La bandera espanyola

dimecres, 19/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

Ni amb els Reis Catòlics, ni amb els Àustries, ni amb els primers Borbons. Fins el 1785 la Monarquia Hispànica no va tenir una bandera comuna que s’identifiqués amb l’Estat, sinó que van emprar-se diferents estendards reials, locals o nobiliaris com a conseqüència de la naturalesa composta de la monarquia. Així, l’actual bandera espanyola no apareix fins el regnat de Carles III i inicialment amb un objectiu limitat: una ensenya nacional que identifiqués internacionalment l’armada espanyola.

Banner_of_arms_crown_of_Castille.png

Bandera de la Corona de Castella

Senyera.png

Bandera de la Corona d'Aragó

Bandera_de_Reino_de_Navarra.png

Bandera del Regne de Navarra

D’aquesta manera, Carles III va decidir, d’entre diferents projectes de combinació de colors, establir la bandera la vermella i groga perquè tenia una millor visibilitat des del mar:

Para evitar los inconvenientes y perjuicios que ha hecho ver la experiencia puede ocasionar la Bandera Nacional de que usa Mi Armada Naval y demás Embarcaciones Españolas, equivocándose a largas distancias ó con vientos calmosos con la de otras Naciones, he resuelto que en adelante usen mis Buques de guerra de Bandera dividida a lo largo en tres listas, de las cuales la alta y la baja sean encarnadas y del ancho cada una de la cuarta parte del total, y la de enmedio, amarilla, colocándose en ésta el Escudo de mis Reales Armas, reducido a los dos quarteles de Castilla y León, con la Corona Real encima; y el Gallardete en las mismas tres listas y el Escudo a lo largo, sobre Quadrado amarillo en la parte superior. Y que las demás Embarcaciones usen, sin Escudo, los mismo colores, debiendo ser la lista de enmedio amarilla y del ancho de la tercera parte de la bandera, y cada una de las partes dividida en dos partes iguales encarnada y amarilla alternativamente, todo con arreglo al adjunto diseño. No podrá usarse de otros Pavellones en los Mares del Norte por lo respectivo a Europa hasta el paralelo de Tenerife en el Océano, y en el Mediterráneo desde el primero de año de mil setecientos ochenta y seis; en la América Septentrional desde principio de julio siguiente; y en los demás Mares desde primero del año mil setecientos ochenta y siete. Tendréislo entendido para su cumplimiento.

Banderas_elegidas_por_Carlos_III.jpg

Vuit anys més tard, Carles IV va estendre l’ús de la nova bandera a les places marítimes. Tanmateix, no va ser fins a la Guerra del Francès quan la nova bandera espanyola va popularitzar-se: Cadis, precisament com a conseqüència de la seva condició de plaça marítima, va utilitzar la bandera vermella i groga com a símbol de la seva llibertat i resistència davant de l’exèrcit francès. Posteriorment, el 1843, Isabel II va decretar el seu ús com a ensenya de l’exèrcit de terra. Igualment, cal tenir present que no seria fins a la dècada de 1860 quan el seu ús va consolidar-se com a pavelló d’Espanya.

Pendón_heráldico_de_los_Reyes_Catolicos_de_1492-1504.png

Ensenya dels Reis Catòlics (1492-1504)

Flag_of_New_Spain.png

Creu de Borgonya, ensenya d'ultramar de la Monarquia Hispànica dels Àustries (1506-1701)

Pabellón_sencillo_de_la_Armada_de_España_1701_1785.png

Pavelló de l'Armada espanyola sota els Borbons (1701-1785)

Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png

Bandera de guerra d'Espanya des de 1785

Ramon Casas

dimarts, 18/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

El pintor i dibuixant Ramon Casas (1866-1932) és, juntament amb Santiago Rusiñol, la figura més interessant del modernisme català del tombant dels segles XIX i XX. Format a París, la seva pintura és una síntesi de l’impressionisme i d’altres corrents pictòrics postimpressionistes. La novetat de la seva obra rau en la pintura a l’aire lliure, la introducció de temes quotidians i banals, el desenvolupament dels enquadres casuals insòlits i l’ús de la tècnica impressionista en la pinzellada i els tractaments lumínics.

Casas_Autorretrat.jpg

Ramon Casas

Va iniciar els seus estudis sobre pintura a Barcelona, però va ser en les seves estades en el París de la Belle Époque on es va sentir fascinat per l’obra de Manet i el seu concepte peculiar de la realitat plasmada en les superfícies de colors plans així com per les innovacions dels impressionistes i postimpressionistes. En conseqüència, el primer estil de Casas és un impressionisme tardà que s’endinsa en la temàtica de la vida urbana parisenca. Els seus quadres Plein air (1891, Museu d’Art Modern de Barcelona) i Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges) són obres mestres d’aquesta etapa.

Plein_Air.jpg

Plein air (1891, Museu d’Art Modern de Barcelona)

Bal_du_Moulin_de_la_Galette.jpg

Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges)

Retornat a Barcelona, el Casas del tombant de segle s’orienta cap al realisme social tot recollint els ressons de les commocions socials que sacsejaven el país així com la vida popular. És en aquest període quan Casas descobreix Sitges i les festes dels joves artistes modernistes en el Cau Ferrat. D’aquesta manera, en la plenitud del modernisme, la seva pintura va representar la conjunció del realisme amb les suavitats impressionistes, el sintetisme de la pinzellada, la subtilitat dels tons vius dins una atmosfera grisa i una extraordinària capacitat per composar escenes.

