Entrades amb l'etiqueta ‘URSS’

La Xina comunista: del triomf de la Revolució al Gran Salt Endavant (1949-1965)

dimarts, 29/01/2013

El Partit Comunista de la Xina va fundar-se el 1921 sota el lideratge de Mao Zedong. De gran influència entre la pagesia, entre 1934 i 1935, els comunistes van protagonitzar el que s’anomena com la “Llarga Marxa”, una expedició d’unes 100.000 persones que van travessar de mil quilòmetres a peu, enmig de la repressió les tropes nacionalistes del Kuomintang de Chiang Kai-Shek, per establir-se en la província de Yenan i establir-hi una república popular seguint el model socialista. Era la primera gran demostració de força del comunisme xinès que mobilitzava el camperolat contra un Kuomintang que dominava les classes urbanes.

En el context de la Segona Guerra Mundial, la persistència de la invasió japonesa del país, des de 1937, va suposar el desvetllament definitiu del comunisme com a força de resistència als ocupants. Igualment, el Partit Comunista Xinés va imposar-se convertint-se en un partit de masses entre el camperolat amb el suport exterior de l’URSS. Així, en la postguerra mundial, els comunistes dominaven bona part de la Xina, mentre que Kuomintang, que comptava amb el suport dels Estats Units, controlava la resta del país. Els intents de negociació per arribar a una entesa política van ser inútils, i el 1946 esclatava la guerra civil entre nacionalistes i comunistes.

chinamap.png

Després d’una guerra civil sagnant de tres anys, el 1949, els comunistes xinesos liderats per Mao Zedong van prendre el poder, obligant el Kuomintang a retirar-se a Taiwan des d’on ja no podrà retornar a la Xina continental. Tota la Xina continental, excepte el Tibet, era en mans dels comunistes. Així, l’1 d’octubre de 1951, Mao proclamava a Pequín la República Popular de la Xina. D’aquesta manera, un nou país comunista naixia a l’Àsia en plena configuració de la Guerra Freda. Una Xina comunista que era una amalgama de cultures mil·lenàries i un gegant territorial.

PRCFounding.jpg

En els primers anys del nou règim comunista va prevaler la idea de la reconstrucció com a eix prioritari. Així, els nous líders van optar per un sistema econòmic mixt que va permetre la millora dels índexs productius. De la mateixa manera, en aquesta primera etapa es va buscar l’aliança conjuntural dels comunistes amb d’altres grups polítics xinesos per iniciar la transformació radical de la societat xinesa, majoritàriament agrícola.

Ara bé, arribats als anys cinquanta, la nova Xina de Mao es va reorientar cap al model soviètic stalinista com a conseqüència del Tractat d’Amistat, Aliança i Ajuda Mútua signat amb la URSS. En conseqüència es va introduir la col·lectivització forçosa de les terres mitjançant la introducció de les cooperatives agrícoles, es va prioritzar el desenvolupament de la indústria pesant i es va iniciar un sistema de planificació econòmica extremadament rígid. El nou règim comunista xinès també va rebre suports econòmics i logístics per part de la Unió Soviètica. Tanmateix, els resultats no van ser els esperats i els nou model econòmic d’inspiració soviètica va derivar en greus problemes de desabastaments i en l’esclat d’una important crisi agrícola.

Mao,_Bulganin,_Stalin,_Ulbricht_Tsedenbal.jpeg

En paral·lel, durant els anys que va viure Stalin les relacions entre Moscou i Pequín van ser més aviat tèbies però correctes. Tot i això, sempre va existir una certa prepotència soviètica respecte de la Xina, tractada com si fos un més dels petits satèl·lits de la URSS a l’Est d’Europa quan no com una colònia. A ulls soviètics, Moscou donava les instruccions i Pequín simplement havia d’obeir-les. De la mateixa manera, no es pot obviar que les tensions i els prejudicis nacionals i racials entre russos i xinesos eren molt antics.

Malgrat el paternalisme soviètic, els dirigents comunistes xinesos tenien idees pròpies sobre com adaptar la Revolució a la seva realitat cultural i històrica. Així, el fracàs econòmic que va suposar l’aplicació de l’stalinisme va derivar en el distanciament amb la URSS i l’inici de la introducció d’un comunisme de base agrària. És el Gran Salt Endavant de 1958. En conseqüència, entre 1959 i 1963, les tensions entre els dos grans països comunistes van créixer fins el punt que van acabar en un trencament sonat.

People's_Republic_of_China.png

El Gran Salt Endavant va consistir en la posada en marxa d’un model propi xinès de desenvolupament del comunisme a través de la creació de les comunes populars, uns grans centres econòmics, administratius i culturals amb una pràctica totalment col·lectivista. En síntesi, les comunes eren unitats econòmiques que compaginaven tasques agrícoles i industrials i havien de ser autosuficients. És a dir, mitjançant les comunes es pretenia dirigir i controlar l’educació i el pensament dels xinesos per a sotmetre’ls a les directrius del poder revolucionari.

L’experiència de les comunes, però, va fracassar econòmicament i va tenir uns resultats socials desastrosos. La crisi agrícola va derivar en una crisi de subsistències que, entre 1959 i 1961, va suposar milions de morts. El fracàs del model comunista xinès era tan evident que la direcció del país va disgustar fins hi tot alguns sectors del partit, els quals van arribar a desplaçar temporalment Mao del poder en l’aparell de l’Estat. En resposta, el 1968, Mao Zedong va iniciar una campanya de denúncia contra els nous líders, en la qual se’ls acusava de portar la Xina cap al capitalisme. Així va iniciar-se la denominada Revolució Cultural.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Polònia (1970-1989)

divendres, 25/01/2013

Les reformes d’emergència derivades del desembre polonès de 1970 van ser fruit de la improvisació. Així, aviat va fer-se evident que la situació econòmica anava empitjorant fins a derivar en una profunda crisi que s’arrossegaria al llarg dels anys setanta, traduïda en un progressiu deteriorament del nivell de vida de la classe treballadora. La crisi del petroli de 1973 i 1979 encara agreujaria la ferida en tancar els mercats occidentals per a una indústria polonesa mediocre. L’única solució va ser la sol·licitud de crèdits als països occidentals, uns préstecs que només es podrien retornar a costa de nous sacrificis.

