: en la postguerra els EUA disposaven de dos terços de les reserves d’or mundials i concentraven gairebé el 50% de la riquesa del planeta. L’abandonament del proteccionisme va possibilitar que els productes nord-americans inundessin els mercats internacionals; es va produir una elevada inversió en investigació i desenvolupament que va permetre un alt nivell d’innovació i desenvolupament industrial; i van aparèixer grans empreses multinacionals que van estendre’s pel món capitalista.

b. El prestigi polític: la intervenció decisiva en la Segona Guerra Mundial possibilitant la derrota del nazisme i el feixisme havia convertit els EUA en el líder de les potències democràtiques.

c. La potència militar: l’arsenal nord-americà era superior a tots els existents, a més de disposar en exclusiva, fins el 1949, d’armament nuclear.

L’actuació dels Estats Units en el context de la Guerra Freda va centrar-se en dos objectius primordials: mantenir la seva supremacia sobre el món capitalista i frenar l’expansió comunista. D’aquesta manera, la creixent bipolaritat política articulada al voltant dels EUA i la URSS va afavorir el lideratge nord-americà ja que la tensió existent impedia l’aparició de qualsevol poder alternatiu.

Conscients que el millorament de l’economia a Europa seria l’arma més eficaç per aturar el progrés del comunisme, els Estats Units van desenvolupar una intensa ajuda a Europa mitjançant el Pla Marshall (1947) i també van fomentar la creació d’una xarxa d’aliances, de pactes i de bases militars (OTAN) amb l’objectiu d’aïllar la URSS i refermar el seu lideratge. Així, ni tan sols el fet que països com França i Gran Bretanya desenvolupessin armament nuclear va posar en qüestió el lideratge dels Estats Units.

En el pla polític, els dos grans partits del país, els demòcrates i els republicans, van anar rellevant-se en el poder. Els demòcrates, més partidaris de l’intervencionisme estatal i de promoure lleis socials, van ostentar la presidència en els primers anys de postguerra a través del mandat de Harry S. Truman (1945-1953). Durant el mandat demòcrata, els EUA van abandonar definitivament la seva política aïllacionista per passar a exercir el lideratge capitalista a nivell mundial en el context de la lluita contra el comunisme. Els eixos de la seva política van ser la contenció del comunisme i evitar que països com Grècia o Turquia s’introduïssin en l’òrbita soviètica.

Harry Truman.jpg

Harry S. Truman

El 1953, però, els republicans van accedir al poder i van protagonitzar un gir polític conservador i profundament anticomunista. Així, la presidència de Dwight D. Eisenhower (1953-1961) va representar un gir en la política exterior: s’iniciava una política exterior agressiva ja que va frenar el creixement dels pressupostos militars, però va ampliar l’àrea d’interès estratègic dels EUA a l’Àsia i l’Orient Mitjà a través de les aliances militars. Igualment, és en aquest període quan es generalitzen les intervencions dels serveis secrets (CIA) i de l’espionatge per controlar governs sospitosos. Aquestes polítiques van anar acompanyades d’un augment dels interessos econòmics en els territoris d’influència i de l’expansió de les multinacionals nord-americanes.

Dwight_D._Eisenhower.jpg

Dwight D. Eisenhower

A partir dels anys seixanta, la superioritat dels Estats Units al món occidental va començar a erosionar-se. En aquest sentit, cal tenir en compte la recuperació d’Europa i del Japó després de la llarga reconstrucció de postguerra esdevenint competència econòmica; l’existència d’un ampli sector de pobres i marginats i els conflictes derivats de la discriminació racial en l’interior del país; i l’augment del temor a un atac soviètic en territori nord-americà. I serien els demòcrates els encarregats de fer front a aquesta situació.

És en aquest context quan el demòcrata John F. Kennedy (1961-1963) arriba a la presidència dels Estats Units. El seu programa de govern pretenia retornar els EUA al dinamisme de postguerra i recuperar la confiança de la població tot rellançant l’economia i la tecnologia (són els anys de la cursa espacial) a la vegada que s’enfrontaven els reptes d’acabar amb les desigualtats socials i racials. En el pla exterior, Kennedy va optar pel que s’anomena com a “resposta flexible” en funció de les “agressions” soviètiques.

John_F._Kennedy.jpg

John F. Kennedy

L’assassinat de Kennedy, el 1963, va ser un cop dur pel país i per les expectatives dels demòcrates, però el seu successor Lyndon B. Johnson (1963-1969) va mantenir el poder. Durant la dècada demòcrata, l’intervencionisme nord-americà va mantenir-se amb tota la seva força. Els eixos de la política exterior van combinar l’intervencionisme militar (conflictes a Àsia com la Guerra de Vietnam) amb l’ajuda econòmica (especialment a Iberoamèrica) a més de potenciar la cursa d’armaments amb la URSS a la conquesta de la consolidació de la superioritat estratègica.

