Arxiu de la categoria ‘Biografia’

Jordi Carbonell, història de la llengua i fidelitat al país

dimarts, 5/12/2017

Jordi Carbonell, història de la llengua i fidelitat al país

 

La personalitat de Jordi Carbonell va lligada per molts catalans a dos conceptes: la llengua i la fidelitat al país. Ens vàrem conèixer la tardor del 1969 a Sant Cugat del Vallès, a l’aula. Era la més gran de les dues úniques que hi havia, en aquell segon curs de vida de la UAB, al monestir de St. Cugat. Acabava d’arribar de Valls a estudiar història i les classes eren un món nou, primer de tot, en català, i segonament, amb  uns professors extraordinaris. Ell n’era un i el marc únic, el monestir i a l’edifici del costat l’any següent. Fou un dels primers professors i feia impacte. Lúcid, directe, proper, engrescador, se’l veia el que ara en diuen motivat, aleshores era normal, un professor que vol compartir i les classes un plaer. Observava el nostre nivell de català en aquell també primer curs per a ell, del 1969. Nosaltres no en sabíem gens i a la facultat hi havia un programa de primer de filologia però ens explicava ortografia elemental. Era fruit del franquisme, potser hauríem de demanar compensacions… Hi estigué poc temps, expulsat el 1972 anà a Càller on impartí del 1976 al 1989, docència en aquesta universitat. Congeniarem ràpidament, recordo com un dia, tenia una beca i treballava a les tardes a la biblioteca, va venir, com acostumava a fer, amb l’Hortènsia, a veure les novetats que havien arribat. Entraven els llibres a l’engròs, era la formació d’una biblioteca que avui és una de les quatre més grans del país. L’Hortènsia va ensopegar i va caure d’una escala. En Jordi es va trasbalsar molt i vaig veure de prop, jovenet com era que era l’amor. Sortosament no va passar res fora de l’ensurt. Entenc, doncs, el llibre de poemes Hortènsia (2007) que li dedicà i que dóna títol a l’obra, perquè ella des d’aquest sentit de de la «tendresa d’un amor madur m’emplena els llavis i els acosta a tu» apareix molt a les seves memòries, de fet ja ens coneixien d’estudiants, deia que el festeig fou a les biblioteques, i és clar comencem amb el seu amor.

L’ensenyament de la llengua catalana fou una molt bonica activitat i es notava la seva alegria, passió, era feliç. Tenia la llengua ben present I a ella hi s’hi dedicava i d’ací l’activitat política, per què fos respectada i ocupés el lloc que li pertoca. Sempre es lligà en l’activitat a favor del país i ho feu en una molt llarga nòmina d’entitats. La seva biografia és una militància.

 

Carbonell, fou doncs, polític i filòleg, neix  a Barcelona el 1924 i estudià dret per influència familiar però es llicencià en filologia romànica. Guanya una plaça de lector de català a la Universitat de Liverpool. Vinculat íntimament amb l’Institut d’Estudis Catalans, en serà secretari-redactor a la Secció Filològica i el 1972 esdevindrà membre adjunt i numerari deu anys després per a passar a emèrit el 1994. Del 1989 al 1995 en serà secretari i també director de l’Oficina Onomàstica, entre 1991 i 1996. La seva activitat pública comença de forma plena com a director de la Gran enciclopèdia catalana (1965-1971) i amb iniciatives pel foment de la cultura catalana com l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes que contribueix a fundar el 1973 i l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidirà el període del 1992 al 1995. Es vincula també a la Universitat Catalana d’Estiu com a professor des dels anys setanta fins a formar part de l’equip dirigent fins el 1997.

 

Tot i no ser-ho vocacionalment la seva participació política és molt intensa i es derivada de la voluntat demòcrata i del desig de llibertat per la seva nació, així participa en la lluita contra el franquisme a través d’organismes unitaris com la Taula Rodona (1966), l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat (1970) i, molt especialment, l’Assemblea de Catalunya (1971). Pel que fa a organitzacions participa des del 1979 de Nacionalistes d’Esquerra i després a Entesa de l’Esquerra Catalana fins al 1992, en què ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya, essent-ne president des del 1996 fins el 2004. Rep diversos guardons entre els que destaca la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2001) i el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat (2014) i el premi Pompeu Fabra de la Generalitat com a reconeixement a una trajectòria..

El curs 1983 va llegir el discurs «El català com a llengua de cultura moderna», és un parlament que arranca amb força i captiva als assistents. Comença dient:

 

«Senyores, senyors: Fa una trentena d’anys, Caries Riba, aleshores President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, al pròleg de la segona edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, qualificava de «noblement folla» l’empresa de tornar el català a la seva antiga categoria d’idioma de cultura. I afegia: «una de les més noblement folles empreses a qui un poble, si es vol la minoria dirigent d’un poble, s’hagi mal llançat». Era el setembre de 1954. La llengua catalana es trobava sotmesa a una temptativa d’anorreament única, per la violència i per la definició política, en els seus més de mil anys d’existència. Potser en cap moment del segle llarg que durava, aquesta empresa no havia estat tan noble ni tan folla. Això era evident a tothom. I tanmateix les circumstàncies -lluminós eufemisme que permet de referir-se a l’enemic en presència seva-, les circumstàncies, dic, no li deixaven escriure-ho. Ni li deixaven explicar quins eren «els compromisos llegats pels patriarques de la Renaixença» de que Pompeu Fabra i els altres «intel·lectuals, doblats o no de polítics» havien pres consciència al començament del segle. Sí que podia afirmar que si «la noblesa obliga, no caldria, per, oblidar que la follia segurament obliga a més». I tos enteníem qui volia dir: sentíem bategar en aquests mots la nostra immensa esperança, que no venia d’un sentimentalisme individual sinó de la profunda fidelitat a una realitat, a una voluntat col·lectiva, difusa i no sempre racionalitzada, com difós i imprecís havia estat l’impuls que havia catapultat la vasta operació col·lectiva que des de l’inici del segle XIX té lloc, a bategades, per sense perdre mai el fil, en el teixit social del nostre país. Aquest impuls que cal- de tant en tant. aturar-se a racionalitzar. Altrament arriscaríem, potser, de començar de nou.»

 

Aquest és el Jordi Carbonell de profunda convicció i de insubornable fidelitat. Reclama constància a l’IEC però proclama que la tasca és de tota la societat en la continuïtat d’un esforç per a crear una cultura independent.

No ha deixat molt obra, coneixem els treballs sobre teatre i sobre la cultura catalana a Menorca, on li plaïa molt de sojorna-hi quan podia. Destaquem  els treballs dedicats a Joan Roís de Corella (del qual va editar l’Obra profana el 1973), a Joan Ramis i Ramis i a la cultura catalana del segle XVIII i del començament del XIX al Rosselló i a Menorca (La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX, 1977). Fou també crític teatral de Germinabit i de Serra d’Or i autor també d’una extensa introducció al teatre de Josep M. de Sagarra.

Fruit de l’estada a Sardenya foren diversos treballs i també una obra coral, molt il·lustrada, de gran format sobre la presència catalana a l’illa que esdevé una esplèndida visió gràfica a tot color d’art, arquitectura, paisatges, etc. sobre les intenses relacions entre l’illa i Catalunya. Fou com a curador d’Els catalans a Sardenya (1984) promotor d’un coneixement que cal ressenyar. I en aquesta obra redacta un capítol on parla de llengua i literatura i ens explica com el primer llibre imprès a Sardenya, a Càller, fou en català, era el 1493 i el seu títol Speculum Ecclesic i en glossa força aspectes des del Cant de la Sibil·lí alguerès fins a originals inèdits, una crònica dels anys 1598-1606 fins a compendis de doctrina cristiana a mitjans del segle XIX.

 

Força interès humà tenen les seves Entre l’amor i la lluita (2010) un repàs a una vida apassionada i apassionant i que narra episodis que serien grotescos sino fossin tan cruels però ja es coneguda l’animadversió espanyola vers la cultura catalana i especialment la seva llengua. És l’episodi de la tortura, amb enviament al psiquiàtric inclòs, per parlar a la policia, a Catalunya, en català. Disposem també d’un dvd, editat per la Fundació Josep Irla que recull, en el quadern annex, el sonet que li dedicà Joan Brossa arran la seva segona detenció. Fou detingut el 1969 per ser director de la Gran Enciclopèdia catalana, el 1971 per l’Assemblea d’Intel·lectuals celebrada a Montserrat i el 1973 per la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, la caiguda dels 113. Brossa titula: «Sonet a Jordi Carbonell, torturat recentment per exigir el dret a parlar català» i diu:

 

 

 

 

 

 

 

«Els botxins serven tota la baixesa

i encara són fidels al primer dia

de la degolla; així la policia

amaga el sol, i la naturalesa

 

dimiteix càrrecs per companyonia;

la molsa es va estenent vers la tristesa

i, del pregon de la muntanya ofesa,

ben blanca la venjança va fent via

 

Jordi i capalt, tot sol davant la fera,

des del seu cau li escups a la guerrera;

el sol, que es fa la pomera, no s’allunya

 

i a l’alba entra al senyal de Catalunya.

La teva estrella nostra presonera

Estén al bat de l’aire la bandera.»

 

No  va aparèixer en vida la seva història social de la llengua catalana per la que maldava, tot i que ajudà amb edició de materials d’altri com el volum Estudis de llengua i literatura (1997) de Ramon Aramon del que fou curador o d’una manera molt especial el recent volum que acaba d’aparèixer Elements d’història de la llengua catalana que aplega una vintena de textos amb aquest nexe comú. Alguns els hem esmentat com la llengua i la literatura medieval i moderna a Sardenya o el català com a llengua  de cultura moderna. Altres de difícil accés avui i que gràcies a Antoni Ferrando se’ns ofereixen fàcilment des de la Universitat de València en una molt digna i útil edició. Les gairebé quatre-centes pàgines mostren en Elements d’història de la llengua catalana una visió que va des la presència catalana a Sardenya amb cinc treballs, el català a l’època moderna amb cinc més, mestres amics amb (F. de B. Moll, Sanchis Guarner, R. Aramon i Max Cahner) i quatre textos de síntesi cabdals per conèixer el seu pensament sobre llengua i nació. Una obra on alterna l’assaig sobre escriure en castellà a Catalunya i l’article acadèmic, per exemple, sobre un text del 1804 a Menorca en una obra que té el to miscel·lànic i encomana la passió per la cultura i la pàtria d’un acadèmic i professor. Un treball que aplega pràcticament tot el que ha escrit sobre llengua i és molt ben rebut.

Jordi Carbonell és conegut com a polític, i en aquesta breu semblança hem volgut mostrar, altres facetes, acadèmic, estudiós i molt especialment la de professor ja que com molts d’una generació fidel no ho va poder ser per la venjança del centralisme, del franquisme, de l’espanyolisme que perseguia el català. Ho va poder ser a Càller, rebutjant de portar la càtedra a Roma com li van oferir perquè després de català es sentia sard i la seva segona llengua fou l’italià. I mostrà l’agraïment a Càller, la capital sarda, amb la seva fidelitat. Carbonell es vinculà amb intensitat en tot allò que l’envoltava i estimava i, és clar, ell es feia estimar i com a antic alumne ens sentim orgullosos del que vàrem poder aprendre en la seva generositat de mestre.

«Ens plau de tancar-la amb un fragment d’un parlament que ens feu vibrar als assistents a la plaça de Sant Boi en un onze de setembre famós, el del 1976 quan parla en nom de l’Assemblea de Catalunya en un parlament que l’Avui va reproduir l’endemà i que darrerament ha divulgat l’ardit periòdic Vilaweb. Va dir en el to vibrant que el caracteritzava: L’esperit democràtic és una tradició secular catalana. El nostre poble ha estat sempre contrari a l’autoritarisme, partidari de la presència popular al govern. N’ha estat partidari i ho ha portat a la pràctica tant com ha pogut. La dinàmica interna de la societat catalana ha tingut, malgrat els condicionaments imposats per les circumstàncies històriques, una constant democràtica, una resultant progressista. Malauradament, l’Onze de Setembre de 1714 no és l’única vegada que aquesta dinàmica interna de la nostra societat ha estat esclafada des de fora per la violència. Avui encara patim les conseqüències d’una altra desfeta semblant.

Però ja hem dit que el poble català ha estat vençut però no doblegat. I després de cada derrota l’esperit democràtic hi ha ressorgit amb més força. Si avui ens reunim és perquè, després de quasi quaranta anys d’autoritarisme i de repressió, l’esperit democràtic torna a manifestar-se més viu que mai, un esperit democràtic veritable i profund. Tal com diu el punt dos de l’Assemblea, les llibertats democràtiques han de garantir l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. És a dir, no en tenim prou amb un simulacre de llibertats democràtiques. No en tenim prou que només ens deixin parlar i després tot continuï igual. No volem les llibertats només pels privilegiats perquè continuïn els abusos. No volem que ens rentin la cara amb un drap brut. Volem democràcia real! Volem democràcia real que permeti els interessos populars de fer-se valer dins d’una pluralitat d’opcions polítiques. No volem reforma, volem ruptura per establir l’ordre veritable, l’ordre democràtic!»

 

 

Josep Iglésies i Fort, la informació històrica

dimarts, 1/08/2017

Josep Iglésies i Fort, la informació històrica

 

Historiador, excursionista i geògraf (Reus, 1902 – Barcelona, 1986) esdevé un dels personatges més representatius de la investigació tradicional del món local en uns moments que Catalunya tenia una sola universitat catalana i les recerques rigoroses i de to acadèmic sobre l’àmbit comarcal eren pràcticament inexistents atès que el descriptivisme, l’erudició, àdhuc novel·lada, imperava. Iglésies fou capdavanter en l’empenta que tenen actualment els estudis locals i comarcals. Rebé un fantàstic homenatge en el primer número de la Revista Catalana de Geografia (1978), consultable a RACO, és dedicat a la seva trajectòria i a la seva obra. No fou però la única edició d’homenatge a qui tan treballà per que altri edités, així la Revista del Centre de Lectura, etc. Un dels articles, extensos, suggerents, de la primera revista citada ens orienta sobre la  seva personalitat:

 

«De l’obra d’Iglésies en destaca la incansable labor dedicada al camp de la demografia històrica i als estudis d’àmbit comarcal i local. Però, sobretot, la seva figura es caracteritza per un elevat esperit cívic, que el porta a impulsar tantes iniciatives en aquest període difícil de consolidació de la geografia catalana.»

