Els grecs eren politeistes, és a dir, creien en l’existència de molts déus i cadascuna de les polis tenia la seva pròpia divinitat protectora, a la qual retia culte. Aquests déus tenien aspecte humà i, encara que eren immortals, menjaven, s’estimaven, lluitaven entre ells, tenien virtuts, passions i vicis com els mateixos humans. A més, simbolitzaven aspectes de la vida.

Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp. Zeus era el déu principal, pare de la resta dels déus i posseïdor del llamp.

Zeus

Sota la seva autoritat i la de la seva esposa Hera, la protectora del matrimoni, es trobaven la resta dels membres de l’Olimp: Hermes (missatger de Zeus), Apol·lo (déu de les arts i de les ciències), Hefest (déu del foc), Posidó (déu del mar), Ares (déu de la guerra), Hades (déu del món subterrani), Afrodita (deessa de la bellesa i de l’amor), Hestia (deessa de la llar), Artemis (deessa de la caça) i Atena (deessa de la saviesa).

Apol·lo

Els grecs també creien en els herois, que eren fills d’un déu i un mortal. Els herois, com ara Aquil·les, Ulisses o Hèracles (Hèrcules), eren molt poderosos, però mortals, i els grecs els consideraven els fundadors de les ciutats i l’origen de les famílies més importants.

Aquil·les assassinant un presoner troià

També creien en l’existència de criatures fantàstiques, com els ciclops, que eren monstres d’un sol ull, o els centaures, que eren cavalls amb cap, bust i braços humans.

Els grecs inventaven mites, que eren històries sobre els déus i els herois. Aquest conjunt de narracions s’anomena mitologia.

Com que els déus grecs tenien un caràcter marcadament humà, calia oferir-los tot allò que una persona necessitava en la seva vida quotidiana. El temple era la casa dels déus, i els sacerdots i les sacerdotesses n’eren els servents. Les ofrenes dels fidels constituïen l’aliment i les riqueses que els déus usaven.

Processó grega d'ofrena als déus

Els grecs feien diversos ritus per expressar l’agraïment als déus i demanar-los ajuda o consell. Es duien a terme a casa, als temples i als santuaris. Fins i tot, a casa, cada família tenia un petit altar dedicat a la deessa de la llar i als morts de la família.

A les ciutats, i especialment a la zona dels temples, els sacerdots i els magistrats eren els encarregats de dirigir el culte i tothom participava en les oracions, les ofrenes, les processons i els sacrificis d’animals.

Als santuaris es feien ritus comunitaris. Oferien als déus representacions teatrals i competicions esportives, com és el cas dels jocs olímpics, que se celebraven cada quatre anys a la ciutat d’Olímpia en els mesos d’estiu des del 776 a.C.

Els grecs pensaven que els déus podien ajudar o perjudicar els éssers humans. Per això era important conèixer l’opinió dels déus. Els oracles eren missatges dels déus que podien ser interpretats pels endevins. L’oracle més famós era el de Delfos, on acudien fins i tot els governants per a saber l’opinió dels déus sobre la seva acció de govern i les futures accions a portar a terme.

Al llarg del segle V a.C., la pretensió del govern atenès de controlar la vida política de moltes altres polis del sud de Grècia (i, per tant, de recaptar els seus tributs) i l’oposició decidida dels espartans van obrir un període de guerres devastadores per a la majoria de les polis conegut com la Guerra del Peloponès.

En aquests moments de crisi, semblava que una altra polis, Tebes, anava a convertir-se en la veritable triomfadora del conflicte i successora d’Atenes i Esparta com a potència hegemònica en el món grec. Les divisions entre les polis gregues, però, van provocar un generalitzat empobriment a causa dels anys de conflictes militars.

Tanmateix, durant aquest període, un regne del nord de la Península Balcànica, Macedònia, estava preparant-se per a imposar el seu poder sobre tots els altres territoris tot aprofitant la crisi interna grega.

Macedònia era un gran Estat de caràcter rural, que, a diferència de les polis gregues del sud, no havia participat tan intensament en les activitats mercantils, i en el seu interior no s’havien produït les transformacions socials i polítiques pròpies de les anteriors. Macedònia era regida una monarquia recolzada per una casta aristocràtica i guerrera.

Un rei de mitjans del segle IV a.C., Filip, va realitzar una important reorganització de l’exèrcit: juntament amb la cavalleria aristocràtica tradicional, va organitzar els soldats d’infanteria en falangets (grups de gran mobilitat i rapidesa) i va alleugerir-ne l’armadura. Amb aquest exèrcit va sotmetre la majoria de les polis del sud (338 a.C.). Això el va portar a pensar en la possibilitat d’atacar l’Imperi Persa d’Àsia Menor, però Filip va ser assassinat abans de portar a terme els seus plans.

