Arxiu de la categoria ‘Edat moderna’

Jordi Carbonell, història de la llengua i fidelitat al país

dimarts, 5/12/2017

Jordi Carbonell, història de la llengua i fidelitat al país

 

La personalitat de Jordi Carbonell va lligada per molts catalans a dos conceptes: la llengua i la fidelitat al país. Ens vàrem conèixer la tardor del 1969 a Sant Cugat del Vallès, a l’aula. Era la més gran de les dues úniques que hi havia, en aquell segon curs de vida de la UAB, al monestir de St. Cugat. Acabava d’arribar de Valls a estudiar història i les classes eren un món nou, primer de tot, en català, i segonament, amb  uns professors extraordinaris. Ell n’era un i el marc únic, el monestir i a l’edifici del costat l’any següent. Fou un dels primers professors i feia impacte. Lúcid, directe, proper, engrescador, se’l veia el que ara en diuen motivat, aleshores era normal, un professor que vol compartir i les classes un plaer. Observava el nostre nivell de català en aquell també primer curs per a ell, del 1969. Nosaltres no en sabíem gens i a la facultat hi havia un programa de primer de filologia però ens explicava ortografia elemental. Era fruit del franquisme, potser hauríem de demanar compensacions… Hi estigué poc temps, expulsat el 1972 anà a Càller on impartí del 1976 al 1989, docència en aquesta universitat. Congeniarem ràpidament, recordo com un dia, tenia una beca i treballava a les tardes a la biblioteca, va venir, com acostumava a fer, amb l’Hortènsia, a veure les novetats que havien arribat. Entraven els llibres a l’engròs, era la formació d’una biblioteca que avui és una de les quatre més grans del país. L’Hortènsia va ensopegar i va caure d’una escala. En Jordi es va trasbalsar molt i vaig veure de prop, jovenet com era que era l’amor. Sortosament no va passar res fora de l’ensurt. Entenc, doncs, el llibre de poemes Hortènsia (2007) que li dedicà i que dóna títol a l’obra, perquè ella des d’aquest sentit de de la «tendresa d’un amor madur m’emplena els llavis i els acosta a tu» apareix molt a les seves memòries, de fet ja ens coneixien d’estudiants, deia que el festeig fou a les biblioteques, i és clar comencem amb el seu amor.

L’ensenyament de la llengua catalana fou una molt bonica activitat i es notava la seva alegria, passió, era feliç. Tenia la llengua ben present I a ella hi s’hi dedicava i d’ací l’activitat política, per què fos respectada i ocupés el lloc que li pertoca. Sempre es lligà en l’activitat a favor del país i ho feu en una molt llarga nòmina d’entitats. La seva biografia és una militància.

 

Carbonell, fou doncs, polític i filòleg, neix  a Barcelona el 1924 i estudià dret per influència familiar però es llicencià en filologia romànica. Guanya una plaça de lector de català a la Universitat de Liverpool. Vinculat íntimament amb l’Institut d’Estudis Catalans, en serà secretari-redactor a la Secció Filològica i el 1972 esdevindrà membre adjunt i numerari deu anys després per a passar a emèrit el 1994. Del 1989 al 1995 en serà secretari i també director de l’Oficina Onomàstica, entre 1991 i 1996. La seva activitat pública comença de forma plena com a director de la Gran enciclopèdia catalana (1965-1971) i amb iniciatives pel foment de la cultura catalana com l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes que contribueix a fundar el 1973 i l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidirà el període del 1992 al 1995. Es vincula també a la Universitat Catalana d’Estiu com a professor des dels anys setanta fins a formar part de l’equip dirigent fins el 1997.

 

Tot i no ser-ho vocacionalment la seva participació política és molt intensa i es derivada de la voluntat demòcrata i del desig de llibertat per la seva nació, així participa en la lluita contra el franquisme a través d’organismes unitaris com la Taula Rodona (1966), l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat (1970) i, molt especialment, l’Assemblea de Catalunya (1971). Pel que fa a organitzacions participa des del 1979 de Nacionalistes d’Esquerra i després a Entesa de l’Esquerra Catalana fins al 1992, en què ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya, essent-ne president des del 1996 fins el 2004. Rep diversos guardons entre els que destaca la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2001) i el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat (2014) i el premi Pompeu Fabra de la Generalitat com a reconeixement a una trajectòria..

El curs 1983 va llegir el discurs «El català com a llengua de cultura moderna», és un parlament que arranca amb força i captiva als assistents. Comença dient:

 

«Senyores, senyors: Fa una trentena d’anys, Caries Riba, aleshores President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, al pròleg de la segona edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, qualificava de «noblement folla» l’empresa de tornar el català a la seva antiga categoria d’idioma de cultura. I afegia: «una de les més noblement folles empreses a qui un poble, si es vol la minoria dirigent d’un poble, s’hagi mal llançat». Era el setembre de 1954. La llengua catalana es trobava sotmesa a una temptativa d’anorreament única, per la violència i per la definició política, en els seus més de mil anys d’existència. Potser en cap moment del segle llarg que durava, aquesta empresa no havia estat tan noble ni tan folla. Això era evident a tothom. I tanmateix les circumstàncies -lluminós eufemisme que permet de referir-se a l’enemic en presència seva-, les circumstàncies, dic, no li deixaven escriure-ho. Ni li deixaven explicar quins eren «els compromisos llegats pels patriarques de la Renaixença» de que Pompeu Fabra i els altres «intel·lectuals, doblats o no de polítics» havien pres consciència al començament del segle. Sí que podia afirmar que si «la noblesa obliga, no caldria, per, oblidar que la follia segurament obliga a més». I tos enteníem qui volia dir: sentíem bategar en aquests mots la nostra immensa esperança, que no venia d’un sentimentalisme individual sinó de la profunda fidelitat a una realitat, a una voluntat col·lectiva, difusa i no sempre racionalitzada, com difós i imprecís havia estat l’impuls que havia catapultat la vasta operació col·lectiva que des de l’inici del segle XIX té lloc, a bategades, per sense perdre mai el fil, en el teixit social del nostre país. Aquest impuls que cal- de tant en tant. aturar-se a racionalitzar. Altrament arriscaríem, potser, de començar de nou.»

 

Aquest és el Jordi Carbonell de profunda convicció i de insubornable fidelitat. Reclama constància a l’IEC però proclama que la tasca és de tota la societat en la continuïtat d’un esforç per a crear una cultura independent.

No ha deixat molt obra, coneixem els treballs sobre teatre i sobre la cultura catalana a Menorca, on li plaïa molt de sojorna-hi quan podia. Destaquem  els treballs dedicats a Joan Roís de Corella (del qual va editar l’Obra profana el 1973), a Joan Ramis i Ramis i a la cultura catalana del segle XVIII i del començament del XIX al Rosselló i a Menorca (La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX, 1977). Fou també crític teatral de Germinabit i de Serra d’Or i autor també d’una extensa introducció al teatre de Josep M. de Sagarra.

