En moments de foscor, una espelma ens pot il·luminar, però, si l’agafam amb la mà, també ens pot empastifar amb la seva cera recent fosa. Dit això, les ments més perverses ja hauran fet la seva pertinent associació. I no s’equivoquen. La cera de les espelmes pot provenir de les abelles o, antigament, d’una pasta extreta del crani de les balenes anomenada esperma per tenir una viscositat semblant al semen, en grec σπερμα. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, el fet que al finals del segle XIX moltes candeles s’elaborassin amb “esperma” de balena fou la causa que s’anomenassin espelmes, amb aquest petit canvi de consonants.

La versió llatina del mot grec σπερμα és semen, -inis (“llavor”), d’on tenim “seminari” i, en castellà, “semilla”. És ben curiosa l’etimologia del corresponent català per a aquesta darrera paraula. Llavor procedeix de labor, -oris (“feina”) i al·ludeix a la collita aconseguida amb la feina i la fatiga. Si llauram bé la terra podem recollir fruits (fruges) ben saborosos. I com que generalment aquests eren pocs però bons, va sorgir la paraula frugal com a sinònim d’àpat simple i poc abundant. Per als excessos ja hi havia els menjars opípars (= abundants), mot compost d’ops, opis (“riquesa”) i paro (“disposar”). Segurament en aquells temps, a la nit, es menjava sota la claror d’una espelma. Ara ja entenc per què abans es tenien tants de fills!!!