El Decameron és un recull de cent (i una) novel·les explicades en deu dies, a raó de deu per dia, per un grup de set joves donzelles i tres nois, la allegra brigata, aplegats als afores de la ciutat, a redós d’un jardí amè, durant la mortífera epidèmia de pesta que va infectar Florència el 1348. Les novel·les que els joves expliquen són favole o contes formalment elaborats, barreja de creació, reescriptura o paròdia d’istorie que contenen informacions verídiques o arrelades en la realitat històrica i que esdevenen parabole exemplars, comprensibles universalment. La “revolució dissimulada” de Boccaccio va consistir a reinventar la novel·la com a instrument poderós d’interpretació ‘realista’, total i unitària, de l’èsser humà i del món. Nastagio degli Onesti, Federigo degli Alberighi o Pietro di Vinciolo són personae, personatges de ficció, que gràcies al fet innovador de ser presentats amb nom i cognom, esdevenen persones properes, en les quals els lectors es podien reconèixer. Florència, Venècia o Nàpols, els seus barris, els mercats, les esglésies, són els escenaris ben reconeixibles on transcorre l’acció narrativa. Tot plegat fa que els lectors d’ahir i d’avui ens creguem aquestes històries, que tant poden recollir faits divers cruents com el més frívol safareig de revista del cor. I serà responsabilitat dels lectors – és Boccaccio mateix qui ho recorda a la Genealogia – criticar o riure, compadir o condemnar les aventures i els comportaments dels protagonistes de les novel·les. És així com Boccaccio es defensa de les acusacions d’immoralitat o de frivolitat: el Decameron no només va patir la censura sinó també l’insidiós judici crític de ser, en el fons, poc més que el fruit de la fantasia d’un hàbil narrador d’històries, malparlat i llicenciós. 

La fortuna de les obres de Boccaccio a l’Europa renaixentista demostra que ens equivocaríem si el consideréssim només com l’autor del Decameron. Per limitar-nos a Catalunya, abans del final del segle XV, ja s’havien traduït al català el Decameron (1429), el Corbaccio (1454) i l’Elegia di Madonna Fiammetta (abans de 1460-1464). De fet, ja a finals del segle XIV, Bernat Metge havia reescrit al català la historia de Griselda (Decameron X, 10), filtrada a través de la traducció llatina que Petrarca, mestre i gran amic de Boccaccio, n’havia fet al 1374. I potser no és superflu, més enllà de la història literària, recordar que la Fiammetta i el Decameron han nodrit la fantasia de pintors, des de Botticelli a Waterhouse, i en anys més recents, de cineastes com Pasolini. Des dels anys de la seva joventut daurada a Nàpols, i fins al final de la seva vida, ja a Certaldo, sol i embolcallat en l’abric d’hivern que Petrarca li havia deixat en herència, quan escrivia les seves obres enciclopèdiques i la seva més agra invenció misògina, el Corbaccio, Boccaccio va ser sempre un defensor de la capacitat de la literatura per consolar i divertir, sense per això oblidar mai el problema de la responsabilitat moral de l’escriptura. Per a ell la literatura, des dels fabulosi parlari degli ignoranti (els contes folklòrics, diríem avui), fins a les refinades històries plaents dels mitògrafs antics, era la més útil de les arts, és a dir de les facultats humanes.

(Aquesta nota és la nostra particular manera de conmemorar el setè centenari del naixement de Giovanni Boccaccio que se celebra enguany. Cada mes proposarem una lectura comentada de passatges trets de les seves obres. Tant de bo que aquest aniversari serveixi per a rellegir el Decameron, la Fiammetta i les altres obres de Boccaccio. Si voleu començar a anar fent boca podeu visitar aquesta web)

 

Simone Ventura

Etiquetes: Bernat Metge, Corbaccio, Decameró, Decameron, Elegia di Madonna Fiammetta, Firenze, Florència, Genealogia, Giovanni Boccaccio, Griselda, Pasolini, Petrarca, setè centenari

Entrada publicada a Actualitat medieval, Efemèrides, Fonts medievals el dimarts, 29/01/2013 a les 00:01.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.