Alexandre el Gran

El succeiria el seu fill, Alexandre el Gran, de vint anys d’edat. Alexandre havia estat educat com a dirigent polític i militar. El seu preceptor havia estat Aristòtil, un dels filòsofs grecs més importants. Sota el seu regnat, Macedònia va crear un gran Imperi que s’expandiria pel Pròxim Orient, Pèrsia i Egipte.

Per a mantenir el seu domini sobre la resta d’estats grecs, Alexandre va haver de sufocar nombroses revoltes. Va formar un enorme exèrcit amb soldats macedonis, atenesos i tebans, entre d’altres, i va emprendre la invasió de l’Imperi Persa, fins que va vèncer al seu emperador en la Batalla d’Issos, l’any 333 a.C.

Al davant dels territoris conquerits, Alexandre hi col·locava governadors grecs, als quals animava a casar-se amb dones perses, com ho va fer ell mateix al casar-se amb Roxana, la filla d’un dels governadors perses. Tot i això, Alexandre respectava les institucions internes de les ciutats.

A continuació, va prosseguir la seva expedició de conquesta per Síria, Fenícia i Palestina, fins arribar a Egipte. Les ciutats, en veure un exèrcit poderós li anaven obrint les seves portes, i quan no ho feien, com a Tir, eren destruïdes.

Els sacerdots egipcis van coronar Alexandre com a faraó, com a suposat fill d’Ammó i Zeus. A Egipte va fundar una ciutat, Alexandria, de gran importància posterior.

Després, va tornar cap a Pèrsia, va travessar el Tigris i, en la Batalla de Gaugamela (331 a.C.) va derrotar definitivament l’emperador persa.

Va seguir avançant cap a l’Est, fins arribar a la vall de l’Indo, on els seus generals es van seguir a seguir-lo, per la qual cosa es va veure obligat a tornar cap a Grècia. El 323 a.C., Alexandre moriria a Babilònia a causa d’unes febres.

En molt pocs anys, Alexandre el Gran havia format un gran Imperi, en el qual els costums grecs introduïts pels ocupants van anar superposant-se als orientals. Alexandre va acceptar d’aprofitar la tradició de considerar l’autoritat política com a quelcom semidiví, un costum propi de les antigues civilitzacions dels territoris conquerits. Per una altra banda, el grec va imposar-se com a llengua oficial i de la cultura, i també es posarien de moda l’art i la cultura gregues.

A la mort d’Alexandre va seguir una etapa de lluites entre els seus generals per a fer-se amb el poder, però cap d’ells ho va aconseguir. Per això, finalment, l’Imperi Alexandrí va quedar fragmentat en diversos estat de característiques força similars entre ells. Són els anomenats regnes hel·lenístics.

Tot i que van anar variant amb el temps, podem assenyalar tres zones principals:

1. Egipte i el sud de Síria van romandre en mans de Ptolomeu I i els seus descendents.

2. A Àsia, des de la Mar Egea fins a l’Indo, es va formar el regne de Síria, sota els selèucides (descendents de Seleuc, general d’Alexandre).

3. Macedònia (amb el sud de la Península Balcànica, és a dir, Grècia inclosa) va restar sota el control d’Antígon i els seus familiars.

Tots aquests regnes són denominats com a Regnes Hel·lenístics, i també denominem hel·lenisme a l’etapa que va des de la seva formació (a la mort d’Alexandre) fins a la desaparició d’una part d’ells a causa de ser conquerits per Roma.

Durant l’etapa hel·lenística es va desenvolupar una civilització urbana de gran vitalitat. El propi Alexandre ja havia fundat moltes ciutats noves en les quals es realitzaven intercanvis comercials amb Orient i Occident, i activitats artesanals.

La vida cultural, artística i científica d’aquestes ciutats va ser força intensa. Es van crear biblioteques, com la d’Alexandria, que va arribar a tenir 700.000 rotlles, que contenien la major part dels coneixements de l’època. En aquesta ciutat també s’hi va fundar un museu, temple en el qual es conreaven totes les ciències i la filosofia, i on acudien tots els savis de l’època.

Allí va viatjar Aristarc de Samos (segle III a.C.), que va ser el primer en mesurar els diàmetres del Sol i de la Lluna, més conegut encara, però, per haver formulat, segles abans que Copèrnic, una teoria heliocèntrica.