 

Efectivament, ens trobem amb un personatge clau en la feina feta en aquest camp i humil i senzill. El seu pare l’introduí al Centre de Lectura de Reus i s’endinsà així en el coneixement de les muntanyes properes, del país del que diferencia l’excursionisme de l’oci i l’esport de muntanya. Estudià dret a Barcelona, en una carrera llarga i complexa, conegué personalitats del món del coneixement de la natura com Eduard Fontserè i Pau Vila i s’inscriví al Centre Excursionista de Catalunya. Col·labora en la premsa reusenca, de la Revista del Centre de Lectura al diari Ciutat. Va a viure a La Riba, on es fa càrrec de la indústria familiar i als trenta formarà part de la Comissió de la Divisió Territorial que organitza el govern català. El 1935 forma part de la Societat Catalana de Geografia (SCG), societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Segueix la militància catalanista i s’implica amb Palestra.

A la semblança que li dediquen,  en la revista citada, Ignasi Cuadros i Vila i Antoni Duri i Guimeri, s’esmenta que visiten al ministre republicà d’instrucció pública, Marcel·lí Domingo per que la geografia sigui estudiada a la Universitat, però la proposta no reeixí. Durant la guerra és cridat a files i, amb Fontserè, participa en la confecció del manual Elements de Geografia (1938) adreçat a secundària. El 1939 s’instal·la a Barcelona, una casa al passatge Permanyer que es farà coneguda als ambients de resistència, organitzarà activitats acadèmiques –conferències, debats- de la SCG quan el franquisme no només no ajudava la cultura sinó que perseguia.

 

El 1950, amb Joan Mercader i altres, convoca la primera Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. A Martorell i es realitzarà amb una notable continuïtat: Martorell (1950); Santes Creus (1953); Cervera (1955); Peralada (1959); Tortosa (1961); Vic (1962); Banyoles (1964);  Montblanc (1966); Igualada (1967); Sabadell (1968); Reus (1969); Balaguer (1970); Mataró (1971); Perpinyà (1971); Terrassa (1972)… Sempre presidides per una personalitat política amb vinculacions amb la cultura popular, així el president de la Diputació de Lleida o de Tarragona o Paul Alduy, batlle de Perpinyà o bé religioses com l’abat de Poblet o el de Montserrat i, és clar, estudiosos del món acadèmic com Josep M. Font i Riu, catedràtic de la UB. Una tribuna oberta, alenada d’aire fresc en temps enrarits. Recordem especialment l’Assemblea  del 1989, organitzada per l’Institut d’Estudis Vallencs a la capital de l’Alt Camp, i la de Cardona que publica el 1994 una síntesi sobre una àmplia monografia.

Així el vàrem conèixer, arran les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos. Mantinguérem una conversa sobre la recerca que va encarregar-nos el Departament de Cultura el 1981. Joan Granados fou el nou director general de Patrimoni Escrit i Documental. Parlarem amb ell el 1982. Ens demana si teníem algun paper signat acreditatiu de l’encàrrec, i en ser negativa la resposta, l’encàrrec fou verbal i gratia et amore, i, per la raó que sigui, es va tirar enrere. Iglésies va dir-nos, atesa la temàtica, el treball original, inèdit és en biblioteques públiques, que, pel seu interès s’havia de publicar, i així va ser amb el màxim d’espai, no el centenar de pàgines, que disposaven les actes de les Assembles. El contingut era una metodologia sobre la recerca hemerogràfica atès que apareixen censos i repertoris locals aleshores amb força alegria i no existia un mètode comú –de fitxa catalogràfica, d’orientació per a la recerca historiogràfica…- i el treball pogué aparèixer. En aquells moments l’Institut Català de Bibliografia ens havia editat la fitxa per a l’estudi d’una publicació i aspirava que els investigadors disposessin d’un mètode comú per a poder investigar de forma sistemàtica i homogènia. El contacte amb Iglésies no pogué ser més profitós, ens entenguérem, doncs, molt bé. Era el seu tracte amb tothom qui tenia una dèria de recerca.

 

 

Iglésies participà a més d’una molt extensa obra individual en obres col·lectives, des de la monumental i útil Geografia de Catalunya, del 1958 al 1974 com a membre de l’equip de redacció amb altres geògrafs com Lluís Solé i Sabarís i Pau Vila fins a la Gran Enciclopèdia Catalana. El 1963 deixa de ser secretari de la SCG a la que dedicà tants esforços i hi seguí vinculat.

 

 

El 1965 i 1965 publica, a l’editorial Rafael Dalmau a la que estigué molt vinculat en les figures de Pere Català Roca especialment l’Enciclopèdia de l’Excursionisme i diversos dels populars «Episodis de la Història» que tant li plaïen de redactar per aquesta editorial. Arran la fi del franquisme segueix treballant en l’àmbit geogràfic amb profusió de monografies sobre temàtiques locals i comarcal, especialment de demografia històrica catalana de la que serà un expert reconegut. Redacta biografies com les de Pau Vila (1981), Eduard Fontserè (1983), etc. Serà nomenat membre numerari de l’IEC. Els seus biògrafs remarquen com mor la nit del 17 de novembre de 1986 després d’una jornada dedicada a l’estudi dels censos del segle XV. Tota una vida de treball.

 

Una obra heterogènia, dispersa, variada, fruit també del coneixement personal de les comarques i d’una gran capacitat de treball. Autor d’estudis puntuals i molt concrets o de monografies amb vocació d’amplitud temàtica, endinsant-se en la història d’un indret, sempre amb l’aportació de materials bàsics, com per exemple els censos i les seves sèries documentals que ha aportat i gràcies als quals l’estudi de la història de la població catalana ha pogut ser més reeixit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una obra extensa, setanta set llibres, els reculls amatent Xavier Fort i Bufill, i tres-cents treballs diversos (pròlegs, ponències, capítols, articles llargs…) en publica la relació, detallada al número monogràfic de la Revista de Geografia. Hi excel·leixen aportacions és clar, de les comarques estimades, dels viatges i excursions fetes, de demografia. Hi trobem Les muntanyes de Prades (1929), El Priorat (1930), Delimitació del Camp de Tarragona (1930), L’escultor Joan Roig i Soler (1955), Perennitat de La Selva del Camp (1956), Scala Dei (1957), El guerriller Carrrasclet (1961), La conquesta de Tortosa (1961), La restauració de Tarragona (1963), El setge de Tarragona a la guerra napoleònica (1965), Francesc Salvà i Campillo (1965), El setge de Cambrils l’any 1640 (1967), L’entrada dels carlins a Reus el 1872 (1968), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya, (1968) un dels seus llibres més coneguts, publicat a Edicions 62 i tot i la manca de contextualització que remarca la crítica del moment, una molt notable aportació.

 

Sobre demografia hauríem d’esmentar: La població catalana al primer quart del segle XVIII (1959), és a dir a l’entorn del 1714 amb les repercussions de la guerra, La població de Catalunya en la dècada 1950-1960 (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-1970) 2 vols., obra de referència vàlida avui encara, Evolució demogràfica de la comarca d’Igualada (1972), Estadístiques de població de Catalunya al primer vicenni del segle XVIII, tres vols. editats a la Fundació Salvador Vives Casajoana en la qual hi col·labora molt com  El Fogatge de 1553: estudi i transcripció (1979-1981) i en tots els camps un llarg etcètera amb el total de quasi quatre-cents treballs sobre història local.

 

Conreà també la narrativa amb una novel·la (Saó de llegenda del 1953 ambientada en la darrera guerra carlina i el conte amb set títols amb el  rerefons de país, com La terra d’en Gallarí (1932) o L’aiguat de Santa Tecla (1971). Eufemià Fort i Cogull, un altre incansable conreador de la història local, en fa una extensa dissecció classificant la seva obra en biografies, demografia, estudis locals i geografia en una visió no exempta del seu compromís amb el país, la fotografia més intensa que apareix és portant la flama del Canigó a Montserrat, encapçalant la manifestació entrant al cenobi, el 1975. Tot un símbol d’una constància per il·luminar, el que els Fort, pare i fill, en diuen la informació històrica, la vocació d’una generació que visqué per estudiar i projectar.

 

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

dimecres, 19/07/2017

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

Pere Coromines neix a Barcelona (1870) amb antecedents familiars de l’Alt Empordà i mor a l’exili, en començar-lo, tot just a finals del 1939 a Buenos Aires. Coneixem bé la seva trajectòria intel·lectual gràcies al seu fill filòleg, Joan, que ha servat l’obra i ha tingut cura del patrimoni documental, avui a la Biblioteca de Catalunya, que ha permès que biògrafs que se n’han ocupat entre els que destaquen Max Canher, que tingué cura amb en Joan Corominas de l’edició, com veurem més avall, dels seus records i diaris i Josep Pous i Pagès que a la Revista de Catalunya va escriure en conèixer la mort el novembre del 1939 un llarg assaig en articles que aplegà en volum. I des de França també Bladé i Desumvila, el cronista de l’exili, en glosa, a L’exiliada, l’impacte i assenyala la impressió que li va produir de jove la lectura de Les presons imaginàries i de La vida austera, segurament els dos assaigs, un històric, l’altre filosòfic, més coneguts.

Fotografia de la Fundació Coromines que projecta el llegat amb edicions…

 

Coromines es casà amb la pedagoga Celestina Vigneaux, seran  pares de vuit fills, entre els quals el filòleg Joan Coromines que sempre tindrà al llarg de tota una vida un respecte i amor pel pare encarregant-se de la recopilació de les obres completes (Selecta, 1972) i de l’aplec documental (Curial, 1974) en tres volums. La seva vida i obra ha estat estudiada per diversos historiadors, destaquem Àngel Duarte amb diversos treballs entre els que excel·leixen la recopilació Apologia de Barcelona que aplega articles a El Poble Català i altres materials, el volum Pere Coromines: del republicanisme als cercles llibertaris (1888-1896) editat el 1988 per l’Abadia de Montserrat i articles acadèmiques així com la nota biogràfica al Diccionari d’historiagrafia catalana

Santiago Izquierdo, autor de la millor biografia de Coromines, extensa i  documentada (2001), prologada per Josep Termes i d’una  breu semblança biogràfica (2009) en accés obert a la modèlica web –per la facilitat de tractament dels seus materials que ofereix en accés obert com a pdf lliures- de la Fundació Josep Irla. Comenta com un tret essencial del pensament i de la vida de Coromines és el seu republicanisme des de la joventut amb la vinculació al grup de L’Avens i així al llarg de tota un vida dedicada a la política. També una catalanitat insubornable. Un exemple dels molts d’una vida a l’Ajuntament, el Congrés, redaccions de diaris com El Poble Català, govern central o autonòmic. Com a Conseller de Justícia i Dret durant la Generalitat republicana arran el traspàs dels serveis de justícia una de les primeres disposicions que feu fou el decret que restablí l’ús de la llengua. En aquest decret s’afirma a propòsit de la catalanització de la justícia i el respecte als funcionaris:

«Com es veu, des del primer al darrer funcionari de l’administració de justícia, a Catalunya, hauran de provar el seu coneixement de la llengua catalana i del Dret català, sense altra excepció de la dels que es trobin actualment prestant servei a Catalunya, que seran respectats en els seus càrrecs si opten, dintre el termini que se’ls dóna, per restar al servei de la Generalitat. En aquest cas, el sol fet de preferir quedar-se indica que tenen una arrel al país, i una actitud, no sols adaptada a les noves circumstàncies, sinó cordial. Ens proposem complir rigorosament la llei, i respectar i fer respectar els que prefereixin restar al servei de la Generalitat de Catalunya. Molts d’ells ja fa anys que viuen entre nosaltres, i ací han constitut la seva família i s’han format els seus fills».

Fermesa i finesa.

 

 

Aquest text, inclòs a Apologia de Barcelona i publicat a La Humanitat el 1933 palesa molt bé, al nostre parer, el pensament i posicionament d’un personatge singular que ocupà càrrecs públics, de l’Ajuntament de Barcelona en la joventut fins a la presidència del Consell d’Estat a la maduresa però sempre es mantingué en el sentit popular, com les votacions i dimitint quan creia que alguna iniciativa no havia sortit bé. El mateix Coromines està molt cofoi d’aquesta acció, no ens sabem estar de recordar-la en la seva pròpia ploma al dietari que sovint escriu al llarg d’una activa vida de militant polític:

«Quan, vaig escriure el decret que establia l’ús de la llengua catalana en   els tribunals de Catalunya, vaig sentir una delícia tan profunda que ella sola pagava amb excés tot l’esforç posat en aquella empresa. ¿Per què m’ho hauria d’agrair Catalunya, si jo ja m’ho vaig cobrar amb aquella delícia tan profunda? Això no, té res a veure amb la pràctica sistemàtica del desagraïment. No. Les pàtries no han de fer res per agraïment ni per desagraïment. Han de practicar el més pur realisme, i fer, sempre allò que convé més a la seva finalitat ideal en la marxa per al compliment del seu destí. Per això dic de vegades: Si Catalunya m’afusellava, jo cauria cridant “Visca Catalunya”.»

 

 

 

 

 

L’aportació historiogràfica de Coromines és fixada en la memorialística, en els seus dietaris hi ha episodis narrats amb les vivències personals molt suggestives (Fets d’octubre, 19 de juliol, exili o desterro com li agradava de dir) i articles molt centrats en la vessant política que tant li interessa i en conjunt és un corpus no de recerca estricte sinó molt conjuntural però tanmateix molt suggestiu, pur i rica per les dades vivencials que aporta. També cal fixar-se en algun estudi així el qui serà fundador, i també president, de l’IEC, en el volum L’Institut d’Estudis Catalans en els seus primers XXV anys (1935) cita un centenar de treballs amb conferencies («La guerra dels pagesos de remença», llibres El profeta Clavé (1900), documents («Les Mancomunitats al congrés espanyol», 1912), pròlegs (Història dels moviments nacionalistes de Rovira i Virgili, 1921), curts treballs diversos biogràfics (S. Russinyol, Ignasi Iglesias, Prat de la Riba…) o els elogis, com ara Elogi del paisatge català, 1932 ara s’historia el paisatge i molts d’altres: Elogi de les muntanyes, 1921; Les gràcies de l’Empordà, 1919; Elogi de la civilisació catalana, 1921, fins el de Barcelona i altres. Remarquem l’assaig sobre la interpretació del vuitcents català que va publicar La Revista el 1933.

