Entrades amb l'etiqueta ‘URSS’

Els orígens del món bipolar

dimecres, 4/05/2011

Fins el 1939, les relacions internacionals havien tingut un caràcter multipolar, en el qual un grapat de potències es repartien el protagonisme en condicions de teòrica igualtat i on la vella Europa (França, Gran Bretanya i Alemanya) encara jugava un paper determinant. Així, abans de la Segona Guerra Mundial, ni la URSS, enfeinada en la construcció de la nova societat comunista, ni els EUA, massa allunyats dels conflictes europeus jugaven un paper essencial en el camp de les relacions internacionals. Però això va canviar radicalment el 1945.

Així, la Segona Guerra Mundial va accelerar el declivi d’Europa. Arribats a la postguerra, Alemanya es trobava arrasada per la guerra i els principals Estats europeus patien l’extenuació de sis anys de conflicte i no disposaven de mitjans militars i econòmics per mantenir el seu antic estatus de potències mundials. Només els Estats Units i la Unió Soviètica tenien la capacitat de dominar política i econòmicament d’altres Estats, convertint-se en els líders de la política internacional.

Tot i que el desenvolupament de la guerra i els primers moments de la postguerra semblaven conduir cap a un període de col·laboració entre els EUA i la URSS, la realitat és que finalitzada la Segona Guerra Mundial el gran antagonisme existent entre els països capitalistes occidentals i la Unió Soviètica va fer-se evident. A més, les conferències diplomàtiques que s’havien anat realitzant a Teheran (1943), Jalta i Potsdam (1945) havien dividit l’Europa de la postguerra en dues grans zones d’influència, i tant els nord-americans com els soviètics estaven decidits a mantenir-les i a impedir que el seu rival pogués guanyar posicions.

conferencia de yalta.jpg

Els britànics i els nord-americans desconfiaven del domini que els soviètics estaven exercint en les zones alliberades per l’Exèrcit Roig, i la Unió Soviètica se sentia amenaçada per la bomba atòmica que en aquell moment únicament posseïen els Estats Units. Però les discrepàncies existents no es fonamentaven només en qüestions territorials o militars, sinó que eren fonamentalment de tipus ideològic ja que tots dos Estats representaven dos models antagònics d’organització social, política i econòmica.

Per afermar el control de les respectives zones d’influència, els Estats Units van obligar a expulsar els comunistes dels governs de coalició que s’havien format en alguns països europeus de la seva àrea d’influència en la immediata postguerra, com va passar a França, Itàlia, Bèlgica i Dinamarca.

Europe 1946.gif

Per la seva banda, la URSS va propiciar que els Partits Comunistes d’obediència soviètica es fessin amb el control exclusiu del poder als països que es trobaven sota la seva influència, incomplint l’acord previ de convocar unes eleccions lliures que permetessin a la població decidir lliurement el seu futur. Així, als Estats ocupats per l’exèrcit soviètic –Polònia, Romania, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Alemanya Occidental, Albània i Iugoslàvia– va impulsar-se la formació de les anomenades democràcies populars, en les quals va imposar-se un model comunista basat en el soviètic. Pels nord-americans, la conversió que la URSS va fer d’aquests Estats en satèl·lits seus suposava el primer pas de l’expansionisme soviètic per dominar el món.

El primer conflicte entre els EUA i la URSS va produir-se el 1946 i en un escenari prou allunyat de l’espai europeu: l’Iran. Després de l’ocupació del país com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, les tropes aliades havien de retirar-se del territori iranià, però la URSS va trencar els acords i va mantenir el control d’algunes de les províncies del nord del país. Finalment els soviètics haurien de recular davant la pressió nord-americana, però als ulls del món occidental la URSS havia comés l’error de mostrar les seves intencions expansionistes.

El trencament definitiu entre els blocs va tenir lloc el 1947, quan el president nord-americà Harry S. Truman va exposar el que es coneix com a Doctrina Truman i que podem definir amb una sola paraula: contenció. Els Estats Units denunciaven la creació del nous règims comunistes als països ocupats per l’Exèrcit Roig i proposaven la intervenció nord-americana per frenar l’amenaça comunista a Europa. Així, els governs europeus disposats a frenar la influència soviètica a Europa tindrien dret a rebre l’ajuda dels EUA.

truman.jpg

Harry S. Truman

Com a contrapartida, la Unió Soviètica de Stalin va proposar l’Informe Jdànov, un exercici de control ideològic que denunciava l’actuació dels Estats Units com una via de dominació d’Europa. D’aquesta manera, en resposta a la Doctrina Truman, la URSS va manifestar la seva decisió d’ajudar els països que no es volguessin sotmetre a la influència nord-americana i va potenciar la fundació del Kominform, una organització que reunia els països comunistes i els convertia en un instrument de la política stalinista.

jdanov.jpg

Andrei Jdànov

En aquest context, la Doctrina Truman va ser aplicada per primer cop en la Guerra Civil Grega (1946-1949), el primer conflicte bèl·lic de la Guerra Freda i la primera prova de les àrees d’influència que havien acordat els aliats. En acabar l’ocupació nazi, els comunistes no van voler participar en unes eleccions si abans no es votava sobre la continuïtat de la monarquia i la negativa al desarmament de les milícies van portar al conflicte armat. Així, enfrontats pel poder els partidaris de la monarquia i la guerrilla favorable al règim comunista, els Estats Units van decidir intervenir a favor dels bàndol monàrquic, mentre que la guerrilla controlada pel Partit Comunista rebia el suport dels països comunistes (Iugoslàvia, Albània i Bulgària) sota l’empara de la URSS. Finalment, la victòria cauria del bàndol monàrquic que integraria el país a la OTAN i il·legalitzaria el Partit Comunista de Grècia fins el 1989.

Nord-americans i soviètics van acusar-se mútuament d’haver intervingut a Grècia amb l’objectiu de doblegar la voluntat popular en favor dels seus interessos. En qualsevol cas, més enllà de la propaganda governamental, la realitat és que la intervenció de les grans potències en el conflicte grec va posar de manifest que l’aliança antifeixista havia passat a la història per donar pas a un conflicte marcat per la bipolarització.

Què va ser la Guerra Freda?

dimarts, 3/05/2011

La Guerra Freda va ser un model de relacions internacionals que va desenvolupar-se després de la Segona Guerra Mundial, fonamentat en l’antagonisme entre els blocs liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica, i que es mantindria des del 1945 fins el 1991. El conflicte entre aquestes dues grans potències no seria només polític, sinó que seria al mateix temps econòmic, ideològic i cultural. Dos conceptes antagònics s’enfrontaven per l’hegemonia al món.

guerra freda.jpgDesprés de la Gran Depressió dels anys trenta, la guerra va portar la prosperitat als Estats Units. Allunyat el territori nord-americà dels grans escenaris bèl·lics del conflicte, la seva capacitat industrial i tecnològica va esdevenir bàsica per guanyar la guerra a l’Eix. Després d’una dècada de crisi, la guerra va proporcionar als habitants dels EUA el treball, el benestar i la confiança en ells mateixos que necessitaven per sortir de la depressió. La derrota dels totalitarismes feixistes va suposar pels nord-americans un èxit del país i dels seus valors tradicionals: l’esperit emprenedor, l’individualisme, la llibertat d’empresa, la democràcia política… una victòria del liberalisme i el sistema capitalista.

