Arxiu del mes: desembre 2010

Les dues cares dels catalans a Cuba

Dimecres, 29/12/2010

Tot i que durant molt temps ha estat un tema més aviat tabú en la nostra historiografia, la veritat és que, en les primeres dècades del segle XIX, els catalans van prendre el relleu dels nord-americans en el tràfic d’esclaus a Cuba i, de seguida, van demostrar ser molt bons en aquest negoci.

D’una banda, els afavoria una sòlida tradició marinera, i de l’altra, el fet de disposar d’una bona indústria d’aiguardents —un producte essencial per intercanviar per esclaus a les costes d’Àfrica. Entre els anys 1800 i 1820 hi havia registrades a l’Havana fins a setanta-sis firmes comercials dedicades al tràfic, la majoria en mans de catalans, i en aquest període es van arribar a transportar més de trenta mil esclaus.

No era estrany llegir en la premsa barcelonina de l’època anuncis de la venda d’esclaus. I és que fins al 1820, amb la croada abolicionista britànica, va tractar-se d’una activitat més del tràfic mercantil. Quan va deixar de ser legal, nombrosos negrers catalans (Panxo Martí, Salvador Samà, Josep Baró, Antoni López, el marquès de Comillas…) no van voler renunciar a un negoci tan lucratiu i van continuar enviant-hi esclaus unes quantes dècades més. El darrer vaixell negrer documentat que va arribar a Cuba va ser el de Panxo Martí el 1865. Però durant anys hi va haver rumors de més vaixells.

No s’ha d’oblidar que, fins a l’últim moment, els principals poders econòmics catalans van defensar l’esclavatge. L’any 1871 es va constituir a Barcelona la Lliga Nacional Antiabolicionista. Els seus promotors eren Joan Güell i el marquès de Comillas, amb el suport del Col·legi d’Advocats, l’Institut Català de Sant Isidre, el Foment del Treball Nacional, l’Institut Industrial de Catalunya, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i el Seminari Conciliar.

Davant d’aquesta postura, el catalanisme polític va ser força més crític tant amb l’esclavatge com amb la guerra i, després d’uns titubejos, va defensar la necessitat d’aconseguir la pau negociant amb els insurrectes una autonomia per a l’illa. Per a molts catalanistes, l’autonomia cubana podia convertir-se en un precedent per a les seves aspiracions nacionals.

Un capítol força oblidat d’aquesta història és el dels catalans que van lluitar a favor de la independència de Cuba. Alguns van desertar de les files espanyoles i van donar suport als soldats criolls. D’altres van estar des del primer moment a favor dels insurgents cubans. És el cas de Ramon i Joan Arnau, d’Emili Barcardí i, sobretot, de Josep Miró i Argenter. Aquest militar i escriptor sitgetà es va convertir en l’home de confiança del líder independentista mambí Antonio Maceo i van fer junts tota la campanya d’Occident. Les seves Crónicas de guerra, escrites uns anys després del conflicte, constitueixen un valuós compendi de les accions militars de la guerra de Cuba.

Quan Nadal era l’opi del poble

Divendres, 24/12/2010

Després de segles d’una alternança, no sempre pacífica, entre els partidaris de celebrar el Nadal i els seus detractors, aquestes festes són avui pràcticament universals i constitueixen l’única celebració que tenen en comú persones de diverses cultures, llengües i races.

Als activistes anti-Nadal, doncs, se’ls ha girat feina. I molta! A Rússia, amb la caiguda del comunisme, els arbres nadalencs tornen a ser presents a la plaça Roja de Moscou i les llums de colors converteixen el riu Neva en una postal. A Cuba, després de la visita l’any 1997 del Papa, Fidel Castro va declarar festiu el 25 de desembre (durant les tres dècades anteriors, la celebració havia estat prohibida perquè els cubans no es distreguessin de la safra, la collita del sucre). I a Xina, tot i que els cristians només són un 1% de la població, no volen perdre’s la possibilitat de fer caixa i els paresnoels, més prims que els nostres, canten nadales prop del mausoleu de Mao. Fins i tot, a Hong Kong i a Macao, la diada ha esdevingut oficialment festiva.

