Arxiu del mes: febrer 2012

Zweig i els ponts trencats

dilluns, 27/02/2012

La Biblioteca Nacional d’Israel acaba de publicar una sèrie de textos de l’escriptor austríac Stefan Zweig, coincidint amb el 70è aniversari de la seva mort. Des de la seva nota de suïcidi —afirmant que prenia aquesta decisió en veure que la seva pàtria espiritual, Europa, s’estava autodestruint— fins a la correspondència amb importants personalitats coetànies com Albert Einstein o Sigmund Freud.

Tinc fascinació pel Zweig escriptor, humanista i pacifista. Pel Zweig que va néixer en el poderós imperi dels Habsburg; que va criar-se en la mil·lenària Viena, i que va ser testimoni de com la seva ciutat —una de les més cultes i civilitzades del món—, perdia la batalla entre la raó i el fanatisme. Els llibres de Zweig, que havien tingut un enorme predicament fins a l’ascens del nazisme, quedaven convertits en cendres al mateix temps que Viena era degradada a ciutat de províncies alemanya i ell es convertia en un apàtrida.

Tot i que el Brasil va acollir-lo amb gran hospitalitat, mai no va superar el fet d’haver estat testimoni indefens de la “gran recaiguda moral d’Europa”. L’últim llibre que va escriure va ser El món d’ahir, una autobiografia fascinant i captivadora que recrea l’ambient intel·lectual, refinat i àvid de cultura d’un moment estel·lar de la humanitat, el qual tenia les hores comptades.

Prohibit excavar: en nom de qui?

dijous, 9/02/2012

Tothom sap que bona part dels coneixements que posseeix una societat sobre ella mateixa són d’arrel històrica, sigui per constància escrita o sigui pels descobriments generats a partir de la pràctica arqueològica. Però els arqueòlegs no sempre ho tenen fàcil, ja que allò que per a alguns és investigació científica, per a d’altres és pura profanació.

El cas més simptomàtic, però no únic, és el d’Israel; un dels països amb més vestigis històrics per metre quadrat del món i on pràcticament no s’hi pot fer investigació arqueològica. I això no ho afirmen antisionistes viscerals, sinó eminents israelians, com l’arqueòleg Ehud Netzer, o Renné Sivan, conservadora en cap del Museu de la Torre David de Jerusalem.

Netzer, que la història de l’arqueologia sempre el recordarà com el descobridor de la tomba d’Herodes, confessava, poc abans del seu desafortunat traspàs, que no s’atrevia a mencionar la troballa de restes arqueològiques a l’Heròdion, per por que li paressin la recerca. Sivan, en unes jornades a Barcelona, explicava com certs grups ultraortodoxos amb molt de poder sabotejaven, sistemàticament, les excavacions arqueològiques. I és que, segons la seva tradició, està prohibit excavar i exhumar cossos, de la mateixa manera que no es té en compte la possibilitat de fer autòpsies o transplantaments.

Això és més o menys el que va passar a Tàrrega l’any 2007. Arran de l’inici de les obres de construcció d’un complex urbanístic, es detectaren les restes arqueològiques de la necròpolis jueva de Roquetes, que tenia uns dos-cents individus inhumats —víctimes del tràgic pogrom del 1348—, i es van iniciar els treballs d’excavació. Quan alguns membres de la comunitat jueva de Catalunya se n’assabentaren, van exercir pressions a les altes instàncies de l’Administració fins que van aconseguir que es frenés l’estudi científic dels cossos.

Arran d’aquest episodi, i per evitar-ne de similars, la Generalitat i les comunitats jueves de Catalunya van signar el 2009 un protocol d’actuació en els jaciments jueus que pretenia harmonitzar les creences religioses amb el coneixement arqueològic. La prova de foc per saber si la polèmica està superada, o no, serà l’emissió, el diumenge 12 de febrer, del programa d’arqueologia Sota terra dedicat, precisament, a Roquetes.

La investigació, si es fa amb rigor —o sigui, que cada intervenció vagi acompanyada de plans ben definits i s’actuï amb una gran cura amb les restes—, és bona per al coneixement. No hi ha millor manera de reivindicar la història d’un poble, que conèixer-ne tots els detalls. Certament l’arqueologia no pot trobar cap evidència de les veus que, en el segle XIV, recitaven versos del Talmud, però sí que pot il·luminar la capsa tancada que és, encara avui, el call jueu de Tàrrega.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del Sàpiens de febrer del 2012

J. Edgar Hoover o una idea de justícia molt particular

dijous, 2/02/2012

Hoover donava molta importància als secrets; sobretot als dels altres. L’última pel·lícula de Clint Eastwood ens convida a recuperar la figura del fundador de l’FBI, un personatge clau de la història moderna dels EUA i possiblement l’home més poderós del segle passat. Si va sobreviure a vuit presidents americans i a tres guerres és perquè va entendre, ja en aquell moment, que la informació era poder i la por una oportunitat. I va utilitzar els dos instruments per convertir-se en una peça tan intocable com temuda de les successives administracions nord-americanes.

Eastwood podria haver-se limitat a fer un biopic de Hoover i centrar-se només en la seva obsessió anticomunista, en les seves implacables batalles contra enemics reals (i també imaginaris), en les seves bones relacions amb la premsa i la seva completa manca d’escrúpols. Però opta per combinar-ho amb una dissecció emocional d’un personatge opac, contradictori i torturat pels seus propis fantasmes –especialment el de la seva presumpta homosexualitat.

La pel·lícula, on van desfilant, en segon pla, des de Dillinger fins a Luther King, passant pels germans Kennedy o Charles Lindbergh, és interessant. Bon ritme, bona recreació de l’època i bones interpretacions (especialment DiCaprio-Edgar Hoover i Judi Dench-Annie Hoover, la mare castrant del protagonista). És una llàstima, però, disposar en el repartiment d’una actriu com Naomi Watts- Helen Gandy, la secretària de Hoover, i desaprofitar-la d’aquesta manera.

El mal maquillatge d’Armie Hammer-Clyde Tolson —que fa que sembli una ridícula figura de cera— és un dels punts flacs d’una pel·lícula perfecta en molts sentits, però que li falta… ànima. Potser perquè ens costa empatitzar amb una de les icones més vilipendiades de la història americana recent.