Entrades amb l'etiqueta ‘URSS’

La construcció de l’Estat socialista: la URSS

divendres, 14/01/2011

La guerra civil russa i el boicot internacional van influir l’orientació econòmica i política del nou Estat socialista. Així, es va afavorir la centralització de l’Estat en mans del Partit Bolxevic, tot eliminant les altres organitzacions polítiques. D’aquesta manera, tota oposició política va ser titllada de contrarevolucionària i, en funció d’això, perseguida i eliminada. El règim autoritari instaurat pels bolxevics de la Dictadura del Proletariat creat el juliol de 1918 va ser la base del primer Estat socialista.

La creació de la Unió Soviètica. El desembre de 1922, durant un congrés dels soviets, es constituirà la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques: l’URSS. La Unió Soviètica comprenia, en un principi, els territoris de Rússia, Ucraïna, Bielorússia i la Transcaucàsia. Posteriorment s’afegiran altres territoris. El temps de postguerra havia canviat totalment els plantejaments revolucionaris; després de vuit anys de conflictes bèl·lics la societat russa estava totalment enfonsada i desestructurada.

Material_Historia Contemporánea_URSS1923.jpg

Amb aquest moviment, la diplomàcia soviètica començaria a sortir del seu aïllament i aconseguiria molts èxits exteriors amb l’aprovació d’acords comercials, tractats de pau i el reconeixement internacional del govern soviètic. Lentament, l’URSS va anar establint relacions amb la resta del món.

Abans de que es constituís la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques, el cinquè congrés dels soviets de 1918 havia aprovat un projecte de constitució basat en el sistema dels soviets i en la Dictadura del Proletariat. Tanmateix, no seria fins el juliol de 1923 quan s’aprovés la nova constitució de l’URSS. En la nova constitució de la Unió Soviètica es definien les competències de l’URSS en política exterior, planificació econòmica i defensa i assistència social i les competències de les diverses repúbliques que veien reconegut el dret de separar-se de la Unió, l’autodeterminació.

Trotsky_Lenin_Kamenev-Party-Congress.jpg

Així quedava establert el nou Estat socialista amb un òrgan suprem i legislatiu de l’Estat, el Soviet Suprem, format pels delegats dels soviets de les diverses repúbliques que integraven l’URSS. El Soviet Suprem escollia un comitè executiu (Presidium) dirigit per un president que exercia les funcions de cap de l’Estat. Dels assumptes de govern se n’encarregava el Consell de Comissaris del Poble.

Superada la guerra, la Unió Soviètica haurà de lluitar durant vint anys per sortir del seu endarreriment mentre intentava construir el règim socialista. Així, per poder dur a terme aquesta tasca, Lenin va intentar primer implantar un sistema d’economia mixta, la NEP, però aquesta va desaparèixer a la seva mort quan Stalin i el grup majoritari del partit van reprendre la socialització del país.

La Nova Política Econòmica. Quan el 1921 els bolxevics van sortir vencedors de la guerra civil russa van marcar-se com a objectius prioritaris la reconstrucció econòmica i la consolidació política del nou Estat socialista. Els mètodes del comunisme de guerra no eren vàlids per a una reconstrucció que s’havia de realitzar sense rebre cap ajuda de l’estranger. Així, els objectius de la nova política econòmica (NEP) eren aconseguir l’augment de la producció i rebre el suport de la majoria de la població russa, molt castigada per les dures condicions de vida que havien patit durant la guerra civil.

Lenin va paralitzar el centralisme econòmic que s’havia demostrat inoperant i va permetre una certa liberalització amb la NEP. Va restituir-se un sector de l’economia en el camp privat, el comerç interior i la indústria, es decretava la llibertat de salaris, es fixaven taxes de producció a les explotacions agràries i es permetia l’entrada d’inversions estrangeres. L’Estat es reservava les decisions pel que feia a la indústria base, la construcció i el comerç exterior. De fet, s’impulsarà principalment l’agricultura que havia de ser la base de l’alimentació i havia de permetre acumular els capitals necessaris per iniciar la industrialització del país.

Revolutionary_POSTER_NEP.jpg

Al camp, la NEP permetia als pagesos vendre la seva producció al mercat després d’haver lliurat la part de la collita que corresponia a l’Estat. Es suprimien les requises forçoses del comunisme de guerra, es concedien avantatges a aquells que augmentessin la superfície conreable i els rendiments i es va permetre l’elecció entre l’explotació comunitària i l’individual.

La nova política econòmica va representar la suavització de les condicions de treball a les indústries i va permetre que els sindicats recuperessin la independència. Es reconeixia el dret de vaga, el treball es desmilitaritzava i s’establien estímuls salarials a la producció. Aquestes mesures facilitarien l’aparició d’una nova burgesia (kulaks) que seria la principal beneficiària de la desfeta de la societat tradicional. També es començaran a manifestar certes diferències socials entre aquests kulaks i els pagesos assalariats que no seran ben vistes per alguns dels dirigents comunistes.

NEP.JPGLa NEP va ser concebuda com un retorn momentani al capitalisme en un model a mig camí del socialisme. Els seus resultats econòmics van ser evidents, experimentant la producció agrària un increment del 100% entre 1921 i 1927. D’altra banda, la producció industrial va triplicar-se i a partir de 1926 els nivells de producció van arribar a les xifres de 1913. L’èxit econòmic de la NEP, però, no va estar al marge de problemes com l’alça dels preus que van oscil·lar constantment provocant un important desfasament entre els preus industrials –molt alts– i els preus dels productes industrials –molt baixos–.