D’aquesta època del realisme social hem de destacar les obres Garrot Vil (1894, Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid), que reprodueix l’execució d’Isidre Monpart a la presó de Barcelona, i La càrrega (1899, Museu de la Garrotxa d’Olot), que representa la repressió policial dels aldarulls socials en una ciutat industrial que acabaria identificant amb la Barcelona de finals de segle. També cal destacar Sortida de la processó del Corpus de l’església de Santa Maria (1907, Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona).

Garrot_vil.jpg

Garrot Vil (1894, Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid)

Ramon_Casas_Charge.jpg

La càrrega (1899, Museu de la Garrotxa d’Olot)

Sortida_de_la_processó_del_Corpus_de_l'església_de_Santa_Maria.jpg

Sortida de la processó del Corpus de l'església de Santa Maria (1907, Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona)

Nostàlgic de la seva vida bohèmia parisenca, Casas va fundar a Barcelona una tertúlia a la cerveseria Els Quatre Gats on fins al seu tancament, el 1903, es reunirien la plèiade de joves artistes modernistes, i la revista Pèl i Ploma on van recollir-se gran part dels seus dibuixos. Influït per l’obra de Toulouse-Lautrec, també va realitzar cartells publicitaris extraordinaris com els d’Anís del Mono o Codorniu. Finalment, el seu vessant burgés queda representat en els retrats de personatges il·lustres del món de la cultura i la política que va realitzar.

codorniu.jpg

Cartell publicitari del cava Codorniu

anís del mono.jpg

Cartell publicitari d'Anís del Mono

pel-i-ploma casas ramon.jpg

Dibuix a la revista Pèl i Ploma

La crisi del règim franquista: l’auge de l’antifranquisme

dilluns, 17/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

En paral·lel a la llarga agonia del règim franquista, en els anys setanta va tenir lloc un creixement espectacular de la conflictivitat social i de la contestació política. Així, la protesta obrera i d’estudiants va augmentar considerablement amb un increment de les vagues i manifestacions que proliferaven pel país. Igualment, els grups de l’oposició antifranquista van crear nous organismes unitaris per reivindicar la democratització del país i impedir la perpetuació del règim.

franco 1974.jpg

En els anys setanta va fer-se evident la llarga agonia del règim franquista

A Catalunya, aquesta auge de l’antifranquisme ja va visualitzar-se durant l’anomenat Procés de Burgos contra els setze nacionalistes bascos membres d’ETA. La resposta catalana va ser la tancada dels intel·lectuals al monestir de Montserrat, promoguda per persones vinculades al PSUC, en la qual es va aprovar un manifest que denunciava la el caràcter repressiu i totalitari del règim i expressava una “completa adhesió fraternal” envers el poble basc i la seva lluita. També s’exigia l’amnistia, l’abolició de la pena de mort i l’establiment d’un Estat popular i democràtic que garantís les llibertats dels pobles de nacions de l’Estat espanyol i el dret d’autodeterminació. La tancada, sumada a la pressió internacional i el clima de revolta social estès per bona part de l’Estat, va servir perquè Franco commutés les penes de mort per d’altres presó.

A continuació, el 7 de novembre de 1971, va crear-se l’Assemblea de Catalunya a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, una plataforma coordinadora que integrava tota l’oposició catalana sota quatre grans objectius: Amnistia general, Llibertats democràtiques, Restabliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 i la coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. Partits polítics, sindicats, associacions de veïns, entitats culturals i professionals… Tot l’antifranquisme va aplegar-se com a oposició de masses.

La tasca de l’Assemblea de Catalunya seria decisiva. Per primer cop des de la Guerra Civil s’articulaven les reivindicacions nacionals i socials des d’una plataforma estable i àmpliament consensuada. El moviment unitari desplegarà un gran esforç de popularització de la plataforma i de sensibilització de la ciutadania. L’autonomia i la lluita per la democràcia seran els seus principals objectius. Quan, el 28 d’octubre de 1971, la policia va detenir a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona a 113 dels membres, la diversitat territorial, social i política dels empresonats i l’ampli moviment de solidaritat amb ells van evidenciar l’adhesió popular a l’Assemblea.

Assemblea-Catalunya.jpg

Carnet de l'Assemblea de Catalunya

cartellcedoc_508.jpg

La diversitat territorial, social i política evidenciava l’adhesió popular a l’Assemblea de Catalunya

La lenta però imparable descomposició del règim franquista va accelerar l’organització política de l’oposició catalana. Així, al llarg de 1974 van formar-se tres projectes polítics, els quals, juntament amb el PSUC, dominarien el panorama polític català en la Transició. Eren la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Jordi Pujol, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach i la Convergència Socialista de Catalunya de Joan Raventós.

