El dia 30 de novembre va morir la historiadora i professora de la UNAM, especialista en la revolució mexicana, filla de Josep Carbó i Carme Darnaculleta i néta d’Eusebi Carbó. Avi i pare militants anarquistes de la Bisbal i Palamós respectivament. D’ací, segurament li vingué la simpatia per Villa, Zapata, Cárdenas i anònims lluitadors populars sobre els que investigà convertint-se en una de les més reputades historiadores especialistes mexicanes del període. Aquests ideals de llibertat li eren molt estimats, i hi dedicà molts treballs com el de Ricardo Flores Magón «¡Viva la tierra y libertad! La utopia magonista» al Boletín Americanista.

Posseïa un do per la docència, la impartia planera per la proximitat del llenguatge i la personalitat empàtica. Podem veure -youtube- alguna conferència, on mostra com traspua alegria, coneixement, en fi, la ironia que la caracteritzava, fina i esmolada com bona mexicana, directa i cantelluda, i com hereva catalana d’anarquistes que mostraven el sentit d’una vida en la qual compartir la història era l’eix de la seva professió.

Carbó, professora de la Universidad Nacional Autónoma de México, la gran universitat de DF ha configurat una obra compromesa i rellevant. Destaquem Oligarquía y revolución (1876-1920) amb A. Gilly (1993), Evolución histórica de la propiedad comunal (1996), Lázaro Cárdenas y la defensa de la soberanía (2002), Bibliografia mexicana sobre la guerra civil espanyola (2009), Los campesinos y la reforma liberal (2012), Se llamó Lázaro Cárdenas, (1995, 2005) -recopilació d’estudis i semblances sobre l’important líder que acollí als republicans espanyols obrint de bat a bat les portes mexicanes-. Sobre Catalunya també se n’ocupà, amb Estudios Catalanes de El Colegio de Jalisco (2002). Rescatà encara unes memòries del seu avi Eusebi, el dietari de l’estada a Nova York durant la guerra civil en missió oficial, i les publicà a Valls: Un anarquista al servei de la Generalitat (2014).

Compartirem el 2013 la Via Catalana a l’Angelito de DF. En altres avinenteses amfitriona generosa ens feu de cicerone del santuari de Guadalupe –«l’has de veure, no pot ser que no el coneguis encara- amb la dolça cantarella del català de deixa mexicana, cadenciós i suau. Recordem la conversa, gràcies a la seva companyia, amb donya Amalia Solórzano de Cárdenas, que tant estimava, emocionant sobre guerra i exili, revolució i poder. Era el 2005, poc abans de morir la vídua del general Cárdenas. En acomiadar-nos ens dedicà el seu recent llibre Estampas para el recuerdo sobre la revolució zapatista. Somnis i esperances, de dones lluitadores i vinculades amb Catalunya. Reposin en pau.

 

 

Entrada publicada a Biografia, exili, General, Història agrària, Història contemporània, Història d'Amèrica, Història de les mentalitats, Història del món obrer el dimecres, 30/12/2015 a les 13:32.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.