En qualsevol cas, la interpretació de la NEP és força problemàtica. Per a alguns historiadors seria simplement una solució transitòria després de la finalització de la guerra per avançar després cap al socialisme. Per contra, d’altres autors consideren que la NEP és l’inici d’una economia productiva amb un gran pes de l’Estat social. En qualsevol cas, aquest procés es trencaria definitivament amb la implantació de la política stalinista.

La creació del Komintern. El gener de 1919 Lenin i el seu partit van convocar a Moscou una conferència internacional de partits obrers revolucionaris que es va convertir en la III Internacional Comunista (Komintern). La formació de la III Internacional va avivar les dissensions internes dels partits socialistes. El Komintern es convertiria en l’eina de la política exterior soviètica, sempre amb l’objectiu d’afavorir l’expansió del model comunista soviètic a la resta del món.

L’stalinisme econòmic: plans quinquennals i col·lectivització de l’agricultura

dissabte, 22/05/2010

Entre 1927 i 1928 l’inevitable enfrontament entre l’economia planificada i la llibertat de mercat va esclatar i es va abandonar definitivament la NEP, que fins aleshores havia coexistit amb el GOSPLAN (instrument de planificació econòmica estatal soviètic). Paradoxalment, Stalin abandonava la NEP que havia defensat davant de l’oposició d’esquerres per implantar ara un nou model de desenvolupament basat en la planificació.

La política econòmica de Stalin tenia dos objectius principals: d’una banda, crear una indústria pesant potent i capaç de sobrepassar la dels països capitalistes més avançats; i de l’altra, aconseguir per a la URSS la independència econòmica, tecnològica i militar. Per aconseguir aquestes metes, la política econòmica es va basar en la planificació estatal.

Així, el govern va dissenyar uns plans quinquennals on es marcaven una sèrie d’objectius econòmics a assolir en cinc anys. D’aquesta manera, el Primer Pla Quinquennal (1928-1933) va tenir un caràcter vinculant per a tota la producció de la URSS i va destinar tots els recursos al desenvolupament de la indústria pesant.

pla quinquennal.jpg

Cartell propagandístic del Primer Pla Quinquennal

Aquests eren els seus objectius en paraules del propi Stalin en un discurs de gener de 1933:

La tasca del Pla Quinquennal és […] transformar la URSS d’un país agrícola i dèbil, que depèn dels capitalistes, en un país industrial i potent, perfectament independent dels capricis del capitalisme mundial […]. Quin és l’objectiu essencial del Pla Quinquennal? És la indústria pesant i el seu pivot: les construccions mecàniques. Perquè només la indústria pesant pot reconstruir i redreçar el conjunt de la indústria, els transport i l’agricultura.

Per a l’esforç industrial que es pretenia fer calien uns capitals que s’havien de treure dels altres sectors econòmics, fonamentalment de l’agricultura, apropiant-se dels excedents per la força. Per aconseguir-ho, en un altre dels grans drames de la història soviètica, es van col·lectivitzar les explotacions, posant fi a la propietat privada al camp. Així, el govern va forçar els camperols a integrar-se en les granges cooperatives (kolkhozos) o en les granges estatals (sovkhozos) que s’estaven creant.

Això permetria produir amb efectius més reduïts i organitzar i mecanitzar àmplies extensions de terres on fos rendible la inversió. Així, a la vegada també s’alliberaria mà d’obra del camp per ocupar-la en el creixent sector industrial.

La col·lectivització de la terra va iniciar-se el 1929, molts cops mitjançant la coerció física o econòmica. El ritme del procés va ser brutal: si en el començament de l’any 1929 només s’havia col·lectivitzat el 4% de la terra, pel gener de 1930 ja era el 21% i el març del mateix any el 58%.

Aquesta rapidesa vertiginosa en el procés de col·lectivització va provocar problemes greus ja que era físicament impossible organitzar i mecanitzar una quantitat tan gran de terres. El mateix govern va haver de fer marxa enrere i considerar la col·lectivització com una acció voluntària, fet que va provocar que el setembre de 1930 el percentatge de terres col·lectives baixés novament al 21%. Però la tendència a la col·lectivització va continuar en els anys següents: així, el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges estatals.

Collectivization-get-rid-of-kulak.jpg

Protesta de kulaks per la col·lectivització de la terra

La desmoralització i la mala organització amb la qual es va dur a terme aquesta operació, però, van provocar que en moltes granges es donés una producció ineficaç. Per exemple, el 1932 es va produir una gran fam que va afectar tot el país, provocant una gran quantitat de víctimes mortals. El govern, a més, va culpar de la poca eficàcia de les noves granges als antics camperols propietaris, els kulaks, els quals, acusats de sabotejar la col·lectivització, van patir la repressió stalinista. Entre cinc i deu milions de kulaks, depenent de les fonts, van ser deportats o assassinats.

Aquest és el relat que realitzava Georges Luciani sobre el procés de col·lectivització de la terra en la seva obra Six ans à Moscou (1937):

Stalin va decidir el 1928 la liquidació del kulak com a classe i la col·lectivització dels camperols pobres i de nivell mitjà. Els kulaks es van resistir i es va entaular una lluita ferotge. Durant l’hivern de 1929-1930, la sisena part del món va patir una veritable guerra civil. Centenars de milers de famílies van ser desposseïdes dels seus béns i desterrades al nord. Als pobles, els que s’hi quedaven s’adherien en massa als kolkhozos, però abans sacrificaven els animals en lloc de cedir-los a les granges col·lectives […]. No s’inscrivien als kolkhozos per voluntat pròpia, sinó forçats per una intensíssima pressió econòmica i administrativa.