També va passar per Alexandria Euclides, el qual va assentar les bases teòriques de la geometria en la seva obra Elements (segle III a.C.).

L’enginyer i matemàtic Arquimedes, conegut pels seus treballs d’hidrostàtica, devia coincidir a Alexandria amb Aristarc i també amb el gran geògraf Eratòstenes, que va ser director del Museu i que va assolir un gran prestigi en realitzar la medició de la circumferència terrestre (amb un error de tan sols noranta quilòmetres en relació a les estimacions actuals).

Gran part de les idees científiques en ús a l’Occident cristià medieval es basarien fonamentalment en l’elaboració científica hel·lenística, transmesa en èpoques posteriors a través del món romà i sobretot del món islàmic.

Finalment, el 146 a.C., els romans van conquerir Grècia i la van convertir en una província del seu Imperi.

A Atenes, al llarg del segle VI a.C., a causa del malestar social que existia entre l’aristocràcia latifundista, per un costat, i els camperols sense terres i la burgesia comercial, per l’altre, van produir-se una sèrie de reformes socials i polítiques. D’aquesta manera, en el segle V a.C., s’instauraria a la polis un sistema de democràcia limitada.

D’altra banda, Atenes s’havia desenvolupat com una de les polis més importants en l’activitat comercial i, al llarg del segle V a.C., va incrementar encara més la seva influència, a causa del seu paper destacat en una sèrie de guerres contra els perses.

En el segle VI a.C., l’Imperi Persa (el poble persa també era d’origen indoeuropeu) es trobava en un moment de franca expansió des del Pròxim Orient cap a occident. Així, cap a mitjans de segle havia conquerit Lídia i pretenia sotmetre totes les colònies gregues de les costes d’Àsia Menor.

En començar el segle V a.C., algunes d’aquestes ciutats sota domini persa es van rebel·lar (amb conseqüències com la destrucció de Milet per part dels perses) i van demanar ajuda a les polis de la península balcànica. D’aquesta manera va començar l’enfrontament entre l’Imperi Persa i les ciutats gregues: les Guerres Mèdiques (500-479 a.C.).

Fins aquell moment, l’Imperi Persa havia tingut un poderós exèrcit d’infanteria, equipada amb grans i pesants escuts, i de cavalleria, integrada pels nobles. Els grecs, en canvi, fraccionats políticament, no tenien cap organització militar centralitzada.

Davant el perill de la invasió persa, Atenes va formar un exèrcit amb forces pròpies i d’altres polis i va construir cent trirrems (naus de tres rengles de rems). Això tindria, indirectament, conseqüències internes.

Fins aquest moment, la participació política dels ciutadans depenia del tipus d’armament que aportaven a l’exèrcit. Mentre es va tractar d’exèrcits de terra, la possessió de cavalls i armadures de ferro havia permès a les famílies benestants tenir una gran influència política. La creació d’una flota naval, però, igualava els rics amb la majoria de la població i faria possible que aquesta darrera tingués un pes més important en les decisions polítiques.

A més, es va crear la Lliga de Delos, organisme que recaptava tributs de totes les ciutats gregues de la Mar Jònica, per tal de mantenir un exèrcit capaç d’afrontar els perses. Atenes va controlar la Lliga de Delos, fet que li va permetre adquirir una hegemonia progressiva sobre les altres polis gregues.

Enfront de tots els pronòstics i després de diversos enfrontaments, en la batalla naval de Salamina (480 a.C.), els grecs, amb vaixells més àgils i ràpids, van destruir la flota persa i van obligar els seus exèrcits a retirar-se del territori hel·lènic. El conflicte bèl·lic finalitzava amb la retirada persa i l’augment del prestigi d’Atenes.

Així, a partir de la victòria sobre els perses, Atenes va convertir-se en la polis grega més rica i influent, dirigint el destí del món grec. Va mantenir la Lliga de Delos i va utilitzar els seus recursos per a embellir la ciutat i mantenir el seu poder, enriquint-se a costa de les aportacions econòmiques de la resta de polis.

Pericles

A mitjans del segle V a.C., Pericles va ser nomenat dirigent d’Atenes. Aquest va governar la ciutat durant trenta anys i va transformar-la profundament. Va portar a terme el procés de democratització política entre els ciutadans lliures (dels 250.000 habitants de la polis, aproximadament 75.000 n’eren esclaus). Per exemple, va assignar un sou als qui es dediquessin a assumir responsabilitats polítiques, amb la qual cosa ja no era imprescindible posseir riqueses per a participar en la vida política.