Fruit de l’estada a Sardenya foren diversos treballs i també una obra coral, molt il·lustrada, de gran format sobre la presència catalana a l’illa que esdevé una esplèndida visió gràfica a tot color d’art, arquitectura, paisatges, etc. sobre les intenses relacions entre l’illa i Catalunya. Fou com a curador d’Els catalans a Sardenya (1984) promotor d’un coneixement que cal ressenyar. I en aquesta obra redacta un capítol on parla de llengua i literatura i ens explica com el primer llibre imprès a Sardenya, a Càller, fou en català, era el 1493 i el seu títol Speculum Ecclesic i en glossa força aspectes des del Cant de la Sibil·lí alguerès fins a originals inèdits, una crònica dels anys 1598-1606 fins a compendis de doctrina cristiana a mitjans del segle XIX.

 

Força interès humà tenen les seves Entre l’amor i la lluita (2010) un repàs a una vida apassionada i apassionant i que narra episodis que serien grotescos sino fossin tan cruels però ja es coneguda l’animadversió espanyola vers la cultura catalana i especialment la seva llengua. És l’episodi de la tortura, amb enviament al psiquiàtric inclòs, per parlar a la policia, a Catalunya, en català. Disposem també d’un dvd, editat per la Fundació Josep Irla que recull, en el quadern annex, el sonet que li dedicà Joan Brossa arran la seva segona detenció. Fou detingut el 1969 per ser director de la Gran Enciclopèdia catalana, el 1971 per l’Assemblea d’Intel·lectuals celebrada a Montserrat i el 1973 per la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, la caiguda dels 113. Brossa titula: «Sonet a Jordi Carbonell, torturat recentment per exigir el dret a parlar català» i diu:

 

 

 

 

 

 

 

«Els botxins serven tota la baixesa

i encara són fidels al primer dia

de la degolla; així la policia

amaga el sol, i la naturalesa

 

dimiteix càrrecs per companyonia;

la molsa es va estenent vers la tristesa

i, del pregon de la muntanya ofesa,

ben blanca la venjança va fent via

 

Jordi i capalt, tot sol davant la fera,

des del seu cau li escups a la guerrera;

el sol, que es fa la pomera, no s’allunya

 

i a l’alba entra al senyal de Catalunya.

La teva estrella nostra presonera

Estén al bat de l’aire la bandera.»

 

No  va aparèixer en vida la seva història social de la llengua catalana per la que maldava, tot i que ajudà amb edició de materials d’altri com el volum Estudis de llengua i literatura (1997) de Ramon Aramon del que fou curador o d’una manera molt especial el recent volum que acaba d’aparèixer Elements d’història de la llengua catalana que aplega una vintena de textos amb aquest nexe comú. Alguns els hem esmentat com la llengua i la literatura medieval i moderna a Sardenya o el català com a llengua  de cultura moderna. Altres de difícil accés avui i que gràcies a Antoni Ferrando se’ns ofereixen fàcilment des de la Universitat de València en una molt digna i útil edició. Les gairebé quatre-centes pàgines mostren en Elements d’història de la llengua catalana una visió que va des la presència catalana a Sardenya amb cinc treballs, el català a l’època moderna amb cinc més, mestres amics amb (F. de B. Moll, Sanchis Guarner, R. Aramon i Max Cahner) i quatre textos de síntesi cabdals per conèixer el seu pensament sobre llengua i nació. Una obra on alterna l’assaig sobre escriure en castellà a Catalunya i l’article acadèmic, per exemple, sobre un text del 1804 a Menorca en una obra que té el to miscel·lànic i encomana la passió per la cultura i la pàtria d’un acadèmic i professor. Un treball que aplega pràcticament tot el que ha escrit sobre llengua i és molt ben rebut.

Jordi Carbonell és conegut com a polític, i en aquesta breu semblança hem volgut mostrar, altres facetes, acadèmic, estudiós i molt especialment la de professor ja que com molts d’una generació fidel no ho va poder ser per la venjança del centralisme, del franquisme, de l’espanyolisme que perseguia el català. Ho va poder ser a Càller, rebutjant de portar la càtedra a Roma com li van oferir perquè després de català es sentia sard i la seva segona llengua fou l’italià. I mostrà l’agraïment a Càller, la capital sarda, amb la seva fidelitat. Carbonell es vinculà amb intensitat en tot allò que l’envoltava i estimava i, és clar, ell es feia estimar i com a antic alumne ens sentim orgullosos del que vàrem poder aprendre en la seva generositat de mestre.

«Ens plau de tancar-la amb un fragment d’un parlament que ens feu vibrar als assistents a la plaça de Sant Boi en un onze de setembre famós, el del 1976 quan parla en nom de l’Assemblea de Catalunya en un parlament que l’Avui va reproduir l’endemà i que darrerament ha divulgat l’ardit periòdic Vilaweb. Va dir en el to vibrant que el caracteritzava: L’esperit democràtic és una tradició secular catalana. El nostre poble ha estat sempre contrari a l’autoritarisme, partidari de la presència popular al govern. N’ha estat partidari i ho ha portat a la pràctica tant com ha pogut. La dinàmica interna de la societat catalana ha tingut, malgrat els condicionaments imposats per les circumstàncies històriques, una constant democràtica, una resultant progressista. Malauradament, l’Onze de Setembre de 1714 no és l’única vegada que aquesta dinàmica interna de la nostra societat ha estat esclafada des de fora per la violència. Avui encara patim les conseqüències d’una altra desfeta semblant.

Però ja hem dit que el poble català ha estat vençut però no doblegat. I després de cada derrota l’esperit democràtic hi ha ressorgit amb més força. Si avui ens reunim és perquè, després de quasi quaranta anys d’autoritarisme i de repressió, l’esperit democràtic torna a manifestar-se més viu que mai, un esperit democràtic veritable i profund. Tal com diu el punt dos de l’Assemblea, les llibertats democràtiques han de garantir l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. És a dir, no en tenim prou amb un simulacre de llibertats democràtiques. No en tenim prou que només ens deixin parlar i després tot continuï igual. No volem les llibertats només pels privilegiats perquè continuïn els abusos. No volem que ens rentin la cara amb un drap brut. Volem democràcia real! Volem democràcia real que permeti els interessos populars de fer-se valer dins d’una pluralitat d’opcions polítiques. No volem reforma, volem ruptura per establir l’ordre veritable, l’ordre democràtic!»

 

 

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

dimarts, 2/02/2016

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

 

 

 

JVV i S Sobrequés
Nat a Girona el 1910 patí la pèrdua prematura del pare i anà a Barcelona on treballà mentre estudià filosofia i lletres del 1927 al 1930. Tingué com a mestres a dos remarcables professors de la Universitat de Barcelona que l’influïren molt en la seva formació i al llarg de la seva vida hi mantingué relació: Pere Bosch Gimpera i Antonio de la Torre que van assumir en la trajectòria intel·lectual de Vicens un paper determinant.