Lyndon_Johnson.jpg

Lyndon B. Johnson

Va ser amb el retorn dels republicans a la Casa Blanca en la figura del president Richard Nixon (1969-1974) quan va produir-se un cert replegament nord-americà en el context de la coexistència pacífica i com a conseqüència de la derrota humiliant al Vietnam. Començava el temps de la distensió. Tanmateix, el suport a les dictadures iberoamericanes va ser un element que va definir el mandat de Nixon, política exemplificada en el suport al cop d’Estat de Pinochet a Xile, el recolzament a les dictadures militars argentines o el suport a Somoza a Nicaragua.

Richard_Nixon.jpg

Richard Nixon

Ara bé, la tomba política de Nixon va ser la política interna i l’esclat de l’escàndol Watergate que va obligar el president a dimitir l’agost de 1974, un fet sense precedents en la història nord-americana. El va substituir el seu vicepresident Gerald Ford (1974-1977), practicant una política marcadament continuista.

Gerald_Ford.jpg

Gerald Ford

Amb l’interludi demòcrata de Jimmy Carter (1977-1981) els Estats Units van aprofundir en la política de la distensió. Carter, en nom d’una nova moral pública, va retirar el suport als dictadors iberoamericans, però la realitat és que els EUA van practicar una política exterior erràtica en aquest període. Carter va inaugurar l’anomenada “responsabilitat compartida” segons la qual Europa havia d’implicar-se en la factura de la Guerra Freda a la vegada que s’iniciaven projectes de desarmament. Tanmateix, el govern de Carter va veure’s sacsejat per la reacció integrista a l’Iran, la revolució sandinista i l’expansió soviètica a l’Àfrica i l’Afganistan.

Jimmy Carter.jpg

Jimmy Carter

L’arribada a la presidència del republicà Ronald Reagan (1981-1989) va significar un gir en la política exterior que va comportar la fi de la distensió. Així, Reagan va iniciar un rearmament que perseguia la recuperació de l’hegemonia mundial dels Estats Units i el reforçament del seu lideratge en bloc capitalista occidental. Tot i això, després d’un primer mandat agressiu, les relacions amb la URSS van desglaçar-se gràcies a la política de Gorbatxov i la marcada decadència del gegant soviètic. Ara bé, amb la caiguda de la URSS no trigarien a aparèixer nous enemics, ja fossin reals o ficticis, que qüestionaven el poder nord-americà i justificaven la política exterior i militar del “guardià” del món civilitzat: l’Iran dels aiatol·làs, la Cuba de Fidel Castro, els sandinistes de Nicaragua o la Líbia de Gaddafi.

President_Reagan_1981.jpg

Ronald Reagan

La creació de la Unió Europea

dimecres, 4/01/2012

El febrer de 1986 va aprovar-se l’Acta Única Europea, a través de la qual va crear-se un espai econòmic, però també social, comú per als Estats integrants de la Comunitat Econòmica Europea. A la vegada, l’Acta va reforçar la capacitat de decisió del Parlament i va contribuir de forma decisiva a la constitució de la Unió Europea (UE) cinc anys després. S’articulava el mercat interior, la política monetària, la cohesió econòmica i social, el Parlament europeu i el poder executiu de la Comissió. Tanmateix, els fets de 1989, amb la caiguda de la URSS, van obligar a replantejar tot el procés de construcció europea.

D’aquesta manera, el pas més decisiu en el procés d’integració europea va produir-se el 1992, quan els Quinze van aprovar el Tractat de Maastricht o Tractat de la Unió, la resposta europea al mon nascut el 1989 amb la desintegració del bloc comunista i a l’evolució interna derivada del funcionament del mercat únic. Així, Maastricht constitueix la pedra angular del procés de construcció europea perquè, per primera vegada, aquest procés semblava adquirir una veritable vocació d’integració política. El Tractat consagrava el nom d’Unió Europea i instaurava tres grans pilars de polítiques comunes.

ue_50_06_firma_tratado_maastricht.jpg

El pilar més important agrupa el que havia estat establert als tractats comunitaris, així com les institucions i les competències supranacionals de la Unió. És aquí on es troben recollides les polítiques en les que els Estats han cedit la seva sobirania per donar pas a la legislació mitjançant decisions comunitàries: el mercat únic, la unió monetària, els fons estructurals i de cohesió, etc.

El segon pilar de l’estructura de la UE es refereix a la política exterior i de seguretat comuna (denominada PESC) i es fonamenta en la cooperació entre els governs nacionals.

Un tercer pilar de les polítiques comunes es basa en la justícia i els afers d’interior (JAI). S’ocupa de temes com el terrorisme, la immigració, la política d’asil, el tràfic de drogues, etc. En aquest sentit, la creació de l’Europol, germen d’una futura policia europea, seria un dels projectes més destacats.

unioeuropeafoto.jpg

D’altra banda, el Tractat de Maastricht va crear la ciutadania europea pels habitants de la UE, la qual permet circular pels països de la Unió i residir-hi lliurement, així com el dret a votar i ser elegit en l’Estat de residència per a les eleccions municipals i europees. Igualment, el 1995, finalment entrava en vigor el Tractat de Schengen. Aprovat deu anys abans per Alemanya, França, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, i amb l’adhesió de la majoria dels països comunitaris, l’Acord de Schengen garantia la lliure circulació de persones (treballadors i turistes), béns, serveis i capitals, a més de comportar la supressió gradual de les fronteres entre tots els Estats membres de la UE.

