Arxiu de la categoria ‘Història de la literatura’

Jordi Carbonell, història de la llengua i fidelitat al país

dimarts, 5/12/2017

Jordi Carbonell, història de la llengua i fidelitat al país

 

La personalitat de Jordi Carbonell va lligada per molts catalans a dos conceptes: la llengua i la fidelitat al país. Ens vàrem conèixer la tardor del 1969 a Sant Cugat del Vallès, a l’aula. Era la més gran de les dues úniques que hi havia, en aquell segon curs de vida de la UAB, al monestir de St. Cugat. Acabava d’arribar de Valls a estudiar història i les classes eren un món nou, primer de tot, en català, i segonament, amb  uns professors extraordinaris. Ell n’era un i el marc únic, el monestir i a l’edifici del costat l’any següent. Fou un dels primers professors i feia impacte. Lúcid, directe, proper, engrescador, se’l veia el que ara en diuen motivat, aleshores era normal, un professor que vol compartir i les classes un plaer. Observava el nostre nivell de català en aquell també primer curs per a ell, del 1969. Nosaltres no en sabíem gens i a la facultat hi havia un programa de primer de filologia però ens explicava ortografia elemental. Era fruit del franquisme, potser hauríem de demanar compensacions… Hi estigué poc temps, expulsat el 1972 anà a Càller on impartí del 1976 al 1989, docència en aquesta universitat. Congeniarem ràpidament, recordo com un dia, tenia una beca i treballava a les tardes a la biblioteca, va venir, com acostumava a fer, amb l’Hortènsia, a veure les novetats que havien arribat. Entraven els llibres a l’engròs, era la formació d’una biblioteca que avui és una de les quatre més grans del país. L’Hortènsia va ensopegar i va caure d’una escala. En Jordi es va trasbalsar molt i vaig veure de prop, jovenet com era que era l’amor. Sortosament no va passar res fora de l’ensurt. Entenc, doncs, el llibre de poemes Hortènsia (2007) que li dedicà i que dóna títol a l’obra, perquè ella des d’aquest sentit de de la «tendresa d’un amor madur m’emplena els llavis i els acosta a tu» apareix molt a les seves memòries, de fet ja ens coneixien d’estudiants, deia que el festeig fou a les biblioteques, i és clar comencem amb el seu amor.

L’ensenyament de la llengua catalana fou una molt bonica activitat i es notava la seva alegria, passió, era feliç. Tenia la llengua ben present I a ella hi s’hi dedicava i d’ací l’activitat política, per què fos respectada i ocupés el lloc que li pertoca. Sempre es lligà en l’activitat a favor del país i ho feu en una molt llarga nòmina d’entitats. La seva biografia és una militància.

 

Carbonell, fou doncs, polític i filòleg, neix  a Barcelona el 1924 i estudià dret per influència familiar però es llicencià en filologia romànica. Guanya una plaça de lector de català a la Universitat de Liverpool. Vinculat íntimament amb l’Institut d’Estudis Catalans, en serà secretari-redactor a la Secció Filològica i el 1972 esdevindrà membre adjunt i numerari deu anys després per a passar a emèrit el 1994. Del 1989 al 1995 en serà secretari i també director de l’Oficina Onomàstica, entre 1991 i 1996. La seva activitat pública comença de forma plena com a director de la Gran enciclopèdia catalana (1965-1971) i amb iniciatives pel foment de la cultura catalana com l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes que contribueix a fundar el 1973 i l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidirà el període del 1992 al 1995. Es vincula també a la Universitat Catalana d’Estiu com a professor des dels anys setanta fins a formar part de l’equip dirigent fins el 1997.

 

Tot i no ser-ho vocacionalment la seva participació política és molt intensa i es derivada de la voluntat demòcrata i del desig de llibertat per la seva nació, així participa en la lluita contra el franquisme a través d’organismes unitaris com la Taula Rodona (1966), l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat (1970) i, molt especialment, l’Assemblea de Catalunya (1971). Pel que fa a organitzacions participa des del 1979 de Nacionalistes d’Esquerra i després a Entesa de l’Esquerra Catalana fins al 1992, en què ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya, essent-ne president des del 1996 fins el 2004. Rep diversos guardons entre els que destaca la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2001) i el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat (2014) i el premi Pompeu Fabra de la Generalitat com a reconeixement a una trajectòria..

El curs 1983 va llegir el discurs «El català com a llengua de cultura moderna», és un parlament que arranca amb força i captiva als assistents. Comença dient:

 

«Senyores, senyors: Fa una trentena d’anys, Caries Riba, aleshores President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, al pròleg de la segona edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, qualificava de «noblement folla» l’empresa de tornar el català a la seva antiga categoria d’idioma de cultura. I afegia: «una de les més noblement folles empreses a qui un poble, si es vol la minoria dirigent d’un poble, s’hagi mal llançat». Era el setembre de 1954. La llengua catalana es trobava sotmesa a una temptativa d’anorreament única, per la violència i per la definició política, en els seus més de mil anys d’existència. Potser en cap moment del segle llarg que durava, aquesta empresa no havia estat tan noble ni tan folla. Això era evident a tothom. I tanmateix les circumstàncies -lluminós eufemisme que permet de referir-se a l’enemic en presència seva-, les circumstàncies, dic, no li deixaven escriure-ho. Ni li deixaven explicar quins eren «els compromisos llegats pels patriarques de la Renaixença» de que Pompeu Fabra i els altres «intel·lectuals, doblats o no de polítics» havien pres consciència al començament del segle. Sí que podia afirmar que si «la noblesa obliga, no caldria, per, oblidar que la follia segurament obliga a més». I tos enteníem qui volia dir: sentíem bategar en aquests mots la nostra immensa esperança, que no venia d’un sentimentalisme individual sinó de la profunda fidelitat a una realitat, a una voluntat col·lectiva, difusa i no sempre racionalitzada, com difós i imprecís havia estat l’impuls que havia catapultat la vasta operació col·lectiva que des de l’inici del segle XIX té lloc, a bategades, per sense perdre mai el fil, en el teixit social del nostre país. Aquest impuls que cal- de tant en tant. aturar-se a racionalitzar. Altrament arriscaríem, potser, de començar de nou.»

 

Aquest és el Jordi Carbonell de profunda convicció i de insubornable fidelitat. Reclama constància a l’IEC però proclama que la tasca és de tota la societat en la continuïtat d’un esforç per a crear una cultura independent.

No ha deixat molt obra, coneixem els treballs sobre teatre i sobre la cultura catalana a Menorca, on li plaïa molt de sojorna-hi quan podia. Destaquem  els treballs dedicats a Joan Roís de Corella (del qual va editar l’Obra profana el 1973), a Joan Ramis i Ramis i a la cultura catalana del segle XVIII i del començament del XIX al Rosselló i a Menorca (La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX, 1977). Fou també crític teatral de Germinabit i de Serra d’Or i autor també d’una extensa introducció al teatre de Josep M. de Sagarra.

Fruit de l’estada a Sardenya foren diversos treballs i també una obra coral, molt il·lustrada, de gran format sobre la presència catalana a l’illa que esdevé una esplèndida visió gràfica a tot color d’art, arquitectura, paisatges, etc. sobre les intenses relacions entre l’illa i Catalunya. Fou com a curador d’Els catalans a Sardenya (1984) promotor d’un coneixement que cal ressenyar. I en aquesta obra redacta un capítol on parla de llengua i literatura i ens explica com el primer llibre imprès a Sardenya, a Càller, fou en català, era el 1493 i el seu títol Speculum Ecclesic i en glossa força aspectes des del Cant de la Sibil·lí alguerès fins a originals inèdits, una crònica dels anys 1598-1606 fins a compendis de doctrina cristiana a mitjans del segle XIX.

 

Força interès humà tenen les seves Entre l’amor i la lluita (2010) un repàs a una vida apassionada i apassionant i que narra episodis que serien grotescos sino fossin tan cruels però ja es coneguda l’animadversió espanyola vers la cultura catalana i especialment la seva llengua. És l’episodi de la tortura, amb enviament al psiquiàtric inclòs, per parlar a la policia, a Catalunya, en català. Disposem també d’un dvd, editat per la Fundació Josep Irla que recull, en el quadern annex, el sonet que li dedicà Joan Brossa arran la seva segona detenció. Fou detingut el 1969 per ser director de la Gran Enciclopèdia catalana, el 1971 per l’Assemblea d’Intel·lectuals celebrada a Montserrat i el 1973 per la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, la caiguda dels 113. Brossa titula: «Sonet a Jordi Carbonell, torturat recentment per exigir el dret a parlar català» i diu:

 

 

 

 

 

 

 

«Els botxins serven tota la baixesa

i encara són fidels al primer dia

de la degolla; així la policia

amaga el sol, i la naturalesa

 

dimiteix càrrecs per companyonia;

la molsa es va estenent vers la tristesa

i, del pregon de la muntanya ofesa,

ben blanca la venjança va fent via

 

Jordi i capalt, tot sol davant la fera,

des del seu cau li escups a la guerrera;

el sol, que es fa la pomera, no s’allunya

 

i a l’alba entra al senyal de Catalunya.

La teva estrella nostra presonera

Estén al bat de l’aire la bandera.»

 

No  va aparèixer en vida la seva història social de la llengua catalana per la que maldava, tot i que ajudà amb edició de materials d’altri com el volum Estudis de llengua i literatura (1997) de Ramon Aramon del que fou curador o d’una manera molt especial el recent volum que acaba d’aparèixer Elements d’història de la llengua catalana que aplega una vintena de textos amb aquest nexe comú. Alguns els hem esmentat com la llengua i la literatura medieval i moderna a Sardenya o el català com a llengua  de cultura moderna. Altres de difícil accés avui i que gràcies a Antoni Ferrando se’ns ofereixen fàcilment des de la Universitat de València en una molt digna i útil edició. Les gairebé quatre-centes pàgines mostren en Elements d’història de la llengua catalana una visió que va des la presència catalana a Sardenya amb cinc treballs, el català a l’època moderna amb cinc més, mestres amics amb (F. de B. Moll, Sanchis Guarner, R. Aramon i Max Cahner) i quatre textos de síntesi cabdals per conèixer el seu pensament sobre llengua i nació. Una obra on alterna l’assaig sobre escriure en castellà a Catalunya i l’article acadèmic, per exemple, sobre un text del 1804 a Menorca en una obra que té el to miscel·lànic i encomana la passió per la cultura i la pàtria d’un acadèmic i professor. Un treball que aplega pràcticament tot el que ha escrit sobre llengua i és molt ben rebut.