 

 

Jaume Vicens i S. Sobrequés

 

De caràcter obert, obstinat i enèrgic, ambiciós i treballador, intel·ligent amb un pel d’ingenuïtat política, amant de la família, el mar, el seu mar de Roses. Ben plantat i segur d’ell mateix, irradiava seguretat. Acabats els estudis de filosofia i lletres decantant-se vers la història enceta la seva labor de docent com a professor a l’Institut-Escola (1932-33), i encarregat de curs a la nova Universitat Autònoma (1933-37). Guanya la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres el 1935 i comença a tenir una posició pública amb la polèmica amb Antoni Rovira i Virgili, la seva tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37) important i que llegí el 1936. Aquest mateix any es casa amb Roser Rahola, deixebla seva, i ho fa a la mateixa Universitat, Bosch i Gimpera, rector, conseller de justícia, oficia d’autoritat i, entre altres, Joaquim Xirau, degà de lletres, com a testimoni. Durant la guerra formarà part de la Universitat de forma activa, i els seus antecedents, la personalitat democràtica i liberal, republicana i catalanista, sense militar ni fer ostentació pública, tanmateix li costarà persecució i hostilitat dels sectors més durs del règim que el consideren enemic i com a tal el tracten.
Patirà expedients depuradors, la seva amistat amb Santiago Sobrequés es mostra en un ric i fi epistolari que mostren aquests anys difícils de després del 1939, finalment serà castigat a dos anys d’expulsió i haurà de, literalment començar de zero altre cop. Finalment podrà ser admès el 1943 i destinat a l’ensenyament secundari a Baeza, lluny de Catalunya, un càstig per allunyar intel·lectuals i mestres del país. Hi estarà però poc temps. Col·labora a Destino i crea l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola. Renova els llibres de text, dotant-los d’imatges representatives, cartografia seriosa, continguts amplis, tot dins les tenebroses i profundes limitacions de la censura oficial aconseguint un prestigi durant dècades per la qualitat dels seus materials.
Personalment visquérem amb els seus manuals, la nostra professora d’història en un institut públic, era una rara avis, membre, a mitjans dels anys seixanta! d’Òmnium Cultural i funcionària de carrera. Ella recomanava a l’alumnat els manuals de Vicens Vives dels que ja hem parlat en un altre espai en aquesta pàgina. A la nova UAB, en el segon any de vida, el professorat jove, inquiet, ens omplí de la bibliografia de Vicens, de fet els seus deixebles- com Jordi Nadal o Josep Fontana, eren al claustre de la nova universitat.

CCI01022016_0010
Els atlas, el d’història universal, el d’Espanya, foren molt usuals, com els manuals, a l’ensenyament de batxillerat. Una anècdota quan teníem 15 anys, el 1965 ens el feren comprar, a l’institut, hom volia que tinguéssim la nostra pròpia biblioteca. Feren servei: ens obriren les portes a una concepció global de la història, a les portes d’aquella totalitat de l’Escola dels Annals. Ens feren veure a ull d’ocell la història i ho consideràvem normal però era una novetat aleshores. Vicens vetllava la imatge i també la paraula, i quan era escassa amb més valor. Als atlas cap mot era gratuït, un mapa titulat “Reparto colonial de África”, el 1965 donava joc i insinuava. També introduir mapes amb les rutes de comerç més enllà de quadres dinàstics de matrimonis reials. Havia de coexistir amb la feixuga terminologia, -Alzamiento, etc.- amb una sola llengua, publica la tesi doctoral en català i a partir del 1939 s’ha acabat fins vint anys després. Els temaris docents eren imposats amb control ple per la voluntat que hi ha que els manuals poguessin esdevenir eines d’adoctrinament ideològic. Els de Vicens aspiraven a un rigor històric i aquesta observació acostà a diversos estudiants a la història en veure-la com la clau d’interpretació de la realitat i obria les portes a una complexitat més enllà de la política: economia, societat, demografia, etc. en definitiva es considerava la història com una disciplina seriosa i allunyada simplement de la ideologia o la propaganda.
El 1943 assisteix a un congrés historiogràfic, convidat per La Torre i es comença a relacionar amb autoritats franquistes, de l’Opus Dei que l’afavoriran en el seu objectiu de tornar a tenir una càtedra universitària. Després del pas el 1942 per l’Institut de Baeza, podrà tornar a la Universitat, el 1943 a Saragossa i el 1948 a Barcelona. Publica Historia de los remensas en el siglo XV (1945) i encetarà amb la seva tesi doctoral una molt extensa bibliografia i ben rellevant i de qualitat, a més d’assaigs acadèmics d’impacte i la creació de tribunes col·lectives com centres i revistes tot i que algun deixeble -Nadal dixit: «es más intentos que logros» però l’obra de Vicens ací és.
El 1950 participa en un altre congrés molt important en la seva vida, serà el Congrés Internacional de Ciències Històriques de París que el ratifiquen en els planteigs que havia fet sobre la nova història especialment amb la introducció de continguts socials, culturals i econòmics en el que s’ha considerat la més important renovació historiogràfica catalana. A més d’una obra pròpia cal remarcar les tribunes. El 1949 crea el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, i poc després Indice Histórico Español la gran revista de bibliografia històrica que amb Estudios de Historia Moderna (1951-1959) seran part del seu llegat col·lectiu.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

La seva preocupació pel futur del país el feia també seguir l’evolució d’Europa i especialment de la seva historiografia amb interès. Aquesta incidència de la historiografia europea tindrà amb en Vicens un receptor àvid que assumirà aquesta visió coincident amb la seva pròpia voluntat d’obrir horitzons i tot i l’evident positivisme que l’impregnava les autoritats acadèmiques franquistes el consideraven amb prevenció atès que en el fons el substrat liberal, obert i europeu sempre li fou present. Malgrat la seva visió avui superada, com tantes obres, de la geopolítica la capacitat d’influència de Vicens fou molt considerable. Cal pensar que per exemple del tribunal de la seva tesi membres foren apartats de la universitat i eren a l’exili: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila… i qui dominava aleshores per resultat d’una guerra era el pensament més ranci on podríem dir que l’escolàstica convencional es donava la mà a la filosofia més tradicional per a explicar la història.

 

Noticia de Catalunya 2

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

 

 

Malgrat doncs la visió certament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic el considera amb recel. Davant la falta d’evolució del règim, la seva evident consolidació i la manca de futur polític de novetats i transformacions polítiques, més enllà de les econòmiques i socials Vicens es refugiarà en la recerca i s’obrirà a la reflexió aportant una llum nova, des de l’interior, en relació la complexitat entre Catalunya i Espanya.

