August Rodin

dijous, 6/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

El gran renovador de l’art escultòric del segle XIX, l’artista que obriria les portes a totes les experimentacions innovadores del segle XX, és Auguste Rodin (1840-1917), un escultor que va ser capaç de recrear el llenguatge de les figures monumentals, representades en grans grups, perquè aquestes representin una textura del bronze que, com en el cas de la pintura impressionista, transmetin una sensació d’obra inacabada que les fa bategar. Lirisme, vigor i classicisme coexisteixen en la seva obra, pràcticament sempre dinàmica.

Auguste_Rodin.jpg

August Rodin

Fill d’un funcionari de policia normand, els primers anys de la trajectòria artística de Rodin van ser força difícils. El seu art no va ser acceptat pels crítics i ni tan sols va poder ingressar a l’École de Beaux Arts de París. En conseqüència, va haver de dedicar-se a la decoració com a mitjà de subsistència. La fama no va arribar-li fins a l’exposició de l’Edat de Bronze, el 1877, un nu masculí de mida natural que va provocar la polèmica en el Salon de París i va ser força criticat pel seu verisme, fins al punt que alguns crítics van assegurar maliciosament que havia estat buidat d’un motlle fet del natural. En qualsevol cas, la polèmica havia situat Rodin en el mapa de l’art.

Rodin_The_bronze_age.jpg

L’Edat de Bronze

El 1880, Rodin va rebre l’encàrrec de construir les portes del futur museu de les arts decoratives de París, la seva obra més ambiciosa. El museu no va arribar a construir-se, però el gran projecte de Rodin, les anomenades Portes de l’Infern, és el testimoni d’aquest bocí de la història de l’art del vuit-cents. L’escultor va treballar-hi molts anys en el projecte, inspirat en el cant de l’Infern de la Divina comèdia del poeta florentí Dante Alighieri. És a dir, la reconstrucció d’un tema literari tradicional, típic de la poètica simbolista, constitueix una veritable “pedrera” de figures que, amb el temps, serien foses i contemplades independentment.

Zürich_-_Kunsthaus_-_Rodin's_Höllentor_IMG_7384_ShiftN.jpg

Les Portes de l’Infern

El primer disseny de les Portes de l’Infern seguia l’estil de les portes del Baptisteri de Florència realitzades per Ghiberti, però aviat va substituir la compartimentació en escenes per una seqüència dels justos i els condemnats, ascendint i caient en un moviment que no pot deslliurar-se de les influències del Judici Final de Miquel Àngel. Tot plegat representat mitjançant un dinamisme que ultrapassa els límits de l’escultura tradicional i anuncia l’arribada d’una nova concepció de l’art. És una composició turmentada, l’obra d’un geni que expressava els conflictes del seu temps en clau al·legòrica.

I en aquest context, situada en la part superior de la llinda, separada de la porta i augmentada de mida, trobem la més famosa de totes les obres de Rodin: El pensador. Originàriament concebut com una representació del poeta, la monumental figura d’un Dante reflexiu presideix la composició i del seu pensament neixen les escenes que es representen en les fulles de la porta. Ara bé, en ser extret d’aquest context, El pensador adquireix altres significacions i dóna pas a la simbologia de la portentosa capacitat humana per imaginar, concepte que s’expressa mitjançant la plasticitat de la matèria, de la qual sembla bategar intensament la vida.

Auguste_Rodin_-_Grubleren_2005-02.jpg

El pensador

D’altra banda, Rodin va treballar la pedra i el bronze en escultures en les quals el cos humà esdevenia el gran protagonista. Així, podem trobar figures femenines carregades de sensualitat, com Danaide o El bes, les polèmiques estàtues de retrat de Victor Hugo i Balzac, o el famós grup d’Els burgesos de Calais que discorren entre la concepció tràgica i la grandiloqüència.

Victor_Hugo_-_Auguste_Rodin_1890.jpg

Victor Hugo

Monument_to_Balzac.jpg

Balzac

La seva obra és indiscutiblement, pel damunt de corrents i tendències, la més important aportació escultòrica del seu temps. Tota l’escultura de finals del segle XIX està dominada per l’influx de Rodin, per la perfecció i la força del seu modelatge, pel gust per les superfícies dúctils, on el marbre o el bronze adquireixen un aspecte tou, gairebé orgànic, com si fossin a punt de transformar-se per l’impuls vital que l’artista aconseguia suggerir en la matèria. Per exemple, la voluptuositat de la seva obra La font prefigura l’escultura modernista, mentre que La que fou bella armera és l’exponent d’un realisme punyent, i les mans entrellaçades que formen La catedral constitueixen una de les obres mestres del simbolisme.

Tanmateix, la capacitat de renovació escultòrica, al cap i a la fi, es mou dins d’uns marges bastant estrets. D’aquesta manera, Rodin canvia més l’evolució formal del monument que no pas l’escultura en si mateixa, la qual seguiria complint les funcions tradicional: el monument commemoratiu, les escultures dels cementiris, la decoració arquitectònica, el bust i les estatuetes domèstiques de caràcter ornamental, les peces destinades a les exposicions públiques…

Der_kuss.jpg

El bes

Auguste_Rodin-Burghers_of_Calais_London_(photo).jpg

Els burgesos de Calais

El Motí d’Aranjuez

dimecres, 5/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

18 de març de 1808, Aranjuez. Després de l’ocupació napoleònica de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, va dirigir-se cap a Madrid. La por que la presència francesa acabés en una invasió real del país va anar prenent cos entre la població. Davant d’això, la cort de Carles IV va traslladar-se a Aranjuez i Godoy va aconseguir de convèncer el monarca de la necessitat que la família reial anés a Andalusia per embarcar-se camí d’Amèrica. En aquest context, l’oposició cortesana va fer córrer el rumor que Godoy planejava segrestar la família reial. L’oposició ja tenia planejat el seu cop.

motin-de-aranjuez.jpg

La matinada del 17 de març escatava el motí, un aixecament protagonitzat per les capes populars (soldats, camperols i treballadors del palau), però dirigit per l’aristocràcia palatina, el clergat i els oficials de l’exèrcit, i amb un objectiu clar: la caiguda del valido Godoy i l’abdicació de Carles IV en la figura del príncep Ferran, esperança de redreçament de la greu crisi que patia el país.