Jordi Carbonell és conegut com a polític, i en aquesta breu semblança hem volgut mostrar, altres facetes, acadèmic, estudiós i molt especialment la de professor ja que com molts d’una generació fidel no ho va poder ser per la venjança del centralisme, del franquisme, de l’espanyolisme que perseguia el català. Ho va poder ser a Càller, rebutjant de portar la càtedra a Roma com li van oferir perquè després de català es sentia sard i la seva segona llengua fou l’italià. I mostrà l’agraïment a Càller, la capital sarda, amb la seva fidelitat. Carbonell es vinculà amb intensitat en tot allò que l’envoltava i estimava i, és clar, ell es feia estimar i com a antic alumne ens sentim orgullosos del que vàrem poder aprendre en la seva generositat de mestre.

«Ens plau de tancar-la amb un fragment d’un parlament que ens feu vibrar als assistents a la plaça de Sant Boi en un onze de setembre famós, el del 1976 quan parla en nom de l’Assemblea de Catalunya en un parlament que l’Avui va reproduir l’endemà i que darrerament ha divulgat l’ardit periòdic Vilaweb. Va dir en el to vibrant que el caracteritzava: L’esperit democràtic és una tradició secular catalana. El nostre poble ha estat sempre contrari a l’autoritarisme, partidari de la presència popular al govern. N’ha estat partidari i ho ha portat a la pràctica tant com ha pogut. La dinàmica interna de la societat catalana ha tingut, malgrat els condicionaments imposats per les circumstàncies històriques, una constant democràtica, una resultant progressista. Malauradament, l’Onze de Setembre de 1714 no és l’única vegada que aquesta dinàmica interna de la nostra societat ha estat esclafada des de fora per la violència. Avui encara patim les conseqüències d’una altra desfeta semblant.

Però ja hem dit que el poble català ha estat vençut però no doblegat. I després de cada derrota l’esperit democràtic hi ha ressorgit amb més força. Si avui ens reunim és perquè, després de quasi quaranta anys d’autoritarisme i de repressió, l’esperit democràtic torna a manifestar-se més viu que mai, un esperit democràtic veritable i profund. Tal com diu el punt dos de l’Assemblea, les llibertats democràtiques han de garantir l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. És a dir, no en tenim prou amb un simulacre de llibertats democràtiques. No en tenim prou que només ens deixin parlar i després tot continuï igual. No volem les llibertats només pels privilegiats perquè continuïn els abusos. No volem que ens rentin la cara amb un drap brut. Volem democràcia real! Volem democràcia real que permeti els interessos populars de fer-se valer dins d’una pluralitat d’opcions polítiques. No volem reforma, volem ruptura per establir l’ordre veritable, l’ordre democràtic!»

 

 

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

dijous, 17/03/2016

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

CCI17032016_0003

Pere Anguera, natural de Reus (1953-2010) va estudiar a Barcelona i compartirem moments de joventut. Una malaltia se l’endugué prematurament. Treballador infatigable mantingué una militància constant per uns ideals que mai afluixà. Llibertat i socialisme, Països catalans i independència. Milità al PSAN i, és clar, el compromís era ferm. Recordem com si fos ara quan l’anàrem a veure en una detenció, als tenebrosos calabossos de Via Laietana, dient el nom del carrer sabíem que ens referíem a la Prefectura que encara hi ha de la policia espanyola. No el vàrem poder veure però vull recordar que el tabac que li duia si li arribà. Militància i alhora la historiografia.

Sempre va tenir clar que tornaria al seu Reus i és un exemple del que han afavorit les universitats que han possibilitat la recerca local arreu Catalunya. Anguera volgué tornar i ho feu i consolidà la carrera amb la càtedra el 1992 a la URV. Els tres aspectes als quals s’ha dedicat: carlisme, catalanisme polític i cultural de la segona meitat del segle XIX i la mateixa ciutat de Reus li han atorgat un prestigi fent de la seva obra bibliografia de referència.

L’Ajuntament de Reus li atorgà la medalla d’or, la seva esposa, la historiadora, Mercè Costafreda, li ofrenà un llibre col·lectiu com a regal d’aniversari i una nova biblioteca local, a la que donà la seva valuosa biblioteca local especialitzada en els seus temes, duu el seu nom. Són aspectes d’una carrera marcada pel treball historiogràfic.

Publicà molt, cada any llibres i articles, aplegà els articles i capítols en volums, edità en les iniciatives locals en les que es vinculà, les entitats culturals com el Centre de Lectura de Reus que presidí del 2000 al 2007, i l’Associació d’Estudis Reusencs en ambdues entitats locals, com a Òmnium i altres, hi publicà força al costat de les editorials barcelonines. Inspirà tesis doctorals sobre Reus (s’hi estudien el gas, el cinema i els moviments socials) i convidava a la recerca sobre Reus amb un poderós estímul.

Ajudava. Quan treballava en la redacció de la tesi doctoral, sobre el Diari Català d’Almirall, de la que en formà part del tribunal, va convidar-nos a elaborar una monografia -Reus al Diari Català- no hi ha dubte que tenia sempre la seva ciutat al cap. Tanmateix malgrat la invitació no l’efectuàrem, pensàrem també en Valls al Diari Català i aleshores teníem altres compromisos. No hi ha dubte que aquestes aportacions hagueren portat llum sobre el període atès que apleguen rellevants notícies d’uns anys en els que apareix la vinculació del món local al general del redreçament cultural i polític general amb gran dinamisme.

ovbres col·lectives
Un altre company de les terres del Camp de Tarragona, Josep M. Roig i Rosich va escriure (Cercles, 2010) arran la seva desaparició una nota necrològica, sentida i documentada, en la que afirma:
Va començar, i va continuar durant molts anys, amb els estudis locals,renovant-los metodològicament i potenciant-los des de la direcció dels Plecs d’història local. Poques ciutats com Reus disposen de l’abundància i la qualitat d’estudis que aquesta ciutat té; de poques en sabem tan bé l’entramat polític, cultural i econòmic, els seus personatges i institucions, com de la capital del Baix Camp i els seus entorns. La seva era una història local desacomplexada, és clar que cal tenir en compte que estudiava la que a finals del XIX i principis del XX era la segona ciutat de Catalunya i l’àmbit li permetia fer tant síntesis temàtiques globals com estudis particulars i minuciosos. Era conscient que el que feia estava inserit en un tot més global però que hi podia aportar matisos, suggeriments o nous enfocaments que podien haver passat desapercebuts. El despertar que va comportar la seva tasca en molts àmbits culturals i polítics de Reus fou el que Ramon Amigó anomena la «revolució anguerista».
La mirada d’Anguera, sempre crítica i basada en el coneixement de la documentació d’època i de la bibliografia fan que l’obra publicada assoleixi un gran interès. Recordem com acabada la defensa de la nostra tesi doctoral ens passa uns folis farcits de notes i simplement “Per què vegis que m’ho he llegit i potser et servirà per si ho publiqués.” Naturalment que fou útil!

CCI04032016_0007
El 1980 ja havia publicat un bon feix de monografies de relleu: Reus panorama (1974), Bibliografia catalana reusenca (1975), El Centre de Lectura. Una institució ciutadana (1977) d’on estudiarà detalladament la revista homònima i també es fixarà en la important biblioteca, la seva bibliografia local és àmplia i constant com indiquem, alguns títols són: El Círcol, 125 anys d’una societat (1977), La consciència nacional a Reus en els segles XIX i XX (1978), La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980). Ho constata en la nota que apareix en l’Aproximació a la Història de Reus aquest 1980. Publicarà en les tribunes acadèmiques incipients que apareixen a Tarragona com als Quaderns d’Història Contemporània del Departament d’Història Contemporània a Tarragona així el 1979, 1985…

 

 

 

CCI04032016_0002

Seguiran: Economia i societat al Baix Camp a mitjan segle XIX (1982), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), -aquest treball fou la seva tesi doctoral-, Informes sobre l’economia reusenca del segle XIX (1985), La Diputació de Tarragona. Imatges per a una història (1986), Història gràfica del Reus contemporani en dos volums (1886 i 1987), Bernat Torroja, 1817-1908, teoria econòmica i reivindicació nacional (1987), Hospital de Sant Joan de Reus: 1240-1990) (1990), Les eleccions democràtiques a Reus. Tres cròniques (1990), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Catalunya i Reus en els orígens del catalanisme (1993), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999), Gaudí: quatre aproximacions a un reusenc universal (2002), Gaudí: Reus i el seu temps (2003)…

CCI04032016_0009
La seva aportació ha estat renovadora en tots els estudis que ha fet, un punt de vista crític i allunyant-se del partit pres ideològic. Abundància de fonts, consideració, i dada molt interessant, de les referències de caràcter popular, com havia fet ja Termes en la literatura més senzilla i amb una visió crítica oferí sempre un toc personal i amb un llenguatge viu i directe, amb una profunda reflexió paint tots els materials coneguts aportava rigorosament una nova dimensió que ens és ben vàlida pel seu rigor i interès.

 

CCI04032016_0004

CCI04032016_0010
També cal fixar-se a més del gairebé mig centenar de llibre i els dos centenars llargs d’articles en la recerca sobre el carlisme i el catalanisme amb pràcticament dos o tres grans treballs cada any. No és només doncs per amistat que se li dedicaren volums d’homenatge, un congrés, la biblioteca i la medalla d’or de la ciutat. Una vida de bon treball bé s’ho mereix. Una selecció del gran nombre de treballs podria ser: Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991) que apareix a les publicacions de la Revista del Centre de Lectura amb el treball, amb Rosa Cabré, Ideologia i història dels diaris reusencs en català, on dissecciona la important premsa diària local. A menjacapellans presenta sis treballs de factura diversa sobre història política i ideològica, alguns en col·laboració, i publicats en diverses tribunes i sempre valents en la cerca de fonts com el treball sobre els fets de maig a Reus que, a partir de premsa d’Estat Català, il·lustra sobre com «els no catalans s‘han apoderat del moviment» però els catalans «han lluitat a en tot hora per la nostra llibertat». I sempre amb la mirada crítica que com les «Notes per a la història de les actituds i de la vida quotidiana durant la revolució i la guerra» ens mostren detalladament a partir del periodisme aquests aspectes. Posteriorment usarà el setmanari d’Estat Català de Reus per a un capítol del llibre L’ombra de l’estel blanc on aplega escrits sobre la qüestió nacional a Reus .