51tnDxlLinL._SX304_BO1,204,203,200_
La seva obra és renovadora. Destaquem dos títols emblemàtics, de lectura obligada a les facultats de lletres de la nova UAB i que acostaren a l’alumnat a la bibliografia europea traduïda des d’una dimensió acadèmica estricte. Efectivament Aproximación a la historia de España (1952) i Notícia de Catalunya (1960) han estat segurament els dos assaigs més influents de la segona meitat del segle XX. S’interroga sobre les motivacions profundes del comportament col·lectiu, impregna una visió realista i si bé coincideix en planteigs amb altres pensadors, com per exemple Ferrater i Mora, configura una visió molt ben trabada aleshores que li atorga un gran predicament en àmbits molt diversos: serà la porta que, via Pla, el farà coincidir amb Josep Tarradellas, al final de la vida tanmateix, o que li fa ultrapassar els àmbits acadèmics per a ser considerat en altres ambients, especialment econòmics, culturals i periodístics en els que tindrà influència notable.
Pel que fa a monografies, que impregnaren el gust per accedir als arxius i per copsar el valor del document sovint considerat menor i del que n’extreïa el valor just, esmentem: Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956), Obra dispersa (1967). Els manuals universitaris igualment li foren estimats, al costat dels nombrosos, en col·laboració, destinats al món de secundària. Així és autor d’un celebrat estudi, que ampliarà, posteriorment en col·laboració amb Jordi Nadal, Historia económica de España (1959) que esdevindrà de referència a la facultat d’Econòmiques i s’usava és clar a Lletres, encara conservem la setena edició del 1967!. Autor també d’una llarga bibliografia en la que hi figuren també obres col·lectives, com Historia social y económica de España y América (1957-59). No pogué però impulsar sempre el seu criteri, per exemple la Història de Catalunya que pretenia titular i de fet ho és, dirigint un conjunt d’historiadors, especialistes cadascú en la seva època, s’hagué de titular Biografies Catalanes i encara es reedita amb èxit de públic lector.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01
Malgrat les limitacions de la censura el domini de llenguatge, tècnica, arguments… feu que més enllà de la selecció i interpretació d’esdeveniments Vicens es preocupés pel segle XIX com a porta de la guerra civil que representa el tancament d’un cercle de voluntat catalana d’intervenció estatal. Fruit d’aquesta voluntat és el volum Els catalans en el segle XIX (1958) que posteriorment, amb la col·laboració de M. Llorens, esdevindrà Industrials i polítics del segle XIX.
El 1960 mor relativament jove i la premsa constata les esperances que hi havia dipositades en la seva trajectòria, des de la premsa més conservadora com La Vanguardia Española fins la més avançada, com Presència, se’n dolen.

 

 

presencia
Miquel Batllori el qualifica com a creador de la nova historiografia catalana, i si fem cas dels deixebles –Fontana, Mercader, Reglà, Elliot…- no hi ha dubte que l’afirmació és precisa i més enllà de llibres conjunturals tipus Mil lecciones o Mil figuras de la historia o la dita Geopolítica (1950, 1956). Diu l’il·lustre erudit:
«Aquest home d’un dinamisme tan potent queia malalt el mes de gener de 1960, mentre fremia de plans i de projectes. El 21 de març m’escrivia, del llit estant, una lletra de quatre planes, contant-me la seva malaltia i les seves inquietuds intel·lectuals: el seu frustrat viatge a València –a la Universitat, “on hi ha un clima fantàstic”- a Saragossa –per a ocupar-se dels Congressos d’història de la Corona d’Aragó-, a Madrid –“on sempre hi ha un munt d’assumptes a resoldre”-; els seus desigs d’assegurar “la brillantesa de la participació espanyola en el vinent Congrés d’Estocolm”; la seva dolor per la recaiguda de Federico Chabod, que jo li havia comunicat; les temences de no poder fer ni la conferència sobre la Llotja de Mallorca, ni un curs a la Sorbona que li havien ofert. Però no tot eren planys. Durant la seva malaltia, havia refós l’Aproximación a la historia de España i la Notícia de Catalunya, models d’història supranacional i darrera lliçó del gran mestre.» (Galeria de personatges, 1975).

Sefa Arnall, medievalista, paleògrafa

dijous, 31/10/2013

 

M. Josepa Arnall,  medievalista, paleògrafa, especialista en l’escriptura

 

 

La historiadora i medievalista Arnall s’especialitza en l’edat mitjana i en paleografia. Filla d’una antiga família de Vila-sacra, Maria Josepa Arnall i Juan (1948-2002) fou la primera historiadora local que s’acara al passat d’aquest petit poble al que dedicà diversos estudis, elaborats amb rigor i cura, extensió i continuïtat, conformant una obra, de to local i especialitzada, però de valor general. L’Ajuntament de Vila-sacra edità aquests estudis aplegant-los amb l’eloqüent títol Amb cor tot ferm, versos manllevats d’Ausiàs March.

 

Esdevenen un tangible record fervorós de la vinculació entre el poble nadiu i la professió d’historiadora que en molts altres ha esdevingut també, com veiem en aquesta secció, un element constant de relació de l’ historiador amb l’entorn més proper per petit que sigui. Així, a més de l’obra de caràcter general acadèmica i sovint a les grans tribunes centrals, n’hi ha una altra, de petita i específica, sovint mig ignorada, és la mirada vers el món propi que ens plau de constatar ací com a un primer apunt d’una singular trajectòria com a medievalista.

 

Fou professora titular de ciències i tècniques historiogràfiques de la Universitat de Barcelona. Publicà una desena de llibres i mig centenar d’articles i comunicacions a congressos. El seu tracte afable i càlid feien que fos estimada, tant en el claustre acadèmic com a les ciutats on desenvolupà una labor de recerca i edició, fos a Figueres, Girona i Barcelona, d’on coneixia els seus arxius a fons, participava en activitats de recerca, edició i docència i assolí així un merescut prestigi com palesen les jornades de recerca que porten el seu nom en el marc de la Universitat de Girona. Ens referim al Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual Sefa Arnall Juan que organitza el Grup de Recerca en Estudis Culturals (SPEPC-IRH) de la Universitat de Girona (UdG).

 

 S’ocupà de la història medieval, de la general gironina i la citada de Vila-sacra a la que destinà diversos treballs d’interès a partir de fonts documentals nous. Fou membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, en el que participà com a vocal de la Junta directiva, i publicà diversos treballs en el seu important butlletí així com al de l’institut d’Estudis Gironins a Girona.

 

Publicà diversos treballs sobre la història medieval de Vila-sacra. Així «Notas y documentos para la historia de Vila-sacra» (1977) i la segona part del treball anterior amb documents (1978); «Un segle de vida a Vila-sacra segons el Llibre de Testaments de l’Arxiu Parroquial (1764-1846)» (1983); «Vila-sacra sota la influència de Sant Pere de Roda (segles XIII-XV)» (1984) i «La vila i el terme de Vila-sacra en el segle XV (estudi d’un capbreu del monestir de Sant Pere de Rodes)» (1986). Els cinc treballs aparegueren a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i foren reproduïts al volum citat Amb cor tot ferm (Ajuntament de Vila-sacra) com a homenatge a la seva dedicació al coneixement d’un petit poble que no arriba als mil habitants i que fou l’escenari de la seva vida familiar.

 

Els historiadors Ignasi J. Baiges (UB) i M. Elisa Varela (UdG) bons amics seus, escriuen al pròleg d’aquest volum: «Els treballs de M. J. Arnall es caracteritzen per una claredat expositiva, per una metodologia rigorosa, un domini de la bibliografia i una anàlisi perfecta de les fons. (…) aquest conjunt de treballs [constitueixen] una petita però significativa part de la seva obra científica.»

 

La Sefa, com la coneixia habitualment família, amics i poble, assolí la implicació acadèmica,  també participà en docència fora de la universitat, impartí conferències, es vinculà amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya, etc. en labors del que coneixem com projecció social o transferència de coneixement. Capítol especial, per la seva importància, mereix la seva constant col·laboració a la revista especialitzada de la UB Indice Histórico Español.

 

Les seves línies de recerca foren la bibliografia, historiografia d’Amèrica i especialment la toponímia medieval, l’edició de fonts de l’Alta i Baixa Edat Mitjana així com de l’Edat Moderna, l’onomàstica medieval i moderna, el notariat català, l’escriptura i la cultura escrita en les èpoques medieval i moderna, l’edició de fonts monàstiques, la terminologia, la diplomàtica reial i municipal la història del llibre manuscrit i la historiografia monàstica a Catalunya que bolcà en gairebé un centenar de treballs.