Una altra fita fonamental en la integració va ser l’establiment de la unificació monetària i la creació de la moneda única, l’euro. En el moment de la seva introducció, el 2002, nou països de la Unió (Espanya, Portugal, Itàlia, Països Baixos, Luxemburg, França, Alemanya, Àustria, Irlanda i Finlàndia) van adoptar-la com a unitat monetària substituint les respectives monedes existents. Gràcies a la unificació monetària es va garantir la lliure circulació de capitals en els països de la Unió. Posteriorment, Grècia, Eslovènia, Malta i Xipre van incorporar-se a l’euro.

eurozona.JPG

Tanmateix, si bé la unitat econòmica sembla un objectiu cada cop més definit i aconseguit tot i els sotracs provocats per la crisi financera de 2008, la unitat política que inspirava el naixement de la UE sembla un objectiu molt més llunyà. En aquest sentit, un exemple de les dificultats d’aquest procés d’unitat política el trobem en el fracàs al projecte de Constitució Europea, rebutjat el 2005 per països com França. Val a dir que aquest projecte nonat de Constitució era més un tractat econòmic que havia de consolidar el capitalisme a Europa que no pas un veritable projecte de construcció polític federal per a la UE. I és que la renúncia a una part de la sobirania nacional és el gran tabú del futur de la Unió.

Tot i els problemes en l’avenç polític, la Unió Europea ha anat ampliant-se en els darrers anys. Així, el 2004 van adherir-se deu membres: Xipre, Estònia, Hongria, Polònia, República Txeca, Eslovènia, Letònia, Lituània, Malta i Eslovàquia. I el 2007 s’hi van incorporar Romania i Bulgària, configurant l’Europa dels 27. La Unió Europea es convertia en una organització potent, integrada per 27 Estats, que incloïa realitats polítiques, econòmiques, històriques i socials molt diferents. El repte del segle XXI, per força, ha de ser l’organització de l’avenç en la integració política i la introducció de mecanismes de participació democràtica que apropin la ciutadania i la nova Europa. És necessària una reforma que garanteixi una veritable unió política i la introducció de les bases per a la redefinició del paper que la Unió Europea vol jugar en el món.

Mapa-UE-27.jpg

L'Europa dels 27

El món segueix sense sortir-se’n

dissabte, 31/12/2011

Vaig descobrir Tony Judt no per la seva monumental Postguerra. Una historia de Europa desde 1945 (Taurus, 2006), l’obra que va donar-li una merescuda fama com a historiador del segle XX i va convertir-lo en una figura intel·lectual de referència en el nostre país, sinó per Pasado Imperfecto. Los intelectuales franceses, 1944-1956 (Taurus, 2007), un repàs a l’emergència de la intel·lectualitat, entesa en el seu sentit més ampli, en l’ambient de la postguerra i en el debat sobre el comunisme. Una obra menys coneguda, però imprescindible per entendre la França del segle XX. Més endavant m’enfrontaria amb Postguerra (les obres monumentals mereixen un moment especial de les nostres vides per enfrontar-nos-hi i pair bé el seu contingut) i amb la magnífica selecció d’articles reunits a Sobre el olvidado siglo XX (Taurus, 2008).

tony-judt.jpeg

Tony Judt

Al llarg dels seus escrits ja es podia percebre una preocupació fonamental: la pèrdua de contacte entre la nostra generació i el passat. La victòria d’allò que s’ha anomenat neoliberalisme des dels anys vuitanta del segle passat, i que no és res nou sinó el retorn a les regles econòmiques i socials del capitalisme sense frens, havia trencat amb les generacions anteriors, aquelles que debatien políticament i des d’una concepció global sobre la necessitat d’una ètica social i econòmica individual i col·lectiva. Aquesta era la preocupació que sobrevolava la seva obra. Per això va treballar el món intel·lectual, per trobar quan s’havia produït aquesta desconnexió entre passat i present i apropar-nos, a la vegada, el pensament heterodox que no feia tant era l’hegemònic.

Encara recordo l’impacte que va produir-me llegir el seu obituari a El País un ensopit dia de l’agost de 2010. Havíem perdut una de les veus més lúcides i capacitades del nostre temps. Poques vegades es combinen erudició, anàlisi i capacitat d’expressió i comunicació en aquest nivell. A continuació van arribar les seves darreres obres. La més humana és El refugi de la memòria (La Magrana, 2011), un testament vital que esdevenia un recorregut per una biografia excepcional, una manera extraordinària de plantar cara a la malaltia que estava acabant amb ell. Però sobretot va arribar El món no se’n surt (La Magrana, 2010), un tractat sobre els malestars del present que analitza com pocs l’estat del món, ple d’idees i d’informació, ple d’anàlisi i reflexió, un viatge per present i passat advertint dels perills que corria i corre el sector públic en mans del neoliberalisme escudat en els efectes de la crisi econòmica que ell mateix ha produït.