CCI04032016
D‘altres treballs de caràcter general esmentem: Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), esdevé una visió novedosa al primer carlisme on a més d’explicar curosament la dita guerra dels Set Anys rastreja els precedents, com motivacions del que serà una autèntica guerra civil a la cerca de motivacions i com hi havia el rerefons de la misèria més enllà dels conceptes –d’ací l’alteració del títol (fam/pàtria). El català al segle XIX. De llengua de poble a llengua nacional (1997), és un altre dels grans treballs notables així com Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999). El General Prim: biografia d’un conspirador (2003)…
Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme, 1808-1868 (2000), és, si exceptuem la quatrilogia sobre els símbols nacionals, un altre dels grans treballs d’Anguera, una obra de maduresa i un dels treballs més reeixits. Intenta donar resposta als orígens del catalanisme polític i fa estudiant la catalanitat i com és el liberalisme qui aixeca aquesta bandera. És especialment notable el partit que treu dels conflictes, la guerra del Francès, on per primera vegada els catalans tenen un sentiment compartit amb els castellans, la d’Àfrica, les carlines i els aspectes opressius –tributaris, identitaris… que fan sentir als catalans com colònia, o, diu Anguera, ciutadans de segona. Un treball que manté la seva vigència per a qui li plaguin els matisos. Altres títols d’una extensa, com diem bibliografia. També: Vers una Catalunya nacional (2004) o Cataluña en la España contemporánea (2006), El carlisme i la seva base social 1992),  Els Grans monestirs de la Catalunya Nova: cistercens, cartoixans i franciscans (2000), Absolutistes i liberals: deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys (2002)…
Col·laborà, com hem dit, molt en la vida reusenca i facilità amb els seus estudis com els d’altres historiadors vinculats a les universitats noves –Girona, Lleida…- que la mirada centrada en Barcelona pogués obrir-se a tot el país. Influí des de L’Avenç, en la primera etapa de la revista, on fou membre del consell assessor i en la direcció dels Plecs d’història local de la Diputació de Barcelona i aquesta publicació entre el 1997 i el 2000.

CCI17032016_0001
La seva aportació al Centre de Lectura de Reus fou intensa i variada. En destaquem els articles i textos diversos. Així Agenda pública que recull els articles al diari El Punt (1996-2004) i Complements circumstancials (200)) que aplega un centenar d’articles al mateix diari (2004-2009) sobre aspectes d’actualitat o dels que li abellia de parlar-ne. També 41 pròlegs, material heterogeni i fos quin fos el tema, de l’estelada als orígens del catalanisme a Tarragona sempre enriquia amb dades o comentaris més enllà del mots circumstancials.
Un interès especial té el llibre Un temps, una veu, (2003), edició privada en la qual deu historiadors –Roig Rosich, Josep Fontana…) glossen aspectes de la seva obra en un esplèndid regal d’aniversari que va més enllà de l’enceser per esdevenir un conjunt de reflexions sobre una vida de recerca i d’agitació, com diria Albert Manent, aportant sempre la reflexió més enllà del que és el tòpic o la conveniència i fen-t’ho amb honestedat i amb interès, amb treball i amb intel·ligència, d’ací el valor de la seva obra, fonamental per Reus i alhora molt i molt important per Catalunya. Mercè Costafreda escriu que l’obra «pretén ser un símbol que conjugui alhora l’etapa viscuda i el temps històric objecte dels seus afanys d’història, i la seva veu.»

CCI17032016_0002
Altres llibres singulars són Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999) on s’ocupa de cinc escriptors: Narcís Oller, Josep Aladern, Angel Guimerà Antoni de Bofarull i Pin i Soler, en la percepció sobre com entenien la nació i fixant-se en ideologia i política fonamentalment com a aportació per entendre la percepció de la comunitat. Textos publicats, en revistes com la Revista de Catalunya o en col·loquis i que revisà per tal d’aplegar-los, com li abellia, -un continua amb els seus llibres i així és- i conformà un volum ben actualitat atès el sentit de continuïtat de la cultura catalana gràcies als seus escriptors. Coses de Reus (2006) un recull de textos diversos, des de la presentació, en realitat un article acadèmic, sobre el llibre de Núria Sales dedicat a les mules i als ramblers fins a un text periodístic que malgrat ser un encàrrec de Serra d’Or no fou publicat i Anguera n’explica converses i cartes creuades amb tot detall i farciment d’ironia. Gent de la Revolució liberal (2009) són una quinzena d’aportacions amb el protagonistes destacats com Pere Mata o Eduard Toda o bé genèrics, com «Reus en les novel·les del segle XIX» i altres que ajuden a conformar la història menuda i petita.

CCI04032016_0008
Tot i la malaltia gràcies a l’editor Pere Català de l’Editorial Dalmau el conjunt d’obres sobre els símbols nacionals: l’11 de setembre, l’himne els Segadors, Sant Jordi i la sardana, La barretina, van poder aparèixer pòstumament així com reculls dels seus escrits –articles i pròlegs- en sengles volums a cura aquests per les edicions del Centre de Lectura de Reus. Esdevenen un gran colofó a una obra de renovació de la historiografia de Reus i del XIX català en els que es convertí en un dels màxims especialistes.
 

 

CCI04032016_0006

Lluís Nicolau d’Olwer, l’excel·lència de la història

dilluns, 14/09/2015

Lluís Nicolau i d’Olwer o l’excel•lència de la història

 

LNDO

La personalitat cultural i política de Nicolau és una de les més poderoses i captivadores del segle. Tanmateix ha tingut poca fortuna en les reedicions i els estudis malgrat la importància objectiva d’obra i trajectòria. Com a intel•lectual fou historiador, periodista i assolí relleu com a hel•lenista, llatinista i assagista. Innovador, infatigable, sempre amb els projectes de recerca: adés la traducció i redacció d’un sol evangeli fos dels quatre, adés estudis documentals monogràfics… La seva vida transcorregué entre Barcelona on nasqué (1888) i Ciutat de Mèxic on morí (1961) amb sovintejades estades a París i Madrid. El llicencià en lletres i en dret per la Universitat de Barcelona el 1910 i el doctorat l’obtingué a Madrid, on era obligat, amb la recerca El teatro de Menandro. Havia de ser un professor universitari, -de fet ho fou, i de la Universitat Autònoma de Barcelona republicana fins que fou cridat per ser el director del Banc d’Espanya- però la vocació de servei públic l’empenyé a la política i l’exili. Publica força: Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X (1910), Literatura catalana. Perspectiva general (1917), Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920), Epistolari d’en Milà i Fontanals (1922 i 1932), L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1915-20)… Entrà, com a medievalista, a la Secció Filològica de l’IEC com a membre adjunt el 1917 i numerari el 1918. Serà professor de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat el 1922-192 i hi tornarà el 1929-1931. Diputat de la mateixa (1923-1924). El 1923-1934 emprendrà un viatge cèlebre, llarg, productiu, per Sicília, Tunis i Malta, començant a Ginebra i acabant al seu estimat París, les dues ciutats que coneixia més bé d’Europa. A Ginebra hi anà pel catalanisme lluitador a presentar documents contra el centralisme i a París ha estudiar sovint el que més l’abellia: Abelard i el món medieval.

 

La duquessa d'Atenes

 
Políticament es vinculà a la Lliga de Catalunya essent regidor del consistori barceloní (1918) i participà en la creació de les escoles del Mar i del Bosc. El 1922 es separà del partit conservador i es vinculà molt activament en la gestació d’Acció Catalana de la que en serà un dels més destacats dirigents assumint també la direcció del diari La Publicitat que esdevení model de publicació intel•lectual durant els seus anys de direcció 1922 i 1923 amb una aurèola que mantingué fins la desaparició forçada el 1939. En aquest periòdic hi ha editorials, articles, reproduccions de discursos i és una font imprescindible, com ha fet Albert Balcells que n’ha aplegat els seus materials polítics a Democràcia contra dictadura. Escrits polítics (1915-1960) que publicà l’IEC el 2007 i que esdevé una visió del seu pensament i actuació de gran importància. Nicolau, Nic per la intimitat i la clandestinitat, havia publicat el 1931 un recull d’articles La lliçó de la dictadura, però l’aplec generós de Balcells, ampliant la llista d’articles de Victòria Alsina en la tesi doctoral que dedica a l’intel•lectual, aporta els textos esdevenint aportació fonamental sobre l’intel•lectual del llacet –símbol dels separatistes- i ulleres rodones, l’escriptor i historiador que considerava la llibertat essencial i la personalitat històrica de Catalunya necessitada de ser afermada. Ho paga amb l’exili fins la mort a Mèxic. Sempre refiats només del nostre –com a catalans- esforç. Com a càrrecs polítics fou diputat per Acció Catalana Republicana (ACR), governador del Banc d’Espanya i ministre d’Economia.
En la seva estada a Ginebra on s’exilia arran la dictadura treballà pel reconeixement de la identitat i els drets de Catalunya davant la Societat de Nacions i investiga sobre la seva especialitat: La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926), edició, introducció, text i notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a L’expedició dels catalans a Orient (1926). Per conèixer-la viatge per aquesta mateixa ruta i publicà diversos treballs sobre aquest període que sempre l’hi interessarà. El 1958, per exemple, publicà per l’IEC La duquessa d’Atenes i els ««documents misteriosos».

epistolari ferran cuito
L’epistolari amb la seva confident estimada, Hermínia Grau, esposa de Duran i Sanpere, és una mostra excel•lent d’escriptura elegant, refinada i intel•ligent amb el cor obert, molt notable. La filla d’Hermínia, la historiadora Eulàlia Duran les publicà –amb Montserrat Albet- en el deliciós i imprescindible de lectura pels interessants en la bona prosa epistolar, el volum Cartes a Hermínia Grau i Aymà (1995) però només les de Nicolau d’Olwer, les de la mare, fora d’unes poques, les cremà el mateix receptor «per discreció». 126 cartes, i postals, del 1922 al 1961 que mostren una finisima personalitat, culta, suggerent, apassionada amb el país, i els morts, que és una biografia explicada. També molt rellevant és el volum Epistolari de l’exili francès (1941-1946) de la mateixa Eulàlia Duran i amb la col•laboració de Mireia Campadabal. Cartes vibrants i refinades, amb el rerafons de la detenció, la presó, l’estada en territori hostil, i la vida de l’exili com la trobada a Prada a casa de Fabra –amb Pau Casals, Joan Alavedra, Claudi Ametll…- arran el seu setanta-cinc aniversari i l’enyor que s’abat i les morts dels amics amb la solitud. Un món dur. L’humor el salvava, quan comenten els èxits de Pla, en castellà i fent el joc al franquisme, l’al•lusió saltava sola: «Com trobem a faltar El Be Negre.» Genial.
A la seva obra més divulgada, El pont de la mar blava (1928), hi diu «Viatjant, amb la Crònica de Muntaner com a [guia] Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana». Nicolau d’Olwer, la història com a excel•lència, aspira a les respostes profundes i ho farà sempre amb agudesa i documentaciól. L’edició del 1928 d’aquesta obra fou publicada per la Biblioteca Llibertat i arranca amb una culta descripció sobre Túnisia, escrivint, com l’endreça de Costa i Llobera a l’obra, amb «la triple majestat de la història, de l’art i la natura» esdevenint una obra imprescindible en una biblioteca selecta de la cultura catalana contemporània. Publicà aleshores també Resum de literatura catalana (1927), Paisatges de la nostra història (1929) i La Catalogne à l’époque romane (1920).