D’altra banda, en l’àmbit espanyol, el 1974, per iniciativa del PCE, es constituïa a París la Junta Democrática de España, una plataforma que integrava les Comissions Obreres, partits d’esquerres i personalitats de la dreta democràtica. El seu programa propugnava la creació d’un govern provisional que implantés un règim democràtic i que adoptés de manera immediata mesures com l’amnistia, les llibertats polítiques i sindicals i la legalització de tots els partits polítics.

junta_democratica.jpg

Reunió de la Junta Democrática de España

Per la seva banda, el 1975, el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergencia Democrática juntament amb la UGT, el PNB i d’altres sectors de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia.

Ara bé, cal tenir present que, tot i aquest protagonisme i organització de l’oposició de caràcter polític, tots els episodis repressius i els conflictes laborals d’alguna importància van trobar ressò immediat en el moviment obrer i especialment en un món estudiantil que organitzava accions informatives, vagues, manifestacions i s’enfrontava amb una policia que ja formava part del paisatge universitari.

w-franquismo.jpg

La policia formava part del paisatge universitari del tardofranquisme

Paral·lelament, en els darrers anys de la dictadura també va produir-se un esclat de la violència política. D’una banda, el nacionalisme basc d’ETA va incrementar els seus atemptats, però també va sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà que va tenir com a principals referents el FRAP i el GRAPO, que van protagonitzar diferents atemptats i segrestaments. I de l’altra banda, el règim franquista, el qual va incrementar la repressió.

En aquest sentit, el 1974, era executat Salvador Puig Antich, un jove militant anarquista condemnat a mort en el garrot vil per assassinar a un policia en el moment de la seva detenció, després d’un procés que va evidenciar la manca de proves clares i concloents de la seva culpabilitat. L’any següent, un nou decret antiterrorista va significar la introducció de l’Estat d’excepció permanent a Espanya. Aquell mateix 1975, al setembre, van ser condemnats a mort i executats cinc activistes d’ETA i del FRAP. Malgrat les nombroses peticions d’indult procedents de l’exterior, en les acaballes del règim al caudillo no va tremolar-li la mà a l’hora de signar l’enterado previ a les seves execucions.

salvador-puig-antich.jpg

Salvador Puig Antich

solidaritatfrancesapuigantich.jpg

La pressió i la solidaritat internacional no van evitar l'execució de Salvador Puig Antich

La URSS durant la Guerra Freda: l’interregne d’Andropov i Txernenko (1982-1985)

divendres, 14/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

Després de la mort de Leonid Brejnev, el 1982, la URSS va viure un període de transició determinat pels mandats, molt breus, dels seus successors: Iuri Andropov (1982-1984) i Konstantin Txernenko (1984-1985). Així, aquest període esdevé un interregne en el qual, ni l’un ni l’altre van tenir l’oportunitat de demostrar realment quines eren les seves capacitats ni els seus projectes polítics.

El govern de Iuri Andropov va representar l’ascens al poder de la tendència reformista que advocava per la necessitat ineludible d’una renovació de la URSS. Tanmateix, Adropov procedia del KGB, des d’on s’havia encarregat de combatre la dissidència, és a dir, era tot un home del sistema.

Andropov.jpg

Iuri Andropov

En el camp de la política exterior, i malgrat la crisi econòmica soviètica, Andropov va haver de desenvolupar una política exterior de contestació a l’agressivitat de l’administració Reagan, tot impulsant la Iniciativa de Defensa Estratègica (l’anomenada Guerra de les Galàxies), el trencament de les converses amb els EUA sobre les forces nuclears de caràcter mitjà i sobre armes nuclears estratègiques, així com la finalització de les negociacions START sobre limitació dels sistemes intercontinentals.

Respecte del Tercer Món, Adropov va prosseguir amb la política de pragmatisme de la darrera època de Brejnev. És a dir, Moscou, conscient de la nova dimensió de la Guerra Freda, no va exercir cap altra influència que no fos més enllà de la lluita econòmica contra els EUA. Així, la URSS va mantenir una estricta neutralitat en la guerra Iran-Iraq i en els conflictes interns que es desenvolupaven en l’OAP.

ChernenkoKU.jpg

Konstantin Txernenko

D’altra banda, la breu etapa de govern de Konstantin Txernenko va representar el retorn de la tendència més conservadora i immobilista com a ideòleg de l’ortodòxia soviètica, a la vegada que definitivament esclataven les tensions internes entre immobilistes i reformistes. En el camp de la política exterior, la URSS va entrar en les negociacions sobre les armes nuclears i espacials, va prosseguir les converses per la no-proliferació de ginys nuclears i va reiniciar les negociacions sobre armes estratègiques. En conseqüència, el principal objectiu de Txernenko era la prevenció de la guerra nuclear.

Caravaggio

dijous, 13/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610), un dels grans noms de la història de la pintura, considerat el primer gran pintor del Barroc, va ser un home de vida agitada i violenta, que es va veure embolicat en diversos escàndols, baralles i assassinats fins al punt d’haver de fugir precipitadament de Roma per escapar de la justícia. Aquesta actitud de rebel·lia vital que marca la seva biografia concorda plenament amb la seva actitud artística, fet que va contribuir a fomentar la seva imatge de pintor maleït i gens clàssic.

Caravaggio.jpg

Michelangelo Merisi da Caravaggio

Podem destacar tres característiques clau en la pintura de Caravaggio: la recerca del naturalisme, el tenebrisme i les composicions asimètriques.