La casa de Godoy, sempre fortament vigilada per la guàrdia reial, va veure’s desprotegida de cop i volta. El totpoderós ministre que va enfrontar-se amb la crisi de l’Antic Règim va haver de refugiar-se a les golfes, amagat sota una catifa, humiliat, fins que va reaparèixer el 19 de març. En aquell moment era una ombra de l’estadista que havia pretès ser, una figura famèlica i assedegada que demanava la seva absolució. El preferit del rei havia caigut definitivament en desgràcia i no es retrobaria amb els vells monarques fins al seu exili francès.

arajuez.jpg

Carles IV també va ser abandonat. Els seus ministres i cortesans van abandonar el vaixell d’un monarca que s’enfonsava presoner dels seus suports a Godoy i Napoleó. Només la coronació de Ferran podia frenar els rebels. Així, el motí triomfar i els amotinats van aconseguir el seu objectiu de derrocar Carles IV –el qual va abdicar la corona en el príncep Ferran el 19 de març– i Godoy –empresonat i destituït–, però els fets sobretot van evidenciar la profunda crisi en la qual estava immersa la monarquia espanyola.

Un motí popular havia acabat amb la monarquia de Carles IV, però un motí teledirigit per Ferran VII i la noblesa. Fins i tot la reina Maria Lluïsa ho tenia clar: “Mi hijo Fernando era el jefe de la Conjuración. Las tropas estaban ganadas por él; él hizo poner una de las luces de su cuarto en una ventana para señal de que comenzase la explosión”. Però la situació era més complexa. No era simplement canviar un monarca per un altre. Els fets d’Aranjuez eren una reacció contra l’absolutisme borbònic i a la recerca de la introducció d’un govern aristocràtic.

EC001698වᓵ

Ferran VII era proclamat rei d’Espanya i entrava triomfant a Madrid el 24 de març davant de l’aplaudiment popular, però Carles IV no va acceptar la derrota i va recórrer a demanar auxili a Napoleó per a recuperar el tron arrabassat pel seu propi fill.

D’altra banda, els fets van confirmar a Napoleó la seva convicció de la feblesa, la corrupció i la incapacitat de la monarquia dels Borbons espanyols, i el van decidir a ocupar el país per fer-ne un satèl·lit de l’Imperi. Així Espanya es regeneraria il·lustradament en agraïment a que ajudés a la lluita contra Anglaterra i a l’engrandiment de França. A més, dominar Espanya volia dir tenir el comandament de les índies i controlar el corrent de metalls preciosos que procedien de les colònies americanes. L’emperador estava convençut que l’Espanya d’inicis del segle XIX, governada per una dinastia inepta, seria un enemic sense importància i que podia dominar-se amb poc esforç en la seva lluita pel control d’Europa.

La URSS durant la Guerra Freda: Khruixtxov i la desestalinització (1953-1964)

dimarts, 4/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

La mort de Stalin, el 1953, va obrir un període de canvis a la Unió Soviètica. Immediatament va desfermar-se una lluita pel poder entre els dos grans corrents que s’havien desenvolupat en el si del PCUS: els partidaris de mantenir l’essència de l’stalinisme i els partidaris de la revisió de l’etapa anterior per poder corregir els excessos. Finalment, el XX Congrés del PCUS, l’any 1956, va significar la victòria del corrent revisionista i l’inici de la desestalinització, és a dir, el reconeixement dels greus errors del període anterior. L’encarregat de comandar aquesta nova etapa de la URSS seria Nikita Khruixtxov, nou primer secretari del Comitè Central.

Bundesarchiv_Bild_183-B0628-0015-035,_Nikita_S._Chruchstschow.jpg

Nikita Khruixtxov

La mateixa situació va reproduir-se als països de l’Europa de l’Est que es trobaven sota el domini soviètic i que es mostraven crítics amb el control ferri imposat des de Moscou. Així, el 1956, va esclatar la insurrecció de Poznan a Polònia i va produir-se la revolta hongaresa. Totes dues van ser esclafades per l’exèrcit soviètic, però representaven un important avís sobre els problemes existents en el bloc comunista. L’stalinisme sense Stalin s’endevinava un camí impossible de seguir.

Així, l’arribada de Khruixtxov al poder va donar pas a un període de revisionisme i replantejament del model soviètic, el qual va significar la condemna de la pràctica política que havia caracteritzat el règim comunista sota Stalin. En essència, Khruixtxov va imposar un nou programa de reformes que van suposar una certa liberalització política (més llibertat d’expressió i tolerància, crítica als abusos de poder de Stalin, etc.), així com una variació de la política econòmica cap a una planificació menys rígida (desenvolupament industrial, producció de béns de consum, reformes agrícoles per millorar el nivell de vida de la pagesia, etc.).

Ara bé, la desestalinització no va suposar una democratització del règim. Les transformacions introduïdes per Khruixtxov van transformar una dictadura de caràcter unipersonal en un sistema totalitari menys brutal però encara dictatorial i repressiu. És a dir, Khruixtxov no va qüestionar en cap moment el poder que el PCUS exercia sobre la societat soviètica. Tot i això, existeix un important consens a l’hora de valorar els canvis provocats per Khruixtxov de forma positiva en traduir-se en un nou impuls econòmic per a la URSS i en una millora de les condicions sociopolítiques en els països d’influència soviètica.

Mao_Tsé-toung,_portrait_en_buste,_assis,_faisant_face_à_Nikita_Khrouchtchev,_pendant_la_visite_du_chef_russe_1958_à_Pékin.jpg

Mao i Khruixtxov

En política exterior, es va obrir el camí cap a la coexistència pacífica entre els blocs i es va plantejar l’acceptació de diferents vies per a la transició i construcció del socialisme, fins i tot les democràtiques. Així, la política exterior soviètica sota el govern de Khruixtxov va caracteritzar-se per la normalització diplomàtica. Tanmateix, la diplomàcia soviètica sempre va regir-se pels interessos d’Estat, deixant les exigències ideològiques de l’internacionalisme proletari per als discursos retòrics.