Allà on es produïa alguna vacil·lació, s’hi enviava la tropa, juntament amb agitadors. Hi va haver centenars de petites revoltes, molt més greus al Caucas i a Sibèria.

Més del 60% de les famílies camperoles actualment estan agrupades en kolkhozos. A les regions més productives no queden, per dir-ho així, explotacions individuals. Aquests kolkhozos majoritàriament són artels, és a dir, associacions solament dels mitjans de producció: la terra, les eines, els animals de càrrega i de tir i la mà d’obra són posats en comú i cada família conserva la casa i el clos que tenia.

La submissió de l’agricultura a la indústria i el procés de col·lectivitzacions van provocar una absència d’incentius entre els pagesos i, com a resultat, les previsions dels plans quinquennals sobre producció agrícola i ramadera mai van arribar a ser assolides, donant lloc al dèficit d’aliments. Per tant, el balanç de la col·lectivització va ser negatiu. Només a partir del 1934 podem observar uns primers símptomes de recuperació de l’agricultura, però la seva supeditació a la indústria va ser un dels punts dèbils constants de l’economia soviètica.

D’altra banda, el Segon Pla Quinquennal (1934-1938) tenia com a objectius el desenvolupament de la indústria lleugera i de béns de consum, però va centrar-se en el reforçament de la indústria dels armaments, fet que va multiplicar per deu la despesa militar. A més, va fomentar-se l’estimulació ideològica dels treballadors (stakhanovisme) per aconseguir una millora en la qualificació professional i la producció. Malgrat les limitacions imposades per les rígides directrius del pla, en aquest període va aconseguir-se un creixement industrial important. L’agricultura, per la seva banda, va millorar gràcies a la mecanització, però menys que la indústria.

Finalment, el Tercer Pla Quinquennal, iniciat el 1938, va ser interromput el juny de 1941 per la incorporació de la URSS a la Segona Guerra Mundial. Abans de ser modificat, el pla seguia les mateixes directrius que l’anterior.

1913

1928

1932

1940

Població total

170.900.000

150.500.000

163.000.000

170.600.000

Agricultura: Superfície conreada (en milions d’hectàrees)

113

130

150

Agricultura: Cereals (en milions de quintars)

687

733

689

779

Indústria: Carbó (en milions de tones)

35,9

36,4

64,9

165,9

Indústria: Petroli (en milions de tones)

9,2

11,6

21,4

31,1

Indústria: Acer (en milions de tones)

4,6

4,3

5,9

18,3

Indústria: Teixits de cotó (en milers de milions de metres quadrats)

2,6

2,6

3,9

Indústria: Teixits de llana (en milers de milions de metres quadrats)

0,08

0,08

0,11

Indústria: Camions (en unitats)

700

23.700

145.000

Comerç: Exportacions (en milions de rubles)

1.520

621

451

240

Comerç: Saldo de la balança comercial

+ 146

– 120

– 101

– 5

El resultat de l’economia planificada en els anys trenta va ser un espectacular desenvolupament de la indústria pesant i militar i de la producció. Gràcies a aquest model, la URSS es va poder situar entre les potències del terreny industrial. Però tot això va ser realitzat a costa del nivell de vida de la població, ja que les indústries productores de béns de consum gairebé no van avançar i es va patir una manca crònica de productes.

La dictadura stalinista

divendres, 21/05/2010

Des del seu càrrec a la secretaria general del PCUS, on va ser alçat per Lenin el 1922, Stalin va aconseguir posar fi a tota l’oposició en el si del partit en una operació per aconseguir el poder absolut desenvolupada entre 1924 i 1929 i que remataria en els anys trenta purgant tot possible focus opositor.

Així, el 1925, en el marc de la lluita per la direcció de la Revolució després de la mort de Lenin, Trotski va ser destituït del seu càrrec de comissari del poble per a la guerra. En aquest moment, preocupats per la gran concentració de poder en mans de Stalin, dos històrics dirigents bolxevics com Zinoviev i Kamenev van decidir passar a l’oposició. Tot i això, el comandament de Stalin des de la cúpula del partit va ser molt sòlid i la seva doctrina política va ser ferma.

El 1927, Stalin va seguir aplanant-se el camí cap al poder absolut en el PCUS i la URSS amb la decisió del Comitè Central d’expulsar Trotski, Zinoviev i Kamenev del partit. A la vegada, també van ser eliminats tots aquells elements que eren considerats esquerrans. Com que Trotski va negar-se a rectificar les seves opinions contràries a la política stalinista primer va ser desterrat a Alma-Ata (Kazakhastan) i, finalment, el 1929 era expulsat de la URSS.

JStalin.jpg

Stalin

Després, per a consolidar definitivament el seu poder, Stalin es desempallegaria de Bujarin, membre de l’ala dretana del partit, director del diari oficial soviètic Pravda i única persona que podia fer-li ombra en el Politburó en aquell moment.

Stalin va superar d’aquesta manera totes les baralles internes en el partit a la vegada que creava un grup o casta de funcionaris fidels que controlava tot l’aparell del partit i de l’Estat, el que més endavant es coneixeria com a nomenklatura, una burocràcia amb un nivell de vida i un poder superiors al de la resta de la població.

El secretari general havia aconseguit el domini absolut donant pas a una dictadura totalitària basada en els mecanismes del culte a la personalitat del líder i la repressió de qualsevol dissidència mitjançant el terror i la coacció. I per a finalitzar aquest procés d’assoliment del poder absolut a la URSS, el 1936 s’adoptava una nova constitució que, en la pràctica, legalitzava la dictadura de Stalin.

