Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Polònia (1970-1989)

divendres, 25/01/2013 (Vicente Moreno Cullell)

Les reformes d’emergència derivades del desembre polonès de 1970 van ser fruit de la improvisació. Així, aviat va fer-se evident que la situació econòmica anava empitjorant fins a derivar en una profunda crisi que s’arrossegaria al llarg dels anys setanta, traduïda en un progressiu deteriorament del nivell de vida de la classe treballadora. La crisi del petroli de 1973 i 1979 encara agreujaria la ferida en tancar els mercats occidentals per a una indústria polonesa mediocre. L’única solució va ser la sol·licitud de crèdits als països occidentals, uns préstecs que només es podrien retornar a costa de nous sacrificis.

En aquest context, el 1978, Karol Wojtyla, l’arquebisbe de Cracòvia, va convertir-se en Papa de Roma sota el nom de Joan Pau II. Era un fet d’una transcendència extraordinària per a la catòlica Polònia i per a Occident: era el primer Papa no italià dels temps contemporanis, un summe pontífex, a més, procedent d’un país comunista. La seva visita a Polònia, el 1979, va aixecar un gran fervor catòlic i patriòtic davant la perplexitat i incapacitat de resposta del govern comunista. Per primera vegada en un país de l’Est, milions de ciutadans es manifestaven lliurement en un acte completament aliè al règim.

JP II 1979.JPG

Karol Wojtyla, Papa de Roma sota el nom de Joan Pau II

28353.preview.jpg

Visita de Joan Pau II a Polònia el 1979

En paral·lel, la crisi econòmica va derivar en crisi política i al llarg de 1980 van produir-se successius canvis en la cúpula del govern. Mentrestant, esclataven importants manifestacions de protesta contra la congelació dels salaris i l’augment del cost de la vida. Aquestes protestes van ser impulsades pel sindicat catòlic clandestí Solidarnosc (Solidaritat), liderat per un obrer electricista que passaria a la història: Lech Walesa.

Les protestes de l’estiu van ser de tal envergadura que el govern va haver de cedir davant de les reivindicacions dels vaguistes i a tolerar els sindicats obrers independents. El reconeixement de Solidarnosc va commocionar l’Europa de l’Est: per primera vegada un règim comunista perdia la batalla política davant de la protesta ciutadana i legalitzava un sindicat que no responia a la tendència política comunista oficial. Tanmateix, les concessions puntuals del règim no van fer minvar l’agitació social que recorria el país.

Lech-Walesa.jpg

Lech Walesa

Tygodnik_Solidarnosc_1981_lipiec.jpg

El creixement de Solidarnosc va ser vertiginós, arribant als deu milions d’afiliats en pocs mesos. És a dir, el sindicat oficial del règim havia estat escombrat davant l’estupefacció soviètica. I com a conseqüència d’aquesta força creixent, Solidarnosc va va acabar per convertir-se en un pseudopartit d’oposició amb la capacitat de pressionar el govern en camps com l’ensenyament, l’administració o els mitjans de comunicació.

Finalment, la deterioració econòmica del país, la creixent pèrdua de control del règim sobre els esdeveniments i la pressió soviètica van derivar en una resposta autoritària el desembre de 1981. El general Jaruzelski va protagonitzar un cop d’Estat que il·legalitzaria Solidarnosc. Tanmateix, la repressió va ser relativament tova i sempre sota el comandament de l’exèrcit polonès. Així, malgrat tot, Solidarnosc va continuar actuant des de la clandestinitat i una nova visita al país de Joan Pau II, el 1983, va esdevenir el primer pas cap a una lenta reconciliació nacional. Es pot considerar que l’esperit liberal i aperturista introduït a la URSS per Gorbatxov i la Perestroika va ser ràpidament assumit pels polonesos,  i el 1987 el mateix general Jaruzelski va retornar la visita al Papa en un viatge al Vaticà.

Okragly_Stol_1989.jpg

Taula rodona de 1989

PHOTO: EAST NEWS/WOJTEK LASKIWARSZAWA, WALESA PRZED BUDYNKIEM SADU WOJEWODZKIEGO - DAWNA UL. GEN. K. SWIERCZEWSKIEGO OBECNIE AL. SOLIDARNOSCI.

Victòria electoral de Solidarnosc

Arribats a 1987, la crisi econòmica era tan aguda que per tal d’enfrontar-s’hi el govern va haver d’iniciar converses amb l’oposició, fins aleshores condemnada a la clandestinitat. Després de la derrota comunista en un referèndum, boicotejat per Solidarnosc, en el qual es proposaven canvis polítics i econòmics radicals, va crear-se una “taula rodona” en la qual van participar Solidarnosc i representants de l’Església. En aquest context, Gorbatxov renunciava a intervenir en favor del règim comunista i abandonava l’Est a la seva sort.

El compromís entre comunistes i solidaris va suposar l’acord de la celebració d’unes eleccions parcialment lliures, les primeres que se celebraven en les democràcies populars. Els comicis es van celebrar l’estiu de 1989 i Solidarnosc va assolir una gran victòria. Impel·lida per les seves bases, arribava el moment de prendre responsabilitats en la direcció del país, tot i que els solidaris van renunciar a la presidència. Així, Jaruzelski va ser elegit president d’un govern en coalició que, el desembre de 1989, aboliria el paper dirigent del partit comunista per adoptar els passos que conduïssin Polònia cap a una economia de mercat. I és que el bloc d’Est s’estava esfondrant.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Polònia (1945-1970)

dijous, 24/01/2013 (Vicente Moreno Cullell)

La introducció del règim comunista a Polònia va ser costosa, fonamentalment perquè la resistència contra el nazisme, a diferència de la resta d’Europa, va ser protagonitzada per una majoria de dretes i anticomunista. En conseqüència, en arribar els soviètics, el 1944, el principal problema per imposar el règim de democràcia popular va ser la liquidació d’aquests grups guerrillers, els quals van perdurar sempre en la memòria polonesa com els herois que havien lluitat contra la dominació alemanya.