Els crítics del sis-cents consideraven la pintura de Caravaggio antitètica, pel seu realisme, per la seva recerca del naturalisme, sempre fugint de la idealització dels personatges per representar homes i dones vulgars, reals, allunyats dels ideals de bellesa. La seva pintura es basava en una observació de la realitat, representada amb tota la seva cruesa, oposada a qualsevol tipus d’idealització: un trasllat de la idea de bellesa artística des de la ment a la naturalesa que fonamentarà l’art modern.

Els contrastos violents entre les llums i les ombres, la tècnica del clarobscur portada al límit, buscant intensos contrastos que contribuïssin a subratllar els gestos dramàtics de les figures, converteixen a Caravaggio en el mestre del tenebrisme. Caravaggio dóna a la llum una funció estructural, completament nova. És com un tercer element, juntament amb el dibuix i el color. L’artista fa emergir la figura des de les ombres perquè l’espectador es concentri en les zones il·luminades que segons el pintor interessa destacar. Una llum que és també quelcom no natural, un element exterior al quadre, però que potencia la imatge i la imposa, molt més que si hagués estat real.

I finalment destaca el dramàtic ús de la llum i dels gestos dels personatges, a fi de provocar emocions immediates en l’espectador. Caravaggio gaudeix amb les representacions asimètriques, les perspectives forçades i els punts de vista insòlits, tot donant pas una nova interrelació espacial en la pintura.

Els primers anys d’estada a Roma va treballar com a ajudant al taller de diferents pintors de segona fila fins que es va independitzar. L’obra d’aquests primers anys es compon de natures mortes i retrats de joves que representaven figures mitològiques, com el famós Bacus (1595) dels Uffizi, on probablement es va autoretratar. En aquesta etapa també va pintar algunes escenes evangèliques, sempre inspirades en personatges quotidians, marcades per una crua caracterització física que les apropava a l’espectador.

Caravaggio-Bacus.jpg

Bacus

La seva sort va canviar radicalment quan el cardenal Francesco Maria del Monte li va comprar alguns quadres i va començar a exercir el seu mecenatge. Gràcies a la seva mediació va aconseguir el primer encàrrec important de la seva carrera com a pintor: la realització d’una sèrie de quadres de gran format sobre la vida de Sant Mateu per a la capella Contarelli de l’Església de Sant Lluís dels Francesos. Aquestes pintures són una obra mestra pels procediments amb que l’artista genera la tensió narrativa que exigeix el tema de la trucada de la fe. En aquest sentit, a La vocació de Sant Mateu (1600) ja podem percebre l’efecte tenebrista d’una sala fosca amb una taula vivament il·luminada per un punt de llum que es situa fora del quadre.

The_Calling_of_Saint_Matthew_by_Carvaggio.jpg

La vocació de Sant Mateu

En els anys posteriors, va realitzar diverses obres seguint aquesta tipologia de gran pintura religiosa, com ara La conversió de Sant Pau (1601) a Santa Maria del Popolo, obra en la qual va utilitzar com a recurs expressiu un escorç violent pres des d’un punt de vista molt baix, fet que n’accentua el dramatisme.

CaravaggioConversionPaul01.jpg

La conversió de Sant Pau

El realisme de Caravaggio culmina en el quadre La mort de la Mare de Déu (1606). I és que el tema de la mort, no pas com a alliberació i sublimació, sinó com la fi i l’enigma de la tomba, va dominar l’obra de l’artista. Aquesta va ser la darrera de les seves grans pintures romanes, encarregada pels Carmelites Descalços per a l’Església de Santa Maria della Sacala. En la composició, la llum arriba a dissoldre l’espai, com a metàfora d’un immens buit, d’acord amb la dimensió dramàtica dels temes que tracta. Igualment, el rigor de la realitat es fa implacable. Tanmateix, en contemplar el quadre els frares van rebutjar l’obra perquè van considerar-la poc respectuosa amb la figura de la Verge.

Caravaggio_Mort de la Mare de Déu.jpg

Mort de la Mare de Déu

La incomprensió dels clients vers la seva obra no era cap novetat per a Caravaggio, els personatges del qual sempre es caracteritzaven per una representació cruament realista, una realitat que els donava una força viva. Ara bé, aquest recurs a la gent del carrer com a protagonistes sovint va ser interpretada com indigna d’una representació sacra. Així, l’art popular que cercava l’artista va ser rebutjat per unes elits i un poble que no estava preparat per entendre aquesta nova manera de representar els temes religiosos amb la gent vulgar del poble com a protagonista.

La reconstrucció d’Europa: l’Estat del Benestar

dimecres, 12/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats com a conseqüència del conflicte bèl·lic. De la mateixa manera, Europa havia perdut de forma definitiva la seva hegemonia en el món. Amb l’objectiu d’iniciar la reconstrucció del continent, a l’Europa occidental es van prendre tot un seguit de mesures financeres per respondre als problemes de la reconstrucció després de la guerra i les regles del futur desenvolupament econòmic. És en aquest context on hem de situar, per exemple, els Acords de Bretton Woods o la creació d’organismes econòmics, com l’FMI i el Banc Mundial, que serien els encarregats de garantir i controlar l’estabilitat econòmica europea i mundial.