Per la seva banda, la Unió Soviètica, tot i haver sofert la devastació de la guerra en el seu territori i comptar amb grans pèrdues humanes i materials, després de la victòria sobre el feixisme va veure com el seu poder militar resultava reforçat i, a la vegada, guanyava terreny ideològic a Europa. Als ulls del món, en poc més de vint-i-cinc anys, des les runes de la Rússia tsarista s’havia aixecat un gegant internacional que fonamentava la seva influència política i econòmica en l’aplicació dels principis del marxisme.

Aquesta situació va generar un sistema bipolar en el qual cada bloc representava una concepció política, econòmica i ideològica radicalment oposada. El bloc occidental, liderat pels Estats Units, defensava un sistema polític democràtic, una economia capitalista i una ideologia liberal. Per contra, el bloc comunista, liderat per la URSS, defensava un sistema polític totalitari, una economia planificada i una ideologia marxista. Tanmateix, tots dos blocs no van dubtar a l’hora de donar suports a règims contraris als seus principis ideològics si així aconseguien afeblir el contrari.

Bloques guerra fria.jpg

Va ser un enfrontament molt tens, sense arribar mai a l’esclat d’una confrontació bèl·lica entre les dues grans potències, però en el qual aquestes van desenvolupar una gran cursa d’armaments (en especial, el nuclear) i van adoptar una actitud molt bel·ligerant. Així, les dues grans potències van intentar mantenir la seva seguretat i ampliar les zones d’influència per tots els mitjans disponibles, però evitant el conflicte bèl·lic directe que podia comportar la destrucció mútua. Així, la guerra va quedar localitzada als territoris perifèrics pels quals ambdós blocs intentaven expandir el seu domini.

La tensió entre els blocs va comportar també l’ús del joc brut, de la propaganda hostil contra l’enemic i de l’espionatge, que es justificava per la necessitat de defensar-se de les amenaces del bloc rival. I és que els conflicte que enfrontava els dos Estats més poderosos del planeta anava molt més enllà dels aspectes propis de la política internacional. Tant el govern nord-americà com el soviètic van aconseguir que les societats consideressin el conflicte com a propi arribant a límits malaltissos. Una propaganda desmesurada i simplificadora va comportar la identificació dels “bons” amb els nostres i els “dolents” amb els altres, tot generant persecucions i atacs cap als elements sospitosos de traïdors.

El pacte entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica de 1939

dijous, 21/04/2011

La  darrera reivindicació de l’Alemanya nazi prèvia a l’esclat de la Segona Guerra Mundial es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per defensar Danzing.

Un cas contrari al de les democràcies occidentals podia ser l’actitud de la URSS de Stalin ja que aquest sí tenia interessos en el territori de Polònia. Aleshores Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Joachim Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg soviètic Viacheslav Molotov la neutralitat de la URSS davant la invasió de Polònia. I la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió.

A les seves memòries, Entre Londres y Moscú. Recuerdos y últimos escritos publicados por Annelies Von Ribbentrop (1955), Joachim Von Ribbentrop recordava el procés de negociacions que van conduir al pacte entre la URSS i el Tercer Reich:

Stalin_und_Ribbentrop_im_Kreml.jpg

Stalin i Von Ribbentrop a Moscú

Jo vaig començar la conversa dient que Alemanya desitjava un canvi en les relacions germano-soviètiques, i també arribar, en tots els àmbits, a un acord satisfactori per als interessos de tots dos països. Vaig recordar que, a través del discurs pronunciat per Stalin a la primavera, havíem arribat a la conclusió que Rússia tenia els mateixos desitjos que nosaltres. Stalin va girar-se cap a Molotov i li va preguntar si volia respondre’m de seguida. Molotov a pregar a Stalin que ho fes ell mateix.

Després va parlar Stalin, el qual va expressar-se breument, concís, sense cap retòrica. El que va dir va ser clar i a mi em va fer la impressió que volia arribar a un acord amb Alemanya. Stalin va dir que durant anys ens havíem estat llançant sacs de fems per sobre, però que això no era motiu perquè no ens poguéssim suportar de nou. Havia pronunciat el discurs de primavera per demostrar la seva bona predisposició a entendre’s amb Alemanya. Així doncs, semblava que nosaltres havíem interpretat el seu discurs amb molt d’encert.

La resposta de Stalin va ser tan positiva que, després de la primera conversa, vam acordar establir un pacte de no agressió i de seguida vam tenir en compte l’aspecte materials dels interessos mutus que poguéssim defensar sobre la qüestió de la crisi germano-polonesa. Tot i que els soviètics tenien fama de diplomàtics durs, des del principi va regnar una atmosfera força favorable. Es van determinar els interessos recíprocs sobre els països situats entre la Unió Soviètica i Alemanya. Finlàndia, gran part dels països bàltics i Besaràbia es van fixar com a zones influència soviètica. Per al cas que es produís un conflicte armat entre Alemanya i Polònia, conflicte que en aquelles circumstàncies no era del tot improbable, es va assenyalar una línia de “demarcació”.

Durant la primera part de les converses, Stalin va dir que desitjava determinades zones d’influència. En aquestes zones d’influència, l’Estat que s’hi interessés tractaria amb independència amb els governs respectius, sense que l’altra part hi intervingués per a res. Stalin em va dir, tanmateix, que no tenia intenció de modificar l’estructura interior d’aquests Estats. Aprofitant que es tractava el tema de les zones d’influència […] i considerant que els polonesos mostraven una actitud cada cop més agressiva, cosa que podia desembocar en un conflicte amb Alemanya, vaig creure convenient fixar una línia de demarcació polonesa a fi d’evitar una topada d’interessos germano-soviètics. La línia de demarcació va seguir el curs dels rius Weichel, San i Bug. En aquella ocasió vaig dir a Stalin que Alemanya havia fet tot el possible per tallar d’arrel el conflicte per la via diplomàtica.

D’aquesta manera, el pacte Ribbentrop-Molotov va ser signat el 23 d’agost de 1939 i va suposar, a més de l’establiment dels principis de la No Agressió Germano-Soviètica , la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Besaràbia.

MolotovRibbentropStalin.jpg

Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:

El govern del Tercer Reich alemany i el govern de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, guiats pel desig d’enfortir la causa de la pau entre Alemanya i la URSS, i des de les disposicions de base del Tractat de Neutralitat signat entre Alemanya i la URSS a l’abril de 1926, han arribat al següent acord:

1. Les dues parts contractants es comprometen a abstenir-se de qualsevol acte de violència i de tota maniobra agressiva, i de tot atac l’una contra l’altra, i això, tant sola com amb l’ajuda d’altres potències.

2. Donat el cas que una de les dues parts contractants sigui objecte d’agressions militars per part d’una tercera potència, l’altra part es compromet a no donar suport de cap tipus a aquesta altra potència.

3. Els governs de les dues parts contractants romandran, d’ara endavant, en contacte per consultar-se i informar-se mútuament dels problemes relatius als problemes comuns.

4. Cap de les dues parts contractants podrà participar en agrupacions de potències que, d’alguna manera, estiguin dirigides directa o indirectament contra l’altra part.

5. Si sorgeixen diferències o conflictes entre les parts contractants sobre qüestions de diferent naturalesa, les dues parts contractants resoldran les seves diferències o conflictes per la via de l’intercanvi amistós d’impressions o, si cal, mitjançant el recurs a comissions d’arbitratge.

