Arxiu del mes: octubre 2015

Segur que Franco és història?

dimecres, 28/10/2015

Franco 2Que consti, ho dic d’entrada, que personalment no tinc res en contra del cantant i presentador andalús Bertín Osborne. Tampoc no tinc res en contra de Carmen Martínez-Bordiú, la nietísima de Franco, i un dels personatges que més portades de les revistes del cor ha acaparat en els últims quaranta anys.
El que ja em sembla intolerable (però dissortadament poc sorprenent) és que, en el programa de TVE-1 En la tuya o en la mía, Osborne entrevisti la mediàtica néta i el resultat sigui un homenatge a l’abuelito més entranyable d’Espanya. També em sembla intolerable (però dissortadament poc sorprenent) que això s’emeti en una televisió pública i que ningú no aparegui demanant dimissions.
Per què no ens sorprèn? Doncs perquè vivim en un estat que, quaranta anys després, encara no ha fet net del franquisme estructural forjat en les dècades de dictadura; un estat on la ignorància sobre el nostre passat ha sigut, i malauradament segueix essent, una política d’estat.
Si encara hi ha una fundació subvencionada amb diners públics anomenada Francisco Franco; si encara hi ha carrers, places i monuments dedicats als caps militars de l’aixecament franquista; si encara hi ha milers de republicans espanyols enterrats a les cunetes —Espanya és el segon país del món després de Cambodja amb més desapareguts les restes dels quals no han estat ni recuperades ni identificades—, si encara no s’ha anul·lat el consell de guerra del president Companys, ni s’han investigat els crims del franquisme tot i les reiterades peticions tant de les Nacions Unides com del Consell d’Europa de fer-ho… Si passa tot això, ens ha de sorprendre l’hagiografia al dictador del programa de Bertín Osborne que ens retornava als temps del No-Do més propagandístic?
Davant d’aquesta situació, Sàpiens, juntament amb altres entitats i institucions, s’ha sumat a la iniciativa d’Òmnium Cultural de reclamar, a través d’un seguit d’activitats que culminaran en un gran acte el 20 de novembre, que es jutgin els crims del franquisme i que s’homenatgin les seves víctimes. Podeu seguir-ho a través de www.justiciafranquisme.cat.
Ara, no ens enganyem. Parlem d’actes merament simbòlics. La realitat és que quaranta anys després de la seva mort, el president Carlos Arias Navarro podria fer un somriure d’orella a orella i dir: “Españoles, ¡Franco vive!”. I repetir-ho tres vegades si calgués. I és que encara avui, la seva figura continua enfrontant els espanyols incapaços de reparar moralment les víctimes del règim i de poder girar full definitivament a aquest capítol de la nostra història. Dissortadament, Franco encara és viu o, si més no, mal enterrat.

 

Publicat en “El retrovisor” de la revista Sàpiens 162 (novembre 2015)

L’exclusiva que tanca la seqüència

dilluns, 5/10/2015

ilustracio companysDes del 2002, que va aparèixer el primer número de Sàpiens, fins avui han estat nombroses les aportacions que la revista ha fet per conèixer més a fons el president màrtir Lluís Companys. La tardor del 2003, gràcies a les gestions de Josep Benet i Albert Manent, vam poder localitzar a Veneçuela Ramon de Colubí, l’advocat defensor de Companys, que la majoria d’historiadors donaven per mort. A banda de poder entrevistar un testimoni d’excepció a qui l’ombra del president va acompanyar sempre, vam publicar, per primer cop, el text que Colubí va llegir davant del Tribunal Militar.

Ara, ens satisfà enormement que el guió de la pel·lícula 13 dies d’octubre que Batabat —la productora audiovisual del nostre grup cooperatiu— acaba d’estrenar, s’hagi nodrit d’aquella recerca per recrear l’estret vincle entre defensor i defensat. La tv movie, tot i les lògiques llicències de ficció —els papers de les commutacions que Companys té amagats al seu despatx, l’escorcoll a casa de Colubí, etcètera—, és un relat històricament rigorós, interpretat amb una gran contenció dramàtica i filmat amb elegància i subtilesa.

Però el testimoni de Colubí no és l’única aportació digna de menció d’aquests anys. El juny del 2007 vam dedicar la portada de Sàpiens a Pedro Urraca, el policia espanyol que va detenir Companys a França. L’article es basava en les investigacions de l’historiador Jordi Guixé, que havia aconseguit revelar la identitat de l’agent. Després, la periodista Gemma Aguilera aconseguiria contactar amb el seu fill i tindria accés als dietaris personals; uns dietaris que, avui, es poden consultar a l’Arxiu Nacional de Catalunya després que Juan Luís Urraca els cedís per l’alt valor històric i com a reparació moral a Catalunya.

Tres anys més tard, i fruit de la recerca de l’historiador Quim Aloy a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam, vam poder oferir als nostres lectors un manuscrit de vuit pàgines on la segona esposa del president narrava, en primera persona, la detenció del seu marit a La Baule. Després de l’afusellament, seria Carme Ballester, exmilitant d’Estat Català, qui es traslladaria a París per ocupar-se del Lluïset, el seu fillastre, qui col·laboraria amb la Resistència i qui protegiria nombrosos ciutadans jueus. Algun dia caldrà biografiar o novel·lar un personatge de tanta dimensió.

De moment, el que us desvelem en exclusiva en aquest número és la identitat del militar —Benjamí Benet Blanch— que va donar el tret de gràcia al president màrtir. La recerca duta a terme pel periodista Jordi Finestres en diversos arxius militars catalans i espanyols ha tingut l’ajuda encoberta del nét de Benet, qui, de moment, vol romandre en l’anonimat. I és que els tràgics esdeveniments succeïts a Montjuïc la matinada del 15 d’octubre del 1940 han marcat la vida de tres generacions d’unes quantes famílies del nostre país.

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 161 (octubre 2015 del Sàpiens)