Santiago Albertí, l’editor historiador

 

 

Santiago Albertí i Gubern (Barcelona, 1930, 1997) era un editor compromés que va crear l’editorial amb el seu cognom i alhora va escriure diversosdiccionaris entre els quals el famós Diccionari biogràfic Albertí en quatre voluminosos volums. No hem localitzat fotografies seves només una i ja palesa un tarannà.  El

1960 a Xàtiva amb Joan Fuster i davant el retrat

de Felip V de cap per avallper haver manat cremar la ciutat…

 

Llicenciat en dret, traductor i distribuidor de llibres, amb la DifusoraGeneral el 1961 edità el Diccionari castellà-català i català-castellà. Com aeditor publica entre 1954 i 1962 a la col.lecció “Nova col·lecció Lletres” 68títols que contribuiren al rellançament de l’edició en català en la represaquan la dictadura permeté una lleugera esclexta que no podia fer ombra

al domini en tots els àmbits que tenia en espanyol. Publicà també uns

quaderns literaris, amb vocació de revista, camuflats com miscel·lània

amb el nom de Quart Creixent, n’aparegueren quatre números entre 1957

i 1958 fins que la censura els tomba. Escriptors com Espriu, Pedrolo, Moll,

Fuster, Tasis… hi participaren en la voluntat, com l’editor, de projectar la

seva obra i dotar al país de tribunes de normalitat. No poguer ser.

 

Amb els seus diccionaris Albertí aconseguí una molt notable divulgació i

popularització d’instruments al servei de l’ús i aprenentatge de la

llengua. Edità diversos diccionaris: Diccionari castellà-català, català-

castellà (1961), Diccionari de la llengua catalana (1975) i Diccionari de la

llengua catalana il·lustrat. Com a traductor destaca la seva labor sobre

Saint–Exupéry tot i que en traduí molts altres. Li interessà la ceràmica i va

promoure, amb altres, la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i

Terrissa (1980).

 

La seva labor com a historiador, fou motivada per un desig patriòtic de

normalitat en el país i la seva cultura. Igual que la labor d’editor i altres

iniciatives, ens explicava Joaquim Ferrer que treballà al seu costat un

temps, en les quals tots els motivats, fossin el que fossin havien de fer-ho

tot. Calia fer-ho. Albertí treballa a marge de la universitat i d’institucions

acadèmiques i el fet comporta tots els vicis i virtuds d’aquesta situació.

Individualisme i llibertat operativa però manca de recursos i de

metodologia. Quan el franquisme era més viu i la censura més forta

tingué el coratge d’escriure, editar i promoure una obra espectacular

aleshores, la primera d’impacte social. Un estudi monogràfic sobre

l’episodi de L’Onze de setembre (1964) que esdevení un autèntic èxit

editorial per la incipient edició catalana i un esdeveniment social. No era

publicar un llibre, era aixecar la làpida d’una tomba i fer reviscolar el

cadàver. La seves portades vermelles eren tot un crit a les grises llibreries

de l’època. Narra, amb vivor l’episodi i recordem, com, teníem vint anys,

llegirem aquesta primera edició amb l’emoció trèmula del qui descobreix

un món ocult tot i que proper.

 

Malgrat la manca de recursos, de bibliografia aleshores encara no

publicada, d’accés a arxius i usa Soldevila, Reglà, Vilar… però no Castellví i

altres fonamentals. El resultat tanmateix és brillant socialment i útil

socialment per a una historiografia que comença  poder treballar els

temes propis amb voluntat  de ser independents, de criteris aliens.

Albertí  ha d’indicar, per a remarcar que ha escrit vigilant el llibre no fos

segrestat, les seves limitacions:

 

«L’autor ha preferit limitar-se a l’esxposició dels fets i relacionar-los dins

un quadre objectiu. Els judics ha estat deixats, en la mesura del possible,

al criteri de llector. En tot cas, aquest trobarà en l’obra prou de material

significatiu perquè la pròpia opinió reposi sobre bases segures. »

 

Han aparegut recentment moltes obres, documentades, il·lustrades,

sobre el que significa i fou l’11 de setembre. Però durant el franquista, la

primera, i amb una molt bona col·lecció de diagrames i mapes ex novo,

fou la d’Albertí. Per posar un exemple de la seva limitació, en acabar

dedica, no pot més, una línia del decret de Nova Planta, i del text

genocida diu només: «No farem esment especial del Decret, que tingué

una transcendència extraordinària…»  més subtilesa i elegància

impossible, només així es podia saltar la censura implacable.