En aquest context, el 1978, Karol Wojtyla, l’arquebisbe de Cracòvia, va convertir-se en Papa de Roma sota el nom de Joan Pau II. Era un fet d’una transcendència extraordinària per a la catòlica Polònia i per a Occident: era el primer Papa no italià dels temps contemporanis, un summe pontífex, a més, procedent d’un país comunista. La seva visita a Polònia, el 1979, va aixecar un gran fervor catòlic i patriòtic davant la perplexitat i incapacitat de resposta del govern comunista. Per primera vegada en un país de l’Est, milions de ciutadans es manifestaven lliurement en un acte completament aliè al règim.

JP II 1979.JPG

Karol Wojtyla, Papa de Roma sota el nom de Joan Pau II

28353.preview.jpg

Visita de Joan Pau II a Polònia el 1979

En paral·lel, la crisi econòmica va derivar en crisi política i al llarg de 1980 van produir-se successius canvis en la cúpula del govern. Mentrestant, esclataven importants manifestacions de protesta contra la congelació dels salaris i l’augment del cost de la vida. Aquestes protestes van ser impulsades pel sindicat catòlic clandestí Solidarnosc (Solidaritat), liderat per un obrer electricista que passaria a la història: Lech Walesa.

Les protestes de l’estiu van ser de tal envergadura que el govern va haver de cedir davant de les reivindicacions dels vaguistes i a tolerar els sindicats obrers independents. El reconeixement de Solidarnosc va commocionar l’Europa de l’Est: per primera vegada un règim comunista perdia la batalla política davant de la protesta ciutadana i legalitzava un sindicat que no responia a la tendència política comunista oficial. Tanmateix, les concessions puntuals del règim no van fer minvar l’agitació social que recorria el país.

Lech-Walesa.jpg

Lech Walesa

Tygodnik_Solidarnosc_1981_lipiec.jpg

El creixement de Solidarnosc va ser vertiginós, arribant als deu milions d’afiliats en pocs mesos. És a dir, el sindicat oficial del règim havia estat escombrat davant l’estupefacció soviètica. I com a conseqüència d’aquesta força creixent, Solidarnosc va va acabar per convertir-se en un pseudopartit d’oposició amb la capacitat de pressionar el govern en camps com l’ensenyament, l’administració o els mitjans de comunicació.

Finalment, la deterioració econòmica del país, la creixent pèrdua de control del règim sobre els esdeveniments i la pressió soviètica van derivar en una resposta autoritària el desembre de 1981. El general Jaruzelski va protagonitzar un cop d’Estat que il·legalitzaria Solidarnosc. Tanmateix, la repressió va ser relativament tova i sempre sota el comandament de l’exèrcit polonès. Així, malgrat tot, Solidarnosc va continuar actuant des de la clandestinitat i una nova visita al país de Joan Pau II, el 1983, va esdevenir el primer pas cap a una lenta reconciliació nacional. Es pot considerar que l’esperit liberal i aperturista introduït a la URSS per Gorbatxov i la Perestroika va ser ràpidament assumit pels polonesos,  i el 1987 el mateix general Jaruzelski va retornar la visita al Papa en un viatge al Vaticà.

Okragly_Stol_1989.jpg

Taula rodona de 1989

PHOTO: EAST NEWS/WOJTEK LASKIWARSZAWA, WALESA PRZED BUDYNKIEM SADU WOJEWODZKIEGO - DAWNA UL. GEN. K. SWIERCZEWSKIEGO OBECNIE AL. SOLIDARNOSCI.

Victòria electoral de Solidarnosc

Arribats a 1987, la crisi econòmica era tan aguda que per tal d’enfrontar-s’hi el govern va haver d’iniciar converses amb l’oposició, fins aleshores condemnada a la clandestinitat. Després de la derrota comunista en un referèndum, boicotejat per Solidarnosc, en el qual es proposaven canvis polítics i econòmics radicals, va crear-se una “taula rodona” en la qual van participar Solidarnosc i representants de l’Església. En aquest context, Gorbatxov renunciava a intervenir en favor del règim comunista i abandonava l’Est a la seva sort.

El compromís entre comunistes i solidaris va suposar l’acord de la celebració d’unes eleccions parcialment lliures, les primeres que se celebraven en les democràcies populars. Els comicis es van celebrar l’estiu de 1989 i Solidarnosc va assolir una gran victòria. Impel·lida per les seves bases, arribava el moment de prendre responsabilitats en la direcció del país, tot i que els solidaris van renunciar a la presidència. Així, Jaruzelski va ser elegit president d’un govern en coalició que, el desembre de 1989, aboliria el paper dirigent del partit comunista per adoptar els passos que conduïssin Polònia cap a una economia de mercat. I és que el bloc d’Est s’estava esfondrant.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Polònia (1945-1970)

dijous, 24/01/2013

La introducció del règim comunista a Polònia va ser costosa, fonamentalment perquè la resistència contra el nazisme, a diferència de la resta d’Europa, va ser protagonitzada per una majoria de dretes i anticomunista. En conseqüència, en arribar els soviètics, el 1944, el principal problema per imposar el règim de democràcia popular va ser la liquidació d’aquests grups guerrillers, els quals van perdurar sempre en la memòria polonesa com els herois que havien lluitat contra la dominació alemanya.

Territorialment, la conferència de Jalta, el febrer de 1945, va fixar, sense intervenció polonesa, la frontera oriental de Polònia en la línia Curzon, a la qual, més tard, i com a compensació, la conferència de Potsdam donaria Gdańsk, part de la Prússia oriental i les terres fins als rius Oder i Neisse. Mentrestant, la pugna entre el govern polonès exiliat a Londres i el Comitè de Lublín, sostingut per la URSS, va resoldre’s a favor d’aquest últim, el qual, ampliat, va esdevenir un govern d’unitat nacional.

FronterasDePolonia.png

Immediatament va iniciar-se la reconstrucció del país, duríssimament castigat per la guerra i per les persecucions dels ocupants nazis. La població havia davallat de 35 a 24 milions entre el 1939 i el 1945, Varsòvia i moltes altres ciutats havien estat arrasades i les instal·lacions industrials estaven inutilitzades. En aquest context, les eleccions per a la Dieta de 1947, van donar el triomf, amb el 90% dels vots, al bloc governamental encapçalat pel Partit Comunista, i van comportar l’eliminació de l’escena política dels partits de l’oposició. Finalment, el 1952, una nova constitució definia Polònia com una democràcia popular.