Durant les Guerres Mèdiques, Atenes havia patit greus destruccions, i per això Pericles va fer reconstruir la ciutat, va aixecar monuments com els de l’Acròpolis i va ampliar el port del Pireu. També va impulsar la celebració de festes religioses (les panatenees) i va fomentar l’activitat artística.

En el terreny de les idees es van produir innovacions. Durant els segles anteriors, els filòsofs havien intentat, sobretot, explicar els fenòmens naturals. A partir del segle V a.C., va començar a manifestar-se l’interès pels fenòmens humans, tant individuals com col·lectius. Sòcrates va ser el filòsof més important d’aquest període. Va animar els seus deixebles a reflexionar sobre les seves accions: a quines motivacions responien, si eren moralment vàlides o no, etc.

Sòcrates també va induir-los a pensar en el mètode que ha de fer servir un filòsof per a incrementar els seus coneixements. Per últim, va plantejar com a tema de gran interès l’anàlisi dels avantatges i inconvenients dels diversos sistemes d’organització social. Aquesta temàtica podia generalitzar-se fàcilment en una societat en la qual existia un règim democràtic i de participació política.

Dos dels seus continuadors, Plató i Aristòtil, tindrien una gran influència posterior.

Durant el període clàssic, la ciència grega va progressar força ràpidament i es va convertir en un conjunt de disciplines autònomes, cada cop més desvinculat de les tècniques. Els pensadors i científics grecs van preocupar-se no tan sols de la simple previsió i descripció dels fenòmens, sinó que també van indagar en la recerca dels seus principis i causes. A més, van introduir el raonament deductiu a partir de postulats, com a mètode de coneixement científic.

A Hipòcrates de Cos (segle V a.C.) s’atribueix el fet d’haver posat les bases d’una doctrina mèdica basada en el diagnòstic, la confiança del pacient i el poder curatiu de la natura. Tot això amb motiu d’evitar que es donés un tractament violent als pacients.

Demòcrit d’Abdera (segle V a.C.) va introduir les primeres idees de la teoria atòmica, en considerar que l’Univers estava format per partícules invisibles (els àtoms) que es movien en el buit.

Així, com hem vist, a mitjans del segle V a.C., Atenes controlava a benefici seu les riqueses produïdes en moltes altres polis.

Esparta, una altra gran potència grega que també havia tingut molt de protagonisme en la guerra contra els perses, no acceptava l’hegemonia atenesa i va liderar la formació d’una coalició anti-atenesa.

A diferència del que havia passat a Atenes, a Esparta (al Peloponès), zona ocupada pels doris, no s’havia canviat pràcticament gens el sistema polític inicial. Els espartans, des del moment de l’ocupació, s’havien instal·lat com a casta guerrera sobre la població indígena a la qual van imposar un règim de semiesclavatge. Els espartans i les espartanes es dedicaven gairebé de forma exclusiva a la preparació militar.

Aquesta rivalitat entre les polis d’Atenes i Esparta va culminar en una nova guerra: la Guerra del Peloponès (431-404 a.C.), que va enfrontar la majoria de les polis del sud de Grècia, alineades en un o altre bàndol. Aquesta guerra, a diferència del conflicte persa, va resultar ruïnosa per a la majoria dels grecs.

Les guerres contra els perses havien obligat a molts homes a abandonar el conreu dels camps i el treball als tallers, amb la conseqüent reducció de la producció. A més, des de les Guerres Mèdiques, moltes polis havien de pagar tributs a Atenes. Les destruccions ocasionades per una nova guerra, juntament amb una terrible epidèmia (a Atenes va morir la quarta part de la població), van arruïnar completament el sud de Grècia.

Atenes va haver de rendir-se i renunciar a la seva supremacia en el món grec, però això no va significar que Esparta assolís l’hegemonia.

Per a poder comprendre els canvis que van produir-se en les polis gregues com a conseqüència de les colonitzacions mediterrànies ens centrarem en l’exemple de la ciutat d’Atenes.

Aquesta polis era d’origen jònic i en ella es practicaven l’agricultura (que es practicava a les terres de l’Àtica), la ramaderia, l’artesania i el comerç. A la regió atenenca predominava la mitjana propietat, i els conreus fonamentals eren el blat, la vinya i l’olivera. També es practicava la ramaderia de cabres, ovelles, porcs i vaques.

L’activitat artesanal més important, distribuïda en un gran nombre de tallers, era la ceràmica. S’elaboraven recipients grans per a l’ús domèstic, per guardar-hi productes alimentaris, i objectes més petits i delicats, decorats amb formes geomètriques o figures humanes, que servien per beure vi, contenir perfums o per a les cerimònies religioses. D’altres artesans es dedicaven al treball del cuir i al sector tèxtil, sobretot de la llana.

