Entrades amb l'etiqueta ‘Xina’

La Xina comunista: de la Revolució Cultural a la Primavera de Pequín (1965-1989)

dijous, 31/01/2013

La Revolució Cultural, iniciada el 1965, va consistir en una gegantesca campanya de mobilització i de repressió dels opositors, en especial els intel·lectuals. És a dir, Mao Zedong va articular una campanya de “rectificació” que buscava provocar un “gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses” xineses per tal d’apropar-les més a l’ideal comunista després de les turbulències derivades del fracàs econòmic del Gran Salt Endavant. Així, la Revolució Cultural presentava com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual així com entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat comunista contra la burgesia capitalista.

mao-1966-great-proletarian-cultural-revolution1.jpg

Per aconseguir aquests objectius, Mao va tractar d’unir l’ensenyament amb el treball productiu, va desvetllar l’esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, i va crear un nou “art proletari” a través de la producció d’obres anònimes i col·lectives. Com a resultat, la ideologia va passar a ocupar el primer terme en la societat xinesa. En definitiva, havia nascut el maoisme, el model teòric i pràctic propi del comunisme xinès.

Destroy_the_old_world_Cultural_Revolution_poster.png

Igualment, la Revolució Cultural era el resultat d’una lluita de poder en el si del comunisme xinès. Més enllà de la rectificació comunista, Mao imposava aquesta gran mobilització social com a resposta a les veus crítiques amb el Gran Salt Endavant associades a la línia soviètica. Així, el resultat va ser una campanya d’expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista, campanya que culminaria amb la realització d’assassinats i empresonaments per eliminar les veus discordants dins del PCX.

Aleshores Mao es va envoltar d’una sèrie de col·laboradors fidels i compromesos amb la Revolució Cultural, els quals serien batejats com la Banda dels Quatre (Jiang Qing, Zhang Chunqiao, Wang Hongwen i Yao Wenyuan). Aquest grup va dirigir personalment les accions empreses per joves xinesos fanatitzats, la majoria dels quals eren estudiants. De la mateixa manera, van néixer els Guàrdies Rojos, una organització paramilitar que estava a les seves ordres.

Red_Guards.jpg

Després d’onze anys de duració, el moviment culmina amb la mort de Mao Zedong, el 1976. La mort del líder comunista va suposar un procés en el qual els quadres depurats van ser rehabilitats, la ideologia va passar a segon terme i els tecnòcrates van recuperar el domini del partit, l’Estat i l’exèrcit. Així, la lluita pel poder va suposar el qüestionament de l’obra de Mao i la condemna d’alguns dels seus col·laboradors, com la Banda dels Quatre.

A continuació, els dirigents del Partit Comunista, sota el lideratge de Deng Xiaoping, van reorientar l’economia de la Xina, fet que va comportar una progressiva obertura cap a Occident i l’inici de l’anomenat “socialisme de mercat”, un sistema mixt en el qual van coexistir l’economia col·lectivitzada i diversos elements capitalistes. Es cercava fonamentalment impulsar el desenvolupament econòmic a través de la introducció gradual del sistema de mercat, tot mantenint, al mateix temps, un règim polític fortament centralitzat i autoritari que dirigís les reformes.

Deng_Xiaoping.jpg

Deng Xiaoping

Els elements fonamentals d’aquesta política de modernització econòmica van ser: l’obertura comercial a l’exterior, la disminució de la planificació centralitzada, la introducció de certs elements propis del mercat capitalista (fonamentalment en l’agricultura) i la creació de zones econòmiques especials en les quals va permetre’s la inversió estrangera per crear empreses plenament capitalistes però amb participació estatal.

Tanmateix, aquesta obertura econòmica no va traduir-se en un aperturisme polític. Al contrari, l’immobilisme va caracteritzar tot el període. Així, el Partit Comunista de la Xina va continuar exercint el monopoli del poder i les llibertats fonamentals no van ser respectades. Això va derivar en conflictes, el més representatiu dels quals va ser la repressió de la manifestació estudiantil i popular de la Plaça de Tianenmen el 1989 amb la mort de milers de persones, l’arrest d’altres 10.000 “contrarevolucionaris” i l’execució dels manifestants capdavanters. Els fets de la Plaça de Tiananmen, l’anomenada Primavera de Pequín, van representar la victòria del sector més conservador del PCX, la qual cosa va comportar la paralització definitiva de qualsevol intent de reforma de signe polític liberalitzador.