Tanmateix, els líders comunistes que van assolir la direcció del país van resultar uns polítics mediocres i sense carisma. I aquest règim impopular va haver de fer front al problema de l’Església catòlica, la qual va mantenir un pes social enorme en el país i era identificada pels polonesos com un dels grans símbols d’identitat nacional. Per exemple, el 1960 el 78% dels joves es declaraven catòlics i només el 12% es considerava comunista. Igualment, les peregrinacions per a visitar la Mare de Déu de Czestochowa, patrona de Polònia, congregaven milers de persones.

polonia comunista.png

Totes aquestes contradiccions van estar a punt d’esclatar el 1956 quan el rigor de les normes de producció i l’augment del cost de la vida, en part conseqüències d’una planificació molt centralitzada i rígida, van provocar protestes i vagues, les quals, atiades per grups hostils al règim, van desembocar en la insurrecció de Poznań. Finalment, el triomf de Wladyslaw Gomulka com a secretari del Partit Comunista i l’exclusió del poder dels stalinistes va consolidar una incipient liberalització del país, tot incrementant les relacions comercials i polítiques amb els països occidentals i experimentant una menor dependència respecte a la URSS.

Ara bé, cap a finals dels anys seixanta la situació econòmica va tornar a deteriorar-se. El comunisme polonès no va ser capaç de dissenyar un sistema suficientment flexible com per establir relacions comercials amb els països capitalistes: els dèficits en la qualitat, la distribució i la planificació feien gairebé impossible la competència amb Occident. Així, les condicions de vida de la població van anar empitjorant progressivament i el descontentament, agreujat per la manca de llibertats, va anar en augment.

Wladyslaw_Gomulka.jpg

Wladyslaw Gomulka

El desembre de 1970, els treballadors de les drassanes del Bàltic van sortir al carrer per protestar contra la pujada dels preus dels articles de consum bàsic. El govern va haver de recórrer a la policia i a l’exèrcit per reprimir els manifestants, fet que va derivar en una massacre. La rebel·lió va ser controlada però a un preu massa alt. Gomulka va ser substituït per Edward Gierek i bona part de l’administració i del Partit van veure’s renovats. De la mateixa manera, els increments dels preus van ser anul·lats i els salaris van ser augmentats. Per la seva banda, la URSS, per apaivagar la crisi, va enviar una ajuda de cent milions de dòlars.

Tanmateix, el desembre polonès creava dos precedents importants. D’una banda, la revolta polonesa suposava el primer aixecament rellevant de l’Europa de l’Est que havia estat controlat sense la necessitat de la intervenció directa de la Unió Soviètica (i amb l’Església catòlica intervenint com a mediadora). A més, l’aixecament popular havia estat protagonitzat únicament pels obrers, sense l’aportació teòrica dels intel·lectuals, fet que resultava especialment desagradable per a una URSS que es presentava a si mateixa com la genuïna representant de la classe treballadora mundial.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: la Primavera de Praga

dimarts, 22/01/2013

Txecoslovàquia va iniciar un ampli moviment de liberalització de l’administració i de modernització de l’economia entre 1967 i 1968 per obtenir més llibertat de decisió respecte de la Unió Soviètica. Ara bé, l’entusiasme d’aquells que intentaven obrir el règim contrastava amb el conservadorisme que encara sobrevivia en el país. Així, l’economia del país més modern i desenvolupat dels integrants de les democràcies populars va acabar per ressentir-se de la manca de reformes i la crisi va fer-se present. Això, afegit a la pressió de l’anomenada nomenklatura tècnica, va forçar el canvi cap a l’obertura.

czechoslovakia.jpg

Els durs debats i les pressions liberalitzadores van esclatar quan, el gener de 1968, va arribar al poder l’eslovac Alexander Dubcek. Tanmateix els canvis polítics i econòmics arribaven massa tard i les ànsies d’aperturisme van manifestar-se de forma brusca, fet que va desbordar el “socialisme de rostre humà” del govern. Tot va començar per una crítica dels escriptors al sistema, a la qual ràpidament van afegir-se els universitaris i una majoria dels membres del comitè central del partit. La conseqüència immediata va ser la dimissió de nombrosos càrrecs conservadors. El canvi començava a prendre forma.

Alexander_Dubcek.jpeg

Alexander Dubcek

La població va viure els canvis amb una il·lusió enorme i el canvi polític que s’iniciava va prendre el nom de Primavera de Praga. Ara bé, els txecoslovacs, davant del temor a la resposta de Moscou, van insistir a presentar el procés com un canvi totalment oposat al de la revolta hongaresa de 1956 i en cap moment van pretendre destruir el vell règim per separar Txecoslovàquia del bloc comunista ni sortir del Pacte de Varsòvia. És a dir, només es tractava de modernitzar les estructures de l’Estat, reformar el sistema per obrir-lo cap a la modernització i la transformació a la vegada que es cercaven uns lligams majors amb Occident.

Tot i això, des de la URSS aquesta Primavera txecoslovaca i el “socialisme de rostre humà” van ser interpretats com una amenaça a la seva hegemonia sobre el bloc de l’Est europeu. Així, l’agost de 1968, l’exèrcit soviètic, amb l’ajuda d’altres forces armades dels integrants del Pacte de Varsòvia (Polònia, Hongria i la República Democràtica Alemanya), va envair Txecoslovàquia per sorpresa. 200.000 soldats i 5.000 tancs ocupaven el país. L’operació militar va ser ràpida i d’una execució impecable. A més, la manca de resistència armada dels txecoslovacs va suposar que la intervenció soviètica no causés un gran nombre de víctimes, el contrari del que havia passat dotze anys enrere a Hongria.

29.jpg

srpen2.jpg

El somni dels comunistes txecs i eslovacs de reformar el comunisme des de l’aperturisme i dotar-lo d’un rostre humà havia fracassat. Moscou no estava disposat a acceptar cap tipus de desviació del dogma oficial, i menys encara si aquest reformisme procedia dels Estats satèl·lits del bloc de l’Est sota els quals aplicava la doctrina de la sobirania limitada. Així, la Primavera de Praga va ser desqualificada des de Moscou com un moviment “contrarevolucionari” i “neofeixista”.