 

 

 

La seva formació en dret, llicenciat el 1894 a la UB i l’amplitud de criteris el vinculà al món anarquista i arran l’atemptat el 1896 del carrer de Canvis Nous en la processó de Corpus va ser detingut i el seu procés, en el marc dels cèlebres i tristos coneguts com el Procés de Montjuïc fou lamentable per la injustícia i tortures als empresonats. Li és demanada la pena de mort però s’acaba en vuit anys de presó. El 1897 s’exilia a França i pot tornar el 1901 amnistiat pel govern de Sagasta. El Diccionari d’historiografia el qualifica d’advocat, economista, escriptor i polític, no d’historiador però li remarquen l’etapa de col·laboració de la revista àcrata Ciència Social i a la famosa La Revista Blanca així com la direcció del diari republicà i catalanista El Poble Català. Els seus treballs sobre historiografia són diversos i molt irregulars, des d’un interessant, escriu Pelai Pagès al Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans, diari sobre la Setmana Tràgica fins a l’emocionant Diari de la Diàspora que té una força colpidora pel que representa la fi d’una vida, amb la fi d’una República i la de la Catalunya autonòmica.

Tanmateix mirar-se el conjunt d’escrits breus, especialment els articles i conferències, és una visió de comentarista històric del primer terç del segle XX. Així, i sense ser exhaustius, al segon volum de Diaris i records apareix aquest El Poble Català, també documents i comentaris de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i una dimensió heterogènia que va des del comentari sobre les repercussions polítiques del 1714 fins als articles sobre la Mancomunitat o l’assassinat de Layret. Al Diccionari d’historiografia catalana que va dirigir Antoni Simon i es va elaborar sota l’auspici un polític i funcionari exemplar, Ramon Juncosa, que vivia i patia la divulgació de la història de Catalunya com pocs hi llegim la nota de l’Àngel Duarte, uns pàgina a cos petit, en la que destaca treballs com la Interpretació del vuit-cens català (1933) o en valora també molt bé la novel·lística com la trilogia Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta- Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934) que són, diu, un fresc de la història contemporània de Catalunya. Qui valori la novel·la no com a document sinó com a material d’interès, i n’hi ha un feix de rellevants, pot anotar el nom d’aquest escriptor i polític com a referència ambiental i testimonial.

Membre, com hem dit, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 la secció d’Història i Arqueologia de Barcelona. Políticament fou president, el 1909, de la Unió Federal Nacionalista Republicana, director del seu periòdic, El Poble Català, l’alternativa de La Veu de Catalunya, i en nom d’aquest partit regidor a l’ajuntament barceloní a les eleccions del 1909, diputat a corts en les eleccions següents. L’aliança amb el partit radical de Lerroux, segurament la única opció teòrica de guanyar els catalanistes conservadors de la Lliga, generà el conegut com a Pacte de Sant Gervasi que fou un sorollós fracàs i comportà el descrèdit els republicanisme catalanista per una aliança considerada contra natura. Coromines, inspirador de la iniciativa, es retira de política uns anys. Durant la II República participà activament en la política. Amic de Macià, forma part de la Comissió redactora de l’Estatut i serà el 1933, conseller de Justícia i Dret. A les eleccions generals del 1936 és escollit diputat a Corts per ERC i durant la guerra civil és nomenat Comissari General de Museus de la Generalitat de Catalunya.  Va col·laborar en nombroses publicacions culturals, remarquem La Humanitat i la Revista de Catalunya.

 

La seva obra literària va tenir un cert predicament amb llibres d’èxit com La vida austera (1908), Les hores d’amor serenes (1912) i Les gràcies de l’Empordà (1919). Excel·lí en l’assaig descriptiu i analític amarat d’una dolcesa en una prosa que provoca les ires d’algun poeta considerat com un famós i injust dístic de Josep M. de Sagarra. L’acusació feu forat perquè, nosaltres mateixos, venint de Sagarra a qui respectàvem i desconeixíem el món de tabola i gresca ens ho vàrem creure. En llegir-lo i començàrem a finals dels setanta amb Les presons imaginàries (1899) en l’edició, bonica i definitiva de Selecta ens adonarem de la injustícia poètica. I el dístic feu fortuna, el vàrem arribar a escoltar a la sala que duu el seu nom a l’IEC en un conferència de caràcter històric. Si, certament hi ha alguna reflexió que pot semblar lenta però en deu mesos de reclusió si hom té la sort de tenir paper i ploma segurament les farà i sino poca cosa tindrà al pap. Aquesta edició, corregida, acarada amb el manuscrit manllevà els errors de la primera del 1899 i gràcies al seu fill, el filòleg Joan Corominas esdevé definitiva. Les presons imaginàries un llibre bonic i colpidor. La impressió que ens va donar, en joventut i ens hi ratifiquem és la d’un testimoni dur i sincer, pur i poètic, sobre el castell tenebrós que tant dolor provocà a la ciutat que tenia als peus.

Coromines fou un polític que visqué el seu temps amb episodis rellevants l’Ajuntament de Barcelona o la Junta de Museus i en temps convulsos mai no defugí la responsabilitat ocupant sempre el lloc que li demanen. S. Izquierdo escriu del període la guerra civil:

«Coromines continuà treballant, tant des de la Generalitat com també a títol individual, en favor de la causa republicana i autonòmica. Per fer-ho no dubtà a donar suport a totes aquelles iniciatives que es manifestaven en defensa de la legalitat republicana i que al mateix temps contribuïen a reorganitzar alguns sectors del món cultural català. Una d’aquestes plataformes fou l’Institut de les Lletres Catalanes, creat al setembre de 1937 i del qual va formar part Coromines. L’actuació de l’entitat pretenia ultrapassar l’àmbit més estrictament literari, atès que el seu objectiu últim era donar a conèixer a l’exterior la realitat cultural i política de Catalunya i potenciar l’acció dels intel·lectuals catalans en favor de la causa republicana.»

 

 

 

 

 

Joan Alavedra, el periodisme i labiografia

dilluns, 6/03/2017

Joan Alavedra, el periodisme i la biografia

 

Joan Alavedra i Segurañas (1896-1981) neix i mor a Barcelona on hi viu fora deu anys a l’exili. Com a periodista i escriptor gaudí d’una molt merescuda notorietat fins a la fi de la guerra civil quan el franquisme intentà destruir absolutament tota una memòria, història i realitat catalana col·lectiva, així el  record d’Alavedra s’anà esvaint fins el retorn a Catalunya el 1949 en tornar on recupera parcialment protagonisme en els ambients culturals de la resistència cultural però ni tribunes ni públic per una brutal censura poden continuar.

 

A la seva joventut fou gran amic de Joan Salvat Papasseit amb qui compartí vetllades, compren junts llibres que estudien i comenten i són bibliotecaris de la biblioteca de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Autodidacte, estudià alemany i participa a les tertúlies de l’Ateneu com la penya Borralleras essent amic d’ateneistes consagrats com Josep M. de Sagarra, Francesc Pujols, Just Cabot… Es casa el 1928  amb la pianista Montserrat Moner i tenen dos filis: Maria i Macià. Josep M. Roig Rosich remarca a la nota biogràfica de l’opuscle editat el centenari del seu naixement i a la introducció dels escrits d’Alavedra sobre Macià com el viatge de noces del nostre escriptor per Àustria i Alemanya indica unes preferències per dos mons ben definits: el germànic i el musical. La música és així present a la seva vida, de jove com a membre de l’Orfeó Nova Catalònia, assistia, quan podia, al Liceu, i, casat, amb la Montserrat i amb la relació amb en Casals. La presència de la música en Alavedra és constant.

 

De formació, doncs, autodidacta amb la lectura assolí un alt nivell que materialitza en el periodisme dels anys trenta amb un estil molt clar i precís, la diafanitat és una constant en la seva prosa i participa en nombroses tribunes amb un treball ben valorat pel públic. Les seves col·laboracions periodístiques són nombroses en la premsa dels anys vint i trenta com Mirador i D’Ací i d’Allá on com comença a col·laborar, fins a participar del grup de L’Opinió el 1931 fent-se un nom en el món literari i polític. També a Última Hora com a cronista cultural excel·lint com a comentarista de la vida tradicional amb una moderna redacció. Es vincula amb ERC i la Generalitat especialment a través de la figura de Macià. Durant la guerra segueix, en periodisme i així col·labora, per exemple, a Catalans!

 

 

 

 

 

 

Professionalment es vincula al món polític uns pocs anys, així és secretari de Macià essent l’enllaç entre aquest i Companys, cap de la Minoria Catalana al Congrés de Madrid el 1932 arran les discussions de l’Estatut. L’any següent, a la mort de Macià, dimiteix però Companys li demana que continuï i s’hi implica en l’aventura política de la catalanitat i el republicanisme essent detingut arran els fets d’octubre i decideix de deixar el món de la política tot i gaudir de la confiança dels líders.

A partir d’aquest moment enceta una col·laboració diària a Ràdio Barcelona que serà molt i molt seguida i que seguirà fins el començament de la guerra civil. De les cròniques n’aplega algunes, amb articles també de revistes, a El fet del dia el 1935 que són reeditades, censurades i amb textos no publicats a la primera edició el 1970 amb el nou títol El fet del dia, d’ahir ¡ d’avui i més recentment el 2010 amb el títol originari tot i que no totes són converses radiofòniques com sembla deduir-se del títol. Aquests comentaris mostren un escriptor que s’identifica amb el públic majoritari al món català dels anys trenta i n’encarna tot el seu imaginari, l’èxit l’acompanya per la claredat, amenitat, interès, actualitat i qualitat literària dels textos.

Aquests anys escriu també per la seva filla Maria el famós poema dedicat als personatges del pessebre. I ho titularà així: El Pessebre. L’edita el 1948 i té diverses reedicions des de la inicial de Selecta -el seu editor de postguerra- que la reedita els anys 1958, 1966 i 1972 enriquint-ho successivament amb anècdotes sobre les diverses audicions de l’oratori que van tenint lloc arreu el món. Col·labora en alguna publicació de l’exili com La Nostra Revista.

 

El 1936 forma part de la Junta de l’Ateneu Barcelonès fins el desembre. Esclatada la guerra civil ultra les col·laboracions periodístiques dirigeix la Institució de Teatre de la Generalitat on havia substituït Adrià Gual el 1934. S’exilia, com tants escriptors i periodistes, i a finals de gener del 1939 passa la frontera i, després d’una breu estada al camp de concentració de Prats de Molló, s’instal·la a París on es retroba la primavera amb Pau Casals a qui coneixia per haver-li dedicat un comentari d’El fet del dia. A la tardor del mateix 1939 van junts amb les famílies, a Prada, al Grand Hotel i estaran, a l’ombra del Canigó estimat, una desena d’anys, principalment a la Vil·la Colette on hi viuen fins que retorna a Barcelona el 1949. A l’exili Alavedra presideix el Casal Català de Perpinyà i col·labora en diverses iniciatives. Així col·labora en uns Jocs Florals de Perpinyà on hi presenta el poema El Pessebre que guanya el primer premi i Casals en escoltar-lo arran la festa decideix de posar-hi música i per sant Joan l’obsequià amb un primer esborrany del que serà el gran oratori.

Amb El Pessebre la relació amb Pau Casals, pren una dinàmica de relació més intensa, ja ho era perquè Alavedra l’ajudava en el suport als refugiats catalans i en la vida quotidiana sotmesos al control nazi, que fa passar la relació d’amistat a una íntima col·laboració atès que si bé la música de Casals domina l’obra el valor del test com a  qualitat indiscutible per a una dimensió fa que esdevingui una perfecta simbiosi en la qual les dues parts esdevenen.

 

En el retorn, el 1949 a Barcelona Alavedra no pot dedicar-se a escriure per la prohibició d’editor en premsa i editorial. Un catalanista com ell, i tota la seva generació, rebutja de fer-ho en la llengua imposada i només pot col·labora en llibres de bibliòfil com Tossa, amb litografies de Jaume Pla, el 1954 amb edicions catalana, anglesa, castellana i francesa. Amb la lleu obertura dels anys seixanta, consolidada la dictadura, escriu la biografia Pau Casals publicada a la col·lecció, important, de biografies, de l’editorial Aedos el 1962 on hi apareixeran les de Guimerà, Verdaguer, Prat… Aquesta biografia sintetitza una vida i també els records d’un intensa relació, Alavedra escriu molt sobre Casals, articles a Tele Estel, conferències arreu el país, llibres de records i ho farà fins al final, així el 1977 encara publica un resum biogràfic per infants per l’Ajuntament de Barcelona amb el títol Qui era Pau Casals? Destaquem la nadala Carulla titulada Homenatge a Pau Casals en el seu 95é aniversari (1971).

 

 

 

 

Com a biògraf reeixí en Pau Casals, la biografia, poètica, literària, extraordinàriament bonica tot i l’absència de cronologia i el to hagiogràfic que té, de Casals i també en les d’altres personatges com

Conxita Badia, una vida d’artista (1975) o, pòstumament, Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat (1859-1926) el 1993 en edició de Josep M. Roig Rosich. Deixà inacabades, al costat d’unes memòries de les que es conserven els capítols inicials d’infància i joventut, també la biografia, incompleta, del seu gran amic Salvat-Papasseit.