6. El present Tractat es realitza per un període de deu anys, convenint-se que, mentre que una de les dues parts no ho manifesti un any abans de l’expiració de l’esmentat termini, la duració de l’esmentat contracte s’estén automàticament per cinc anys més.

7. El present contracte haurà de ser ratificat en el termini més breu possible. El canvi d’instruments de ratificació ha de tenir lloc a Berlín. El Tractat és vigent des del moment de la seva signatura.

Protocol secret del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:

1. En el cas que es produïssin modificacions político-territorials als Estats bàltics (Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània), la frontera septentrional de Lituània es considerarà que el límit natural de les zones d’influència d’Alemanya i la URSS.

2. Davant l’eventualitat de certs canvis político-territorials a la zona d’influència de l’Estat polonès, el límit de les esferes d’influència d’Alemanya i la URSS serà aproximadament l’assenyalat pel rius Narew, Vístula i San.

3. Pel que fa als territoris del sud-est d’Europa, la part soviètica fa destacar el seu interès evident per Besaràbia […].

4. Totes dues parts signatàries han de mantenir en secret el contingut d’aquest document.

Ribbentrop-Molotov.png

L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya. En qualsevol cas, a més dels polonesos, les principals víctimes del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic van ser els comunistes europeus, els quals restaven ideològicament indefensos davant del feixisme.

La Segona Guerra Mundial: l’etapa europea (1939-1941)

dijous, 17/03/2011

Ja des dels primers moments de la guerra es va fer evident que la nova tècnica de combat es caracteritzava per la mobilitat. La mecanització de l’exèrcit alemany feia possible que les noves divisions de tancs, els panzers, trenquessin els fronts i penetressin profundament en el territori enemic. A més, el suport de l’aviació d’atac, que acompanyava les divisions panzers, facilitava la destrucció de tota l’oposició enemiga. Era la Guerra Llampec, la Blitzrieg.

WWII_in_Europe_1939-194.png

La campanya de Polònia. L’1 de setembre de 1939, la Wehrmacht va envair Polònia. L’exèrcit polonès estava força antiquat i no disposava d’artilleria antiaèria, de forma que va ser incapaç de fer front a la Guerra Llampec alemanya. Així, en només quatre setmanes, el 27 de setembre, Polònia va enfonsar-se davant l’ofensiva nazi i va capitular. D’acord amb el que havien pactat Von Ribbentrop i Molotov, Alemanya i la URSS van repartir-se el territori.

Davant d’aquests fets, França i Gran Bretanya van abandonar Polònia a la seva sort. Igualment, i malgrat la declaració de l’estat de guerra a occident, no va produir-se cap enfrontament entre França i Alemanya a la frontera comuna. I aquesta situació encara es mantindria uns quants mesos.

Poland1939.jpg

Germans_at_Polish_Border_(1939-09-01).jpg

A més de Polònia, la URSS també va ocupar Estònia, Letònia i Lituània. I el novembre de 1939, l’exèrcit soviètic va atacar Finlàndia, país que, malgrat sostenir una heroica resistència als soviètics, el març de 1940, va veure’s obligat a acceptar cessions territorials al seu veí comunista. Per la seva banda, a l’abril, Hitler va llançar-se a ocupar Dinamarca, i poc després realitzaria una ofensiva sobre Noruega, país a través del qual s’exportava l’acer i el ferro suec cap a Alemanya.

La caiguda de França. La indefinició de la situació a l’oest, marcada pel pacte de No Agressió germanosoviètic, va portar Hitler a preparar l’atac sobre França mitjançant un pla d’invasió força similar al realitzat el 1914: penetrar a França pel nord, a través de Bèlgica, i així evitar les defenses de la Línia Maginot. Un imprevist de darrera hora, però, va modificar aquest pla i va donar un caràcter sorprenent a l’ofensiva alemanya.

1940FranceBlitz.jpg

El 10 de maig va iniciar-se la campanya de França i en pocs dies les divisions alemanyes van ocupar Holanda i Bèlgica, amenaçant el nord del territori francès. Quan el gruix de l’exèrcit francès i el cos expedicionari britànic basculaven cap al nord per contenir l’atac, sorpresivament, més al sud, a les Ardenes, just entre la frontera belga i la Línia Maginot, una inesperada penetració de les divisions panzers que va dirigir-se cap al Canal de la Mànega va tallar tota la rereguarda aliada deixant aïllats 350.000 homes dels exèrcits anglofrancesos. Mentrestant, la Línia Maginot esperava, inútilment, un atac frontal. Aquesta modificació de darrera hora va resultar catastròfica pels aliats. Cercats i assetjats pels nazis, la majoria dels soldats britànics, i alguns francesos, van optar per embarcar-se cap a Anglaterra des del port de Dunkerque.

Les divisions blindades alemanyes van continuar el seu avenç per França per les Ardenes, sorprenent i devastant l’exèrcit francès. El mes de juny, les tropes alemanyes van entrar a París, tot culminant la derrota francesa. La Blitzrieg nazi havia fet possible en unes poques setmanes el que havia estat impossible en tota la Primera Guerra Mundial.

1940FaguoLiuYue.jpg

L’armistici signat pels francesos a Compiègne va permetre al país mantenir una zona no ocupada, amb capital a Vichy. Així, França quedava dividida en dues zones: el nord i la costa atlàntica van ser ocupades pels alemanys, i el centre sud restava en mans d’un govern autoritari i col·laboracionista amb el nazisme dirigit pel mariscal Pétain: la França de Vichy. Des de Londres, el general De Gaulle seria l’encarregat de mantenir l’esperit de lluita de la França lliure fent una crida radiofònica a la resistència i creant els primers nuclis de les forces franceses lliures.

Vichy_France_Map.JPG

La batalla d’Anglaterra. L’ocupació de França va deixar sola la Gran Bretanya en la seva lluita contra l’Alemanya nazi. Tot i això, protegit per la seva geografia insular i per la seva flota i amb el suport econòmic nord-americà i els recursos colonials, el govern britànic dirigit pel nou primer ministre Winston Churchill (nomenat el maig de 1940) va mantenir-se en peu de guerra tot i les ofertes de pau alemanyes.

winston_churchill.jpg

Winston Churchill

Per la seva banda, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la guerra, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.

Els plans d’invasió alemanys dissenyats per Göring per derrotar la Gran Bretanya només es podrien complir si la força aèria nazi, la Luftwaffe, dominava el cel britànic. D’aquesta manera, entre l’estiu de 1940 i els primers mesos de 1941, va produir-se la primera batalla aèria de la història: la batalla d’Anglaterra.

La primera fase de la batalla aèria va suposar l’intent nazi de desorganitzar els sistemes de defensa aèria britànics, però abans de completar-la ja es va passar al bombardeig d’objectius estratègics. Tot i això, la superioritat de l’aviació de caça britànica, amb els Spitfires al capdavant, va dificultar els atacs dels vulnerables avions de bombardeig alemanys –només els ràpids Messerschmitts podien neutralitzar els caces britànics–. Davant les pèrdues d’avions, provocades per l’efectivitat dels avions de caça anglesos i l’ús del radar, els alemanys van respondre amb un canvi d’estratègia que va suposar la pràctica de bombardejos terrorífics, realitzats de dia i de nit, sobre ciutats angleses com Coventry i Londres. Aquest canvi d’estratègia va allargar la batalla, però Gran Bretanya va resistir amb èxit. Finalment, Hitler va veure’s obligat a renunciar als seus plans d’invasió.

