Arxiu del mes: setembre 2011

Catalunya versus Espanya

Dimecres, 28/09/2011

Dimecres de la setmana vinent, el 5 d’octubre, començarà el II Curs d’Extensió Universitària que la revista organitza conjuntament amb la Universitat de Barcelona. Després de l’èxit del primer curs, la tardor passada, repetim l’experiència amb deu conferències que, en aquesta ocasió, s’articulen sota l’epígraf: Catalunya versus Espanya, elements històrics del conflicte. La intenció d’aquest curs no és altre que aproximar la nostra història al gran públic i obrir la universitat, també, als no universitaris.

Resumir 600 anys de relació amb deu conferències (des del compromís de Casp i els Trastàmara, fins al restabliment democràtic del segle XX, passant per la guerra dels Segadors, de Successió o del Francès) és, sens dubte, tot un repte per als historiadors que hi participaran. Però resumir 600 anys en un paràgraf d’un post també té la seva dificultat. En qualsevol cas és innegable que els vincles catalans amb Espanya són el resultat de lluites de diversa tipologia: primer amb Castella per construir una Espanya vista des de Catalunya i, després, amb l’Estat espanyol castellà per poder encabir-nos-hi.

Com explica el coordinador del curs, l’historiador Àngel Casals, “la història ha de fer balanç dels resultats d’aquesta relació sempre difícil. La valoració que es faci del passat condicionarà el futur de la relació Catalunya-Espanya”.

Grècia, la primera democràcia

Dimecres, 21/09/2011

Sòcrates tenia setanta anys quan tres ciutadans atenencs, Ànitos, Meletos i Licó, el van acusar de no creure en els déus grecs i de corrompre la joventut. En l’Apologia a Sòcrates, el seu deixeble Plató ens explica el desenvolupament del judici al pare de la filosofia i com aquest va defensar-se explicant la seva inquietud insaciable pel coneixement. De fet, els problemes per a Sòcrates van començar quan el seu amic Querofont va demanar a l’oracle del déu Apol·lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates. Que l’oracle més reputat del món hel·lènic digués que no li va fer guanyar no poques enveges.

Entre les enveges i les respostes provocatives de Sòcrates, un judici que hagués pogut passar sense cap transcendència va acabar sentenciant-lo a mort. Tot i que va tenir l’oportunitat de fugir, va trobar més digne i més coherent amb una vida dedicada a la defensa de la justícia, prendre’s la cicuta.

Això passava en el segle IV aC, però, vint-i-quatre segles després, l’actual democràcia —sens dubte, la més avançada de la nostra història— continua patint les mateixes contradiccions que en la Grècia clàssica.

I és que quan a la democràcia la desprestigien els demagogs, aleshores proliferen els que s’emmirallen en el model oligàrquic que defensaven Plató i Aristòtil, o en algunes de les seves variants, com la meritocràcia —propugnada per persones tan dispars com Confuci o Napoleó. I, en l’altre extrem, es deixen sentir amb més força tant els partidaris d’abolir l’estat com els partidaris d’un model dictatorial.

En un moment en què el debat sobre les virtuts i els defectes de la democràcia és més viu que mai, en el darrer número de Sàpiens hem volgut viatjar fins a la societat que la va veure néixer i saber com funcionava aquell experiment revolucionari, sí, però també mitificat, ja que l’aparent implicació de l’atenès en la vida política era molt menys intensa del que ens podem imaginar.

A més, un dels mecanismes que es va instituir per salvaguardar la democràcia, l’ostracisme, seria, en la perspectiva actual, una mesura força controvertida. Cada any, els membres de l’assemblea escrivien en un tros de ceràmica que tenia forma d’ostra, el nom de la persona que sobresortia excessivament —i, per tant, susceptible de convertir-se en un tirà. El càstig per a l’elegit eren deu anys d’exili forçós. El cas més emblemàtic va ser el de Temístocles, qui, després d’haver salvat Atenes dels perses, va ser relegat a l’ostracisme per les enveges que suscitava.

Tot i que és evident que no sempre se’n va fer un bon ús, segur que molts estaríem temptats de tornar a instaurar l’ostracisme i poder enviar a l’exili tots aquells que han contribuït a convertir la política en una activitat innoble.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 107 (setembre) de la revista Sàpiens

Simenon i Cezanne, tan lluny i tan aprop

Dimecres, 7/09/2011

El 4 de setembre del 1989 moria a Lausana Georges Simenon un dels escriptors de novel·la negra més importants i més prolífics –va escriure més de 230 novel·les!– del món. Tardava només un parell de setmanes a escriure cada llibre… i a revisar-lo, que, en el seu cas, volia dir eliminar qualsevol frase bonica que hagués escrit. Simenon li agradava comparar la seva escriptura amb l’essencialisme geomètric de Cezanne: de la mateixa manera que el pintor aconseguia donar solidesa a una poma amb només quatre pinzellades, ell pretenia abduir els seus lectors amb frases simples i un repertori limitat a 2000 paraules.

I dono fe que ho va aconseguir, sobretot amb les novel·les que va fer protagonitzar a un comissari rabassut i sibarita que responia al cognom gastronòmic de Maigret. La seva forma habitual de resoldre els casos era immiscuir-se en la vida dels seus investigats, identificar-se amb ells, pensar com ells. Simenon, a través de Maigret, no veia conspiracions a tot arreu, ni necessitava les actuals tècniques forenses dels csi. A ell li interessava observar la reacció d’un home normal sotmès a una situació límit.

Més que històriques policíaques, el llegat de Simenon són històries de persones anònimes, que si transcendeixen l’àmbit local és perquè parlen d’emocions universals. I sempre amb un comú denominador: una atmosfera sense culpables ni innocents absoluts.