Arxiu del mes: agost 2016

La segona batalla del Born

divendres, 26/08/2016

imatge-del-projecte-lexposicio_1624647693_33167588_377x224L’exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà” que l’Ajuntament de Barcelona vol inaugurar aquest octubre al Born, i que inclou la presència a l’espai públic de dues estàtues de Franco, ha generat la polèmica històrica de l’estiu. Mentre que el consistori ho justifica com una manera de fer pedagogia del franquisme, els partits sobiranistes i algunes associacions de víctimes, com l’Amical de Mathausen, han qualificat la iniciativa amb adjectius com que van entre el desencert i l’ofensa.

No és la primera vegada que el Born esdevé el centre d’una polèmica. A principi d’aquest any ja va haver-hi un gran debat sobre si calia, o no, reorientar la línia museística de l’únic espai de Barcelona que explica la història moderna de la ciutat. Fins i tot es va arribar a parlar de canviar-li el nom i de cobrir un jaciment que, per la seva excepcional singularitat —van tenir-hi lloc els últims enfrontaments del 1714—, incomoda una part de la societat. El que per uns és la “zona zero del catalanisme”, per d’altres és “un símbol pornogràfic del nacionalisme provincià”.

No tinc cap dubte que l’objectiu de l’exposició d’aquesta tardor és fer pedagogia de què suposa una dictadura i m’agradaria pensar que instal·lar estàtues franquistes en un lloc públic —quan ha costat sang, suor i llàgrimes de treure-les (i encara no s’ha fet net)!— és només una decisió desafortunada. Però molt em temo que, en el rerefons de tot plegat, hi ha també l’objectiu d’alguns de diluir la memòria del 1714. I és que si realment arribéssim a la conclusió que aquestes estàtues s’han d’exhibir —jo no ho crec— no s’haurien d’ubicar en algun indret més relacionat amb el règim com la presó Model, el camp de la Bota o el castell de Montjuïc, i no pas al Born?

Al final és una qüestió de respecte als llocs de memòria. Creieu que algú posaria una estàtua de Hitler davant de la porta de Brandenburg o davant de l’Arc de Triomf de París o davant del cementiri nordamericà de Normandia? Encara recordo la polseguera que es va aixecar quan el Museu de Cera de Berlín volia incorporar una figura de Hitler. I era dins d’un museu! A més, hi ha un altre element que hem de tenir en compte. Alemanya s’ha preocupat (i molt) de desnazificar el seu passat: sense anar més lluny, la utilització de símbols i insígnies nazis està prohibit a tot el país.

A casa nostra, en canvi, estem a les beceroles pel que fa a la memòria històrica. No només no s’han anulat els judicis del franquisme i no s’han investigat els seus crims, sinó que milers de republicans segueixen enterrats a les cunetes. Amb això vull dir que les ferides del franquisme són encara molt recents i que ens queda molt camí per córrer abans que una exposició d’aquest tipus es pugui fer amb el consens i la sensibilitat que requereix.

I segurament el primer que cal fer és combatre aquells que volen fer incompatibles el relat del 1714 i el relat de l’antifranquisme. Quan, des de sempre, les dues memòries han simbolitzat el mateix: la lluita pels drets i les llibertats del poble català.

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 172 (setembre 2016) de la revista Sàpiens

La caixa de Pandora de Sixena

dilluns, 1/08/2016

Bonnefort_Cloister_NYCPer aquelles casualitats del destí, m’assabento que un jutjat d’Osca condemna el MNAC a retornar els murals romànics de Sixena mentre estic fent una visita als Cloisters de Nova York. Aquest museu, situat al nord de l’illa de Manhattan en uns terrenys cedits per John D. Rockefeller Jr., és de visita obligada per a molts catalans perquè acull una impressionant col·lecció d’art medieval europeu adquirida pel col·leccionista Grey Barnard. Així, joies com el claustre de Sant Miquel de Cuixà o els sepulcres dels comtes d’Urgell, en lloc de descansar als peus del Canigó o als monestirs de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes o de Castelló de Farfanya, ho fan a la riba del riu Hudson. La bogeria d’un ric nord-americà? Sens dubte. Però si un es dedica a mirar com s’han format moltes col·leccions de museus al llarg del segle XX, s’endurà no poques sorpreses.

Sixena també té la seva història particular. El reial monestir va ser fundat el 1188 per la reina Sança d’Aragó, esposa d’Alfons el Cast, i durant segles hi van anar a parar dones de procedència reial o de l’alta noblesa, tant de Catalunya com d’Aragó. Per això va acumular veritables obres d’art. Amb les desamortitzacions del 1835, el monestir va ser abandonat, i durant la guerra civil un gran incendi va destruir-lo. “No vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d’un dels més bells monuments del món” va escriure l’expert en art Josep Gudiol. Va ser Gudiol qui va endegar una campanya per recaptar diners per poder arrencar les pintures malmeses i sense policromia amb l’ajuda de la gent del poble i traslladar-les a un lloc segur.

La sentència del jutjat d’Osca no només no té en compte que, sense la providencial intervenció de Gudiol, les pintures avui no existirien, sinó que vol que es declarin nuls els contractes de compravenda firmats amb el MNAC —la institució que els ha conservat els darrers quaranta anys— i que es retornin els murals al seu emplaçament originari. L’altra demanda plantejada pel Govern d’Aragó és que es restitueixin un centenar d’obres d’art procedents de Sixena que es troben, en bona part, al Museu de Lleida adduint que les monges que l’any 1925 les van vendre —amb l’autorització de la Santa Seu inclosa!— no tenien la potestat per fer-ho.

Negar la validesa d’aquestes operacions de venda, que no tenen res a veure amb l’espoli, és entrar en un terreny tan perillós com imprevisible, ja que es pot arribar a qüestionar la propietat de milers d’obres d’art conservades a museus de tot el món.

En tot cas, el que pertoca ara a la Conselleria de Cultura de la Generalitat és decidir si incompleix la sentència o incompleix la llei del patrimoni català. Aquest darrer supòsit no només trencaria la unitat de les col·leccions, sinó que, segons la majoria d’experts, representaria un risc majúscul per a la integritat de les obres.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 171 (agost 2016) de la revista Sàpiens