Entrades amb l'etiqueta ‘Vietnam’

La descolonització d’Àsia

dimecres, 25/05/2011

El continent asiàtic és allà on van iniciar-se els moviments independentistes del procés de descolonització. Aquesta emancipació va iniciar-se amb les colònies britàniques després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes van oposar-se al retorn a la situació prèvia al conflicte. Cal destacar, però, que l’emancipació colonial va seguir dos model diferents: el primer va tenir lloc en els territoris de l’Imperi britànic, on es va seguir una política de diàleg i negociació amb les elits locals; el segon, en canvi, va comportar l’enfrontament i la guerra colonial, i va afectar els territoris francesos i holandesos. En qualsevol cas, tota la zona va acabar els seus respectius procés d’independència abans de la celebració de la Conferència de Bandung (1955), de la qual els nous països independents van ser-ne organitzadors.

descolonitzacio asia.jpg

Per analitzar el procés de descolonització asiàtic prendrem quatre exemples significatius: l’Índia, el Pakistan, Indonèsia i Indoxina.

L’Índia. La independència de l’Índia, la colònia més important de la Gran Bretanya, l’anomenada “joia de la corona”, va significar la primera fita rellevant en el procés de descolonització i el cas més representatiu d’independència pacífica. Antiga colònia britànica, immensa en extensió, amb la presència de diferents ètnies, religions, idiomes i estructures socials, el seu exemple va ser el model a seguir a bona part del continent asiàtic.

Cal tenir en compte que la descolonització dels territoris de l’Imperi britànic va ser un model poc conflictiu, generalment negociat entre les colònies i la metròpoli per afavorir la Commonwealth (organització de cooperació econòmica entre els antics territoris de l’Imperi britànic). Així, el procés descolonitzador indi, tot i passar per algun moment de violència anticolonial, va fonamentar-se en la resistència passiva, és a dir, la negativa de la població a la cooperació amb les autoritats colonials, i la negociació.

Gandhi_and_Nehru_1942.jpg

Nehru i Gandhi

Els primers intents d’acord entre els britànics i els partits independentistes indis –el Partit del Congrés, liderat per Nehru, i la Lliga Musulmana, liderada per Ali Jinnah– van produir-se durant la Segona Guerra Mundial, però en aquell context no van tenir èxit. No seria fins després de la guerra quan Londres s’adonés de la impossibilitat de mantenir la colònia i que la millor solució a la resistència passiva índia era concedir la independència al país. La Gran Bretanya, a causa de la seva incapacitat econòmica en els anys de postguerra, va mostrar una actitud comprensiva en relació a la colònia tot afavorint l’accés a la independència.

El procés descolonitzador va seguir les pautes del Pla Mountbatten, el qual consistia en la divisió de l’Índia en dos Estats segons les creences religioses de la població: la Unió Índia, que agrupava la població d’origen hindú, i el Pakistan, que agrupava la població musulmana. D’aquesta manera, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència.

descolonizacic3b3n-india.jpg

La primera etapa del nou país va ser gestionada pel president Nehru, el qual va aplicar una variant del socialisme d’Estat, amb l’aplicació de plans quinquennals i d’una reforma agrària voluntària. A més, Nehru va aplicar una estructura política molt flexible, en la qual va permetre’s l’existència de múltiples partits polítics, i que va atorgar una gran autonomia a les diferents regions culturals del país.

Pakistan. Quan, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència, això va suposar el naixement de dos països enfrontats fins a l’actualitat per la regió del Caixmir, un territori inclòs en gran part a l’Índia, però amb majoria de població musulmana. A més, el país va quedar dividit en dos territoris, l’un a l’oest i l’altre a l’est de l’Índia, separats per més de dos mil quilòmetres, un exemple de la insensibilitat occidental cap a les seves colònies. I d’aquesta divisió en naixeria l’Estat de Bangla Desh, un cop s’independitzés la part oriental.