 

 

El pont de la mar blava

 

 

 

 

 

 

Amb el final de la Dictadura de Primo tornarà a exiliar-se arran l’aixecament a Jaca el desembre de 1930 i amb la proclamació de la República serà ministre d’economia, posteriorment diputat a corts i és molt, molt rellevant, la seva aportació, amb Marcel•lí Domingo i Fernando de los Ríos en la constitució de la Generalitat quan els tres polítics seran portaveus del govern central per arribar a un acord amb Macià en els tres dies de República Catalana. Set hores a porta tancada amb el destí de Catalunya, quasi tots catalans, hi havia també Companys com governador civil de Barcelona i el president de l’Audiència, però cap ha escrit o parlat explicant el contingut de la sessió.
El 1932 serà també catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona que ho deixarà per ser governador del Banc d’Espanya. El 1933 president d’ACR i també de l’Ateneu Barcelonès. La seva obra segueix activa: Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933), L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVe siècle (1933), Mitologia barcelonina (1934) i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936). Com a president de la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres llegí el discurs de clausura. El 1934 serà president de la part catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat. El 1936 tornarà a ser elegit diputat per Barcelona.

cartes a herminia grau

 

 

 

 

 

 

 
Després de la guerra, que passarà com a governador del Banc d’Espanya viurà episodis com l’evacuació de l’or de la reserva central anirà, com a govern, a València (1936) i Barcelona (1938). Publicà Gerbert i Catalunya i representa a l’IEC el 1935 a la Unió acadèmica internacional que presidirà. El 1939, li toca de viure el tercer exili essent president de la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE) i col•laborant amb la Fundació Ramon Llull i les activitats culturals de la Generalitat com la Revista de Catalunya i El Poble Català. Arran la invasió nazi residirà a Bordeus i a Vichy essent detingut i els seus béns confiscats passant presó sota Petain (hivern del 1940-1941). A París el 1941 fou detingut un altre cop per la Gestapo.

pONT DE LA MAR BLAVA

 

 

 

 

 

 

 

 

A l’exili a més de president de la JARE serà ambaixador de la República a Mèxic on s’instal•la el 1945, casant-se amb la distingida i refinada diplomàtica Palma Guillén l’any següent a la que coneixia de Ginebra dels anys trenta. Participà en les activitats dels exiliats com discursos a l’Orfeó Català de la capital asteca, mantenidor dels Jocs Florals (Montpeller, 1946, etc.), col•laboració en la premsa d’exili, publicant llibres com Tirant lo Blanc: examen de algunas cuestiones (1961) i també puntualitzacions o recerques com: Algunes notes sobre el Banc d’Espanya (1945), L’abat-bisbe Oliba (1947), segueix amb el gran tema que li interessa, Abelard, publicant Sur la date de la ‘Dialéctica’ d’Abelard (1945). A Mèxic no podrà investigar fonts catalanes i franceses i estudiarà els cronistes d’Índies així: Historiadores de América, Fray Bernardino de Sahagún (1499 -1570) (1952), Fray Toribio de Benavente (Motolinía). Relaciones de la Nueva España (1956), Cronistas de las culturas precolombinas (1947)… tot reeditant altres treballs com El pont de la mar blava (1945) i L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental (1948).

 

 
A Caliu. Records de mestres i amics (Mèxic,1958) dóna a conèixer unes semblances a cavall de les evocacions i els les descripcions, farcides de referències de tot tipus i amb contundència sempre, per exemple a Ferran de Sagarra diu «La sigil•lografia catalana és una creació seva» i de Verdaguer «aquest Verdaguer, lluny del temps i de l’espai, assedegat d’infinit, serà potser el Verdaguer immortal» quan escriu: Oh, mon Deu!, dau-me unes ales o preneu-me les ganes de volar!. Nicolau visqué i treballà intensament i és un dels noms més suggerents com palesa la biografia que li dedicà Josep M. Muñoz Pujol, molt ben escrita, que la subtitula Un àcid gentilhome (Barcelona, 2007) que exhuma documents de les detencions i epistolaris i en configura una biografia d’alt interès tot i el to narratiu, sense cites i que arranca als anys vint oblidant la primera part.

biografia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Nicolau d’Olwer visqué anys apassionats amb lucidesa. L’11 de setembre de 1953 pronuncià un discurs on manifesta arran el record de la diada de l’11 de setembre als exiliats a Mèxic i que són ben interessants pels moments actuals mig segle llarg després:

…la conducta dels darrers defensors de Barcelona és molt més heroica com més desesperada. Llur sacrifici mereix l’homenatge de gratitud i d’admiració que cada any els catalans els retem. I mereixen encara més. Rafel de Casanova i els barcelonins de 1714. Mereixen que de llur heroisme estoic i de llur sacrifici desesperat en traguem una lliçó permanent. Aquesta: Catalunya dividida no pot triomfar.

 

Albert Manent, memorialista de la història

dijous, 1/05/2014

 

Neix a  Premià de Dalt el 1930 i mor fa uns dies a Barcelona (2014). Treballador infatigable de l’escriptura amb biografies, retrats, estudis. S’ocupa intensament de la història entesa com a formulació per conèixer el país des de la cultura, des de la literatura. Produí una extensa i valuosa obra. Fill del  també escriptor Marià Manent.  

La guerra civil el marca. La passa a Viladrau i en narrà les seves vivències i també l’estudià en l’aspecte fonamentalment de la cultura i amb episodis concrets com la fugida dels periodistes i prohoms de la Lliga. Estudià al Liceu Verdaguer de Barcelona i el 1940 ingressa al Col·legi de la  Mare de Déu de Gràcia i d’adolescent  escriu poemes que publica a la premsa escolar, com la revista Agrupación de l’esmentat col·legi. El 1948 estudia a la Universitat de Barcelona on es llicencia en dret i en filologia catalana. Es vincula amb el FNC (Front Nacional de Catalunya) i llegeix Josep Carner, Guerau de Liost i altres escriptors, catalans i anglesos decidint la seva vida amb el conreu de les lletres. Publica el 1949 el seu primer llibre Hoste del vent.

Amb Josep M. Ainaud de Lasarte té cura de la primera Antologia poètica universitària. Tot seguit un segon llibre de versos La nostra nit (1951) amb pròleg de Foix. Apareix el seu sentit pregon de catalanisme, terral, específic, com el vent, els núvols o els llops, o sigui la terra estricte i sempre amb l’Obra Ben Feta en majúscules, amb exigència. Cal conèixer el país, els seus homes, les seves obres. Descriptivisme pur. Aquesta concepció marca tota la vida.

En el món universitari s’implica en activitats poètiques, com díem i també en altres iniciatives que palesaven una vocació de projecció, així la revista Curial (1948) on s’hi vinculà dos anys desprès de la mà de Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan Ferran Cabestany i en el que es denominava l’“escletxa” allà hi havia el jove Manent, lectures de versos en diumenge a la tarda, converses a casa de Josep Iglésies… tot el que es podia malgrat la clandestinitat atès que es desitjava no enterrar una cultura que el poder polític centralista espanyol donava per agonitzant.

Escriu i ho farà de forma activa en les publicacions de l’exili. Així les col·laboracions a la premsa, editada especialment a Mèxic, serà constant. Ho farà a Germanor, Ibérica, Pont Blau, Revista de Catalunya, Vida Nova i Xaloc, amb  pseudònims (Jorge Tamarit, J. Centelles, Pere Creixell i Jordi Montseny) o el seu nom. Ningú de l’exili li era aliè, conservava la premsa, s’escrivia, guardava i cercava llibres i opuscles. Va escriure estudis i llibres i impulsà un diccionari fonamental sobre els exiliats.

Catòlic, militant, amb una fe que el vincula molt intensament amb iniciatives catòliques i catalanistes entre les que destaca la campanya Volem bisbes catalans (1966) i l’edició de llibres, opuscles, octavetes, en relació la posició de Roma com ara El Vaticà i Catalunya, amb peu d’impremta fals (Ginebra, 1967) i on palesa el seu pensament amb gosadia de qui sap que té la raó moral, la justícia i la veritat mentre la legalitat és forania, imposada i destestable. Manent lluita contra el franquisme estudiant la cultura i amb rigor i exactitud. Aquesta posició denotava un nivell d’exigència que marcava com calia arribar a una qualitat i no donar peixet per l’excusa de la persecució. El resultat és clar: la seva obra avui és tota ella ben vàlida i signe de rigor i bon nivell.     

De les seves realitzacions juvenils cal remarcar l’edició del número 106 de la Revista de Catalunya (Mèxic, 1966), amb  Rafael Tasis i Joaquim Molas i, amb altres, les  Edicions Catalanes de París (1967). El 1970, té 40 anys, amb en Max Cahner estudia filologia catalana (UB) i esdevindrà un dels redactors principals de la GEC o Gran Enciclopèdia Catalana que dirigeix Jordi Carbonell. Treballa a l’editorial Joventut i participà en activitats culturals amb la voluntat que el pont cultural entre els anys trenta i que aquest no sigui oblidat ni trencat pel franquisme dominant.

El 1980 és nomenat, fins el 1988, director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura de la Generalitat. Del 2000 al 2004 és director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

S’implicà molt en la Societat Catalana d’Onomàstica, filial de l’IEC,  (1980-2010) de la que en serà president des del 1992. Col·laborà molt en el seu Butlletí amb una temàtica que l’apassionava: el nom i el perquè de les coses. President de la Societat d’Onomàstica des de 1992, i publicant estudis sobre noms de lloc, lèxic dialectal i popular així Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962) i molts d’altres especialment d’aquesta zona del Baix Camp on tenia casa i li plaïa de “reposar”, i ho posem entre cometes perque els llibres i treballs d’aquest indret sobre el nom dels núvols, la presència del llop, etc. arriben a la desena. Si es publica una bibliografia en algun dels homenatges que sens dubte se li han de fer, si no és a ell a qui?, hom contemplarà la intensitat d’una vida dedicada al treball intel·lectual i a la projecció del mateix.

Així  Els noms de lloc del terme municipal de la Febró (1969), premi Eduard Brossa atorgat per l’IEC,  La vila de l’Aleixar i les “Ordinacions” de 1791 (1978), premi Josep Massot i Palmés de l’IEC,  La memòria del llop al camp de Tarragona (2000), El llop a Catalunya (2004), Noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), Llunari de noms i mots: qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament (2003) i, amb J. Cervera, Noms populars de núvols, boires i vents del Vallès Occidental (2004)…  bonica bibliografia entre molts d’altres treballs.