En aquest sentit, els Acords de Bretton Woods de 1944 buscaven garantir l’estabilitat de les diferents monedes europees i per això es va fixar el dòlar com a moneda d’intercanvi comercial internacional i la seva paritat amb l’or. Igualment, el naixent Fons Monetari Internacional tindria la missió d’estabilitzar el sistema monetari, mentre que el Banc Mundial promouria inversions i préstecs cap als països que els necessitessin. Finalment, s’obria el camí cap a l’eliminació de les barreres aranzelàries, fet que culminaria en l’Acord General sobre Aranzels i Comerç de 1947.

plan_marshall_1947.jpg

Aquests acords serien importants per a la recuperació d’Europa, però la iniciativa més important va ser la proposta nord-americana d’ajuda econòmica als països de l’Europa occidental: el Pla Marshall. I és que arribats a 1948, l’economia europea de postguerra es trobava en una situació crítica i calia adoptar mesures ràpides per donar la volta a una situació econòmica i social explosiva.

Així, el Pla Marshall va ser el motor de la reconstrucció europea des de 1948. Gestionat a través de la creació de l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), a través del Pla Marshall, i fins el 1952, van afluir a Europa uns 13.000 milions de dòlars procedents de préstecs i donacions que van permetre als Estats europeus invertir en maquinària, productes energètics, productes siderúrgics, etc., és a dir, una injecció de capital per a reactivar l’economia i evitar un esclat social.

En contrapartida, l’acceptació del Pla implicava un cert control nord-americà sobre l’economia dels Estats beneficiats i la seva contribució a la lluita contra el comunisme. Igualment, aquesta mesura també va facilitar la ingerència nord-americana en la política interior dels països europeus i va traduir-se en pressions perquè els comunistes, protagonistes principals de la resistència antifeixista, fossin expulsats dels governs de coalició de postguerra.

Marshall_plan_page_1.jpg

A més, els Estats Units també van veure’s beneficiats perquè van poder donar sortida als seus excedents industrials i agraris en el mercat europeu. Així, dels préstecs per a la compra de matèries primeres i maquinària, un 60% s’havien de dedicar a la compra de productes nord-americans. En conseqüència, els préstecs del Pla Marshall van suposar un mètode per assegurar la demanda industrial nord-americana a través d’unes exportacions a Europa que rendibilitzaven les inversions que s’havien de fer en temps de guerra.

Iniciada la reconstrucció, en els anys cinquanta, l’Europa occidental va començar un llarg període de creixement econòmic. Les taxes anuals de creixement del PNB van sobrepassar el 5%, fins assolir, el 1969, la taxa rècord del 7,5 per al conjunt de la CEE. En general, es va experimentar una millora de la renda per habitant, un increment dels salaris i uns índex d’atur relativament baixos. A més, molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors industrials tradicionals, fonamentalment l’acer i el carbó, van donar pas a les noves indústries: química, automòbil, petroli, informàtica, etc. De la mateixa manera, va produir-se una progressiva terciarització de la població activa, ocasionada per l’augment de les activitats de serveis: oci, turisme, ensenyament, sanitat, transport, etc.

Aquest desenvolupament no va ser fruit del desenvolupament natural del capitalisme, sinó que va anar acompanyat de la intervenció de l’Estat en matèria econòmica. D’aquesta manera, el model econòmic keynesià de capitalisme combinat amb una expansió de la despesa pública per a garantir a tots els ciutadans l’accés a serveis fonamentals com la sanitat, l’educació, les prestacions d’atur o les pensions com a mitjà de redistribució econòmica i igualació social va caracteritzar el període. És el naixement de l’Estat del Benestar o Estat assistencial.

Marshall_Plan_poster.JPG

Si bé l’Europa occidental va mantenir la propietat privada i l’economia de mercat, es va estendre la política de nacionalització d’indústries i serveis i la creació d’empreses públiques de titularitat estatal. En conseqüència, l’Estat ve prendre un paper econòmic fonamental en aquells sectors considerats d’importància estratègica per al desenvolupament nacional i que l’empresa privada havia deixat de banda pels seus alts costos i baixos rendiments, com l’electricitat, els hidrocarburs o els transports.

Seguint aquesta política, països com França, la Gran Bretanya o Alemanya van nacionalitzar molts sectors perquè quedessin en mans d’empreses públiques. Per exemple, a França l’Estat va esdevenir el primer constructor d’avions, el primer fabricant d’automòbils, el primer banc del país, el primer assegurador i el primer fabricant de cigarrets, entre d’altres, amb més d’un milió d’assalariats treballant a sou estatal.

D’altra banda, es van elaborar plans de desenvolupament econòmic nacionals i es va fixar un nou marc laboral d’evident caràcter progressista i socialdemòcrata amb jornades laborals de quaranta hores, vacances pagades, etc. Igualment, l’Estat va passar a desenvolupar un nou paper com a garant de les relacions laborals, tot possibilitant els acords entre patronals i sindicats, fet que va donar una gran estabilitat a la vida laboral i social.