 

 

Els seus comentaris vinculats a la societat en la qual tant s’hi va implicar s’apleguen en dos volums singulars Personatges inoblidables ¡ altres records  (1968) i Pelegrins a Montserrat  i altres escrits (1971), els dos de Selecta on comenta la música amb Wagner o de Garreta o Morera, la poesia amb Carner o Maragall alternant amb Montserrat, Pompeu Fabra, o l’exili de Prada en uns retrats que mostren la cultura catalana a través de la mirada, afinada, d’un bon observador i millor cronista amb la recreació literària que en fa. Assenyalem, finalment, la faceta de traductor de l’alemany especialment de l’obra antibel·licista i que va tenir un extraordinari èxit Res de nou a l’oest, d’Enrich M. Remarque (1929) i La senyoreta Elsa, de Schnitzler (1931) i també Les desventures del joveWerther, de Goethe (1967).

 

Lluís Capdevila, cronista de guerra

dimecres, 1/02/2017

Lluís Capdevila, cronista de guerra

 capdevila033

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escriptor (Barcelona, 1893 – Andorra, 1980) d’arrel popular, autodidacte i amb una dimensió llegendària en la bohèmia dels anys vint, participa en la premsa popular destacant en un articulisme de lluita i protesta i en un teatre també de denúncia al costat d’una singular prosa de novel·la popular de gran èxit. Arran la República s’implica, de forma plena, en la causa popular. Col·labora en publicacions de lluita. Treballa el periodisme i la divulgació de la història al costat del teatre, la narrativa  i la novel·la. Conreà una escriptura de denúncia que el feu popular, especialment en publicacions d’esquerra on hi col·labora adés com a modus vivendi adés com a forma de vida atenent el seu sistema de valors de treballar per la millora de les condicions de vida.  De les moltes destaquem Papitu, Los Miserables… i dels primers anys públics El Poble Català.

 

La seva vida política es podria sintetitzar amb la vinculació amb la República i s’aguditza amb la guerra militant aleshores a ERC. En els primers anys de la seva vida hi ha un notable treball periodístic de caràcter crític en el marc del que per a uns serà la bohèmia, que ell defineix com a misèria i per altres la crítica social. Aviat fa el salt al professionalisme amb l’escriptura de teatre, novel·la i també amb un altre tipus de periodisme igualment crític però des d’un, diguem-ne, reformisme tot i la ruptura que suposa el republicanisme, amb l’igualitarisme i el catalanisme plens als quals mai no renuncia. De caràcter polític participa en publicacions radicals i fonamentalment a les republicanes, anticlericals, avançades així: Pamflet (1934-1935), revista nacionalista i revolucionària que dirigí Jaume Aguadé i Miró, on hi escriu amb Rovira i Virgili, Jaume Miravitlles, Ventura Gassol, Pere Coromines… El Poble (Reus, 1930), setmanari polític portaveu de la Casa del Poble, etc. i, és clar, els setmanaris d’Innocenci López, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. D’aquesta en fou director del 1934 al 1936.

 

Especialment important, com veurem més avall, és l’etapa de la humanitat, així en minúscules com escrivien els mateixos redactors i empresa, com a símbol universal de germanor, de la que fou redactor i director, corresponsal i articulista, com veurem més avall. El diari La Humanitat serà el gran mitjà amb el que estarà molt lligat durant tots la dècada dels trenta. Els anys de misèria s’han acabat i gràcies al teatre, la novel·la popular i el periodisme disposarà d’uns recursos més fàcils en els ambients literaris.  N’és el director del novembre del 1931 al desembre del 1934. L’amistat amb Lluís Companys li atorga gran confiança política que cristal·litzarà en la col·laboració i direcció d’aquest diari. Una confiança que el temps consolidarà, com a mostra d’aquesta vinculació, en el llibre Té la paraula… recull de cròniques parlamentàries on Companys escriu el pròleg.

 

Destaca uns trets comuns de personalitat que són gairebé els de tota una generació de periodistes i escriptors catalanistes i republicans, que amb valentia, professionalitat i compromís, donaren una alta volada al periodisme català amarant-lo de sentit liberal i catalanista: ho pagaren amb l’exili a l’exterior, amb un alt cost personal i el silenci i l’oblit a casa seva.

bracelona-cor-de-catalunya

L’articulisme de Capdevila és molt vital, carregat de la voluntat de lluita, teoritza perquè el preocupa la misèria, la injustícia, l’opressió i a partir del fet puntual contempla una alba, en mot habitual en ell, nova: d’igualtat, de llibertat, de fraternitat i la seva prosa excel·lirà en aquesta dimensió d’exposar objectius republicans més enllà d’una simple forma de govern: La República equival a la justícia. Els articles que aplega a Per la justícia i per la llibertat (1932) són la plasmació del seu ideari i pensament, així hi trobem: crítica del clericalisme i de la religió, política avançada, dimensió oberta del catalanisme, presència de la lluita de classes, constatació de la misèria social del moment, estructuració de l’Estat amb respecte per la nació catalana, Barcelona com a capital de Catalunya, en el llibre Barcelona, cor de Catalunya, defensa dels drets de les dones, menysvaloració de la monarquia, etc.

 

Les cròniques de guerra, aplegades en part durant la mateixa amb el títol de Diari de Guerra i posteriorment com Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila i són segurament les podem veure íntegres en l’edició digital que edità la Fundació Josep Irla el 2011. (http://www.irla.cat/documents/8398178capdevila227.pdf.) A l’edició del llibre editat per Duxelm se n’ofereixen 46.

croniques-front

El diari voldrà informar dels combats del front i ho farà amb tots els mitjans al seu abast: hi farà arribar enviats especials –per exemple J. Vila Bisa i Ll. Aymamí aniran al front d’Aragó–, publicarà textos de lectors soldats, notes d’agències, etc. en una voluntat, dins la censura que es manifesta amb els blancs a textos o, fins i tot, amb paràgrafs i àdhuc articles eliminats de la compaginació, de donar a conèixer la realitat: la del front, la de reraguarda, la del territori espanyol en poder dels rebels i la internacional. Les set columnes de les vuit pàgines del diari, el 1938 disminuirà per falta de paper, a cos petit són un bon exemple de la labor del periòdic en la defensa del seu ideari i de Catalunya.

 

Segurament les cròniques de guerra que escriu Capdevila esdevenen un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat on hi publica articles sobre la guerra i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també hi van com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front de la famosa columna que té el nom dels dos presidents catalans amb la República: Macià i Companys.

 

Hi destaca la crònica habitual amb la narració de la quotidianitat. Narra l’arribada a Alcanyís, els combats, i la vida a les trinxeres, en el front d’Aragó a Osca i Terol. Vicenç Guarner, Jesús Pérez Salas, el capità Molinos, mort molt aviat al front, Enric Canturri en seran capdavanters i a les seves memòries i en els estudi esmentat en serven el record. Durant la guerra n’edita ell mateix una antologia que titula Diari de guerra i hi dóna una imatge d’obra vinculada al to personal, íntim amb aquest títol. La portada és contundent: una bomba que cau en primer pla. Al pròleg d’aquesta obra, signat a Alcanyís, seu de la columna Macià Companys al front d’Aragó, el 12 de novembre, fa referència a la justícia i la llibertat, títol del seu anterior recull d’articles, i a la necessitat de lluitar. Exposa la seva posició en els moments inicials de la guerra tot afirmant: «Encara que hom oblida els deures amb facilitat, jo ja he complert el meu —dit sigui sense cap mica de vanitat— anant-me’n al front i escrivint aquest llibre.»

 

Són cròniques de guerra d’un escriptor, no articles ideològics d’un polític. Algunes apareixen publicades i altres no, ho veurem més avall, tanmateix les arranja sense reescriure-les. Per exemple a «Els ”bons” són els dolents» escriu al diari: «Després escriu: «Hi ha una fonda i una altra fonda», ho esmena, és clar, per: «Hi ha dues fondes». Modifica també «honorat» per «honrat», afegeix algunes frases, elimina mots innecessaris, en substitueix altres –rebels/feixistes–, etc. perquè el text guanyi contundència i sentit ideològic. Tot i la censura cal veure com hi ha un comportament molt ingenu, escriu a «Una nit a les avançades» He arribat a aquest poble –per una elemental discreció no puc dir de quin poble es tracta…» i en tancar la crònica, per rutina ho fa, signa Lécera  i no se li esmena.

 

Malgrat el panorama complex Capdevila va a lluitar i ho fa no des d’un despatx de la humanitat, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, de Ràdio Associació de Catalunya o de la Conselleria de Cultura que hi tindria tot el dret per la capacitat que tenia sinó a primera línia i quan diuen que els periodistes tenen la feina a rereguarda, l’agost del 1937. Diu :

 

«Hi hem de venir perquè hi tenim un deure i un dret: defensar la República per la qual hem lluitat sempre i no com alguns, que es declaren republicans el 14 d’abril a les quatre de la tarda. Hem de venir per a lluitar contra el feixisme i no per a especular i mercadejar amb la guerra. Ni a cercar galons i estrelles que han abundat i s’han prodigat massa. La guerra no ha de ser un comerç ni una fira de les vanitats. Jo sé de mi que el 8 de setembre del prop-passat any vaig sortir de Barcelona comissari de premsa de les columnes Macià Companys i avui quan tothom és comissari, quan tothom porta estrelles, sóc un soldat, un simple soldat: un de tants, un mes. I no n’estic pas descontent, car la personalitat no me l’han de donar els galons o les estrelles. Durant la meva gestió he fet tot el bé que he pogut; he destacat en aquestes cròniques l’actuació dels homes, els anònims i els d’alta graduació, de la columna, avui divisió, que porta els noms dels presidents i de la qual, sense mi, no s’hauria parlat més que en els telegrames oficials. No ho considero un mèrit sinó una obligació. Però estic content d’haver complert com millor que he sabut i amb un desinterès absolut i total, aquesta obligació.»

 

Segurament les cròniques de guerra és un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també ho fan com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front una columna amb els noms dels presidents catalans. Els reportatges dels diaris són apoteòsics atès que hi havia molta condensació en la desfilada dels carrers barcelonins d’aquell 5 de setembre, d’una banda la voluntat d’esclafar el feixisme, els militars rebels i de l’altra de disposar d‘unes unitats fidels a la Generalitat que pugessin posar ordre davant els desoris dels dits incontrolats, en realitat controlats per la FAI. Sortiran del castell de Montjuïc i de l’estació de França aniran vers el front d’Aragó. Companys torna a ser-hi present i marxen finalment el dia 8 com recullen els diaris del dia 9. Capdevila també hi serà.

 

alba

Més enllà de les cròniques de guerra publica un gran nombre d’obres. De caràcter polític així, entre altres: Té la paraula el senyor… (1933) on aplega cròniques parlamentàries, Per la justícia i pe la llibertat (1932) recull d’articles de denúncia o 14 d’abril, claror d’alba (1935) obra teatral de títol evident en ressonàncies polítiques. I una molt enorme producció diversa que va de la història de la Bastilla a la Beethoven en una labor a cavall entre la divulgació i el periodisme. Les seves memòries són molt extenses i valuoses per conèixer el primer terç del segle especialment. Es conserven en original a la Universitat Autònoma de Barcelona i han aparegut fins ara només tres volums de la desena que la conformen: L’alba dels primers camins (1968), De la Rambla a la presó (1975) i Història de la meva vida i dels meus fantasmes. La República. El Periodisme. El Teatre (2012).

presons-deuropa-la-bastilla

de-la-rambla

Després de la guerra patí l’allunyament de la pàtria i col·labora activament a la premsa d’exili com El Poble Català, Mai no morirem, Catalunya, Vida Nova, Foc Nou… així com en altres activitats al servei del seu ideari, des de la lluita contra l’invasor nazi de la França ocupada on estava refugiat -en la qual serà professor universitari a Poitiers- fins als Jocs Florals de l’exili com a pervivència d’una cultura perseguida. Amb la docència a l’exili li arribarà l’estabilitat definitiva, escriu molt i redacta a les memòries, l’acabà el primer volum el 1950 vorejant la seixantena i mor tres dècades després a Andorra on se sentia en terra catalana i lliure i a la que dedicà un llibre.

memories

Capdevila no fa el paper d’ideòleg ni de teòric, no justifica, argumenta i exposa bateries conceptuals, al mateix diari hi ha i amb encert, Antoni Rovira i Virgili que ho fa i amb eficàcia periodística. Simplement, i ací un altre mèrit, és com a escriptor compromès que aspira, plenament, a narrar la realitat que veu des de la perspectiva pròpia de la seva visió personal amb les referències ideològiques que acabem de veure en la taula anterior i que conformen el seu pensament.

 

llibre-d-andorra

Joaquim Ferrer, història amb sentit social

dilluns, 13/06/2016

 

 

 

Joaquim Ferrer fotoHistoriador i polític, nat el 1937 a Barcelona i desaparegut el passat maig de 2016 a Alella on residia. Fou professor mercantil, treballa en el camp del llibre fins els anys vuitanta que la seva vocació política el porta a la gestió pública. Vinculat amb el socialisme de Josep Pallach, amb la forta arrel catalanista i progressista, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. En aquesta corrent milità fins a passar, un breu lapse de temps, en el socialisme, la branca dita PSC-R o sigui Partit del Socialistes de Catalunya – Reagrupament el 1978 i, ja definitivament a CDC on representà un sector avançat i progressista que esdevenir molt representatiu d’una opció avançada dins el partit. Amb la nova administració catalana i la representació política ha estat al capdavant amb una iniciativa de gran impacte: la Direcció General d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) amb exposicions, campanyes, activitats diverses de gran relleu popular. Fou diputat al Congrés dels Diputats (1982-85). Durant quatre anys (1985-88) conseller de cultura amb la paraula que li agradava de dir, el desplegament cultural. El 1988 també fou membre del Parlament i a Madrid senador i portaveu del grup de CiU. El 1999 deixà d’ésser senador a les Corts Generals en representació del Parlament de Catalunya.

 

Col·laborador de diversos mitjans de comunicació com El Correo Catalán, Avui… Vinculat també amb la Fundació Jaume Bofill. Presidí la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat el patronat de la Fundació Catalanista i Demòcrata, CatDem i participa en el consell editorial de la Fundació Valvi. De caràcter dialogant i obert i un tremp energètic vital considerable assumí voluntariosament el compromís d’engrescar el país després del fracàs polític del «Pacte cultural» del conseller de Cultura Joan Rigol. De les diverses necrològiques remarquem la d’Artur Mas a La Vanguardia l’11 de maig que es tancava amb els mots. «Que la seva trajectòria sigui futur depèn de tots nosaltres. Ho farem també per tu, Joaquim» Són segurament els mots que li haguera agradat de llegir atès el seu alt compromís amb Catalunya i la voluntat socialdemòcrata d’una societat més justa en els durs temps on el neoliberalisme sempre que guanya la batalla enmig de la passivitat social.