La “coexistència pacífica” va convertir-se, amb daltabaixos, en el paràmetre que definiria la política exterior de la URSS fins a la seva desaparició el 1991. Així, la Unió Soviètica rebutjava el caràcter inevitable de la guerra entre ambdós blocs, afirmava que la diplomàcia i el dret internacional podien satisfer els objectius de la seva política exterior i certificava que la Guerra Freda només arribaria a la seva fi en el moment en què el comunisme hagués triomfat a tot el planeta.

Respecte de les “democràcies populars”, la liberalització interna va anar acompanyada d’una duresa extraordinària per evitar qualsevol tipus de dissidència respecte de la política oficial soviètica. Tanmateix, la URSS va reconèixer a Iugoslàvia el dret a desenvolupar una via pròpia en el trànsit cap al socialisme. En canvi, les relacions amb Xina van trencar-se el 1960, quan Pequín va acusar Moscou de renunciar a la causa de la Revolució mundial.

PX 96-33:12  03 June 1961  President Kennedy meets with Chairman Khrushchev at the U. S. Embassy residence, Vienna. U. S. Dept. of State photograph in the John Fitzgerald Kennedy Library, Boston.

Khruixtxov i Kennedy

Ara bé, l’afer més destacat de la política exterior soviètica en temps de Khruixtxov va ser la crisi dels míssils a Cuba. Inicialment, la URSS no va dedicar massa atenció a l’arribada al poder de Fidel Castro, però quan els Estats Units van iniciar el boicot a Cuba aquest va iniciar la seva aproximació cap a la URSS que va derivar en presència econòmica, militar i política soviètica en l’illa. Una de les apostes defensives de Khruixtxov va ser la instal·lació d’uns míssils nuclears defensius que apuntaven cap a la Florida. En conèixer l’existència d’aquesta amenaça, el president Kennedy va anunciar el bloqueig naval de l’illa i va exigir a Khruixtxov la retirada dels míssils soviètics de Cuba. Com a contrapartida, els EUA desinstal·larien els seus míssils a Turquia. En realitat, l’incident, els dies en els quals la guerra va estar més a prop que mai, pot ser interpretat com un paradigma simultani de l’esperit de la Guerra Freda i la política de la coexistència pacífica.

Les reformes iniciades per Khruixtxov van ser paralitzades bruscament el 1964, i el dirigent comunista va ser destituït. La consolidació de la URSS com a potència mundial, el desenvolupament econòmic i els èxits en la carrera espacial no havien estat suficients per evitar la caiguda de Khruixtxov. L’aparell del PCUS, contrari a les reformes i l’obertura polítiques, per molt limitada que aquestes fossin, i una política exterior “de claudicació”, va imposar una nova direcció encapçalada per Leonid Brejnev, secretari general del partit des de 1966 fins a la seva mort el 1982. Aleshores es va tornar a imposar un control ideològic o polític ferri, caracteritzat per l’immobilisme, mentre que van continuar sense solucionar-se uns desequilibris econòmics que s’accentuarien.

La Batalla de Trafalgar

dilluns, 3/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

La Pau de Basilea de 1795 va suposar un canvi en les aliances internacionals. A partir d’aquest moment, Espanya serà novament un aliat subordinat de la França del Directori, en aquest cas contra la monarquia anglesa, en especial després del pacte segellat a Sant Ildefons el 1796. Aquest tractat suposava una aliança ofensiva i defensiva francoespanyola contra Anglaterra. Seguint aquesta política, i ja amb Napoleó Bonaparte instal·lat al poder amb el Consolat, el 1801, Espanya, pressionada per França, trencarà les relacions amb Portugal davant la negativa portuguesa a tancar les seves fronteres al comerç britànic.

En aquest context, quan Napoleó va ser proclamat emperador, en 1804, es declararia el blocatge continental al comerç Britànic i Portugal restaria com l’únic aliat continental dels britànics en el continent europeu. Davant d’aquesta situació, Carles IV es tornaria a aliar amb França. Ara bé, l’aliança amb Napoleó era un perill per una Espanya immersa en una greu crisi política, econòmica, social i cultural. L’aliança hispano-francesa conduïa directament cap a la guerra amb Anglaterra i la Tercera Coalició, exactament el darrer que necessitava el país.

info22.jpg

El 1805 el govern espanyol es veia obligat a posar la seva esquadra naval al servei de Napoleó. Els exèrcits navals de França i Espanya, integrats per 18 vaixells i 7 fragates per part francesa i per 15 vaixells per part espanyola, van reunir-se a Cadis sota el comandament de l’almirall Pierre Villenueve, el qual no aixecava massa simpaties entre els mariners espanyols, i l’espanyol Federico Gravina. Quan van sortir del port van trobar-se cara a cara amb la flota anglesa, comandada per l’almirall Horatio Nelson i composta per 27 vaixells i 6 fragates, la qual va bloquejar-los i va llançar la seva ofensiva davant del cap de Trafalgar.

El xoc passaria a la història. Era la matinada del 21 d’octubre de 1805, la data de la Batalla de Trafalgar, l’enfrontament naval més important del segle XIX. Mentre la flota francoespanyola es trobava estesa en forma d’arc a sis quilòmetres, l’almirall Nelson encoratjava els seus homes amb la famosa frase que passaria a la posteritat: “Anglaterra espera que tots els homes compleixin amb el seu deure”. Aleshores, els anglesos van atacar perpendicularment mitjançant dues columnes que primer van dividir la flota francoespanyola i després van atacar els vaixells.