Europe_Plan_Marshall._Poster_1947.JPG

El nou Estat del Benestar va afavorir, mitjançant la introducció de polítiques redistributives de la renda i d’uns sistemes d’impostos que gravaven els ciutadans en funció de la renda i la riquesa, un augment dels ingressos estatals que van ajudar a finançar els nous serveis prestats a la ciutadania, com ara l’ensenyament públic i gratuït, la universalització dels serveis d’assistència sanitària, la introducció dels subsidis d’atur i invalidesa o els sistemes de jubilacions i pensions.

D’arrel socialdemòcrata, però introduït fonamentalment per governs conservadors (De Gaulle, Adenauer, De Gasperi), l’aplicació d’aquest capitalisme d’arrel keynesiana va permetre, al llarg dels anys cinquanta i seixanta, crear unes societats fonamentades en el desenvolupament de les classes mitjanes, fet que va derivar en una relativa estabilitat política i social. És a dir, la introducció de l’Estat del Benestar l’Europa occidental va traduir-se en l’enfortiment dels sistemes democràtics que havia estat impossible en el període d’entreguerres i en la pràctica liquidació del perill d’un esclat revolucionari comunista.

La URSS durant la Guerra Freda: l’època de Brejnev (1964-1982)

dimarts, 11/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

Nikita Khruixtxov va ser deposat el 1964 sota l’acusació d’haver acumulat massa poder i haver fracassat en la política exterior després de la crisi dels míssils a Cuba. Així, Khruixtxov va ser substituït per Leonid Brejnev, qui es perllongaria en el poder fins a la seva mort, el 1982. La llarga era Brejnev es caracteritzaria per l’immobilisme tant en l’àmbit polític com econòmic i la finalització del tímid reformisme introduït per Khruixtxov. Secretari general del PCUS, el 1977 Brejnev també va assolir el càrrec de cap de l’Estat.

Leonid_Brežněv_(Bundesarchiv).jpg

Leonid Brejnev

Per entendre aquest gir de la política soviètica s’ha de tenir en compte que els dirigents del PCUS havien conformat, ja des dels primers temps de la Unió Soviètica, un nou grup social que havia esdevingut la nova classe dominant de la societat sense classes socials: la Nomenklatura. El poder conferia riquesa i privilegis, i aquest grup dominant va tendir a conservar i reproduir per als seus aquesta situació preeminent mitjançant el nomenament de càrrecs i l’accés a determinats productes de consum.

La majoria dels dirigents soviètics havia fet carrera professional des del partit, pujant lentament en un escalafó extremadament rígid i llarg, de manera que en arribar al poder eren uns vells. Per això, en parlar del govern soviètic, molts analistes parlen de la gerontocràcia. En conseqüència, el desig de mantenir l’estatus privilegiat els feia sostenir habitualment posicions immobilistes i conservadores.

Així, l’època Brejnev va caracteritzar-se per una significativa disminució de les crítiques a la figura de Stalin, la reaparició del control polític i ideològic ferri, el reforç del culte a la personalitat dels màxims dirigents del partit i la reaparició de la persecució i repressió dels dissidents, els quals eren internats en psiquiàtrics.

Генеральный секретарь ЦК КПСС Леонид Брежнев после выступления на Торжественном пленуме ЦК ВЛКСМ, посвященном 50-летию Ленинского комсомола.

En el camp econòmic, el creixement heretat de l’anterior govern va perllongar-se fins a la dècada dels setanta, quan l’estancament i les mancances de tot tipus van resultar evidents. La productivitat de les indústries i del camp va iniciar una caiguda que no semblava tenir aturador, la qualitat dels productes cada vegada era més deficient i la gran despesa militar derivada de la cursa d’armaments amb els EUA dificultava la distribució de recursos financers a d’altres sectors econòmics. Així, la qualitat de vida dels ciutadans soviètics va empitjorar considerablement. Per intentar pal·liar la crisi econòmica, el govern soviètic va recórrer a les importacions procedents dels països capitalistes, però aquesta era una solució que aviat va provocar un fort endeutament.

D’altra banda, la política exterior soviètica sota Brejnev va caracteritzar-se per la consolidació del bloc socialista i el control ferri sobre els seus satèl·lits; la recuperació de la imatge mundial de la URSS com a líder indiscutible del moviment comunista; la influència soviètica, mitjançant ajuda econòmica, tecnològica i militar, en el Tercer Món; i el manteniment de l’entesa amb els Estats Units i la coexistència pacífica des de la base del control mutu dels arsenals militars i del reconeixement de les respectives zones d’influència.

D’aquesta manera, l’època de Brejnev va combinar elements de tensió amb els EUA amb els debats sobre la conveniència de reduir els pressupostos de defensa davant de la crisi econòmica. Tanmateix, les exigències de l’exèrcit van acabar imposant-se, i arribats a finals dels anys setanta, i en un context de recessió, la URSS dedicava el 15% del seu PIB a les despeses militars, mentre que els EUA només invertien el 6%.