També tenia molta importància la mineria (especialment, les mines d’argent de l’Àtica) i les pedreres, de les quals s’obtenia el marbre utilitzat en la construcció dels grans edificis religiosos.

El petit comerç el duien a terme els mateixos artesans a les seves botigues i els venedors ambulants. El comerç exterior s’efectuava a través del port del Pireu, des d’on s’exportava la preuada ceràmica atenesa, i també vi i oli, entre d’altres productes. Aquest intens comerç va obligar els pobles grecs a encunyar monedes de diversos materials, les més preuades de les quals fabricades amb argent (dracmes).

Els eupàtrides posseïen les millors terres i controlaven el poder polític de la polis. D’entre els eupàtrides s’escollien anualment els nou arconts, magistrats amb responsabilitats específiques (militars, fiscals, de vigilància interior, redacció de lleis, etc.). Hi havia un organisme, el consell, format per eupàtrides i ex arconts, de caràcter vitalici, que nomenava els arconts i garantia la continuïtat dels criteris de govern. També hi havia l’ecclesia, o assemblea de ciutadans, que ratificava les decisions del consell.

Al llarg dels segles VII i VI a.C., Atenes, a causa de la seva posició geogràfica, va poder desenvolupar un gran comerç amb les colònies d’Àsia Menor. Al port del Pireu arribaven cereals de la Mar Negra i de les colònies, i des d’allà s’expedien objectes de ceràmica.

Aquest tràfic va permetre que alguns comerciants, i alguns constructors de vaixells arribessin a acumular més riqueses que els propis eupàtrides. D’una altra banda, la situació de les famílies camperoles havia anat empitjorant amb el pas dels segles. Ni els habitants de la ciutat ni la majoria de camperols donaven suport a la política dels arconts, que s’encaminava més a defensar els interessos dels eupàtrides terratinents que no pas a protegir els dels comerciants, artesans o camperols.

Soló

En el segle VI a.C., un arcont anomenat Soló va decidir posar fi a aquest descontentament i va impulsar importants transformacions en el sistema polític atenenc.

En primer lloc va abolir l’esclavitud per deutes, i per impedir que els eupàtrides del consell anul·lessin aquesta llei va atorgar força més pes a l’ecclesia, l’assemblea de tots els ciutadans, en les grans decisions polítiques i, concretament, en el nomenament dels arconts.

A més, les reformes de Soló van derivar en l’establiment de quatre categories entre la població atenesa, en funció de la riquesa posseïda. Segons el tipus d’armament que els homes podien aportar a l’exèrcit es tenien més o menys drets polítics. D’aquesta manera, les diferències socials i polítiques depenien dels diners i no eren situacions heretades des del naixement, per la pertinença o no a un determinat llinatge.

Aquest sistema en què la majoria de ciutadans decideix les qüestions importants i nomena els representants que governaran durant un cert temps va ser denominat democràcia (govern del poble).

En aquesta forma de govern participaven, però, una porció molt petita de la població (uns 40.000 sobre una població total de gairebé 400.000 habitants). Un nombre força elevat de les persones que vivien a Atenes eren esclaus i esclaves, sense cap dret a participar en la vida política de la polis. A més, entre els homes atenesos majors d’edat, amb drets polítics plens, la majoria no tenia recursos suficients per a dedicar-se a la vida política, perquè exigia molt temps lliure i ells estaven obligats a treballar ja que amb el que es cobrava per assistir a l’assemblea no era suficient per a assumir les despeses que generava el model de vida atenenc.

Les dones gregues, encara que fossin ciutadanes, tampoc no tenien dret a expressar la seva opinió ni a accedir a càrrecs públics, ja que estaven recloses a l’àmbit domèstic. No tenien capacitat jurídica i, quan feien un acte públic, com per exemple casar-se, eren representades pel pare, els germans o el marit.

Per una altra banda, a Atenes eren molt nombrosos els residents que provenien d’altres llocs  de Grècia, principalment comerciants que havien fet fortuna amb el comerç o l’artesania, els anomenats metecs, als quals tampoc no se’ls concedien cap tipus de drets polítics.

Les reformes introduïdes per Soló, després d’algunes interrupcions, van ser ampliades per alguns arconts posteriors, com Clístenes.

Mentre els homes es dedicaven als negocis, a la vida política o anaven al “gimnàs” a tenir cura de la seva forma física i a fer la tertúlia amb d’altres ciutadans, les dones prenien la responsabilitat de dirigir totes les activitats domèstiques.