Coincidint amb l’empenta dels seixanta, nova cançó, edició… Manent s’implica en la història de la cultura i tria el noucentisme com a període i s’ocuparà, com veurem, d’editors i editorials, d’escriptors i poetes, alhora que enceta una singular, notable, rellevant aportació amb les seves semblances de personatges singulars. La seva obra és extensa i cal citar-la pel seu valor i utilitat. Encara avui mig segle després molts llibres són imprescindibles és el millor elogi a una obra.

Dels estudis cal citar el recull de monografies, un dels seus primers llibres i que impacta, publicat a la Selecta, on ofereix al gran públic la irrupció forta d’un crític i historiador de la cultura que prometia, com així fou, era Literatura catalana en debat (1969). El seguí  La literatura catalana a l’exili (1976) publicat a Curial i on mirava amb detall i rigor, sense pèls a la llengua, l’aportació de l’exili amb un extraordinari inventari, no superat, de revistes, obres, editors, etc. i que constitueix una precisa crònica de la importància del món americà i del francès en la nostra cultura catalana durant el franquisme. A la mateixa col·lecció publica el 1984 un altre recull d’una matèria que li és preuada, el món dels editors, això és Escriptors i editors del Nou-cents.

Sobre l’església esmentem, ultra els articles com els de Serra d’Or que recull al llibre dels estudis sobre la guerra civil L’Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1936) (1984), amb Josep Raventós i Giralt. Altres obres són Retorn a abans d’ahir (1993), Del Noucentisme a l’exili (1997) i Llunari de noms i mots (2003.)

Un interès especial tenen dos estudis on es fixa en la repressió del franquisme a La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (2006) que esdevé un inventari, un testimoni colpidor, frapant del que fou el franquisme per Catalunya, La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956 (2008) on barreja el gènere testimonial de les memòries amb la seva dimensió precisa d’explicar i on apareix al costat d’una al·lusió d’Aranguren dient que la censura era més forta a Catalunya que a Madrid o l’impacte de «Madame se meurt» de Gabriel Ferrater sobre la llosa que tenia la cultura catalana), com tots els seus, admirablement, bellament escrits. En aquesta línia exposar, amb Joan Crexell, la voluntat de ser era també un crit contra la persecució.

Així els dos volums a Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988) i Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946) (1989).

Finalment, la Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988 (2010) on finament exposa una etapa en la que assumí responsabilitats polítics, i viatja força tot i que tenia una imatge del món força lectora. Recordem com estàvem al seu despatx i ens digué sobtadament, acompanyem, «anem a comprar un barret que a Andorra farà fred». I dit i fet, a la botiga a cercar un tarot o capell de roba com de cosac. I seguirem la conversa. Era el 1981 en la preparació d’una fira popular en la qual hi  havia el congrés de cultura popular i ell, i Pere Baltà, em convidaren a parlar sobre la premsa excursionista catalana. Impulsiu amb els amics, fi en l’escriptura i sempre precís.

 Les biografies i dietaris, ultra els esmentats, són dignes d’elogi, encara que siguin una de brevíssima com la dedicada a Foix (Gent Nostra) o una de molt extensa i elaborada, molt reeixit, i reeditada com la de Carner. Així: Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme: Vida, obra i llegenda (1969 i 1995), guanyador el 1970 dels premis Alfons Bonay i Crítica Serra d’Or; Jaume Bofill i Mates-Guerau de Liost: L’home, el poeta, el polític (1972); Cercós, guerriller carlí del Baix Camp (1979); Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino (1980); J. V. Foix (1993), Marià Manent. Biografia íntima i literària (premi Ramon Llull 1995); Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya (1998); Tomàs Garcés, entre l’Avantguarda i el Noucentisme (2001) i Fèlix Millet i Maristany: Líder cristià, financer, mecenes catalanista (Premi Ramon Trias Fargas 2003).

Els retrats, les semblances, es combinen per una sàvia dosificació on alterna el comentari erudit, el toc personal, la vivència o anècdota i amb una comprensibilitat, ductibilitat que converteixen el text en una agradable lectura i esdevenen així un conjunt de treballs dignes de ser recollits en un sol volum. D’aquests treballs i també dels estudis literaris esmentem: Escriptors i editors del nou-cents (1984); Del Noucentisme a l’exili (1997); Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics (1988); Semblances contra l’oblit (1990); Retorn a abans d’ahir (1993) i En un replà del meu temps (1999). Un capítol especial mereix l’excepcional El molí de l’ombra (1986).

Aquests retrats, insistim en la qualitat de l’escriptura, esdevenen un testimoniatge històric excepcional i de gran interès en mostrar gairebé un centenar de personatges importants, també hi ha el comentari d’entitats, editorials…, claus per conèixer la història cultural del segle XX.

Voldríem acabar amb tres grans diccionaris. El primer  és el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001), de tres volums, codirigit amb Joan Galtés i Ramon Cors i en el que ens demanà que redactéssim les revistes i diaris religiosos o d’inspiració religiosa, el segon el dels catalans exiliats a Amèrica i el tercer sobre els pseudònims en el que també l’ajudarem i li fornirem d’un centenar o dos de referències de periodistes i escriptors que col·laboraraven en premsa. En tots el foc que el feia bategar era la pruïja del coneixement, sabia el valor d’un diccionari, i arreu Amèrica em deien comentaris sobre la seva voluntat d’exhaustivitat, la vídua d’Agustí Cabruja a ciutat de Mèxic, en Zaragoza a San José de Costa Rica, el fill de Josep M. Murià a Guadalajara, arreu on anava i parlàvem amb catalans de cultura, d’exili o de literatura, el nom d’Albert manent es feia present.

El 1968 comença a col·laborar a La Vanguardia i fins el darrer moment, el 1976 al diari Avui i el 1986 inicia la nova etapa de Revista de Catalunya. També ha escrit al diari Ya i, especialment, Serra d’Or, de la qual forma part del consell de redacció.

La seva labor, tan important, com hem vist, ha comptat amb nombrosos reconeixements; per exemple, el títol de mestre en Gai saber, el premi Josep Pla (1987) per Solc de les hores,  més dels nombrosos premis literaris rebuts com el Serra d’Or d’assaig (1970), el premi Pla (1987), Ramon Llull (1995), Trias Fargas (2003) hi ha rebut importants guardons com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011), i anteriorment Mestre en Gai Saber (1959), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003) i la publicació de dos llibres d’homenatge: Records d’ahir i d’avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys(2000) I un segon volum el 2005. Recordem amb gust el premi de la ploma d’or (de la UAB) de periodisme) i les converses que mantinguérem al respecte, i algun viatge del carrer República Argentina a Bellaterra, amb el periodisme, la literatura, la història com a rera fons. Aquest guardó li feu molt de goig pel que representava de reconeixement a una vida entre papers periòdics, de Curial clandestinament a La Vanguardia els diumenges tot parlant de religió o de literatura en la premsa de l’exili.

Va donar el seu fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya a disposició de la col·lectivitat. Ara ha desaparegut però la seva labor encara segueix present. Ens sap greu que no podrà seguir l’evolució del procés del camí a la llibertat emprès ni les noves obres que, entre tots anem publicant. Una setmana justa abans de morir ens trucava interessant-se per l’aparició de la història de La Veu de Catalunya de la que n’havíem parlat a casa seva i de la que en feu el pròleg que serà pòstum.

Acabem com un homenatge, amb uns mots seus, dedicats a Josep M. de Casacuberta I l’editorial Barcino que publica a  Escriptors I editors del nou-cents a la benemèrita col·lecció Biblioteca de cultura catalana de l’editorial Curial seu amic Max Cahner, i ho citem amb tota la doble i bona intenció:

«Crec que és escaient de tornar a citar en aquesta ràpida anàlisi d’una trajectòria personal, patriòtica i intel·lectual tan singular, unes paraules de Joan Sacs [pseudònim de Feliu Elias], d’abans de la guerra, i que, tot i que darrerament s’ha fet part de justícia a la gran contribució del senyor Casacuberta, no són pas sobreres: “Ja era hora que es parlés d’aquesta editorial [es refereix ala Barcino], que tan poc ha fet parlar, d’aquest editor tan modest com savi i abnegat.»

Modest Prats, la saviesa i la llengua catalana

dilluns, 31/03/2014

 

Modest Prats i Domingo, la saviesa i la història de la llengua

 

Nat a Castelló d’Empúries (5-IX-1936) i mort (29-III-2014) a Girona, fou prevere, professor a la Universitat de Girona i historiador de la llengua notable excel·lint en els diversos camps on intervingué  religiós, cultural, acadèmic… Tot just néixer el seu pare fou assassinat en els mesos agitats de l’inici del conflicte. Primers estudis a Castelló mateix i de la mà de mossèn Salvador Pagès entrà el 1946 al seminari de Girona on estudià primer humanitats i després filosofia i teologia. Salomó Marqués en un bon treball biogràfic (Estudi General, 21 -2001) destaca l’austeritat de la vida on l’entreteniment era un partit de futbol el dijous a la tarda i els passeigs llargs en dies assenyalats.   

La seva vida fou així marcada pel fet religiós, acabà els estudis i ha de demanar dispensa a Roma per a poder ser ordenat capellà. Ho serà el 1959 i celebrà a la catedral de Castelló d’Empúries la seva primera missa, marcada també per la mort, la seva àvia fineix uns dies abans.

Serà vicari a Roses el 1960 i 1961, a Beget, Beuda, etc. A la mort del bisbe Cartanyà, que l’havia ordenat, se li demana de formar part de l’equip rector del Seminari Major. Serà «prefecte de disciplina», és a dir, responsable, diu Marqués en el seu acurat treball, responsable de la vida quotidiana dels seminaristes grans.

Deixarà el seminari per ampliar estudis a Roma, la Pontifícia Universitat Lateranense el 1966 i l’any següent a l’Institut Catòlic París. Té una molt sòlida formació. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona i en teologia. Seguirà, tanmateix, vinculat al seminari com a secretari d’estudis i bibliotecari fins el 1976. Localitza, amb en Jordi Verrié, el manuscrit del segon volum de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac que publicarà. També és, del 1968 fins 1971 clergue a Girona i el divendres de Quaresma de 1969 un dels seus sermons provocà una sanció de deu mil pessetes, quantitat important a l‘època pel govern civil de Girona. L’homilia ultrapassa, deien les autoritats en ple estat d’excepció, les atribucions pastorals. Parlava de Biafra en guerra, com del Vietnam, de la misèria dels infants de la Índia, del treball infantil…, assenyalava que aquest era el Crist d’avui.