 

La producció historiogràfica de Joaquim Ferrer comprèn dos blocs, un d’historiogràfic i un segon d’assagístic. En el primer predomina la temàtica vinculada al moviment obrer, amb quatre títols importants, i les biografies amb tres títols rellevants. En l’assaig polític és interessant pel que comporta de punt de vista d’una sensibilitat en el partit dominant políticament a la Catalunya del postfranquisme els reculls de les seves reflexions. Mirem-ho.

 

Layret

El seu primer llibre és la biografia de Layret 1880-1920 (1971) apareguda a Nova Terra i arranca amb les paraules «Per imperatius de les circumstàncies ha esta difícil una normal divulgació de la Layret 2història social de la Catalunya moderna». L’objectiu és, doncs, fer conèixer Layret com un dels personatges claus del moviment obrerista per trencar el silenci, espès, en diu, que ha planat sobre ell. La biografia s’ha reeditat per Afers el 1999. Planteja, a través fonamentalment de premsa i bibliografia, una aportació a la dimensió social de la història. En el pròleg de la segona edició la ratifica, esmenta Josep Barceló, líder obrer executat el 1854 i usa una molt gràfica expressió: durant dos segles i mig Catalunya dóna voltes a una sínia i no és estrany que els problemes s’hi repetissin. Li agradava de recordar els llençols perduts a cada bugada, a cada enfrontament, però també lúcidament constatava les diferències d’un estat que els anys vuitanta tenia un cert to dialogant, així pogué recuperar materials que avui són a l’ANC com els àlbums de fotografies del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya gràcies al seu tarannà obert però també amb una voluntat de concòrdia tot i les bufetades rebudes especialment en els camps tan sentits pels catalans com és la llengua, la cultura, la identitat. Basta mirar el diari cada dia i els motius de greuge són un no parar. Layret es mostra a través de les principals activitats que va desenvolupar tant en la formació del món obrer, la seva defensa jurídica, l’organització política i allunyant-se del dit apoliticisme i del no votar. La seva trajectòria s’acaba sobtadament amb l’assassinat brutal que tanta significació va tenir. Ho recordava Lluís Companys cada any en articles o parlaments atesa la gran amistat que tributava al qui fou el seu mestre. De Layret caldria una recuperació de textos, discursos i articles pel seu gran valor. Aquesta biografia, de molt bon llegir esdevé un treball útil i molt destacat.

 

Els primer1 de maig a Catalunya

El primer 1er. de maig a Catalunya (1972) és la segona obra històrica que ressenyem, tot i que esquemàticament. Editada pel mateix editor que la premià el mateix any. Apareix el moviment reivindicatiu dels treballadors com a festa del treball, i, és clar, amb l’anarquisme i el sindicalisme de rerefons però especialment amb les duríssimes condicions de vida. La col·lecció on apareix té un marcat to obrerista, dos llibres d’Albert Balcells sobre el sindicalisme i el problema agrari, la visió del rabassaire Ramon Mas, una història del moviment obrer de Tuñón de Lara. El treball de Ferrer s’hi incardina perfectament. Estudia la vaga del primer de maig de 1890 amb un estudi introductori sobre el socialisme, el context polític, la societat, el moviment obrer que contextualitzen molt bé l’episodi. Aporta en apèndixs un conjunt d’articles de premsa, i altres documents com el ban de declaració d’estat de guerra o de vigilància del governador civil. Un dels primers treballs sobre la història del moviment obrer des d’una perspectiva rigorosa i amb voluntat acadèmica tot i que Ferrer no passà per la universitat.

En aquest vessant d’implicació amb el moviment obrer es preocupà també del patrimoni documental, així ajuda a preservar el llegat de Pere Foix i no podem oblidar el seu pròleg a la monumental i excel·lent recopilació de Joan Pujadas de la correspondència d’exili entre el periodista sindicalista i Manuel Serra i Moret. Ferrer no era aliè a cap iniciativa que anés en la línia de la preservació de la fràgil memòria del món dels dèbils i oprimits.

 

La vaga de la Harry Walker

En aquest sentit, i emparat per les Edicions Catalanes de París estudià un episodi singular, una vaga obrera de tres mesos en el tardofranquista, és l’estudi La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972) on, sota el pseudònim Joan Font, analitza l’esdeveniment i aporta la documentació obrera de l’episodi. Es troben a faltar les imatges, les octavetes, els informes policials, l’anàlisi dels silencis periodístics de la premsa controlada, les entrevistes amb els dirigents… però el treball és, en aquell moment. innovador, original, valent i seriós. És una de les primeres aportacions documentals sobre el que significa la lluita obrera contemporània. En una prosa lliure, gràcies a l’editorial, a París que s’escapava del control franquista i el fet és nota en el llenguatge que no passa per la censura. Un llibre viu i directe, impactant com ho són encara les monografies sobre la vaga de la canadenca del 1919 o la de tramvies del 1951. Encara avui, com la biografia de Layret, de molt bona lectura.

 

 

Simó Piera

 

Tanquem aquest primer bloc, que segueix un ritme cronològic amb Simó Piera: perfil d’un sindicalista (1973), la història del líder sindicalista és la primera part de l’obra i unes memòries del mateix la segona constituint així un treball molt destacat sobre les interioritats de la CNT, del modern sindicalisme en la Catalunya contemporània. Va obtenir el premi Macià en els Jocs florals del 1972 a Ginebra. Aquest és el tipus d’obra amb el que tenia un sentit social la història que feia Joaquim Ferrer. «Descobrir» uns personatges i aportar dades dels mateixos.

El nou tombant democràtic amb la transició política vers una nova formulació comporta que Joaquim Ferrer historiï un aspecte que coneix molt de prop. Ací la seva amistat amb líders veïnals com Pere Baltà d’El Prat de Llobregat, el gran company ideològic del camí vital del Quim. Des del Reagrupament de Pallach a la CDC de Pujol és important de constatar-ho. Baltà, polític, parlamentari, editor, activista, l’acompanyarà també en el periple amb càrrecs, llibres, campanyes, manifestacions en una Catalunya oberta, de gran sentit social, de normalitat lingüística i cultural. Del Departament de Cultura al mateix partit i el Congrés o Senat.

 

La lluita pels ajuntaments democràtics

Un llibre representatiu d’aquesta col·laboració entre les idees i la realitat del moment és La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977) dedicada a Josep Pallach, és una monografia que presenta Josep M. Vilaseca i Marcet on s’estudien les lluites per la democratització dels consistoris amb un especial relleu en les lluites en els grans, de Barcelona a les grans ciutats. Dóna veu als regidors democràtics que es presenten, i guanyen i opinen sobre el qüestionari que els hi tramet. Una bona aportació documental final complementa l’estudi que esdevé imprescindible per conèixer, tot i les més recents aportacions, com els ajuntaments que transformaren ràpidament la fesomia catalana amb les noves millores en tots els àmbits de l’activitat local pública.

 

 

 

Un nou impuls per Catalunya

EL fil roig

En el marc d’assaig publica tres treballs destacats: Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989), El fil roig (1994), que tingueren influència i on lliga llibertat amb creativitat i contribueix a pensar en comú sobre els reptes en el que han de ser les noves perspectives per Catalunya, per aspirar, en mots seus a la plenitud. Avui encara són escaients, a l’apartat sobre  el cansament reflexiona sobre el cansament actual de la vida europea i reclama recuperar l’autèntica capacitat de cansar-nos en l’exercici i el desenvolupament dels conceptes que omplen de sentit l’existència humana i, realment, són capaços de millorar-la. Cita el missatge, la crida a la joventut catalana de Serra i Moret quan demana als joves  coratge, decisió, treball, estudi… en definitiva, diu, esperit. Rebutja la concepció de cultura com espectacle, reclama creativitat, tot un conjunt d’observacions i anàlisi en una perspectiva humanista de relleu.

 

Papers de Salamanca

Acabem amb un toc personal. No podem deixar de citar la relació que mantinguérem i que es traduí en dos llibres en els que hi participem: Els papers de Salamanca: història d’un botí de guerra (1996) on acollí la nostra petició de col·laboració en una obra col·lectiva reivindicativa sobre un conflicte derivat de la repressió franquista que encara cueja. Ferrer de forma immediata i ràpidament aporta el text on estudià els aspectes parlamentaris del conflicte i participà en els actes com el debat que tinguérem, i ens acompanya també en Mundó i en Sobrequés, a la UCE a Prada de Conflent. El llibre col·lectiu tingué impacte i analitzarem l’episodi des de diversos angles. Un servidor feu els aspectes comunicatius i Josep M. Sans i Travé els de caràcter arxivístic. La reivindicació portà cua i mostra les profundes incomprensions i injustícies en la relació entre Catalunya i l’Estat. El segon llibre és el pròleg que ens feu de la Història de l’anticatalanisme. El diari Abc i els seus homes (1997) on puntualitza sobre els mitjans de comunicació de tanta rellevància en la construcció d’un discurs que afecta no només la vida política sinó el conjunt, social, cultural o sigui la plena i variada realitat .

 

Josep TremoledaRamon BoladerasRecordat Josep Pallach

Un bloc final de la seva obra serien les biografies i la participació en estudis de conjunt, així Ramon Boladeras ‘Rambol’: Testimoni de llibertat (1997), Des del centreesquerra (2000, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu), Recordat Josep Pallach (2002), Catalunya inacabada (2003, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu), Gironins d’avui (2006, amb el fotògraf Ramon Vilà) i Josep Tremoleda-Plantar cara a la por (2008).

El seu dinamisme i optimisme, un caràcter jovial i animat, el convertien en un excel·lent governant, encoratjava i alhora matisava amb l’encert del respecte i l’amistat i en una persona en la que sempre t’hi trobaves bé per la seva profunda humanitat, energia i simpatia. S’interessava pel que feies i el seu comportament et donava aire nou. Una frase seva era la de confiar amb qui, en deia, tenia un motoret a dins, amb aquest mot volia dir al qui tenia la voluntat i obstinació d’arribar a la plena sobirania i a compartir vida i cultura tota la ciutadana, arribar a la plenitud. Quan els motorets es trobaven els camps es llauraven amb més eficiència.

Bladé i Desumvila: cronista de l’exili i de les terres de l’Ebre

dilluns, 2/05/2016

Artur Bladé, cronista de l’exili i de les terres de l’Ebre

artur_blade

 

Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995) va començar a escriure als periòdics locals com El Llamp de Gandesa, La Riuada de Mora d’Ebre i altres. També, el 1924 es vincula a La Renaixença de Benissanet de la que en fou secretari. Davant les prohibicions de la dictadura de Primo de Rivera llegí Rovira i Virgili a La Publicitat i la Revista de Catalunya i se li desvetllà el catalanisme de caràcter terral. Estudià magisteri, va exercir la docència també el seu poble del que en serà un cronista excepcional i únic. Al Diccionari d’historiadors se’l qualificà de divulgador història i biògraf, als diccionaris de literatura d’escriptor i periodista. Ho fou tot és clar.

Molt amic de Martí Rouret en serà secretari quan sigui conseller de Sanitat el 1936 i farà tota la guerra al cos de sanitat, a Manresa, Montserrat… Afiliat a ERC, amb una alta consciència patriòtica, viurà amb neguit els tèrbols anys fins a l’exili francès –Perpinyà, Montpeller, París…- d’on podrà marxar a Mèxic. Coneixerà i hi tindrà amistat i els hi dedicarà posteriorment sengles obres a Rovira i Virgili, Pompeu Fabra i Francesc Pujols.

 

 

exiliadaPublicarà un fris excepcional de l’exili sota el títol de L’exiliada publicat el 1979 i reeditat recentment en l’edició de l’obra completa. El 1942 podrà anar a Mèxic on serà el cronista del moment en el treball tan útil encara De l’exili a Mèxic (1993). Col·labora en les edicions de l’exili com la Biblioteca Catalana on publica Geografia espiritual de Catalunya. Teories de Francesc Pujols, i més endavant publicarà Francesc Pujols per ell mateix (1967). Col·labora en la premsa de l’exili –La Nostra Revista, Xaloc, Full Català, la Nova Revista, Pont Blau…- De la seva obra a Mèxic remarquem Benissanet (1953) amb el que inaugura la sèrie, intensa, continuada, de treballs sobre les terres de l’Ebre. El 1956 torna a Catalunya però retorna dos anys després a Mèxic, finalment el 1961 s’instal·la, ara definitivament a Catalunya, a Tarragona i Benissanet. A la mort de la seva esposa Cinta va a viure a Barcelona amb els seus fills.

 

 

 

 

 

exiliada 1

 

 

 

exiliada 2

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A les comarques tarragonines hi deixa petjada com a cronista i també com a dinamitzador cultural, professor de català, impulsor de la pròpia identitat davant les adversitats estructurals. Serà un dels promotors d’Òmnium Cultural i excel·lirà com diem com a cronista de la vida cultural i social en uns dietaris dels anys seixanta i setanta, publicats per la Diputació de Tarragona. Recentment Cossetània té cura de l’edició de la seva obra completa i també ha publicat obres d’estudi com El meu Artur Bladé. Albert Manent al pròleg dels dietaris tarragonins en destaca el mèrit i valora el nivell de cronista de Bladé que per les terres de l’Ebre, per l’exili, per Tarragona ciutat i pel conjunt del país concloent que esdevé un cronista excepcional.

