El tsar Nicolau II (1894-1917) va continuar amb les polítiques iniciades en el regnat del seu pare, Alexandre III (1881-1894), basades en l’acció repressiva i la russificació dels territoris fronterers de Rússia com ara Polònia, les regions bàltiques, Armènia i Finlàndia, entre d’altres territoris, amb l’ajuda de l’Església ortodoxa i del control de l’ensenyament i la cultura.

El tsar Nicolau II de Rússia
Aquesta política, però, al contrari dels seus objectius, va aconseguir d’accentuar el descontentament de la població. Així ho posa de manifest aquesta Crida polonesa a tots els governs, partits i cercles polítics, homes d’Estat, diaris i associacions que va ser publicada el 1905:
La nostra llengua és desterrada no solament per totes les institucions públiques i per moltes institucions particulars, exclosa en l’ensenyament obligatori de totes les nostres escoles, prohibida fins i tot en les converses infantils als passadissos i als patis d’esbarjo dels establiments educatius […]. Es permet adreçar-se al govern en totes les llengües europees, excepte en la llengua polonesa […].
La partició de Polònia en el segle XVIII
Cap funció superior, influent i ben retribuïda, no és accessible als polonesos […]. dels 558 presidents i vicepresidents de tribunal, jutges i fiscals, només hi ha 21 polonesos […]. A les escoles hi ha el mateix panorama: de la quantitat total de 1.516 professors, només 164 són polonesos […].
Com que l’administració sencera del regne no es proposa cap altre fi que l’explotació fiscal i la russificació, totes les institucions han deixat de respondre als objectius originals que tenien. El tribunal no vetlla per la conservació de la justícia; l’escola no ensenya. Els funcionaris i els magistrats només es preocupen de russificar.
Etiquetes: Història del Món Contemporani, Rússia, Segle XIX, Segle XX