Leonid_Brezhnev_and_Richard_Nixon_talks_in_1973.png

Leonid Brejnev i Richard Nixon

La intervenció soviètica a Txecoslovàquia, l’agost de 1968, per liquidar el “socialisme de rostre humà” d’Alexander Dubcek, donaria lloc a la doctrina Brejnev de la “sobirania limitada”, segons la qual “la sobirania dels Estats no podia contraposar-se als interessos del socialisme mundial i del moviment revolucionari mundial”. Aquesta política donaria pas a una fractura comunista: només Cuba va celebrar la intervenció txecoslovaca i el restabliment dels camins del socialisme, mentre que els partits comunistes de França, Itàlia i Espanya van mostrar el seu rebuig i la Xina condemnava la URSS.

Finalment, el triomf de la coexistència pacífica va conduir al manteniment de les bones relacions entre la URSS i els EUA. Així, el 1968, la Unió Soviètica va signar el Tractat de No Proliferació Nuclear. La distensió amb els Estats Units potser no era totalment sincera, sinó fruit de la necessitat conjuntural del moment, però va ser la política que va imposar-se. Un dels resultats d’aquesta nova etapa diplomàtica va ser l’apropament entre la URSS i la RFA de Willy Brandt, fet que va permetre el reconeixement de la RDA per part de la RFA i l’acceptació de la frontera Oder-Neisse.

Paul Cézanne: Els jugadors de cartes

dilluns, 10/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

Entre 1890 i 1895, en la seva època de maduresa, Paul Cezánne (1839-1906) va pintar una sèrie de cinc quadres sobre el tema dels jugadors de cartes. D’aquestes obres, ens aproximarem a la versió exposada al Museu d’Orsay de París, segurament la més depurada del conjunt, perquè en ella el pintor prescindeix de qualsevol element afegit per a concentrar-se exclusivament en les figures dels dos antagonistes.

Paul_Cézanne_-_Les_Joueurs_de_cartes.jpg

Abans d’avançar, però, és convenient aturar-se un moment en la temàtica del quadre: una partida de cartes. Dos homes asseguts, cara a cara, enfrontats en un combat intel·lectual i quotidià en una imatge costumista, més pròpia dels autors realistes que de l’impressionisme. És a dir, el autor ens introdueix en la quotidianitat del seu món, el París dels cafès de la Belle Époque.

El jugador de la dreta apareix concentrat en el joc, estudiant la jugada per decidir quina carta posarà sobre la taula. Els seus braços convergeixen fins a ajuntar les mans. La corba de l’esquena i la inclinació del cap accentuen el posat de concentració.

El jugador de l’esquerra, en canvi, apareix relaxat, confiat de la seva victòria fumant amb pipa, amb els braços paral·lels i el cap dret. La sensació de verticalitat s’accentua, a més, per la línia recta de la cadira. Alguns crítics l’han identificat amb la figura del pare de Cézanne.

Paul_Cézanne_-_Les_Joueurs_de_cartes 1.jpg

I al mig dels jugadors, amb la funció d’esdevenir un fals eix de simetria, una ampolla de vi delimita les dues parts del quadre, una separació lleugerament desigual perquè és més àmplia en la part corresponent al jugador de la pipa. D’aquesta manera, Cézanne crea una composició tancada i estàtica que dóna solemnitat a l’aparentment trivial escena de la partida de cartes.

La forma de construir les figures ens situa en l’inici de l’etapa de maduresa de l’autor. Així, els cossos prenen forma a partir d’estructures simples: la forma cilíndrica del barret i els braços, els plans de color que en tallar-se defineixen arestes i creen formes… No és la línia del dibuix allò que ordena la composició i determina les formes, al contrari, és el color qui construeix les masses i els volums. La pinzellada és ample, lliure, i ens marca les diferents zones de color per construir les figures.

Paul_Cézanne_-_Les_Joueurs_de_cartes 2.jpg

Dibuix i pintura no es poden separar. El color és la clau per apropar-se a la composició: els verds, vermells, grocs, violetes i blaus es distribueixen en pinzellades superposades. En conseqüència, no és possible saber de quin color és el vestit de cada jugador. Només podem saber quina és la tonalitat que predomina davant la inexistència d’un color base. D’aquesta manera, el quadre esdevé un fet essencialment plàstic.

L’estil de Cézanne és molt personal: la seva simplificació forma, la geometrització de les formes, la manera d’aplicar el color, la capacitat de distanciament respecte de la temàtica… És el preludi de les avantguardes i és considerat com l’antecessor directe del cubisme i de tots els corrents pictòrics que construeixen les formes a partir de processos intel·lectuals. Picasso va arribar a dir: “Cézanne és la mare de tots nosaltres”.

Separant l’Església i l’Estat

diumenge, 9/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

Les imatges que presentem a continuació són de la França de 1905, i il·lustren la culminació del procés iniciat el 1789 que separava Església i Estat per donar pas a una societat republicana i laica. Avui aquestes caricatures recuperen tot el seu interès en constatar com l’Espanya de 2012 encara es troba segrestada per la ideologia nacionalcatòlica (llegiu El País d’avui) que va ofegar qualsevol intent de progrés social i cultural en el segle XX. Semblava que la Transició i el procés democràtic havien acabat amb això, però, com bona part del que va néixer en aquell temps, sembla que la separació entre Església i Estat també va ser un miratge.