 

viure_tarragona_1970-71

Una de les primeres labors de la història fou la crònica, els cronicons medievals, el detall del dia a dia dels monestirs i òrgans de poder com la Generalitat. Seguint aquest desig de preservar l’ahir i gaudir-ne amb el redacció, el ciutadà narra el seu -i el col·lectiu- dia a dia i aquest és un dels grans mèrits de Bladé: fer-nos conèixer l’ahir seu i col·lectiu. Els altres mèrits el nivell de pulcritud i qualitat literària i la densitat conceptual de dades que aporta, de sentit col·lectiu, el que el seu màxim estudiós Xavier Garcia en diu “el retaule biogràfic d’un país en ebullició”. Com a periodista treballà sempre en mitjans com a col·laborador, abans de la guerra per exemple a L’Opinió, a l’exili amb les revistes esmentades i a la tornada, els seus articles i textos literaris a Avui, Tele-Estel, Serra d’Or i altres capçaleres esdevenen una valuosa contribució al coneixement del període.

 

 

arv i el seu temps

Dels seus treballs històrics remarquem els treballs a la popular Episodis de la Història de l’editor Rafael Dalmau i dels biogràfics, Contribució a la biografia de mestre Fabra (1965), Francesc Pujols per ell mateix (1967), El senyor Moragas, Moraguetes (1970), El meu Rovira i Virgili (1981), també els treballs descriptius que gràcies a l’obra completa, molt ben editada a cura de Xavier Garcia, Cossetània ha fet conèixer en dotze volums en els volums dedicats a la història, la biografia i la crònica. D’aquesta obra completa, a més del valor literari històricament voldríem remarcar un dels tres volums dedicat a biografies que conté El meu Rovira i Virgili i la vida d’un català excepcional. Antoni Terré de Mora d’Ebre, una biografia exquisida en la que Bladé aporta dades i ho fa amb una habilitat narrativa extraordinària. Esperem pugui concloure amb els articles periodístics recents que de la mà de Bladé tenen un valor rellevant.  Antoni Rovira i Virgili i el seu temps (1984) fou una de les primeres biografies i encara avui aporta moltes referències sobre el periodista -i polític- més rellevant de les esquerres de la primera meitat del XX.

 

de l'exili a Mèxic

Sobre l’exili a més de l’exiliada té dos volums que són Viatge a l’esperança. Impressions d’un viatge a la nostra terra l’any 1956 i De l’exili a Mèxic, aquest, encàrrec de l’Albert Manent que el patrocinà des de la Generalitat on era alt càrrec, assessor de presidència i director general després, és una obra on Bladé aplega el que va escriure i publicar a Mèxic, i també en el retorn referit a l’exili amb retrats dels escriptor i polítics, comentaris i descripcions dels esdeveniments i capçaleres, etc. configurant un treball de conjunt que ens acosta a la importància de l’exili català al país asteca amb dades de noms coneguts com Josep Carner o pau Casals o d’altres no tant com Francesc Adell i Ferrer o Josep M. Francès.

 

benissanet

De la biografia que Xavier Garcia li va dedicar Artur Bladé en la política i literatura catalanes del segle XX destaca com un dels trets que han provocat l’escàs reconeixement envers la seva obra i figura, tot i que ha obtingut algun guardó institucional però no els que en justícia pertoquen a la seva extens i important obra, la ruralitat i l’allunyament. Té raó però l’absència d’un estat propi amb tots els seus mecanismes i un altre que només vetlla per una llengua i continguts aliens. L’edició de l’obra completa tanmateix és una bona restitució i el treball del curador sentit i eficient. Escriu Garcia: “En molts de les seves pàgines, tant les que dedica a la terra natal com les més greus derivades de l’exili, s’hi troba aquesta barreja entre elevació sentimental i terrenalitat irònica. D’aquesta manera, el producte narrat queda compensat, fet que designa l’equilibri serè amb que contemplava la realitat. Aquella seva serenitat només la trobava i era filla directa del paisatge.”

El castell de Miravet

montpeller català

prior pena

 

 

 

 

Una obra de cultura que dels primers treballs sobre els pobles de l’Ebre i aspectes històrics amb les monografies de Rafael Dalmau fins ara amb l’obra completa se’ns acosta i gràcies a les institucions Ajuntament i Diputació de Tarragona fan que l’Ebre i l’ahir pugui ser més aprop. tant de bo segueixi aquesta recuperació i si fa poc la sorpresa fou el dietari del viatge de l’exili potser demà ho serà la publicació dels dietaris de joventut.

De França a Mèxic dietari de viatge

 

Agustí Cabruja i Auget, record de Catalunya a l’exili

dilluns, 4/04/2016

 

Agustí Cabruja i Auget, record de Catalunya a l’exili

la foto2

 

Escriptor, periodista I com a historiador feu diverses incursions en el món del passat des d’una posició testimonial, de cronista i amb la voluntat de donar a conèixer un temps.  Nat a Salt el 15 d’abril de 1909 morí a la capital mexicana l’11 de setembre del 1983 en el país que l’acollí fraternalment tot i que s’enyorà terriblement de Catalunya i de les seves estimades comarques gironines. A Salt estudià a l’escola primària i fou oficinista en una empresa comercial. Per la seva vocació literària va escriure i col·labora en revistes locals com El Poble de Salt el quinzenal saltenc que fundà amb Iu Bohigas i altres. S’afilià a ERC on milità tota la vida. Secretari de Puig Pujades com a governador civil de Girona i d’altres fins que el 1937 s’incorporà a l’exèrcit. Fou un dels fundador de l’associació Amics de Mèxic, escriuen Mèjic tal com s’ha de pronunciar, el 1937, entitat d’inspiració anarquista però en la que hi col·laboren militants d’altres partits, com el mateix Cabruja, home d’ERC. Visqué 44 anys al país asteca, gairebé el doble dels que visqué a Catalunya… Col·labora a La Humanitat, La Campana de Gràcia i altres publicacions d’abast general però catalanes i d’esquerres en la línia del seu pensament.

 

Durant la guerra col·labora en publicacions del front com Nuestra Brigada però fonamentalment a L’Autonomista on hi publica «Postal de guerra» des del 6 d’octubre de 1937 amb «Mentre esperem». Fora bo es poguessin publicar per l’interès testimonial que encara tenen i la vigoria i qualitat amb la que foren redactades. Marxa al front el setembre del 1937 i immediatament i va publicar cròniques i articles especialment al diari del que era redactor i que li dedica un dinar de comiat el dia 20 en el qual apareix en portada la notícia que marxa al front. Era habitual aleshores que la premsa donés notícia dels seus redactors que anaven a primera línia i no com a corresponsals sinó cridats per lluitar. Era un toc d’estímul a la ciutadania com a exemple de combat contra els militars revoltats. El 25 de desembre de 1937 publica «Un milicià de la cultura» i és el model del seu to i estil en el diari de Dàrius Rahola,  L’Autonomista de Girona on hi col·labora activament amb articles, cròniques, com hem dit durant la guerra, tot un món d’il·lusions… i ho fa amb ganes i sentit que s’hi juga molt tothom.

Arribà a Mèxic el 16 d’octubre de 1942 amb el cèlebre vaixell Nyassa després del pas pels camps de concentració del Rosselló on estigué uns mesos i es refugia a la residència de Montpeller podent anar a Mèxic. Joan Potau en deixa un retrat a Orfeó Català i explica com eren bons amics, també amb en Carles Jordà, mort abans de la guerra i amb en Puig Pujades i Claudi Ametlla, exiliats a França. Diu com va col·laborar en tots els números d’aquesta publicació i com corregia, dos cops la revista, sempre, compaginant, maquetant… en la feina tant fosca i necessària de la intendència editorial que en la premsa d’exili fou la bandera de la llibertat de Catalunya i la mostra de la seva identitat. Diu Potau: «La tasca d’En Cabruja en la preparació de la Revista, com en totes les activitats de l’Orfeó, fou sempre a la callada, és a dir, sense escarafalls amb tot i que ell més aviat era un bon tros extrovertit. Sempre estava al peu del canó i mai no es negà a col·laborar i cooperar en tot el que se li demanava o només se li apuntava. Fou un català íntegre que visqué amb la vista fixa en Catalunya».

Va col·laborar en revistes de l’exili com Quaderns de l’Exili (1943), La Nostra Revista (1955-1958), La Humanitat (1959-1965) i especialment, de la que en fou responsable Orfeó Català, portaveu de la important centre que reunió els emigrats i, amb la guerra, refugiats i exiliats  (1962-1965?), també a Pont Blau, Full Català, Catalunya, Xaloc, La Nova  Revista, totes elles de Mèxic i també en publicacions en l’etapa anterior francesa com El Poble Català abans d’anar a Mèxic. Un periodista compromès com ell no podia estar al marge de la vida política i social mexicana ni oblidar-se de les seves arrels i va col·laborar amb aquestes temàtiques als diaris mexicans Excelsior i El Nacional. També col·labora en altres publicacions d’exili com Ressorgiment de Buenos Aires. Professionalment fou tècnic editorial d’UTHEA, -Unión Tipogràfica Editorial Hispano Americana- que dirigia el català Estanislau Ruiz Ponseti, la gran editorial mexicana i aspirava, en el retorn, de seguir amb aquesta editorial a Catalunya. Un company seu de l’editorial, Pere Calders havent tornat a Barcelona li comenta el fet en una carta del 5 de setembre de 1964: «Tanmateix, ara ja puc concretar: estic contentíssim d’haver tornat! Si alguna cosa em dol (una petita recança de la qual no em puc fer retrets)és no haver tornat abans. No dubtaria gens a aconsellar als amics que donguin per acabada l’etapa de l’exili, perquè aquí és on fan falta tots els esforços i on la plenitud de viure té un sentit més gran. Vull dir: un sentit més profund per als qui senten Catalunya i la necessitat de salvar-la.» Cabruja no torna, ni mort Franco.

raïm

Fou nomenat membre de l’Ateneo de Letras de la Academia Mexicana de la Ciudad de Mèxico. Va escriure molt, llibres de poesia com Ona i ocell (1950) o Raïm (1951) i novel·la com Les òlibes (1951) traduïda a l’espanyol amb el títol d’Aves siniestras. Deixa dues novel·les inèdites: El Trull i Job, el volum de contes La Pastora i la serp, i dos de poesia Llum- i fal·lera  i Efluvis literaris.

Lluís Nicolau d’Olwer en una carta de l’1 de maig de 1950 li diu que el llibre Raïm (1951) és «un crit d’enyorament, delicat i sincer.» i Pau Casals el 15 de maig de 1950 des de Prada li reitera: «sentir la flaire dels vostres poemes, en els quals he vist en diferents llocs la paraula enyorança –sí, la que tots sentim…» Carles Riba li tramet, el 28 de juliol una molt extensa i sentida carta que és una crònica de la duresa de l’interior -«de vegades l’aire ací és tant espès…» i un crit de salutació per l’exili fructífer i el felicita: «Per molts anys. La Pàtria demana sens dubte gras construccions, però cors i caràcters com el vostre són la mateixa solera  “secreta i concreta”, sense la qual aquelles no es tindrien.» Un poema ens mostra el to líric i intimista de l’obra: «Visc absent / de l’hora que passa. Com tu, record; com tu, esperança.» Aquest és el to de l’obra, un món, l’exili que recorda un ahir i maldà per un demà. tres anys després el 1954 publica Les òlibes, una dura història, realisme i detallisme, de l’austera i dura vida de tres germanes en un mas perdut, un retrat de la vida d’aquest país que tanta duresa ha patit i que ens acosta a un món d’ahir. Si a Raïm els dibuixos de Porta idealitzen un passat en aquest, editat per Edicions Costa Brava també a Mèxic té un pi i una atzavara amb el mar d’una Costa Brava absent en portada. Res no és casual com la data, un quinze d’octubre, en record a l’afusellament de Companys…

les òlibes

Coneguérem a Mèxic el 2004 a la seva esposa, Rosa Castillo, una mestre que per amor amb ell va aprendre català. En demanar-li com fou la relació ens explicà que hi havia una tertúlia de catalans en una botiga de queviures que fundà, d’abarrotes com en diuen en aquelles latituds. De l’escolta atenta, i la simpatia que li despertà en sorgí l’amor i l’aprenentatge de la llengua i un fill, de nom Jordi. La botiga fracassà però el matrimoni fructificar. L’esposa, mestre, ha participat sempre en totes les activitats que a Salt i a Girona s’han fet d’homenatge i record a  Agustí Cabruja. En tots els viatges que hem fet a Mèxic hem procurat disposar d’un moment per a saludar-la i ella ens ha correspost amb detalls com la fotocòpia de l’obra de Cabruja, fotografies… Des del 2004 ens hem trobat mitja dotzena de vegades. Sovint, anàvem a un Sambords – preferentment el dels azulejos, preciós, al davant la torre Amèrica, on feia, per l’excepció de la trobada, un piscolabis de pastelitos i li parlava jo de Catalunya i ella del seu amor. Finalment, el 2014 em va mostrar, quan no tenia temps ella venia encara que fos un moment a l’hotel on estava i platicàvem com diuen allà… i hem mostrava records, un plec de fotografies i cartes que tenia en un penjoll penjat del coll. Va dir-me: així el tinc a prop del cor. A la sala on érem, els dos catalans de la taula del costat, joves viatjans com es deia abans, també és van emocionar i quan els hi vaig demanar si ens podien fer una fotografia el somriure que feren fou d’intensitat corresposta a la força de l’amor de Rosa per l’Agustí.

La ciudad de madera

De l’obra de Cabruja volem destacar, ultra les cròniques de L’Autonomista diversos llibres ben suggerents que mostren el clima del que fou un món que es desfeia. Així Terra nostra… (imatges i anècdotes) també il·lustrat per Porra i editat, és clar, a Mèxic, el 1946 que esdevé un preciós fris sobre els primers moments de l’exili, un conjunt de petites històries, anècdotes, vivències, on hi apareixen des de Fabra fins a Rovira i Virgili, de Corredor a Casals o Benguerel i que amb la simplicitat del petit text, de l’apunt ens acosten fins a entelar els ulls al que fou l’exili com la carta que rep del seu amic d’Argentina que anava al Centre Català i s’asseia tot davant un mapa de Catalunya i s’hi estava temps, mirant els pobles, els topans i els rius, les muntanyes i el mar, i és clar recordava i escriu a Cabruja dient: «M’enyoro a tot hora; i bé puc dir que quan estic més bé és quan parlo de la terra…» No és cap estudi global, ni una síntesi personal sinó uns apunts, unes pinzellades que ens acosten al drama, tragèdia del que fou l’exili.