Vice-Amiral_Pierre_Charles_de_Villeneuve.jpg

Pierre Charles de Villeneuve

Federico_Gravina.jpg

Federico Gravina

Horatio Nelson.jpg

Horatio Nelson

En menys de sis hores de batalla en el front de Trafalgar, 4.480 mariners francesos i espanyols havien mort en combat, 2.220 es trobaven ferits en diferents graus, 7.000 havien estat fets presoners, prop d’una dotzena de vaixells havien estat destrossats i no trigarien a enfonsar-se en les profunditats de l’oceà, una altra dotzena havia estat apressada pels anglesos, Villeneuve era pres amb el seu vaixell Bucentaure i el contraalmirall Dumanoir fugia en desbandada… Només nou vaixells, comandats per Gravina, tornarien a Cadis. La victòria anglesa era indiscutible, per molt que Nelson hagués mort sobre la nau Victory i el seu cadàver es trobés amagat en una barrica de conyac. El balanç de 449 mariners morts i 1.214 ferits no amagava la victòria total sobre Napoleó.

El resultat conferia aires de tragèdia a la desfeta. Les aigües del cap Trafalgar havien esdevingut un mar de la mort en el qual la flota naval espanyola s’havia enfonsat per sempre més com a conseqüència del desastre. Espanya havia perdut deu vaixells. Igualment, la preponderància naval francesa restava tocada de mort, tot liquidant l’intent napoleònic d’imposar-se en el domini marítim. França havia perdut dotze dels seus vaixells. Així, Anglaterra s’havia guanyat una preponderància marítima que es mantindria fins a la Segona Guerra Mundial. I l’almirall Nelson havia esdevingut llegenda.

Trafalgar-Auguste_Mayer.jpg

Mort_nelson.jpg

La represa cultural de Catalunya en el tardofranquisme

divendres, 30/11/2012 (Vicente Moreno Cullell)

L’objectiu del franquisme va ser molt clar: la liquidació de la cultura i la llengua catalana fins a diluir-la com un element folklòric més de l’Espanya “una, grande y libre”, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar de l’intent d’un autèntic genocidi cultural. Així, el joc cultural del franquisme en relació amb Catalunya serà perfectament coherent des dels seus inicis i fins a les acaballes del règim: absorció i integració del fet nacional català en el si de la cultura espanyola.

En aquest sentit, els anys quaranta i cinquanta poden ser considerats com una etapa de supervivència i resistència de la realitat cultural catalana. Per exemple, des de l’exili, entre 1943 i 1946, van celebrar-se els Jocs Florals com a intent de mantenir viva la flama de la catalanitat. A l’interior, algunes editorials van afavorir la creació de premis literaris amb l’objectiu d’estimular la represa cultural. De la mateixa manera, l’escoltisme va esdevenir una mena de refugi en el qual molts joves van prendre contacte amb la realitat cultural del país.

Ara bé, és en els anys seixanta i setanta quan la cultura catalana i la reivindicació de la llengua van prendre un gran impuls gràcies a un bon nombre d’iniciatives de caire sociocultural que pretenien aprofitar les escletxes que permetia la relativa tolerància de la dictadura vers la catalanitat entesa com un element folklòric.

Gran_Enciclopèdia_Catalana.jpg

El 1969 s’iniciava la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana

204698_0001_l.jpg

El 1959 naixia la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Actos-Omnium-Cultural.jpg

Acte d'Òmnium Cultural

Així, en aquest període va emergir un moviment cívic catalanista que va derivar en l’aparició de les primeres revistes en català i la creació i consolidació d’entitats, projectes culturals i editorials. Per exemple, el 1959 naixia la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat; el 1968, amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra, s’endegava una campanya de sensibilització sota el lema “La llengua d’un poble”; el 1969 s’iniciava la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana; i el maig de 1973 començava una campanya per a propiciar el llançament d’un diari català, la qual culminaria en l’aparició de l’Avui el 1976.

Així, el 1961, es va constituir la societat civil Òmnium Cultural que tenia la finalitat de protegir, estimular i subvencionar la cultura catalana, superant les formes de mecenatge disperses que s’havien imposat fins aleshores. Les autoritats franquistes veien en l’Òmnium un perillós embrió de poder cultural català i, el 1963, van decretar la seva clausura i suspensió d’activitats aprofitant la campanya que realitzaven per fer peticions al govern per a la normalització del català. El 1967, Òmnium seria finalment legalitzada, ara com a associació.

Igualment, la creixent producció literària va contribuir a una gran difusió de la cultura catalana. La poesia de Salvador Espriu, les novel·les d’autors com Mercè Rodoreda, Josep Maria Espinàs, Terenci Moix, Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo o Quim Monzó, i el teatre de Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu i Joan Oliver, són un exemple de la producció literària en català durant el franquisme. També cal destacar l’aparició, el 1961, d’Edicions 62, una editorial generalista, universal i moderna que publicava llibres en llengua catalana.

sagarra_escrivint.jpeg

Josep Maria de Sagarra

Montserrat-Roig.jpg

Montserrat Roig

Tanmateix, el fenomen amb una incidència més gran en aquesta represa cultural de Catalunya és la Nova Cançó, a través de la qual el catalanisme cultural va apropar-se a les generacions més joves. Així, en els primers anys seixanta van aparèixer els Setze Jutges que, amb figures com Josep Maria Espinàs, demanarien cançons en català. La Nova Cançó naixent en els anys seixanta trencava doncs amb la cançó tradicional i folklòrica i emprava lletres de qualitat escrites pels mateixos cantautors o de poetes com Salvat-Papasseit o Pere Quart. El 1962 s’incorporava als Setze Jutges Quico Pi de la Serra i es van multiplicar les actuacions gratuïtes en locals universitaris, centres parroquials, campaments escoltes i entitats artístiques de la capital i comarques.