Les purgues polítiques es van encarregar d’anul·lar qualsevol dissidència i la pràctica del terror va ser el mitjà per aconseguir la submissió de la societat soviètica. I com a instrument executor de la repressió que vindria, el 1934, Stalin va crear una nova i temible policia política: el Comitè del Poble per a Assumptes Interns (NKVD).

D’aquesta manera, el programa de purgues stalinistes, iniciat el 1933 amb l’expulsió dels “elements estranys i indesitjables”, van estendre’s a tots els àmbits soviètics: el PCUS primer, després l’exèrcit i finalment al conjunt de la societat.

Les més conegudes, en el punt més àlgid del terror, van ser les purgues del període 1936-1939, que amb els anomenats processos de Moscou van eliminar sense cap contemplació més del 50% dels membres del Comitè Central del partit. Tots els opositors a dreta i esquerra de Stalin van ser liquidats produint una renovació dels membres del partit.

En els processos de Moscou fins i tot els antics rivals polítics de Stalin com Kamenev, Zinoviev o Bujarin, entre d’altres membres de la vella guàrdia bolxevic, ja sense cap mena de poder efectiu en el partit, van ser condemnats a mort i executats. Va investigar-se la “puresa” i l’adhesió ideològica de tots els militants a la causa stalinista, resultant-ne expulsats els no addictes a Stalin i afavorint l’ingrés de nous militants “favorables” al líder. A més, a l’exèrcit a va ser purgat l’antic heroi de la guerra civil russa, el mariscal Tukhatxevski, executat com a element sospitós.

Segons les xifres oficials que han anat fent-se públiques en els darrers anys, entre 1937 i 1938, el que podem anomenar com a període del terror stalinista, van ser executades unes 700.000 persones, a banda de una quantitat superior d’arrestos, judicis i denúncies públiques patides per tot aquell que era considerat opositor a Stalin.

Però aquest sistema repressiu no tan sols va ser patit pels diversos aparells de poder de l’Estat soviètic. Es calcula que uns vuit milions de persones van ser enviades als camps de treballs forçats, coneguts com a gulags, situats especialment a Sibèria, on van patir unes condicions de vida atroces. Molts dels empresonats moririen allà víctimes de la paranoia stalinista.

Gulag_work.jpeg

Treballadors en un gulag soviètic

Nombre de persones empresonades als gulags soviètics

Any

Presoners

1934

510.307

1935

965.742

1936

1.296.494

1937

1.196.369

1938

1.881.570

1939

1.672.438

1940

1.659.992

1941

1.929.729

Si bé a partir del 1939 la violència de les purgues va anar disminuint, la repressió va continuar sent un fet habitual en tot el període de govern de Stalin. A més, el sistema de terror va generar una dinàmica de delació i por en el si de la societat soviètica difícil d’obviar. Milions de persones patirien la persecució policial per falses denúncies, sovint presentades per cobrar-se els deutes d’antigues rivalitats personals. I el nombre d’empresonats en els gulags no va parar de créixer fins que la Segona Guerra Mundial va fer ineludible centrar els esforços en el front de guerra i oblidar temporalment el “front” interior, sense buidar excessivament els camps de concentració.

Belbaltlag--1932.gif

Treballadors en un camp de concentració soviètic

Així, purgats els enemics, sense cap oposició manifesta a la seva persona, amb una burocràcia totalment fidel i amb una temible policia com a arma repressora, Stalin va concentrar a les seves mans tots els ressorts de l’Estat soviètic fins a la seva mort el 1953.

La mort de Lenin i la batalla per la successió

dijous, 20/05/2010

Des del 1922, Lenin, el gran líder de la Revolució comunista soviètica, va estar molt malalt. La seva malaltia no va fer més que agreujar-se en els dos anys següents mentre començaven a produir-se les primeres disputes entre els principals dirigents bolxevics per aconseguir el poder a la Unió Soviètica.

D’aquesta manera, quan, el gener de 1924, Lenin va morir, a l’URSS va obrir-se una època de debat i d’inestabilitat. La mort d’un líder tan carismàtic com Lenin va provocar un greu problema de successió. Cap dels altres líders bolxevics no tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població. Tot i això, en la cursa successòria van destacar dos personatges, Stalin i Trotski, que pels seus càrrecs i per la seva personalitat van polaritzar el debat.

Trotski havia demostrat la seva capacitat política i organitzativa durant la Revolució d’Octubre, en la construcció de l’Exèrcit Roig i en el comissariat per a la guerra, però mai va aconseguir el suport total de Lenin i dins del propi partit sempre va ser considerat com un nouvingut a la causa bolxevic.

trotski.jpg

Trotski

Per la seva banda, Stalin havia estat promogut pel mateix Lenin al càrrec de secretari general del partit el 1922. És a dir, era la persona que controlava tot el desenvolupament intern del partit en un moment clau per a la seva futura supervivència política. A més, va comptar amb el suport d’altres vells líders bolxevics (Kamenev, Zinoviev, Bujarin) en el seu propòsit d’aïllar Trotski.

stalin.jpg

Stalin

Poc abans de morir, Lenin va dictar una carta, coneguda com el seu testament polític, en la qual expressava la seva preocupació per l’immens poder acumulat per Stalin i en la qual proposava que fos substituït per una persona amb un caràcter “més tolerant”:

Crec que el factor fonamental en la qüestió de l’estabilitat el constitueixen membres del Comitè Central com ara Stalin i Trotski. Les relacions que hi ha entre ells són, al meu parer, les que en bona part podrien causar aquesta divisió, i per evitar-la crec que hauríem d’augmentar fins a cinquanta o cent els membres del Comitè Central.