L’any següent i del mateix to, també unes pinzellades, s’acara amb el que fou el record del temps passat als camps. És La ciudad de madera, il·lustrat altre cop per Porta i editat per Vértice. Anteriorment els havia publicat a la revista España en una secció d’èxit «Estampas del Exilio» i les recull, en espanyol, -és el seu únic llibre en aquesta llengua i esdevindrà una fotografia paorosa del que fou viure a la intempèrie, aire i tramuntana, platja i salnitre, nit i fret, solitud i multitud, en els camps de les platges de la Catalunya sota administració francesa des que els reis espanyols les hi regalaren el 1659. En aquesta obra una setantena d’instantànies sobre la vida quotidiana als camps, a Sant Cebrià, a Argelers i que ens acosten al que fou la filferrada i la sorra. Per a uns anècdotes, simples imatges d’un instant fugisser, per a altres la tendresa del qui copsa amb la mirada tot un món que es desfà com un viacrucis a l’espera del Gòlgota i sense resurrecció però algú ha d’explicar, a set anys de l’episodi el fet. Cabruja és nega a reconèixe’rs l’autor del llibre. Segur que va veure tant de dolor que va voler mostrar-ho com un simple toc d’atenció. Creiem, com Agustí Centelles que no va poder fer fotos de la Retirada de tant de dolor com veia, Cabruja en mostrarà unes anècdotes.

terra nostra

A Catalunya, Cabruja fora d’algun article a Serra d’Or i Tele-Estel pràcticament no hi participà. Es bolcà a Mèxic on podia escriure amb llibertat sobre el que li interessava.I especialment a les revistes d’exili on Catalunya sempre hi serà present.

 

 

Mort, la seva obra, més estrictament històrica, tot i el valor testimonial que té l’anterior que coneixem gràcies a l’Ajuntament de Salt i a la Diputació de Girona té valor per les semblances, els retrats a contemporanis en una obra que tingut dues edicions, en ampliació.

polítics i escriptors gironins

 

 

Efectivament, el 1987 apareix Polítics i escriptors gironins durant la Segona República. Anècdotes i records. Un primer tast d’una obra de la que historiadors gironins com Josep Clara i Miquel Berga en reclamaven la seva projecció. Al pròleg, Heribert Barrera destaca la voluntat de l’autor d’escriure i de fer-ho com a memorialista. El llibre s’obre amb una endreça a Carles Rahola, nom que sovint és referent –dedicatòries, semblances…- en altres treballs de Cabruja. La vintena de gironins que s’hi mostren, de Puig Pujades a Irla passant per Dot, Santaló…. apareixen en semblances de caràcter vital, amb anècdotes, vivències i comentaris que ens acosten als personatges amb una extraordinària vivor i gran vitalitat. Una prosa amena, directa, viva que ens acosta al temps de gairebé –aviat ho farà- un segle però com si fos ahir per la directa sensació de frescor i la proximitat que hi configura. Un món proper. Gràcies als retrats ens acostem a l’ahir. Aquest és el mèrit del periodista que escriu materials d’història.

homes de la meva terra

El segon gran treball a remarcar és Homes de la meva terra que editat  2002 per la Diputació de Girona ofereix un retaule ara sobre el conjunt del país, a més dels gironins que havia editat anteriorment s’hi apleguen els polítics, de Prat de la Riba a Companys, de Carrasco a Nicolau d’Olwer o intel·lectuals com Fabra, Serra i Moret, Carles Riba… en un conjunt bigarrat que ens acosta a una generació de contemporanis, grans i petits, alguns de no coneguts però tots amb incidència en els anys profunds de la República que encarnen el moment dolç de Cabruja, una il·lusió que s’esvaí. El 24 de febrer de 1984 Salt dedicà una placa al carrer que porta el seu nom, Rosa Castillo hi va anar i amb el batlle de la ciutat i Heribert Barrera, president del Parlament se’l recordà i de Salt la Diputació republicana ens ha acostat part de la seva obra, d’un gironí que s’identificà amb el país i en patí la diàspora. La seva obra, feta de pinzellades és una mostra de la labor de periodistes que projectaren una realitat. Si coneguéssim les cròniques i articles podríem veure un altre important aspecte del compromís de país de gent de base, sense posició política de relleu, ni estudis universitaris però amb el to que dóna l’espontaneïtat de l’ideal, com deien, d’abans de l’exili.

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

dijous, 17/03/2016

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

CCI17032016_0003

Pere Anguera, natural de Reus (1953-2010) va estudiar a Barcelona i compartirem moments de joventut. Una malaltia se l’endugué prematurament. Treballador infatigable mantingué una militància constant per uns ideals que mai afluixà. Llibertat i socialisme, Països catalans i independència. Milità al PSAN i, és clar, el compromís era ferm. Recordem com si fos ara quan l’anàrem a veure en una detenció, als tenebrosos calabossos de Via Laietana, dient el nom del carrer sabíem que ens referíem a la Prefectura que encara hi ha de la policia espanyola. No el vàrem poder veure però vull recordar que el tabac que li duia si li arribà. Militància i alhora la historiografia.

Sempre va tenir clar que tornaria al seu Reus i és un exemple del que han afavorit les universitats que han possibilitat la recerca local arreu Catalunya. Anguera volgué tornar i ho feu i consolidà la carrera amb la càtedra el 1992 a la URV. Els tres aspectes als quals s’ha dedicat: carlisme, catalanisme polític i cultural de la segona meitat del segle XIX i la mateixa ciutat de Reus li han atorgat un prestigi fent de la seva obra bibliografia de referència.

L’Ajuntament de Reus li atorgà la medalla d’or, la seva esposa, la historiadora, Mercè Costafreda, li ofrenà un llibre col·lectiu com a regal d’aniversari i una nova biblioteca local, a la que donà la seva valuosa biblioteca local especialitzada en els seus temes, duu el seu nom. Són aspectes d’una carrera marcada pel treball historiogràfic.

Publicà molt, cada any llibres i articles, aplegà els articles i capítols en volums, edità en les iniciatives locals en les que es vinculà, les entitats culturals com el Centre de Lectura de Reus que presidí del 2000 al 2007, i l’Associació d’Estudis Reusencs en ambdues entitats locals, com a Òmnium i altres, hi publicà força al costat de les editorials barcelonines. Inspirà tesis doctorals sobre Reus (s’hi estudien el gas, el cinema i els moviments socials) i convidava a la recerca sobre Reus amb un poderós estímul.

Ajudava. Quan treballava en la redacció de la tesi doctoral, sobre el Diari Català d’Almirall, de la que en formà part del tribunal, va convidar-nos a elaborar una monografia -Reus al Diari Català- no hi ha dubte que tenia sempre la seva ciutat al cap. Tanmateix malgrat la invitació no l’efectuàrem, pensàrem també en Valls al Diari Català i aleshores teníem altres compromisos. No hi ha dubte que aquestes aportacions hagueren portat llum sobre el període atès que apleguen rellevants notícies d’uns anys en els que apareix la vinculació del món local al general del redreçament cultural i polític general amb gran dinamisme.

ovbres col·lectives
Un altre company de les terres del Camp de Tarragona, Josep M. Roig i Rosich va escriure (Cercles, 2010) arran la seva desaparició una nota necrològica, sentida i documentada, en la que afirma:
Va començar, i va continuar durant molts anys, amb els estudis locals,renovant-los metodològicament i potenciant-los des de la direcció dels Plecs d’història local. Poques ciutats com Reus disposen de l’abundància i la qualitat d’estudis que aquesta ciutat té; de poques en sabem tan bé l’entramat polític, cultural i econòmic, els seus personatges i institucions, com de la capital del Baix Camp i els seus entorns. La seva era una història local desacomplexada, és clar que cal tenir en compte que estudiava la que a finals del XIX i principis del XX era la segona ciutat de Catalunya i l’àmbit li permetia fer tant síntesis temàtiques globals com estudis particulars i minuciosos. Era conscient que el que feia estava inserit en un tot més global però que hi podia aportar matisos, suggeriments o nous enfocaments que podien haver passat desapercebuts. El despertar que va comportar la seva tasca en molts àmbits culturals i polítics de Reus fou el que Ramon Amigó anomena la «revolució anguerista».
La mirada d’Anguera, sempre crítica i basada en el coneixement de la documentació d’època i de la bibliografia fan que l’obra publicada assoleixi un gran interès. Recordem com acabada la defensa de la nostra tesi doctoral ens passa uns folis farcits de notes i simplement “Per què vegis que m’ho he llegit i potser et servirà per si ho publiqués.” Naturalment que fou útil!

CCI04032016_0007
El 1980 ja havia publicat un bon feix de monografies de relleu: Reus panorama (1974), Bibliografia catalana reusenca (1975), El Centre de Lectura. Una institució ciutadana (1977) d’on estudiarà detalladament la revista homònima i també es fixarà en la important biblioteca, la seva bibliografia local és àmplia i constant com indiquem, alguns títols són: El Círcol, 125 anys d’una societat (1977), La consciència nacional a Reus en els segles XIX i XX (1978), La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980). Ho constata en la nota que apareix en l’Aproximació a la Història de Reus aquest 1980. Publicarà en les tribunes acadèmiques incipients que apareixen a Tarragona com als Quaderns d’Història Contemporània del Departament d’Història Contemporània a Tarragona així el 1979, 1985…

 

 

 

CCI04032016_0002

Seguiran: Economia i societat al Baix Camp a mitjan segle XIX (1982), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), -aquest treball fou la seva tesi doctoral-, Informes sobre l’economia reusenca del segle XIX (1985), La Diputació de Tarragona. Imatges per a una història (1986), Història gràfica del Reus contemporani en dos volums (1886 i 1987), Bernat Torroja, 1817-1908, teoria econòmica i reivindicació nacional (1987), Hospital de Sant Joan de Reus: 1240-1990) (1990), Les eleccions democràtiques a Reus. Tres cròniques (1990), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Catalunya i Reus en els orígens del catalanisme (1993), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999), Gaudí: quatre aproximacions a un reusenc universal (2002), Gaudí: Reus i el seu temps (2003)…

CCI04032016_0009
La seva aportació ha estat renovadora en tots els estudis que ha fet, un punt de vista crític i allunyant-se del partit pres ideològic. Abundància de fonts, consideració, i dada molt interessant, de les referències de caràcter popular, com havia fet ja Termes en la literatura més senzilla i amb una visió crítica oferí sempre un toc personal i amb un llenguatge viu i directe, amb una profunda reflexió paint tots els materials coneguts aportava rigorosament una nova dimensió que ens és ben vàlida pel seu rigor i interès.

 

CCI04032016_0004

CCI04032016_0010
També cal fixar-se a més del gairebé mig centenar de llibre i els dos centenars llargs d’articles en la recerca sobre el carlisme i el catalanisme amb pràcticament dos o tres grans treballs cada any. No és només doncs per amistat que se li dedicaren volums d’homenatge, un congrés, la biblioteca i la medalla d’or de la ciutat. Una vida de bon treball bé s’ho mereix. Una selecció del gran nombre de treballs podria ser: Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991) que apareix a les publicacions de la Revista del Centre de Lectura amb el treball, amb Rosa Cabré, Ideologia i història dels diaris reusencs en català, on dissecciona la important premsa diària local. A menjacapellans presenta sis treballs de factura diversa sobre història política i ideològica, alguns en col·laboració, i publicats en diverses tribunes i sempre valents en la cerca de fonts com el treball sobre els fets de maig a Reus que, a partir de premsa d’Estat Català, il·lustra sobre com «els no catalans s‘han apoderat del moviment» però els catalans «han lluitat a en tot hora per la nostra llibertat». I sempre amb la mirada crítica que com les «Notes per a la història de les actituds i de la vida quotidiana durant la revolució i la guerra» ens mostren detalladament a partir del periodisme aquests aspectes. Posteriorment usarà el setmanari d’Estat Català de Reus per a un capítol del llibre L’ombra de l’estel blanc on aplega escrits sobre la qüestió nacional a Reus .

CCI04032016
D‘altres treballs de caràcter general esmentem: Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), esdevé una visió novedosa al primer carlisme on a més d’explicar curosament la dita guerra dels Set Anys rastreja els precedents, com motivacions del que serà una autèntica guerra civil a la cerca de motivacions i com hi havia el rerefons de la misèria més enllà dels conceptes –d’ací l’alteració del títol (fam/pàtria). El català al segle XIX. De llengua de poble a llengua nacional (1997), és un altre dels grans treballs notables així com Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999). El General Prim: biografia d’un conspirador (2003)…
Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme, 1808-1868 (2000), és, si exceptuem la quatrilogia sobre els símbols nacionals, un altre dels grans treballs d’Anguera, una obra de maduresa i un dels treballs més reeixits. Intenta donar resposta als orígens del catalanisme polític i fa estudiant la catalanitat i com és el liberalisme qui aixeca aquesta bandera. És especialment notable el partit que treu dels conflictes, la guerra del Francès, on per primera vegada els catalans tenen un sentiment compartit amb els castellans, la d’Àfrica, les carlines i els aspectes opressius –tributaris, identitaris… que fan sentir als catalans com colònia, o, diu Anguera, ciutadans de segona. Un treball que manté la seva vigència per a qui li plaguin els matisos. Altres títols d’una extensa, com diem bibliografia. També: Vers una Catalunya nacional (2004) o Cataluña en la España contemporánea (2006), El carlisme i la seva base social 1992),  Els Grans monestirs de la Catalunya Nova: cistercens, cartoixans i franciscans (2000), Absolutistes i liberals: deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys (2002)…
Col·laborà, com hem dit, molt en la vida reusenca i facilità amb els seus estudis com els d’altres historiadors vinculats a les universitats noves –Girona, Lleida…- que la mirada centrada en Barcelona pogués obrir-se a tot el país. Influí des de L’Avenç, en la primera etapa de la revista, on fou membre del consell assessor i en la direcció dels Plecs d’història local de la Diputació de Barcelona i aquesta publicació entre el 1997 i el 2000.