El 1964 la Nova Cançó ja s’havia convertit per a milers de joves en un poderós mitjà d’identificació comunitària que pretenia reflectir la realitat social del moment, incitar a la reflexió sobre la vida quotidiana i ampliar els cercles d’utilització de l’idioma català. En conseqüència, la Nova Cançó va suposar un instrument de socialització d’uns valors nacionalistes revestits d’uns atributs de modernitat. Posteriorment, amb l’aparició de la figura de Lluís Llach es consolidaria un sentiment antifranquista i nacionalista expressat entre els joves a través de la Nova Cançó. Més endavant, Raimon connectaria amb el nucli barcelonès de la Nova Cançó i aviat esdevindria com una de les figures més carismàtiques. I figures com Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet, Pau Riba o Marina Rossell van consolidar la cançó en català.

setze_jutges.jpg

Els Setze Jutges

lluis llach.jpg

Lluís Llach

raimon.jpg

Raimon

Joan-Manuel-Serrat.jpg

Joan Manuel Serrat

Joaquín Sorolla

dijous, 29/11/2012 (Vicente Moreno Cullell)

La influència de l’impressionisme a l’Espanya de finals del segle XIX va ser tardana, però l’obra del pintor valencià Joaquín Sorolla (1863-1923) s’insereix plenament en l’herència del moviment parisenc. Durant una primera etapa va conrear temes d’història, però un viatge a París el va inclinar cap a una sensibilitat social més pronunciada pels temes del present, un realisme de tema social. Posteriorment, els temes mariners i els paisatges amb figures esdevindrien els protagonistes de la seva obra, una obra extensa de gairebé tres mil quadres, molts d’ells de dimensions enormes, i més de vint mil dibuixos i apunts.

Joaquín_Sorolla_004.jpg

Joaquín Sorolla

La llum de València el va acabar d’incorporar als mòduls impressionistes. Ara bé, el seu parentiu amb l’escola francesa també és discutible perquè que Sorolla manté, a molts dels quadres, un dibuix poderós i hi afronta problemes de composició i de moviment que rara vegada van preocupar els mestres francesos. En aquest sentit, la preocupació per la llum porta els crítics i historiadors de l’art a parlar d’un estil il·luminista.

Joaquin_Sorolla_Walk_on_the_Beach.jpg

Paseo a orillas del mar

D’aquesta manera, el seu tractament de la llum és personal i intransferible: extremament sensible al color i la llum de la geografia de la seva terra, la llum de Sorolla sembla banyar les figures d’una forma radiant i intensa, sobretot en les escenes de platja. Sorolla va pintar obsessionat per la llum que esfuma els objectes, tot la importància del dibuix. En aquest sentit, cal destacar les escenes marineres valencianes de platja i de pesca, on el pintor capta, amb una tècnica solta, la taca gruixuda, la vibració lluminosa del cel mediterrani i els reflexos en les veles desplegades, a les sorres i, sobretot, als cossos molls dels infants que juguen a la riba.

Joaquín_Sorolla_002.jpg

Niños en la playa

En definitiva, Sorolla va viure per a pintar, va lluitar per triomfar com a artista i va organitzar comercialment la seva activitat un cop reconegut. I és que el pintor valencià va gaudir de l’èxit en vida, tant a Europa com als Estats Units. Cap pintor impressionista o postimpressionista no va ser més aliè que ell a qualsevol impuls de bohèmia o irregularitat, tant en l’àmbit quotidià com en el social. Així, Sorolla va ser el pintor de la burgesia i mai no pretendre d’impugnar-la. Només els seus quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra.

Joaquín_Sorolla_001.jpg

Xiqueta

Vincent Van Gogh

dimecres, 28/11/2012 (Vicente Moreno Cullell)

Vincent Willem Van Gogh (1853-1890) és un cas singular de la pintura postimpressionista. El seu cas, donada la seva condició d’artista no professional, va plasmar en la seva pintura una necessitat creativa sortida d’allò més profund de la seva personalitat. I és que la vida de Van Gogh és un exemple de dramatisme, una experiència vital impossible de separar de la seva obra. La seva vida, coneguda de primera mà per la llarga sèrie de cartes que va escriure al seu germà Theo, va arribar a apoderar-se de la seva obra, fins al punt que, en ocasions, els tòpics del pintor boig van amagar la genialitat dels seus quadres.

SelbstPortrait_VG2.jpg

Autoretrat de Vincent Van Gogh

Nascut a Holanda, en el petit poble de Groot Zundert, era fill d’un pastor protestant. En la seva família hi havia diversos marxants d’art, fet que possiblement va marcar la seva evolució. Després de diversos fracassos personals, la seva concepció de la caritat cristiana, apresa del pare, va portar-lo al Borinage, una regió minera del sud de Bèlgica, on va predicar la religió als obrers. Tanmateix, una nova crisi personal, cap a 1880, va portar-lo a considerar que la seva tasca missionera entre els miners era un fracàs.

Aleshores va decidir dedicar-se exclusivament a l’art. Instal·lat a París amb el seu germà Theo des de 1886, Van Gogh va entrar en contacte amb les novetats impressionistes i va establir amistat amb Gauguin. En la capital de la Belle Époque va descobrir l’ús del color com a element fonamental de la pintura. Fins i tot va fer alguna incursió en el puntillisme de Seurat i en la claredat de l’estampa japonesa. Però la seva personalitat solitària i autodidacta el convertia en un inadaptat i fracassat en tots els ambients.

Vincent_Willem_van_Gogh_086.jpg

El camperol - Patience Escalier

Vincent_van_Gogh.jpg

Autoretrat de Vincent Van Gogh

Així, la vida a París tampoc li resultava agradable, fet que va empènyer-lo a la beguda i la marginació social. Més endavant, va traslladar-se a Arles, en el sud de França, on va portar una vida solitària, consumit per una activitat pictòrica febril, l’abús de l’alcohol i el tabac, i la incursió en un expressionisme enèrgic. En definitiva, els símptomes d’una malaltia mental van aguditzar-se i en una accés de rauxa va tallar-se una orella. Sempre protegit pel seu germà Theo, el 1889, va ingressar en un hospital psiquiàtric, però el desequilibri va persistir i el 27 de juliol de 1890, amb només trenta-set anys, va suïcidar-se d’un tret al cap.