Avui, per acabar el 2011, per la seva vigència i lucidesa analítica, però també com a homenatge a un dels historiadors compromesos i valents que ens va deixar el canvi de segle, reproduïm un petit fragment de la introducció de El món no se’n surt, una autodenominada “guia per a perplexos” pel propi autor. I és que,  dos anys després de la seva mort, el món segueix sense sortir-se’n. A través de la seva lectura podrem entrar en el 2012 amb noves eines per a la reflexió de la realitat del nostre temps.

el món no se'n surt.jpgHi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l’interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d’allò que valen. Davant d’una resolució judicial o d’una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¿Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d’aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d’aprendre a formular-les una altra vegada.

La qualitat materialista i egoista de la vida contemporània no és inherent a la condició humana. Bona part del que avui sembla “natural” data dels anys vuitanta: l’obsessió amb la creació de riquesa, el culte a la privatització i al sector privat, les disparitats creixents entre rics i pobres. I, per damunt de tot, la retòrica que ho acompanya: admiració acrítica pels mercats sense restriccions, menyspreu pel sector públic, la il·lusió falsa del creixement infinit.

No podem continuar vivint així. La petita crisi del 2008 [sic] va ser un recordatori que el capitalisme laissez-faire és el seu pitjor enemic: abans o després ha de caure víctima dels seus propis excessos i recórrer a l’estat per al seu rescat. Tanmateix, si no fem altra cosa que recollir les engrunes i seguir com abans, caldrà esperar trastorns més greus els propers anys.

Sigui com sigui, semblem incapaços de concebre alternatives. Això també és nou […].

Molts països europeus han practicat llargament una cosa semblant a la socialdemocràcia, però han oblidat la manera de predicar-la. Els socialdemòcrates d’avui estan a la defensiva i demanen perdó. Les crítiques dels convençuts que el model europeu és car o econòmicament ineficient han estat admeses sense rèplica. Tot i així, l’estat del benestar no ha perdut ni un bri de popularitat entre els seus beneficiaris: enlloc d’Europa no hi ha defensors de l’abolició de la sanitat pública, d’acabar amb l’ensenyament gratuït o subvencionat o de reduir el transport públic i d’altres serveis essencials […].

Ras i curt, la necessitat pràctica d’estats forts i governs intervencionistes ja no és qüestionable. Però ningú no està “repensant” l’estat. Continua existint una malfiança evident a defensar el sector públic sobre la base de l’interès o els principis col·lectius. Sorprèn que en tota una sèrie d’eleccions europees posteriors a l’ensulsiada financera, els partits socialdemòcrates obtinguessin resultats mediocres. Malgrat l’esfondrament del mercat, van ser del tot maldestres a l’hora d’aprofitar l’ocasió.

Si pretén que la prenguin seriosament de nou, l’esquerra ha de trobar la seva veu. Hi ha un munt de coses per les quals podem estar empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitat;, injustícies de classe i de casta; explotació econòmica domèstica i internacional; corrupció, diners i privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n’hi ha prou, però, d’identificar les errades del “sistema” i rentar-se després les mans, aliens a les conseqüències. La irresponsable infatuació retòrica de dècades passades no va fer gaire servei a l’esquerra.

Hem entrat en una era d’inseguretat: econòmica, física, política. El fet que en siguem en bona mesura inconscients no ens alleuja particularment: el 1914 molt pocs predeien l’ensorrament del seu món i les catàstrofes econòmiques i polítiques que se’n van derivar. La inseguretat nodreix la por. I la por –del canvi, del declivi, dels forans i d’un món poc familiar– corrou la confiança i la interdependència sobre la qual reposen les societats civils.

Tot canvi és pertorbador. Ja hem vist que l’espectre del terrorisme en té prou per trasbalsar democràcies estables. El canvi climàtic tindrà conseqüències més dramàtiques encara. Homes i dones es veuran abocats novament a fer valdre els recursos de l’estat. Fiaran la seva protecció als seus líders i representants polítics: les societats obertes seran induïdes a recloure’s, a sacrificar la llibertat per la “seguretat”. La tria ja no es jugarà entre estat i mercat, sinó entre dues menes d’estat. Ens pertoca, doncs, concebre altre cop el paper del govern. Si no ho fem nosaltres, ho faran uns altres […].

El món actual segons Josep Fontana

diumenge, 11/12/2011

Sempre és un luxe escoltar les reflexions del professor Josep Fontana, un home compromés com pocs amb la societat i la història. Avui, aprofitant la publicació del seu darrer i monumental treball (Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, Ed. Pasado y Presente) recuperem dues entrevistes que va concedir a TV3 on analitza el món actual i la crisi financera a través d’un discurs entenedor i allunyat dels dogmes socioeconòmics dominants en el discurs polític. Val la pena aturar-s’hi un moment i reflexionar.



