Arxiu del dimarts, 22/11/2011

Ventosa i Roig, el fundador del cooperativisme modern

dimarts, 22/11/2011

Per commemorar el 50è aniversari de la mort de Joan Ventosa i Roig, la cooperativa Abacus m’ha convidat a participar en un homenatge-taula rodona que li han organitzat aquest vespre a la seva seu del carrer Còrsega. Ventosa i Roig va treballar durant bona part de la seva vida en la primera línia política, seguint un compromís amb el país i amb la causa del cooperativisme.

Avel·í Artís Gener, Tísner, s’hi referia com a “bondadós savi vilanoví”. Si Macià era l’avi (de Vilanova i de Catalunya), Ventosa era el savi (de Vilanova i de Catalunya). Si els dos no van coincidir fent volar estels per les platges de Vilanova, devia ser, entre altres motius, perquè Ventosa era bastant més jove que Macià. Allà on sí coincidien, però, era a la biblioteca Víctor Balaguer, on passaven moltes hores llegint.

Molt abans que Macià el nomenés conseller Agricultura i Economia de la Generalitat, ja trobem a Ventosa i Roig adherint-se al Centre Escolar Catalanista (i lluitant per aconseguir la creació d’uns estudis universitaris catalans); treballant de periodista en diversos mitjans catalanistes… i ingressant en el moviment cooperativista, una decisió que seria clau en la seva trajectòria. El vilanoví va començar a teoritzar sobre la filosofia i els aspectes pràctics d’aquest moviment i en feu un ideal de vida, doncs va arribar a la conclusió que aquesta manera d’organitzar-se era la més justa, i que, a més, els principis ètics i econòmics en què es basava eren immortals. Tant convençut m’estava que va implicar-se a fons en la regulació i la promoció de les cooperatives no només catalanes, sinó que també, i en certa manera, internacionals. Ventosa i Roig sostenia que “l’ideal de l’obrer cooperativista no havia de ser altre que la transformació completa de la societat”. I, per tant, el seu lema sempre va ser el mateix que el d’en D’artanyan i els mosqueters: Tots per a un, un per a tots.

A finals dels anys vint i principis dels trenta del segle passat, Ventosa i Roig va tenir importants responsabilitats en el món cooperatiu català i espanyol –i això va coincidir en un dels moments més àlgids del cooperativisme a casa nostra. Concretament des de la caiguda de Primo de Rivera fins al final de la guerra civil, els diferents governs de Catalunya van confiar en l’experiència i l’honestedat dels cooperadors, van auspiciar aquesta causa i van aconseguir una de les grans fites: l’aprovació d’un codi cooperatiu. Tant és així que, quan va començar la guerra, Catalunya comptava amb més de dues-centes cooperatives, amb uns cent mil associats i podia comparar-se amb els pobles més avançats d’Europa en aquesta matèria.

Com sabem la guerra i el franquisme van malmetre bona part d’aquest teixit i, Ventosa i Roig -acusat de rebel·lió militar- va haver d’exiliar-se al Mèxic -un país que va ser especialment acollidor amb els que fugien de la repressió franquista i que va admetre sense limitació tots els fugitius de la guerra civil que s’hi volguessin instal·lar. Segurament els catalans mai no els agraïrem prou la solidaritat amb què van acollir els nostres compatriotes.

A Mèxic, i després d’uns primers temps molt magres, Ventosa i Roig va aconseguir que el contractés com a agrònom el Ministeri d’Ensenyament Mexicà, i va poder tornar a treballar en una de les seves grans passions: l’agricultura. Evidentment, i essent com era, va aconseguir fer-ho casar amb el cooperativisme. Va començar fent un reglament per a cooperatives escolars… i va acabar convertint-se en el referent del cooperativisme també a Llatinoamèrica.

Tot i que allà hi estava raonablement bé, sempre va tenir l’esperança de poder tornar a Catalunya quan les coses canviessin. “No pensava renunciar a passar una altra vetllada d’estiu a la nostra caseta de la platja contemplant les barques de llums a unes quantes milles de la costa pescant la sardina i els boquerons” deia en una carta. Malauradament el més aprop a què va arribar de Vilanova va ser a la Catalunya del Nord. En un cafè dels afores de la Guingueta explica com mirava la gent entrant i sortint de la frontera que ell no podria traspassar mai més.