Territorialment, la conferència de Jalta, el febrer de 1945, va fixar, sense intervenció polonesa, la frontera oriental de Polònia en la línia Curzon, a la qual, més tard, i com a compensació, la conferència de Potsdam donaria Gdańsk, part de la Prússia oriental i les terres fins als rius Oder i Neisse. Mentrestant, la pugna entre el govern polonès exiliat a Londres i el Comitè de Lublín, sostingut per la URSS, va resoldre’s a favor d’aquest últim, el qual, ampliat, va esdevenir un govern d’unitat nacional.

FronterasDePolonia.png

Immediatament va iniciar-se la reconstrucció del país, duríssimament castigat per la guerra i per les persecucions dels ocupants nazis. La població havia davallat de 35 a 24 milions entre el 1939 i el 1945, Varsòvia i moltes altres ciutats havien estat arrasades i les instal·lacions industrials estaven inutilitzades. En aquest context, les eleccions per a la Dieta de 1947, van donar el triomf, amb el 90% dels vots, al bloc governamental encapçalat pel Partit Comunista, i van comportar l’eliminació de l’escena política dels partits de l’oposició. Finalment, el 1952, una nova constitució definia Polònia com una democràcia popular.

Tanmateix, els líders comunistes que van assolir la direcció del país van resultar uns polítics mediocres i sense carisma. I aquest règim impopular va haver de fer front al problema de l’Església catòlica, la qual va mantenir un pes social enorme en el país i era identificada pels polonesos com un dels grans símbols d’identitat nacional. Per exemple, el 1960 el 78% dels joves es declaraven catòlics i només el 12% es considerava comunista. Igualment, les peregrinacions per a visitar la Mare de Déu de Czestochowa, patrona de Polònia, congregaven milers de persones.

polonia comunista.png

Totes aquestes contradiccions van estar a punt d’esclatar el 1956 quan el rigor de les normes de producció i l’augment del cost de la vida, en part conseqüències d’una planificació molt centralitzada i rígida, van provocar protestes i vagues, les quals, atiades per grups hostils al règim, van desembocar en la insurrecció de Poznań. Finalment, el triomf de Wladyslaw Gomulka com a secretari del Partit Comunista i l’exclusió del poder dels stalinistes va consolidar una incipient liberalització del país, tot incrementant les relacions comercials i polítiques amb els països occidentals i experimentant una menor dependència respecte a la URSS.

Ara bé, cap a finals dels anys seixanta la situació econòmica va tornar a deteriorar-se. El comunisme polonès no va ser capaç de dissenyar un sistema suficientment flexible com per establir relacions comercials amb els països capitalistes: els dèficits en la qualitat, la distribució i la planificació feien gairebé impossible la competència amb Occident. Així, les condicions de vida de la població van anar empitjorant progressivament i el descontentament, agreujat per la manca de llibertats, va anar en augment.

Wladyslaw_Gomulka.jpg

Wladyslaw Gomulka

El desembre de 1970, els treballadors de les drassanes del Bàltic van sortir al carrer per protestar contra la pujada dels preus dels articles de consum bàsic. El govern va haver de recórrer a la policia i a l’exèrcit per reprimir els manifestants, fet que va derivar en una massacre. La rebel·lió va ser controlada però a un preu massa alt. Gomulka va ser substituït per Edward Gierek i bona part de l’administració i del Partit van veure’s renovats. De la mateixa manera, els increments dels preus van ser anul·lats i els salaris van ser augmentats. Per la seva banda, la URSS, per apaivagar la crisi, va enviar una ajuda de cent milions de dòlars.

Tanmateix, el desembre polonès creava dos precedents importants. D’una banda, la revolta polonesa suposava el primer aixecament rellevant de l’Europa de l’Est que havia estat controlat sense la necessitat de la intervenció directa de la Unió Soviètica (i amb l’Església catòlica intervenint com a mediadora). A més, l’aixecament popular havia estat protagonitzat únicament pels obrers, sense l’aportació teòrica dels intel·lectuals, fet que resultava especialment desagradable per a una URSS que es presentava a si mateixa com la genuïna representant de la classe treballadora mundial.

Odissees: L’Esculapi d’Empúries

dimecres, 23/01/2013 (Vicente Moreno Cullell)

El 1909, l’any següent d’iniciar-se oficialment les primeres excavacions a Empúries, es va produir la que possiblement és la troballa més impactant de la història del jaciment: una gran estàtua de marbre blanc de 2,15 metres d’alçada partida en dos trossos i que representa un déu grec. Datada del darrer quart del segle II a.C., l’escultura presenta un home madur, o més aviat vell, amb barba i un mantell que deixa nus una part del pit i un dels braços, porta a la mà el bastó dels caminants al qual s’enrosca una serp. Però, qui era aquest déu? S’han proposat dues interpretacions: Esculapi o Asclepi, el déu grec de la medicina, o Serapis, una divinitat sincrètica alexandrina. Una història fascinant que envolta el mite de l’obra d’art grega més important trobada fins ara a Catalunya.


Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: la Primavera de Praga

dimarts, 22/01/2013 (Vicente Moreno Cullell)

Txecoslovàquia va iniciar un ampli moviment de liberalització de l’administració i de modernització de l’economia entre 1967 i 1968 per obtenir més llibertat de decisió respecte de la Unió Soviètica. Ara bé, l’entusiasme d’aquells que intentaven obrir el règim contrastava amb el conservadorisme que encara sobrevivia en el país. Així, l’economia del país més modern i desenvolupat dels integrants de les democràcies populars va acabar per ressentir-se de la manca de reformes i la crisi va fer-se present. Això, afegit a la pressió de l’anomenada nomenklatura tècnica, va forçar el canvi cap a l’obertura.

czechoslovakia.jpg

Els durs debats i les pressions liberalitzadores van esclatar quan, el gener de 1968, va arribar al poder l’eslovac Alexander Dubcek. Tanmateix els canvis polítics i econòmics arribaven massa tard i les ànsies d’aperturisme van manifestar-se de forma brusca, fet que va desbordar el “socialisme de rostre humà” del govern. Tot va començar per una crítica dels escriptors al sistema, a la qual ràpidament van afegir-se els universitaris i una majoria dels membres del comitè central del partit. La conseqüència immediata va ser la dimissió de nombrosos càrrecs conservadors. El canvi començava a prendre forma.

Alexander_Dubcek.jpeg

Alexander Dubcek

La població va viure els canvis amb una il·lusió enorme i el canvi polític que s’iniciava va prendre el nom de Primavera de Praga. Ara bé, els txecoslovacs, davant del temor a la resposta de Moscou, van insistir a presentar el procés com un canvi totalment oposat al de la revolta hongaresa de 1956 i en cap moment van pretendre destruir el vell règim per separar Txecoslovàquia del bloc comunista ni sortir del Pacte de Varsòvia. És a dir, només es tractava de modernitzar les estructures de l’Estat, reformar el sistema per obrir-lo cap a la modernització i la transformació a la vegada que es cercaven uns lligams majors amb Occident.

Tot i això, des de la URSS aquesta Primavera txecoslovaca i el “socialisme de rostre humà” van ser interpretats com una amenaça a la seva hegemonia sobre el bloc de l’Est europeu. Així, l’agost de 1968, l’exèrcit soviètic, amb l’ajuda d’altres forces armades dels integrants del Pacte de Varsòvia (Polònia, Hongria i la República Democràtica Alemanya), va envair Txecoslovàquia per sorpresa. 200.000 soldats i 5.000 tancs ocupaven el país. L’operació militar va ser ràpida i d’una execució impecable. A més, la manca de resistència armada dels txecoslovacs va suposar que la intervenció soviètica no causés un gran nombre de víctimes, el contrari del que havia passat dotze anys enrere a Hongria.

29.jpg

srpen2.jpg

El somni dels comunistes txecs i eslovacs de reformar el comunisme des de l’aperturisme i dotar-lo d’un rostre humà havia fracassat. Moscou no estava disposat a acceptar cap tipus de desviació del dogma oficial, i menys encara si aquest reformisme procedia dels Estats satèl·lits del bloc de l’Est sota els quals aplicava la doctrina de la sobirania limitada. Així, la Primavera de Praga va ser desqualificada des de Moscou com un moviment “contrarevolucionari” i “neofeixista”.

La intervenció soviètica a Txecoslovàquia, a més, tindria conseqüències a Occident. Des del bloc capitalista ningú va moure un dit per intervenir en favor de la Primavera de Praga i les crítiques cap a la intervenció soviètica van ser gairebé inexistents. Això s’explica perquè, el 1968, encara era vigent la idea que cada potència podia fer allò que considerés necessari en la seva pròpia zona d’influència. Igualment, un triomf del socialisme humà i democràtic a Txecoslovàquia podia derivar en una gran amenaça cap a un capitalisme sacsejat per les revolucions culturals que el maig d’aquell any havien esclatat a Europa i els Estats Units.

Victor Horta

dilluns, 21/01/2013 (Vicente Moreno Cullell)

L’arquitecte belga Victor Horta (1861-1947) és el capdavanter del modernisme a Bèlgica i a tot Europa. Format en l’Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les, el 1886 s’independitzaria, tot començant a treballar en petits edificis, la major part d’ells molt senzills i econòmics. Seria en els anys noranta quan la seva arquitectura començaria a explotar les possibilitats decoratives del ferro en corbar els elements estructurals com si fossin tiges vegetals i ones marines. Naixia el modernisme.

Victor_Horta.jpg

Victor Horta

El 1892 va començar a treballar en la seva primera gran obra: la construcció de la Casa Tassel (Hôtel Tassel) de Brussel·les, obra mestra de l’arquitectura del tombant de segle, que ja conté els elements fonamentals del que s’anomenarà com l’art nouveau. Edifici fundacional del modernisme, en ella Horta establia els fonaments d’un nou vocabulari i d’una nova sintaxi en el món de l’arquitectura.

05l2qww.jpg

Casa Tassel de Brussel·les

Una casa en filera, aixecada en un solar estret i allargat entre parets mitgeres. És a dir, un espai a priori ridícul, gens apropiat per a la innovació espacial. Aquí és on neix el modernisme. La utilització de suports de ferro va permetre Horta eliminar els murs de càrrega i enfrontar-se a un espai diàfan on distribuir els espais amb llibertat. Aquesta estructura de ferro, sorprenentment, no s’amaga amb d’altres materials, sinó que es mostra a l’observador amb total sinceritat. El ferro, la pedra i el vidre es conjuguen en una façana convexa que ressalta el gran tram central de les finestres.