Debat: l’estancament d’Europa

dimarts, 6/12/2011

En uns dies en els quals els mitjans de comunicació ens expliquen el projecte franco-alemany de refundar la Unió Europea, el projecte “Merkozy” segons l’expressió que ha fet fortuna per definir l’Europa en crisi dels nostres dies, m’ha semblat oportú recuperar el debat que van protagonitzar els professors José Enrique Ruiz Domènec, María Jesús Cava Mesa, Xiana Barros, Olavi K. Fält, Cristina Blanco i Rafael García Pérez ara farà un any en el IV Congrés Internacional de “Historia a debate”. La necessitat de conèixer i formular una història d’Europa, el pessimisme davant de la UE, els processos d’integració europea, el paper polític de la UE… un debat imprescindible per entendre una mica millor les coses que estan passant aquests dies.




El mur de Berlín

diumenge, 4/12/2011

Alemanya 1945, després del suïcidi de Hitler, el III Reich cau davant el setge de les tropes aliades. El final de la Segona Guerra Mundial comporta la divisió del país en quatre zones d’influència controlades pels Estats Units, Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica. Igualment, la capital alemanya, Berlín, alliberada i ocupada per les tropes soviètiques de Stalin, també es reparteix segons aquests paràmetres. Així, els occidentals es quedaven amb el sector oest i l’est restava en mans de la URSS.

BerlinerBlockadeLuftwege.png

Les diferències entre els aliats aviat sortirien a la llum: l’aliança entre el capitalisme i el comunisme només responia a la conjuntura de la lluita contra l’enemic comú feixista i la Guerra Freda estava en plena gènesi. D’aquesta manera, el primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a l’Alemanya de postguerra en el moment en què Stalin va implantar el comunisme a la seva zona d’influència mentre desmantellava la indústria i les infraestructures en concepte de reparacions de guerra.

El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear la República Federal d’Alemanya (RFA), una democràcia parlamentària de caràcter liberal. Immediatament, les tres zones occidentals de Berlín van reunificar-se. Com a resposta a aquesta violació dels acords de Jalta i Potsdam, el juny de 1948, la URSS va ordenar el bloqueig terrestre de la ciutat de Berlín, ubicada a la zona soviètica. Així, es va ordenar el tancament de fronteres i es va aïllar el sector occidental de la ciutat impedint que hi arribessin subministraments. Els Estats Units van respondre amb la creació d’un pont aeri, que es prolongaria durant un any, per poder abastar la seva part de la ciutat.

C-54landingattemplehof.jpg

Finalment, el maig de 1949, davant la inutilitat de la mesura Stalin aixecaria el bloqueig, però la crisi es cobraria la partició formal d’Alemanya: mentre el bloc occidental s’articulava al voltant de la RFA, a la zona soviètica va néixer la República Democràtica d’Alemanya (RDA), una més de les repúbliques que pivotaven sota el control de la URSS. Tanmateix, les dues alemanyes consideraven que aquesta era una situació excepcional i provisional. La RFA no reconeixia la seva veïna oriental i aspirava a la reunificació del país, mentre que la RDA no descartava la unificació sempre que els occidentals acceptessin el camí del comunisme.

Però aviat es demostraria que la provisionalitat de la situació no era tal. El fet que entre els anys 1952 i 1961 marxessin de la República Democràtica d’Alemanya, sota la influència de la URSS, més de dos milions de persones en direcció a la República Federal d’Alemanya, sota la influència occidental, fonamentalment per l’atracció exercida per l’existència d’un millor nivell de vida i pel rebuig a l’anomenat “socialisme real”, els problemes d’abastaments, de subsistències i l’Estat policial repressiu articulat pels soviètics, va fer que les autoritats de la RDA pressionessin Kruixtxov per aturar la sagnia demogràfica i econòmica.

Es calcula que dels 2.700.000 alemanys que van travessar la frontera occidental, 1.600.000 van fer-ho a través de la ciutat de Berlín. D’aquesta manera, la posició que ocupava la ciutat de Berlín, al mig de l’Alemanya oriental, suposava l’existència d’un punt on el contacte entre ambdós blocs extremadament fràgil. Per això, les autoritats comunistes van prendre una sèrie de mesures per fer menys atractiu el món capitalista que s’obria davant els ulls dels berlinesos orientals: tall de les línies telefòniques, supressió de la comunicació ferroviària i legislació contra els emigrants amb la introducció del càrrec de “fugitiu de la República”.