BatallaInglaterra.JPG

LondonBombedWWII.jpg

Nous fronts de guerra. D’altra banda, el mes de juny de 1940, quan França ja estava pràcticament derrotada, la Itàlia feixista va incorporar-se al conflicte fent costat a Alemanya, obrint nous fronts de guerra al nord d’Àfrica i als Balcans.

Així, el mes de setembre, Itàlia va envair Egipte des de la seva colònia a Líbia, però el feble atac italià aviat seria desfet per un contraatac britànic que va expulsar les tropes italianes d’Egipte i de bona part de Líbia, a més d’amenaçar Trípoli. Aleshores, com a reforç per l’exèrcit italià, el mariscal alemany Rommel va ser enviat al nord d’Àfrica al capdavant de l’Afrikakorps per conquerir Egipte. Aquesta petita força protagonitzaria, al llarg de dos anys, una sèrie de batalles al desert contra el Vuitè Exercit britànic amb l’objectiu de controlar el canal de Suez per obstaculitzar les comunicacions dels britànics amb el seu imperi i accedir al petroli del Pròxim Orient.

Rommel.jpg

El mariscal Erwin Rommel

Advance_of_the_Panzerjager-Abteilung_39-AC1942.jpg

A més, a l’octubre, els italians van intentar envair Grècia des d’Albània, però van fracassar. Això va obligar a Hitler a intervenir als Balcans tot signant aliances amb Hongria, Bulgària i Romania. D’aquesta manera, entre abril i juny de 1941, les tropes de l’Eix van ocupar Iugoslàvia i Grècia. Així, arribats a mitjans de 1941, l’Eix controlava també l’Europa sud-oriental.

Característiques militars de la Segona Guerra Mundial

dimarts, 15/03/2011

La preparació dels països bel·ligerants de cara a l’esclat del conflicte va ser molt diferent. Així, arribats a l’inici de la Segona Guerra Mundial, les forces reals enfrontades mostraven una clara superioritat del Tercer Reich. En el cas de les forces terrestres, les divisions d’infateria alemanyes superaven àmpliament les britàniques i franceses. Igualment, en els primers moments, el predomini alemany era evident en les forces aèries.

segunda_guerramundial.gif

Alemanya. L’Alemanya nazi s’estava rearmant des de poc després de l’arribada de Hitler al poder. La introducció de noves estratègies i noves tecnologies van permetre la creació d’un exèrcit modern: la Wehrmacht, amb un alt grau de motorització. D’entre tots els nous vehicles que nodrien l’exèrcit nazi sobresortien els tancs, les famoses divisions panzers, configurats com a unitats autònomes que superaven el seu ús tradicionalment subordinat al servei de la infanteria. D’altra banda, el desenvolupament de l’aviació militar, la Luftwaffe, va decantar-se cap a una aviació tàctica, d’atac, que permetia donar suport aeri a l’atac dels panzers. Finalment, la marina tindria en el desenvolupament dels submarins la seva millor arma. En conjunt, es tractava d’un exèrcit de caràcter netament ofensiu, però Hitler va topar amb un problema: els recursos industrials i energètics d’Alemanya –a causa de la mancança de ferro, gasolina i cautxú, entre d’altres– només permetien realitzar operacions militars de curta durada i sempre limitades al teatre d’operacions europeu.

panzer division.jpg

luftwaffe_markings_book.jpg

França. Abans de l’esclat de la guerra, l’exèrcit francès era considerat el més potent d’Europa. Però, quan l’amenaça alemanya va manifestar-se, França va equivocar fatalment la seva tàctica de combat des del moment en què va optar per preparar una opció defensiva que derivava de la guerra de trinxeres de la Gran Guerra: la Línia Maginot. La construcció d’aquest complex sistema de fortificacions en la frontera amb Alemanya suposava la predisposició cap a una guerra estàtica, concepte que havia quedat desfasat des del 1918. Tampoc s’havien materialitzat les noves doctrines de la guerra mecanitzada, malgrat que l’exèrcit disposava de bons mitjans cuirassats.

Maginot-Line.jpg

Gran Bretanya. Durant el període d’entreguerres, els governs britànics, a més de mantenir la potència naval de l’armada, van desenvolupar la força aèria, Royal Air Force (RAF), amb una gran previsió de futur. La combinació d’una eficient aviació de caça i la potència dels grans bombarders estratègics permetrien defensar amb èxit les illes britàniques de les ofensives alemanyes. A més, la possibilitat de comptar amb una eina innovadora com el radar va permetre als britànics obtenir una cerca superioritat sobre els alemanys, ja que, per exemple, va resultar un instrument decisiu en la Batalla d’Anglaterra.

Royal Air Force.jpg

URSS. La industrialització forçosa de la Unió Soviètica va permetre que l’exèrcit soviètic arribés a la Segona Guerra Mundial amb una gran indústria d’armament. Tanmateix, el material bèl·lic soviètic era abundant i senzill, però al llarg del conflicte es modernitzaria considerablement. Un aspecte molt negatiu per a la URSS en els primers moments de la guerra va ser el fet que les purgues stalinistes havien comportat la pèrdua d’alguns dels millors comandaments militars.

Eastern_Front_1943-08_to_1944.png

Estats Units. Els Estats Units, en teoria, no s’havien preparat per a participar en cap guerra europea, però el desenvolupament de l’armament i el desenvolupament de la seva indústria van col·locar en poc temps el país en una posició d’evident superioritat en molts aspectes. Els grans bombarders B-17, autèntiques fortaleses volants, i l’aposta pels portaavions van evidenciar ràpidament que els EUA havien incorporat al seu exèrcit uns conceptes estratègics molt més avançats que la resta dels països bel·ligerants. Així, quan finalment el govern nord-americà s’involucri en la guerra, l’aclaparadora capacitat industrial dels EUA permetria no només el ràpid desenvolupament de moderns models d’avions, vaixells o tancs, sinó també l’abastament de dos fronts (a Europa i al Pacífic) i, fins i tot, dels altres aliats. Finalment, el desenvolupament de la bomba atòmica seria la mostra definitiva de la superioritat militar nord-americana.

B-17_on_bomb_run.jpg

Japó. El Japó ja estava involucrat en un conflicte bèl·lic amb Xina des d’abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Però, seria la seva intervenció la que donaria a la guerra una veritable dimensió planetària, establint un nou teatre d’operacions al Pacífic que seria el marc del conflicte entre japonesos i nord-americans. La capacitat industrial i el nivell tecnològic japonès permetrien que el seu exèrcit comptés amb uns moderns mitjans per a la guerra aèria i naval, malgrat l’antiquada confiança que tenien en l’ús dels cuirassats. Ara bé, des de 1943, quan el conflicte va assolir la seva màxima dimensió, la indústria japonesa no serà capaç de competir en la quantitat ni en la qualitat amb els mitjans de que disposaven els Estats Units.