La riquesa decorativa es conjuga amb una sèrie de formes noves, unes formes sinuoses d’inspiració vegetal, totalment diferents als estils anteriors. Horta prescindeix del passadís i de les habitacions en fila, tot creant espais fluïts i donant un nou tractament a l’ús del ferro i del cristall, creant formes vegetals tant en elements arquitectònics (columnes), com en el mobiliari (tulipes de llums i altres). Destaca el vestíbul octogonal que dóna pas a l’escala, al peu de la qual s’alça una columna de ferro exempta, amb una sèrie de ramificacions a la part superior que formen el suport de les bigues de ferro.

hotel-tassel-a-bruxelles-par-victor-horta.jpg

Casa Tassel de Brussel·les

I si la Casa Tassel és el bressol del modernisme, l’obra mestra que consagraria l’art nouveau de Víctor Horta seria la Casa del Poble (Maison du Peuple) de Brussel·les, construïda el 1899 per a la Federació del Partit Obrer. Amb una gran façana ondulada que responia al plantejament modern del mur-cortina, la sàvia conjunció de l’estructura de ferro i l’ús del vidre com a tancament convertien l’edifici en tot un manifest arquitectònic modernista. Lamentablement, però, la Casa del Poble va ser enderrocada el 1967.

Horta_Victor-Maison_du_Peuple.jpg

Casa del Poble de Brussel·les

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: la revolta hongaresa de 1956

divendres, 18/01/2013 (Vicente Moreno Cullell)

Hongria va esdevenir república popular el 1949, quan va adoptar una nova constitució, de tipus soviètic, després del triomf electoral del Partit Socialista dels Treballadors, la fusió dels antics socialistes d’esquerra i els comunistes. Ara bé, la radical nacionalització de l’economia sota el model soviètic va produir l’estancament econòmic, la reducció del nivell de vida i un profund malestar arreu del país. Igualment, Hongria va ser un dels Estats de l’Est que van sofrir amb més duresa les purgues stalinistes un cop instaurat el règim de democràcia popular.

El 1953, després de la mort de Stalin, els comunistes hongaresos van repartir el poder entre Mátyás Rákosi, un stalinista clàssic, i Imre Nagy, un comunista moderat i reformista. Així, mentre que Rákosy dirigia el Partit Comunista d’Hongria, Nagy es convertia en el president del govern. A l’abril de 1955, però, Nagy va ser rellevat, fet que liquidava qualsevol intent reformista. Aleshores, escriptors i periodistes van començar a expressar crítiques obertes respecte del govern comunista que semblava dirigir-se novament cap a l’stalinisme clàssic. L’hostilitat d’un sector del catolicisme, la creixent agitació dels joves i dels intel·lectuals i l’oposició popular a la presència de les tropes de la URSS era un fet incontestable.

Hungary 1956.jpg

Imre Nagy,Hungarian liberal Reform-Communist,at his home.Hungarian Prime Minister from 1953-1955,destituted by the Stalinists under Matyas Rakosi,he was made Prime Minister at the beginning of the Revolution on October 24, 1956.After the Soviets crushed the Revolution,Nagy was imprisoned and executed in June 1958.

Imre Nagy

La tensió social va créixer al llarg de 1956, fet que s’agreujava en veure com la veïna Polònia culminava el seu procés de desestalinització. Així, el 23 d’octubre, una manifestació d’estudiants a Budapest va transformar-se en una revolta generalitzada sense que la policia pogués reprimir l’esclat popular. Anys de repressió, polítics impopulars, misèria econòmica i treball dur havien portat els hongaresos al rebuig del règim comunista. Havia començat la revolució hongaresa de 1956.

Les autoritats van perdre els nervis davant la impossibilitat de reprimir les 300.000 persones que van assetjar el parlament per exigir la exigir llibertat d’expressió, llibertat de premsa, la celebració d’unes eleccions lliures, més independència de la Unió Soviètica i el nomenament del comunista reformista Imre Nagy com a nou cap de l’Estat. En el transcurs de la revolta els manifestants van tombar el monument a Stalin, tot un símbol del significat de la insurrecció.

1956_Revol_2_The Poet Petofi's Call Stand Up Hungarian Is Being Recited.jpg

stalinstatuehead.jpg

Així, davant de la impressionant insurrecció popular les autoritats comunistes, obligades per les circumstàncies, van intentar negociar. Per tal d’aplacar la multitud es va concedir a Nagy la presidència del govern i es va posar a l’aperturista János Kádar al capdavant del Partit Comunista. Quatre dies després, es va formar un nou govern que incloïa dos ministres no comunistes. Però la realitat era que la situació estava fora de control: els comitès obrers ocupaven les fàbriques, una part de l’exèrcit s’havia passat al bàndol rebel, la població s’havia armat, proliferaven els xocs armats amb les guarnicions soviètiques… La revolta era imparable.

El 3 de novembre es va formar un nou govern, que en aquesta ocasió incloïa representants de quatre partits polítics no comunistes, i que es preparava per abandonar el règim comunista i el Pacte de Varsòvia. Ara sí, la reacció de la URSS no es faria esperar i Khruixtxov va moure fitxa per evitar que els hongaresos abandonessin el bloc comunista, no només per la importància geopolítica d’Hongria, sinó per por a un efecte contagi en la resta de democràcies populars de l’Europa de l’Est.