 

De la seva extensa producció cal fer esment d’una obra cabdal editada per la Diputació de Girona: L’escriptura a les terres gironines, dos grans i extensos volums de paginació i format, molt ben editats i amb extraordinària qualitat en les reproduccions excepcionals en valor i nitidesa. Fou elaborat en col·laboració amb Josep M. Pons i Guri, i ofereixen un corpus de gran valor sobre la documentació específica  en un treball que pot contemplar-se des de diversos angles: història de la cultura, de l’escriptura, de la vida local i quotidiana… centrat és clar en les contrades gironines. Arnall s’hi bolcà cercant i seleccionant, transcrivint i anotant amb el resultat d’un esplèndid corpus documental del passat medieval.

 

Voldríem destacar la seva generositat que fa sigui recordada encara més amb especial recança i enyor. Sempre que teníem un dubte paleogràfic hi acudíem i sabíem que seríem ben atesos, com al també malaguanyat i enyorat Anscari Manuel Mundó, fos en la transcripció de difícil lectura per la il·legibilitat d’un text o per verificar la nostra transcripció, acudirem a aquests paleògrafs per consultes puntuals sobre edicions de textos de Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera o altres. Els hi estem en deute i reconeguts.

 

La seva desaparició fou sentida com una gran pèrdua local. Hom li tributà un sentit homenatge a la mateixa església local de St. Esteve en la qual tants esforços hi dedicà per a conèixer la seva història. Poques vegades hem parlat públicament en una església. Ho férem un 2 de juny del 2002 i la nostra semblança destaca els  valors humans i acadèmics. Ara un parc infantil, a la vora d’on hi tenia pis parat, batejat amb el seu nom, és el record d’un poble agraït amb la historiadora i se la recorda com a la seva valuosa obra.

 

Joan Reglà entre el món modern i el País Valencià

dilluns, 15/07/2013

 

Joan Reglà:entre el món modern i el País Valencià

 

(Bàscara, 1917 –  Sant Cugat del Vallès, 1973) Llicenciat en filosofia i lletres i en dret, catedràtic d’Historia Moderna a la Facultat de Filosofía i Lletras de la Universitat de València (1959-1972), d’on fou també degà (1961-64). El web de la Universitat de València assenyala com el seu pas per aquesta universitat fou de vital importància per la historiografia local, no només per les obres que Reglà va escriure i va inspirar sobre temàtica valenciana, com veurem, sinó pel magisteri al davant de la càtedra, d’on va influir a les noves generacions d’historiadors valencians que estimularen la recerca pròpia. El 1971 anà a la Universitat Autònoma de Barcelona d’on també fou degà de la Facultat de filosofia i lletres (1973). Historiador d’anàlisi i de síntesi, en diu Ernest Belenguer, amb una molt sòlida obra al seu darrera, que encara perdura, i aquest  és el millor elogi que es pot fer a un historiador, i si es tracta d’un dels grans historiadors catalans del segle XX, la constatació no és cap elogi sinó una dada freda.

Seguí la petja de J. Vicens i Vives del que fou adjunt d’aquest a la seva càtedra de Barcelona com a professor ajudant i com a professor adjunt (1951-52). En rebé  tebé una notable influència. Es doctorà amb la tesi Francia, la corona de Aragón y la frontera pirenaica. La lucha por el Valle de Arán. Siglos XIII-XIVdirigida per Feliu Mateu i Llopis i que publicà el 1951. Aquesta dècada penetra en el món modern que l’atreurà molt i, amb empenta i humilitat, i èxit en les obres, tot i que matisades és clar recentment però molt i molt vàlides en el seu conjunt per la rigurositat de les dades i el nivell de les seves interpretacions. Començà la producció acadèmica amb l’estudi sobre el tractat dels Pirineus (1951) i seguí amb la metodologia de Vicens en el món modern del qual es configura un dels grans especialistes.  El 1958 obtingué la càtedra d’història moderna de la Universitat de Santiago de Compostel·la que no arriba a ocupar o més ben dit en fou titular un dia. El 1958 guanyà també la càtedra de la Universitat de València,  aquesta si l’ocupà, romaguen-t’hi fins el 1971 que torna, pot tornar, millor dit, a Barcelona d’on algún col·lega que l’estimà molt escriu que fou expulsat. La seva carrera acadèmica fins obtenir la càtedra és ressentí de la vinculació amb Vicens.

El seu pas per València, com el de Tarradell, Dolç, Giralt i altres, esdevingué intens i útil, la feina feta es concentra, amb la recuperació de la valencianitat històrica i en la millora de la docència. Amb obres com Aproximació a la història del País Valencià (1968) o l’aportació al volum tercer de la Història del País Valencià (1975), aquests treballs, com Introducció a la història del País Valencià(1969), són ben importants per entendre la força de la història en la universitat valenciana rera els anys de misèria intel·lectual.

Després de la seva tesi, se centrà en els segles XVI i XVII, especialment amb el  bandolerisme i els moriscs. Així La cuestión morisca y la coyuntura internacional en tiempos de Felipe II(1953); Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler(1961), en col·laboració amb Joan Fuster; El bandolerisme català (1962) traduïda el mateix any a l’espanyol, i reeditada amb el titol El bandolerisme català del Barroc (1966); Estudios sobre moriscos (1964). En aquest àmbit asenyalem la concloent Bandolers, pirates i hugonots(reedició reformada de Felip II i Catalunya (1956) que apareix el 1969 i que serà  traduïda el mateix any a l’espanyol.

Dirigí la Història de Catalunya (1969-72) en la que també hi col·laborà. De la seva abundosa bibliografía remarquem: La Europa moderna y contemporánea (1956);  Historia de América (1956-1957), Comprendre el món. Reflexions d’un historiador(1967); Introducción a la historia de la Corona de Aragón (1969); Els virreis de Catalunya(1956) amb múltiples reedicions -Vicens Vives (1980), diari El Observador (1991)…- D’aquesta, un acurat estudi analitza els segles XVI i XVII i en mig centenar de pàgines en fa una excel·lent síntesi amb la presència dels documents que ha trobat als arxius com a element comú. Escriu sobre societat, economia, institucions i costums i mostra multitud d’exemples documentals. Avui la síntesi del període estaria farcida de taules econòmiques, piràmides d’edat… però ja sabem que la història com el coneixement és una escala construïda a través de pisos un rera l’altre, i tots d’estils i decoracions diferents i és clar sempre en evolució.

Reglà s’ocupa dels virreis de Carles V, Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II. S’hi nota el pas de la censura, per exemple sobre 1640 en relació als allotjaments de les tropes castellanes pels camperols catalans diu: «escenes de dramatisme  –Riudarenes, Santa Coloma de Farnés, Palautordera-, a les quals la documentació que hem manejat permetria d’afegir molts detalls més.» Reglà cau en la prolixitat i minuciositat en esmentar cartes i intimats, per exemple, parlant de costums i moralitat ens explica interioritats de la vida quotidiana. Amb més raó hauria d’esmentar episodis que provoquen conflictes. Sigui com sigui, una obra  important. Vicens en diu. «Aquest llibre és l’escuma de quatre anys de recerques en els nostres arxius». Un  pròleg breu, vint línies, farcit d’elogis on remarca que Reglà aixeca parets mestres del futur edifici de la nostra història de dos segles.