L’art de Van Gogh respon a aquesta inadaptació social, a la necessitat de comunicació amb el seu entorn. Així, justificava el seu art a partir de la veritat dels sentiments: la pintura de Van Gogh és l’expressió de si mateix, el sentiment i la passió, l’expressió del subconscient. El resultat són unes composicions vives i intenses que esdevindrien els principals referents dels corrents expressionistes i surrealistes del segle XX, així com de la major part de l’art contemporani.

Vincent_van_Gogh_(1853-1890)_-_Wheat_Field_with_Crows_(1890).jpg

Camp de blat amb corbs

the_starry_night.jpg

La nit estelada

A la seva obra el color és l’element fonamental per aconseguir l’expressió. La seva pinzellada evoluciona fins a fer-se més gruixuda, agitada i onda, com si estigués arrossegada per un remolí que va definint la forma de les coses, més enllà fins i tot d’elles mateixes. Aquesta pinzellada llarga i sinuosa reflecteix l’esperit turmentat de l’artista. La seva anada a Arles, atret pel color i la llum del sud, va significar l’esclat del germen iniciat a París: formes fugisseres, recurvades, d’un ritme quasi vertiginós, aconseguides amb ardents pinzellades de colors purs i d’una claror encegadora marquen la seva evolució. Els colors són plans, però fortament empastats, donats amb energia, reflex de la intensitat que emana de l’ànima interior de l’artista.

En efecte, en la seva pintura s’estableix una relació profunda entre les seves vivències i el motiu en el qual es fixa, ja siguin paisatges, retrats o autoretrats. Així, els paisatges de Van Gogh resulten misteriosos i turbulents; la natura no li interessa més que com a mirall de l’ànima de l’artista fins a esdevenir un agitat escenari colorista inquietant. Igualment, la intenció d’arribar fins el fons de l’ànima humana queda patent en els retrats i autoretrats. Tanmateix, la seva expressió més acabada la trobem en les natures mortes, síntesi de l’expressionisme del geni holandès.

Vincent_Willem_van_Gogh_128.jpg

Gerro amb dotze gira-sols

Vincent_Willem_van_Gogh_137.jpg

El dormitori de Van Gogh a Arles

La Guerra Gran (1793-1795)

dimarts, 27/11/2012 (Vicente Moreno Cullell)

Tot i que, inicialment, la monarquia de Carles IV no havia volgut adherir-se a la coalició europea contra la França revolucionària, fonamentalment per la manca de preparació militar i també amb l’esperança d’afavorir Lluís XVI, quan el rei francès va ser executat Espanya va carregar-se de raons per declarar la guerra a la República francesa naixent de la Revolució. Així, el 7 de març de 1793, la Convenció declarava la guerra a Espanya. Va ser la Guerra Gran, en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim.

L’exèrcit espanyol va obrir tres fronts al Pirineu, dos clarament defensius, al País Basc i a l’Aragó, i un tercer amb decidida vocació ofensiva, a Catalunya. Però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes, amb una divisió d’auxiliars portuguesos, armats amb fusells. Tot i això, en un primer moment, els exèrcits espanyols destacats a Catalunya, comandats pel general Antonio Ricardos, van aconseguir victòries a les comarques del sud de França (Rosselló, Conflent, etc.).

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

Ara bé, aquesta victòria inicial era un miratge. La realitat era que tot un seguit de pobles francesos van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès. I això va canviar quan l’exèrcit espanyol, mal proveït, va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència. Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà sense èxit, i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives, tot advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre.

El 1794, en el moment àlgid de la Revolució francesa, en reprendre’s els combats la guerra va canviar de signe: les tropes espanyoles van ser expulsades del Rosselló i l’exèrcit francès en la seva contraofensiva va travessar la frontera per ocupar la Vall d’Aran, la Cerdanya i part de l’Empordà. Per tot Catalunya va començar a sentir-se el perill d’una invasió de l’exèrcit republicà. Així, el govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya que ressuscitava el sometent per tal de no haver de sortejar quintes.

guerra gran.jpg

Malgrat les mostres d’hostilitat vers la Revolució que s’havien evidenciat des de Catalunya, el Comitè de Salut Pública, després d’escoltar les opinions expressades en els informes del general Dugommier i els observadors Milhaud i Sobrany, va considerar que “els catalans, sempre amants de les seves llibertats, es troben madurs per a la Revolució i, si l’exèrcit francès entra a Catalunya com un benefactor, aconseguirà enfront d’Espanya un baluard molt més segur que no els Pirineus”. Ara bé, mentre que Dugommier proposava la incorporació de Catalunya a la República francesa, Georges Couthon va optar per convertir el territori català en una República germana independent i revolucionària. Els revolucionaris havien oblidat l’advertència de Robespierre: “ningú estima els missioners armats”.

Dugommier.png

El general Dugommier

Amb aquest sentiment de fraternitat, els soldats revolucionaris francesos van envair Catalunya. El castell de Figueres, la primera gran plaça forta que es trobava un cop travessats els Pirineus, va rendir-se a les tropes franceses sense que cap dels seus 10.000 soldats entrés en combat ni disparés cap dels 200 canons amb els que estaven armats. La porta de Catalunya restava així oberta a l’invasor. El conflicte s’havia convertit en una “guerra a mort” i es multiplicaven els episodis de crims, saqueigs i pillatges. Molts pobles de la frontera van veure’s destruïts i arruïnats.

Aleshores, l’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van constituir la Junta General del Principat, una mena de govern català imposat per les circumstàncies i tolerat per les autoritats espanyoles ja que contribuïa decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta. La Junta va acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

godoy-carlos4.jpg

El 1795, amb els reforços proveïts per la Junta, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent. La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors van iniciar-se les gestions per signar la pau. En realitat, ambdós països volien acabar amb les hostilitats

El 22 de juliol de 1795 es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica. Les fronteres entre França i Espanya restaven com abans de la guerra, França adquiria la colònia de Santo Domingo i Godoy emergia com el Príncep de la Pau gràcies a l’èxit de la negociació. Ironies del destí, el principal instigador del conflicte va veure’s recompensat per acabar la guerra sense pèrdues territorials significatives, però a canvi d’haver arruïnat encara més l’economia del país.