La intervenció soviètica a Txecoslovàquia, a més, tindria conseqüències a Occident. Des del bloc capitalista ningú va moure un dit per intervenir en favor de la Primavera de Praga i les crítiques cap a la intervenció soviètica van ser gairebé inexistents. Això s’explica perquè, el 1968, encara era vigent la idea que cada potència podia fer allò que considerés necessari en la seva pròpia zona d’influència. Igualment, un triomf del socialisme humà i democràtic a Txecoslovàquia podia derivar en una gran amenaça cap a un capitalisme sacsejat per les revolucions culturals que el maig d’aquell any havien esclatat a Europa i els Estats Units.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: la revolta hongaresa de 1956

divendres, 18/01/2013

Hongria va esdevenir república popular el 1949, quan va adoptar una nova constitució, de tipus soviètic, després del triomf electoral del Partit Socialista dels Treballadors, la fusió dels antics socialistes d’esquerra i els comunistes. Ara bé, la radical nacionalització de l’economia sota el model soviètic va produir l’estancament econòmic, la reducció del nivell de vida i un profund malestar arreu del país. Igualment, Hongria va ser un dels Estats de l’Est que van sofrir amb més duresa les purgues stalinistes un cop instaurat el règim de democràcia popular.

El 1953, després de la mort de Stalin, els comunistes hongaresos van repartir el poder entre Mátyás Rákosi, un stalinista clàssic, i Imre Nagy, un comunista moderat i reformista. Així, mentre que Rákosy dirigia el Partit Comunista d’Hongria, Nagy es convertia en el president del govern. A l’abril de 1955, però, Nagy va ser rellevat, fet que liquidava qualsevol intent reformista. Aleshores, escriptors i periodistes van començar a expressar crítiques obertes respecte del govern comunista que semblava dirigir-se novament cap a l’stalinisme clàssic. L’hostilitat d’un sector del catolicisme, la creixent agitació dels joves i dels intel·lectuals i l’oposició popular a la presència de les tropes de la URSS era un fet incontestable.

Hungary 1956.jpg

Imre Nagy,Hungarian liberal Reform-Communist,at his home.Hungarian Prime Minister from 1953-1955,destituted by the Stalinists under Matyas Rakosi,he was made Prime Minister at the beginning of the Revolution on October 24, 1956.After the Soviets crushed the Revolution,Nagy was imprisoned and executed in June 1958.

Imre Nagy

La tensió social va créixer al llarg de 1956, fet que s’agreujava en veure com la veïna Polònia culminava el seu procés de desestalinització. Així, el 23 d’octubre, una manifestació d’estudiants a Budapest va transformar-se en una revolta generalitzada sense que la policia pogués reprimir l’esclat popular. Anys de repressió, polítics impopulars, misèria econòmica i treball dur havien portat els hongaresos al rebuig del règim comunista. Havia començat la revolució hongaresa de 1956.

Les autoritats van perdre els nervis davant la impossibilitat de reprimir les 300.000 persones que van assetjar el parlament per exigir la exigir llibertat d’expressió, llibertat de premsa, la celebració d’unes eleccions lliures, més independència de la Unió Soviètica i el nomenament del comunista reformista Imre Nagy com a nou cap de l’Estat. En el transcurs de la revolta els manifestants van tombar el monument a Stalin, tot un símbol del significat de la insurrecció.

1956_Revol_2_The Poet Petofi's Call Stand Up Hungarian Is Being Recited.jpg

stalinstatuehead.jpg

Així, davant de la impressionant insurrecció popular les autoritats comunistes, obligades per les circumstàncies, van intentar negociar. Per tal d’aplacar la multitud es va concedir a Nagy la presidència del govern i es va posar a l’aperturista János Kádar al capdavant del Partit Comunista. Quatre dies després, es va formar un nou govern que incloïa dos ministres no comunistes. Però la realitat era que la situació estava fora de control: els comitès obrers ocupaven les fàbriques, una part de l’exèrcit s’havia passat al bàndol rebel, la població s’havia armat, proliferaven els xocs armats amb les guarnicions soviètiques… La revolta era imparable.

El 3 de novembre es va formar un nou govern, que en aquesta ocasió incloïa representants de quatre partits polítics no comunistes, i que es preparava per abandonar el règim comunista i el Pacte de Varsòvia. Ara sí, la reacció de la URSS no es faria esperar i Khruixtxov va moure fitxa per evitar que els hongaresos abandonessin el bloc comunista, no només per la importància geopolítica d’Hongria, sinó per por a un efecte contagi en la resta de democràcies populars de l’Europa de l’Est.

1956, Hungary --- Crowds surround a captured Russian tank during the anti-Communist revolution in Hungary. --- Image by © Hulton-Deutsch Collection/CORBIS

Hole_in_flag_-_Budapest_1956.jpg

Hungary2.jpg

En conseqüència, la Unió Soviètica va decidir intervenir militarment a Hongria: 150.000 homes i 6.000 tancs van penetrar a sang i foc al país. La lluita va ser cruenta, però relativament curta. Poca resistència podien oferir els rebels hongaresos davant de l’exèrcit soviètic. Així, en poc menys de quaranta-vuit hores, la URSS va controlar la situació.

El balanç de la revolució hongaresa va ser cruent: entre 2.500 i 3.000 persones van perdre la vida en les dues setmanes que va perllongar-se la insurrecció, i unes 13.000 van resultar ferides. De la mateixa manera, al voltant de 200.000 hongaresos van fugir del seu país cap a Occident. Igualment, els líders rebels Pál Maléter, cap militar de la insurrecció, i Imre Nagy, designat primer ministre pels rebels, van ser executats després d’un judici sumaríssim secret. Políticament, al capdavant del Partit Comunista va situar-se János Kádár, un polític inicialment odiat, però que al llarg dels trenta anys que es mantindria en el poder va acabar per esdevenir un dirigent pragmàtic i tolerant que va permetre una certa liberalització i una menor dependència de la URSS.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Iugoslàvia

dimarts, 15/01/2013

Iugoslàvia va ser sempre un cas especial en el conjunt dels països de l’Est europeu ja des de la Segona Guerra Mundial. Així, els invasors alemanys la van desmembrar: Croàcia va convertir-se en  un Estat independent, aliat dels nazis, al qual se li va adjudicar Bòsnia, mentre que Sèrbia va quedar convertit en un petit país ocupat pels alemanys. A més, els nazis van atiar tant com van poder els conflictes sorgits a Iugoslàvia en el període d’entreguerres per l’enfrontament entre croats i serbis. En conseqüència, els feixistes croats van perseguir els serbis i les guerrilles sèrbies van respondre cometent excessos sobre la població croata o musulmana de Bòsnia.