El camarada Stalin, en convertir-se en secretari general, ha concentrat a les seves mans un poder immens, i jo no estic segur que sàpiga utilitzar sempre aquest poder amb la cautela necessària […].

Stalin és massa rude, i aquest defecte, que es pot tolerar en les nostres relacions com a comunistes, és inacceptable en un secretari general. Per tant, proposo als camarades que tractin de trobar la manera de treure Stalin d’aquest càrrec i de substituir-lo per una altra persona que en sigui superior en tots els aspectes, és a dir, més pacient, més lleial, més cortès, més atent als camarades, menys capritxós, etc.

Però quan Lenin va morir aquesta carta va ser amagada als membres del Comitè Central  del partit (Politburó). No es faria públic el seu contingut fins al mes de maig i aleshores ja seria tard per a descavalcar Stalin del poder, tot i que la lluita per la direcció política i econòmica amb Trotski no havia fet més que començar.

En primer lloc calia determinar l’orientació econòmica que s’havia de donar a l’Estat socialista després de la NEP, perquè molts dels membres de partit defensaven una intervenció més forta de l’Estat i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D’altra banda hi havia la concepció política del que havia de ser l’URSS.

Així, respecte de la qüestió econòmica, alguns líders bolxevics, com Trotski i l’anomenada oposició esquerrana, eren partidaris de liquidar la NEP i començar a exercir més pressió política i econòmica sobre els pagesos, obligant-los a augmentar les vendes a l’Estat i establint una política de preus agrícoles molt baixos en la construcció de la societat socialista. En canvi, d’altres membres del partit eren partidaris de realitzar una política inversa: estimular els pagesos per crear excedents agrícoles que poguessin ser intercanviats per béns de consum industrial.

Respecte de les idees polítiques sobre el camí que havia de prendre la Revolució arribats al període d’entreguerres, també van produir-se enfrontaments. Per a Trotski calia que la Revolució s’escampés per tot el món i que des de la Internacional Comunista i els partits comunistes s’impulsés la Revolució permanent a tots els països. En canvi, Stalin era partidari de la construcció del socialisme en un sol país (doctrina totalment contradictòria amb els predicaments leninistes), de manera que la principal preocupació del Komintern seria la defensa dels interessos de l’URSS.

Per desfer-se del seu oponent, Stalin es va alinear, al principi, amb les posicions més conservadores en matèria econòmica, i va arribar a marginar i fins i tot expulsar Trotski del país el 1929. Després d’aconseguir això, va maniobrar hàbilment per imposar els seus principis, rebutjar la política de l’economia mixta i defensar un model de construcció del socialisme a l’URSS que es basava en una forta industrialització.

L’impacte internacional de la Revolució Russa i la formació del Komintern

divendres, 14/05/2010

L’exemple de la Revolució Russa va fer que durant la immediata postguerra a molts països d’Europa s’iniciessin revoltes de caràcter bolxevic que pretenien enderrocar el sistema liberal burgés. A més, Lenin estava convençut que el govern bolxevic no podria sobreviure si es quedava aïllat, i per això era essencial aconseguir el triomf d’una revolució proletària a nivell mundial.

Aquesta utopia semblava possible en aquell moment, perquè acabada la Primera Guerra Mundial el clima revolucionari es trobava força estès. Les insurreccions més importants que van produir-se seguint l’exemple soviètic van ser les dels espartaquistes alemanys (liderats per Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (liderats per Bela Kun), però totes dues van fracassar i van ser sufocades pels règims existents.

Tot i això, els soviets encara confiaven en la possibilitat de l’expansió revolucionària, i veien clara la necessitat de formalitzar una mena de partit revolucionari a nivell mundial, és a dir, una nova Internacional, al marge de la II Internacional socialista, amb la intenció d’estendre el model de la Rússia comunista.

Amb aquest objectiu, el gener de 1919, Lenin i el seu partit van convocar a Moscou una conferència internacional de partits obrers revolucionaris, que es va obrir el 3 de març i es va finalitzar amb la creació de l’anomenada Internacional Comunista, Tercera Internacional o Komintern.

Aquesta reunió comptava amb l’absència de representants de les grans organitzacions socialistes d’Europa. D’aquesta manera, la formació del Komintern va avivar les tensions dins del col·lectiu socialista arreu d’Europa, avivant les dissensions internes. La qüestió era decidir si s’havien d’adherir a la Internacional Comunista o seguir en el si de la II Internacional socialista, reconstituïda després del sotrac de la Gran Guerra el febrer de 1919. Recordem que durant el conflicte bèl·lic els partits socialdemòcrates europeus havien col·laborat amb els seus respectius governs i els havien sostingut amb els seus vots en els parlaments.

komintern.jpg

Al·legoria representativa de la Internacional Comunista o Komintern

La seu del Komintern va establir-se a Moscou i, ja des d’un principi, va ser, d’acord amb els principis leninistes, una organització fèrriament centralitzada i disciplinada encarregada de promoure la Revolució a tots els països.

La Internacional Comunista va promulgar en el seu congrés de 1920 una rigorosa llista de vint-i-una condicions a complir obligatòriament pels partits per a poder integrar-se en la nova organització:

Primera. La propaganda i l’agitació quotidiana han de tenir un caràcter comunista.

Segona. Depuració dels càrrecs de responsabilitat del moviment obrer dels reformistes, tot i que siguin militants experimentats, que seran reemplaçats per comunistes […].