El 1970 esdevé professor a la que serà, més endavant, la Universitat de Girona, aleshores Col·legi Universitari, Secció de Lletres, depenent de la UAB. Professor en altres centres docents eclesiàstics remarquem la seva vinculació al Col·legi Universitari de Girona, on dirigí la delegació a Girona de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. D’altra banda esmentem que fou cap dels Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat. Vinculat doncs tres dècades al món universitari, fins a l’any 2002 fou professor de la Universitat participant en congressos, dictant conferències, exercint la docència i desenvolupant una molt notable labor, com veurem, de recerca i amb una molt notable influència atesa la seva autoritat natural, d’altra banda ben guanyada per caràcter i coneixements.

S’implica en activitat pastoral aleshores compromesa avui innocent com seria la defensa de la vida des de l’evangeli, o sigui contra la pena de mort i en moments que s’afusellava a activistes polítics l’homilia, a la parròquia del Carme de Girona, les seves paraules crítiques a un règim immoral no deixava indiferent. Veu vinculada així a la nova església. Articles de premsa, pròlegs, articles acadèmics, conferències, participació en activitats populars, vinculació amb moviments de base, com es deia aleshores, implicació en entitats catòliques en pro de la pau i és clar en campanyes per l’amnistia, els drets humans, un combat únic seguint els mandats de la justícia i la llibertat. 

La policia el considerà desafecto pel seu pensament vinculat a la identitat catalana o sigui el definien com separatista. Prats no era home que estigués callat davant la injustícia. A la manifestació de capellans de Barcelona el 1966 i Caputxinada fa sentir la seva opinió, en una carta al diari Los Sitios (20-III-1966) i la policia la recull, com significades homilies en una fitxa on consta clarament la seva filiació.

Enceta al món acadèmic una labor de recerca que té una gran significació atès que ens acosta el coneixement alhora que projecta el nom de la Universitat de Girona arreu des del rigor de la seva formació i el nivell de les aportacions. Així, publica entre molts altres treballs: Notes sobre la “controvèrsia” sobre la perfecció de l’idioma català (1974); La segona part de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons” de Baldiri Reixac (1976), Notes per a una història de la llengua (1976); amb en Josep M. Nadal publica el 1982 Història de la llengua catalana (Edicions 62, vol. I, 1982; vol II, 1996), segurament la seva obra més rellevant i que podem escoltar en el web de l’Ateneu Barcelonès en l’acte de presentació del llibre en una singular iniciativa d’aquesta institució que bolcà el seu fons sonor en accés obert a la xarxa. En l’acte Blanca Serra i els autors parlen de la llengua i aquest llibre tan suggerent sobre, en mots de Prats, la llengua, identitat d’un poble.

Altres obres són: Verdaguer a la Mare de Déu del Mont (1984); Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística (1989); Amb Albert Rossich i August Rafanell, El futur de la llengua catalana (1990) publicada, per Empúries, en diverses edicions 1991, 1992, 1994, 1995, 1999…; Política lingüística de l’Església catalana. Segles XVI i XVII (1995); La paraula i les paraules: darrera lliçó de Modest Prats el 29-V-2002 (Universitat de Girona, 2005)…

Com a treballs que apleguen escrits acadèmics sobre la seva especialitat edità Engrunes i retalls. Escrits de llengua i literatura catalanes (2009) i, molt interessant, com hem vist, Les homilies de Medinyà (2011), recull de sermons i homilies on apareix nítidament el pensament d’un clergue compromès amb la nova església que amb el Concili Vaticà assolirà una dimensió de renovació davant aquella jerarquia immutable i aliena a la realitat humana de patiment i injustícia. Els sermons de les diverses parròquies on predicà – Medinyà i Vilafreser fins Santa Susanna del barri del Mercadal de Girona- són també una aportació nítida al testimoniatge dels moments històrics que li tocà de viure. Anteriorment havia publicat Una quaresma i altres sermons amb la col·laboració gràfica de Narcís Comadira i Miquel Plana (Olot, 1984)

Exemple de la seva activitat de recerca seria «Una aproximació esbiaixada al Barroc: els crits de les ànimes del purgatori» (col·loqui el Barroc català el 1987 i publicat el 1989). Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha participat en els seus col·loquis internacionals sobre llengua i literatura catalanes i d’una forma molt vital, com recorda Narcís Garolera, en una necrològica al diari digital Núvol on palesa el sentit gastronòmic, de fi observador de l’art i l’arquitectura italiana especialment de la ciutat que adorava Roma.

Col·laborà a Presència d’on fou membre també del consell de redacció, i va participar en diverses publicacions: Qüestions de Vida Cristiana, Quaderns de Pastoral, etc. En aquests volem fer esment del seu article «Darrers dies d’en Joan Alsina a Xile», clergue compromès, de Castelló d’Empúries assassinat pels militars en el cop d’estat contra Allende. Vinculat amb Girona, amb la cultura, membre des de la fundació del premi de novel·la Prudenci Bertrana, del premi de narració Just Casero, el consell editorial d’El Punt Diari. El 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. El 2005 ingressà com a membre numerari a l’IEC. Joaquim Nadal, amb qui compartia passió per Girona, la cultura, la gastronomia la bona conversa arran la darrera classe de Prats a Sant Domènec, va publicar un article al Diari de Girona (31-V-2002) on palesava la vinculació amb els temes esmentats, des de l’amistat i el respecte.

Aquests dies se’l recorda amb afecte i ara, l’endemà de la seva mort, el diari Avui publica quatre pàgines amb articles d’Albert Rossich, David Castillo, Joan Domènech, Guillem Terribes, Sergi Bonet, tots amics seus escriuen i glossen les seves activitats explicant detalls i lloant el talent i la capacitat de treball, de mestratge, fins i tot pels qui no assistiren a les seves classes convencionals però gaudiren d’una excepcional conversa, de la que en puc donar fe atès el seu parentiu amb la família de la meva esposa. Com a conversador viu i amè participa en un enyorat programa, de nivell crític i qualitat com pocs hem tingut a la ràdio catalana, L’orquestra de Catalunya Ràdio on discutien amb precisió i agudesa des del Barça fins la persecució centralista a la llengua o els tripijocs dels dits polítics. Una veu lliure.

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

dilluns, 31/03/2014

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

 

 

Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924-1998). Advocat, assagista i

historiador, fou un historiador no acadèmic que s’especialitzà en biografia i

cultura catalana, especialment de l’art, i en història del món jurídic. Es

doctorà en dret i amplià estudis a Cambrigde i Londres i és un dels autors

que ha estudiat i divulgat la cultura catalana contemporània amb més

prolixitat i fins el darrer moment. El mateix dia de la seva mort

havia d’inaugurar l’exposició Montserrat del pintor Jaume Muxart al

cenobi benedictí.

 

Se’l va definir com el biògraf del Noucentisme. La seva labor es

caracteritza per un treball de fons amb voluntat d’aportació des de la

novetat tant en l’assaig més pur, de pensament sobre figures interessants

com en la primera aproximació a una aportació en la que en fa una molt

nítida i clara visió excel·lint en la dimensió del que en diem l’alta

divulgació que en algun llibre es simplement una visió de conjunt

de la bibliografia existent sense noves dades. No és el cas de les seves

dues grans biografies de les que és imprescindible remarcar i valorar

molt positivament el seu significat històric. Efectivament, les

dedicades a Antoni Puigblach. Els precedents de la Renaixença

(Aedos, 1960) i Eugeni d’Ors. Vida i obra (Aymà, 1976) esdevenen

obres de referència vàlides i imprescindibles avui. De Puigblanch en

fa un fervent elogi Jordi Rubió al pròleg quan estimula a Jardí a seguir

estudiant personatges del XIX. El biografiador no seguí el consell, l’atragué

més la proximitat d’autors, entitats, temes, més propers… Diu

Rubió: «La insistència en la recerca d’Enric Jardí ens ha donat una

biografia tan rica de dades que tota una època de la història de la

nostra cultura en el període constitucional en surt renovada.»

Sobre les biografies i estudis del món de l’art desenvolupà una molt

notable labor tant en extensió com en intensitat. Així hi

destaquen especialment llibres d’art, semblances breus d’artistes,

en una singular col·lecció «Gent Nostra» de l’editorial Thor. Una

relació, no exhaustiva, seria:  Urbanisme (Dalmau, 1962), Esquema

d’una sociologia de l’art  (Dalmau, 1962); Nonell i altres assaigs (Selecta,

1958); Nonell  (Polígrafa, 1975); Gimeno (Edicions de Nou Art Thor,

1979); Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren la

mar (Generalitat de Catalunya, 1992); Joaquim Mir (Polígrafa, 1989) amb

una primera edició en espanyol i la segona (1975) en català; Torres

García (Polígrafa, 1973); Les arts plàstiques a Catalunya en el darrer

segle (Moll, 1973); Joaquim Mir (Polígrafa, 1975) i Jaume Mercadé.

Pintor d’una tierra (Polígrafa, 1978), aquestes darreres en castellà.

Acabem amb Gimeno i Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (les

dues a Àmbit Serveis Editorials, 1985 i 1992 respectivament); Nou

converses amb JaumeMercadé (Pòrtic, 1985);  El cartellisme a

Catalunya Destino, 1983)… El gruix de la seva obra és dedicada, com

veiem, a creadors catalans, tanmateix es va ocupar d’altres latituts així

Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (Ariel,

1963) i Paul Klee (Polígrafa, 1990) aquesta darrera amb edicions en

japonès i alemany.

 

S’ocupà d’escriptors com Eugeni d’Ors que l’apassionà i n’és la

demostració l’excel·lent aportació Eugeni d’Ors. Obra i vida (Aymà,

1967) en català i espanyol i reeditat recentment (Quaderns Crema,

1990) que és una molt bona aportació sobre la vida, trajectòria i

pensament del col·laborador de La Veu de Catalunya que acabà a ABC i

Arriba España. També li dedicà una semblança D’Ors (Thor, 1985).

 

Cal fixar-se en la seva mirada en personatges singulars i un pèl

marginats així fixa lamirada en noms com Pijoan (Art Thor, 1983);

Quim Borralleras i els seus amics (Ajuntament de Barcelona, 1979);

Quatre escriptors marginats. Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest

Vendrell i Cristòfor de Domènech (Curial, 1985). Fem referència també a

Tres, diguem-ne, desarrelats. Pijoan. Ors. Gaziel (Selecta, 1966) on explicà

com es troba amb l’article famós «La Devoradora de hombres»

(20-VI-1923) referint-se a Catalunya i comenta els “expulsats” quan

Gaziel reflexiona sobre el fet i parla de la història com escola de la

vida per conèixer errors del passat que no es repeteixen al futur. Tota

l’obra assagística de Jardí esdevé un conjunt molt significatiu de

reflexions, tot interpretant la vida d’un dels estudis que ens ajuden a

conèixer com som. És clar que caldria afegir-hi més noms com Josep

Carner que s’hagué de refugiar en la carrera diplomàtica allunyant-se

del seu país.  

 

Jardí no exhibia coneixement, l’acostava per a aconseguir objectius.