Former_Yugoslavia_Map.png

És a dir, la Iugoslàvia de la Segona Guerra Mundial era un microclima dins del conflicte, una lluita cruel de tots contra tots que pot interpretar-se com a guerra civil en mig de la gran lluita entre les democràcies i el feixisme a Europa. En aquest context, els comunistes van aconseguir organitzar unes forces guerrilleres pròpies liderades per Josip Broz, conegut com el mariscal Tito. El carisma de Tito, la disciplina de la resistència comunista i la manca de discriminació ètnica o nacional en les seves files van permetre el creixement de la seva popularitat.

Així, els comunistes van formar un exèrcit camperol i van crear una organització administrativa pròpia: el comitè antifeixista d’alliberament nacional (1942) i el govern provisional (1943). A les files de la resistència comunista van lluitar serbis, croats, eslovens, bosnis o macedonis. Totes les ètnies i nacionalitats iugoslaves van participar de la lluita contra l’invasor nazifeixista, però també del combat contra els feixistes croats i els fanàtics nacionalistes serbis. Pobles sencers van trobar la seva salvació de la repressió feixista i nacionalista en el moviment comunista.

Josip Broz TitoPresident of the Yugoslav United Peoples' Front and Minister of the National Defence14th June 1946

Josip Broz Tito

En aquest context, i arribats al final de la Segona Guerra Mundial, les guerrilles de Tito havien alliberat bona part del territori iugoslau pel deu compte. De fet, el suport militar de la URSS, tot i que les forces soviètiques van entrar a Iugoslàvia l’octubre del 1944, va ser escàs. Això resultava una anomalia en el context de l’Europa de l’Est i conferia als comunistes iugoslaus una autoritat moral sense comparació. Tito estava en condicions de tractar Stalin com un igual, fet que molestava profundament el líder soviètic, convençut de ser l’únic i indiscutible líder comunista mundial.

Les eleccions de l’11 de novembre de 1944 marcarien el triomf del Front Nacional, sota la direcció indiscutible dels comunistes de Tito, i la nova assemblea proclamaria la República el novembre de 1945. La constitució del 1946 convertiria la nova Iugoslàvia una federació de sis repúbliques, però sota la direcció d’un govern comunista molt centralitzat, en part amb l’objectiu fonamental de mantenir el fràgil equilibri existent entre les repúbliques. Igualment, el nou Estat va triar una via comunista, però independent de la Unió Soviètica.

Emblem_of_SFR_Yugoslavia.png

Ara bé, des de Moscou va mirar-se amb grans recels el procés polític iugoslau. Stalin observava amb consternació i ràbia com els iugoslaus es resistien a qualsevol intent de control provinent de la URSS. Per exemple, Tito va negar-se a seguir les consignes soviètiques per reorganitzar l’economia i l’exèrcit. També va encetar una política pròpia als Balcans, fet que agreujava les tensions entre soviètics i nord-americans com en el cas de la guerra civil grega. Totes les crides a l’ordre que Moscou va llançar sobre Iugoslàvia van ser inútils.

Finalment, el trencament de les relacions entre Stalin i Tito va consumar-se amb l’expulsió de Iugoslàvia de la Kominform, l’oficina d’informació comunista que coordinava els diferents països comunistes d’arreu del món. És a dir, amb l’expulsió es produïa el primer cisma del món comunista.

Flag_of_SFR_Yugoslavia.png

El cop va ser fort per a Iugoslàvia, la qual va perdre qualsevol tipus d’ajuda econòmica procedent de la URSS. De la mateixa manera, a continuació Iugoslàvia va perdre els suport militar dels aliats comunistes, van trencar-se els contactes comercials amb la resta dels països de l’Est i el país va empobrir-se considerablement. Tanmateix, contràriament a les previsions de Stalin, Iugoslàvia no va enfonsar-se, però les necessitats econòmiques van portar Tito a acostar-se a Occident, on van trobar el suport d’uns Estats Units desitjosos de posar el dit en la ferida comunista. Aïllats del bloc comunista, la sortida dels iugoslaus es trobava en mantenir relacions polítiques i comercials amb els països capitalistes.

En conseqüència, des de 1950, Tito va llançar una nova orientació econòmica de descentralització, a la qual va associar-se una limitada col·laboració econòmica amb Occident i una certa permissivitat envers la propietat privada. Ara bé, tot això sense renunciar mai al comunisme, sinó que introduint el que va anomenar-se com a “socialisme autogestionari” o “socialisme de mercat”. Així, es va traspassar la gestió de fàbriques i empreses a les col·lectivitats de cada sector i a les unitats de producció, i els centres productius i administratius podien prendre decisions pels seu compte, tot i actuar en un sistema globalment centralitzat. El nou escenari geopolític d’aliança tàctica amb el capitalisme ja no permetia els esquemes rígids de la planificació centralitzada que aplicava la URSS.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est

dijous, 10/01/2013

La dominació soviètica de l’Europa oriental deriva del final de la Segona Guerra Mundial. El retrocés de les tropes alemanyes al front de l’Est va permetre l’exèrcit soviètic no tan sols alliberar el territori del seu país, sinó també desallotjar els alemanys de tots els països de l’Orient europeu, tret de Iugoslàvia i Albània, que es van alliberar sense l’ajuda de l’Exèrcit Roig. A més, els diversos acords de pau (Teheran, Jalta, Potsdam) entre les grans potències acceptaven la delimitació de l’Europa de l’Est com una àrea d’influència geopolítica soviètica en la postguerra.

democracias populares.jpg

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i la República Democràtica Alemanya

No obstant això, el maig de 1945, amb Alemanya derrotada i les tropes soviètiques triomfants a la meitat d’Europa, Stalin no tenia clar quin havia de ser el pas a fer a continuació. D’una banda, els ideòlegs comunistes pronosticaven la fi del capitalisme a causa de l’esclat d’una nova crisi econòmica que consideraven inevitable. Per contra, Stalin havia elaborat als anys trenta la teoria del “socialisme en un sol país”, la qual estipulava que calia construir i consolidar el comunisme a la Unió Soviètica abans d’estendre la Revolució a la resta del món.