Mentre tot això passa als països comunistes o excomunistes, al continent africà, molts països es desperten entonant cançons tradicionals, celebren l’àpat de Nadal amb màniga curta i sota una palmera, i els nens que s’han portat bé hi pengen mitjons amb la convicció que el pare Noel els ompli. Potser algun detallet made in China

Però la realitat és tossuda i, malauradament, encara queden llocs on la llibertat de culte no està garantida. Sense anar més lluny, els qui segur que no passaran un bon Nadal són les comunitats cristianes de l’Iraq, d’Egipte, del Punjab, del Marroc… que, en els darrers temps, han estat implecablement perseguides i represaliades per la seva fe.

Que l’esperit dickensià d’El conte de Nadal ens acompanyi… ni que sigui per un dia!

Ampliació del bitllet publicat el 23 de desembre al diari Ara

Símbols que parlen, encara

Dimecres, 22/12/2010

Si una persona sense nocions d’història es passeja per les interminables avingudes berlineses, no té cap element que li permeti saber que Adolph Hitler va existir. Una cosa similar passa a Roma amb Benito Mussolini. I això és perquè tant a Alemanya com a Itàlia van promulgar lleis per fer desaparèixer la simbologia feixista de l’espai públic. A Catalunya, tot i que en els darrers anys i a través de la llei de la memòria històrica s’ha començat a treballar en el mateix sentit, encara resten prop de 7.700 símbols.

Per què han perdurat i què s’ha de fer amb les àligues de coll girat i les fletxes i jous que encara existeixen són dos dels interrogants que planteja l’exposició Símbols de Franco, que s’acaba d’inaugurar a la seu del Memorial Democràtic de Via Laietana. Una de les fotografies més sorprenents de l’exposició és la d’una colla vallenca fent la salutació a la romana durant la Festa Major de Vilafranca l’any 1939. Veure els castellers amb el braç alçat no deixa de ser una mostra inapel·lable de com el franquisme va començar a controlar totes les capes de la nostra societat, des d’un primer moment.

A més de les imatges, la mostra incorpora textos d’historiadors com Hilari Raguer o Conxita Mir, dibuixos d’El Roto, vídeos, instal·lacions artístiques i, fins i tot, una mostra original de la simbologia franquista: una gran creu que fa poc més d’un mes es va retirar de la façana de l’església de Bot.

Una vegada hàgiu vist l’exposició, no deixeu de participar en la consulta sobre els possibles destins (museu, interpretació in situ…) d’aquests símbols propagandístics i enaltidors que encara parlen.

El país de les meravelles

Divendres, 17/12/2010

No sé si som un país fotogènic, però del que no tinc cap dubte és que la revista Descobrir Catalunya, en aquests tretze anys de recorregut, ens ha donat a conèixer la millor cara dels nostres pobles i ciutats. I, això, segurament és així perquè s’ha rodejat dels millors fotògrafs i ha buscat la complicitat dels periodistes del territori. Aleshores, el resultat és com quan visites un poble o un museu guiat per algú que el coneix i se l’estima: n’acabes descobrint l’ànima.

L’exposició sobre els primers 150 números del Descobrir Catalunya que es pot veure al Palau Robert fins al març, és un reflex fidel de la revista degana de geografia i viatges a Catalunya. La seva comissària, la periodista i escriptora Cristina Masanés, ha tingut l’encert de reflectir aquest esperit en una exposició testimonial: “Hem deixat que sigui la veu d’escriptors i periodistes, la mirada dels fotògrafs, la professionalitat dels successius equips de redacció de la revista i la complicitat dels lectors, el que ens guiï pels indrets de la nostra geografia”.