 

Potser el millor elogi és que encara esdevé una de les millors síntesi pel

valor narratiu i dimensió positivista de l’episodi que sense aparell crític i

amb mancances bibliogràfiques esdevenia no només una contribució

valuosa al coneixement social de la pròpia història sinó una aportació

sòlida feta des del coneixement i la rigurositat dins les limitacions

exposades. Duarte valora positivament la gran aportació de noms, de

personatges que converteixen en una dimensió coral el setge d’una ciutat

per un exèrcit molt superior en nombre i com tot un poble esdevenia

màrtir per una idea que era la llibertat i no entrarem a escatir si era la de

la nació o la del conjunt, el que si és evident era que el català volia

l’imperi de la llei i l’invasor l’imperi del rei. Aquesta diferència a l’epoca

es va pagar pels vençuts amb la forca, el deshonor, l’exili, travessa la

península a peu fins a presons de l’altra banda, tota una repressió que

marcà una centúria i mitja fins la renaixensa politica.

 

Una segona gran obra és el Republicanisme català i la Restauració

monàrquica (1975-1923) publicada el 1972 i que aspira a ser un retrat de la

voluntat de llibertat, la República, i d’emancipació social alhora que una

història dels principals moviments socials. També de color vermell en

portada i amb la fotografia de l’enterrament de Layret, iniquament

assassinat com a voluntat de destrucció del moviment obrer organitzat

pacíficament però reivindicatiu i multitudinari. Aquest treball, també

reeditat com l’anterior, és, en paraules de Duarte:

 

«Potser l’aspecte més problemàtica, tal com reconeixia el mateix autor,

és la poca informació sobre els resultats electorals, feblesa que té molta

veure amb l’escàs desenvolupament d’aquests estudis a Catalunya en el

moment en què es redactà el llibre. En tot cas per l’amplitud de la

panoràmica que ofereix, la finor analítica i la capacitat de destriar

filiacions, adhessions, ruptures i continuïtats en un món tan complex

com el del republicanisme català, aquest llibre continua essent un

treball de consulta obligada com a síntesi operativa del moviment

republicà al llarg del mig segle que va de la caiguda de la Primera

República a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.»

Provenenint de la tribuna prestigiosa que és el Diccionari d’Historiografia

catalana (2003) i de Duarte, estudiós del republicanisme amb extensa i

sòlida obra darrera, l’afirmació constitueix un elogi per a qui procurà

acostar la història al seu poble i fet des de l’honestitat, el treball

documental, bibliogràfic i hemerogràfic i el rigor tot i les mancances.

 

Acabem amb l’esment a un extraordinari treball i que ha estat bàsic per a

altres obres perquè n’ha estat font imprescindible. El Diccionari Biogràfic,

el conegut popularment com Albertí, això és autor i editor alhora i com el

Fabra o el Torrent-Tasis tots ens entenem quan ho díem. Quatre volums

que apareguen el 1966 amb une 2.500 pàgines i que acosten a més de deu

mil noms de la història de Catalunya en molts àmbits. Aquest diccionari té

diverses particularitats. Vegem-ne només una. Intercala entre les

biografies, textos diversos, sempre de valor i de referència. Així des de la

Crònica de Jaume I o Pere III fins a fragments de cartes de Rafel Casanova

o altres. Al costat de l’entrada de Josep Carner hi ha un article del poeta i

escriptor reproduït a Les bonhomies.  Es tracta de «L’Associació per a la

caça del tigre» que parla, amb tots els ets i uts, d’aquesta associació i

acaba amb una frase contundent

 

«Ara que, així i tot, fetes aquestes i altres concessions a l’esperit de

confort que és típic dels nostres connacionals, hi ha una cosa

absolutament necessària per a ésser caçador de tigres. Sense ella valdria

més acontentar-se de veure tigres dissecats en un bon museu zoològic.

La cosa absolutament necessària és disparar.»

 

Si díem que l’any de l’article és 1923 potser no cal indicar res més. Albertí,

editor, historiador i profundament actiu en tot tipus d’activitats editorials

amb un sol objectiu: la divulgació cultural i la consecució de la llibertat pel

seu poble. Com a representant d’una generació creà eines que

permeteren que el pont entre l’ahir i el present dels anys cinquanta-

seixanta dispossés de pilars ferms. No podia faltar en aquesta galeria

d’historiadors i divulgadors de la història.

Entrada publicada a Biografia, General, Història contemporània, Història de la cultura, Història de les mentalitats, Història del catalanisme, Història del món obrer el dissabte, 1/02/2014 a les 23:01.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.