Ara bé, el nou escenari geopolític semblava més propici que mai per estendre la Revolució a la resta d’Europa gràcies al prestigi adquirit durant el conflicte i la complicitat de la resistència. En conseqüència, en acabar la guerra, la presència de tropes soviètiques va ser un element determinant en d’adscripció política dels nous governs. Stalin pensava que si aconseguia transformar els països de l’Europa de l’Est en aliats de la Unió Soviètica, aquests es convertirien en el seu cinturó defensiu. Tanmateix, forçar la situació per instaurar règims comunistes a l’Est europeu podia resultar perillós davant de la força militar mostrada pels Estats Units, posseïdors de la bomba atòmica. Igualment, transformar ideològicament uns països que havien viscut de ple en el món capitalista i implantar-hi un règim comunista era una experiència incerta.

Així, Stalin va decidir actuar a l’Est amb fermesa, però amb cautela. Els Estats de l’Europa Oriental van conformar, a partir de 1945, règims polítics anomenats de “democràcia popular”, en oposició al model de democràcia liberal típic de l’occident europeu. Aquest bloc de l’Est l’integraven els Estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, la República Democràtica Alemanya.

En un primer moment es van establir “governs de front nacional”, amb presència de partits polítics diferents, fet que assegurava la majoria a les eleccions. Més endavant, quan els aliats deixaven de ser útils als interessos de Moscou, els socis eren expulsats o abandonats. Igualment van manipular-se els censos electorals i va retirar-se el vot a ciutadans de l’oposició. També es va fer servir el control de la policia i les milícies polítiques, les quals detenien els adversaris polítics i els lliuraven als tribunals populars.

map1.jpg

D’altra banda, es van desenvolupar programes de reconstrucció mitjançant una fórmula intermèdia entre el capitalisme i el comunisme. Es va procedir al repartiment de les grans propietats agrícoles entre els pagesos, sense arribar pròpiament a la col·lectivització. També es van nacionalitzar les grans empreses i la banca, i es va iniciar la posada en marxa de la indústria pesant. Però va ser l’esclat de la Guerra Freda la que va fer que els països de l’Est evolucionessin cap a un alineament definitiu amb la Unió Soviètica.

A partir de 1947, la pressió dels Estats Units, exercida a Europa mitjançant el Pla Marshall, va inquietar els soviètics. Així, l’enfrontament entre la URSS i els EUA que va donar origen a la Guerra Freda va accelerar el control de Moscou de tots els ressorts de poder dels països ocupats per implantar una dictadura del proletariat. La URSS, que veia perillar la seva influència a l’Europa de l’Est, va forçar els comunistes de les democràcies populars a fer-se amb el poder impedint la prolongació dels governs de coalició, així com a impulsar la via socialista i alinear-se amb la política exterior soviètica mitjançant la força que els atorgava la presència militar. És en aquest moment quan els comunistes van abandonar qualsevol mena d’escrúpol per donar pas a la repressió de l’oposició i la constitució de repúbliques populars socialistes dependents de Moscou. Es constituïa la primera línia enfront de l’aliança occidental de la Guerra Freda.

Europa dividida - Guerra Fría.jpg

En conseqüència, els països de l’Est, estrictament controlats per la URSS, van haver d’integrar-se en el COMECON, una mena de “mercat comú” de l’àrea soviètica, els objectius del qual eren la col·laboració en els intercanvis comercials, la paritat de les monedes, l’orientació comuna de les polítiques econòmiques i l’atorgament de préstecs. Igualment, mitjançant el Pacte de Varsòvia de 1955, els diferents exèrcits es van integrar sota un comandament soviètic únic. Definitivament, des de finals dels anys quaranta, Europa havia quedat dividida en dos grans blocs: els Estats proamericans i els Estats prosoviètics.

En aquests Estats, en aparença, els partits comunistes en el poder van liquidar els adversaris polítics mitjançant la il·legalització dels partits de l’oposició i l’empresonament o exili dels seus líders polítics. Igualment, importants polítics i comandaments comunistes van ser purgats per assegurar el control absolut dels soviètics. Ara bé, tot i això sempre va existir una dissidència activa, més o menys intensa en països com Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, la qual sempre va ser durament reprimida, però que va ser fonamental en el pas cap a la democràcia parlamentària i l’abandonament del socialisme, fets que preludiarien la dissolució de la mateixa Unió Soviètica a finals dels anys vuitanta.

La URSS durant la Guerra Freda: l’interregne d’Andropov i Txernenko (1982-1985)

divendres, 14/12/2012

Després de la mort de Leonid Brejnev, el 1982, la URSS va viure un període de transició determinat pels mandats, molt breus, dels seus successors: Iuri Andropov (1982-1984) i Konstantin Txernenko (1984-1985). Així, aquest període esdevé un interregne en el qual, ni l’un ni l’altre van tenir l’oportunitat de demostrar realment quines eren les seves capacitats ni els seus projectes polítics.

El govern de Iuri Andropov va representar l’ascens al poder de la tendència reformista que advocava per la necessitat ineludible d’una renovació de la URSS. Tanmateix, Adropov procedia del KGB, des d’on s’havia encarregat de combatre la dissidència, és a dir, era tot un home del sistema.

Andropov.jpg

Iuri Andropov

En el camp de la política exterior, i malgrat la crisi econòmica soviètica, Andropov va haver de desenvolupar una política exterior de contestació a l’agressivitat de l’administració Reagan, tot impulsant la Iniciativa de Defensa Estratègica (l’anomenada Guerra de les Galàxies), el trencament de les converses amb els EUA sobre les forces nuclears de caràcter mitjà i sobre armes nuclears estratègiques, així com la finalització de les negociacions START sobre limitació dels sistemes intercontinentals.