D’aquesta manera, les dones preparaven els aliments per a l’àpat principal, que es feia al capvespre –al matí prenien un desdejuni lleuger–. Filaven, teixien i confeccionaven els vestits, que eren molt semblants per a ambdós sexes: túniques amb obertures per al cap i els braços, subjectades amb fermalls i recollides a la cintura, i que solien tenyir-se de colors vius (vermell, groc).

Les dones, a més, s’encarregaven d’educar les nenes amb l’objecte de preparar-les per a la vida futura. Els matrimonis eren concertats pels pares. Els nens, fins als sis o set anys aproximadament, també estaven amb la seva mare, però a partir d’aquesta edat assistien normalment a l’escola, on aprenien a llegir i escriure, a més de preparar-se físicament.

A partir del segle VIII a.C. va tenir lloc la primera etapa ben documentada de la civilització grega antiga: l’època arcaica.

Arribats a aquesta data, la població grega es distribuïa entre les diferents polis, amb ciutats d’una estructura similar: l’acròpoli, lloc elevat que tenia una funció defensiva i religiosa; l’àgora, plaça pública on es reunien els ciutadans i on es duien a terme les transaccions econòmiques; i la zona residencial, amb cases disposades formant carrers.

El domini de les polis en aquest període estava en mans d’un nombre reduït de famílies, l’aristocràcia o aristoi. Els aristòcrates eren els propietaris de les terres, monopolitzaven el poder polític i, a més, eren els únics que podien comprar armament de ferro i cavalls. La resta de la població constava majoritàriament de camperols, amb poques possibilitats d’accedir a la propietat i de millorar les seves condicions de vida.

Els grecs van navegar per tota la Mediterrània, van explorar els territoris costaners i van establir contactes amb diversos pobles del litoral mediterrani, a la recerca de metalls i d’altres matèries que no posseïen en el seu país.

Al llarg dels segles VIII, VII, i VI a.C. la vida a les polis gregues va anar transformant-se substancialment. La població augmentava, i, en canvi, els recursos alimentaris eren cada cop més difícils d’obtenir, fet que va provocar una important emigració. Això va impulsar els aristoi de les polis a enfrontar-se amb les ciutats veïnes, fet que complicava encara més la vida en aquestes terres.

Així, ja des de mitjans del segle VIII, grups de persones de moltes polis van començar a desplaçar-se cap a la costa de la Mar Negra i a d’altres llocs de la Mediterrània a la recerca de nous indrets per a colonitzar, on fundarien noves polis en les quals s’establirien definitivament.

Primer van establir colònies al Bòsfor (Bizanci) i a la Mar Negra (Odessa). Després van seguir les seves rutes de colonització cap a Occident, especialment cap a Sicília i el sud d’Itàlia (Catània, Messina, Siracusa, Agrigent, Reggio de Calàbria i Nàpols, entre d’altres). Aquests territoris serien coneguts com la Magna Grècia.

Tot i que en menor nombre, també van establir-se colònies al nord d’Àfrica (Cirene), la costa sud de França on va establir una colònia la desembocadura del Roine (Marsella) i les costes de la Península Ibèrica (Empúries i Roses).

En aquest procés d’expansió colonitzadora, els grecs van rivalitzar amb els fenicis, els quals els van impedir l’accés a l’Oceà Índic, ja que controlaven l’Estret de Gibraltar. Tot i això, a través d’aquest procés, els grecs van poder també prendre contacte amb pobles i tradicions molt diverses (lidis i perses a l’Àsia Menor, escites a la Mar Negra, itàlics, celtes, egipcis i berbers, entre d’altres).

Quan en una polis grega es decidia iniciar la fundació d’una colònia, prèviament s’havia de realitzar una consulta als déus, a través dels oracles. L’oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo, va arribar a tenir un gran renom. Si la resposta dels déus era favorable es decidia, en ocasions per sorteig, qui havia de marxar. D’altres vegades eren els membres més pobres o els germans segons de les famílies riques els qui marxaven, ja que l’herència de la família es reservava per al primogènit.

Quan, després de llargs viatges, s’arribava al lloc desitjat, una regió considerada apta per a l’agricultura i el comerç, s’iniciava la construcció de la ciutat, segons un pla preestablert, en un turó que garantís la defensa de les poblacions indígenes o els pirates. Aquestes noves polis mediterrànies esdevenien independents, però continuaven mantenint relacions comercials i culturals amb les respectives polis mares o metròpolis.