El 1958, en el context de la coexistència pacífica, la Unió Soviètica va exigir als aliats occidentals que Berlín oest deixés de ser una ciutat lliure desmilitaritzada. Això hauria suposat que els accessos a Berlín passessin a estar sota el control del govern de la RDA, una acció que, de fet, suposava el reconeixement de la RDA i la perpetuació de la divisió alemanya. La crisi política internacional va prolongar-se durant tres anys fins que, malgrat la previsible reacció negativa dels governs occidentals, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, les autoritats orientals, sota la vigilància de l’exèrcit, van aixecar un mur de ciment que separava la ciutat de Berlín en dos sectors incomunicats: havia nascut l’anomenat Mur de Berlín.

muro-de-berlin.jpg

La justificació dels soviètics era la creació d’un mur que protegís la RDA d’un atac feixista, és a dir, occidental, però la realitat era que l’únic objectiu real buscava aturar els moviments migratoris. La resposta occidental a la divisió efectiva de la ciutat de Berlín, encapçalada pels Estats Units, no va anar més enllà de la condemna verbal i la realització de maniobres militars com a acte de força. Però van ser suficients per escalfar la política de blocs fins a límits mai vistos amb anterioritat. Tot i això, Kennedy no estava disposat a anar a la guerra per la defensa del territori alemany oriental i Kruixtxov tampoc tenia intencions de desafiar en una guerra oberta en territori europeu als EUA.

El “mur de la vergonya” segons els occidentals o “mur de protecció antifeixista” segons els orientals, seria un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda. El mateix Kennedy, en una visita a Berlín, el 1963, va pronunciar un celebèrrim discurs on va sentenciar que “tots els homes lliures del món són ciutadans de Berlín”. Així, la propaganda d’ambdós blocs va fer del mur un element de batalla.

muro_de_berlin.jpg

Tot i la construcció del mur, els alemanys de l’est van continuar buscant vies per escapar cap a l’oest tot i els grans riscos que això suposava. La primera víctima mortal va ser Ida Siekmann, el 22 d’agost de 1961, tot i que es considera que aquest dubtós honor recau en Rudolf Urban, el qual va perdre la vida el 17 de setembre després de caure precipitat per una finestra de la Bernauer Strasse, el carrer que era travessat pel mur, el 19 d’agost de 1961. Pocs dies després, un altre fugitiu era abatut a trets per l’exèrcit soviètic quan intentava creuar nedant el riu Spree, riu que separava les dues meitats de Berlín. La llarga llista de víctimes no havia fet més que començar.

Amb el pas dels anys i gràcies al reforçament del mur, la frontera interurbana que travessava Berlín va esdevenir un element pràcticament infranquejable: a un mur de formigó de 3,5 metres s’hi sumaven infinitat d’obstacles com alarmes electròniques, punxes de ferro semienterrades a terra, sorra per delatar el pas de qualsevol presumpte fugitiu… les autoritats soviètiques de la RDA van posar tota la seva energia en evitar noves fugides mentre prometien que les reformes introduïdes permetrien superar aviat la RFA en benestar i prosperitat.

1zzq4px.jpg

Només un any després de la construcció del mur, a l’Alemanya federal van esclatar violentes manifestacions de protesta contra el règim comunista. Famílies senceres s’havien vist separades pel mur sense que els seus ideals polítics hi haguessin tingut res a veure, només la geografia dibuixada sobre un mapa en les negociacions de la pau. Poc després, però, s’iniciaria un tímid desglaç. Així, les autoritats germàniques de l’est i l’oest van arribar a un pacte pel qual els berlinesos podrien creuar el mur per motius familiars com naixements, bodes i defuncions. Posteriorment, el canceller Willy Brandt, de la RFA, va signar un tractat amb els soviètics en el qual es reconeixien les fronteres europees i s’establia una acord que havia de garantir la pau.

Willy_Brandt.jpg

Willy Brandt

La caiguda del mur no es produiria fins a les acaballes dels anys vuitanta, com a conseqüència de l’evolució política de la Unió Soviètica. El president soviètic Mikhaïl Gorbatxov va impulsar la Perestroika, un procés de canvis profunds en l’organització política i social del sistema soviètic que canviaria el món. L’aperturisme de la URSS respecte de la qüestió alemanya va prendre forma quan, durant una visita a la RFA, Gorbatxov va anunciar que Moscou no posaria traves a la democratització de les repúbliques populars.

En aquest context de superació de la Guerra Freda, el fet que l’exèrcit soviètic ja no estigués disposat a defensar militarment l’existència del mur per arriscar-se a una guerra no desitjada indicava que la divisió alemanya tenia els dies comptats. Tot i això, el 1989, el president de la RDA, Eric Honecker, encara declarava que l’existència del mur es perllongaria per molts anys. Els fets, però, van impulsar la població en un sentit oposat als desitjos del president oriental: coincidint amb el seu quarantè aniversari, milers de persones van manifestar-se contra el govern exigint la implantació de les llibertats democràtiques.

