Arxiu del mes: març 2016

I el premi Dignitat és per a…

dimecres, 30/03/2016

img_1601Fa uns dies vaig assistir a una nova edició de la Nit de la Memòria que organitza, des de fa anys, la Comissió de la Dignitat. Enguany, el local elegit per a la celebració va ser el restaurant Núria de Canaletes, un local històric del catalanisme perquè era l’antiga seu del diari La Rambla de Josep Sunyol. En aquesta ocasió, a més de premiar diversos col·lectius que fan una excel·lent tasca de recuperació de la nostra història, es feien dos homenatges pòstums: a Maurici Serrahima i Josep Boix Raspall, president i director general de “la Caixa”, que van ser represaliats pel franquisme, i Terence MacSwiney, un dels herois de la independència irlandesa, amb presència del seu nét Cathal Brugha.

Mentre mirava els atrafegats organitzadors, en Toni Strubell i en Pep Cruanyes, vaig pensar que conformaven “l’estranya parella” de la historiografia catalana; igual que Jack Lemon i Walter Matthau ho eren en el cinema o Joan Pera i Paco Moran, en el teatre. Ara, a diferència dels actors que van dur el clàssic del dramaturg americà Neil Simon al cel·luloide o als escenaris, ells dos són una parella molt ben avinguda.

Strubell i Cruanyes es van conèixer el 2002, gràcies a José M. Aznar, quan van crear la Comissió de la Dignitat amb l’objectiu d’aconseguir el retorn als seus legítims propietaris de la documentació confiscada per la dictadura, els coneguts papers de Salamanca. I van descobrir que els unia el patriotisme, el sentit de rebel·lia contra les injustícies i la certesa que, si no s’arregla el passat, no podrem avançar cap al futur.

Pep Cruanyes té les bones maneres de l’advocat historiador i Toni Strubell és l’activista franctirador que allà on apunta fa diana segura. “Jo sóc més aviat un mariner d’aigua dolça —confessa Strubell—. Tinc poca habilitat en la navegació. Deu ser perquè vaig néixer a la vora del Cherwell, un riu d’Oxford, la ciutat més allunyada del mar d’Anglaterra. En Pep, en canvi, és un gran navegador de la vela llatina. Aquella vela dissenyada per navegar contra el vent.”

Des del 2002 i fins avui, Strubell i Cruanyes, juntament amb l’advocada Pilar Rebaque, l’altre puntal de la Comissió, han hagut de navegar en aigües de tota mena en la seva lluita pel retorn dels papers espoliats. “Hem trobat a faltar més receptivitat per part de la intel·lectualitat espanyola —diu Cruanyes—. Si descomptem l’historiador Javier Tusell i l’advocat Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, els suports han estat gairebé nuls i els embats, constants. Fins i tot la UGT i la CNT espanyoles han posat un plet a la UGT i la CNT catalanes per aquesta qüestió. Ara bé, nosaltres persistirem fins que arribi a Catalunya el darrer dels lligalls.”

Serà el moment d’atorgar als promotors el Premi Dignitat.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 167 (abril 2016) de la revista Sàpiens

En el nom de Franco

dimarts, 1/03/2016

dalifranco03És molt poc conegut, perquè no apareix en les seves biografies, que en els darrers mesos del 1975, Salvador Dalí va acudir diverses vegades a la catedral de Saint Patrick de Nova York a pregar per la salut de Franco, o que va enviar-li un telegrama donant-li suport per les últimes execucions. També és molt poc conegut que, en l’exposició antològica que se li va dedicar al Museo Reina Sofía, es va amagar el retrat que el geni empordanès havia fet de la néta del Caudillo. No sabem si Dalí tenia fe en Déu, però sí que podem assegurar que tenia fe en Franco. Es mereix, per això, deixar de tenir una plaça dedicada al centre de Madrid?

La veritat és que sorprèn que en l’estudi que ha elaborat la Universitat Complutense sobre la pervivència del nomenclàtor franquista a la capital espanyola —un encàrrec de l’alcaldessa Manuela Carmena— els noms de Dalí, Josep Pla, Eugeni d’Ors i d’altres artistes, escriptors o científics apareguin al costat dels generals Juan Yagüe, Luis Orgaz o José E. Varela. Perquè una cosa és que es vulguin canviar els noms dels carrers dedicats a militars que l’únic mèrit que tenen és el d’haver contribuït a la victòria franquista al camp de batalla i una de molt diferent és que, en aquesta llista, s’hi incloguin creadors de primer nivell que han bastit el seu prestigi sobre la seva obra i no sobre les seves afinitats polítiques. Hem de conèixer les vinculacions de Dalí i Pla a un règim criminal, mentre alguns dels seus compatriotes, com Pablo Picasso o Mercè Rodoreda, lluitaven contra ell, però no podem sepultar la seva obra.

Després de quaranta anys que en els pobles i ciutats espanyols han coexistit les avingudes del Generalísimo i els carrers del General Mola o de Millán Astray, considerem saludable que, almenys la seva capital, comenci a fer un exercici de neteja de l’herència de la dictadura. Sempre, però, que no anem d’un extrem a l’altre. Que no passem de la visió edulcorada del franquisme que es pot llegir en el Diccionario biográfico español de la Real Academia, a fer un judici moral als milions d’espanyols i catalans que van donar suport al Caudillo.

No només l’Ajuntament de Madrid té el nomenclàtor en el punt de mira. També l’Ajuntament de Barcelona ja fa anys que va emprendre una política de desfranquització de les vies públiques que encara no ha finalitzat i que, ara, l’alcaldessa Ada Colau ha ampliat en una nova línia d’actuació, la de desborbonitzar: revisar tota la simbologia monàrquica de l’espai barcelonès.

Què ens pertoca des de Sàpiens? D’una banda, contribuir a fer conèixer les vides de les persones que van lluitar contra la dictadura i que han estat bandejades de la història oficial —des de les guerrilleres antifranquistes fins al president Josep Sunyol—, i de l’altra, ajudar a divulgar les biografies dels qui tenen el seu nom imprès en plaques de marbre. Perquè, pregunto: quanta gent sap qui va ser, per exemple, el general Mitre?

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 166 (març 2016) de la revista Sàpiens.