531868_10152313971300398_1080383757_n.jpg

537623_10152313971315398_332418567_n.jpg

La crisi del règim franquista: el triomf de l’immobilisme

divendres, 7/12/2012 (Vicente Moreno Cullell)

El dictador Franco considerava que amb el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor s’assegurava la continuïtat del règim franquista després de la seva mort, però el 1969 es posaria de manifest que la situació no estava realment controlada. La contestació popular a la dictadura continuava creixent i els conflictes interns dins del mateix govern entre els sectors reformistes i els immobilistes estaven a punt d’esclatar.

Franco.PNG

Francisco Franco

Aquestes dissensions entre reformistes i immobilistes van esclatar públicament el 1969 arran de l’anomenat escàndol Matesa, un afer que implicava una empresa tèxtil connectada amb l’entorn de l’Opus Dei. Aquesta empresa va protagonitzar un frau financer relacionat amb l’exportació de maquinària tèxtil. Matesa havia rebut de la banca oficial milions de pessetes en subvencions i importants desgravacions fiscals en concepte ajudes a l’exportació i la investigació. La realitat, però, era que bona part d’aquestes exportacions eren fictícies i només existien en els llibres de comptabilitat.

Les denúncies per corrupció van esquitxar alguns alts càrrecs del règim, com els ministres d’Hisenda i Comerç, i l’escàndol va ser àmpliament difós per la premsa. Per tant, el govern va veure’s obligat a investigar l’empresa. És en aquest context quan els sectors més immobilistes, l’anomenat búnquer, van prendre la iniciativa per culpar la Llei de Premsa de Fraga d’haver contribuït a l’inici d’una campanya de desprestigi contra el règim. D’aquesta manera, l’afer Matesa va resoldre’s amb conseqüències polítiques de consideració: els sectors tecnòcrates reformistes, els quals eren culpabilitzats pel búnquer de l’augment de la contestació social, van ser expulsats del govern.

1169210293_0.jpg

Joan Vilà Reyes, conseller delegat de Matesa i president del RCD Espanyol entre 1967 i 1969

matesa.jpg

L’escàndol Matesa va ser àmpliament difós per la premsa

Així, el vicepresident del nou govern monocolor, l’almirall Carrero Blanco, va defensar la necessitat d’endurir la política interna del règim, modificant en sentit restrictiu la Llei de Premsa i augmentant la repressió. En la pràctica, Carrero Blanco s’havia fet amb el poder. En conseqüència, entre 1969 i 1970, alguns delictes van tornar a ser considerats com a rebel·lió militar, van augmentar les detencions i la violència policial i l’Estat d’excepció va esdevenir un recurs freqüent.

Per exemple, en el Consell de Guerra de Burgos contra setze militants d’ETA, el fiscal demanava la pena de mort per a sis dels etarres que eren jutjats. La principal acusació contra els encausats era l’assassinat, el 1968, de Melitón Manzanas, el cap de la Brigada de Investigación Social de San Sebastià, el primer assassinat d’ETA. Tanmateix, l’allau de protestes internacionals i el clima de revolta popular que va produir-se al país van desbordar el règim.

D’una banda, el bisbe de Sant Sebastià va demanar que el judici es realitzés en un tribunal ordinari perquè els acusats tinguessin oportunitat de defensar-se. A més, els advocats defensors (un d’ells, Gregorio Peces-Barba) van demostrar les tortures que havien patit els detinguts en un procés que presentava massa irregularitats. Paral·lelament al procés, les protestes d’intel·lectuals, obrers i estudiants es multiplicaven arreu de l’Estat. I ETA no s’aturava en la seva lluita i, en una acció sense precedents, segrestava el cònsol de la República Federal d’Alemanya. La magnitud de la protesta va portar el govern a decretar novament l’Estat d’excepció a tota Espanya

1121469430_740215_0000000000_noticia_normal.jpg

Teo Uriarte

gorostidi--200x250.jpg

Jokin Gorostidi

foto_02.jpg

Advocats en el procés de Burgos

El 28 de desembre de 1970 es coneixia el veredicte: la condemna a nou penes de mort per a sis dels acusats, més una llarga condemna de presó per a la resta dels encausats. Tanmateix, les protestes internacionals i el clima de revolta popular van suposar que Franco exercís el dret de gràcia vers els condemnats. El règim havia patit una profunda erosió, tant a l’interior com a l’exterior, i l’antifranquisme sortia reforçat d’aquesta tímida victòria. Ara bé, això no va suposar una disminució de la repressió sistemàtica dels opositors al règim en la qual va fonamentar-se el poder franquista en la seva etapa final.

En aquest context, les tensions internes, centrades en la continuïtat del règim després de la mort de Franco, van decantar-se a favor de les posicions immobilistes del búnquer, avalades pel full de ruta de la successió i el continuisme establert per Carrero Blanco i el mateix dictador. En aquest sentit, el nou projecte de Llei d’Associacions Polítiques que pretenia vernissar el règim fent visibles les diferents famílies franquistes va ser paralitzat, la nova Llei Sindical de 1971 va consolidar l’estructura del sindicalisme vertical i va endurir-se la pràctica sancionadora de la Llei de Premsa. El franquisme es dirigia cap a la seva crisi terminal tancat en el búnquer i la repressió.

1247219731434.jpg

Luis Carrero Blanco