Mitsubishi-A6M5-Type-0-Reisen.jpg

El camí cap a la Segona Guerra Mundial: el fracàs de la política d’apaivagament

divendres, 11/03/2011

Un cop reforçats els llaços entre Alemanya, Itàlia i el Japó, Hitler va passar a prendre la iniciativa cap finals de 1937. Aleshores, el temor de les democràcies, en especial de Gran Bretanya, a l’esclat d’una nova guerra en territori europeu va dur-les a practicar una política d’apaivagament, tot realitzant determinades concessions que calmessin els projectes expansionistes dels totalitarismes.

hitler mussolini.jpg

Hitler va revelar els seus plans expansionistes en una reunió amb els seus col·laboradors més estrets, els quals van recollir el programa polític hitlerià en l’anomenat Protocol Hossbach de novembre de 1937. Hitler plantejava que, per assolir l’autarquia i el rearmament del Tercer Reich, calia aplicar dràsticament la idea de l’espai vital.  Alemanya necessitava ocupar nous territoris per satisfer les seves necessitats de matèries primeres per a la indústria bèl·lica i aliments per a la població. I si era necessari per assolir els seus objectius, el führer tenia previst el recurs a la guerra.

expansionismo nazi.png

L’Anschluss. El fracassat intent d’annexió d’Àustria de 1934 no havia fet que el nazisme oblidés aquesta antiga reivindicació hitleriana. I el 1938 va presentar-se una nova ocasió per a intentar-la, comptant amb unes perspectives molt més favorables als interessos del Tercer Reich ja que ara la Itàlia de Mussolini, alineada amb Alemanya a l’Eix Roma-Berlín, ja no havia de ser un obstacle per a la unificació.

Així, la pressió de Hitler sobre Àustria va anar incrementant-se, fins al punt que el febrer de 1938 va exigir-se al canceller austríac Von Schuschnigg el nomenament del nazi Seyss-Inquart com a Ministre de l’Interior mentre les tropes alemanyes entraven a Viena. En un darrer intent per evitar el pitjor pel seu país, Von Schuschnigg va convocar un plebiscit per al 13 de març, però la pressió militar alemanya va obligar a suspendre’l en bona part del país.

L’ocupació va comportar que el canceller fos substituït per Seyss-Inquart, el qual va demanar immediatament l’entrada de les tropes alemanyes al país. La unió, l’Anschluss, entre Àustria i Alemanya es produïa el mateix 13 de març. Sotmesa la unió a un nou plebiscit, el 10 d’abril, Àustria va referendar la unificació pel 99,73% dels vots. Durant les setmanes següents, 70.000 persones, incloent socialdemòcrates, comunistes, jueus o altres dissidents potencials, van ser empresonats o enviats a camps de concentració.

Anschluss_Österreich,_Wien.jpg

Els Sudets. El següent de Hitler pas va ser Txecoslovàquia. Si la política nacionalista del nazisme havia portat a la unió amb Àustria sense que es produís una reacció internacional, també a Txecoslovàquia hi havia una minoria de població de llengua alemanya: els anomenats tres milions d’alemanys del sud, els Sudets, situats just al costat de la frontera entre ambdós països en una zona rica en mines i indústries.

El 1938, el cap del Sudeten Deutsche Partei, un partit filo-nazi,  va exigir l’autonomia del territori dins de Txecoslovàquia per poder integrar-se en el Tercer Reich, mentre Alemanya ja es preparava militarment per a iniciar l’ocupació. Però aquesta acció podia tenir conseqüències ja que Txecoslovàquia era un Estat aliat de França i la URSS, el que feia preveure que en aquesta ocasió sí que es produiria una oposició internacional decidida contra l’expansionisme nazi.

Les amenaces de Hitler van tenir efecte i, sobtadament, Chamberlain, el primer ministre britànic, va desplaçar-se a Alemanya per acceptar la reclamació nazi. Quan les reivindicacions de Hitler van ampliar-se, Gran Bretanya va acceptar la realització d’una reunió quatripartita per negociar l’annexió. Així, el setembre de 1938, els caps de govern d’Alemanya (Hitler) Gran Bretanya (Chamberlain), França (Dadalier) i Itàlia (Mussolini) van celebrar la Conferència de Munic, en la qual van acceptar l’annexió dels Sudets al Tercer Reich, sense el consentiment de Txecoslovàquia, a canvi d’unes concessions insignificants. La Conferència de Munic va suposar una nova victòria de Hitler, tot i que la política d’apaivagament britànica va rebre el suport de l’opinió pública internacional i Chamberlain era aclamat al seu retorn a Londres com a salvador de la pau.

Münchener_Abkommen,_Staatschefs.jpg

Però la qüestió txecoslovaca no va acabar aquí i l’èxit de Munic seria el primer pas cap a una nova reivindicació nazi. El març de 1939 els alemanys van ocupar Praga, trencant Txecoslovàquia i els acords de Munic. Eslovàquia proclamava la seva independència donant lloc a la formació del Protectorat de Bohèmia i Moràvia com a Estat satèl·lit del Tercer Reich. A continuació, els totalitarismes prosseguirien la seva expansió: aquell mateix mes Hitler va annexar el port de Memel (a Lituània) i a l’abril Mussolini va ocupar Albània.

D’aquesta manera, es demostrava que la política d’apaivagament articulada a través de la diplomàcia de contenció era un instrument incapaç d’aturar les ambicions alemanyes. I mentre les democràcies es veien superades per la política de la força dels totalitarismes, aquests estrenyien les seves relacions amb la signatura, el maig de 1938, del Pacte de l’Acer, una aliança de caràcter ofensiu.

El Pacte de No Agressió Germanosoviètic. La següent reivindicació de l’Alemanya nazi es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per Danzing.

Un cas contrari podia ser l’actitud de la URSS de Stalin. Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg Molotov la neutralitat soviètica davant la invasió de Polònia, i la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió. El pacte, signat el 23 d’agost de 1939, suposava, a més, la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Bessaràbia.

MolotovRibbentropStalin.jpg

particion polonia.jpg

L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya.

La sorpresa internacional per la signatura d’aquest acord, però, aviat va veure’s superada per l’esclat de la guerra. El dia 1 de setembre Hitler envaïa Polònia, i Gran Bretanya i França aquesta vegada no van cedir davant l’agressió nazi: el 3 de setembre declaraven la guerra a l’Alemanya nazi. Havia esclatat la Segona Guerra Mundial.

Extension_of_Germany_(1935-1939).png

L’Holocaust

dissabte, 5/03/2011

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva. Les mesures del règim nazi contra els jueus van passar per tres grans fases:

Hitler 2.jpg

En una primera etapa, entre 1933 i 1938, el nazisme va impulsar una legislació de gran abast que va eliminar els drets polítics i socials dels jueus i que els va espoliar els seus béns. El 1935, van promulgar-se les lleis de Nuremberg que excloïen els jueus de la ciutadania alemanya i prohibien els matrimonis mixtos.

Antisemitisme_Duitsland_1933.jpg

Posteriorment, des de finals de 1938, l’antisemitisme es faria més violent. Ara es donaria via lliure a la persecució dels jueus i la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, l’anomenada “Nit dels Vidres Trencats”, les botigues i les sinagogues jueves van ser saquejades per les SA i les SS. Immediatament després va iniciar-se la detenció i reclusió en camps de concentració de milers de jueus alemanys i austríacs.

