Arxiu del mes: novembre 2011

Paperclip: un pla secret que encara incomoda

Dimecres, 30/11/2011

El 1971, Clarence G. Lasby va publicar un llibre titulat Project Paperclip en què afirmava que, accidentalment, alguns nazis havien entrat als EUA després de la caiguda del III Reich. El 1985 la periodista nord-americana Linda Hunt publicava en la prestigiosa revista Bulletin of the Atomic Scientist un informe sobre els més de set-cents especialistes alemanys en coets, en armes químiques i en experimentació mèdica que els EUA havien reclutat, i no pas per atzar. Després que el somni faraònic de Hitler s’hagués esvaït, l’amenaça per a la seguretat nacional nord-americana ja no era el nazisme sinó el comunisme, i els EUA estaven disposats a violar totes les lleis de la seva Constitució per apoderar-se dels millors cervells alemanys i, així, anar un pas per davant de l’URSS en la incipient guerra freda.

No és, doncs, en el reportatge de portada d’aquest número la primera vegada que es parla d’aquesta estratègica, però incòmoda, immigració laboral. Si reprenem ara aquesta història apassionant és perquè el juny d’enguany la nostra revista, a través del periodista Jordi Finestres, va poder accedir a consultar les cent vuitanta-sis noves caixes que recentment s’havien desclassificat sobre l’operació Paperclip als Arxius Nacionals de Washington. I hem pogut saber que aquest programa de reclutament secret no va ser una acció puntual de postguerra com s’havia cregut fins ara, sinó que fou molt més vast —tenim les fitxes de prop de mil set-cents científics alemanys i austríacs— i més prolongat en el temps: va estar vigent fins als anys setanta.

De fet, Paperclip encara incomoda els EUA. Per a la principal potència mundial és difícil de digerir que si es va arribar a la Lluna abans que els soviètics va ser, entre d’altres, per Wernher von Braun, creador dels temibles V2 i còmplice d’infames crims de guerra. Per a la principal potència mundial també és difícil justificar que els funcionaris militars americans haguessin manipulat centenars d’expedients de criminals de guerra tan bon punt van posar els peus a Amèrica. És el cas del general de l’Exèrcit alemany Walter Dornberger; de Kurt Blome, un sàdic expert en guerra biològica; de Walter Schreibe, que injectava fenol als presoners de Buchenwald per comprovar quant trigaven a morir…

Si els EUA no haguessin protegit aquests científics, molts d’ells haurien estat condemnats a Nuremberg —igual que ho haguessin estat altres criminals que van trobar refugi en les dictadures sud-americanes i espanyola a través d’Odessa. En el seu moment, moltes veus no acceptaren la validesa legal d’aquell tribunal internacional, perquè difícilment els vencedors serien justos amb els vençuts. Ara quasi tothom admet que va ser un bon precedent per jutjar els crims contra la humanitat. El dubte és si d’aquí a un temps trobarem encertada —o no— l’operació Paperclip, per allò que el fi justifica els mitjans.

Publicat a la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 112 (desembre)

Ventosa i Roig, el fundador del cooperativisme modern

Dimarts, 22/11/2011

Per commemorar el 50è aniversari de la mort de Joan Ventosa i Roig, la cooperativa Abacus m’ha convidat a participar en un homenatge-taula rodona que li han organitzat aquest vespre a la seva seu del carrer Còrsega. Ventosa i Roig va treballar durant bona part de la seva vida en la primera línia política, seguint un compromís amb el país i amb la causa del cooperativisme.

Avel·í Artís Gener, Tísner, s’hi referia com a “bondadós savi vilanoví”. Si Macià era l’avi (de Vilanova i de Catalunya), Ventosa era el savi (de Vilanova i de Catalunya). Si els dos no van coincidir fent volar estels per les platges de Vilanova, devia ser, entre altres motius, perquè Ventosa era bastant més jove que Macià. Allà on sí coincidien, però, era a la biblioteca Víctor Balaguer, on passaven moltes hores llegint.

Molt abans que Macià el nomenés conseller Agricultura i Economia de la Generalitat, ja trobem a Ventosa i Roig adherint-se al Centre Escolar Catalanista (i lluitant per aconseguir la creació d’uns estudis universitaris catalans); treballant de periodista en diversos mitjans catalanistes… i ingressant en el moviment cooperativista, una decisió que seria clau en la seva trajectòria. El vilanoví va començar a teoritzar sobre la filosofia i els aspectes pràctics d’aquest moviment i en feu un ideal de vida, doncs va arribar a la conclusió que aquesta manera d’organitzar-se era la més justa, i que, a més, els principis ètics i econòmics en què es basava eren immortals. Tant convençut m’estava que va implicar-se a fons en la regulació i la promoció de les cooperatives no només catalanes, sinó que també, i en certa manera, internacionals. Ventosa i Roig sostenia que “l’ideal de l’obrer cooperativista no havia de ser altre que la transformació completa de la societat”. I, per tant, el seu lema sempre va ser el mateix que el d’en D’artanyan i els mosqueters: Tots per a un, un per a tots.

A finals dels anys vint i principis dels trenta del segle passat, Ventosa i Roig va tenir importants responsabilitats en el món cooperatiu català i espanyol –i això va coincidir en un dels moments més àlgids del cooperativisme a casa nostra. Concretament des de la caiguda de Primo de Rivera fins al final de la guerra civil, els diferents governs de Catalunya van confiar en l’experiència i l’honestedat dels cooperadors, van auspiciar aquesta causa i van aconseguir una de les grans fites: l’aprovació d’un codi cooperatiu. Tant és així que, quan va començar la guerra, Catalunya comptava amb més de dues-centes cooperatives, amb uns cent mil associats i podia comparar-se amb els pobles més avançats d’Europa en aquesta matèria.