1956, Hungary --- Crowds surround a captured Russian tank during the anti-Communist revolution in Hungary. --- Image by © Hulton-Deutsch Collection/CORBIS

Hole_in_flag_-_Budapest_1956.jpg

Hungary2.jpg

En conseqüència, la Unió Soviètica va decidir intervenir militarment a Hongria: 150.000 homes i 6.000 tancs van penetrar a sang i foc al país. La lluita va ser cruenta, però relativament curta. Poca resistència podien oferir els rebels hongaresos davant de l’exèrcit soviètic. Així, en poc menys de quaranta-vuit hores, la URSS va controlar la situació.

El balanç de la revolució hongaresa va ser cruent: entre 2.500 i 3.000 persones van perdre la vida en les dues setmanes que va perllongar-se la insurrecció, i unes 13.000 van resultar ferides. De la mateixa manera, al voltant de 200.000 hongaresos van fugir del seu país cap a Occident. Igualment, els líders rebels Pál Maléter, cap militar de la insurrecció, i Imre Nagy, designat primer ministre pels rebels, van ser executats després d’un judici sumaríssim secret. Políticament, al capdavant del Partit Comunista va situar-se János Kádár, un polític inicialment odiat, però que al llarg dels trenta anys que es mantindria en el poder va acabar per esdevenir un dirigent pragmàtic i tolerant que va permetre una certa liberalització i una menor dependència de la URSS.

La Transició: la construcció de la democràcia

dijous, 17/01/2013 (Vicente Moreno Cullell)

Els mesos següents a l’aprovació de la Llei de Reforma Política va tenir lloc un procés d’intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, així com discrets contactes amb el Partit Comunista, per tal d’ampliar l’amnistia, legalitzar els partits polítics i establir les condicions per a la celebració d’unes eleccions generals. L’oposició considerava que les qüestions decisives per a consolidar el procés de Transició iniciat amb el referèndum eren el desmantellament de les institucions més emblemàtiques del franquisme i l’establiment de les condicions de participació en unes futures eleccions. En paral·lel, al carrer, als llocs de treball, a les universitats i a les associacions de veïns es multiplicaven les mobilitzacions i les demandes de democràcia.

El primer pas va ser la publicació d’una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical, una àmplia amnistia pels delictes polítics comesos durant el franquisme i la legalització dels partits polítics, amb l’excepció del Partit Comunista, Esquerra Republicana de Catalunya, i les organitzacions de l’esquerra radical. De la mateixa manera, es va dissoldre el Tribunal de Orden Público (TOP) i es va iniciar el desmantellament del Movimiento Nacional i la seva premsa, així com el sindicalisme vertical de CNS.

adolfo-suarez.jpg

Adolfo Suárez

_197823_72229755.JPG

Felipe González

carrillo-1977-mitin.jpg

Santiago Carrillo

Per assolir l’èxit, la confrontació amb el govern de Suárez havia de ser política i pacífica, a la recerca de pactes que conduïssin cap a la democràcia. L’oposició democràtica, en conseqüència, no va dubtar a l’hora de manifestar la seva repulsa per la via violenta com a camí per arribar a l’establiment d’un règim de llibertats plenes. Ara bé, el canvi polític que s’estava gestant va provocar un desencantament en una part de l’esquerra que considerava que el trencament amb el franquisme no era suficientment radical. Així, una part de l’extrema esquerra (FRAP, GRAPO i ETA) va intensificar la seva acció terrorista per aconseguir una ruptura revolucionària que anés més enllà d’una possible reforma des de l’Estat o d’una ruptura de caràcter democràtic.

De la mateixa manera, la ultradreta i els immobilistes van trobar en el procés de reforma política la justificació necessària per a mobilitzar-se. Les organitzacions d’extrema dreta, com ara Cristo Rey, van apel·lar directament a la violència per aturar la reforma democràtica: crema de llibreries, apallissament de militants de partits i sindicats, boicots dels actes de l’oposició democràtica… L’objectiu era evident: crear un ambient de terror que evités la reclamació de les llibertats democràtiques.

En aquest sentit, l’acció més sagnant de la ultradreta la trobem en l’assassinat, el gener de 1977, de sis advocats laboralistes propers al PCE al carrer Atocha de Madrid. Tanmateix, l’enterrament dels morts va convertir-se en una multitudinària manifestació de repulsa contra les accions de l’extrema dreta franquista i la possible protecció de que semblaven gaudir aquestes organitzacions per part de les forces de seguretat de l’Estat.

2984897688_c6cf0374d7.jpg

14.jpg

En aquest context, el govern, debilitat davant de les acusacions de l’oposició de mostrar-se tou davant de l’exèrcit i les restes del franquisme, i conscient de la capacitat mobilitzadora de les organitzacions democràtiques, va veure’s obligat a recuperar la iniciativa. Així, Suárez, l’abril de 1977, va legalitzar el Partit Comunista, a la qual s’oposaven radicalment els immobilistes i amplis sectors de l’exèrcit. I a continuació, garantint la legitimitat democràtica gràcies a la participació dels comunistes, va convocar eleccions generals pel 15 de juny de 1977.

Les eleccions podien significar la substitució del personal polític franquista i la introducció d’una nova classe política democràtica. Ara bé, Suárez no pretenia descavalcar-se del procés reformista, sinó que volia continuar dirigint-lo després de la legitimització de la Transició mitjançant el vot ciutadà. En conseqüència, Suárez va presentar-se a les eleccions com a candidat d’una coalició, la Unión de Centro Democrático (UCD), que aglutinava sectors reformistes del vell règim franquista, partits conservadors, democristians, liberals i, fins i tot, alguns socialdemòcrates. El nom de la mateixa coalició era tota una declaració d’intencions: Centro, per distanciar-se de tant de la dreta reformista identificada amb el franquisme com de l’esquerra; i Democrático, per legitimar la renúncia al franquisme que havien realitzat els seus dirigents.