Les terres circumdants es repartien en lots entre els colonitzadors i eren treballades per esclaus comprats o pels propis indígenes que les havien conreat fins aleshores i que des d’aquell moment havien d’estar sotmesos a l’esclavitud. Els grecs es mantenien al marge de la població autòctona, però hi establien relacions comercials: adquirien productes agrícoles i en venien de manufacturats, com ara ceràmica i objectes de ferro.

A mesura que va anar augmentant el nombre de colònies gregues a la Mediterrània també va anar imposant-se l’economia monetària entre elles i d’altres pobles costaners amb els quals comerciaven. La vida de moltes comunitats neolítiques va anar transformant-se profundament a mesura que s’intensificaven les seves relacions amb els pobles grecs i fenicis.

De la mateixa manera, els pobladors de les metròpolis també van viure les conseqüències de la colonització. Les noves relacions comercials que es van generar en el món grec van trasbalsar les relacions socials en el si de les polis, ja que van sorgir grups de comerciants i artesans enriquits gràcies al comerç que van trencar el monopoli del poder econòmic que fins aquell moment havia estat en mans de l’aristocràcia.

Amb el nom de Grècia designem el sud de la Península Balcànica i el conjunt d’illes i arxipèlags de la Mar Egea. La Grècia continental presenta un paisatge muntanyós, molt fragmentat, en el qual les comunicacions i els transports són difícils. Els sòls són pobres, i també ho és el subsòl, i no compta amb prou aigua aprofitable per al conreu.

Enfront d’això, la gran quantitat de ports naturals que hi ha a les costes va fer que, ja de ben aviat, la pesca i sobretot el comerç marítim constituïssin una sortida a la pobresa agrícola.

Palau de Cnossos, a l'illa de Creta

Durant l’edat del bronze, a partir del 2000 a.C., es va desenvolupar a l’illa de Creta la civilització cretenca o minoica. Aquesta es caracteritzava per la realització d’importants activitats comercials, la construcció de ciutats amb grans palaus i pel fet de tenir una escriptura pròpia.

La Porta dels Lleons, a la ciutat de Micenes

Al llarg del II mil·lenni a.C., les antigues comunitats de pastors i agricultors que poblaven les terres gregues van veure arribar diverses onades d’invasors d’origen indoeuropeu. El poble resultant d’aquesta mescla i superposició de gent d’origen divers va ser conegut amb el nom d’Hel·lade o conjunt de grecs.

Entre els primers pobles que van arribar a la Península Balcànica destacaven els aqueus, els quals, després de destruir la civilització cretenca cap al 1400 a.C., van crear en el sud de Grècia un tipus de societat guerrera, dividida en petits estats monàrquics. La civilització micènica o aquea tenia el seu centre principal a Micenes i es distingia per la construcció de ciutats fortificades, els enterraments monumentals d’alguns dels seus reis i una escriptura que ja podem considerar com a grega.

També hi arribaren els jonis i, per últim, un altre poble, els doris, cap al segle XII a.C., els quals van imposar-se als anteriors ocupants. Així, cap al 1200 a.C., quan la civilització micènica va ser destruïda per diferents invasions exteriors, va iniciar-se un període poc conegut de la història grega, l’anomenada època fosca, en la qual van començar a construir-se els fonaments de la Grècia clàssica a través d’aquests pobles establerts en el seu territori sota l’únic denominador comú de la cultura grega (doris, jonis i eonis).

La civilització grega es va desenvolupar al voltant del Mar Egeu: al sud de la Península Balcànica, a la península del Peloponès, a les illes del Mar Egeu i a la costa occidental de la Península d’Anatòlia (a l’Àsia Menor). És a dir, en un espai caracteritzat per la dispersió territorial a causa del gran nombre de petites illes i de multitud de muntanyes que separen les diferents regions continentals. Un espai, a més, marcat per la pobresa i escassa productivitat del sòl, degut a la sequedat del clima mediterrani.

A partir d’aquest moment, van començar a formar-se les polis, o ciutats-estat. Per tant, els grecs estaven organitzats en petits estats compostos per una ciutat i les terres de conreu, zones de pastura i boscos pels voltants. Les polis gregues eren completament independents entre elles.

Aquestes entitats polítiques eren governades, sense lleis escrites, pels aristoi, terme que significa “els millors”, els quals, a més, posseïen la major part de les terres. Aquest tipus de govern el denominem oligarquia, o govern d’uns pocs. Les terres eren treballades per camperols pobres o per esclaus. Malgrat els continus enfrontaments entre les polis, la realitat és que la població d’aquestes ciutats-estat i especialment els aristoi se sentien pertanyents a una comunitat més àmplia, l’Hel·lade, o conjunt del poble grec.