CCI17032016_0001
La seva aportació al Centre de Lectura de Reus fou intensa i variada. En destaquem els articles i textos diversos. Així Agenda pública que recull els articles al diari El Punt (1996-2004) i Complements circumstancials (200)) que aplega un centenar d’articles al mateix diari (2004-2009) sobre aspectes d’actualitat o dels que li abellia de parlar-ne. També 41 pròlegs, material heterogeni i fos quin fos el tema, de l’estelada als orígens del catalanisme a Tarragona sempre enriquia amb dades o comentaris més enllà del mots circumstancials.
Un interès especial té el llibre Un temps, una veu, (2003), edició privada en la qual deu historiadors –Roig Rosich, Josep Fontana…) glossen aspectes de la seva obra en un esplèndid regal d’aniversari que va més enllà de l’enceser per esdevenir un conjunt de reflexions sobre una vida de recerca i d’agitació, com diria Albert Manent, aportant sempre la reflexió més enllà del que és el tòpic o la conveniència i fen-t’ho amb honestedat i amb interès, amb treball i amb intel·ligència, d’ací el valor de la seva obra, fonamental per Reus i alhora molt i molt important per Catalunya. Mercè Costafreda escriu que l’obra «pretén ser un símbol que conjugui alhora l’etapa viscuda i el temps històric objecte dels seus afanys d’història, i la seva veu.»

CCI17032016_0002
Altres llibres singulars són Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999) on s’ocupa de cinc escriptors: Narcís Oller, Josep Aladern, Angel Guimerà Antoni de Bofarull i Pin i Soler, en la percepció sobre com entenien la nació i fixant-se en ideologia i política fonamentalment com a aportació per entendre la percepció de la comunitat. Textos publicats, en revistes com la Revista de Catalunya o en col·loquis i que revisà per tal d’aplegar-los, com li abellia, -un continua amb els seus llibres i així és- i conformà un volum ben actualitat atès el sentit de continuïtat de la cultura catalana gràcies als seus escriptors. Coses de Reus (2006) un recull de textos diversos, des de la presentació, en realitat un article acadèmic, sobre el llibre de Núria Sales dedicat a les mules i als ramblers fins a un text periodístic que malgrat ser un encàrrec de Serra d’Or no fou publicat i Anguera n’explica converses i cartes creuades amb tot detall i farciment d’ironia. Gent de la Revolució liberal (2009) són una quinzena d’aportacions amb el protagonistes destacats com Pere Mata o Eduard Toda o bé genèrics, com «Reus en les novel·les del segle XIX» i altres que ajuden a conformar la història menuda i petita.

CCI04032016_0008
Tot i la malaltia gràcies a l’editor Pere Català de l’Editorial Dalmau el conjunt d’obres sobre els símbols nacionals: l’11 de setembre, l’himne els Segadors, Sant Jordi i la sardana, La barretina, van poder aparèixer pòstumament així com reculls dels seus escrits –articles i pròlegs- en sengles volums a cura aquests per les edicions del Centre de Lectura de Reus. Esdevenen un gran colofó a una obra de renovació de la historiografia de Reus i del XIX català en els que es convertí en un dels màxims especialistes.
 

 

CCI04032016_0006

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

dimarts, 2/02/2016

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

 

 

 

JVV i S Sobrequés
Nat a Girona el 1910 patí la pèrdua prematura del pare i anà a Barcelona on treballà mentre estudià filosofia i lletres del 1927 al 1930. Tingué com a mestres a dos remarcables professors de la Universitat de Barcelona que l’influïren molt en la seva formació i al llarg de la seva vida hi mantingué relació: Pere Bosch Gimpera i Antonio de la Torre que van assumir en la trajectòria intel·lectual de Vicens un paper determinant.

 

 

Jaume Vicens i S. Sobrequés

 

De caràcter obert, obstinat i enèrgic, ambiciós i treballador, intel·ligent amb un pel d’ingenuïtat política, amant de la família, el mar, el seu mar de Roses. Ben plantat i segur d’ell mateix, irradiava seguretat. Acabats els estudis de filosofia i lletres decantant-se vers la història enceta la seva labor de docent com a professor a l’Institut-Escola (1932-33), i encarregat de curs a la nova Universitat Autònoma (1933-37). Guanya la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres el 1935 i comença a tenir una posició pública amb la polèmica amb Antoni Rovira i Virgili, la seva tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37) important i que llegí el 1936. Aquest mateix any es casa amb Roser Rahola, deixebla seva, i ho fa a la mateixa Universitat, Bosch i Gimpera, rector, conseller de justícia, oficia d’autoritat i, entre altres, Joaquim Xirau, degà de lletres, com a testimoni. Durant la guerra formarà part de la Universitat de forma activa, i els seus antecedents, la personalitat democràtica i liberal, republicana i catalanista, sense militar ni fer ostentació pública, tanmateix li costarà persecució i hostilitat dels sectors més durs del règim que el consideren enemic i com a tal el tracten.
Patirà expedients depuradors, la seva amistat amb Santiago Sobrequés es mostra en un ric i fi epistolari que mostren aquests anys difícils de després del 1939, finalment serà castigat a dos anys d’expulsió i haurà de, literalment començar de zero altre cop. Finalment podrà ser admès el 1943 i destinat a l’ensenyament secundari a Baeza, lluny de Catalunya, un càstig per allunyar intel·lectuals i mestres del país. Hi estarà però poc temps. Col·labora a Destino i crea l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola. Renova els llibres de text, dotant-los d’imatges representatives, cartografia seriosa, continguts amplis, tot dins les tenebroses i profundes limitacions de la censura oficial aconseguint un prestigi durant dècades per la qualitat dels seus materials.
Personalment visquérem amb els seus manuals, la nostra professora d’història en un institut públic, era una rara avis, membre, a mitjans dels anys seixanta! d’Òmnium Cultural i funcionària de carrera. Ella recomanava a l’alumnat els manuals de Vicens Vives dels que ja hem parlat en un altre espai en aquesta pàgina. A la nova UAB, en el segon any de vida, el professorat jove, inquiet, ens omplí de la bibliografia de Vicens, de fet els seus deixebles- com Jordi Nadal o Josep Fontana, eren al claustre de la nova universitat.

CCI01022016_0010
Els atlas, el d’història universal, el d’Espanya, foren molt usuals, com els manuals, a l’ensenyament de batxillerat. Una anècdota quan teníem 15 anys, el 1965 ens el feren comprar, a l’institut, hom volia que tinguéssim la nostra pròpia biblioteca. Feren servei: ens obriren les portes a una concepció global de la història, a les portes d’aquella totalitat de l’Escola dels Annals. Ens feren veure a ull d’ocell la història i ho consideràvem normal però era una novetat aleshores. Vicens vetllava la imatge i també la paraula, i quan era escassa amb més valor. Als atlas cap mot era gratuït, un mapa titulat “Reparto colonial de África”, el 1965 donava joc i insinuava. També introduir mapes amb les rutes de comerç més enllà de quadres dinàstics de matrimonis reials. Havia de coexistir amb la feixuga terminologia, -Alzamiento, etc.- amb una sola llengua, publica la tesi doctoral en català i a partir del 1939 s’ha acabat fins vint anys després. Els temaris docents eren imposats amb control ple per la voluntat que hi ha que els manuals poguessin esdevenir eines d’adoctrinament ideològic. Els de Vicens aspiraven a un rigor històric i aquesta observació acostà a diversos estudiants a la història en veure-la com la clau d’interpretació de la realitat i obria les portes a una complexitat més enllà de la política: economia, societat, demografia, etc. en definitiva es considerava la història com una disciplina seriosa i allunyada simplement de la ideologia o la propaganda.
El 1943 assisteix a un congrés historiogràfic, convidat per La Torre i es comença a relacionar amb autoritats franquistes, de l’Opus Dei que l’afavoriran en el seu objectiu de tornar a tenir una càtedra universitària. Després del pas el 1942 per l’Institut de Baeza, podrà tornar a la Universitat, el 1943 a Saragossa i el 1948 a Barcelona. Publica Historia de los remensas en el siglo XV (1945) i encetarà amb la seva tesi doctoral una molt extensa bibliografia i ben rellevant i de qualitat, a més d’assaigs acadèmics d’impacte i la creació de tribunes col·lectives com centres i revistes tot i que algun deixeble -Nadal dixit: «es más intentos que logros» però l’obra de Vicens ací és.
El 1950 participa en un altre congrés molt important en la seva vida, serà el Congrés Internacional de Ciències Històriques de París que el ratifiquen en els planteigs que havia fet sobre la nova història especialment amb la introducció de continguts socials, culturals i econòmics en el que s’ha considerat la més important renovació historiogràfica catalana. A més d’una obra pròpia cal remarcar les tribunes. El 1949 crea el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, i poc després Indice Histórico Español la gran revista de bibliografia històrica que amb Estudios de Historia Moderna (1951-1959) seran part del seu llegat col·lectiu.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

La seva preocupació pel futur del país el feia també seguir l’evolució d’Europa i especialment de la seva historiografia amb interès. Aquesta incidència de la historiografia europea tindrà amb en Vicens un receptor àvid que assumirà aquesta visió coincident amb la seva pròpia voluntat d’obrir horitzons i tot i l’evident positivisme que l’impregnava les autoritats acadèmiques franquistes el consideraven amb prevenció atès que en el fons el substrat liberal, obert i europeu sempre li fou present. Malgrat la seva visió avui superada, com tantes obres, de la geopolítica la capacitat d’influència de Vicens fou molt considerable. Cal pensar que per exemple del tribunal de la seva tesi membres foren apartats de la universitat i eren a l’exili: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila… i qui dominava aleshores per resultat d’una guerra era el pensament més ranci on podríem dir que l’escolàstica convencional es donava la mà a la filosofia més tradicional per a explicar la història.

 

Noticia de Catalunya 2

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

 

 

Malgrat doncs la visió certament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic el considera amb recel. Davant la falta d’evolució del règim, la seva evident consolidació i la manca de futur polític de novetats i transformacions polítiques, més enllà de les econòmiques i socials Vicens es refugiarà en la recerca i s’obrirà a la reflexió aportant una llum nova, des de l’interior, en relació la complexitat entre Catalunya i Espanya.

51tnDxlLinL._SX304_BO1,204,203,200_
La seva obra és renovadora. Destaquem dos títols emblemàtics, de lectura obligada a les facultats de lletres de la nova UAB i que acostaren a l’alumnat a la bibliografia europea traduïda des d’una dimensió acadèmica estricte. Efectivament Aproximación a la historia de España (1952) i Notícia de Catalunya (1960) han estat segurament els dos assaigs més influents de la segona meitat del segle XX. S’interroga sobre les motivacions profundes del comportament col·lectiu, impregna una visió realista i si bé coincideix en planteigs amb altres pensadors, com per exemple Ferrater i Mora, configura una visió molt ben trabada aleshores que li atorga un gran predicament en àmbits molt diversos: serà la porta que, via Pla, el farà coincidir amb Josep Tarradellas, al final de la vida tanmateix, o que li fa ultrapassar els àmbits acadèmics per a ser considerat en altres ambients, especialment econòmics, culturals i periodístics en els que tindrà influència notable.
Pel que fa a monografies, que impregnaren el gust per accedir als arxius i per copsar el valor del document sovint considerat menor i del que n’extreïa el valor just, esmentem: Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956), Obra dispersa (1967). Els manuals universitaris igualment li foren estimats, al costat dels nombrosos, en col·laboració, destinats al món de secundària. Així és autor d’un celebrat estudi, que ampliarà, posteriorment en col·laboració amb Jordi Nadal, Historia económica de España (1959) que esdevindrà de referència a la facultat d’Econòmiques i s’usava és clar a Lletres, encara conservem la setena edició del 1967!. Autor també d’una llarga bibliografia en la que hi figuren també obres col·lectives, com Historia social y económica de España y América (1957-59). No pogué però impulsar sempre el seu criteri, per exemple la Història de Catalunya que pretenia titular i de fet ho és, dirigint un conjunt d’historiadors, especialistes cadascú en la seva època, s’hagué de titular Biografies Catalanes i encara es reedita amb èxit de públic lector.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01
Malgrat les limitacions de la censura el domini de llenguatge, tècnica, arguments… feu que més enllà de la selecció i interpretació d’esdeveniments Vicens es preocupés pel segle XIX com a porta de la guerra civil que representa el tancament d’un cercle de voluntat catalana d’intervenció estatal. Fruit d’aquesta voluntat és el volum Els catalans en el segle XIX (1958) que posteriorment, amb la col·laboració de M. Llorens, esdevindrà Industrials i polítics del segle XIX.
El 1960 mor relativament jove i la premsa constata les esperances que hi havia dipositades en la seva trajectòria, des de la premsa més conservadora com La Vanguardia Española fins la més avançada, com Presència, se’n dolen.

 

 

presencia
Miquel Batllori el qualifica com a creador de la nova historiografia catalana, i si fem cas dels deixebles –Fontana, Mercader, Reglà, Elliot…- no hi ha dubte que l’afirmació és precisa i més enllà de llibres conjunturals tipus Mil lecciones o Mil figuras de la historia o la dita Geopolítica (1950, 1956). Diu l’il·lustre erudit:
«Aquest home d’un dinamisme tan potent queia malalt el mes de gener de 1960, mentre fremia de plans i de projectes. El 21 de març m’escrivia, del llit estant, una lletra de quatre planes, contant-me la seva malaltia i les seves inquietuds intel·lectuals: el seu frustrat viatge a València –a la Universitat, “on hi ha un clima fantàstic”- a Saragossa –per a ocupar-se dels Congressos d’història de la Corona d’Aragó-, a Madrid –“on sempre hi ha un munt d’assumptes a resoldre”-; els seus desigs d’assegurar “la brillantesa de la participació espanyola en el vinent Congrés d’Estocolm”; la seva dolor per la recaiguda de Federico Chabod, que jo li havia comunicat; les temences de no poder fer ni la conferència sobre la Llotja de Mallorca, ni un curs a la Sorbona que li havien ofert. Però no tot eren planys. Durant la seva malaltia, havia refós l’Aproximación a la historia de España i la Notícia de Catalunya, models d’història supranacional i darrera lliçó del gran mestre.» (Galeria de personatges, 1975).