Arxiu del mes: desembre 2015

Pioners de l’ecologisme

dimecres, 23/12/2015

pastorSi a l’any que Colom va arribar a Amèrica hi havia al món 500 milions de persones, avui n’hi ha més de 7.000 milions, o sigui catorze vegades més. I no només això. En aquest mateix període, la producció ha augmentat gairebé un 250% i el consum d’energia, quasi un 120%. Només unes dades incontestables per corroborar la tesi que sostenen nombrosos experts que la humanitat ha invadit el món i que la por a la degradació ecològica del planeta –que aquest desembre ha reunit a París la major part de líders mundials– està més que justificada.

Al llarg de la història, recorda sovint l’ambientalista Martí Boada, hi ha hagut cultures dendrofòbiques, amb poc respecte per la natura, i cultures dendrofíliques, que han considerat els boscos un espai sagrat. De lleis que, avui dia, podrien ser considerades ecologistes –un terme que va acunyar el naturalista alemany Ernst Haeckel el 1870– se’n podrien trobar moltes, des de la preservació dels boscos a la ciutat mesopotàmica d’Ur, els edictes de protecció dels animals de l’emperador indi Ashoka al segle III aC o la primera “reserva natural” a Sri Lanka, de la mateixa època. Tot i que el pensament ecologista modern és molt més recent i va començar a expandir-se en el segle XIX arran de la progressiva industrialització dels països occidentals.

Així doncs mentre el conservacionista americà George Perkins Marsh publicava el 1864 L’home i la natura, que seria una obra de capçalera per al moviment verd, al nostre país també teníem uns ecologistes avant la lettre com Josep Reig i Palau, un pioner en la gestió forestal que va liderar la primera reforestació de Poblet amb una metodologia puntera, o l’enginyer Rafael Puig i Valls, un precursor de l’educació ambiental i el creador de la Festa de l’arbre, que avui se celebra a nombrosos països europeus.

Puig em fa pensar amb Elzéard Bouffiern, el protagonista de la novel·la L’home que plantava arbres de Jean Giono. Mentre França es trobava immersa en la Primera i la Segona Guerra Mundial, un pastor d’una erma i deshabitada comarca de la Provença dedicarà bona part de la seva vida a plantar milers d’arbres sense esperar cap recompensa a canvi. Només pel pur plaer de contemplar com les muntanyes es tornen a cobrir de verd. Les de Bouffiern esdevenen unes llavors d’esperança enmig de la barbàrie.

Són també unes llavors d’esperança el resultat de la cimera de París? En aquest número de la revista, l’investigador sobre el canvi climàtic de la UPC Josep Xercavins ens ve a dir que, més enllà dels acords públics i privats de la històrica reunió multilateral, i més enllà dels discursos benintencionats dels seus participants, només la profunda conscienciació de tots nosaltres permetrà el canvi de rumb perquè la humanitat esdevingui sostenible veritablement.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 164 (gener 2016) de la revista Sàpiens

La trilogia de la postguerra

dijous, 3/12/2015

 

Santuario_de_San_Juan_Bautista_de_Peñagolosa_y_Santa_BárbaraDesprés de Les veus del Pamano i de Pa negre, quan crèiem que la postguerra a casa nostra no es podia ficcionar de manera més magistral, apareix aquesta tardor La sega, de Martí Domínguez, que ens transporta a un mas perdut del Maestrat, on els masovers viuen amb l’ai al cor en el foc creuat entre els guàrdies civils i els maquis en els primers anys del franquisme.

Domínguez, que fins ara havia escrit sobre grans pensadors i il·lustrats, canvia de registre i es veu empès a escriure aquesta història de violència després de comprar-se un mas a Penyagolosa i trobar-hi un màuser i dues baionetes. Respondre a la pregunta de què hi feien, aquelles armes, allà, duu l’autor a parlar amb els masovers de la zona i anar desenterrant històries terribles. “Jo aleshores era un chicuelo, però recordo…”. Per això, el protagonista, en Goriet, és un nen de deu anys.

La novel·la és una mena de catarsi col·lectiva, que permet escoltar la veu dels qui han hagut de callar durant més de setanta anys. Aquells masovers que, per salvar la vida, van haver d’abandonar els seus masos, les seves terres i començar de zero a les ciutats, sense haver rebut mai cap compensació.

Però no solament el nostre passat més recent, on hi ha més ferides obertes, és susceptible d’agitar un debat en el present. Fixeu-vos si no en els reportatges d’aquest número. “Quan va néixer Catalunya?” explica quins van ser els passos que, entre el segle VIII i el segle X, van conduir-nos al camí de la independència i rebat els qui afirmen que Catalunya no ha estat mai sobirana. L’article sobre Mao s’endinsa en una de les figures més controvertides de la Xina. La difícil relació entre el fundador del règim i els actuals dirigents —alguns dels quals van sofrir les seves purgues— es va evidenciar en la celebració del seu 120 aniversari. Mentre que a la província on va néixer es van fer grans festejos, a Pequín es va anul·lar la gala prevista. Les fams del “Gran Salt Endavant” i el caos de la “Revolució Cultural” són temes encara avui tabús a les escoles xineses.

Però també la prehistòria té la seva connexió amb el present, com veureu en l’article “El primer viatge dels humans a Austràlia”. En un gran exercici d’arqueologia experimental, un equip liderat per Robert C. Benarik va navegar des de Timor fins a Austràlia reproduint la gesta dels antics navegants. O el cas dels “Valencians a Nova York”, que descriu l’emigració a principi del segle XX de milers d’habitants de la Marina a Manhattan, buscant una vida millor i demostrant que les decisions que prenem no solament ens afecten a nosaltres sinó a les futures generacions.

Tant La sega, com els articles d’aquest número i, m’atreviria a dir, la història en general, corroboren aquella frase de Kapuscinski: “Res d’allò que ha transcorregut és un passat definitivament tancat. El passat dura en el present i participa en la formació del futur”. Per això ens fascina la història.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 163 (desembre 2015) de la revista Sàpiens