Reglà no s’està però de dir que la cessió del Rosselló, i els altres comtats, a França era «ilegal» perquè no ho ratificaren les Corts Catalanes segons disposaven les constitucions vigents aleshores a Catalunya. «Si que gosa el 1974 en la seva Historia de Cataluña, tant elogiada per Jesús Pabón al pròleg, esmentar la persecució i genocidi amb paraules suaus, escriu «restricciones», Franco es viu encara. Arriba a escriure, citant el Consejo de Castilla: «todo se deberá formar en lengua castellana… actuando en lengua castellana,  (…) i el rei hauria d’ordenar «que en las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..» i palesa la perfidia reial quan al·ludiex a «modernitzar» l’ensenyament, suprimint el llatí per entronitzar el castellà. Als territoris on no era natural, això és als catalans! reprodueix tant les instruccions com conceptes de la Reial Cèdula del juny de 1768 de Carles III en les famoses paraules de Felip V adreçades als catalans: «se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos… Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se note el efecto, sin que se note el cuidado.»

Són notables les aportacions a diverses obres col·lectives:  Historia general y económica de España de Vicens Vives, Historia general de la Edad Media de Lacarra, etc. En el cicle de conferències dedicat a historiadors catalans que la Societat Catalana d’Estudis Històrics va organitzar i publicar el 2011 (consultable a www.iec.cat), en el portal de revistes), Ernest Belenguer que disertà sobre ell titula l’article «La bonhomia històrica de Joan Reglà» fent referència al caràcter d’una persona que no tenia enemics, qu era ben fàcilment estimable per tothom. Belenger manifesta com Reglà feu un forat en la cleda franquista i pogués obrir un camí del que som deutors per a la història catalana en una època totalitari. Elogia el mèrit de l’obra sobre els bandolers, i d’altres, i no s’està de desqualificar a supsats deixebles que no han comprès al mestre, cas, diu, de García Cárcel en el seu Felipe II y Cataluña del que Belenguer afirma que no entèn el motiu perquè el deixeble plagia el títol al mestre i en remarca les contradiccions en les que entra sobre les capacitats del rei si pot ser motor polític o no. Li ha estat dedicat un volum d’homenatge per part dels seus deixebles (1975) i A. Riera Pairó va escriure Joan Reglà i Campistol, professor i historiador (1917-1973) editat per la Comissió d’Homenatge a Joan Reglà en el seu Bàscara nadiu el 1984.

Certament cada generació ha d’escriure la seva història i quan els historiadors a més d’acostar el coneixement són capaços de reflexionar-hi amb obres com Comprendre el món (1968) i mantenen una personalitat de valor humà, són pocs, és un alt mèrit considerar un historiador com Reglà com a un dels grans i fonamentals de la segona meitat del segle XX.  En aquesta obra el títol ens indica la substitució de l’historaidor jutge per l’historiador que es proposa compendre tot i les implicacions ideològiques, humanes de l’historiador que a diferència, diu, del químic no sempre pot garantir l’objectivitat de les seves conclussions. No ho indica però a més de gran i bon historiador era un historiador honest.

Quan mor Joquim Nadal, Jaume Sobrequés, gironins com ell, en publiquen excel·lents artícles de conjunt. Ens quedem amb la frase de Pabón, amb qui va tenir amistat, una amistat «sin sombras» escriu l’andalús, que diu en un trist pròleg, el redacta quan Reglà havia mort de malaltia, en el seu darrer llibre, una historia de Catalunya, diu Pabón que serà molt útil, i serà la darrera obra. Efectivament, la «Historia de Cataluña dirigida a los castellanos» com diu Pabón és elaborada amb nivell i mèrit i des del valor intel·lectual de l’empordanès. Se’l bateja com persona de bona fe, home de bona voluntat «¡Qué persona era Joan Reglá!» Li respecta el nom però els tipògrafs d’Alianza Editorial arreu li posen l’accent divers.

Carles Rahola: arxiver i historiador

dimarts, 28/05/2013

 

Carles Rahola. Arxiver, historiador, erudit

 

 

La personalitat del gironí il·lustre s’ha fixat en uns trets concrets: l’estudi de la ciutat de Girona i el treball arxivístic, amagat i silenciós i, tanmateix, ben eficaç. Per a definir-lo el vàrem retolar fa anys, en un article que li dedicarem a Debat Juvenil, “d’impecable en el vestit i el tracte” i , efectivament, ho era.

 

Carles Rahola, doncs, arxiver, historiador, assagista, periodista, home de lletres, gironí, gaudí d’una alta consideració ciutadana social i fou molt estimat en vida. Nasqué a Cadaqués el 1881 d’una nissaga que fins avui té presència en els papers públics i que es caracteritza per un catalanisme de soca rel. No pogué estudiar per dificultats econòmiques familiars, cap carrera universitària, treballà a la impremta del seu pare i guanyà unes oposicions a la Diputació de Girona. S’implicà des dels anys vint en el conreu històric de la seva ciutat i tota la vida seguí en aquestes labors.

 

Publicà a diverses tribunes especialment a El Autonomista, –el diari dels Rahola que es convertí en L’Autonomista el 1933– que alternà amb la investigació i divulgació històrica com ara Vides heroiques (1932) glosses de republicans gironins del segle XIX i Breviari de ciutadania que com a assaig ha estat una de les obres més singulars del segle XX. Destaquem, d’una molt extensa producció de trenta llibres, les següents obres: La joventut de Catalunya davant Europa (1911), La dominació napoleònica de Girona (1922), Girona (1925), L’Empordà a la “Crònica” d’En Ramon Muntaner (1925), L’amor al llibre i els grans amics del llibre (1928), Els jueus a Catalunya (1929), Amadeu de Savoia a Girona (1935), Ferran VII a Girona (1932), La pena de mort a Girona (1934), Estudis napoleònics (1938). Veiem com hi destaca la història de la seva ciutat amarada d’una visió crítica molt dura de fons i elaborada amb la ponderació de l’elegància d’unes bones formes.

 

Els gironins, que serven amb amor la seva memòria, han publicat diverses obres per a conèixer millor la seva obra. Han publicat l’epistolari, els papers de guerra i de presó, convoquen anualment els premis de periodisme i d’assaig, i biografies.

L’escultura a Girona deixa testimoni d’aquest amor. Han organitzat exposicions, números monogràfics de revistes com les sempre interessants Presència i l’extraordinària Revista de Girona, una mostra serien els llibres de Lluís M. de Puig, Josep Clara, Narcís-Jordi Aragó, pel seu to alhora erudit i expositiu francament recomanables.

 

Han lluitat contra l’oblit i el silenci forçat que imposava la Dictadura amb la prohibició, la transició amb la norma no escrita del silenci públic i ara la democràcia amb l’oblit. Una labor de donar a conèixer qui ha estimat la ciutat, la comarca, la història. L’obra de Rahola compromesa amb la seva ciutat, país i ideari, sigui amb llibres o amb articles de recerca o de divulgació, feta des del més profund sentit democràtic, catalanista i liberal esdevé imprescindible per conèixer la ciutat.. I els llibres com el de Rosa M. Oliveras i Lídia  Traveria: Contra l’invasor. Recull d’articles a l’Autonomista (1900-1938) (2007) són palès testimoniatge d’aquest compromís vital expressat en el periodisme al costat de l’assaig i la història.