tiananmen-1989.jpg

tiananmen-tank-man.jpg

La Xina comunista: del triomf de la Revolució al Gran Salt Endavant (1949-1965)

dimarts, 29/01/2013

El Partit Comunista de la Xina va fundar-se el 1921 sota el lideratge de Mao Zedong. De gran influència entre la pagesia, entre 1934 i 1935, els comunistes van protagonitzar el que s’anomena com la “Llarga Marxa”, una expedició d’unes 100.000 persones que van travessar de mil quilòmetres a peu, enmig de la repressió les tropes nacionalistes del Kuomintang de Chiang Kai-Shek, per establir-se en la província de Yenan i establir-hi una república popular seguint el model socialista. Era la primera gran demostració de força del comunisme xinès que mobilitzava el camperolat contra un Kuomintang que dominava les classes urbanes.

En el context de la Segona Guerra Mundial, la persistència de la invasió japonesa del país, des de 1937, va suposar el desvetllament definitiu del comunisme com a força de resistència als ocupants. Igualment, el Partit Comunista Xinés va imposar-se convertint-se en un partit de masses entre el camperolat amb el suport exterior de l’URSS. Així, en la postguerra mundial, els comunistes dominaven bona part de la Xina, mentre que Kuomintang, que comptava amb el suport dels Estats Units, controlava la resta del país. Els intents de negociació per arribar a una entesa política van ser inútils, i el 1946 esclatava la guerra civil entre nacionalistes i comunistes.

chinamap.png

Després d’una guerra civil sagnant de tres anys, el 1949, els comunistes xinesos liderats per Mao Zedong van prendre el poder, obligant el Kuomintang a retirar-se a Taiwan des d’on ja no podrà retornar a la Xina continental. Tota la Xina continental, excepte el Tibet, era en mans dels comunistes. Així, l’1 d’octubre de 1951, Mao proclamava a Pequín la República Popular de la Xina. D’aquesta manera, un nou país comunista naixia a l’Àsia en plena configuració de la Guerra Freda. Una Xina comunista que era una amalgama de cultures mil·lenàries i un gegant territorial.

PRCFounding.jpg

En els primers anys del nou règim comunista va prevaler la idea de la reconstrucció com a eix prioritari. Així, els nous líders van optar per un sistema econòmic mixt que va permetre la millora dels índexs productius. De la mateixa manera, en aquesta primera etapa es va buscar l’aliança conjuntural dels comunistes amb d’altres grups polítics xinesos per iniciar la transformació radical de la societat xinesa, majoritàriament agrícola.

Ara bé, arribats als anys cinquanta, la nova Xina de Mao es va reorientar cap al model soviètic stalinista com a conseqüència del Tractat d’Amistat, Aliança i Ajuda Mútua signat amb la URSS. En conseqüència es va introduir la col·lectivització forçosa de les terres mitjançant la introducció de les cooperatives agrícoles, es va prioritzar el desenvolupament de la indústria pesant i es va iniciar un sistema de planificació econòmica extremadament rígid. El nou règim comunista xinès també va rebre suports econòmics i logístics per part de la Unió Soviètica. Tanmateix, els resultats no van ser els esperats i els nou model econòmic d’inspiració soviètica va derivar en greus problemes de desabastaments i en l’esclat d’una important crisi agrícola.

Mao,_Bulganin,_Stalin,_Ulbricht_Tsedenbal.jpeg

En paral·lel, durant els anys que va viure Stalin les relacions entre Moscou i Pequín van ser més aviat tèbies però correctes. Tot i això, sempre va existir una certa prepotència soviètica respecte de la Xina, tractada com si fos un més dels petits satèl·lits de la URSS a l’Est d’Europa quan no com una colònia. A ulls soviètics, Moscou donava les instruccions i Pequín simplement havia d’obeir-les. De la mateixa manera, no es pot obviar que les tensions i els prejudicis nacionals i racials entre russos i xinesos eren molt antics.

Malgrat el paternalisme soviètic, els dirigents comunistes xinesos tenien idees pròpies sobre com adaptar la Revolució a la seva realitat cultural i històrica. Així, el fracàs econòmic que va suposar l’aplicació de l’stalinisme va derivar en el distanciament amb la URSS i l’inici de la introducció d’un comunisme de base agrària. És el Gran Salt Endavant de 1958. En conseqüència, entre 1959 i 1963, les tensions entre els dos grans països comunistes van créixer fins el punt que van acabar en un trencament sonat.