Cita la data d’un article que no utilitza al seu text però el troba

valuós i l’esmenta, segur que era l’esquer per atraure el lector a la seva

lectura. I quan llegim el títol de l’article ho tenim clar: «De la biblioteca

com a fonament de l’escola» (La Veu de Catalunya, 4–X-1910) aquest

article es inclòs en un text on podia no anar-hi perfectament però la

seva actualitat, tant la dècada dels noranta com actualment és ben

palesa. I així amb altres que poden millorar la societat i els seus

organismes. Volia compartir el coneixement, i personalment era

igualment afable. El vàrem conèixer quan li férem una entrevista pel diari

Avui a mitjans dels setanta, segurament el 1977. Recordem la seva 

cordialitat i sempre, posteriorment, en trobar-nos en qualsevol

avinentesa pública, mantenia un somriure elegant i cordial, preludi

d’agradable i amena conversa, com la seva prosa. No podem doncs

compartir el comentari de Manent elogiós en totes les observacions

menys en una observació que el qualifica de personalitat seriosa

que aparentava distanciament. Potser si però amb els coneguts i

amics era l’amabilitat personificada.

 

Tornem a la seva obra, que ens fa present sempre l’historiador, l’autor.

A més de biografies Jardí en el bloc que fa referència a

monografies personalitzades aporta materials diversos, des d’una

antologia d’articles, com és el cas de Josep Pijoan La lluita per la

cultura (Edicions 62,  1968) fins a la recuperació de l’obra d’Ors

El nou Prometeu encadenat (Barcelona,  1965 i 1980) en la que té un

rellevant pròleg.

 

Pel que fa a treballs de to històric esmentem Els catalans de les Corts de

Cadis (Dalmau, 1963), La ciutat de les bombes (Dalmau, 1964); Història

dels Quatre Gats, (Aedos, 1972); Història del Cercle Artístic de Sant

Lluc, (Destino, 1976); Els moviments d’avantguarda a Barcelona, (Cotal,

1983); El Noucentisme a Catalunya (1983); Història del Col·legi

d’Advocats (Col·legi d’Advocats, 1989), El meu pare i el seu món

(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001);  Els Folch i  Torres i la

Catalunya del seu temps (Publicacions de l’Abadia de Montserrat,

1995); Mil famílies catalanes (Dopesa, 1977), El desastre colonial a

Catalunya (Pòrtic, 1998)… Un conjunt extens i on al costat dels seus

interessos familiars, professionals –dret, art- hi figuren amics i

personalitats esdevenint un veritable retaule del món de la cultura

catalana.

 

És amb els polítics catalans, les grans figures del catalanisme

polític que excel·leix en el treball de síntesi, en obres en les que elabora

retrats extensos a partir de la bibliografia existent, com totes les

aportacions fetes en aquest marc s’allunya dels treballs sobre Puigblanch

i Ors que excel·leixen en documentació nova. Són acurades síntesi

d’alta divulgació, així:  Francesc Macià. El camí de la llibertat

(1905-1931) (Aymà, 1977); Francesc Macià. President de

Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981); Puig i

Cadafalch. Arquitecte, polític i historiador de l’art (Ariel, 1975); Lluís

Companys. President de la Generalitat (Consell Comarcal de l’Urgell,

1991); Francesc Macià (Edicions 62, 1991); Companys i el 6 d’octubre

(Proa, 1997); Cambó. Perfil biogràfic ( Pòrtic, 1995); El Doctor Robert i

el seu temps (Editorial Aedos, 1975) i amb Josep M. Ainaud de Lasarte

Prat de la Riba: home de govern (Ariel, 1973) una biografia esplèndida

ara que commemorem el centenari de la Mancomunitat. Ainaud li

dedicà una sentida recordança a Serra d’Or, núm. 569 del 1999).

 

Albert Manent amb qui l’unia amistat -li dedicà Tres, diguem-ne,

desarrelats agraïnt l’encoratjament a la seva redacció-, va escriure

el 22 d’octubre de 1998, arran la seva mort al diari Avui: sota l’epígraf

«Tenaç i pacient»:

 

«Va perdre el pare als setze anys, quan el necessitava més.

Però n’heretà la millor tradició catalanista i cultural. Per això

moltes li eren tan familiars, començant per tota la

generació noucentista, que era també la paterna. (…) Per a mi,

de de jove, ha estat un dels punts de referències (…) A

Jardí, de formació i pràctica cristianes sòlides, li agradava de

tocar diverses tecles en el món de la investigació. No va poder

reeixir en totes, però la varietat dels seus llibres revela la

seva inquietud i la passió soterrada per ajudar a refer el

mosaic, polític i cultural, de la Catalunya moderna i

contemporània. I a l’hora de la resistència dels anys

quaranta i cinquanta Jardí també hi era, ja sigui a través de

grups universitaris clandestins o de revistes.»

 

Jardí dedicà tota la seva vida a la cultura catalana a estudiar-la i

projectar-la intel·lectualment. Fou el prototipus del professional

barceloní, advocat, que reconvertí la seva vida en una flama, en un sentit

per la col·lectivitat a la qual pertanyia. Participà en activitats socials i

culturals, així fou secretari de l’Ateneu Barcelonès en la primera

junta democràtica (1977), de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural, etc.

Fou un dels redactors d’Ariel, va col·laborar des de grups clandestins

com Miramar fins als grans diaris barcelonins –La Vanguardia,

Avui…- o publicacions especialitzades com Revista Jurídica de Catalunya.

Josep Faulí, periodisme cultural amb la història de rerafons

dilluns, 2/12/2013

Josep  Faulí, periodisme cultural amb la història de
rerafons

 

Periodista i crític literari (Barcelona, 1932-2006).. Va tenir una gran preocupació
per a la història de Catalunya, estudia filologia catalana i fou professor a la
UPF. Vinculat al Grup de Periodistes Demòcrates participà tota la seva vida en
un treball de lluita intel·ligent i gens cridaner per a construir una societat
democràtica i, especialment, per la recuperació de la cultura catalana tant
perseguida i discriminada pel centralisme i el franquisme. Col·laborador de
diaris ABC, La Vanguardia (1977-1992), Tele-eXprés (1977-1979), Diari de Barcelona (1960-1976), El Noticiero Universal (1980-1985) i Avui d’on fou director des de la seva
fundació el 1976-1977 i a partir del 1986. Col·laborà també en revistes
catalanes com Serra d’Or, Tele-Estel, Catalunya
Cristiana, Destino…

 

Especialment rellevant és la seva activitat com a jurat de premis com la
lletra d’or, Andròmina, Santamaria, Sant Jordi, Recull, Crexells, etc. i els
Jocs Florals a l’èxili. La seva obra té dos grans eixos, els treballs sobre
liteatura i els dedicats a la història tot i que s’ocupà de singulars
iniciatives de recerca o d’implicació polític com per exemple: Costa Brava (1964), Converses amb deu líders (1980), Jordi Pujol, un polític per a un poble (1984), El pensament polític de Jordi Pujol (1988) Convergència és així (1991), Diccionari
de catalans de ficció
(1995), El
llibre roig de Jordi Pujol
(2003), Catalans
de biaix
(2007), fruits de la seva curiositat, cultura i capacitat de
treball. Al volum d’entrevistes a líders intenta de palesar la trajectòria i
l’obra de personalitats polítiques diverses com Pujol, Tarradellas o H. Barrera
o literàries i culturals com M. Serrahima, Joan Triadú… en una clara voluntat
de projectar-les des del coneixement a través d’una suggerent conversa, llibre
de converses interessant que ens acosta als grans llibres d’entrevistes com els
de Porcel,  Montserrat Roig o Espinàs.

 

La seva catalanitat feu que tota la seva obra sigui elaborada en català,
ultra part de la periodística per la imposició idiomàtica i que sempre
participés en aquelles iniciatives, com els jurats diversos, que se li
demanaren. En un d’aquests, el jurat dels Jocs Florals a l’exili fou
represaliat per la seva simple participació. Era una acció decidida i coherent,
ardida en pro de la seva llengua i la seva cultura. Durant els anys setanta i
vuitanta participà en una tertúlia amb gent nacionalista, com M. Cruells, Josep
M. Poblet, Martí Torrent… en la qual tinguérem la sort d’assistir-hi i
recordem un florilegi seu de frases contundents, seques, representatives de la
necessitat de no doblegar-se. Per exemple: «Tot el que hem fet els catalans ens
ho hem fet nosaltres sols.»

 

Al Diario de Barcelona tingué una
secció, de gran influència pel seu rigor, “Veus i Lletres de Catalunya” en la
qual anava desgranant, sense filies amicals sinó amb rigor i voluntat de precissió,
els comentaris adients sobre narrativa i novel·la, teatre i poesia, assaig i
història, intentant d’abraçar tots els camps… La seva labor periodística fou
altament beneficiosa. Coneguerem el seu treball de prop atès que ens cridà, el 1972
al Diario de Barcelona i ens va dir el
primer dia en començar «Fem cultura en català però en castellà». Ens ocupavem,
tant al suplement dominical com a la secció de cultura als nostres tendres vint
anys d’entrevistar escriptors o ressenyar llibres i, posteriorment ens encomanà
al nou Avui, en la secció de cultura
dels diumenges una entrevista a tots, tots, gairebé un centenar, d’editors com
a mostra de reconeixement per la bona feina que van fer.

 

La seva bibliografia periodística de Faulí és inèdita, mostra un voluminós
conjunt de treballs que són una crònica cultural de primer ordre. Fora bo recuperar
aquesta bibliografia en alguna tribuna virtual atès que facilitaria una
aproximació important i interessant a la major part d’escriptors de la segona
meitat del XX, el segle d’or de la producció i recepció de la nostra literatura
precissament amb l’ofec imponent de dues dictadures militars per esborrar la
cultura catalana del mapa però la fermesa d’una generació de l’interior amb
homes com Faulí ho va impedir. Aquesta bibliografía, conservada a la Biblioteca
de Catalunya, abraça del 1954 fins el 1997 i és un compendi de la recepció de
la cultura catalana durant el període actiu de quater dècades.

Com a crític reuní textos seus a Calaix
de crític
(1973), va escriure Novel·la
catalana i guerra civil
(1999), un excel·lent treball on dissecciona la
novel·la catalana i en treu les claus descriptives d’aquells aspectes
rellevants històricament tant dels grans novel·listes del període bèl·lic com
Sales o Rodorera o de postguerra com Pedrolo. Deu grans novel·les, de Tres a la reraguarda (1940) fins El fil de plata (1998), en són un
extraordinaria testimoni de la vitalitat creativa.