Partició de l'Índia el 1947.jpg

Tot el contrari que en el cas indi, el Pakistan va néixer com una dictadura, la qual comptava amb el suport de Londres. El fet de ser un règim autoritari va suposar que el Pakistan practiqués una política hostil cap als seus veïns, primer contra l’Índia per la qüestió del Caixmir, després contra l’Afganistan i el règim de Kabul i finalment contra el població del Pakistan Oriental, majoritàriament bengalí.

Indonèsia. El territori d’Indonèsia havia estat una colònia holandesa des del segle XVIII, però després de la Segona Guerra Mundial va declarar-se independent. El govern holandès, però, no va reconèixer la seva independència i va iniciar una guerra per mantenir el seu domini colonial. Així, des de 1947, va esclatar un breu conflicte que comportaria la derrota holandesa a causa de la pressió internacional i les dificultats econòmiques que va trobar per abastar el seu exèrcit. Finalment Indonèsia accediria a la independència el 1949.

indonesia.jpg

El nou Estat va establir un govern federal dirigit per Surkano, el líder independentista, el qual va seguir el model indi, però sota un estricte control personal. Progressivament, Surkano acabaria concentrant cada vegada més poder en les seves mans, fins que Indonèsia va esdevenir un país autoritari de caràcter paternalista i amb vagues al·lusions a la socialització. Surkano no seria expulsat del poder fins el 1965, quan Suharto va protagonitzar un cop d’Estat.

Indoxina. A la Indoxina francesa, el final de la Segona Guerra Mundial va representar la declaració unilateral d’independència per part de la Lliga per la Independència del Vietnam, l’anomenat Vietminh, l’organització político-militar creada per Ho Chi Min que havia estat protagonista de la resistència contra l’ocupant japonès durant la Segona Guerra Mundial. França no va acceptar la independència vietnamita i va enviar a Indoxina un exercit expedicionari que donaria pas a un conflicte armat el 1946.

Indochine_française_(1913).jpg

guerre.gif

La guerra a Indoxina va allargar-se durant vuit anys, fins que l’exèrcit francès va ser derrotat de forma definitiva a Dien Bien Phu el 1954. Després d’aquest desastre militar, França va reconèixer la independència de les seves colònies indoxines a la Conferència de Ginebra de 1954, la qual va aprovar la independència de Cambodja i Laos i va dividir el territori vietnamita en dos Estats: el Vietnam del Nord, de caràcter comunista, i el Vietnam del Sud, sota un règim dictatorial prooccidental.

Els conflictes de la Guerra Freda: la guerra de Vietnam

divendres, 13/05/2011

Un dels conflictes de màxima tensió de la Guerra Freda, emmarcat en el context de la “coexistència pacífica” dels anys seixanta i setanta, va localitzar-se al sud-est asiàtic, on van derivar-se greus dificultats com a conseqüència de la pèssima descolonització francesa d’Indoxina. En aquest territori, les forces comunistes del Vietminh havien proclamat la independència el 1945, però França no va acceptar la insurrecció i l’exèrcit colonial, amb el suport dels Estats Units, va iniciar una dura guerra contra les forces nacionalistes independentistes, que van comptar amb el suport soviètic.

Els acords de Ginebra de 1954 que van posar fi a la guerra de descolonització van silenciar les tensions en un primer moment, però la divisió de Vietnam en dos Estats  i la fragilitat de països com ara Cambodja o Laos van convertir aquest territori en una zona especialment inestable. D’aquesta manera, s’establien els règims del Vietnam del Nord, dirigit per un govern comunista liderat per Ho Chi Minh, i del Vietnam del Sud, governat per un règim dictatorial prooccidental, separats pel paral·lel 17. Els acords de Ginebra, a més, preveien la reunificació del país després de la celebració d’eleccions.

guerre.gif

Després de la retirada francesa d’Indoxina, els Estats Units, d’acord amb el seu pla per establir un cordó sanitari que esdevingués un mur de contenció per a l’extensió del comunisme a Àsia, van considerar el Vietnam del Sud com un espai privilegiat per a la seva estratègia. Es volia evitar a qualsevol preu el fet que el triomf de la revolució comunista a Vietnam comportés el contagi entre els països veïns i l’establiment de governs prosoviètics en el tauler asiàtic.

