Arxiu del mes: juliol 2014

De la vera creu a la mòmia de Lenin

dijous, 31/07/2014

122182-000Els especialistes del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya s’han quedat perplexos en descobrir que dins la veracreu d’Anglesola, que els havien encarregat de restaurar, s’hi amagava una altra creu i un reliquiari amb restes, presumiblement, de Terra Santa. Alguns historiadors parlen de possibles estelles de la creu en què Jesús va ser crucificat, i també pedres i fusta del sant sepulcre o del pessebre de Betlem.

Com aquestes restes haurien anat a parar, segles enrere, en un poblet de la comarca de l’Urgell que avui té un miler d’habitants, és un misteri. Potser a través d’algun orde religiós? A través d’algun noble que peregrinés a Terra Santa? No és descartable, si tenim en compte que les relíquies han estat, històricament, uns objectes de gran valor que han servit tant de botí de guerres durant les croades com de regals per comprar el favor de papes i monarques. Ara bé, difícilment trobarem una resposta; de la mateixa manera que tampoc no aconseguirem proves concloents de l’autenticitat d’aquestes flamants relíquies… ni de les relíquies històriques que es veneren dins i fora d’Europa.

No hi ha cap religió que hagi estat immune al seu passat i el culte a les relíquies ha estat una manera de donar legitimitat a un relat i aconseguir més adeptes. Cada any milions de persones fan el camí de Sant Jaume per visitar les relíquies del sant, entren a l’església de Sant Pere de Roma per veure les cadenes de l’apòstol, o visiten la catedral de Torí perquè custodia el sant sudari de Jesús. Són moltes les poblacions que afirmen tenir l’autèntic sant grial, fragments de la veracreu, espines de la corona, llet maternal de la mare de Déu, plomes de l’arcàngel Gabriel i, fins i tot, un sospir de sant Josep. Ara bé, la relíquia que ha provocat més enrenou a l’Europa cristiana és el prepuci de Jesús, que encara avui hi ha qui el busca.

A vegades, les relíquies s’han instrumentalitzat políticament. Un dels tresors més preuats de Mahoma és un pèl que es conserva a la mesquita d’Hazratbal, al Caixmir. Aquesta relíquia islàmica, custodiada pels hinduistes, és per als musulmans que viuen a la regió una provocació. Més conciliadora és, en canvi, la dent sagrada de Buda que es conserva al temple de Sri Lanka i que treuen un cop l’any en processó.

Tot i que avui ja no es concedeix cap valor màgic a les relíquies, sí que funcionen com a eina de record i de memòria. No és tan diferent besar una relíquia cristiana de postrar-se davant dels cossos embalsamats de Lenin i de Mao que s’exhibeixen a Moscou i a Pequín, respectivament. No és tan diferent venerar una relíquia musulmana de retre un homenatge a l’estàtua d’un patriota o dur flors a les tombes dels nostres morts. L’important d’aquestes relíquies no és el que són, sinó el que representen. És possible, doncs, que, en el fons, creguem una mica en les relíquies?

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 145 (agost 2014)

Que moderns que són, aquests romans!

dijous, 3/07/2014

Cesar Augusto - EstatuaTarragona deu molt a l’emperador August, i, per tant, no és estrany que la ciutat visqui enguany una mena de febre amb el bimil·lenari, organitzant festivals, exposicions i congressos científics sobre la seva figura i el seu llegat en aquelles terres.

Després dels últims temps incerts de la República romana, dels dos triumvirats i de la victòria sobre les forces dels mítics Marc Antoni i Cleòpatra en la batalla d’Actium, August havia anat acumulant tot el poder que es podia amassar. Era, però, conscient que les seves batalles havien estat, majoritàriament, internes o frontereres i, a ell, li faltava encara poder ostentar el títol de conqueridor. Per això va focalitzar la seva mirada cap als darrers pobles rebels d’Hispània. Però mentre dirigia personalment la campanya contra els càntabres i els asturs, va contreure una greu malaltia i va veure’s obligat a retirar-se a Tarraco, aleshores capital de la província.

En el temps que s’hi va estar, August va fer a Tarraco el mateix que, salvant les distàncies, havia fet a Roma: “Rebo una ciutat de fang i us la retorno de marbre”. O sigui, convertir-la en una veritable ciutat imperial. Es van bastir amb marbre procedent de les pedreres del país i també importat de Carrara, gran quantitat de monuments i obres públiques de la ciutat. Empúries també va prosperar molt durant l’estada d’August, i va consolidar-se la via que recorre la costa i que va prendre el nom de l’emperador. Igualment es va fundar, per controlar un territori molt productiu entre el Llobregat i el Besós, una ciutat de nova planta, Barcino, que amb el temps esdevindria la capital de Catalunya.

La colonització romana aniria molt més enllà que la grega, ja que, al costat de les potents infraestructures de comunicació i d’urbanització, també s’assimilaria la població a la llei i la cultura de Roma. Som, doncs, hereus de la Roma d’August. I el germen de la nostra llengua, del nostre dret, del nostre urbanisme, de la nostra enginyeria, de la nostra arquitectura… és el llegat de la que molts especialistes consideren encara “la civilització més brillant de la història de la humanitat”.

Si Tarragona s’ha abocat tant al bimil·lenari, ja us podeu imaginar la febre que August ha suscitat a Roma, on hi ha programats des del passat octubre espectacles, seminaris, debats i exposicions sobre les diferents facetes, també les obscures, de l’emperador. Per exemple, la mostra que es pot veure al Museu Ara Pacis, al costat del Tíber, recorda el naixement del mite d’August, com l’emperador va ser un model en l’apogeu renaixentista i humanista; com Napoleó, l’últim gran emperador de l’època moderna, va beure de les seves tècniques militars, o com un dictador com Mussolini va seguir els seus passos en usar l’arquitectura monumental com a propaganda. La Roma imperial continua donant molt de si.

 

Publicat a la secció El retrovisor de la revista Sàpiens 144 (juliol del 2014)