 

Va tenir cura d’edicions de textos com L’accent
de Barcelona. 1938: malgrat els bombardeigs
, articles de Sempronio a la Revista de Catalunya durant la guerra
civil (1985) on mostra les seves dots de precissió i concissió on cap paraula
és baldera ni reiterativa. De literatura internacional se n’ocupà poc però,
gran lector, mostrà la seva agudesa a De Simenon
a Maigret
(1989).

 

No deixa d’emocionar poder escoltar la veu de Faulí a la fonoteca de
l’Ateneu Barcelonés amb la conservació de conferències sobre premsa, literatura
atès que fou un presentador sol·licitat. Recentment tota l’activitat oral desenvolupada
en aquest centre ha estat catalogada i posada al servei dels estudiosos i pot
contemplar-se el llistat al catàleg en línia de les universitats catalanes
(www.cuc.cat).

Sobre història tingué una decidida vocació de conservar aspectes d’història
cultural, així Els Jocs Florals de
Barcelona
(1980), Vint-i-cinc anys de
la Lletra d’oR
(1980), Premis
literaris catalans
(1983), o, especialment, la notable aportació, farcida
de dades i punyent com la vida silenciosa del resistent, Els Jocs florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977)
(2002). Rellevant és Els primers 40 anys
d’Òmnium Cultural
(2005), una història de resistència anònima, encapçalada
per dirigents i mecenes d’una burgesia compromesa amb el país que desenvolupà
una formidable labor que Faulí retrata a trans trets i amb ploma àgil. Altres
treballs són les monografies Notes sobre
l’any 1906
(1973) i Germana de Foix
(1979), editades ambdués per Rafel Dalmau als seus populars Episodis de la
Història.

 

Dins la història tingué una preocupació per la història del periodisme,
així publicà Les revistes culturals en
català
(1995) del que en triadú en va dir «primera figura del periodisme
català» i escriu que «El treball de Josep Faulí té el tallant d’una espasa ben
esmolada. No deixa res per lligar, res per escrodinyar, i, com que sap ser
imparcial i és honest, fa una bona exposició de la ferida». Assumí una voluntat
de fer la història del dia a dia que serà una eina fonamental per a fer la
història d’aquest període. Ho reflexà així en els comentaris temàtics que feu
al llibre anual Història gràfica de
Catalunya Contemporània
al llarg del perióde 1995 a 2002 i amb pròlegs
diversos com ara el del nostre recull d’estudis Premsa i nacionalisme. També a través de conferències, articles i
la seva secció sobre premsa a Serra d’Or
on mensualment s’ocupava de llibres, capçaleres, episodis, etc. de periodisme
català en una visió generalista, molt reeixida,
des del matís, de la importància del periodisme a Catalunya. Participà
en col·louis i jornades i ara recordem especialment la seva ponència a les
primeres jornades d’història de la premsa (1992) sobre els diaris en català i
que fou reproduïda al primer número de la revista Gazeta consultable al web de revistes de l’IEC.

 

Llàstima que la seva història de Tele-Estel.
Un restabliment frustrat de la premsa en català
(2005) no hagi estat
editada. Només un resum a Quatre revistes
a la col·lecció d’història del Col·legi de Periodistes en el volum que s’ocupa
de quatre títols significatius durant el franquisme. Segurament un dels seus
treballs més rellevants és la columna, a Tele-eXprés,
que va reunir en llibre amb el mateix títol de L’interludi tràgic (1939-1975. Notes i documents sobre la resistència
cultural catalana
(1981). Un recull de comentaris breus i contundents on de
forma sintètica repassava les vicissituds de la resistència cultural a les
pàgines del diari més progressista dels anys setanta. Hi recull una trentena
d’episodis del que fou la negra nit franquista.

 

Arran la seva mort Josep M. Cadena va escriure a Capçalera el setembre-octdubre de 2006 un comentari des de
l’amistat de dècades i del coneixement de company de treball i conspiracions

 

«Faulí no era pas dels que volien ésser corretges de
transmissió des de dalt cap a baix, sinó ben al contrari, volia portar a la
premsa diària les inquietuds i les necessitats de la ciutadania (…) Realitzà
una tasca constant, arriscada i díficil, de la qual som testimoni els diferents
periodistes que vam treballar amb ell a la seva curta etapa al Correo Catalán, al temps molt més llarg
al Diario de Barcelona i als dos
periodes en què dirigí l’Avui. (…)
S’ha perdut un referent d’aquells anys cinquanta, seixanta i setanta en què els
periodistes barcelonins –en general els més joves, però també alguns que per edat
arriscaven més que nosaltres- exigien des de les redaccions més consciència
professional i més veritat en les informacions.»

 

Miquel Coll i Alentorn a cavall de la història i la política

diumenge, 28/04/2013

 

De família de metges i barceloní per naixement i residència  (1904-1990) mantingué relació intensa amb comarques (Gualba, Olesa, Tona…). Estudià enginyeria a Terrassa. S’impregnà d’infant d’esperit patriòtic, -la llibreta dels seus primers versos era retolada “Visca Catalunya lliure!”-, lector habitual de L’Estevet, La Publicitat, això és afí, a Acció Catalana a la que s’adherirà el 1931. Mantingué una posició de plena identificació amb els ideals patriòtics tant forts aleshores en temps d’opressió del catalanisme polític i cultural. Durant tota la vida, des dels inicis col·laborant en revistes culturals fins al final promovent l’edició de llibres al costat de la labor específica de recerca pròpia i de militància política, esdevingué un incansable promotor d’iniciatives col·lectives pel manteniment o restabliment de la pròpia identitat.

Durant aquests anys de la dictadura de Primo de Rivera participa amb iniciatives com Ciència, Revista de Catalunya o Criterion en les quals, àdhuc, hi col·laborà. Arran la lectura, i la polèmica sobre la prosificació, s’interessà vivament per les cròniques de Jaume i de Desclot i enceta la formació als Estudis Universitaris Catalans i la vocació d’historiador seguint inicialment la trajectòria de Rubió i Lluch i de F. Soldevila del que arribarà a publicar obra posteriorment.

Comença a publicar sobre aspectes culturals medievals a Estudis Universitaris Catalans el 1927. L’enginyeria l’allunyava de la història com a dedicació plena però mantingué una constància en la recerca i la divulgació atès que el coneixement del món medieval l’atreïa notablement ki si dedicà amb fermesa i constància produint una notable obra.  

La vinculació amb la política l’apassionà i el 1932 entrà a Unió Democràtica de Catalunya i és elegit membre del consell de govern del partit i presentà ponències als congressos, s’implicà en la vida del partit i col·laborà al setmanari del partit El Temps. Durant la guerra civil  treballarà al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Mobilitzat estarà a serveis auxiliars. Restà a la Barcelona ocupada i s’implicà en la represa, clandestina, de la cultura catalana perseguida pel centralisme. Dictarà en domicilis particulars cursos d’història de Catalunya, restaurà els Estudis Universitaris Catalans d’on en serà professor. Fundà, amb Ramon Aramon, la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) de la que en serà el primer secretari des del 1943 fins el 1949. A més de la vida familiar, intensa amb nou fills, i la recerca historiogràfica, que veurem més avall, abundosa també, per la seva militància política patirà cinc detencions, i fins i tot maltractaments policials, amb un empresonament de tres mesos.

Molt vinculat, com hem vist amb la SCEH, a l’IEC en fou president de la Secció Històrico-Arqueològica. Hi publicà diversos treballs com per exemple Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda (1990). Membre de la junta consultiva d’Òmnium Cultural i també professor dels cursets de l’entitat, pel seu afany de projectar la història i la cultura catalana.

Políticament vinculat a UDC fou diputat (1980 i 1984), president del Parlament, conseller adjunt a la Presidència i rebé diversos homenatges arran, el setanta cinquè aniversari, així:  la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, la Legió d’Honor de França, etc. Reconeixements merescuts a una vida de bon treball.

En la seva aportació historiogràfica destaquem els estudis medievals caracteritzats per un afany del rigor i una voluntat erudita i, a parer d’Albert Balcells, el seu biògraf, hi destaquen cinc treballs: La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons (1949), El problema de l’autenticitat del Llibre dels feits d’armes de Catalunya (1948), Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l’edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-1951) i La llegenda de Guillem Ramon de Montcada  (1957). També, afegim, cal destacar els estudis sobre cronicons catalans: Sant Cugat (1962),  Sant Pere de les Puelles (1967) i el de Skokloster (1970) així com, sempre li interessà molt des de la prosificació de les cròniques els anys vint, els estudis sobre èpica i cançons de gesta catalanes i franceses.

En la seva relació amb Soldevila indiquem que l’ajudà en l’edició de les quatre grans cròniques (1971). S’implicà molt en dues obres de gran projecció en la difusió de la història de Catalunya: el Resum d’Història de Catalunya (1956) i el Resum d’Història dels Països Catalans (1974) que assoliren una extraordinària difusió pel dinamisme de les entitats patrocinadores i l’afany de conèixer la pròpia història.

Massot i Muntaner a través de Publicacions de l’Abadia de Montserrat en combinació amb Curial editaren cinc volums de la seva obra al costat dels dos d’història i del d’historiografia destaquem els Escrits polítics, cívics i religiosos (1994). En el cinquè volum, Llegendari, (1993) s’acara amb els orígens amb una prosa reeixida que captiva el lector en la voluntat d’enganxar-lo. Vegem-ne un tast en l’inici de la llegenda d’Otger Cataló que estudià i disseccionà amb tota cura i objectivitat:

“El problema dels propis orígens ha preocupat sempre els pobles. Mites, llegendes populars, hipòtesis erudites, fantasies pseudo-històriques han estat ideats sovint per resoldre’ls. Les més belles faules i les més absurdes teories han sorgit del desig d’aclarir el lloc que veié la naixença d’un poble, els episodis que la voltaren i la nissaga d’on va davallar.”

Una prosa, doncs, tot i l’atapeïment de referències forçades erudites,  clara i diàfana, atractiva pel lector. El 1984 hom li dedicà la Miscel·lània d’homenatge en la qual s’estudia en un conjunt de treballs la seva personalitat i obra. Així es dissecciona el pensament polític (Hilari Raguer), es fixa la bibliografia (Montserrat Martí), s’estudia l’historiador (Josep M. Salrach) i la tasca divulgativa (Joan Triadú), l’home (M. Carme Illa)… constitueixen una aproximació excel·lent, amb la biografia de Balcells: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990) (1999), vers la trajectòria d’un polític que treballà per la consecució de la democràcia, maldà per obtenir les llibertats nacionals i fou historiador medievalista rellevant.

Amb una molt notable labor de projecció de la història i amb un esforç personal constant com palesa el llibre final La marxa cap a la independència de Catalunya 877-988 que edità el diari Avui el 1989 i que el va redactar amb el suport de la seva fill  Montserrat. Havia perdut la vista però el daler de transmetre podia més que les limitacions i el llibre fou realitat.