Els cristians s’imaginaren Déu com un ancià respectable amb barba. La primera representació, però, del seu rostre arribà amb el Renaixement, de la mà de Miquel Àngel. A principis del segle XVI (1509-1512), en la seva intervenció a la Capella Sixtina, el gran artista toscà dotà de forma humana aquell “ésser invisible” en el seu fresc “La creació d’Adam”, una de les icones de la història de la pintura universal. El seu principal model fou Zeus, del món clàssic.
La pintura ocupa la part central la volta de la Capella Sixtina, que escenifica diversos passatges de la Bíblia. Adam descansa mentre que un musculós Déu entra en escena amb moviments ràpids: el vent de la carrera li tira cap enrere la seva barba i cabellera. Aquests moviments recorden Zeus, sempre actiu i disparant rajos, anant amunt i avall de l’Olimp.
Segons el Gènesi, Déu va modelar l’home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l’alè de vida”. Miquel Àngel, però, va defugir aquesta escena i va preferir que Déu sortís donant vida a Adam estenent-li la mà. Irromp flotant a l’aire, de manera majestuosa, embolcallat per un mantell i acompanyat d’un cor d’àngels. Sota el seu braç esquerre hi ha Eva, que, en sentit figurat, espera en els cels el seu torn.
Possiblement l’escena dels dos dits a punt de tocar-se va ser agafada de l’himne medieval Veni Creator Spiritus, on es demana que el dit de la mà paterna dreta doni als fidels amor. “La creació d’Adam” és considerada l’al·legoria més suggeridora i poètica de l’origen diví de l’ésser humà. El fresc recorda molt “La creació d’Eva”, que s’hi troba representat just al costat.
Articles relacionats:
– Els orígens del cristianisme
– La mort de Déu
PER A MÉS INFORMACIÓ: WWW.ANTONIJANER.COM
Etiquetes: MISCEL·LÀNIA