Winken_ueber_die_Berliner_Mauer.jpg

Finalment, el 9 de novembre de 1989, les autoritats de l’Alemanya oriental van haver de cedir i permetre la llibertat de desplaçaments cap a l’Alemanya occidental. El mur de Berlín havia caigut simbòlicament. Però la seva existència física no duraria més: milers de persones van dirigir-se cap a Berlín oest per celebrar la conquesta de les llibertats mentre els seus compatriotes occidentals els rebien amb els braços oberts. Conjuntament van iniciar la demolició de la frontera de pedra que havia trencat el país durant quaranta anys. Tanmateix, els treballs oficials per a la demolició del mur no s’iniciarien fins el 1990. La seva desaparició simbolitzava el final de la divisió d’Europa, el final de la Guerra Freda i l’inici de la reunificació d’Alemanya.

muur berlijn ANP-2368280_1.jpg

De la refundació del capitalisme al segrest d’Europa

dijous, 3/11/2011

Després de la caiguda de Lehman Brothers i l’esclat de la crisi econòmica i financera global, el setembre de 2008, el president francès Nicolas Sarkozy sorprenia el món amb una proposta: la refundació del capitalisme des d’un posicionament ètic. És a dir, la crisi no era del sistema capitalista en si mateix, sinó d’un capitalisme que havia traït les seves essències i havia de reformular-se sobre les bases de “l’ètica, l’esforç i el treball” per acabar amb els abusos, tot això amb l’objectiu de cercar un nou equilibri entre la llibertat i la reglamentació, o el que és el mateix: entre l’Estat i la dictadura del mercat.

Esperançadores paraules. Però alguna cosa ha canviat pel camí. Arribats a novembre de 2011, amb Grècia a un pas de la fallida, i amb ella possiblement el futur de l’euro, l’ètica i l’equilibri entre la sobirania dels Estats enfront el mercat han passat a un segon pla. Ara, el directori franco-alemany que governa una Unió Europea a la deriva s’espanta perquè els grecs puguin votar en referèndum si accepten o rebutgen el salvatge pla d’ajustos que se’ls imposa des de Brussel·les (o és des de Berlín?).

Per què la Unió Europea té aquesta por a la democràcia? Si el poble grec ha de patir un ajust impossible de pair, no té dret a votar si l’accepta o no? Per què la política no s’imposa al mercat?

France's President Nicolas Sarkozy (L) talks with German Chancellor Angela Merkel at the start of a European Union leaders summit in Brussels March 25, 2010. France and Germany have reached a deal on a financing plan for crisis-hit Greece that will involve EU member states and the International Monetary Fund, the Elysee said on Thursday.  REUTERS/Yves Herman   (BELGIUM - Tags: POLITICS BUSINESS IMAGES OF THE DAY)

I com que aquest és un blog que parla d’història, de la més antiga a la més recent, crec que hem de cercar les raons d’aquest fracàs de la política en el 2004/2005. En aquells anys va sotmetre’s a referèndum el projecte de Constitució europea. Un projecte de Constitució fonamentalment econòmic, que sortosament va ser rebutjat a França i va passar a la història. Sota els principis d’allò que s’ha denominat com a neoliberalisme, que no és més que deixar que el mercat actués per si sol sense la regulació dels Estats, renunciant a la política, el procés de construcció europea va culminar el seu projecte de construcció feudal en una carta que s’oblidava dels drets dels ciutadans per a dedicar el 80% dels seus continguts a elements econòmics.

És a dir, l’error d’Europa va sorgir des de la base. Va construir-se un gegant econòmic on només importava ampliar les àrees del mercat, eliminant les fronteres i amb elles els aranzels que podien limitar les exportacions dins del territori europeu. Països sospitosos de no complir els requisits mínims de solvència econòmica van introduir-se dins de la Unió per ampliar el mercat, tot pagat a través de l’especulació financera. El capitalisme, l’ànsia dels diners, mai la política, va regir l’articulació d’Europa, creant un gegant amb peus de fang que ara s’enfonsa. I és en aquest sentit que hem de llegir la sospitosa ampliació cap a l’Est.

D’aquesta manera Europa va construir-se sobre els principis del feudalisme adaptats als segles XX i XXI. Si a l’edat mitjana un monarca feble regnava sobre un Estat dinàstic en el qual els que tenien el poder real eren els senyors feudals que administraven el territori sobre el principi de l’explotació dels seus serfs, ara aquest model s’ha adaptat als nostres temps. Diversos Estats van ampliar els seus dominis per aconseguir guanys econòmics, mai polítics, per Europa. L’ètica ciutadana nascuda de la Il·lustració i la Revolució francesa va desaparèixer. Un fals i feble govern europeu resident a Brussel·les delegava en els mercats convertits en nous senyors feudals. Els drets ciutadans, la força de la política va passar a un segon pla.

europa.jpg

I quan aquest gegant va naufragar, el següent pas, com va passar des dels segles XVI i XVII, ha estat la introducció de l’absolutisme, alguns potser diran que del despotisme il·lustrat del set-cents. Dos monarques absoluts, Alemanya i França, han decidit imposar la seva política econòmica de submissió als mercats mitjançant el diktat dels ajustos que havien de patir els països en crisi. I quan un dels Estats sotmesos, en aquest cas Grècia, anuncia que consultarà la ciutadania sobre si accepta o no aquesta retallada brutal els dèspotes il·lustrats del segle XXI que diuen que ho fan tot pel poble, però sense comptar amb el poble, neguen el dret a la pràctica de la democràcia, segresten Europa sota els seus designis i imposen les seves solucions.