Només entrar, trobareu uns originals senyals de trànsit que indiquen el recorregut per contemplar unes fotografies impressionants o alguns reportatges cèlebres. De moment, ja tenim 150 finestretes (de fet, 151, perquè ja hi ha al quiosc la revista de desembre) per contemplar el territori. Que en siguin moltes més!

La història en historietes

Dimarts, 14/12/2010

Vaig aprendre abans qui era Juli Cèsar i en què havia consistit la guerra de les Gàl·lies que no pas qui era Jaume I o Guifré el Pelós. Vaig aprendre abans qui eren els soviets, els inques o la llegenda jeti, que no pas qui erenn els almogàvers o els segadors. I tot això perquè els còmics que llegia (Astèrix i Obèlix o Les aventures de Tintín) no partien, precisament, d’una cosmovisió catalana.

El còmic històric no ha estat especialment conreat al nostre país, tret d’algunes  excepcions lloables. Per sort, en els darrers anys, l’il·lustrador Oriol Garcia Quera i l’Editorial Casals, han editat una col·lecció magnífica que recrea els grans noms i episodis de la història de Catalunya. Si a Barcelona 1714 vam posar cara a Rafael Casanova i amb Corpus 1640 vam conèixer qui eren els segadors que van originar el nostre himne, amb Guifré 897 ens vam poder endinsar en la gènesi de la nació catalana i amb Pallars 1487 vam descobrir el gran cavaller Hug Roger III. Ara, s’acaba de publicar Mallorca 1229 que ens permet reviure una de les grans gestes d’un dels reis catalans més estimats: la conquesta de Mallorca feta per Jaume I.

Garcia Quera ens explica en una entrevista que publicarem en el proper número de Sàpiens que el seu referent, en el còmic històric, és l’escola francesa, sobretot El tinent Blueberry i les aventures en el llunyà Oest americà. Potser als nens francesos els passa com a nosaltres abans dels còmics de l’Editorial Casals: aprenen abans els herois de la guerra de Secessió americana que les gestes de Napoleó.

Nobel, guerra i pau

Divendres, 10/12/2010

En la història de la ciència, els Nobel són coneguts com una família d’eminents enginyers i químics. És clar que el més conegut de tots va ser Alfred Bernhard Nobel, el qual va instaurar els prestigiosos premis que duen el seu cognom… en un atac de remordiment.

Després d’una educació esmerada a Rússia, el jove Alfred va tornar a Suècia a completar les seves investigacions en el camp dels explosius. Va aconseguir controlar les explosions de nitroglicerina amb un detonador i, després d’una violenta explosió que va destruir els seus laboratoris i que gairebé acaba amb la seva vida, va descobrir la dinamita. Aquesta patent, i d’altres posteriors, va ser la base d’una gran fortuna.

El final de la seva vida, el geni el va passar turmentat pensant que les seves investigacions científiques havien contribuït a fer que les guerres fossin encara més sagnants. Per això, va deixar com a testament la creació d’una fundació filantròpica finançada amb els seus fons que tenia l’encàrrec d’instituir cinc premis anuals (Física, Química, Fisiologia o Medicina, Literatura i Pau) per a aquelles persones que haguessin prestat grans serveis a la humanitat.

Des del 1901, quan es van entregar els primers premis, fins avui, el guardó que ha suscitat més controvèrsies ha estat el de la Pau. Han estat discutits aferrissadament, per posar alguns casos recents, el Nobel a Barack Obama (2009), a Al Gore (2007), a Yasser Arafat i Yitzhak Rabin (1994) i, el que s’acaba d’atorgar al dissident polític xinès Liu Xiaobo.

De vegades, la frontera entre la guerra i la pau és molt difusa.

Un plató improvisat

Divendres, 3/12/2010

Aquestes últimes setmanes, la productora Batabat ha estat filmant el testimoni d’un seguit d’àvies –i els seus néts– que han viscut quasi tots els conflictes del segle XX: una o dues guerres, una dictadura i una transició. Elles són les protagonistes d’un programa, ideat per la nostra revista, que s’anomenarà ‘Generacions Sàpiens’. Com a directora de la publicació, em van demanar si podria gravar les introduccions del programa. Res, una entradeta de 30 segons per a cada capítol. Em va semblar molt assumible i que de seguida ho hauríem enllestit. De seguida?