Berlin,_Synagoge_Fasanenstraße.jpg

Finalment, el punt culminant de la repressió antisemita va arribar a partir del 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan després de la conferència de Wannsee Hitler va ordenar la “Solució Final”, un programa d’eliminació total de la població jueva que va portar a terme mitjançant una immensa xarxa de camps de concentració, treball i extermini en els quals van ser assassinats més de cinc milions de jueus. Heinrinch Himmler, el sinistre reichsführer de les SS, seria l’encarregat de portar a terme el genocidi.

heinrich-himmler.jpg

El nazisme va portar el racisme patològic al seu màxim estadi. D’una forma sistemàtica i metòdica, va organitzar-se tota una xarxa de camps de concentració i extermini en els quals van ser transportats els jueus procedents de tota l’Europa ocupada. Com si es tractés d’un procés industrial, els presoners eren introduïts en cambres de gas i cremats en grans forns. El nom de molts d’aquests camps encara són tristament recordats: Buchenwald, Mathausen, Auschwitz, Chelmno,  Bergen-Belsen o Treblinka.

Holocaust_Europe_N-E_map.png

Holocaust-Europe.png

Però el veritable horror del feixisme alemany no va ser l’extermini, sinó l’adhesió de les masses generada en les diferents capes socials. Aquesta matança va afectar uns cinc milions de jueus, però també comunistes, malalts físics i mentals, homosexuals, gitanos i, fins i tot, republicans espanyols fugits de l’Espanya franquista. Ni les desesperades necessitats militars patides pel Tercer Reich en les darreres etapes militars de la guerra no van aturar l’engranatge de la màquina de matar del nazisme.

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Slave_laborers_at_Buchenwald.jpg

Morts als camps de concentració i extermini nazis:

Camp d’extermini Morts
Auschwitz 1.400.000
Treblinka 870.000
Belzec 600.000
Jasenovac 600.000
Majdanek 360.000
Chelmno 320.000
Sobibór 250.000
Maly Trostinets 65.000

Seria en la darreria del conflicte quan es coneixeria la magnitud de la tragèdia després que, el juliol de 1944, l’exèrcit soviètic avancés sobre el territori polonès i trobés els primers indicis de la barbàrie a la qual havien dedicat part dels seus esforços les SS. Així, els soviètics van arribar a un dels camps d’extermini, Majdanek, i, tot i que els alemanys en la seva fugida havien intentat amagar l’extermini massiu de presoners destruint el camp i incendiant el crematori, les cambres de gas van ser trobades intactes.

Continuant el seu avenç en el territori polonès, l’exèrcit de la URSS va arribar als camps d’extermini de Belzec, Sobibor i Trebinka. I, tot i que els alemanys havien desmuntat aquests camps el 1943 un cop la majoria dels jueus polonesos havien estat assassinats, els soviètics van trobar clars indicis que centenars de milers de persones havien estat assassinats i reduïts a cendres o sepultats en interminables fosses humanes.

Rows_of_bodies_of_dead_inmates_fill_the_yard_of_Lager_Nordhausen,_a_Gestapo_concentration_camp.jpg

Però l’horror de l’Holocaust seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar Auschwitz, el camp de concentració i extermini de majors dimensions. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig. Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

Sortie par le portail du camp d'Auschwitz I pour aller au travail. Peinture de Wladyslaw Siwek, 1946 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Chantier de construction du Krematorium III à Auschwitz-Birkenau. Photographie prise par un SS, 1943 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Es calcula que un milió de persones van perdre la vida al camp de concentració i extermini d’Auschwitz: jueus, gitanos, asocials i esclaus. El treball previ que van realitzar aquests presoners no només va esdevenir un negoci pel nazisme, sinó que amb la seva mort anava l’ombra d’unes escasses pertinences que eren confiscades per l’oficina econòmica de les SS. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.

Finalment, a partir del mes de març de 1945, les tropes britàniques i nord-americanes van alliberar els camps de Buchendwald i Dachau. Aleshores tot el món va conèixer la magnitud de l’horror dels camps d’extermini nazi. Finalitzada la guerra, els aliats van crear un tribunal especial per jutjar els criminals de guerra, el Tribunal de Nuremberg, el qual va processar i executar molts dels responsables d’aquest crim contra la humanitat.

L’extensió de la Gran Depressió

dissabte, 12/02/2011

La crisi derivada del crac nord-americà de 1929 aviat arribaria des dels Estats Units a d’altres països. L’extensió de la crisi va afectar, amb més o menys intensitat, totes les economies, però hi va haver dos grups de països que la van patir amb una especial intensitat: els que tenien una estructura econòmica fonamentada en la venda de primeres matèries als països industrialitzats, i aquells països europeus que depenien del crèdit i les inversions nord-americanes.

El factor que va accelerar aquesta l’exportació del problema va ser l’afany dels bancs nord-americans per a recuperar ràpidament els capitals prestats als Estats europeus en la postguerra. Tot plegat va derivar en la creació d’una nova situació: per primer cop una crisi de l’economia dels EUA afectava Europa i d’altres països del món ja que fins aleshores havien funcionat de forma independent. Els lligams sorgits de la Gran Guerra i les inversions de capitals de la postguerra van fer inevitable el contagi de la crisi. La globalització de l’economia convertia les crisis en globals.

International_depression.png

Els països productors de primeres matèries, com ara la Xina i bona part de Llatinoamèrica, ja havien patit des de feia temps els efectes de la caiguda de preus dels béns agrícoles i els recursos minerals. Així, arribats a 1933, la caiguda dels preus dels productes primaris estava al voltant del 55%. Però, quan la crisi va estendre’s, encara patirien molt més els seus efectes a causa de la reducció de la demanda per part de les economies industrialitzades i la reducció dels préstecs i les inversions exteriors.

Un any i mig, aproximadament, trigaria la crisi de 1929 a arribar a Europa amb uns efectes prou coneguts. Aviat arribarien el tancament de bancs i fàbriques, la restricció de la producció, la davallada de les exportacions i l’increment de l’atur. Els governs es veurien obligats a rebaixar les despeses públiques i les inversions, contribuint a accelerar la paralització de l’activitat econòmica. D’aquesta manera, el 1931 gairebé totes les economies europees restarien greument afectades, cadascuna amb les seves particularitats.

Quan per primera vegada, des de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, semblava que la situació econòmica es trobava en un procés d’expansió, la crisi va arribar a Alemanya. L’economia alemanya va situar-se en una situació molt compromesa ja que l’auge de les seves empreses en la darreria de la dècada de 1920 havia estat estimulat per les inversions britàniques i nord-americanes i depenia dels crèdits per a poder fer front al pagament de les reparacions de guerra.

Tot i que l’economia alemanya ja va començar a donar els primers símptomes de deteriorament el 1928, amb el descens del nombre de préstecs, no seria fins a la fallida del gegant bancari austríac Kredit Anstalt de Viena que va desencadenar-se el pànic i el ràpid contagi a la banca alemanya. Els principals bancs alemanys van tancar davant l’afluència de dipositants que volien retirar els seus diners, van congelar els dipòsits en moneda estrangera i van suspendre el pagament del deute. El col·lapse del sistema bancari va comportar la fallida de moltes empreses que es van veure, de la nit al dia, mancades de finançament. A més, els clients potencials d’aquestes empreses es quedaven sense la seva capacitat de compra ja que els seus estalvis s’havien esfumat.