Però, per aconseguir els seus objectius, els nord-americans van haver de mantenir en el poder un règim obertament corrupte i impopular encapçalat per Ngô Dinh Diem, al qual van equipar amb un modern exèrcit de 200.000 homes perquè pogués fer front a les guerrilles del Front Nacional d’Alliberament (Vietcong), partidàries de la reunificació amb el Nord. El Vietcong comptava amb el suport del govern nord-vietnamita i amenaçava d’enderrocar el govern prooccidental.

Així, els Estats Units, temorosos que el comunisme s’imposés a tot el país, van trobar-se cada cop més involucrats en el conflicte vietnamita. Si bé inicialment el govern nord-americà va limitar-se a enviar consellers militars, des del 1963, i davant l’increment d’accions per part del Vietcong, els EUA van haver d’enviar el seu propi exèrcit i deixar caure el règim de Ngô Dinh Diem. Però ni amb aquest gir estratègic van aconseguir guanyar terreny en un Vietnam que estava controlat en el 80% del seu territori pel Vietcong. Aleshores va començar l’escalada militar nord-americana i l’agressió directa al Vietnam del Nord des de 1965.

Guerra Vietnam.jpg

L’ofensiva comunista llançada pel Vietcong el 1968 va mostrar que el principal i més potent exèrcit del món mai podria imposar-se en el que s’havia convertit en una guerra de guerrilles. Ni l’increment continuat del número d’efectius militars, ni la manifesta superioritat tecnològica, ni els atacs amb armes químiques, ni els bombardeigs massius del nord del país van aconseguir doblegar un enemic que es recolzava en tàctiques guerrilleres però comptava amb un gran suport popular. A això es sumava la creixent oposició al conflicte que mostrava la població occidental, així com una part dels propis ciutadans nord-americans.

Amb l’arribada a la presidència de Richard Nixon aquell mateix any, i davant la impossibilitat de guanyar la guerra, els Estats Units van llançar una ofensiva política i militar que consistia a reforçar l’exèrcit a Saigon mentre que, durant quatre anys, es retiraven progressivament els 500.000 soldats nord-americans. La política de “vietnamització” de Nixon va resultar un nou fracàs pels nord-americans que va culminar amb la gran ofensiva del Vietnam del Nord i el Vietcong de 1972.

Burning_Viet_Cong_base_camp.jpg

vietnam girl.jpg

Vietcong.jpg

L’alto al foc arribaria el 1973 amb la signatura dels acords de París que establien la retirada de les tropes nord-americanes, la fi de la guerra i la reunificació dels dos Vietnam. Però la guerra entre el nord i el sud encara es prolongaria fins 1975 quan va produir-se l’entrada de les forces del Vietcong i del Vietnam del Nord a Saigon. Un any després, el 1976, el país restaria novament unificat amb la creació de la República Socialista de Vietnam, que immediatament s’integraria en el bloc comunista.

D’aquesta manera, pels Estats Units la guerra de Vietnam va suposar un enorme desprestigi internacional i un gran fracàs militar, amb un saldo de més de 50.000 soldats morts i 150.000 ferits, perquè suposava la derrota militar més gran d’aquest país en el context de la Guerra Freda. Des d’aquest moment, els successius governs nord-americans de la Guerra Freda limitarien les intervencions militars a l’exterior per evitar noves derrotes simbòliques davant dels soviètics.

Tanmateix, tot i la retirada nord-americana del territori, el sud-est asiàtic va continuar sent un territori explosiu. Gairebé al mateix temps que el Vietnam s’incorporava al bloc comunista els països veïns de Laos i Cambodja, involucrats en la guerra des de 1965, també van incorporar-se a l’òrbita soviètica. Posteriorment, el 1978, Vietnam, aliat incondicional de la Unió Soviètica, va envair Cambodja amb l’objectiu de fer fora del país els khemer rojos proxinesos i instaurar-hi una república popular, però aquesta maniobra va comportar la intervenció militar de la Xina en el nord de Vietnam (1979). En definitiva, el tauler asiàtic de la Guerra Freda encara havia de patir molts moviments abans d’arribar a una relativa estabilització.