D’aquesta manera, tots els habitants de les polis gregues compartien una mateixa forma de vida i de cultura hel·lènica. Una cultura que es definia per la llengua, la literatura i la religió, i manifestada a través de celebracions religioses i esportives comunes.

Aquests grups humans parlaven la mateixa llengua, amb petites variants. Periòdicament, organitzaven activitats comunes: els Jocs Olímpics, en els quals hi participaven atletes de totes les polis i s’exaltava la unitat del poble grec. Els Jocs se celebraven cada quatre anys a la ciutat d’Olímpia, en honor al déu Zeus (el pare de tots els déus). Els primers Jocs coneguts daten del 776 a.C. Durant els Jocs se celebraven curses pedestres, sessions de lluita, curses de quadrigues i concursos com el llançament de disc o el salt de longitud.

Els grecs no tenien un dia de festa setmanal, en canvi, però, mensualment celebraven grans festes rituals dedicades a les seves divinitats, i unes altres, de més importants, un cop a l’any, en les quals s’oferien sacrificis d’animals. L’alimentació quotidiana era pobra i monòtona: bàsicament blat i ordi acompanyats d’olives, figues, llet, formatge i algun peix salat. Tan sols els rics podien menjar peix fresc i carn de caça amb vi barrejat amb aigua. Es comprèn, doncs, que la celebració d’aquestes festes fossin una bona ocasió per a nodrir-se amb proteïnes animals. S’oferia a la divinitat una desena part dels animals sacrificats i la resta es repartia entre els participants.

El teatre també era una activitat important per al poble grec. El seu origen es troba en les festes dedicades a Dionís, el déu del vi, en les quals es feien representacions de caràcter religiós. Amb el temps van evolucionar i van anar apareixent nous gèneres com la tragèdia, la sàtira i la comèdia. Els grecs van construir teatres a l’aire lliure, semicirculars, tot aprofitant-se de les faldes de les muntanyes, en els quals van aconseguir una acústica immillorable. Només hi podien actuar els homes. Un mateix individu realitzava diversos papers, amb diferents màscares que li cobrien la cara. A més, van inventar enginyosos sistemes per a produir uns rudimentaris efectes especials, com la simulació del so dels trons o el galop dels cavalls.

Tots aquests pobles tenien les mateixes concepcions religioses. Creien en els déus de l’Olimp, éssers antropomòrfics, representats amb forma humana, i amb vicis i virtuts com els mateixos mortals. Cada divinitat representava un mite, una llegenda que destacava algun aspecte important de la natura o de la vida dels éssers humans. El culte d’aquestes divinitats era organitzat per cada polis, la qual nomenava un responsable, el basileus, encarregat de mantenir el temple i d’organitzar el ritual religiós.

Un aspecte important de la religió grega va ser que, tot i que hi havia sacerdots i sacerdotesses, aquests no pertanyien a una organització centralitzada que tingués tant de poder com en les civilitzacions orientals. No existia, per tant, un clergat interessat en obligar a la població a mantenir unes creences determinades. Això va fer possible que al si de les famílies riques, que no necessitaven el treball per a la seva subsistència, hi sorgissin persones amb curiositat i afanys de coneixement que van poder pensar lliurement, sense haver d’enfrontar-se a les idees establertes per una casta de sacerdots.

La llibertat de pensament i expressió de les teories més diverses que es va produir en el poble grec és un dels factors que van permetre que al seu si naixessin la filosofia i el denominat pensament racional. Aquesta expressió es refereix a les idees que intenten d’explicar els fenòmens naturals i humans sense haver de recórrer a la intervenció dels déus, i cercant entre aquests principis relacions de causa i efecte.

En principi, qualsevol activitat que intentés d’ampliar els coneixements era considerada com a filosofia. Entre els primers temes que van interessar els filòsofs hi havia la formació del món i de la matèria.

La ciència grega es va originar a les ciutats jòniques de l’Àsia menor. S’ha dit que allí hi va néixer la ciència, però la realitat és que a d’altres civilitzacions orientals anteriors ja s’havia acumulat un bagatge considerable respecte dels coneixements científics. Alguns grecs van estar en contacte amb aquelles cultures i van fer de pont cultural amb Occident. Cap al segle VI a.C., van aparèixer dues escoles: la jònica, representada per Tales de Millet, que observava els fenòmens naturals i els explicava sense haver de recórrer a qüestions sobrenaturals; i la pitagòrica, representada per Pitàgores de Samos, amb la qual es va desenvolupar de manera considerable l’aritmètica.