Respecte del Tercer Món, Adropov va prosseguir amb la política de pragmatisme de la darrera època de Brejnev. És a dir, Moscou, conscient de la nova dimensió de la Guerra Freda, no va exercir cap altra influència que no fos més enllà de la lluita econòmica contra els EUA. Així, la URSS va mantenir una estricta neutralitat en la guerra Iran-Iraq i en els conflictes interns que es desenvolupaven en l’OAP.

ChernenkoKU.jpg

Konstantin Txernenko

D’altra banda, la breu etapa de govern de Konstantin Txernenko va representar el retorn de la tendència més conservadora i immobilista com a ideòleg de l’ortodòxia soviètica, a la vegada que definitivament esclataven les tensions internes entre immobilistes i reformistes. En el camp de la política exterior, la URSS va entrar en les negociacions sobre les armes nuclears i espacials, va prosseguir les converses per la no-proliferació de ginys nuclears i va reiniciar les negociacions sobre armes estratègiques. En conseqüència, el principal objectiu de Txernenko era la prevenció de la guerra nuclear.

La URSS durant la Guerra Freda: l’època de Brejnev (1964-1982)

dimarts, 11/12/2012

Nikita Khruixtxov va ser deposat el 1964 sota l’acusació d’haver acumulat massa poder i haver fracassat en la política exterior després de la crisi dels míssils a Cuba. Així, Khruixtxov va ser substituït per Leonid Brejnev, qui es perllongaria en el poder fins a la seva mort, el 1982. La llarga era Brejnev es caracteritzaria per l’immobilisme tant en l’àmbit polític com econòmic i la finalització del tímid reformisme introduït per Khruixtxov. Secretari general del PCUS, el 1977 Brejnev també va assolir el càrrec de cap de l’Estat.

Leonid_Brežněv_(Bundesarchiv).jpg

Leonid Brejnev

Per entendre aquest gir de la política soviètica s’ha de tenir en compte que els dirigents del PCUS havien conformat, ja des dels primers temps de la Unió Soviètica, un nou grup social que havia esdevingut la nova classe dominant de la societat sense classes socials: la Nomenklatura. El poder conferia riquesa i privilegis, i aquest grup dominant va tendir a conservar i reproduir per als seus aquesta situació preeminent mitjançant el nomenament de càrrecs i l’accés a determinats productes de consum.

La majoria dels dirigents soviètics havia fet carrera professional des del partit, pujant lentament en un escalafó extremadament rígid i llarg, de manera que en arribar al poder eren uns vells. Per això, en parlar del govern soviètic, molts analistes parlen de la gerontocràcia. En conseqüència, el desig de mantenir l’estatus privilegiat els feia sostenir habitualment posicions immobilistes i conservadores.

Així, l’època Brejnev va caracteritzar-se per una significativa disminució de les crítiques a la figura de Stalin, la reaparició del control polític i ideològic ferri, el reforç del culte a la personalitat dels màxims dirigents del partit i la reaparició de la persecució i repressió dels dissidents, els quals eren internats en psiquiàtrics.

Генеральный секретарь ЦК КПСС Леонид Брежнев после выступления на Торжественном пленуме ЦК ВЛКСМ, посвященном 50-летию Ленинского комсомола.

En el camp econòmic, el creixement heretat de l’anterior govern va perllongar-se fins a la dècada dels setanta, quan l’estancament i les mancances de tot tipus van resultar evidents. La productivitat de les indústries i del camp va iniciar una caiguda que no semblava tenir aturador, la qualitat dels productes cada vegada era més deficient i la gran despesa militar derivada de la cursa d’armaments amb els EUA dificultava la distribució de recursos financers a d’altres sectors econòmics. Així, la qualitat de vida dels ciutadans soviètics va empitjorar considerablement. Per intentar pal·liar la crisi econòmica, el govern soviètic va recórrer a les importacions procedents dels països capitalistes, però aquesta era una solució que aviat va provocar un fort endeutament.

D’altra banda, la política exterior soviètica sota Brejnev va caracteritzar-se per la consolidació del bloc socialista i el control ferri sobre els seus satèl·lits; la recuperació de la imatge mundial de la URSS com a líder indiscutible del moviment comunista; la influència soviètica, mitjançant ajuda econòmica, tecnològica i militar, en el Tercer Món; i el manteniment de l’entesa amb els Estats Units i la coexistència pacífica des de la base del control mutu dels arsenals militars i del reconeixement de les respectives zones d’influència.

D’aquesta manera, l’època de Brejnev va combinar elements de tensió amb els EUA amb els debats sobre la conveniència de reduir els pressupostos de defensa davant de la crisi econòmica. Tanmateix, les exigències de l’exèrcit van acabar imposant-se, i arribats a finals dels anys setanta, i en un context de recessió, la URSS dedicava el 15% del seu PIB a les despeses militars, mentre que els EUA només invertien el 6%.

Leonid_Brezhnev_and_Richard_Nixon_talks_in_1973.png

Leonid Brejnev i Richard Nixon

La intervenció soviètica a Txecoslovàquia, l’agost de 1968, per liquidar el “socialisme de rostre humà” d’Alexander Dubcek, donaria lloc a la doctrina Brejnev de la “sobirania limitada”, segons la qual “la sobirania dels Estats no podia contraposar-se als interessos del socialisme mundial i del moviment revolucionari mundial”. Aquesta política donaria pas a una fractura comunista: només Cuba va celebrar la intervenció txecoslovaca i el restabliment dels camins del socialisme, mentre que els partits comunistes de França, Itàlia i Espanya van mostrar el seu rebuig i la Xina condemnava la URSS.

Finalment, el triomf de la coexistència pacífica va conduir al manteniment de les bones relacions entre la URSS i els EUA. Així, el 1968, la Unió Soviètica va signar el Tractat de No Proliferació Nuclear. La distensió amb els Estats Units potser no era totalment sincera, sinó fruit de la necessitat conjuntural del moment, però va ser la política que va imposar-se. Un dels resultats d’aquesta nova etapa diplomàtica va ser l’apropament entre la URSS i la RFA de Willy Brandt, fet que va permetre el reconeixement de la RDA per part de la RFA i l’acceptació de la frontera Oder-Neisse.