Com sabem la guerra i el franquisme van malmetre bona part d’aquest teixit i, Ventosa i Roig -acusat de rebel·lió militar- va haver d’exiliar-se al Mèxic -un país que va ser especialment acollidor amb els que fugien de la repressió franquista i que va admetre sense limitació tots els fugitius de la guerra civil que s’hi volguessin instal·lar. Segurament els catalans mai no els agraïrem prou la solidaritat amb què van acollir els nostres compatriotes.

A Mèxic, i després d’uns primers temps molt magres, Ventosa i Roig va aconseguir que el contractés com a agrònom el Ministeri d’Ensenyament Mexicà, i va poder tornar a treballar en una de les seves grans passions: l’agricultura. Evidentment, i essent com era, va aconseguir fer-ho casar amb el cooperativisme. Va començar fent un reglament per a cooperatives escolars… i va acabar convertint-se en el referent del cooperativisme també a Llatinoamèrica.

Tot i que allà hi estava raonablement bé, sempre va tenir l’esperança de poder tornar a Catalunya quan les coses canviessin. “No pensava renunciar a passar una altra vetllada d’estiu a la nostra caseta de la platja contemplant les barques de llums a unes quantes milles de la costa pescant la sardina i els boquerons” deia en una carta. Malauradament el més aprop a què va arribar de Vilanova va ser a la Catalunya del Nord. En un cafè dels afores de la Guingueta explica com mirava la gent entrant i sortint de la frontera que ell no podria traspassar mai més.

La memòria d’una maleta

Dilluns, 14/11/2011

Just abans que els alemanys entressin a París, Robert Capa —jueu i d’esquerres— va abandonar a corre-cuita el seu estudi fotogràfic per fugir als EUA i va deixar unes capses amb milers de negatius de la Guerra Civil Espanyola, fets per ell, per la seva companya sentimental, Gerda Taro i, per David Chim Seymour. Per intentar salvar aquest material, el col·laborador de Capa, Tchiki Weiss, va viatjar de París a Burdeus amb bicicleta i amb els negatius a la motxilla per enviar-los en algun vaixell que anés en direcció a Amèrica. Durant dècades s’havien donat per perduts, fins que el 1995 van aparèixer d’una forma tan miraculosa com rocambolesca a Ciutat de Mèxic. El 2007 el Centre Internacional de Fotografia de Nova York els va exposar i ara es poden veure al MNAC fins al 15 de gener amb el títol de “La maleta mexicana”.

Imatges de desfilades, bombardeigs, ferits, cossos a la morgue; fotografies de batalles decisives com les de Terol o el Segre, de resistència a Catalunya i a Madrid… són un testimoni gràfic excepcional de la vida al front i a les trinxeres. Al costat de retrats inèdits de Hemingway, Malraux, García Lorca o la Pasionaria, hi ha les últimes fotos de Gerda Taro, abans que fos atropellada per un tanc republicà a la batalla de Brunete.

La història és tan potent que ja té versió cinematogràfica. Les peripècies d’una maleta i els joves mexicans descendents d’exiliats republicans que en conformen el fil argumental, però, no aconsegueixen amagar la gran pregunta que hi ha al darrere: les guerres tenen un final, però quan s’acaba la postguerra? Per a totes aquelles famílies que tenen familiars desapareguts o enterrats en fosses comunes, probablement encara no han pogut passar pàgina.

Disseccionant la història

Dijous, 3/11/2011

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del setè volum de la col·lecció La Ciutat del Born que coordina l’historiador Albert Garcia Espuche que és una autèntica joia de la microhistòria barcelonina, com els sis anteriors i, com seran, no en tinc cap dubte, els tres següents, que ja s’estan preparant.

El volum en qüestió, titulat Medicina i farmàcia. Barcelona 1700, és una dissecció del paper del metges, dels apotecaris i dels cirurgians de finals del segle XVII i principi del XVIII. Les investigacions d’Espuche i el seu equip han permès saber, amb una gran precisió, des del nombre de professionals que es dedicaven a l’ofici de curar, els utensilis que feien servir o els barris (de Santa Maria del Mar, de Sant Pere i de la Catedral) on hi havia un ratio de cirurgians més elevat. Paradoxalment, no anessiu a buscar cap metge al carrer dels Metges!

Trobo particularment revelador el capítol dedicat a l’Hospital de la Santa Creu (avui seu de la Biblioteca de Catalunya), la principal institució assistencial del país i el seu paper clau durant la guerra de Successió, quan va convertir-se en l’hospital general de l’exèrcit a Catalunya. Durant els 39 dies que va durar el setge va donar assistència a un gran nombre de militars, miquelets, civils, presoners de guerra i desertors de l’enemic. D’entre els 1.300 registres d’entrada que s’han comptabilitzat, hi ha molts noms i cognoms que no els sonaran de res (Pau Diego, soldat natural de Seva, del Regiment de les Guàrdies Reials; el miquelet Vicenç Bertran; el soldat Joan Miró, fill de Montblanc; el miquelet de Crespià Miquel Font…) i d’altres que sí. No endebades l’hospital de la Santa Creu va registrar l’entrada –però no la sortida– del conseller en cap Rafael de Casanova.

Llegint tot això, un té la impressió que si els barcelonins van resistir tant, va ser en part, gràcies al gran nivell assistencial dels metges catalans del 1700.