La jornada electoral va transcórrer amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, que gràcies al seu discurs moderat va aconseguir una majoria de 166 diputats. En segon lloc, el PSOE de Felipe González assolia els 118 diputats, seguit del PCE de Santiago Carrillo amb 20, l’Alianza Popular de Manuel Fraga amb 16, el Pacte Democràtic de Catalunya de Jordi Pujol amb 11 i el PNB amb 8.

votos 1977.png

Elecciones_generales_españolas_de_1977.png

Així, el mapa electoral espanyol va configurar-se com un sistema bipartidista imperfecte en el qual UCD i PSOE aplegaven el 63% dels sufragis. Els resultats de les eleccions demostraven que Espanya volia un canvi de règim, però que aquest seguiria conduit des de la moderació política de la UCD d’Adolfo Suárez que constituiria el primer govern democràticament legitimat des de 1936. Igualment, el PSOE emergia com el primer partit de l’esquerra gràcies a una generació de joves polítics que semblava oferir un projecte polític adequat per a la nova conjuntura del país.

En canvi, a la dreta la gran derrotada va ser l’Alianza Popular de Manuel Fraga, un líder que malgrat haver estat un dels impulsors del reformisme franquista havia destrossat la seva imatge davant de la ciutadania arran de la política repressiva practicada en el Ministeri de la Governació durant el govern d’Arias Navarro. I a l’esquerra els grans derrotats van ser els comunistes del PCE, un partit que havia liderat l’antifranquisme però que arribava a 1977 sense la necessària renovació generacional i amb problemes per transmetre la imatge de pactisme, modernitat i moderació que reclamava la ciutadania.

L’art nouveau

dimecres, 16/01/2013 (Vicente Moreno Cullell)

Entre 1890 i 1910 va difondre’s per Europa un nou moviment artístic molt original: el modernisme o art nouveau,  que va tenir l’expressió més important en el camp de l’arquitectura, però també va influir moltíssim en la decoració, i en un moment determinat va arribar a inspirar d’una o altra manera totes les manifestacions artístiques. Tot un exemple de llibertat creadora i de ruptura amb el passat, una explosió de la fantasia creadora.

Aquest moviment responia als desitjos de diferenciació dels habitatges de la burgesia benestant, dels grans propietaris i dels financers a la recerca de formes més distingides de les que oferia la producció industrial. És a dir, tot i la internacionalització del moviment, aquest s’ha de relacionar amb els triomfants Estats nacionals i amb l’hegemonia de la burgesia urbana. Així, amb uns trets comuns que el caracteritzarien arreu, naixia l’art nouveau a França i Bèlgica, el Jugendstil a Alemanya, el Sezessionstil a Àustria o el Stile Liberty a Itàlia, és a dir, el que a Catalunya seria conegut com el modernisme.

Villa_Majorelle_extérieur_02_by_Line1.jpg

Villa Majorelle

Secession_Vienna_June_2006_012.jpg

Wiener Secessionsgebäude

El moviment modernista va tenir dues capitals a l’Europa del tombant de segle, aquelles ciutats on la classe social que sol·licitava aquests tipus d’habitatges i mobles de nou disseny estava més ben instal·lada: Viena i Barcelona. En aquestes ciutats no és fa gens difícil reconèixer un edifici modernista, així com una porta, una cadira, una vitrina o una escultura ja que aquestes presenten uns trets característics que les fan diferenciables de qualsevol altra expressió artística coneguda fins aquell moment.

Tanmateix, els artistes modernistes van crear llenguatges expressius propis, amb una individualitat tan forta que és difícil trobar un programa o un ideari comuns que serveixin per definir el moviment en el seu conjunt. Ara bé, totes aquestes expressions artístiques tenen en comú el poderós desig de crear noves formes, unes formes alliberades, finalment, del pes de la història, però amb el bagatge de gairebé mig segle de conquestes tècniques.

Casa Municipal de Praga

Villa_Demoiselle_Reims_Art_Nouveau.jpg

Villa Demoiselle

El modernisme va néixer com una explosió de llibertat, de reacció contra el passat, de rebuig a la lletjor de la ciutat industrial i la producció en sèrie. No renunciaven a l’ús de nous materials industrials, però volien que aquests oferissin un caràcter decoratiu als edificis. De la mateixa manera, era un moviment essencialment esteticista i integrador de les arts: tota manifestació artística havia de respondre a un mateix esperit de recreació formal.

Els artistes, trencant amb la tradició, van deixar anar la seva fantasia. Es tractava de jugar amb els nous materials fins a les darreres conseqüències, no només per la seva utilitat estructural, sinó també per les possibilitats expressives. Les formes ondulades i els entrellaçaments, que tenien com a font d’inspiració la naturalesa, dominarien totes les obres modernistes, per això podem dir que són construccions orgàniques, formes artificials construïdes a imitació de les formes naturals. Sovint sorgien temes vegetals, amb tiges enfiladisses molt llargues. Així, la línia sensible, la línia corba, sembla embolcallar en ritmes permanents tota l’obra plàstica modernista.

Tassel_House_stairway.JPG

Tassel House

Gustave_Serrurier-Bovy.jpg

Lit et psyché de Gustave Serrurier

La trilogia essencial i definitòria del moviment seria: fantasia, corba i natura. I és que l’admiració per la naturalesa i les seves formes no es limitava a la decoració, sinó que afectava totalment la planta i l’estructura dels edificis, els quals eren concebuts com un organisme viu i coherent en totes les seves parts.