La URSS durant la Guerra Freda: Khruixtxov i la desestalinització (1953-1964)

dimarts, 4/12/2012

La mort de Stalin, el 1953, va obrir un període de canvis a la Unió Soviètica. Immediatament va desfermar-se una lluita pel poder entre els dos grans corrents que s’havien desenvolupat en el si del PCUS: els partidaris de mantenir l’essència de l’stalinisme i els partidaris de la revisió de l’etapa anterior per poder corregir els excessos. Finalment, el XX Congrés del PCUS, l’any 1956, va significar la victòria del corrent revisionista i l’inici de la desestalinització, és a dir, el reconeixement dels greus errors del període anterior. L’encarregat de comandar aquesta nova etapa de la URSS seria Nikita Khruixtxov, nou primer secretari del Comitè Central.

Bundesarchiv_Bild_183-B0628-0015-035,_Nikita_S._Chruchstschow.jpg

Nikita Khruixtxov

La mateixa situació va reproduir-se als països de l’Europa de l’Est que es trobaven sota el domini soviètic i que es mostraven crítics amb el control ferri imposat des de Moscou. Així, el 1956, va esclatar la insurrecció de Poznan a Polònia i va produir-se la revolta hongaresa. Totes dues van ser esclafades per l’exèrcit soviètic, però representaven un important avís sobre els problemes existents en el bloc comunista. L’stalinisme sense Stalin s’endevinava un camí impossible de seguir.

Així, l’arribada de Khruixtxov al poder va donar pas a un període de revisionisme i replantejament del model soviètic, el qual va significar la condemna de la pràctica política que havia caracteritzat el règim comunista sota Stalin. En essència, Khruixtxov va imposar un nou programa de reformes que van suposar una certa liberalització política (més llibertat d’expressió i tolerància, crítica als abusos de poder de Stalin, etc.), així com una variació de la política econòmica cap a una planificació menys rígida (desenvolupament industrial, producció de béns de consum, reformes agrícoles per millorar el nivell de vida de la pagesia, etc.).

Ara bé, la desestalinització no va suposar una democratització del règim. Les transformacions introduïdes per Khruixtxov van transformar una dictadura de caràcter unipersonal en un sistema totalitari menys brutal però encara dictatorial i repressiu. És a dir, Khruixtxov no va qüestionar en cap moment el poder que el PCUS exercia sobre la societat soviètica. Tot i això, existeix un important consens a l’hora de valorar els canvis provocats per Khruixtxov de forma positiva en traduir-se en un nou impuls econòmic per a la URSS i en una millora de les condicions sociopolítiques en els països d’influència soviètica.

Mao_Tsé-toung,_portrait_en_buste,_assis,_faisant_face_à_Nikita_Khrouchtchev,_pendant_la_visite_du_chef_russe_1958_à_Pékin.jpg

Mao i Khruixtxov

En política exterior, es va obrir el camí cap a la coexistència pacífica entre els blocs i es va plantejar l’acceptació de diferents vies per a la transició i construcció del socialisme, fins i tot les democràtiques. Així, la política exterior soviètica sota el govern de Khruixtxov va caracteritzar-se per la normalització diplomàtica. Tanmateix, la diplomàcia soviètica sempre va regir-se pels interessos d’Estat, deixant les exigències ideològiques de l’internacionalisme proletari per als discursos retòrics.

La “coexistència pacífica” va convertir-se, amb daltabaixos, en el paràmetre que definiria la política exterior de la URSS fins a la seva desaparició el 1991. Així, la Unió Soviètica rebutjava el caràcter inevitable de la guerra entre ambdós blocs, afirmava que la diplomàcia i el dret internacional podien satisfer els objectius de la seva política exterior i certificava que la Guerra Freda només arribaria a la seva fi en el moment en què el comunisme hagués triomfat a tot el planeta.

Respecte de les “democràcies populars”, la liberalització interna va anar acompanyada d’una duresa extraordinària per evitar qualsevol tipus de dissidència respecte de la política oficial soviètica. Tanmateix, la URSS va reconèixer a Iugoslàvia el dret a desenvolupar una via pròpia en el trànsit cap al socialisme. En canvi, les relacions amb Xina van trencar-se el 1960, quan Pequín va acusar Moscou de renunciar a la causa de la Revolució mundial.

PX 96-33:12  03 June 1961  President Kennedy meets with Chairman Khrushchev at the U. S. Embassy residence, Vienna. U. S. Dept. of State photograph in the John Fitzgerald Kennedy Library, Boston.

Khruixtxov i Kennedy

Ara bé, l’afer més destacat de la política exterior soviètica en temps de Khruixtxov va ser la crisi dels míssils a Cuba. Inicialment, la URSS no va dedicar massa atenció a l’arribada al poder de Fidel Castro, però quan els Estats Units van iniciar el boicot a Cuba aquest va iniciar la seva aproximació cap a la URSS que va derivar en presència econòmica, militar i política soviètica en l’illa. Una de les apostes defensives de Khruixtxov va ser la instal·lació d’uns míssils nuclears defensius que apuntaven cap a la Florida. En conèixer l’existència d’aquesta amenaça, el president Kennedy va anunciar el bloqueig naval de l’illa i va exigir a Khruixtxov la retirada dels míssils soviètics de Cuba. Com a contrapartida, els EUA desinstal·larien els seus míssils a Turquia. En realitat, l’incident, els dies en els quals la guerra va estar més a prop que mai, pot ser interpretat com un paradigma simultani de l’esperit de la Guerra Freda i la política de la coexistència pacífica.

Les reformes iniciades per Khruixtxov van ser paralitzades bruscament el 1964, i el dirigent comunista va ser destituït. La consolidació de la URSS com a potència mundial, el desenvolupament econòmic i els èxits en la carrera espacial no havien estat suficients per evitar la caiguda de Khruixtxov. L’aparell del PCUS, contrari a les reformes i l’obertura polítiques, per molt limitada que aquestes fossin, i una política exterior “de claudicació”, va imposar una nova direcció encapçalada per Leonid Brejnev, secretari general del partit des de 1966 fins a la seva mort el 1982. Aleshores es va tornar a imposar un control ideològic o polític ferri, caracteritzat per l’immobilisme, mentre que van continuar sense solucionar-se uns desequilibris econòmics que s’accentuarien.