People's_Republic_of_China.png

El Gran Salt Endavant va consistir en la posada en marxa d’un model propi xinès de desenvolupament del comunisme a través de la creació de les comunes populars, uns grans centres econòmics, administratius i culturals amb una pràctica totalment col·lectivista. En síntesi, les comunes eren unitats econòmiques que compaginaven tasques agrícoles i industrials i havien de ser autosuficients. És a dir, mitjançant les comunes es pretenia dirigir i controlar l’educació i el pensament dels xinesos per a sotmetre’ls a les directrius del poder revolucionari.

L’experiència de les comunes, però, va fracassar econòmicament i va tenir uns resultats socials desastrosos. La crisi agrícola va derivar en una crisi de subsistències que, entre 1959 i 1961, va suposar milions de morts. El fracàs del model comunista xinès era tan evident que la direcció del país va disgustar fins hi tot alguns sectors del partit, els quals van arribar a desplaçar temporalment Mao del poder en l’aparell de l’Estat. En resposta, el 1968, Mao Zedong va iniciar una campanya de denúncia contra els nous líders, en la qual se’ls acusava de portar la Xina cap al capitalisme. Així va iniciar-se la denominada Revolució Cultural.

La Guerra de l’Opi

dimecres, 8/06/2011

A la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne.

Lin_Zexu.jpg

Lin Zezhu

En aquesta carta del comissionat xinès Lin Zezhu a la reina Victòria d’Anglaterra, datada el 1839, podem observar la resistència xinesa a la presència dels “bàrbars” comerciants britànics en el seu territori introduint opi provinent de l’Índia, en el preludi de l’anomenada Guerra de l’Opi entre xinesos i britànics:

Comprovem que el vostre país dista de la Xina 60 o 70 milions de li [mesura xinesa que equival a uns 576 metres]. Tanmateix, vaixells bàrbars s’entossudeixen a venir a comerciar aquí amb la intenció de fer grans beneficis. Les riqueses de la Xina són utilitzades en benefici dels bàrbars. Es pot dir que els grans beneficis obtinguts pels bàrbars són arrabassats de la part legítima de la Xina [en el comerç]. Amb quin dret, doncs, fan servir la droga verinosa [l’opi] per perjudicar el poble xinès? Fins i tot en el cas que els bàrbars no desitgessin expressament perjudicar-nos, en el seu immoderat afany de beneficis no es preocupen pel mal que ocasionen al proïsme. Ens preguntem: on és la vostra consciència? […].

Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi quan els comerciants britànics van ser expulsats de la Xina, i en tornar a Londres van presentar una queixa formal davant del govern britànic. Aquest va decidir atacar a la Xina amb la seva flota per obligar-la a comprar l’opi cultivat a l’Índia britànica. Les tropes xineses no van poder fer front a l’exèrcit britànic, i van acabar rendint-se l’any 1842 després de perdre Shanghai.

Second_Opium_War-guangzhou.jpg

Les primeres Guerres de l’Opi finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong (en mans angleses fins 1997) i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. El conflicte, però, no es va resoldre definitivament i va conduir a la Segona Guerra de l’Opi (1856-1860). D’aquesta manera, els britànics van obrir sobtadament, i per la força, la Xina al món.

Xina en els inicis del segle XX: entre el Kuomintang i el comunisme

dijous, 3/02/2011

El 1910 l’Imperi Xinés estava en descomposició. El contrast amb un Japó en expansió anirà creixent al llarg del segle XX. El 1911 una rebel·lió a Pekín encapçalada pel Kuomintang de Sun Yat Sen va proclamar la república. El Kuomintang era un moviment republicà i reformista que va aprofitar la mort de l’emperadriu xinesa per provocar una revolta a la cort.

Chinese_republic_forever.jpg

La nova república va rebre el suport de Yuan Shikai, un militar, peró aquesta va tenir una breu duració perquè va ser substituïda per una dictadura militar centralitzada. L’Imperi i la república democràtica van fracassar.

Sun_Yat-sen.jpg

Sun Yat Sen

El 1916, a la mort del dictador Yuan Shikai, Xina estava fragmentada per el poder dels senyors de la guerra que es faran forts en el seu territori. Així, coincidint amb la Primera Guerra Mundial, Xina viurà un període de forta inestabilitat i d’expansió del nacionalisme xinés.

Xina viurà un procés de descomposició interna en territoris dominats per senyors de la guerra que rivalitzaven entre si. L’Estat xinés havia desaparegut virtualment mentre el Japó aspirava a convertir-se en la primera potència asiàtica i s’extenia pel continent a costa de territoris xinesos.