Tercera. L’acció legal ha d’anar sempre combinada amb l’acció il·legal.

Quarta. S’ha de realitzar propaganda de les idees comunistes a l’exèrcit.

Cinquena. S’ha de realitzar propaganda i agitació al camp per part dels obrers comunistes.

Sisena. S’ha de denunciar alhora el socialpatriotisme i el socialpacifisme.

Setena. S’ha de produir una ruptura completa i definitiva amb els reformistes.

Vuitena. S’ha de donar suport, “no amb paraules, sinó amb fets”, a qualsevol moviment d’emancipació de les colònies.

Novena. S’han de formar nuclis comunistes en els sindicats, subordinats al conjunt del Partit.

Desena. S’ha de combatre la “Internaciona Groga” d’Amsterdam.

Onzena. S’ha de depurar la fracció parlamentària.

Dotzena. S’ha d’organitzar el PC sobre la base de la “centralització democràtica” amb una “disciplina de ferro semblant a la militar”.

Tretzena. S’han de realitzar depuracions periòdiques dels elements petitburgesos infiltrats als PC legals.

Catorzena. S’ha de donar suport sense reserves a les repúbliques soviètiques en la seva lluita contra la contrarevolució.

Quinzena. S’ha d’establir un nou programa comunista adaptat a les condicions específiques del país.

Setzena. S’ha de reconèixer el caràcter obligatori de les decisions de la Internacional Comunista, partit mundial únic.

Dissetena. S’ha d’anomenar els partits com a Partits Comunistes, mai com a Partits Socialistes.

Divuitena. S’han de publicar a tots els òrgans de premsa comunistes tots els documents importants sorgits del Comitè Executiu de la Internacional Comunista.

Dinovena. S’ha de convocar un congrés en els quatre mesos posteriors al Segon Congrés de la Internacional Comunista per debatre les condicions de l’admissió.

Vintena. S’ha d’elegir el nou Comitè Central, tenint en compte que dos terços dels seus membres han de ser comunistes.

Vint-i-unena. S’ha d’excloure del partit a aquells que rebutgin les condicions d’admissió.

L’acceptació o el rebuig d’aquestes condicions va ser motiu de la divisió dels partits socialistes a molts dels països europeus entre una majoria que va optar per continuar acceptant els principis socialdemòcrates reformistes i una minoria que va sortir dels partits per a constituir nous grups de caràcter comunista. Així, entre el 1920 i el 1923, a molts països es van formar petits partits comunistes molt lligats, quan no simplement subordinats, a les orientacions que es dictaven des de Moscou.

komintern2.jpg

En definitiva, la creació de la Internacional Comunista i la seva acció política en el període d’entreguerres van ser un instrument al servei de la política exterior de la URSS, que tenia com a finalitat afavorir l’expansió del model del comunisme soviètic a la resta del món.

La Nova Política Econòmica de la URSS: la NEP

dijous, 13/05/2010

El Desè Congrés del Partit Comunista, celebrat el març de 1921, va estar marcat per la proclamació per part de Lenin de la Nova Política Econòmica de la Rússia soviètica, la coneguda NEP, que marcaria el camí econòmic del país fins 1928. La NEP havia de posar fi a l’anomenat “comunisme de guerra” i aconseguir tant l’augment de la producció com el suport de la major part d’una població castigadíssima per la duresa de les condicions de vida produïdes durant la guerra civil.

La NEP era, en els seus orígens, una solució transitòria a la crisi derivada de la guerra civil (1918-1921), consistent a retornar Rússia, parcialment, a una economia de mercat. És a dir, la NEP era considerada com una etapa intermèdia en el trànsit entre el capitalisme i el socialisme.

Així, es va admetre la propietat privada al camp, a les petites indústries i als comerços. Es va restablir l’economia monetària i es va encunyar un nou ruble. L’Estat, però, va mantenir el control sobre la banca, la indústria pesant i el comerç exterior.

La nova política econòmica va representar una suavització important de les condicions de treball a les indústries i va permetre als sindicats recobrar la independència. Es va reconèixer el dret de vaga, el treball es va desmilitaritzar i es van establir estímuls salarials a la producció. Al camp, la NEP permetia al pagès que, després d’haver lliurat la part de la collita que corresponia a l’Estat, vengués la seva producció al mercat. Es van suprimir les requises forçoses de la guerra, es van concedir avantatges a aquells que augmentessin la superfície conreable i els rendiments i es va permetre escollir els camperols entre l’explotació comunitària i l’individual.

1913

1921

1924

1926

Producció industrial

(milions de rubles)

10.251

1.410

4.660

11.083

Carbó

(milions de tones)

29,0

8,9

16,1

27,6

Electricitat

(milions de quilowatts per hora)

1.945

520

1.562

3.508

Lingots de ferro

(milers de tones)

4.216

116

755

2.441

Acer

(milers de tones)

4.231

183

1.140

3.141

Superfície conreada

(milions d’hectàrees)

150

90,3

98,1

110,3

Collita de cereals

(milers de tones)

80,1

37,6

51,4

76,8

Els resultats d’aquesta política econòmica van ser, en principi, positius i evidents, tal i com es pot observar en el quadre. L’expansió de l’agricultura va frenar la fam i es va suprimir el racionament amb un increment del 100% entre els exercicis de 1921 i 1926-1927. El 1927 la producció agrària i industrial van recuperar-se arribant als nivells assolits el 1914, triplicant-se la producció industrial.