La URSS en la postguerra: Stalin i la Guerra Freda (1945-1953)

dilluns, 26/11/2012 (Vicente Moreno Cullell)

La Unió Soviètica va sortir de la Segona Guerra Mundial destrossada en l’aspecte material, però enormement reforçada en el seu paper de líder dels comunistes del món. De la mateixa manera, Stalin, mariscal de la URSS, cap del Partit Comunista i del govern, es va convertir en el dirigent indiscutible que havia conduit els soviètics cap a la victòria, donant pas a un autèntic culte a la seva persona. Així, com ja s’havia produït en el període d’entreguerres, l’stalinisme va perseguir de manera sistemàtica els dissidents, tot produint un autèntic terror d’Estat. Aquest Estat policial va ser responsable de prop de 70.000 execucions entre 1929 i 1953, mentre que, en el mateix període, uns divuit milions de soviètics van ser deportats als Gulag i sis milions més van ser forçats a marxar cap a l’exili.

StalinPortrait.jpg

Iósif Stalin

Al llarg dels quatre anys següents a la fi del conflicte, la URSS va reconstruir la seva economia i ràpidament va arribar a assolir el nivell de producció anterior a la guerra. Aquest esforç econòmic va ser possible gràcies a una mobilització social extraordinària, amb una immensa quantitat de recursos dedicats progrés tècnic i científic, amb el desenvolupament d’extenses regions de la zona asiàtica i amb la incorporació massiva de les dones al món laboral.

En la reconstrucció de postguerra, amb l’objectiu de convertir la URSS en la gran potència industrial alternativa als EUA, va donar-se prioritat a la indústria pesant, la indústria d’armament i les comunicacions. En canvi, l’agricultura va veure’s subordinada als interessos de la industrialització accelerada. Tanmateix, en el camp van continuar les col·lectivitzacions, a la vegada que es desenvolupava la mecanització, s’introduïen les grans infraestructures de regadiu i es fomentaven les indústries alimentàries.

El creixement de l’economia soviètica de postguerra va ser innegable, però va originar un model econòmic profundament desequilibrat i fràgil. La importància excessiva de la indústria pesant va derivar en una feblesa estructural en la indústria de consum i en la manca de productes bàsics. És a dir, si bé les xifres macroeconòmiques mostraven una URSS esdevinguda potència econòmica mundial, la realitat de les persones era molt diferent. Així, l’altra cara del creixement de l’Estat comunista la trobem en la continuïtat del sistema de racionament d’aliments, un limitat accés als béns de consum i les greus mancances existents en el sector de l’habitatge.

Magnitogorsk_steel_production_facility_1930s.jpg

Respecte de la societat soviètica, l’stalinisme va fonamentar la divisió en dos grans grups: d’una banda, el grup social majoritari (61,6%) estava constituït per assalariats i pagesos cooperativistes; i de l’altra, intel·lectuals i professionals. Ara bé, la classe dominant, tot i la teòrica inexistència de classes socials, la formaven els dirigents del PCUS, l’anomenada Nomenklatura, els quals transformaven el poder polític en riquesa i privilegis.

En el camp de la política exterior soviètica, un cop consumada la victòria dels aliats sobre l’Eix, el món de la postguerra va veure com s’esvaïa l’aliança conjuntural entre la URSS i les potències occidentals i s’iniciava una nova etapa política: la Guerra Freda. En aquest context, la victòria sobre el nazisme va comportar un prestigi internacional unànime sobre l’Estat soviètic, tot i que acompanyat de la desconfiança davant de les suposades tesis expansionistes de Stalin.

Així, els Estats Units i la Gran Bretanya es mostraven temorosos que la presència dels exèrcits soviètics a l’Europa Oriental i Central derivés en una sovietització d’aquest espai. De la mateixa manera, creixia el temor al fet que el prestigi guanyat pels comunistes en el camp de batalla i en la resistència derivés en un increment de l’agitació social i que les masses populars, fortament empobrides com a conseqüència del conflicte, rebutgessin la reinstauració de la democràcia liberal i el sistema capitalista a l’occident europeu.

ZentralbildPotsdamer (Berliner) Konferenz der führenden Staatsmänner der drei alliierten Mächte der UdSSR, Grossbritannien und der USA vom 17. Juli bis 2. August 1945 in Schloß Cecilienhof und Babelsberg. Ihr Ergebnis ist das Potsdamer Abkommen, das die völkerrechtlichen Grundfragen für den Aufbau eines friedlichen, demokratischen deutschen Staates und die Politik der Siegermächte gegenüber Deutschland festlegt.UBz: v.l.n.r.: sitzend: C.R. Attlee, H.S. Truman, Josef Stalin; stehend: Admiral J.D. Loahy, E. Bevin, J.W.Byrnes, und W.M. Molotow.

Conferència de Potsdam

En realitat, arribats a 1945, ningú sabia quina seria la reacció de la URSS en la postguerra i quins eren els límits reals de la seva política expansionista i proselitista. És a dir, la diplomàcia europea i nord-americana no tenia elements suficients per a posicionar-se davant l’Estat comunista, però el temor creixent a la influència de la URSS va portar els Estats Units i la Gran Bretanya a accelerar la divisió del món en blocs i precipitar la Guerra Freda. La nova inquietud de les potències occidentals va ser exposada en la “Doctrina Truman” d’abril de 1947, que preconitzava la necessitat d’aturar “l’expansió soviètica”.

La resposta inicial de la URSS va ser la mimetització de la seva política exterior anterior a la guerra. És a dir, la política del “socialisme en un sol país”, fonamentalment perquè era conscient de la incapacitat revolucionària a occident. Així, Stalin va forçar que els partits comunistes occidentals renunciessin a qualsevol hipotètic pla de conquesta del poder. En conseqüència, la Guerra Freda era una realitat que es derivava dels temors occidentals i no d’una política agressiva per part soviètica en la postguerra.

stalin.jpg

Iósif Stalin

Ara bé, quan Stalin va ser conscient dels perills d’aquesta política internacional d’aïllament soviètic la URSS exposada en la “Doctrina Truman” va passar de la contenció a l’intervencionisme declarat: els països de la seva zona d’influència serien sotmesos per la força per integrar-se a l’òrbita comunista. Ara bé, cal tenir present que la política soviètica de la postguerra va caracteritzar-se pel pactisme amb el bloc occidental i l’ús de la repressió i l’imperialisme amb les noves democràcies populars que naixerien sota la seva òrbita.