 

Decidí de no marxar a l’exili el 1939, pensava que res li havia de succeir. Acollí als seus amics escriptors que fugien dels franquistes, i arribaven de Barcelona en aquella nit tràgica de diàspora, en el seu pis de la Girona estimada. Aquests amics li deien que marxés i tant pregaren que ho feu però tanmateix a la Jonquera va decidir de tornar a la seva Girona. Què li havia de passar a un investigador, a un erudit reclòs que només escrivia? Era simplement republicà i catalanista com la majoria de la població del moment.

 

Suaument, sense estridències, havia escrit contra la pena de mort i, durant la guerra, uns pocs articles com ara un que fou inclòs al sumari del consell de guerra que era el dedicat als bombardeigs franquistes. El gruix de l’obra és d’història llunyana i defugint el combat periodístic conjuntural. Va creure que no li passaria res. S’errà i un calfred va recórrer l’exili català: «En Rahola també? Com pot ser, fins i tot en Rahola. Afusellen a tothom».

 

Aquella imatge d’home seriós i afable, de bigoti original i ple de bonhomia, havia de ser la vergonya constant i els botxins que odiaven liberalitat, catalanitat i intel·ligència i treball al servei dels  conceptes anteriors el volgueren destruir, no pogueren: avui la seva figura ressorgeix ufana mentre ningú no recorda els noms dels militars que ordenaren la venjança i el seu assassinat: quan un «delicte» (oposar-se per escrit que bombardegin la teva ciutat) mereix l’afusellament. En democràcia cal posar els fets al seu lloc i com gotes d’aigua cauen els records gironins positius per Rahola mentre la reprovació és el càstig del militar botxí. Girona el recorda amb amor premis, carrers i sovint l’obra.

 

 El 1933 aparegué a Girona per les Gràfiques Dàrius Rahola el premi de la Comissaria de la Generalitat de Catalunya Breviari de Ciutadania. Obra única i de molt interès que ràpidament fou de difícil accés. La Diputació de Girona la reedità el 1984 i torna a ser exhaurida. Ara fa companyia a la bona biografia de Lluís M. de Puig i l’epistolari de Josep Clara i N. J. Aragó. Aquests títols haurien de ser el complement o la introducció de la lectura del llibre que ens ocupa avui. En obrir aquesta obra llegim: «Breviari de ciutadania obtingué el premi de 2.000 pessetes ofert pel Comissari Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Girona senyor [Josep] Irla, al millor treball sobre orientacions per a la formació ciutadana en els principis de Democràcia i Autonomia. (…). El veredicte es farà públic el dia 11 de febrer de 1933, data commemorativa de la proclamació de la primera República. L’obra es publica per acord de la Comissaria.»

 

Una de les darreres aportacions és Girona i Napoleó, (2007) amb recerca, edició i pròleg del malaurat Lluís M. de Puig, aplega un esplèndid recull de textos sobre esdeveniments, protagonistes i, és clar, Napoleó. El curador escriu a la introducció parlant de Rahola, «Sobretot historiadors», una molt bona síntesi on se’l valora des de l’avui: «El que Rahola ens va deixar de més important de la seva obra són els seus estudis i assaigs de caràcter històric. És cert que en un primer temps intentà excel·lir en l’assaig i el pensament, escrivint una sèrie d’obres i articles de caire filosòfic, però els anà deixant a favor de l’assaig biogràfic o del tractament de temes històrics que normalment publicava en forma d’articles en el periòdic familiar o en altres publicacions, en conferències que donava sovint i que en molts casos s’acabaven convertint en llibres, en volumets que contenien poc més que la conferència pronunciada, altres amb el tema un xic més desenvolupat. Encara que tocà diverses matèries, del que va escriure són al capdavall els estudis d’arrel històrica els que tenen més profunditat i durada. Sobretot si considerem que  La ciutat de Girona, Vides heroiques, Vides modèliques i Els jueus a Catalunya són assaigs carregats d’història. Llevat del Breviari de ciutadania, tota la resta de l’obra raholiana que aguanta el pas del temps és matèria històrica.»

 

 

Antoni Rovira i Virgili, testimoni de catalanitat i de les esquerres

dilluns, 18/03/2013

Obra

Rovira (Tarragona 1882 – Perpinyà 1949) ha estat definit com el periodista polític més important del segle XX. Segurament, potser “Gaziel” li faria ombra però si diem el periodista progressista del segle XX l’afirmació anterior és ben vàlida. Rovira i Virgili, amb un centenar de llibres i quinze mil articles polítics publicats, apareix com la dimensió plena del compromís de la ploma combativa amb la terra i la llibertat reivindicades. Totes les tribunes li foren obertes, àdhuc la conservadora La Veu de Catalunya, amb articles de política internacional.

 

Les nombroses revistes on col·laborà, els diaris on participà, o que arribà a fundar, com La Nau, són l’estol d’una premsa que s’inicia amb El Poble Català en començar el segle XX que s’incrementen quan guanyà el concurs de redacció que li permet entrar en aquesta tribuna avançada. La seva trajectòria es clourà a l’exili, en la revista homònima al diari anteriorment citat: efectivament, la parisenca El Poble Català, una més de les revistes dels catalanistes exiliats. La darrera d’exili on Rovira hi col·labora fou Germanor a Santiago de Xile.

Mirar la nòmina de les capçaleres on col·laborà és mirar la història de la premsa catalana de començaments del XX fins que els centralistes espanyols hi posen fi el 1939 i només restà la clandestinitat, la lluita o l’exili, la distància. Sortosament l’acció editorial privada ha pogut recuperar alguna de la seva obra, amb persones com A. Bladé i Desumvila, Mercè Morales, Jaume Sobrequés, Josep M. Roig Rosich, Maria Capdevila, Xavier Ferré Trill… que han recopilat escrits i cartes, l’han estudiat i han fet de pont per què el seu llegat fos conegut.

Rovira i Virgili és, sens dubte, l’historiador de major impacto en la població catalana de l’agitat primer terç del segle XX. El seu domini de la llengua i les capacitats expositives el convertiren en popular escriptor, prestigiós periodista, notable polític i rellevant historiador. De la Tarragona nadiua arrelà a Barcelona on desenvolupà una extensa obra com a escriptor polític, estudiós de les nacionalitats i el dret federal, esdevingué comentarista de la guerra mundial i de la guerra civil espanyola, historiador sobre el seu país i, molt especialment, analista reputat de la conjuntura catalana present. Autor d’Història dels moviments nacionalistes (1912-1914) com a gran primera obra celebrada i popular

Destacà en l’article d’opinió d’actualitat i en la divulgació dels món medieval català que també va projectar amb l’article i el treball d’alta divulgació. S’especialitza en l’estudi i divulgació de les minories- les cròniques sobre els afers polítics crítics relacionats amb la catalanitat social i cultural i, majoritàriament sobre la causa àmplia de la catalanitat i els drets socials. Defensà aferrissadament els drets populars i entre ells el de la llengua, identitat i nació catalana dels que fou activista constant.