Però, l’èxit econòmic que va suposar la NEP no va estar exempt de problemes pel país. Com a conseqüència del retorn a la llibertat de mercat, els preus es van disparar i es van produir moltes oscil·lacions que desorientaven els consumidors i que van provocar un desfasament important entre els preus industrials, molt alts, i els preus dels productes agrícoles, molt baixos. Això donaria lloc a l’anomenada crisi de les tisores.

D’altra banda, gran contrasentit en un país comunista, la NEP va donar lloc a l’aparició d’una pagesia pròspera, els kulaks, i a l’enriquiment de comerciants i empresaris, metre que s’empobrien els pagesos pobres o assalariats, que no disposaven dels recursos necessaris per accedir als productes industrials.

La consolidació del poder bolxevic en el naixement de la URSS

dimarts, 11/05/2010

El partit bolxevic, anomenat Partit Comunista des del 1918, va convertir-se en l’única institució determinant de la vida política russa, i progressivament Estat i Partit anirien quedant més identificats, confonent-se els límits d’acció de cadascun.

En el Desè Congrés del Partit Comunista, el març de 1921, a més d’aprovar-se la NEP, va iniciar-se el camí que portaria cap a la formació de la URSS i a la consolidació de la dictadura comunista.

Les veus que entre els mateixos bolxevics es van atrevir a alçar-se contra aquesta situació (com, per exemple, Alexandra Kollontai o el grup de l’Oposició Obrera) van ser eliminades o neutralitzades. D’aquesta manera es consolidava un model de partit monolític i d’Estat centralitzat i autoritari on els corrents interns en el si del Partit estaven prohibits.

1r. El Congrés crida l’atenció de tots els membres del partit sobre la unitat del partit […].

6è. Per les raons apuntades, el Congrés declara dissolts i ordena dissoldre immediatament tots els grups, sense excepció, que s’hagin format sobre la base d’una plataforma o una altra (és a saber: Oposició Obrera, Centralisme Democràtic, etc.). L’incompliment d’aquest acord del Congrés comportarà l’expulsió immediata del partit […].

D’aquesta manera defensava el dirigent bolxevic Lleó Trotski a El nou Estat rus (1921) la negació del sufragi universal i l’exercici del parlamentarisme democràtic i els beneficis de la instauració de la dictadura del proletariat:

La diferència fonamental entre el parlamentarisme i el poder dels soviets ja és coneguda. Aquests no concedeixen cap mena de dret polític a les classes no productores, que són privades, fins i tot, del dret trotsky.jpgde sufragi. El país és governat pels soviets, elegits per la població treballadora als llocs de treball, a les fàbriques i als tallers, a les mines i als pobles […].

L’Assemblea Constituent és la base de la república parlamentària; la sobirania més alta a la república comunista correspon al Congrés dels Soviets […].

L’experiència ens ensenya que allà on la burgesia gaudeix de tots els seus drets els utilitza per a enganyar la classe obrera i camperola. Perquè, com que la burgesia té a les seves mans la premsa i disposa de grans riqueses, pot corrompre els seus funcionaris, aprofitar els serveis de milers d’agents, amenaçar, intimidar els seus esclaus i organitzar les coses de tal manera que cap part del poder no quedi fora de la seva influència.

Aparentment tot el poble participa a les eleccions, però sota aquesta ficció s’amaga el domini del capital, que presumeix de donar al poble el dret de sufragi i totes les llibertats democràtiques, i en el fons només es preocupa de mantenir el seus privilegis […] i, malgrat l’existència del sufragi universal, el poder real és en mans dels grans propietaris […].

A partir de 1922, però, l’existència legal dels partits va ser cada vegada més fictícia. Els dirigents d’aquests partits sovint eren detinguts, la premsa del partit no arribava als punts de distribució i els actes públics eren prohibits. D’aquesta manera, l’autonomia dels soviets cada cop va ser més reduïda i la seva intervenció en les decisions polítiques i econòmiques va anar perdent força.

En definitiva, es va exercir una oposició violenta contra tota oposició política. Tot element sospitós de ser contrari al règim va patir algun tipus de repressió: els drets civils van ser substancialment retallats, els intel·lectuals crítics van ser empresonats i, fins i tot, l’Església ortodoxa va ser perseguida.

Fins i tot des del comunisme europeu van alçar-se algunes veus (clarament minoritàries) en contra de la retallada de llibertats i la deriva autoritària que els bolxevics estaven imposant a Rússia. Aquest, per exemple, és el testimoni expressat per la dirigent espartaquista alemanya Rosa Luxemburg, persona gens sospitosa de contrarevolucionària, el 1918, i que eren ben bé una profecia del que vindria en els anys posteriors:

rosa luxemburg.gifEn lloc de les institucions representatives, fruit d’eleccions populars, generals, Lenin i Trotski han imposat els soviets com l’única i autèntica representació de les masses treballadores. Però si s’impedeix la vida política a tot el país, la paràlisi arribarà, per força, als soviets.

Sense eleccions generals, sense una llibertat de premsa i de reunió il·limitades, sense una lluita d’opinió lliure, la vida es marceix en totes les institucions públiques, i la burocràcia queda com a únic element actiu. La vida pública s’atrofia progressivament. Algunes dotzenes de caps del partit, animats per una energia indomable i per un idealisme sense fronteres, dirigeixen i governen. El poder real, doncs, es troba en mans d’una dotzena d’individus dotats d’una intel·ligència eminent. I l’elit obrera és invitada de tant en tant a assistir a reunions per aplaudir els discursos dels dirigents i votar per unanimitat les resolucions proposades.