D’aquesta manera, la crisi va instal·lar-se plenament al país cap a juliol de 1931. La desaparició dels capitals nord-americans va paralitzar tot el sistema de producció industrial alemany. Les fàbriques van començar a tancar i l’atur va disparar-se: sis milions d’alemanys es trobarien sense feina. La crisi econòmica va crear tensions socials i aquestes beneficiarien els partits polítics extremistes. Comunistes a l’esquerra i nacionalsocialistes a la dreta atacarien l’estabilitat de la fràgil democràcia republicana. En una societat en crisi, per a molts la sortida passaria pel totalitarisme, donant-se un paral·lelisme entre l’increment de l’atur i l’augment d’afiliació al partit nazi.

Per la seva banda, Gran Bretanya ja es trobava en crisi el 1929 amb la retirada dels capitals nord-americans, tot i que semblava que els seus efectes eren menys violents que als Estats Units. Igual que en el cas alemany, la fallida del Kredit Anstalt austríac, on hi havia invertits molts capitals britànics, va afectar les seves institucions de crèdit. La feblesa de la lliura esterlina va obligar a intervenir el govern en un intent de mantenir la paritat amb el patró l’or. L’esforç, però, resultaria inútil i el 1931 va abandonar-se el patró or, fet que comportaria l’enfonsament de la moneda. Tres milions d’aturats serien les víctimes de la crisi, que s’estendria per tot l’Imperi Britànic.

Grosse Arbeitslosigkeit auch in England ! Im Monat Juli wurden in England über 2 Millionen  Arbeitslose gezählt. Es ist eine Ziffer, wie sie England noch nicht aufzuweisen hatte.  Arbeitslose vor dem Gewerkschaftshaus in London auf Arbeit wartend.

En un principi, França semblava al marge de la crisi ja que les seves reserves d’or eren importants i la seva dependència financera era molt més petita que la d’altres països europeus. Però, des de 1932, quan la Gran Bretanya va abandonar el patró or, la devaluació de la lliura va reduir la competitivitat dels productes francesos i la Tercera República no va poder evitar els efectes de la crisi mundial en la seva economia.

PIB france_1929-1939.gif

Un cas curiós en estudiar els efectes de la Gran Depressió és la Unió Soviètica. La manca de contactes econòmics amb Occident va deixar la URSS al marge dels efectes de la crisi, a la vegada que els resultats del primer Pla Quinquennal semblaven ser molt satisfactoris. Els teòrics comunistes van anunciar aleshores la fi del capitalisme. Sense un coneixement real del que succeïa al país, a Occident aquesta situació va suposar, per a molts, la prova de l’eficàcia del socialisme. Així, l’esquerra europea va incorporar la planificació econòmica com a arma per a prevenir possibles crisis.

El crac de 1929 va trencar l’estabilitat política que havia caracteritzat el període 1925-1929 a Europa, un cop resolts els problemes més greus derivats de la guerra i la postguerra. Psicològicament, la crisi de 1929 va tenir importants repercussions i l’opinió pública va perdre confiança en les mateixes democràcies parlamentàries. La crisi econòmica està al fons del naixement i extensió dels moviments feixistes a Europa. Amplis sectors de la població van resultar presa fàcil d’agitadors polítics i d’ideologies totalitàries de tota mena.

Una altra conseqüència directa de la crisi econòmica va ser l’obligació dels poders públics a intervenir en l’economia. La debilitat del sistema va fer-se evident quan la iniciativa privada ja no va ser capaç de garantir el funcionament de l’economia. Aquesta situació va reforçar el paper de l’Estat, com ja havia passat durant la guerra.

Tanmateix, en tractar-se d’una crisi global, les respostes a la crisi necessitaven d’una acció coordinada internacionalment. Però no existien mecanismes ni organismes econòmics supranacionals i els intents de coordinació van fracassar. Representants de les grans potències van reunir-se a Londres , el 1933, per tal de buscar solucions a la crisi. Per desgràcia, la reunió va resultar totalment estèril, va posar-se de manifest la divisió entre països i el tancament dels Estats en ells mateixos. Les solucions nacionals haurien de ser les que donessin una sortida a la crisi.

L’stalinisme econòmic

dilluns, 17/01/2011

Stalin va trobar-se amb dos fets fonamentals quan va arribar al poder, els resultats econòmics de l’aplicació de la NEP havien estat positius i les revolucions proletàries arreu d’Europa havien fracassat. Així, la URSS havia de construir tota sola el camí que la consolidés com a Estat socialista.

Per això, Stalin va ser l’impulsor del camí soviètic cap a la industrialització de Rússia. D’acord amb les seves tesis sobre la necessitat de dur endavant la URSS, en va voler assegurar la independència industrial i energètica. Per garantir això en un territori històricament endarrerit i devastat per la guerra civil, Stalin i els seus assessors van posar tots els recursos econòmics del país al servei de la indústria pesant.

stalinisme.png

El desig de planificar l’economia per donar prioritats a certes qüestions ja havia començat abans de l’ascens d’Stalin al poder. El 1920 s’havia aprovat el pla d’electrificació del país que ja anava en aquesta direcció i el 1924 Kondatrief va elaborar un pla per a l’agricultura. El 1925 el XIV Congrés del PCUS va decidir que era essencial per a l’edificació socialista la creació d’un pla per a la indústria pesant i que tota l’economia havia de ser planificada en aquest sentit. L’instrument principal de la planificació econòmica serà la Comissió del Pla d’Estat (GOSPLAN) que s’havia creat el 1921 com a organisme de caire orientador.

Aquesta orientació va coexistir amb la política de la NEP fins que l’enfrontament entre l’economia planificada i la llibertat de mercat va ser inevitable. Finalment, entre el 1927 i el 1928 va abandonar-se definitivament la NEP i es va adoptar un nou model desenvolupament basat en la planificació. Així, es dissenyava un projecte amb una perspectiva de cinc anys, un pla quinquennal.

La tasca era molt dificultosa perquè l’URSS patia un important desfàs d’un segle pel que feia al desenvolupament industrial dels països de l’Europa Oriental. Tot això faria que els costos polítics i socials fossin importants. Aquest sacrifici per situar el país entre les principals potències enfrontarà Stalin i els seus adversaris.

D’altra banda, la consolidació econòmica de l’URSS era la garantia de la continuïtat del sistema socialista. El país no havia aconseguit encara la consolidació i estabilitat econòmica i Stalin buscaria la consolidació del sistema. La planificació de l’economia fixava unes directrius econòmiques de compliment imperatiu. En cinc anys s’havien de complir totes les previsions de producció que dictava el pla. La producció industrial quedava sota el control de l’Estat i l’agricultura va col·lectivitzar-se en tot el territori soviètic.

GiantsOfThe5YearPlan.jpg

El Primer Pla Quinquennal (1928-33) va tenir un caràcter vinculant per a tota la producció de l’URSS. L’absolut control social i polític que suposava una empresa d’aquesta magnitud explica, en part, la dictadura personal de Stalin. Els objectius del pla consistien en el camp industrial en la desaparició de la propietat privada, el desenvolupament de la indústria de base i la construcció de grans obres públiques.

