Arxiu del mes: setembre 2016

Quatre gats… i molts destins

dimecres, 28/09/2016

imagesLeonardo da Vinci va ser un dels artistes més complets i fascinants de tots els temps. Tan cert com això és que era fill d’un ric notari florentí i que va viure en diverses ciutats de la Itàlia del Renaixement. Mozart a cinc anys tocava prodigiosament el violí. Tan cert com això és que el seu pare Leopold era un músic al servei del príncep arquebisbe de Salzburg i que el petit es va criar entre aquesta ciutat i Viena. Picasso, per la seva banda, va ser un artista brillant i precoç, fill d’un professor de dibuix que, per qüestions professionals, es va veure empès a marxar de la seva Màlaga natal i traslladar-se a Barcelona. Si Leonardo, Mozart i Picasso haguessin nascut o format en un altre context, molt probablement no haurien desencadenat el seu geni creador.

Amb l’excusa del 150 aniversari del pintor Ramon Casas, ens hem submergit a la Barcelona bohèmia del tombant de segle i hem entrat en aquells ambients, encara avui existents, on es va gestar el modernisme. Els 4 Gats, per exemple, va servir de catalitzador de tot el talent emergent que deambulava per la ciutat. A les sales de la mítica cerveseria van confluir-hi des del mateix Picasso fins a músics com Isaac Albéniz o Enric Granados passant pels quatre promotors del local (Casas, Rusiñol, Utrillo i Romeu) o l’aleshores poeta nacional de Catalunya, Jacint Verdaguer.

Més enllà de tenir un magnífic Museu Picasso, Barcelona hauria de reivindicar més tot l’entramat de personatges i d’ambients que van propiciar l’eclosió d’un dels moments culturalment més efervescents del nostre país. Un moment no tan allunyat d’aquell centre d’Europa mitificat del segle XVIII —el que discorre entre Bach i Mozart— o d’aquella Itàlia que, al segle XVI, va enlluernar amb el seu art mig món.

Els escenaris del modernisme català, però, no només se circumscriuen a Barcelona, sinó també a nombroses poblacions costaneres. Un exemple, poc conegut, seria el de Torredembarra. El lobby torrenc —format per diverses nissagues d’indians enriquits— va finançar part d’aquesta Barcelona modernista. Josep Bargalló ho explica en el llibre Les set vides de Pere Romeu (un dels 4 gats!) que acaba de treure A Contra Vent. És clar que el temple del modernisme per excel·lència seria el Cau Ferrat de Sitges, fundat el 1893 per Santiago Rusiñol. Les seves cèlebres festes van ser un pol d’atracció per a diverses generacions d’artistes.

Des de la revista, ens hem volgut sumar a l’Any Casas, no només amb la portada dels 4 Gats, sinó també amb la redescoberta del patrimoni modernista sitgetà. Per això el Dia Sàpiens d’enguany és el 22 d’octubre a la capital del Garraf, on podreu visitar des dels museus més emblemàtics fins als tallers dels artistes d’avui o degustar un bon vermut indià. Ens hi veiem!

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 174 (octubre 2016) de la revista Sàpiens

Hola Occitània, adéu Rosselló?

dimarts, 6/09/2016
Cartells promocionals del nom 'Occitània-País Català' i butlletes de votació per a la designació del nom de la nova macroregió francesa. (horitzontal)

Cartells promocionals del nom ‘Occitània-País Català’ i butlletes de votació per a la designació del nom de la nova macroregió francesa. 

Aquesta tardor el Consell d’Estat francès haurà de revalidar Occitània com el nom de la nova macroregió que agruparà els territoris de les antigues regions de Llenguadoc-Rosselló i de Migdia-Pirineus. La denominació es va imposar en una consulta popular per internet, en què dues-centes mil persones —dels sis milions que podien votar!— van elegir aquesta opció. Les altres eren: Llenguadoc, Llenguadoc-Pirineus, Pirineus-Mediterrània i Occitània-País Català (la defensada pels catalans del nord i del sud).

Crec que és una bona notícia que el nom d’Occitània torni a formar part de la realitat oficial de l’estat veí, 200 anys després que la post Revolució Francesa es dediqués a esborrar totes les nacions històriques. El problema és que aquesta denominació és representativa de 12 dels 13 departaments que engloba. El tretzè departament, administrativament anomenat Pirineus Orientals, és l’actual Catalunya del Nord, i no ha estat mai, ni històricament, ni lingüísticament, ni culturalment, Occitània. Fins i tot, la capital del seu departament s’autoanomena Perpinyà la catalana perquè no hi hagi dubte.

De fet, Occitània no ha tingut mai una unitat política ni territorial, més enllà de l’abast geogràfic de la seva llengua. Ni abans ni després de la batalla de Muret no va produir-se cap intent vertebrador comparable al dels comtes catalans, ni cap trencament de vassallatge com el de Borrell II davant del rei franc Hug Capet. La seva llengua, però, sí que va tenir un gran moment d’esplendor entre els segles XI i XIII, quan era l’idioma dels trobadors i de les administracions europees.

El catalanisme fa mesos que recull signatures per pressionar el Consell d’Estat perquè afegeixi País Català a la denominació després d’Occitània. Esperem que puguin apuntar-se una altra victòria com en el cas de Septimània. El 2005 la pressió popular va aconseguir que les institucions nord-catalanes rebutgessin el nom amb què l’aleshores president de la regió volia rebatejar el Llenguadoc-Rosselló. El motiu que movia Georges Frêche a recuperar una denominació del temps dels visigots era eliminar la identificació d’aquest territori amb la cultura occitana i catalana.

Ens agradaria confiar que l’Estat francès sabrà fer un gest per satisfer les demandes d’un dels departaments que té més abandonats. Els catalans tenen dret que se’ls consideri alguna cosa més que una pura referència geogràfica (gent dels Pirineus Orientals). Almenys en la denominació de la regió anterior, Llenguadoc-Rosselló, es reconeixia la diferència entre occitans i catalans.

Si no, els rossellonesos es despertaran formant part d’Occitània, igual que el 8 de novembre del 1659, en què els catalans dels territoris del Rosselló, del Conflent, del Vallespir, del Capcir i de mitja Cerdanya es van despertar sota domini administratiu francès.

Publicat en la secció “El retrovisor” de l’especial 11 de setembre (Sàpiens 173)