Els grecs tenen un problema. Han viscut anys emmerdats en la corrupció i la falsedat econòmica. Els seus dirigents haurien de ser processats per causar aquesta situació. Però això no treu al poble grec el dret a ser l’amo del seu futur. Mai s’ha de tenir por de la democràcia. El problema és que s’ha d’exercir amb convicció. I a Europa fa temps que s’han oblidat els seus principis. I seria hora de recuperar aquells principis que Sarkozy, ara reconvertit en Lluís XIV, anunciava el 2008: el capitalisme o es transforma en un sistema econòmic ètic o no serà. Ens farà falta una nova Revolució francesa per acabar amb el despotisme il·lustrat?

Els orígens de l’esvàstica

dilluns, 5/09/2011

Inconfusible. Ja sigui per influència del cinema, la televisió, la premsa o els llibres d’història no crec que avui dia puguem trobar ningú que davant la imatge de l’esvàstica no identifiqui el símbol i el relacioni amb el nazisme i la figura d’Adolf Hitler. Tanmateix, molt poques persones deuen conèixer que l’origen d’aquesta figura té ben poc a veure amb el nazisme, sinó que pertany a cultures ancestrals, les quals li atorgaven un significat que ben diferent del que li van concedir els fanàtics nazis de l’Alemanya dels anys vint i trenta del segle XX.

esvasticas.gifLa forma més habitual de representar l’esvàstica és aquella que orienta els braços cap a la dreta i és una modalitat que acostuma a representar la sortida del sol, és a dir, la creació, l’inici. També se l’anomena com creu gamada per la seva semblança amb la lletra grega gamma: quatre lletres gamma que neixen d’un punt comú. Però aquesta no és l’única varietat d’esvàstica que podem trobar. Així, en la versió en la qual els braços es troben orientats cap a l’esquerra (també anomenada sauvàstica) el significat s’inverteix i esdevé una representació del sol de tardor, l’ocàs i la destrucció.

El símbol de l’esvàstica ja va ser emprat fa milers d’anys per algunes cultures prehistòriques que l’atribuïen un significat protector. Aleshores era considerat com una mena de talismà amb la capacitat d’atreure bona fortuna i salut per a tots aquells que el portaven. Tanmateix era un element de protecció davant les influències dels mals esperits.

Més endavant, l’esvàstica apareixeria en diferents civilitzacions del món de l’antiguitat, des de les indoeuropees fins a les orientals. Per exemple, a la Xina i el Japó el símbol s’associava amb la longevitat, la fortuna i el poder, fins al punt que existeixen imatges de Buda en les quals podem identificar-la al seu pit com a element de prosperitat. A més, a l’Índia antiga s’associava al déu Ganesa, el protector del gènere masculí, de la llum i de la vida –mentre que la sauvàstica s’associava amb Kali, la deessa portadora del mal i la foscor–.

És així com ens trobem davant d’un símbol iconogràfic força estès en diferents àmbits culturals i geogràfics. En l’àmbit europeu, si viatgem fins a l’antiga tradició escandinava, l’esvàstica va ser àmpliament relacionada amb la figura de Thor, el déu del Tro i fill d’Odin, la deïtat suprema dels nòrdics. I en un marc més proper a la nostra cultura, egipcis, celtes, grecs, etruscs i romans també van emprar la iconografia de l’esvàstica per representar el poder, el sol i l’existència.

Ja en temps del cristianisme, els primers màrtirs de la nova religió que estaria cridada a ser hegemònica a l’Europa medieval farien ús de l’esvàstica en les catacumbes de la Roma imperial, tot convençuts que aquest símbol era una representació perfecta de la pedra sobre la qual Crist havia d’edificar la seva església. I durant l’edat mitjana la creu gamada va seguir acompanyant moltes de les representacions de Jesús.

Arribats a temps més propers, algunes branques de la maçoneria també van fer ús de l’esvàstica dins de la seva complexa trama simbòlica perquè interpretaven que la seva forma representava els quatre punts cardinals de l’Osa Major al voltant del cel.

Flag_of_Nazi_Germany_(1933-1945).png

En definitiva, l’esvàstica té una llarga història de misteri i simbolisme esotèric que en el primer terç del segle XX, quan el nacionalsocialisme alemany va fixar-se en ella com a emblema, va quedar totalment eclipsada i oblidada. Sembla ser que a Hitler va cridar-li l’atenció l’estètica d’aquesta creu en temps de l’Imperi Romà, quan va ser emprada com a símbol per algunes legions en els seus estendards, així com la seva simbologia relacionada amb el poder diví en la cultura nòrdica. La força del nazisme va acabar per destruir el significat esotèric que l’esvàstica havia acumulat durant anys i encara avui només la relacionem amb el totalitarisme hitlerià. Desgraciadament, encara hauran de passar molts més anys perquè la nostra memòria col·lectiva superi aquell trauma i el símbol quedi net de tota la brutícia que el Tercer Reich va llençar-hi a sobre.