Això és, en el fons un govern de camarilla, una dictadura, però no la dictadura del proletariat, sinó la dictadura d’un grapat de polítics, la dictadura en sentit burgés, en el sentit de domini jacobí [sic].

Els Catorze Punts de Wilson

dimarts, 20/04/2010

El gener del 1918, gairebé un any abans del final de la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà, Thomas Woodrow Wilson, va exposar al Congrés dels Estats Units els Catorze Punts pels quals, segons ell, s’havia de regir una pau justa, estable i duradora a l’Europa de la postguerra.

Els seus objectius eren:

a. La supressió de la diplomàcia secreta, a la qual s’atribuïa la culpa del desencadenament de la guerra.

b. La llibertat de navegació i de comerç internacional.

c. La reducció d’armaments.

d. El desmembrament dels vells Imperis i el reconeixement del dret a l’autodeterminació, és a dir, a la independència a les minories ètniques i lingüístiques dels pobles que formaven aquests Imperis.

e. La consolidació del sistema democràtic.

f. La creació d’una Societat de Nacions, basada en la igualtat entre els Estats, al marge de la seva potència, i que esdevingués l’òrgan que arbitrés les relacions internacionals i garantís la seguretat de les nacions i la seva integritat territorial, i també la impossibilitat de començar noves guerres.

Aquest va ser el seu discurs:

El nostre programa és el de la pau mundial, l’únic possible tal i com el pensem, i consta dels punts següents:

1r. Tots els tractats de pau són públics i es concerten públicament, i després d’aquests no es poden concertar acords internacionals secrets de cap mena. La diplomàcia ha de ser oberta i fer-se amb publicitat davant del món sencer.

2n. Completa llibertat de navegació en els mars fora de les aigües territorials, tant en temps de pau com de guerra, a banda de mars que s’hagin tancat per acord internacional.

3r. Eliminació fins on sigui possible de totes les barreres econòmiques i establiment de la igualtat en les relacions comercials entre aquelles nacions que s’afegeixen a la pau i lluiten pel seu manteniment […].

4t. Garanties mútues per reduir els armaments de cada país al mínim compatible amb les necessitats de la seguretat interior.

5è. Lliure, magnànima i absolutament imparcial renúncia a totes les possibles pretensions colonials. Aquesta renúncia es fonamentarà en l’estricte respecte al principi que, en resoldre sobre tals qüestions de sobirania, els interessos dels pobles afectats tindran igual pes i importància que les justificades pretensions dels governs l’al·legació jurídica dels quals es tracta de fixar.

6è. Evacuació de tot el territori rus i regulació de totes les qüestions referents a Rússia, de manera que s’asseguri la millor i més lliure col·laboració de la resta de pobles de la Terra per donar a Rússia la possibilitat d’aconseguir, sense obstacles i sense errades, una resolució independent sobre la seva pròpia evolució política i nacional, i per tal d’assegurar a Rússia una recepció sincera en les institucions lliures, amb institucions polítiques elegides per ella mateixa, a més a més, tot el suport que necessiti i desitgi. El tracte que Rússia rebrà per part de les nacions germanes en els propers mesos serà la pedra de toc que confirmi la seva voluntat, la seva comprensió pel que fa a les necessitats russes, per diferents que aquestes siguin de les que senten les altres nacions, serà també testimoni de la seva simpatia comprensiva i altruista.

7è. Bèlgica, i en això coincideix tothom, ha de ser evacuada i restaurada, sense que ningú intenti mai limitar la seva sobirania, de la qual gaudeix en les mateixes condicions que qualsevol nació lliure […]. Si aquesta restauració no es dugués a terme, el Dret Internacional quedaria menyscabat per sempre.

8è. Tot el territori francès ha de ser evacuat i les parts que han patit la guerra restaurades. La injustícia que Prússia va cometre l’any 1871 amb França pel que fa a l’Alsàcia i la Lorena ha de ser restaurada necessàriament per tal que pugui restablir-se la pau.

9è. La rectificació de les fronteres italianes s’ha de fer seguint els criteris de les nacionalitats.

10è. Als pobles d’Àustria-Hongria […] cal afavorir-los en el seu desenvolupament autonòmic.

11è. Romania, Sèrbia i Montenegro han de ser evacuades i les regions ocupades s’han de restaurar […]. Han de crear-se garanties internacionals per a la independència política i econòmica i per a la intangibilitat territorial dels diferents Estats balcànics.

12è. Per a les parts turques de l’actual Imperi Otomà s’ha d’assegurar una independència absoluta; però a les altres nacionalitats, que actualment es troben sota dominació turca, se’ls ha de permetre el seu desenvolupament autonòmic […].

13è. S’ha de crear un Estat polonès independent que abraci totes les regions ocupades per població indiscutiblement polonesa. Se’ls ha de donar accés al mar […].

14è. Mitjançant convenis adients ha de crear-se la Societat General de Nacions, de manera que s’estableixi una seguretat mútua per a la independència política i la intangibilitat territorial tant de les nacions grans com de les petites.

Aquests principis, però, no van ser respectats, ja que els aliats europeus estaven més preocupats en defensar els seus propis interessos que en aconseguir una pau justa. França, la potència més perjudicada per la destrucció causada pel conflicte, exigia que Alemanya pagués les reparacions de guerra i fins i tot que fos desmembrada. A aquesta pretensió francesa s’hi van oposar les posicions més conciliadores de britànics i nord-americans, però ja eren suficients perquè els Catorze Punts de Wilson esdevinguessin només un proposta de bones intencions que passava a ser paper mullat.