El 1923 el Kuomintang aliat amb el Partit Comunista de Xina iniciarà la construcció del nou estat xinés controlant la regió de Canton i proclamant la República amb la intenció d’unificar el país sota un règim republicà. Aquesta aliança entre el Kuomintang va ser possible perquè tots dos aspiraven a aconseguir una reforma social de Xina.

Republic_of_China_Flags.jpg

El Kuomintang volia acabar amb el domini dels senyors de la guerra i es plantejarà l’aliança entre la burgesia i el proletariat per aconseguir la reforma social i la industrialització del país. Per la seva banda, el Partit Comunista Xinés, amb el seu nucli principal a Shangai, defensarà l’aliança anti-imperialista amb aliança amb la burgesia nacional perquè el seu objectiu era l’emancipació de Xina com a colònia occidental.

El 1925 a la mort de Sun Yat Sen el Kuomintang va escollir Chian Kai Chek com a successor al front del partit. Chian Kai Chek va ser més conservador al front del Kuomintang plantejant un retorn als plantejaments ideològics xinesos neoconfucionistes i canviant el joc d’aliances.

WHU-Chiang.jpg

Chian Kai Chek

El Kuomintang buscarà un aliat exterior que li permeti fer front a l’avanç territorial japonès al continent asiàtic. El 1927 Chian Kai Chek va desencadenar una matança de comunistes a Shangai trencant definitivament l’aliança republicana per iniciar un apropament als Estats Units.

Mao1946.jpg

Mao Tse Tung

Els dirigents comunistes van haver de refugiar-se a l’interior de la Xina Oriental on va proclamar-se una república comunista sota la direcció de Mao Tse Tun. La nova república xinesa autoproclamada per Mao no serà obrera, sinó camperola pel territori on es va situar.

La República del Ruijin va portar Mao a teoritzar sobre el protagonisme del camperolat majoritari en la revolució comunista a Xina. Mao Tse Tun es convertia en el gran líder del comunisme xinés. El proletariat urbà era minoritari i es trobava aïllat en els ports comercials de la costa, per això no podia ser el protagonista natural d’una revolució comunista a Xina.

El 1933 el govern del Kuomintang va atacar la república comunista de Ruijin i va obligar a Mao i els dirigents comunistes a fugir cap a l’interior del país en la Llarga Marxa. La retirada comunista va permetre el 1936 la reorganització del comunisme xinés sota la direcció de Mao Tse Tung amb el suport de Chu En Lai –antic dirigent del Partit Comunista Xinés–.

Entre 1931 i 1937 Xina serà controlada de forma progressiva pel Japó des de Manxúria. El 1937 el Kuomintang amb el suport dels Estats Units va proclamar la República de Naikin, una república capitalista que buscarar frenar i competir econòmicament amb el Japó. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va impedir aquesta competència comercial perquè Japó va llançar-se a envair la Xina.

La invasió japonesa el 1937 va fer que el Kuomintang busqués el recolzament dels comunistes contra els ocupants japonesos formant una aliança inestable. Aquesta aliança va durar només el període d’ocupació japonesa i un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial el 1945 esclatarà la guerra civil a Xina.

Japanese_Occupation_-_Map.jpg

El comunisme va mobilitzar el camperolat contra el Kuomintang que dominava les classes urbanes. El Partit Comunista Xinés va imposar-se convertint-se en un partit de masses entre el camperolat amb el suport exterior de l’URSS i els Estats Units. El 1949 el comunisme va imposar-se obligant el Kuomintang a retirar-se a Taiwan des d’on ja no podrà retornar a la Xina continental.

Evolució de Xina fins el segle XX

divendres, 3/12/2010

La colonització econòmica de Xina va ser protagonitzada per Gran Bretanya que va introduir-se econòmicament al país mitjançant el comerç d’opi. Els principals articles xinesos que els britànics importaven cap a occident eren les teles de seda, pedres precioses i espècies.

Qing-Empire.jpg

Els britànics introduiran a Xina el consum generalitzat d’opi. L’opi ja era objecte de consum entre les elits xineses, però amb la penetració europea el seu consum va extendre’s. Així, el segle XVIII s’importaven unes 200 caixes d’opi de 65 Kg. El 1850 ja eren consumides unes 68.000 caixes anuals i el 1870 va arribar-se a un volum de 100.000 caixes anuals per l’augment del mercat.

El consum d’opi per la classe mitjana xinesa va acabar convertint-se en un problema econòmic i social. El 1731 l’emperador ja havia prohibit la importació d’opi, però els europeus van seguir van seguir comerciant amb Xina mitjançant el contraban.