A l’agricultura el greu dèficit productiu era el gran problema del país que s’intentarà solucionar col·lectivitzant les propietats agràries. Des de 1930 es declararà la guerra als propietaris confiscant les explotacions més desenvolupades dels Kulaks agraris. Al mateix temps s’imposarà per la força el sistema de Kolkhoz –cooperatives agràries amb mitjans de producció estatals– i Sovkhoz –granges estatals on els agricultors eren assalariats i retribuïts com a tal–. La violència amb que va imposar-se la col·lectivització va provocar una forta oposició camperola per causa dels patiments que suposarà, amb deportacions, fam i gran mortaldat. Qualsevol mena d’oposició política i social serà durament reprimida. Així, el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges.

Collectivization-get-rid-of-kulak.jpg

Si en el terreny industrial el pla va donar uns resultats satisfactoris, els resultats agrícoles van ressentir la producció agrària. Una productivitat que no beneficiava directament els productors no estimulava els camperols i el dèficit agrícola s’arrossegaria durant molts anys.

El Segon Pla Quinquennal (1933-37) tenia com a objectius el desenvolupament de la indústria lleugera i de béns de consum. Es fomentarà l’estimulació ideològica dels treballadors (stakhanovisme) per aconseguir una millora en la qualificació professional i la producció. El treball industrial en benefici de l’Estat també generarà una productivitat molt limitada. Malgrat les limitacions imposades per les rígides directrius del pla, en aquest període va aconseguir-se un creixement industrial important. L’agricultura millorarà gràcies a la mecanització, però menys que la indústria.

El Tercer Pla Quinquennal (1934-42) va haver de modificar-se pels esdeveniments exteriors que semblaven evolucionar cap a l’esclat d’una nova guerra. Abans de ser modificat, el pla seguia les mateixes directrius que l’anterior. La Segona Guerra Mundial va significar un tall per l’evolució de l’economia soviètica. La invasió alemanya a l’estiu de 1941 va ser dramàtica per a l’URSS que va patir la destrucció de les principal indústries bàsiques, la davallada de la producció, l’orientació de la indústria cap a la guerra i deportacions cap els Urals.

stalin red square.jpg

L’esforç industrial de la guerra permetria, finalment, disposar d’una indústria bèl·lica que mantindria la capacitat militar i la supervivència de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial. En deu anys l’URSS s’havia situat com a la tercera força industrial del món, però amb uns costos socials importants. El sistema va implantar-se amb molta rapidesa mentre que a altres països s’havia necessitat més d’un segle per consolidar la revolució industrial. Altre aspecte negatiu va ser el desequilibri entre els diferents sectors productius. L’agricultura quedaria marginada en el seu desenvolupament. La indústria de béns de consum era molt feble i la població va patir una manca crònica de productes.

L’stalinisme polític

dissabte, 15/01/2011

La mort de Lenin i el debat successori. El 1924 Lenin va morir com a conseqüència d’una llarga malaltia. La seva mort va obrir una època de debat i inestabilitat a l’URSS i desencadenava la cursa per la successió entre dos candidats; Trotski i Stalin, que pels seus càrrecs i per la seva personalitat van polaritzar el debat successori i van lluitar aferrissadament per fer-se amb el poder.

Lenin_and_stalin.jpgEl primer que s’havia de fer era determinar l’orientació econòmica que s’havia de donar a l’Estat socialista. Molts membres del partit defensaven una intervenció més forta de l’Estat en l’economia i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D’altra banda, la mort d’un líder tant carismàtic com Lenin provocava un greu problema successori perquè cap dels líders bolxevics (Stalin, Tortski, Kamenev, Zinoviev) tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població russa.

En la qüestió econòmica Trotski era partidari d’acabar amb la NEP i exercir més pressió política i econòmica sobre els pagesos, obligant-los a augmentar les vendes a l’Estat i establint una política de preus agrícoles baixos. Altres líders del partit eren partidaris de fer una política inversa que estimulés als pagesos per crear més excedents agrícoles que es poguessin intercanviar per béns de consum industrials.

En el camp polític també hi havia enfrontaments. Per Trotski calia que la revolució s’escampés per tot el món i que la III Internacional la impulsés mitjançant els diversos partits comunistes que estaven apareixent a tots els països (revolució permanent). Stalin, en canvi, defensava que el socialisme es podia construir en un sol país. Per Stalin, la principal tasca de Komintern era la defensa de l’URSS.

En principi, Trotski semblava el candidat amb més possibilitats d’imposar-se en la cursa successòria pel seu carisma. Stalin s’alineava amb les posicions econòmiques més conservadores, però finalment, va imposar-se a Trotski en la cursa successòria arribant a obligar-lo a exiliar-se a estranger. Des de l’estranger Trotski va exercir una forta influència ideològica que va resultar insuportable per Stalin. Quan el dictador desencadeni les purgues stalinistes farà assassinar Trotski a Mèxic a mans del català Ramon Mercader.

La dictadura stalinista. Des del seu càrrec a la secretaria general del PCUS, Stalin va aconseguir posar fi a tota l’oposició dins del partit. Un cop va aconseguir el poder, va maniobrar amb habilitat per imposar els seus principis, rebutjar la política econòmica mixta i defensar un model de construcció del socialisme a l’URSS basada en la industrialització del país.

stalin.jpgPolíticament, Stalin va convertir el règim heretat de Lenin en una dictadura personal, des de 1927 fins a la seva mort el 1953. L’únic càrrec polític que va haver d’ocupar per exercir el poder va ser el de secretari general del Partit Comunista, no formant mai part del govern. Amb la seva figura es demostra la interconnexió entre partit i Estat que caracteritza els règims autoritaris. Partit i Estat són dos conceptes inseparables. L’associació de la seva figura al poder i el control absolut del partit degenerarien en el culte a la seva personalitat.

El règim nascut de la revolució de masses proletàries, el primer Estat obrer, va degenerar fins a convertir-se en una dictadura totalitària. Segons Reiman, l’stalinisme no va ser producte d’un desenvolupament social positiu d’alguna doctrina o concepció social, sinó el resultat d’una crisi social profunda i global, una sortida específica a la crisi que patia Rússia en la qual es combinarien el culte a la personalitat del líder i la repressió i eliminació de qualsevol tipus de dissidència interna.

El 1936 s’adoptaria una nova Constitució soviètica que, de fet, legalitzava la situació de dictadura instaurada per Stalin. D’aquesta manera, la URSS va quedar integrada per onze repúbliques i vint regions autònomes en les quals, encara que es reconeixia el dret a sufragi universal dels homes i dones majors de divuit anys, mai es van produir unes eleccions lliures.

Stalin va superar totes les baralles internes del partit mitjançant la formació d’un grup o casta de funcionaris (nomenklatura) que controlava tot l’aparell del partit i de l’Estat. Les purgues polítiques es van encarregar d’anular qualsevol dissidència. Així, entre 1935 i 1938 van eliminar-se més del 50% dels membres del Comitè Central del partit La repressió violenta sobre els sectors oposats políticament podien consistir en una depuració purament política o administrativa o arribar fins a la tortura, el desterrament o la mort. Els més importants supervivents de la Revolució d’Octubre foren eliminats en els processos de Moscou. Milions de ciutadans soviètics van ser condemnats a camps de treball en una etapa de terror stalinista.

Així, sense cap oposició manifesta, amb una burocràcia totalment fidel i amb una terrible policia política Stalin va concentrar a les seves mans tots els ressorts de l’Estat soviètic.