En aquest context, un dels factors fonamentals en l’articulació de la política exterior comunista va ser el fet d’esdevenir un membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU. El dret a vet va permetre els soviètics bloquejar qualsevol decisió diplomàtica afavorida pels occidentals que pogués ser considerada contrària als seus interessos. Per exemple, davant del naixement de la República Federal Alemanya, els soviètics van respondre amb la transformació de la seva zona d’ocupació en la República Democràtica Alemanya davant de la impotència dels organismes internacionals que no van poder evitar l’esquarterament del país.

Arribats a 1949, les anomenades eufemísticament com “democràcies populars” ja s’havien edificat com a models d’Estat que calcaven el referent de la URSS. En paral·lel, el triomf dels comunistes de Mao-Tse-Tung en la Guerra Civil xinesa donava pas al naixement de la República Popular de la Xina, un nou Estat que s’alineava en el bloc comunista.

1949_Mao_and_Stalin.jpg

Mao i Stalin

Els nous objectius de Stalin des d’aquest moment serien l’homogeneïtzació i domini del bloc polític comunista i la bona relació amb els països no alineats mitjançant el Kominform i el Comecon, les respostes soviètiques a la Doctrina Truman i el Pla Marshall. Així, només la Iugoslàvia de Tito va acceptar ajudes econòmiques nord-americanes. Igualment, en els anys cinquanta van produir-se processos contra aquells dirigents comunistes de les repúbliques populars que reclamaven una major autonomia per desenvolupar el seu model marxista (Hongria, Bulgària, Romania, Polònia i Txecoslovàquia).

Arribats a 1953, any de la mort de Stalin, el món ja havia fixat les bases de la bipolarització: el terror nuclear, l’escala de tensió, la limitació de facto de la sobirania nacional, la internacionalització de l’economia, etc. Però la URSS no havia estat capaç d’incrementar la seva presència en el món occidental. Ja fos resultat de la incapacitat dels partits comunistes locals o d’un respectuós dels acords de zones d’influència pactats a Jalta i Potsdam, la realitat és que la URSS, en especial després de la introducció a Occident de la Doctrina Truman, s’havia centrat en el domini absolut de la seva banda del món, esdevenint l’altra gran potència mundial junt amb els Estats Units.

Gaspar Melchor de Jovellanos

divendres, 23/11/2012 (Vicente Moreno Cullell)

El darrer representant de la Il·lustració espanyola del segle XVIII és l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811). Polític, poeta, dramaturg, crític d’art i literatura, assagista, teòric de l’educació… Un valor intel·lectual de primer ordre. Fill d’una família de la petita noblesa, Jovellanos va canviar els estudis eclesiàstics pels de dret. El 1768 va ser nomenat Alcalde del crimen de l’Audiència de Sevilla, i des d’aquesta posició va poder entrar en contacte amb el nucli il·lustrat encapçalat per Olavide i va començar a forjar el seu projecte social i intel·lectual.

JOVELLANOS EN SAN LORENZO.jpg

Posteriorment, el 1778, va instal·lar-se a Madrid per convertir-se en alcalde de casa y corte. A la capital va conèixer el grup il·lustrat reformista de Carles III, format per figures com Campomanes, Floridablanca o Cabarrús, i va participar en diferents organismes il·lustrats com l’Academia de la Historia o l’Academia de San Fernando. La seva ràpida ascensió, però, es veuria truncada el 1790 quan, com a conseqüència de la seva amistat amb Cabarrús, va ser desterrat a Gijón, on va fundar l’Instituto Asturiano (1794).

Per encàrrec de la Societat Econòmica de Madrid va escriure el Informe en el expediente de ley agraria (1795), on va mostrar-se partidari d’un capitalisme agrari individualista, va assenyalar els problemes bàsics del camp (l’amortització de les terres) i va proposar una sèrie de solucions perfectament adequades als seus propòsits com el tancament dels camps i l’establiment dels mecanismes del lliure mercat en la fixació dels preus dels cereals.

informe-expediente-ley-agraria.jpg

Jovellanos va distingir-se per unes idees renovadores: humanització de la justícia, foment de les obres públiques, regalisme, lluita contra la Inquisició, racionalització de l’ensenyament, liberalisme econòmic, etc. Tot això va concretar-se en obres com Sobre los medios de promover la felicidad en el Principado (1781), Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811) o Sobre la necesidad de cultivar en el Principado el estudio de las ciencias (1812), expressen els seus principals plantejaments politicoeconòmics i la seva preocupació per l’educació com a eina fonamental per a transformar la societat.

Secretari de Gràcia i Justícia des de 1797, des d’aquesta posició va lluitar contra la Inquisició i va intentar introduir una reforma de la universitat. Tanmateix, els seus plantejaments reformistes van topar amb les orientacions polítiques reaccionàries del moment. Així, Godoy va aconseguir la seva destitució, després d’haver estat objecte d’un intent d’assassinat, el 1798. Des d’aleshores, Jovellanos va convertir-se en objectiu de la Inquisició fins a ser empresonat el 1802.

jovellanos.jpg

No recuperaria la llibertat fins el 1808, després del Motí d’Aranjuez i l’abdicació de Carles IV. Tot i això, va negar-se a participar en l’equip afrancesat de Josep I i va convertir-se en delegat d’Astúries a la Junta Central. Els seus esforços en el procés constituent van dirigir-se a frenar qualsevol excés revolucionari mitjançant la defensa del bicameralisme que conservés el pes polític de la noblesa i el clergat. És a dir, Jovellanos representava la tendència il·lustrada oposada alhora a l’Antic Règim i a la introducció del liberalisme polític.