Els modernistes treballaven totes les arts en un procés integrador, superant així la vella antítesi entre arts majors i arts menors. Les seves formes artístiques eren al carrer, en la façana, en l’estructura, en el mobiliari i en la ceràmica, parts inseparables i igualment importants dels edificis. Utilitzaven tècniques diverses, i van recuperar-ne algunes que estaven en desús com la ceràmica, la vidrieria, el ferro forjat o la marqueteria. El caràcter artesà que tenien molts dels seus treballs encaria els productes, per la qual cosa la seva clientela es trobava fonamentalment entre la burgesia. Lamentablement, els modernisme només van aconseguir transmetre, en el seu temps, un decorativisme bell però estèril i dirigit a una clientela molt determinada.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Iugoslàvia

dimarts, 15/01/2013 (Vicente Moreno Cullell)

Iugoslàvia va ser sempre un cas especial en el conjunt dels països de l’Est europeu ja des de la Segona Guerra Mundial. Així, els invasors alemanys la van desmembrar: Croàcia va convertir-se en  un Estat independent, aliat dels nazis, al qual se li va adjudicar Bòsnia, mentre que Sèrbia va quedar convertit en un petit país ocupat pels alemanys. A més, els nazis van atiar tant com van poder els conflictes sorgits a Iugoslàvia en el període d’entreguerres per l’enfrontament entre croats i serbis. En conseqüència, els feixistes croats van perseguir els serbis i les guerrilles sèrbies van respondre cometent excessos sobre la població croata o musulmana de Bòsnia.

Former_Yugoslavia_Map.png

És a dir, la Iugoslàvia de la Segona Guerra Mundial era un microclima dins del conflicte, una lluita cruel de tots contra tots que pot interpretar-se com a guerra civil en mig de la gran lluita entre les democràcies i el feixisme a Europa. En aquest context, els comunistes van aconseguir organitzar unes forces guerrilleres pròpies liderades per Josip Broz, conegut com el mariscal Tito. El carisma de Tito, la disciplina de la resistència comunista i la manca de discriminació ètnica o nacional en les seves files van permetre el creixement de la seva popularitat.

Així, els comunistes van formar un exèrcit camperol i van crear una organització administrativa pròpia: el comitè antifeixista d’alliberament nacional (1942) i el govern provisional (1943). A les files de la resistència comunista van lluitar serbis, croats, eslovens, bosnis o macedonis. Totes les ètnies i nacionalitats iugoslaves van participar de la lluita contra l’invasor nazifeixista, però també del combat contra els feixistes croats i els fanàtics nacionalistes serbis. Pobles sencers van trobar la seva salvació de la repressió feixista i nacionalista en el moviment comunista.

Josip Broz TitoPresident of the Yugoslav United Peoples' Front and Minister of the National Defence14th June 1946

Josip Broz Tito

En aquest context, i arribats al final de la Segona Guerra Mundial, les guerrilles de Tito havien alliberat bona part del territori iugoslau pel deu compte. De fet, el suport militar de la URSS, tot i que les forces soviètiques van entrar a Iugoslàvia l’octubre del 1944, va ser escàs. Això resultava una anomalia en el context de l’Europa de l’Est i conferia als comunistes iugoslaus una autoritat moral sense comparació. Tito estava en condicions de tractar Stalin com un igual, fet que molestava profundament el líder soviètic, convençut de ser l’únic i indiscutible líder comunista mundial.

Les eleccions de l’11 de novembre de 1944 marcarien el triomf del Front Nacional, sota la direcció indiscutible dels comunistes de Tito, i la nova assemblea proclamaria la República el novembre de 1945. La constitució del 1946 convertiria la nova Iugoslàvia una federació de sis repúbliques, però sota la direcció d’un govern comunista molt centralitzat, en part amb l’objectiu fonamental de mantenir el fràgil equilibri existent entre les repúbliques. Igualment, el nou Estat va triar una via comunista, però independent de la Unió Soviètica.

Emblem_of_SFR_Yugoslavia.png

Ara bé, des de Moscou va mirar-se amb grans recels el procés polític iugoslau. Stalin observava amb consternació i ràbia com els iugoslaus es resistien a qualsevol intent de control provinent de la URSS. Per exemple, Tito va negar-se a seguir les consignes soviètiques per reorganitzar l’economia i l’exèrcit. També va encetar una política pròpia als Balcans, fet que agreujava les tensions entre soviètics i nord-americans com en el cas de la guerra civil grega. Totes les crides a l’ordre que Moscou va llançar sobre Iugoslàvia van ser inútils.

Finalment, el trencament de les relacions entre Stalin i Tito va consumar-se amb l’expulsió de Iugoslàvia de la Kominform, l’oficina d’informació comunista que coordinava els diferents països comunistes d’arreu del món. És a dir, amb l’expulsió es produïa el primer cisma del món comunista.

Flag_of_SFR_Yugoslavia.png

El cop va ser fort per a Iugoslàvia, la qual va perdre qualsevol tipus d’ajuda econòmica procedent de la URSS. De la mateixa manera, a continuació Iugoslàvia va perdre els suport militar dels aliats comunistes, van trencar-se els contactes comercials amb la resta dels països de l’Est i el país va empobrir-se considerablement. Tanmateix, contràriament a les previsions de Stalin, Iugoslàvia no va enfonsar-se, però les necessitats econòmiques van portar Tito a acostar-se a Occident, on van trobar el suport d’uns Estats Units desitjosos de posar el dit en la ferida comunista. Aïllats del bloc comunista, la sortida dels iugoslaus es trobava en mantenir relacions polítiques i comercials amb els països capitalistes.