Els conflictes de l’Imperi Xinés amb les potències colonials europees van suposar la seva descomposició. El segle XIX van esclatar les Guerres de l’Opi (1839-42) com un intent de les autoritats de Canton d’evitar l’entrada d’opi al país i l’expulsió dels comerciants europeus.

Aquesta acció va ser interpretada pels britànics com una agressió al lliure comerç, el que va motivar la intervenció europea. El final del conflicte va suposar la signatura del Tractat de Naiquin pel qual Gran Bretanya va adjudicar-se Hong Kong i van obrir-se dotze ports xinesos al comerç europeu, entre ells Canton i Shangai.

China_imperialism_cartoon.jpg

Amb l’obertura del país al comerç europeu Xina es convertirà en una colònia més que serà explotada. Els britànics van explotar mines, establir ports construir ferrocarrils i controlar les duanes en Hong Kong.

La penetració occidental que va iniciar-se a partir d’aquest moment buscarà el domini de la costa i les vies de comunicació del país. Així, van establir-se aliances amb els cacics locals en detriment d’un Estat imperial en descomposició.

La nova situació presentava un fort contrast entre una nova economia vinculada a Europa i el món tradicional xinés fortament endarrerit. Així, la economia agrícola tradicional xinesa va entrar en un procés de declivi progressiu que va estar marcat per la fugida de població del camp cap a les ciutats emergents.

Les reaccions davant l’empobriment generalitzat del país van produir-se en forma d’aixecaments nacionalistes anti occidentals i contraris a l’Imperi Xinés. La Rebel·lió Taiping (1850-64) que va produir-se a l’eix Pekín-Canton va arribar a constituir un Estat independent que rebutjava la reforma agrària de liquidació dels privilegis i la modernització del país.

Asien_Bd1.jpg

La intervenció franco-britànica va permetre a l’emperador controlar la situació momentàniament. Serà la Revolta dels Bòxers la que suposarà la fi dels elements tradicionals de Xina. La revolta va tenir un caràcter anti occidental, nacionalista i molt violent. Els Bòxers, a més, van comptar amb el suport d’elements propers a la cort imperial.

Amb la Revolta dels Bòxers, la cort imperial va acabar d’aïllar-se. Tot i que la revolta va fracassar el 1910 Xina era un Estat en crisi, en mans dels cacics locals que comptaven amb el suport occidental. Serà el 1911 quan una nova revolució posi fi a l’Imperi i proclami la república per iniciar la reconstrucció nacional.

Tiananmen, 5 de juny de 1989

dissabte, 5/06/2010

Es diu que una imatge val més que totes les paraules que puguem fer servir per explicar un fet. Sempre he cregut que aquesta afirmació és un tòpic massa estès per encobrir la nostra pròpia incapacitat per explicar determinats fets. Ara bé, en aquest cas una imatge sí ens parla per si sola:

tiananmen.jpg

L'home del tanc de Tiananmen, segons la fotografia de Jeff Widener

L’home del tanc, també anomenat el rebel desconegut és el sobrenom que va atribuir-se a un home anònim que va esdevenir internacionalment famós al ser gravat i fotografiat de peu davant d’una fila de tancs durant la revolta de la Plaça de Tiananmen del 1989 a la República Popular Xina.

La imatge va ser captada el 5 de juny, tal dia com avui de fa vint-i-un anys, per, com a mínim, tres fotògrafs situats en els balcons de l’Hotel Beijing, a la plaça Tiananmen: els nord-americans Jeff Widener, per a l’agència Associated Press (AP), i Charlie Cole, per la revista Newsweek, i el britànic Stuart Franklin, de Magnum, per la revista Time.

La fotografia i el metratge de l’home de peu, sol davant d’una amenaçadora filera de tancs, es va emetre aquella mateixa nit en els informatius d’arreu del món. Un sol home, desarmat, valent, que va tenir la valentia de posar-se davant dels tancs que s’apropaven a represaliar els estudiants que es manifestaven a la Plaça de Tiananmen i aturar el seu avenç.

Una imatge que ens recorda un dels més obscurs episodis de la història recent de la Xina: la matança de centenars d’estudiants amb la qual el govern comunista va posar fi a les protestes que des de l’abril havien sacsejat la tranquil·la vida de Pequín. Encara avui no s’ha donat a conèixer cap llista oficial de morts en aquells incidents i alguns d’aquells joves manifestants encara són empresonats. Serà l’anònim heroi de la fotografia un d’ells? Potser sigui l’hora de que el gegant asiàtic ens donés la resposta.