A les quatre de la tarda vaig trobar-me amb en Xavi i l’Alan al Museu d’Història de Catalunya. La idea era gravar cadascuna de les “intros” en un escenari diferent de l’exposició permanent del museu. Vam començar pel capítol dedicat als anys seixanta i em van demanar que em col·loqués al costat d’un Seat 600. Mentre jo memoritzava el text, en Xavi i l’Alan es van dedicar a muntar el plató improvisat. Posa aquí la Z1. No, la 5D, més enllà. Acosta’m el focus, si us plau. El contrallum, millor que els posem al costat del futbolí, no? Provem si s’escolta millor amb el micro sense fils. Baixa la intensitat del ‘dimmer’. Una mica més. Uf, sort dels quarsos. Passa’m el frontal, Alan. Em compres aquest pla, Xavi?

Em van demanar que mirés fixament l’objectiu de la càmera, que sempre he pensat que és un com un forat negre, i que impostés la veu. Sentia de fons com Raimon cantava “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg” i estava convençuda que s’acoblaria amb el nostre àudio. Em van assegurar que no. Tres quarts d’hora després, començàvem a gravar els primers 30 segons.

Després vindria la preparació del capítol sobre educació en l’època de Cambó i Alfons XIII i en l’època de la República. Asseguda en un banc d’escola, em vaig fixar que en una de les pissarres hi havia escrit el famós “Tanto monta, monta tanto” i, a l’altra, el poema de la vaca cega. De nou, zetes, 5D, proves de focus, llums, contrallums, ‘dimmers’, quarsos… Mitja hora més de muntatge perquè digués tres frases seguides. I, al damunt, en aquesta ocasió, em vaig embarbussar amb una subordinada i ho vam haver de repetir. “Jo no sóc d’eixe món”.

La dificultat -afegida- de la gravació del tercer capítol va ser fer coincidir les meves paraules amb l’audiovisual sobre el No-Do. Jo no podia parlar dels anys durs del franquisme i que, al darrere, ens sortissin les imatges de l’arribada del Floquet de Neu a Barcelona… per exemple.

I així, de localització en localització, vam fer-se les deu de la nit. I encara ens faltaven gravar dos capítols més. Però ho vam deixar per a l’endemà. Jo cada vegada tenia menys veu i en Xavi i l’Alan –que són uns grans perfeccionistes i uns excel·lents professionals– ja no aconseguien fer plans que els agradessin. Cal dir que els responsables del Museu d’Història van tenir una paciència infinita amb nosaltres. I des d’aquí m’agradaria agrair-los-ho.

Apadrina un llibre

Dimecres, 1/12/2010

El principal tresor de l’Ateneu Barcelonès és, sens dubte, la seva biblioteca. Primer, perquè els 300.000 volums de què disposen de totes les temàtiques constitueixen un fons patrimonial d’excepció, i, segon, perquè des de la seva acurada remodelació, l’arquitectura de Jujol o els frescos mitològics del pintor Francesc Pla, ‘el Vigatà’, encara llueixen més.

Ara, l’Ateneu ha engegat una campanya popular per apadrinar els incunables de la seva biblioteca que necessiten amb més urgència ser restaurats, i així assegurar-ne la conservació. Em sembla una bona iniciativa, igual que, en el seu moment, vaig considerar un encert la insòlita campanya de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu d’apadrinar paraules catalanes (des d’’enraonar’ fins a ‘mesell’) que haguessin caigut en desús.

O sigui, que si voleu salvaguardar ‘Cronica universal del principat de Cathalunya’, de Jeroni Pujades, o el ‘Manifiesto de la fidelidad catalana…’, de Francesc Martí i Viladamor, entre molts altres, a l’Ateneu us explicaran com fer-ho.