En conseqüència, des de 1950, Tito va llançar una nova orientació econòmica de descentralització, a la qual va associar-se una limitada col·laboració econòmica amb Occident i una certa permissivitat envers la propietat privada. Ara bé, tot això sense renunciar mai al comunisme, sinó que introduint el que va anomenar-se com a “socialisme autogestionari” o “socialisme de mercat”. Així, es va traspassar la gestió de fàbriques i empreses a les col·lectivitats de cada sector i a les unitats de producció, i els centres productius i administratius podien prendre decisions pels seu compte, tot i actuar en un sistema globalment centralitzat. El nou escenari geopolític d’aliança tàctica amb el capitalisme ja no permetia els esquemes rígids de la planificació centralitzada que aplicava la URSS.

La Transició: la crisi econòmica i els Pactes de la Moncloa

dilluns, 14/01/2013 (Vicente Moreno Cullell)

La fi del franquisme i la Transició d’Espanya cap a la democràcia van coincidir amb una crisi econòmica internacional desfermada arran d’una gran pujada dels preus del petroli el 1973. Les característiques de l’economia espanyola van fer que la crisi energètica derivés en una crisi industrial que va comportar uns índex d’atur elevadíssims i un procés inflacionista que va assolir taxes superiors al 20% anual. D’aquesta manera, la crisi econòmica dels anys setanta va traduir-se a Espanya en una caiguda de les exportacions, una forta davallada dels ingressos procedents del turisme i el retorn d’un nombre considerable d’emigrants procedents dels països europeus també afectats per la crisi.

Entre 1973 i 1977, els governs franquistes i predemocràtics de Carlos Arias Navarro i Adolfo Suárez no van afrontar les mesures urgents i pertinents per combatre la crisi. Unes polítiques d’ajustament econòmic en plena crisi política terminal del franquisme i en l’inici de les reformes democràtiques podien conduir a greus confrontacions socials que podien desestabilitzar el procés i, per tant, havien d’evitar-se. Tanmateix, arribats a 1977, la urgència d’afrontar el sanejament i la modernització d’una economia marcada per les grans taxes d’inflació, les fallides empresarials, una taxa d’atur desfermada i la creixent mobilització del moviment obrer convertien la lluita contra la crisi econòmica en un element central.

39-55.JPG

Només després de la victòria electoral de la UCD el 1977, amb la tranquil·litat i legitimitat que aquesta conferia al govern Suárez, es va donar pas a les dures mesures restrictives que buscaven atacar la crisi econòmica. Tanmateix, Suárez era conscient de la impopularitat de la política econòmica que volia emprendre i, per aquesta raó, va voler trobar un pacte d’Estat amb les altres forces parlamentàries i amb els sindicats. L’inici de les converses proposada pel govern de la UCD ràpidament va ser recolzada pel PCE i el PSOE, així com per la dreta, la patronal i els representants sindicals. D’aquesta manera, la redacció de la nova Constitució va veure’s condicionada des del govern per la “bona voluntat” a l’hora de fer possible el pacte econòmic i social.

Els dies 8 i 9 d’octubre de 1977 van reunir-se, en el Palau de la Moncloa, representants del govern de la UCD amb delegats del PSOE, del PCE, d’AP, de CiU, del PNB, dels sindicats i de la patronal amb l’objectiu de pactar un programa de sanejament econòmic mitjançant la lluita contra la inflació i l’establiment d’un pacte d’actuació política reformista en el camp econòmic que assegurés que els costos de la crisi es repartien de manera equitativa. Els acords als quals van arribar, els anomenats Pactes de la Moncloa, van ser signats el 25 d’octubre.

pactos-de-la-moncloa.jpg

Per controlar la inflació i els preus, a més de devaluar fortament la pesseta, es va dissenyar una estratègia de control i reducció de la despesa pública. Igualment, es va acordar un programa que buscava racionalitzar el consum d’energia, una política de rendes que tendís a la moderació salarial, la reducció de les quotes de la Seguretat Social percebudes de les nòmines dels treballadors, la moderació dels costos financers, i la liberalització dels mercats.

De la mateixa manera, van establir-se un conjunt de reformes estructurals, fiscals, laborals i d’elaboració d’un veritable Estat de Benestar. Així, la reforma tributària va introduir l’impost sobre el patrimoni i el naixement de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). A més, la reforma de la Seguretat Social i l’increment de la despesa pública destinada al seu finançament va permetre l’extensió de l’assegurança d’atur, l’assistència sanitària i les pensions de jubilació. És a dir, amb un retard considerable respecte del seu entorn europeu, Espanya introduïa una estructura tributària progressiva i assentava les bases de l’incipient Estat del Benestar.

Ara bé, el desenvolupament de la crisi econòmica i les seves conseqüències socials van continuar evolucionant de forma crítica en els anys següents. L’evolució econòmica posterior a 1978, malgrat les reformes, va implicar que fossin els assalariats els que suportessin el principals esforç d’una crisi aprofundida per la manca d’inversions empresarials i les mesures internacionals. D’aquesta manera, l’atur, especialment elevat entre els joves, i la urgència d’iniciar una reconversió industrial que canviés el sistema productiu serien els principals problemes amb els quals s’hauria d’enfrontar la naixent democràcia espanyola.