 

Col·laborà, ultra El Poble Català, a La Veu de Catalunya, La Publicitat i La Humanitat i a quasi totes les revistes d’esquerres i catalanistes de Barcelona i comarques o l’exili en un ventall extensíssim que abasta, pràcticament, tota la premsa en català de caràcter nacionalista o avançat. A través del periodisme activà el republicanisme i el federalisme com a eixos del seu pensament, des del catalanisme i l’obrerisme com a substrat indestructible. La seva obra periodística ha estat antologada, però no recopilada integrament, i que podem veure a la reeixida bibliografia recent de la Diputació de Tarragona. Destaquem, d’una molt extensa relació, Quinze articles (1938) i 49 articles (1970)

Publicà prosa literària, divulgació i, especialment, sobre la història de Catalunya, des dels inicials Episodis a la Biblioteca d’El Poble Català (1909) fins la monumental Història nacional de Catalunya (1922-1934) esplèndid fris del període, i multitud de treballs diversos tant de recerca com de publicistica. Suggerents són les semblances de personatges –Els polítics catalans (1929), Francesc Cambó (1929), Valentí Almirall (1936), Prat de  la Riba (1969), … així com els estudis alhora polítics i històrics Catalunya i la República (1931), La constitució interior de Catalunya (1932) excel·lint en la història del fet nacional català i l’estudi del passat col·lectiu amb la mirada posada també en l’estudi de les nacionalitats diverses d’Europa. Destaquem La nacionalització de Catalunya (1914), Debats sobre el catalanisme (1915) i El nacionalisme (1916), Nacionalisme i federalisme (1917).

Remarquem també la persistent divulgació per a joves de la que n’és exemple la Història de Catalunya (1933) sovint reeditada. Políticament fou líder de les esquerres catalanistes, fundador d’Acció Catalana Republicana i una de les veus d’ERC, a la que s’afilia el 1932, de la fou que fou diputat al Parlament de Catalunya.

La seva obra historiogràfica palesa un coneixement profund que exposa amb nitidesa i rigor amb la síntesi d’una exposició caracteritzada per la voluntat de «mostrar la vida d’un poble mogut per una ànima nacional» com cita J. Sobrequés.

Voluntat identitària i profunda motivació patriòtica del seu treball, tant el periodístic com l’historiogràfic. Escriu: «Es veritat que –sense renunciar als termes generals, universals- m’he ocupat preferentment dels temes catalans. M’he limitat jo mateix, ja ho sé. Però sempre he pensat que Europa i el món tenen prou escriptors per a sostenir i tractar els temes europeus i mundials i es poden ben passar de mi, mentre que Catalunya necessita tots els catalans per a la feina nacional, que no farà ningú si no la fem nosaltres. La meva passió per la pàtria, víctima d’una reiterada dissort històrica que no es mereix, ha estat i és el flam de la meva vida. No me’n penedeixo, ans me n’enorgulleixo.” (Carta a Amadeu Hurtado, 2 de setembre de 1949)

Semblança

L’activitat pública de Rovira i Virgili, amb una gran capacitat d’irradiació arreu, i el valor de la seva obra historiogràfica i periodística, el configura com un dels intel·lectuals més representatius del seu temps. Fou, sens dubte, el periodista més influent de l’esquerra en la primera meitat del segle XX.

Com a historiador aconseguí una molt alta irradiació amb articles i llibres i, especialment, per la capacitat argumentativa i pedagògica presentada en un estil clar i llampant. Prosa contundent i rigorosa, clara i viva, sempre al servei de l’apostolat polític d’un ideari progressista presentat des d’una honestedat intel·lectual insubornable als seus principis.

La seva projecció ha estat complexa. Després d’un silenci forçat pel franquisme censurador i afegim una certa voluntat d’oblit des de la complicitat de l’esquerra papanata que el batejava com romàntic o sigui «prescindible». A la facultat de Lletres de la UAB els anys setanta pràcticament ningú no parlava als alumnes d’ell mentre ens omplien el sarró de llistes infinites de marxistes. El descobrirem gràcies a les llibreries i, és clar, un llibre en porta un altre.

Ara se’l revaloritza, -la universitat tarragonina ha adoptat el seu nom, i esperem que no treguin- i cada cop es més llegit mentre es reediten les seves obres i se l’estudia. Jaume Sobrequés ens palesa la vigència que té la seva obra que caldria reeditar, especialment la periodística tant representativa, des de les Notes obreres (1986) fins Catalunya i Espanya (1988), materials editats per la diafanitat i contundència del seu pensament i que són ben vives.

Si haguéssim de citar un treball de simbiosi entre historiador i periodista ens quedaríem amb La guerra que han provocat: selecció d’articles sobre la guerra civil espanyola en edició a cura de Josep M. Roig Rosich (1998) que és, sens dubte, una de les millors recopilacions periodístiques per entendre la guerra civil des de la perspectiva catalana. També, tot i la dimensió conjuntural, un esplèndid treball: la crònica de la retirada Els darrers dies de la Catalunya republicana, publicada inicialment per la revista Catalunya a Buenos Aires (1940), i en diverses reedicions fins la darrera de X. Ferré Trill (1999).

Ha esdevingut el reportatge per excel·lència de la diàspora. L’obra la posem de lectura als nostres joves estudiants de periodisme i la segueixen amb gran interès, ens consta. Palesa la duresa encara avui ignota del que fou el franquisme, de l’odi a la catalanitat. A l’exili Rovira seguí com a punt de referència i ens deixà amb aquest treball el millor reportatge que esdevé lectura àgil i viva, dura i precisa, amb factura de reportatge periodístic, sobre el camí sense retorn, sobre el camí de Barcelona a Perpinyà i mar enllà. Malgrat l’agre crítica que li fa Cambó a les seves Meditacions, aquest text és el testimoni més colpidor la retirada.

Tot i l’edat i les penúries a l’exili Rovira conserva la mateixa il·lusió que el noi que anà de Tarragona a Barcelona i encetà la feina de periodista polític en guanyar el concurs d’articles d’El Poble Català. M. Morales i J. Sobrequés han aplegat Sobre història de Catalunya (2012), els seus escrits apareguts a l’exili. Malgrat el que s’ha publicat encara hi ha molt Rovira per descobrir.

Encarna el compromís de l’escriptor, de l’historiador, de l’assagista, del periodista, amb una ideologia, la seva no té esberla o fissura: republicanisme, federalisme, catalanisme, progressisme. Quatre conceptes, com les quatre fletxes o sagetes d’una campanya que portà la il·lusió a la joventut quan el 1931 es lluità per un món millor: amb amnistia pels empresonats, justícia social pels assalariats, llibertat per Catalunya i organització federal per tot Espanya en una organització de respecte i sense corrupcions.

Programa que defensà al llarg d’una vida intel·lectual activa i constant. Les il·lusions de tenir dret, com a nació, i això és, per ell, el nacionalisme, a tenir les darreres decisions i a organitzar lliurement la vida col·lectiva. El somni es saldà amb la derrota militar el 1939. Tanmateix un historiador compromès i vigent en molts temes com per exemple el valor de l’Estatut o el respecte a la llengua que és magnífic mirall de la seva època.